Incògnites, però amb calendari

Seran gairebé 300.000 m² edificables que inclouran l’hospital, facultats de salut
i centres d’innovació biomèdica. Una de les operacions urbanístiques i sanitàries més potents de Catalunya que, paradoxalment, s’ha presentat en societat amb molts interrogants. Els més rellevants: si Barcelona serà compensada per la pèrdua de sòl esportiu i quins usos tindran els edificis que ocupa en l’actualitat l’Hospital Clínic a l’Eixample i a les Corts. Dues incògnites imprescindibles per poder determinar l’impacte real d’aquest macroprojecte sanitari en el veïnat i la ciutat.

El nou hospital, ubicat a Diagonal 695-701, punt de confluència entre Barcelona, Esplugues de Llobregat i l’Hospitalet de Llobregat, mantindrà el seu rol de centre de referència i d’alta complexitat, atenent població assignada d’aquestes tres ciutats, però també pacients derivats d’arreu del país. Un equipament que no substituirà hospitals de proximitat com l’Hospital Universitari de Bellvitge, que continuaran assumint l’atenció territorial ordinària. Però qui ha de respondre les incògnites?

El consorci Porta Diagonal-Campus Clínic -integrat per la Generalitat, el mateix hospital, la UB, els ajuntaments de Barcelona, l’Hospitalet i Esplugues, la Diputació i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)- coordina el planejament, el finançament i l’execució d’una operació que combina salut, universitat i desenvolupament urbà. I és d’aquest organisme que cal esperar la màxima transparència per conèixer les implicacions del futur campus. De moment, la Generalitat defensa que a les noves instal·lacions hi haurà “una organització més eficient, circuits assistencials moderns, infraestructures digitals integrades i espais adaptats a la medicina personalitzada”.

Tot i les incògnites, el calendari del projecte està clarament establert: fins al 2027, es desenvoluparà el concurs d’arquitectura i el planejament urbanístic; el 2028, començarà la reurbanització amb l’ampliació de la línia L3 de metro; i, el 2030, les obres del complex. L’escala econòmica del projecte explica la magnitud del canvi. La construcció del nou hospital i les seves infraestructures assistencials supera els 1.700 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi sumen uns 300 milions en edificis universitaris i centres de recerca, així com prop de 400 milions destinats a l’ampliació del metro fins a Esplugues, amb la construcció de dues noves parades -Sant Joan de Déu-Finestrelles i Campus de Salut Clínic-UB-. Amb la urbanització de l’entorn, nous accessos, carrils bici i espais verds, el volum global de la transformació supera els 2.300 milions d’euros, i serà un dels principals pols biomèdics del sud d’Europa.

La fi d’un pulmó esportiu

Tot i que la UB mantindrà l’activitat esportiva fins al 2030 al campus de Zona Universitària, el desallotjament serà inevitable per poder iniciar les obres. I de moment, no s’ha fet pública cap alternativa per a aquesta pèrdua de sòl esportiu. La Generalitat ha adquirit aquests terrenys de 100.000 m² que durant dècades han funcionat com a pulmó esportiu per a estudiants per un import de 135 milions d’euros. A aquesta xifra s’hi afegeix una subvenció de fins a 17,5 milions per finançar parcialment la nova Facultat de Farmàcia, un equipament docent vinculat al futur pol de salut.

Però en el conveni de compra no es fa cap referència a com es garantirà que els usuaris universitaris continuïn tenint accés a espais esportius de qualitat, ni si serà a Barcelona o en un altre municipi. Carrer ha preguntat aquesta qüestió a la UB, però la universitat només indica que “el projecte demana replantejar i millorar el servei per garantir la pràctica esportiva”. Si bé la UB no concreta si el sòl esportiu perdut tindrà una permuta en altres punts de la ciutat propers als edificis universitaris, ha transcendit que la universitat estaria negociant una nova ubicació de les instal·lacions esportives en terrenys de l’Hospitalet, a un centenar de metres del complex actual.

Què serà dels edificis històrics?

I la segona incògnita del macroprojecte apunta als possibles usos públics que puguin tenir els edificis històrics de l’actual seu del Clínic a l’Eixample. El principal actiu és la finca del carrer de Villarroel 170, que concentra urgències, consultes externes, hospitalització i serveis generalistes de l’hospital. Però també és un gran actiu el futur del qual està per definir l’edifici de la Maternitat, a les Corts, dedicat a l’atenció de l’embaràs, el part i la maternitat, amb serveis obstètrics i neonatals, així com la facultat de Medicina de la UB. Carrer també ha preguntat a l’Hospital Clínic aquesta qüestió, i tot i que el projecte s’ha presentat a bombo i plateret, no hi ha cap resposta: “Encara s’estan decidint els usos; en uns mesos s’aprovaran i es podran comunicar”.

El projecte del nou Clínic té potencial per transformar el sistema hospitalari
i universitari català. Però també implica una redistribució de sòls i usos que afectarà l’equilibri urbà. El repte no és només construir un hospital del segle XXI, sinó garantir la restitució dels equipaments esportius perduts i un debat ciutadà transparent sobre el destí dels edificis històrics de l’actual Clínic. Sense aquestes respostes, el futur Campus Clínic-UB corre el risc de ser percebut com una operació brillant en l’escala metropolitana, però opaca i injusta per al veïnat.

Un canvi de cromos ajustat a llei?

