Certament, la pandèmia que estem patint, i que a hores d’ara no sabem quant de temps i com continuarà, ens està fent viure la ciutat d’una manera que no sospitàvem, posant de relleu algunes de les mancances de la Barcelona contemporània. Segurament ja les coneixíem, però ara les hem patit amb més duresa. Però en un altre sentit, el confinament més estricte ens ha permès constatar altres maneres de treballar, viure i moure’s. I potser en alguns casos en podem treure alguna lliçó.

L’actual situació ens obliga a reflexionar des de tots els àmbits del coneixement: des de l’antropologia, l’arquitectura, l’ecologia, l’economia, la geografia, la medecina, la sociologia, l’urbanisme… el llistat seria interminable. El món artístic i cultural, l’oci, l’esport, s’han vist profundament alterats. En algun cas, i penso en l’esport d’alta competició, i sobretot en el futbol, fent-nos notar que potser no és tan important i que podem viure sense ell. Les dinàmiques dels moviments socials han patit molt, i d’això se n’ha parlat poc. La ciutadania, tots ens hem vist sacsejats.

Més enllà de la capacitat d’adaptació dels éssers vius (els humans també), més enllà de l’enginy, de veure com es pot viure d’altres maneres a les nostres cases, per a una gran part de la població confinar-se ha representat enclaustrar-se en habitatges petits. I així hem comprovat que la majoria acaben essent espais per recuperar allò que Karl Marx anomenava força de treball. Els desequilibris s’han posat de manifest amb cruesa. I com a resultat, la necessitat d’una altra ciutat.

Una de les característiques de la ciutat mediterrània, i de Barcelona en concret, és la seva densitat. Aquest tret, que sovint ha estat lloat per la seva capacitat de generar vida urbana, ha facilitat enormement la difusió de la pandèmia. La manca d’espai verd a la ciutat, especialment en alguns barris, i el desig d’obtenir-ne més, s’estan fent notar amb força. Cal amb urgència un planejament urbanístic que doni resposta a aquesta necessitat, i unes inversions que permetin realitzar amb celeritat allò que els plans proposen. La ciutat post pandèmica ha de ser més verda.

I quan hem pogut sortir de casa, l’espai públic s’ha vist col·lapsat, gratament. En el moment que un carrer es tallava al trànsit rodat, s’omplia de gent. La meva imatge és la del carrer Gran de Gràcia convertit en un passeig, en un lloc de trobada casual d’amistats “emmascarades”. Però la represa ha dut l’Ajuntament a jugar per moltes bandes a la vegada. L’increment de l’espai de terrasses no es pot consolidar. Certament, les terrasses formen part de la cultura mediterrània, però no hem d’hipotecar l’espai públic al consum.

La visió d’una ciutat buida, sense cotxes, ha copsat. Si bé podia recordar-nos la d’algunes pel·lícules apocalíptiques, també ens feia somniar en una ciutat més tranquil·la. Però això solament seria possible amb una altra ordenació de la població i de les activitats productives en el territori. I, és clar, amb un potent i enxarxat transport públic. Les imatges vistes ens han permès imaginar-nos una altra ciutat. No les oblidem. A veure si ens alliçonen a nosaltres, i a les administracions.

El confinament ha posat de relleu les mancances de la major part del parc d’habitatges de Barcelona. Habitacions de 6, 8 i 10 metres quadrats. Menjadors i sales de dimensions més que ajustades. I molta gent vivint al mateix pis. Aquest és el retrat. Viure tancats en aquest món ha estat dur per a una unitat familiar amb un o dos fills, i no diguem si eren més. Tal com deia, la majoria dels habitatges més aviat han estat pensats per recuperar-nos de la feina diària i preparar-nos per a la de l’endemà. També en matèria d’habitatge, el moment viscut ens l’ha de fer pensar d’una altra manera. I més quan l’anomenat teletreball es promou més enllà d’aquesta pandèmia.

L’arquitectura dels habitatges ha de repensar-se (tal com es diu ara, en què el prefix “re” es fa servir amb profusió). Cal valorar la flexibilitat dels espais. Les terrasses i els terrats han estat àmbits preuats. Teletreballar a casa, pot estar bé, però per fer-ho en condicions cal un altre tipus d’habitatge. De totes maneres el problema de fons no és de disseny, sinó econòmic. El més difícil no és pensar cóm haurien de ser aquests nous habitatges, sinó que siguin de preu assequible. I per a això cal un control del preu de lloguer, posar al mercat l’habitatge buit, reduir els pisos turístics. Cal una activa política d’habitatge públic. Si no, totes aquestes millores, com les anteriors, no acaben sent una altra cosa que altres factors gentrificadors.

