Ha passat un any i mig des que la granja va tancar les portes. Al carrer de Roger de Llúria 67-69, ja no hi queda rastre de les llargues cues que es formaven per provar l’hospitalitat, el plat estrella de la casa que Huguet i la seva família van cuinar-hi durant 41 anys. Ara, només s’hi serveix luxe en forma d’apartaments turístics d’alta gamma. L’any 2021, l’edifici on estava ubicada la Granja Bruselas va ser comprat pel fons d’inversió Ebralia Trade -ara Novo Real Estate Property Investment SL, diferent nom, mateixos administradors-, que va expulsar tots els veïns de la finca, denegant la renovació dels seus contractes. Huguet va ser un dels últims inquilins a resistir, i ho va fer fins al 30 de juny de 2023: “Tot i que el contracte acabava a finals de novembre, vaig decidir marxar abans. Què podia fer? Seguir aguantant? Això només passa a les pel·lícules”.

Segons les dades recollides per l’Associació Veïnal de la Dreta de l’Eixample, els apartaments turístics de luxe que el fons voltor va construir amb l’ajuda de l’empresa de reformes CospLaan no tenien llicència d’obres majors, només assabentats. Huguet relata que els darrers 15 mesos a la Granja Bruselas “van ser horrorosos” i que “tot era ple de pols i soroll per les obres”. Del Districte, explica, van venir a fer una inspecció, de la qual encara espera el resultat. “L’Ajuntament no ha fet res, només ha posat excuses: promou aquest tipus de negoci”, denuncia.

Mayna Luxury Apartment Rentals és el segell sota el qual el fons inversor promociona a Roger de Llúria 67-69 un “oasi a l’Eixample”, amb cinema privat, terrassa de luxe, gimnàs i spa. El 2023, amb els mateixos propòsits i estratègies, també va adquirir el número 95 del mateix carrer.

Huguet, encara jove i d’esperit inquiet, ha aprofitat l’adversitat per reinventar-se. Opina que l’hostaleria “és un món que a Barcelona està tocat de mort des de fa molts anys”. A més, afegeix, “hostaleria vol dir hospitalitat, fer sentir el client com a casa seva, i això ja no existeix”. Així doncs, des de fa set mesos ha trobat en el taxi “una sortida bastant honrada”, que combina amb diversos estudis i que el connecta amb els nous clients de la mateixa manera que ho feia la Granja Bruselas.

L'entrada “El món de l’hostaleria està tocat de mort” ha aparegut primer a Carrer.

Lluny de ser una excepció, les males condicions laborals dins de l’hostaleria i la restauració a Barcelona -una esfera econòmica capdavantera a la ciutat i per la qual l’Ajuntament encara aposta malgrat el sotrac de la pandèmia- són gairebé sistèmiques. A l’estiu, amb l’arribada de milions de turistes a la capital catalana, l’activitat del sector s’intensifica i estreny encara més els treballadors. Aquests greuges provoquen que cada cop hi hagi menys gent disposada a treballar en el sector. Només ho fan les capes més precaritzades: els joves i les persones migrants.

“La gent busca altres sectors més atractius on es respectin molt més les condicions laborals i on es pugui treballar per viure, no pas viure per treballar”, assegura Paco Galván, responsable d’Hostaleria i Turisme de CCOO Catalunya. “Molts professionals amb experiència es jubilen i no hi ha relleu generacional. No s’ocupen tots els llocs de feina nous que s’ofereixen, ateses les males condicions que dona el sector, en un context en què els preus i el nivell de vida s’encareixen”, afegeix el sindicalista. Excessos de jornada, manca de descansos durant la setmana, no cobrament dels festius, incompliments en el pagament de plusos per nocturnitat… El conveni és paper mullat i “gairebé mai”, segons Galván, es respecta.

“És molt comú signar contractes de mitja jornada i que acabis fent 40 hores, cobrant-ne la resta en negre. O que en facis més de deu al dia i en cobris la meitat. Al final, els 11,50 euros l’hora que s’haurien de pagar per conveni a un cambrer es queden en molt menys si es divideix el sou pel temps real treballat”, denuncia Galván. A més, avisa que algunes vegades els assalariats accedeixen a aquests llocs de treball enganyats per l’empresa, que ofereix en un inici unes condicions a l’entrevista de feina que després no es respecten: “En alguns casos, quan els aspirants pregunten els seus drets i condicions durant el procés de selecció, deixen d’interessar a l’empresari”.