Un altre dubte que inquieta sobre el projecte, i vinculat a la incertesa de si les 10 hectàrees de terreny dedicat a l’esport es perdran definitivament, és si és ajustat a llei utilitzar sòl esportiu per ubicar-hi equipaments sanitaris. La Generalitat ha comprat a la UB els terrenys i la veritat és que s’ha de dur a terme un procés urbanístic formal -modificació del planejament o desenvolupament d’un Pla Director Urbanístic (PDU)-, i s’han de redactar i aprovar els projectes i plans d’ordenació que definiran l’ús final del sòl. Aquest canvi d’ús, de sòl esportiu a equipament sanitari i docent, s’està duent a terme mitjançant acords interinstitucionals i l’elaboració d’un PDU que ordenarà l’àmbit, amb tràmits i modificacions de planejament que caldran per fer compatible la nova funció. Es preveu que la redacció del planejament i els projectes associats es tramitaran entre 2026 i 2028, amb obres d’urbanització i metro que començarien al voltant de 2028, i que l’hospital entri en funcionament cap al 2035.

L'entrada El nou Clínic, un pol sanitari ple d’interrogants ha aparegut primer a Carrer.

És obvi que es tracta d’un conjunt de demandes que caldrà concretar i que sovint escapen a un mandat electoral. De fet, considerem que són mesures que s’haurien d’incloure en un acord de ciutat de llarga durada, ja que molts dels problemes estructurals de Barcelona no es resolen en quatre anys, sinó que exigeixen una acció continuada de les Administracions i de la societat. Nosaltres també tenim feina per fer. I som conscients que queden fora altres qüestions essencials que ens requeriran molt de treball. Això només és un recordatori bàsic.

Garantir l’accés a l’habitatge

Sense habitatge no és possible una vida autònoma. Fa massa temps que l’especulació i la manca de polítiques públiques han convertit un bé essencial en un luxe. La política dels darrers mandats ha intentat canviar la situació, però és insuficient. Cal un canvi més substancial que garanteixi l’habitatge i eviti la gentrificació i l’ús d’habitatges per al negoci turístic. Cal més habitatge públic i control dels lloguers. També una política decidida de rehabilitació integral del parc d’habitatges. I que es faci realitat el Pacte per l’Habitatge que fa temps que la Favb i altres entitats han proposat.

Contra les desigualtats i la pobresa

El nivell de desigualtats i pobresa a la ciutat és intolerable. Cal aplicar polítiques estructurals que impliquin a totes les Administracions i agents socials. Necessitem ampliar les polítiques socials i reforçar les que s’han mostrat més eficaces, adequar els horaris dels serveis socials i desenvolupar polítiques que facilitin l’accés equitatiu a les prestacions a les persones que en tenen dret. Cal millorar la humanització de l’atenció i l’estabilitat dels professionals, i instaurar professionals de referència que orientin i acompanyin la ciutadania. També reforçar els plans de barri i millorar-ne la participació. I s’han d’implementar polítiques contra l’encariment de productes bàsics.

Fer front a la crisi ecològica

La crisi ecològica truca a la porta i afecta molts aspectes crucials de la nostra existència: escalfament, sequeres, alimentació, contaminació, energia… Reconvertir la ciutat en clau ecològica requereix un enfocament global que afecti l’urbanisme, el model productiu, de consum… Cal reforçar els refugis climàtics i el verd urbà, i promoure comunitats energètiques a tots els barris que desenvolupin energies renovables i estalvi energètic, i una política ferma de residu zero.

Mobilitat sostenible i barata

El model de mobilitat juga un paper clau en la crisi ecològica. S’ha de reforçar el transport públic, millorant-ne l’accessibilitat, el temps de freqüència i els temps dels recorreguts, tant a Barcelona com a l’àrea metropolitana; desenvolupar el bus a demanda i els busos de barri. Cal seguir reduint l’ús del vehicle privat, ampliar els carrils bici i pacificar-ne l’ús. És necessari mantenir una política tarifària amb perspectiva social. I culminar la unificació del tramvia per la Diagonal.

Espai públic i convivència

Cal garantir l’espai públic com un espai per a tothom, limitant-ne l’ús mercantil. S’ha d’actuar per eliminar les concentracions i activitats que generen nivells de soroll insuportables, i per garantir un espai segur per a tothom. Calen actuacions urbanístiques orientades a facilitar la mobilitat de totes les persones, sobretot les que per raons d’edat o discapacitats tenen més dificultats. Com hem dit, també cal incrementar el verd a tots els barris.

Justícia territorial

Necessitem polítiques urbanístiques centrades a les àrees i barris més degradats, que tinguin en compte la seva morfologia particular. Cal implementar mesures per evitar que les millores urbanístiques que es facin reforcin processos gentrificadors. I millorar els espais per a activitats productives. També cal revisar el planejament per evitar processos especulatius i definir la relació amb l’espai metropolità.

Participació i teixit social

Els problemes que té la ciutat només es poden resoldre amb una participació activa de la ciutadania. Cal enfortir, amb recursos i fórmules de gestió, el teixit associatiu, que és clau per garantir la participació. S’han de millorar els processos participatius, sobretot reforçant l’escolta i la deliberació, reconeixent la veu dels col·lectius que treballen als barris i complint i retent comptes dels resultats dels processos participatius. És necessari avançar en la participació ciutadana en tots els centres finançats amb diners públics -sanitaris, educatius, assostencials, esportius…-, així com garantir la continuïtat dels models de gestió cívica d’equipaments de barri.