D’entre les lliçons de la pandèmia, una és ben diàfana: no podem dependre del turisme. Des dels moviments socials, des de l’Assemblea pel Decreixement Turístic fa temps que es proclama. Més que fer anuncis per atraure turistes cal treballar per canviar l’actual model productiu del país. Que no sigui fàcil no vol dir que no sigui necessari, i urgent. Des dels moviments socials haurem de tenir en compte les lliçons, positives i negatives, de la pandèmia. I des de les administracions també ho haurien de fer. El nou Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ofereix una ocasió.

L'entrada Necessitem una altra ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Els qui s’hi perden acaben descobrint un gran hort, on treballen dos nois, aliens a la música de salsa que punxa un discjòquei uns metres més amunt, en una explanada a tocar d’un imponent casalot de tres plantes esquitxat de motius modernistes. Aquí, unes desenes d’esforçats remouen el cos sota un sol de justícia al ritme dels vinils caribenys, altres endrapen ‘montaditos’ i cerveses artesanes, molts admiren l’edifici que, en la façana que dóna al carrer Mont d’Orsà, mostra dues grans pancartes que reben els visitants. “Recuperem Buenos Aires. Aquesta casa no serà un hotel de luxe”.

Casa Buenos Aires és el nom que han donat a aquesta torre del barri de Vallvidrera des que, el passat 2 de març, després d’una cercavila festiva pels carrers d’aquest barri de Barcelona enclavat a la muntanya del Tibidabo, se’n va fer pública l’okupació per part d’un col·lectiu de persones.

Des de llavors, una vintena de persones s’han instal·lat a residir a l’edifici, en concret a les cambres del que va ser una llar d’avis, coneguda com Betània (nom que encara llueix a la façana) i propietat de l’ordre religiosa Congregació de la Missió, coneguda com els Paüls, i gestionada per les Filles de la Caritat -congregació femenina fundada també per Sant Vicenç de Paül-, que va deixar de fer-ne ús fa set anys per traslladar-se a una altra residència, al Peu del Funicular.

“El projecte d’habitatge vol alertar del fet que la gent jove de Vallvidrera quan s’independitza no hi pot continuar vivint, han de marxar a altres llocs”, explica Eulàlia Castelló, portaveu del grup de suport al projecte de la Casa Buenos Aires. Segons l’estadística municipal de Barcelona, Vallvidrera era l’any 2016 el cinquè barri en el rànquing dels lloguers més cars de la ciutat (amb un preu mitjà de 17 euros per metre quadrat i més) i el tercer amb menor percentatge de contractes de lloguer.

Protecció i ús social
Però l’okupació del casalot va molt més enllà. També reivindica la preservació de l’edifici com a conjunt arquitectònic protegit i que tingui un ús “obert al veïnat de Vallvidrera i que les veïnes decideixin quin ha de ser el seu futur”.

La casa de Mont d’Orsà es va inaugurar el 1886, com un hotel, l’Hotel Buenos Aires, nom que ara s’ha recuperat. El 1910, una intensa reforma a càrrec de l’arquitecte modernista Jeroni Granell li va conferir l’aspecte actual, amb una pàtina modernista pel que fa als elements decoratius, sobretot en la senyorial galeria-menjador que era la joia de la corona de l’immoble i encara avui es preserva prou intacta: finestrals decorats amb vitralls, vistós paviment hidràulic, sòcols de ceràmica i làmpades de ferro forjat.

Admirat per les seves vistes sobre la ciutat, des d’aquest lloc es van fer moltes fotos destinades a postals de Barcelona de la primeria del segle XX. Va ser hotel fins al 1930. Després, va acollir una residència d’estudiants universitaris i, als anys 60, l’adquireix l’ordre dels Paüls per obrir-hi una llar d’avis.

Des de l’Associació Mont d’Orsà de veïns de Vallvidrera s’explica que “mai no ha estat un domicili particular, sempre ha estat obert al veïnat de Vallvidrera. Encara que fos privat, molts avis d’aquí -perquè prestaven serveis de centre de dia- hi anaven i també s’hi feien activitats escolars o concerts. Quan va quedar buit no vam ser conscients del que perdíem com a barri”.

L’any 2017, un grup de veïns, amb el suport de la cooperativa Sostre Cívic, va presentar a la propietat una oferta de compra amb l’objectiu de desenvolupar-hi un projecte de cohabitatge cooperatiu focalitzat en famílies i persones d’edat mitjana i avançada, i que també oferís serveis per a la gent gran del barri. La proposta era fermament recolzada per l’entitat veïnal i comptava amb el vistiplau municipal però no hi va haver acord econòmic amb la congregació religiosa titular.