Fins i tot en restaurants de renom

Els incompliments del conveni i la legalitat passen a negocis de tot tipus, des d’empreses petites sense sindicació fins a establiments que compten amb grans plantilles i delegats sindicals. És el cas de negocis històrics de Ciutat Vella, com ara una prestigiosa arrosseria de la zona del port. “Tenim molts dubtes quant a les nòmines o endarreriments que mai no ens han pagat, i els treballadors rebem molts abusos. De vegades a alguns se’ls fa treballar per a altres sucursals de la mateixa empresa o fer jornades de més de 12 hores, havent de tornar a la feina sense complir el descans legal”, denuncia un assalariat del conegut restaurant.

“Molts treballadors tenen contractes amb una categoria professional més baixa de la que realment exerceixen. N’hi ha que han acabat als tribunals per demostrar que mereixen un canvi en la categoria”, sosté l’empleat, que denuncia favoritismes dins de la plantilla per part dels caps: “Pugen de categoria a aquells que els cauen bé, alguns acabats d’arribar, però mantenen les condicions d’altres amb fins i tot 20 anys d’antiguitat”. És el cas dels delegats sindicals, que segons aquest testimoni estan en el “punt de mira”.

El treballador també es queixa de mals tractes als cambrers per part d’un dels encarregats, que parla de forma “grollera” i fins i tot amb amenaces. “Et diu que si no treballes 12 hores tindràs problemes, i constantment canvia els horaris de la nit al dia, tot incomplint l’Estatut dels Treballadors”. El nivell de pressió al negoci arriba fins al punt que l’empresa fa pagar als cambrers els plats que trenquen o comandes errònies: “S’hi treballa amb tanta tensió que hi ha moltes baixes per ansietat i depressió. Hi ha hagut molts companys amb més de 20 anys de servei que han renunciat d’un dia per l’altre sobtadament”.

Una feina impossible d’assumir

El cas d’un cambrer d’una emblemàtica cafeteria del centre de Barcelona no s’allunya gaire del darrer. “Estic millor que molts dels meus companys, però em sento igualment explotat”. Tot i rebre un sou de 2.000 euros mensuals -força per sobre de la mitjana dins del sector a causa dels 17 anys d’antiguitat a l’empresa-, reconeix que la càrrega de treball que té el personal és “inassumible”. “Hi ha tanta feina que és impossible fer una pausa per anar al lavabo o beure un got d’aigua. Tampoc els 15 minuts reglamentaris que toquen per llei. Els encarregats et deixen fer el descans, però no hi ha temps. Saben que és impossible. Tinc 15 taules i, si el faig, després m’he d’empassar bronques de clients i solucionar el sidral que s’ha muntat”, confessa. La manca de personal repercuteix en la qualitat del servei. El treballador assegura que les ressenyes del negoci a internet són pèssimes.

“Els que fa temps que hi treballem, anem aguantant el ritme, però molts dels que entren nous, no. Hi ha hagut gent que ha vingut una tarda i l’endemà ja no hi ha tornat. Amb prou feines cobren 1.300 euros, és normal que amb aquestes condicions cada cop menys gent vulgui treballar dins del sector”, opina el cambrer. El ritme de feina estressant, a més, comporta severs problemes de salut. En el seu cas, atribueix un infart de cor que va patir fa uns anys al tràfec esgotador de la feina, ja que no tenia cap altre factor de risc.

La situació no és gaire millor en algunes franquícies, com per exemple una que es dedica a les hamburgueses gourmet, on, segons un treballador jove, el control a què se’ls sotmet és gairebé orwellià: “Ho graven tot amb càmera i després ho revisen. Si veuen que mires el mòbil en algun moment del servei, encara que no hi hagi clients ni feina a fer, t’ho poden comptar com a falta. Si en tens tres, et fan fora de l’empresa”. Això, explica, pot servir com a justificació per emmascarar acomiadaments irregulars.

L'entrada Restauració, un estiu d’explotació laboral ha aparegut primer a Carrer.

La reacció resumeix l’actitud habitual de qui s’ha convertit en la veu d’un dels principals lobbies barcelonins. Recórrer constantment al victimisme quan el Consistori tira endavant mesures que limiten l’activitat del sector, atacar l’equip de govern municipal -fonamentalment la pota de Barcelona en Comú- i vendre la moto que la ciutat està en retrocés, allunyada d’una suposada arcàdia passada i que ha perdut dinamisme perquè determinats sectors econòmics veuen com noves normatives dificulten que puguin fer allò que els plagui, són constants en Pallarols. No el veureu denunciar la precarietat laboral del sector, preocupar-se per les nombroses externalitats negatives que el turisme de masses genera, ni qüestionar un model econòmic basat en un creixement infinit insostenible amb l’emergència climàtica.