Completar la xarxa d’equipaments

S’han de projectar i construir els equipaments pendents, tenint en compte els diferents plans d’equipaments; remodelar els equipaments que ja existeixen i incorporar millores que els facin energèticament eficients. També és necessari garantir la participació del veïnat en la seva gestió, tenint en compte les necessitats dels diferents col·lectius. I s’ha d’avançar cap a equipaments d’usos polivalents i que afavoreixin les relacions intergeneracionals.

Salut universal

Garantir unes bones condicions de salut obliga a plantejar accions a totes les activitats que hi influeixen. Per això demanem una política activa per atacar les qüestions que afecten a la salut, com una millora del sistema sanitari. Entre les qüestions prioritàries està reforçar l’assistència primària i la construcció dels CAP i dels equipaments sanitaris pendents a molts barris; la inclusió de les residències de gent gran en la cobertura sanitària pública. I el problema més urgent de salut pública: cal erradicar l’amiant a la ciutat, garantint que es durà a terme a tots els espais públics i vetllant perquè s’apliqui als espais privats -campanyes informatives, aplicació de la futura normativa i control de les tasques de desamiantat-..

Educació i cultura per a tothom

És necessari continuar el desplegament de les escoles bressol, impulsar polítiques contra la segregació escolar i fer millores en la dotació dels centres educatius. També expandir les activitats culturals al conjunt dels barris, reforçant les iniciatives locals. Cultura per la igualtat i contra la discriminació.

L'entrada Les prioritats de la Favb davant del pròxim mandat municipal ha aparegut primer a Carrer.

La salut no sol ser una carpeta central en els debats municipalistes. Es dona per fet el clixé que els ajuntaments tenen competències limitades en aquest àmbit, ja que el sistema sanitari públic depèn en bona part de la Generalitat. El cert, però, és que el marc normatiu vigent atorga marge de maniobra als municipis, i algunes polítiques posades en marxa per l’Administració municipal barcelonina en el darrer mandat ho corroboren, com el servei d’atenció a la salut mental gratuït per a adolescents i joves -ja en funcionament- o el servei de dentista a preus assequibles per a veïns en situació vulnerable -anul·lat provisionalment pel TSJC per un recurs del Col·legi d’Odontòlegs i Estomatòlegs-.

L’Ajuntament és corresponsable de la gestió de la sanitat pública, ja que és, amb la Generalitat, titular del Consorci Sanitari de Barcelona, una entitat autònoma adscrita al Servei Català de la Salut (CatSalut) i responsable de dirigir i coordinar els centres, serveis i establiments d’atenció sanitària i sociosanitària de la ciutat. Encara que la competència del Consorci és integral de tot el circuit sanitari i sota la seva tutela hi ha 70 centres d’atenció primària (CAP), set hospitals i 14 punts d’atenció sociosanitària, és en l’àmbit de la primària, porta habitual d’entrada al circuit assistencial, on la competència municipal està més reforçada pel marc legislatiu.

El mapa dels CAP de Barcelona fa dècades que es mou amb lentitud. El 2008, Generalitat, Ajuntament i Consorci van signar un conveni per millorar la qualitat de la xarxa sanitària a la ciutat, que preveia un ambiciós pla de construcció de nous centres i l’ampliació i reforma dels existents, per adaptar-los a la realitat canviant de la població dels barris. El conveni tenia validesa fins al 2016, quan se’n va promoure un altre que expira el 2023. Avui, fonts del Consorci reconeixen que 18 de les actuacions previstes no s’han tirat endavant. D’aquestes, dotze s’arrosseguen des del conveni 2008-2015 i dues es van incloure en el conveni 2016-2023. Cal afegir-ne dues més que -tot i no estar incloses als convenis- l’Ajuntament ha reclamat al Consorci perquè s’afegeixin en el pròxim. Alguns casos de carpetes pendents són històrics i arrosseguen una llarga mobilització ciutadana, com el del CAP Raval-Nord, que s’ubicarà a l’església de la Misericòrdia -ocupada pel veïnat fa quatre anys-, que també era pretesa pel Macba. Aquest és un dels equipaments que haurien d’entrar en funcionament durant la pròxima legislatura, segons el Consorci, juntament amb el nou CAP Besòs, que s’habilitarà en l’antic cinema Club Pedro IV. Però són l’excepció. De les intervencions pendents, només quatre tenen el projecte aprovat: les dues esmentades i les del Fort-Pienc i el Congrés i els Indians.

Cartera de serveis disgregada

Però, a banda de les insuficiències físiques, també n’hi ha d’organitzatives a l’hora de garantir una atenció primària de qualitat. Un cas paradigmàtic és el dels serveis d’atenció primària, un paquet on s’hi inclouen peces clau com l’atenció domiciliària; els procediments diagnòstics, terapèutics i de rehabilitació; l’atenció específica a la infància i a la gent gran; les cures pal·liatives; l’atenció a la salut mental o l’atenció bucodental i podològica. Moltes organitzacions d’usuàries fa temps que alerten de la tendència a fragmentar-lo, a separar-lo d’alguns CAP i concentrar-lo en alguns centres o hospitals, un fet que obliga molts usuaris a desplaçar-se lluny de casa quan hi són derivats.

Teresa Martínez, de la Comissió de Salut de la Favb, considera clau que es faci una “atenció a tota la població i en el territori”. “No pots fer polítiques de salut comunitària si part de l’atenció la segregues a fora de la comunitat”, defensa, i agrega que alguns d’aquests especialistes “no treballen de forma coordinada amb els responsables dels CAP” que els deriven pacients. La situació és remarcable en el cas de la pediatria: “Es tracta l’atenció a la infància com una especialitat -assenyala Martínez-, de manera que estàs negant als infants el que diuen la llei general de Sanitat i la cartera de serveis mínims del sistema nacional de Salut, que totes les persones tenen dret a tenir un CAP de referència en el territori de la seva Àrea Bàsica de Salut”.

La participació, a les beceroles

Una altra assignatura pendent és la de la participació ciutadana en el proveïment de la informació necessària per al bon funcionament del sistema. A Barcelona existeixen Consells de Salut de Districte, però la Comissió de Salut creu que els usuaris i el veïnat hi estan infrarepresentats en favor del personal sanitari. “Es tendeix a entendre els usuaris com a pacients -apunta Martínez-, però nosaltres entenem que és un dret universal per a tota la vida i que als consells hi hauria d’haver una representació real dels ciutadans en condició de propietaris del sistema, que són qui en coneixen millor les mancances i preferències”.

Una situació semblant, però agreujada, es produeix amb els consells assessors que hauria de tenir cada centre -igualment amb participació de tots els agents-, una figura la creació de la qual està aprovada pel Consorci però que no acaba d’arrencar. Aquest darrer any, però, s’han intentat posar en marxa en format de prova pilot en un nombre limitat de CAP.

Competències en sanitat

La Llei municipal i de règim local de Catalunya (2/2003) fa responsables els ajuntaments catalans de totes les polítiques que poden repercutir en la salut pública dels veïns, des de les estrictament sanitàries a les mediambientals, alimentàries o socials. Un marc normatiu que en el cas de la capital catalana està reforçat per la Carta Municipal de Barcelona -una llei estatal del 1998- mitjançant la qual es va crear l’Agència de Salut Pública de Barcelona, consorci amb presència de totes les Administracions amb el lideratge de l’Ajuntament. La llei d’ordenació sanitària de Catalunya (15/1990) empodera els ens locals per formar part dels òrgans de direcció de les diverses regions sanitàries i, específicament, els encarregats de la gestió dels serveis d’atenció primària.

L'entrada Mancances en salut en temps de postpandèmia ha aparegut primer a Carrer.

En aquests dos anys ha marxat pràcticament tot l’equip mèdic: només queda una metgessa dels quinze professionals que hi treballaven al principi, pel desgast de la gestió de la directora actual, de la qual s’ha demanat la dimissió. El centre, a més, ha rebut els darrers mesos una allau de queixes -més de 700-. La protesta del 20 de març tenia darrere mesos de treball i recollia el malestar popular generat els últims anys. “Vam decidir fer una campanya molt contundent i posar taules cada dimecres a la porta del CIS per recollir signatures i totes les queixes i testimonis possibles”, assenyala Trini Cuesta, activista a la Coordinadora d’Entitats SAP-Muntanya. Per xarxes, van llançar un manifest que de seguida va assolir el suport de nombroses entitats i usuàries del barri i també de tota Barcelona.

Aquesta “resposta de la ciutadania” ha fet que el Departament de Salut “no tingués més remei que moure fitxa i convocar una reunió a alt nivell amb el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), que, mitjançat l’empresa privada CSC Vitae SA, gestiona el CIS Cotxeres”, assenyala Cuesta; una reunió a partir de la qual s’ha acabat nomenant un nou gerent amb autonomia de gestió, un canvi que ha generat expectatives entre els activistes. “Han contractat una persona que ve de l’ICS [Institut Català de la Salut], que té molt coneixement de gestió i d’urgència. Es va incorporar l’1 de juny, i ell mateix ens va convocar a una reunió de presentació”, manté Cuesta.

Un model fracassat

El 2010 es va inaugurar el CIS Cotxeres, “un equipament amb una forta vocació de proximitat i pensat per a l’atenció integral de la salut de la població; un model que ha estat un fracàs”, explica Cuesta. Ara, “queden unes instal·lacions amb molt de potencial i la promesa d’un innovador model d’atenció integral que no s’ha desenvolupat” perquè “no es va acompanyar dels recursos necessaris”, afirma Corina Albir, de la Comissió de Salut de la Favb. “Globalment, podem dir que ens queda una gran decepció”, diu Albir, qui afegeix que, des d’un inici, no es va entendre perquè el centre el gestionava el CSC “en comptes de l’ICS, com la resta de l’atenció primària del territori”. CSC Vitae SA és una empresa privada propietat del CSC, però de capital mixt públic-privat i que alhora gestiona altres serveis per a l’Ajuntament de Barcelona.

Falta de transparència

La Sindicatura de Comptes va publicar un informe el 2018 en què afirmava sobre el CSC -propietari de l’empresa gestora del CIS Cotxeres-: “Pel que fa al control que ha d’exercir el CatSalut d’acord amb el que s’estableix en els contractes amb les entitats adjudicatàries del servei, la Sindicatura conclou que no existeix un circuit de comprovació formal i exhaustiu de tots els proveïdors i que la documentació acreditada presenta debilitats per verificar que es compleixen els requisits establerts en els contractes i en els plecs de condicions”. Albir considera que això és molt preocupant, perquè aquest sistema tan fragmentat requereix un potent sistema de governança i avaluació continua.