Advocat especialista en dret administratiu, Pallarols no és aliè a la política. Quan encara era adolescent, va fer-se militant del PSC, partit a través del qual arribaria a ser regidor de Comerç i Petita i Mitjana Empresa de l’Ajuntament de Barcelona del 2010 al 2011, durant l’alcaldia de Jordi Hereu. Prèviament, aquell mandat havia estat comissionat d’alcaldia -primer de Relacions Institucionals i després de Comerç i Petita i Mitjana Empresa- i conseller del Districte de Ciutat Vella, d’on va ser primer secretari de l’agrupació socialista.

Ben connectat amb el poder econòmic -havia treballat a la patronal Pimec-, el 2013 va convertir-se en el director del Gremi de Restauració, des d’on ha defensat un model amb les mínimes regulacions possibles i ha elogiat la gestió de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, obviant que és un territori amb un atur superior al català. Ferm defensor del lobbisme -en un article a El Periódico, l’elogiava com una pràctica saludable per a la democràcia, i esquivava el fet que la seva influència està vinculada al poder econòmic que tingui darrere-, té entre les seves aficions atacar el moviment veïnal -el menyspreu a la Favb és un clàssic del seu repertori-. De 43 anys, a l’estiu va celebrar el seu aniversari al Red Fish, envoltat de representants del PSC -sobretot-, Junts, Ciutadans i PP. Aquells qui recolzen i representen l’establishment econòmic.

Llegiu també l’article “Primers passos ‘insuficients’ per reduir el soroll de les terrasses”.

L'entrada Roger Pallarols, de regidor a ‘lobbista’ ha aparegut primer a Carrer.

A l’entorn de la restauració, diverses teories han marcat des de la segona meitat del segle XIX línies d’actuació diferenciades. Sense entrar en detalls que no poden ser objecte d’aquest escrit, i tot i tenint en compte que es referien als monuments històrics, una portava a entendre que restaurar-los era retornar-los a un estat ideal, que potser mai no havia existit. Una altra veia les petges que la història havia deixat en un edifici i en defensava el manteniment. Posava per davant la preservació del monument, amb les seves xacres, a la restauració amb pretensions científiques, però amb una forta càrrega idealitzadora.

I en aquest conjunt de paraules que donen nom a maneres d’actuar, tal vegada se’n pugui introduir una altra: revitalització. És a dir, la intervenció que restaurant on calgui i preservant la memòria, torni a la vida una arquitectura. Una aproximació que ens obre la discussió sobre els graus de protecció i d’intervenció en els edificis amb un valor històric, artístic, arquitectònic. Sense voler caure en un relativisme encobridor de la rel econòmica, especulativa, de les maneres capitalistes de produir la ciutat, cal dir que la consideració de la vàlua patrimonial d’una arquitectura ha anat variant al llarg del temps, entre d’altres raons, per motius culturals.

Actualitzar el catàleg

Referint-nos a Barcelona, diversos episodis mostren la ineludible necessitat d’actualitzar el catàleg del patrimoni historicoartístic de la ciutat, i no només el dels barris on es genera alguna oposició a algun projecte concret. Tot i així, un problema de fons continua essent amb quins criteris es redacta el catàleg. Massa vegades, el patrimoni arquitectònic de Barcelona s’ha destruït. I en la immensa majoria d’elles la causa ha estat que la voluntat privada de treure el màxim de benefici s’ha trobat amb la manca de protecció de l’edifici.

Per finalitzar voldria proposar una possible paradoxa. En l’actual context, a manca d’una regulació del preu del sòl i de l’habitatge, es pot donar el cas que protegir generi gentrificació. Vol dir això que no es protegeixi allò que té valor? Sens dubte, no. Però més enllà de l’existència legítima de sensibilitats diverses en relació al valor patrimonial dels edificis, més d’alguna vegada s’ha inventat o magnificat un suposat patrimoni per posar en crisi operacions municipals d’habitatge social que atemptaven interessos privats. Com sempre, cal estudiar cas per cas per separar el gra de la palla.

L'entrada Patrimoni, planejament i especulació ha aparegut primer a Carrer.