El CSC és una associació d’entitats proveïdores i una patronal del sector concertat que gestiona serveis sanitaris “d’alguna forma competint amb els seus propis associats”, assegura Albir, que agrega que acaba sent un lobby enmig d’un entramat complex on el CSC pot arribar a fer de consultoria o realitzar inversions en cinc països llatinoamericans. “Teòricament és públic, però, per la seva intrincada estructura, no es comporta com a tal, en no destinar el cent per cent de la contractació del CatSalut a cobrir les despeses derivades de l’atenció a la població al CIS Cotxeres”. Segons Albir, fagocita “part dels diners per finançar l’estructura central del CSC”, lluny de les finalitats inicials. Tampoc no està adscrit a cap Administració -la que seria més lògica, segons el Síndic de Comptes, seria la Generalitat-. Una gestió pública directa, probablement adscrita a l’ICS, permetria un major control públic i que els marges de la gestió revertissin al bé comú.

Per tot això, tant la Favb com la coordinadora SAP Muntanya reclamen consells ciutadans i vigilància, la recuperació de l’antic inspector de centres, així com una major transparència amb els comptes del centre, que no es publiquen de forma desagregada. El Parlament va aprovar el 17 de març una resolució que reclamava una auditoria econòmica dels darrers 10 anys del CIS Cotxeres.

Conseqüències en el servei

El CIS Cotxeres ostenta el títol de la pitjor accessibilitat i de més dies de demora per a cita prèvia dels equips de referència, i compta amb ràtios de pacients per metge un 40%-50% superiors a la mitjana de Nou Barris. També s’ha reclamat conèixer el nombre de persones que han demanat un canvi de centre: “Sabem que la xifra és molt alta”, explica Cuesta. El manteniment de la situació actual provoca inequitat, allarga “el temps d’espera i incentiva que les persones busquin alternatives per donar resposta als seus problemes, ja sigui augmentant la visita als serveis d’urgències o contractant mútues privades”, explica Albir. “El mal funcionament de l’atenció primària provoca complicacions i un augment d’hospitalitzacions evitables”, afegeix l’activista veïnal.

Amb tot, aquest tipus de gestió no és estranya a Barcelona, on la provisió de serveis sanitaris és “majoritàriament concertada”, explica Albir, qui considera que, a més, està “altament fragmentada en múltiples proveïdors”. “Això fa que tinguem un sistema molt complex de governar i auditar”, indica l’activista de la Favb. La fuga a la privada és un fet: el 38,8% de les dones i el 40,9% dels homes declara tenir una doble cobertura sanitària, pública i privada, segons l’ESCA 2019-2020.

Les entitats es mantenen atentes als canvis en la gestió, però estan disposades a seguir lluitant “perquè al CIS Cotxeres arribin els recursos necessaris per donar una atenció digna a la població. I participar en la planificació i el control de la gestió dels seus serveis”, conclou Albir. Carrer ha contactat amb la direcció del CIS Cotxeres per recollir el seu testimoni, però a data de tancament d’aquesta edició no hem rebut cap resposta.

L'entrada El veïnat qüestiona la gestió del centre de salut Cotxeres de Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.

La covid-19 ha tingut un impacte evident en el sistema públic de salut. L’epidèmia ha col·lapsat serveis hospitalaris, unitats de cures intensives i urgències, però també ha obligat a ajustar les llargues llistes d’espera per a intervencions i tractaments per a malalties no vinculades al brot víric. I l’efecte s’ha notat molt particularment en l’àmbit de l’atenció primària, desertitzant els ambulatoris bloquejats per la detecció de noves infeccions, amb una aposta per l’atenció no presencial -telefònica i telemàtica- que sembla que ha vingut per quedar-se.

Mecanismes de control

Però el brot pandèmic ha tingut una altra afectació col·lateral: la manca de transparència. La Comissió de Salut de la Favb alerta d’un deteriorament dels mecanismes de control sobre tots els agents prestadors de serveis, públics i privats, al sistema sanitari públic, i també de les eines telemàtiques destinades a proporcionar informació a la ciutadania sobre aquestes activitats.

Mentre el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya centrava la seva activitat comunicativa diària en proporcionar informació sobre dades de nous contagis, ingressos, mortalitat i taxa d’incidència del SARS-Covid, diversos portals digitals dedicats a publicar documentació i dades sobre el funcionament del conjunt dels serveis de salut han anat patint una paràlisi des de fa dos anys, que en alguns casos ja era patent des d’abans de la crisi vírica. “S’han bolcat molts esforços a informar de la covid, però sembla que de la resta d’activitats se n’han oblidat”, assenyala Marta Carrera, membre de la Comissió de Salut de la federació veïnal barcelonina.

El cas de l’Aquas

Aquest deteriorament de la qualitat de la informació pública s’ha fet palès en diverses dependències que orbiten en l’organigrama del Departament de Salut. Un dels casos on, segons la Comissió de Salut, ha estat més paradigmàtic, és el de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya (Aquas), un observatori que publicava regularment informes sobre el funcionament de l’assistència sanitària a partir del tractament de dades i enquestes. “Gràcies a les dades de l’Aquas vam saber coses molt interessants, com per exemple que els requeriments de serveis d’urgències de les residències assistides eren superiors a l’ús que en fa la resta d’usuàries”, explica Carrera, en referència a les llars de gent gran que compten amb l’assistència d’una mútua sanitària privada.

Però l’Aquas -que fins al 2016 va estar dirigida per l’actual titular de la conselleria de Salut, Josep Maria Argimon- fa més de dos anys que no emet cap informe nou: els documents més recents que es poden trobar al seu web són dels anys 2018 i 2017, excepte un, sobre instituts i centres de recerca, publicat el 2019. Carrera detalla que algunes dades bàsiques per exercir el control sobre l’activitat sanitària es podien obtenir abans mitjançant aquesta agència: “Com per exemple quants professionals hi havia adscrits a cada centre del Consorci Sanitari de Barcelona, unes xifres que recentment sí que hem pogut obtenir, però per mitjà de fer el tràmit de demanar-ho al portal de transparència de la Generalitat”.

L’Observatori de la Mort, mut des del 2017

Altres dependències que subministraven estadístiques sobre l’activitat assistencial es troben en una situació similar. L’Observatori de la Mort, un òrgan adscrit a l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, dedicat a recaptar informació sobre l’acompanyament sanitari i psicosocial a les persones en el tram final de la vida, no publica cap informe des de l’any de la seva creació, el 2017. Una altra dependència, l’Observatori sobre les Desigualtats en Salut -que té la missió d’avaluar les diferències socioeconòmiques i d’altra mena a l’hora de rebre cobertura sanitària- no ofereix dades obertes des del 2018, i des de l’any 2017 només ha publicat dos informes, un sobre desigualtats en l’àmbit de la població infantil, i l’altre sobre desigualtat socioeconòmica en casos de mortalitat a causa de la covid-19, tots dos del 2020.

Pel que fa al seguiment de les llistes d’espera d’intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques i vistes d’especialistes -un dels aspectes on la covid més ha impactat- la Comissió de Salut de la Favb lamenta que “malgrat que sí que és possible consultar de forma actualitzada la situació per àmbits i centres d’atenció, no es publiquen informes amb resums i anàlisi global de les dades que permeti rastrejar-ne l’evolució”.

Contractes i convenis amb proveïdors privats

Un altre dels apartats on la facilitació d’informació ha quedat trasbalsada és el dels contractes i convenis amb proveïdors privats mitjançant els quals el Catsalut garanteix tots els aspectes de la cobertura sanitària, sigui de forma directa o a través de diversos consorcis. Marta Carrera explica com, en el portal d’internet dedicat a publicar tota la informació sobre aquests acords, “les clàusules que amplien i prorroguen molts contractes no estan al dia, de manera que es fa molt difícil fer-ne un seguiment”. Des de la Comissió de Salut de la Favb s’esmenta, en aquest sentit, el cas dels serveis de rehabilitació i logopèdia per al Districte de Nou Barris i part del de Sant Andreu. El març del 2018, el Catsalut va anunciar la rescissió d’aquest contracte, vigent des de l’any 2012, a una Unió Temporal d’Empreses (UTE) anomenada Acerf, després que una inspecció sanitària detectés diverses irregularitats tant en la contractació de personal sense contracte -en una situació d’autònoms fraudulenta- com en la qualitat de la prestació i dels locals on es duia a terme. Malgrat aquest anunci, que van recollir diversos mitjans, el web del Catsalut va publicar l’any següent la clàusula que prolongava el contracte fins al 31 de gener de 2019, per una quantia total de 964.000 euros, però és l’última informació que hi ha disponible sobre aquest contracte.

L'entrada La manca de transparència, efecte secundari de la covid ha aparegut primer a Carrer.

Poden ser alguns trets que expliquin el paper que des dels anys 70 han jugat les vocalies de sanitat del moviment veïnal de Barcelona i la Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb, que ja porta 23 anys com a espai de coordinació de les diferents lluites en defensa d’aquest servei bàsic.

Un treball de formigues. Ens ho explica la Marcel·la Güell, una de les responsables de la comissió, que ha viscut totes les reformes sanitàries de la democràcia i que coneix de primera mà, com a professional sanitària ara jubilada i com a activista, quant li costa al sistema acceptar el control i seguiment ciutadà.

Un sistema sanitari, el de Barcelona, gestionat per un consorci entre l’Ajuntament i la Generalitat que és un monstre que mou milions d’euros d’inversió (7.075.391,70 euros en l’exercici de 2017), està format per centenars d’equipaments (70 centres d’atenció primària, 7 hospitals, 14 centres sociosanitaris, més altres espais com els centres de salut mental o l’assistència sanitària de les residències geriàtriques), en els quals treballen milers de professionals que atenen una població de més d’1 milió i mig de persones.

Més enllà de les xifres, el sistema sanitari públic és juntament amb l’educatiu una eina essencial des de la qual promoure l’equitat social i combatre les desigualtats. Les organitzacions veïnals ho han tingut molt clar des de la seva fundació i, com s’explica en altres articles d’aquest dossier, van assumir que la millora de la qualitat de vida de tot el veïnat tenia un important component de defensa de la salut. I que per poder incidir en el funcionament del sistema calia organització i establir complicitats amb uns professionals sanitaris de tradició molt corporativa.

Els anys 1982 (en què Catalunya assumeix les competències en sanitat “sense diners ni hospitals públics”, afirma Güell), i 1985 (quan es fa la primera reforma de l’atenció primària) van ser dues dates que van marcar les lluites de les dècades posteriors. S’estaven assentant les bases del model sanitari i els activistes, a banda de demanar la construcció dels CAP als barris, denunciar l’estat deplorable de molts centres o els primers col·lapses de les urgències dels hospitals, demanaven la total gestió pública de la xarxa sanitària, una oportunitat que es va perdre quan es va aprovar la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya, amb Xavier Trias com a conseller.

El Departament de Salut apostava per -i fins i tot finançava- les associacions d’usuaris com a interlocutores, mentre que les vocalies de sanitat reivindicaven el dret a participar des de la seva independència i assentament en el territori. De fet, apostaven perquè les comissions de control estiguessin formades només per associacions veïnals per facilitar la unitat d’acció.

A part de les denúncies i el control democràtic, les vocalies van tenir una important labor formativa per explicar el nou model d’atenció primària en els seus barris -que no va acabar la seva implantació fins al 2003-, acompanyant el veïnat per accedir correctament als serveis i a l’atenció o assessorant sobre com fer reclamacions per reivindicar els seus drets. “Tot això, sense correu electrònic ni mòbils; les nostres eines eren les assemblees, les xerrades als barris, concentracions, comunicats a la premsa…”, recalca Güell.

En aquelles dates de canvi de segle, i després de fortes inversions, els equipaments sanitaris de Barcelona, amb algunes sonades excepcions, havien assolit un nivell més que acceptable. La lluita per la sanitat, que com tantes altres té molt de reactiva, es quedava a la base de les organitzacions sostinguda per un mínim d’activistes. Fins que el 2010 van arribar les retallades: un tsunami que va sacsejar la consciència de la població i la de molts professionals, en especial els treballadors hospitalaris, que van lluitar colze a colze amb els activistes al crit de “sanitat 100×100 pública”.

Treball constant i poc lluït
Però a banda de moments crítics de reacció contra atacs directes a la línia de flotació del sistema públic de salut, la labor del dia a dia de les vocalies de sanitat és discreta, perseverant i sostinguda. Es mou entre un mar de dades sobre ràtios, estadístiques, gestors o responsables d’àrees, un coneixement que la Llei de Transparència està ajudant a fer més assequible i democràtic.

Pot tenir més incidència en el funcionament de l’atenció primària -per altra banda, la base del sistema- que no en les directives poc accessibles del món hospitalari. I que té “bona salut” organitzativa, com ho demostra per exemple la quinzena d’associacions veïnals de tot Barcelona que formen part activa de la comissió de la Favb i que es reuneixen regularment com a mínim un cop al mes.

Algunes de les lluites actuals passen per aconseguir representació veïnal en els CAP mitjançant els Consells de Centre; que es replantegi el funcionament dels Consells de Salut dels districtes per fer-los més participats, o aconseguir que les persones que viuen en les residències assistides per a la gent gran tinguin el mateix dret a ser atesos al CAP de zona que els seus veïns i veïnes: per tant, que els diners que Sanitat gasta en la privada Mutuam, que cobreix l’assistència sanitària a les residències, els inverteixi directament en l’atenció primària per absorbir aquesta població, massa aïllada i mal atesa, a la comunitat sanitària.

El rerefons de tot plegat és reivindicar precisament aquesta comunitat sanitària que, com l’escolar, per funcionar de manera més democràtica hauria de comptar amb la representació reglada de tots els actors i interessos implicats (gestors, professionals i usuaris).

Un tema bàsic, el de la participació, com també ho és el de continuar lluitant per una sanitat 100% pública, universal i de qualitat. És a dir, anar revertint els concerts amb la privada i assegurar una cobertura sanitària per a tota la ciutadania. Una cursa de fons amb molts objectius per assolir i temes pendents des de fa molts anys, però també amb molts avenços aconseguits.

L'entrada La sanitat pública té qui la defensa ha aparegut primer a Carrer.

Constatades les molèsties causades per la contaminació de la planta i la nul·la voluntat de l’Ajuntament per respondre a les demandes de les veïnes, aquestes passaran a l’acció. El 9 de gener de 1977, una assemblea veïnal decideix ocupar i desmantellar la planta asfàltica. Vora dues-centes persones inutilitzen xemeneies i dipòsits, fent impossible l’ús de les instal·lacions i deixant les naus ja construïdes sense ús. La reclamació d’aquestes per a usos socials i culturals és immediata. L’Ateneu Popular de 9 Barris fa les seves primeres passes reclamant el dret a la salut dels barris amb menys recursos i espais públics i de trobada per als veïns.

Un parc abans que pisos i fàbriques
“Queremos parques para el barrio, paso libre”. A final del mateix any 1977, a l’altre extrem de la ciutat, a la Zona Franca de Barcelona, una pintada sobre un cartell publicitari que tapa l’accés al solar de l’antiga fàbrica Farrero SA testimonia el desig del veïnat.

Vora el passeig de la Zona Franca, la paciència de les veïnes de l’associació de Nostra Senyora del Port amb l’Ajuntament i la immobiliària Farrero SA s’esgota. Les successives llicències de construcció concedides a l’empresa van reduint l’espai en un solar que, segons el Pla Comarcal, havia de ser zona verda en un 75%. La construcció que la va encerclant ja ha adquirit forma d’U, i ara s’acaba d’autoritzar el tancament de la mateixa amb un nou bloc de pisos i la construcció d’una planta industrial en l’espai interior del solar.

Davant d’aquesta situació, el veïnat organitzat obre el pas a la finca, ocupa la zona verda interior i la comença a habilitar. I per commemorar la data, pinta a la paret lliure d’un dels blocs: “En el día de hoy 13-11-1977 se inaugura este parque”. La lluita amb la immobiliària portarà l’associació als jutjats, però acabarà per quedar-se no només amb la zona verda interior sinó també amb alguns edificis de l’antiga fàbrica, que seran destinats a usos socials i culturals. La Casa del Rellotge, per exemple, esdevindrà centre cívic del barri.

Els exemples d’aquestes lluites veïnals a Nou Barris i Can Farrero, que han estat documentades respectivament per la Comissió de Memòria dels 40 anys de l’Ateneu Popular 9 Barris i pel Centre d’Estudis de Montjuïc, no són excepcionals ni únics en els darrers cinquanta anys d’història de la ciutat de Barcelona i la seva zona metropolitana. La lluita pel dret a la salut, vulnerat particularment en els barris d’habitants amb menys recursos, ha estat el combustible de les lluites a molts altres espais des dels darrers anys de la dictadura franquista.

Les veïnes del barri de Can Sant Joan a Montcada i Reixach protestaren contra la contaminació causada per la cimentera d’Asland des dels anys 60. L’any 1966, prop de 2.000 dones protagonitzaren a Badalona una manifestació convocada boca a boca per protestar contra el “polsim negre” causat per la combustió de carbó a la central tèrmica de la FECSA, i atragueren l’atenció de la Brigada Social de la Policia, tal i com mostren els informes conservats a l’Arxiu de la Subdelegació del Govern a Barcelona. Ambdues lluites arriben ben bé fins als nostres dies.

Espais segurs i saludables
Darrere diversos parcs i horts ocupats de la ciutat hi ha tenaces reclamacions veïnals pel dret a un espai lliure de contaminació, segur per créixer i viure. Una concepció de seguretat i de benestar que atorga un paper central al dret a un medi ambient saludable. Reclamacions amb un component significatiu d’arrelament, empès a l’acció pel desig de millorar l’espai en què un vol romandre, créixer i donar a néixer.

Lluny de les lluites ecologistes tradicionals, més preocupades per la conservació d’espais naturals, les lluites pel dret a la salut mostren l’íntima connexió entre la justícia social i la justícia ambiental, sovint partint de reclamacions bàsiques com la conversió de solars abandonats en horts i parcs, la millora de la qualitat de l’aire o la recuperació per al barri d’edificis amenaçats per l’especulació.

Avui, una de les lluites més emblemàtiques d’aquest dret a la salut ambiental és el conflicte pel CAP Raval Nord. Les veïnes -moltes d’elles persones migrades- i les professionals del CAP demanen un nou centre de salut a la Capella de la Misericòrdia, on el Macba ha previst construir la seva ampliació, i es neguen a renunciar a altres espais verds públics. Un conflicte que no està lluny d’altres reivindicacions a Ciutat Vella, com per exemple la lluita l’any 2000 al Forat de la Vergonya / Pou de la Figuera, quan el veïnat es mobilitzà per obtenir un espai verd enlloc d’un pàrquing i un hotel destinat al turisme.

Un patrimoni comú
Potser inadvertidament, aquest reguitzell de petites i grans històries per respirar aire no contaminat, per reclamar pedaços d’espai verd, horts, recuperar edificis, o millorar els equipaments de salut pública sense comprometre l’accés al verd urbà, configuren ja una tradició de lluita pel dret a la salut i contra les injustícies socials i ambientals que té més de cinquanta anys i segueix molt viva avui.

És part d’allò que la investigadora italiana Stefania Barca ha denominat “ecologisme de classe treballadora”, caracteritzant les lluites organitzades per millorar l’entorn de les treballadores en els seus llocs de treball i els barris on viuen amb les seves famílies i comunitats.

En perspectiva històrica, doncs, molts d’aquests espais i equipaments es poden concebre com un patrimoni comú, alliberat i ocupat mitjançant lluites veïnals pel dret a la salut. Un patrimoni urbà, cívic i social, que s’ha erigit precisament a partir d’aquestes lluites socials i ambientals; un patrimoni a defensar i ampliar.

Santiago Gorostiza, historiador. Laboratori de Barcelona per a la Justícia i Sostenibilitat Ambiental Urbana (ICTA-UAB)

Més informació:
BARCA, Stefania (2012). On working-class environmentalism: a historical and transnational overview. Interface: a journal for and about social moviments. 4 (2): 61 – 80.
GRANADOS, Oriol (2016). Lluita veïnal a Can Farrero. Casa del rellotge 1855-2014, de la indústria a la cultura. Disponible a: http://site.transit.es/femmemoria/lluita-veinal-a-can-farrero-exposicio/
TUDELA, Enrique, i Comissió de Memòria de l’Ateneu Popular de 9 Barris (2018). 40 anys fent l’Ateneu Popular de 9 barris. Disponible a: https://issuu.com/ateneupopular9barris/docs/catalogo_nou_barris

L'entrada Història i lluites veïnals pel dret a la salut ha aparegut primer a Carrer.