En paral·lel, la propietat va arribar a un acord de venda de la finca a un grup inversor, London Private Company, firma amb seu social a Mataró, que té per objecte “fer promoció i construcció d’habitatges, oficines i tota classe d’immobles” i com a titular únic de les seves accions el barceloní Nestor Francisco Bautista Robello, que té interessos en diverses inversions immobiliàries a Barcelona i a Panamà, segons va publicar el digital Directa.cat.

Igualment, en el web d’un bufet d’arquitectes de Barcelona, Arquitactua, es publicaven simulacions d’un projecte de transformació radical de la llar Betània, amb l’afegit de nous cossos d’edificis adherits a la construcció actual, per tal de convertir la casa “en un hotel destinat a la comunitat àrab, amb un total de quinze suites ubicades a l’edifici principal i amb una ampla varietat de serveis comuns, on s’inclouen una zona de piscina, jardins i zona per a pràctiques de golf”.

Denúncia de l’ordre religiosa
Anna Bruguera, que durant els primers dies de l’ocupació de l’edifici es va presentar com a representant de la nova propietat, va assegurar que “no tenim res a veure amb el projecte d’Arquitactua”, i que els plans de futur de la nova propietat depenien “de l’informe urbanístic de l’Ajuntament i de la catalogació que tingui”.

Actualment, però, l’edifici continua sense cap protecció, tot i que la demanda veïnal de fa dos anys està en tràmit. El que sí que s’ha aprovat és un permís d’enderroc i obres majors sol·licitats per la nova propietat el desembre de 2018, juntament amb una llicència de negoci hoteler. “Tot i que hi ha en marxa la catalogació, el cert és que la casa podria ser enderrocada en qualsevol moment -afirma Eulàlia Castelló- i l’única garantia per evitar-ne la demolició ara mateix és que hi hagi gent permanentment a dins”.

L’associació de veïns dóna suport a l’ocupació i s’oposa al projecte d’hotel ja que considera que turistificar més Vallvidrera seria letal en un enclavament amb una mobilitat ja molt complicada avui per la gran quantitat de visitants que utilitzen en massa el transport públic (el bus i el funicular) de camí del parc d’atraccions del Tibidabo.

Ara bé, malgrat la presència del nou grup inversor privat, des del col·lectiu impulsor de l’ocupació s’assegura que al Registre de la Propietat continua figurant la Congregació de la Missió com a titular de la finca i, de fet, ha estat la congregació religiosa la que ha impulsat el procés judicial per usurpació de propietat privada contra quatre integrants del col·lectiu que s’ha instal·lat a la casa.

Portes obertes i activitats per la veïnat
Durant els cinc mesos que fa que dura l’ocupació de la Casa Buenos Aires, els impulsors del projecte han fet un esforç per omplir la casa amb activitats amb l’objectiu “que sigui un espai obert a tothom i a tot tipus d’interessos, des de gent molt afí a l’ocupació, fins a veïns que potser no ho són tant però que defensen que aquesta casa no pot anar a terra”, explica la portaveu del grup de suport.

L’últim diumenge de mes, des que la torre està ocupada, s’hi celebren jornades de portes obertes, en què es mostra l’edifici mitjançant visites guiades, i s’acompanyen de dinars populars i altres complements més recreatius com l’esmentada sessió de salsa o una classe de ioga com la que es va fer al jardí aquest mes de juliol.

A banda, també s’ha obert la galeria-menjador modernista a altres activitats, des de presentacions de llibres, xerrades sobre el modernisme, sessions de cinema a la fresca o fins i tot un concert de música barroca de cambra.

Alhora, la casa també s’ha convertit en seu oficiosa d’un Casal de Joves de Vallvidrera, d’una assemblea feminista dels barris de muntanya, d’un grup excursionista, i també s’ha posat de forma puntual a disposició d’altres col·lectius autogestionats perquè hi facin assemblees o reunions. “Estem aconseguint que sigui una reivindicació de tot el poble el fet que aquesta casa no pot anar a terra. I volem obrir el debat a tot el veïnat per decidir com volem que siguin els usos futurs de l’edifici”, conclou Castelló.

L'entrada Una okupació amb vista ha aparegut primer a Carrer.

Era el pati d’un convent i escola infantil però el Pla General Metropolità el considerava edificable i el 2012 el Bisbat va voler-hi construir pisos i aparcaments a través d’una promotora privada. Els veïns es van mobilitzar per conservar el pulmó verd i van forçar el govern municipal de Xavier Trias a comprar la finca i cedir-ne l’ús als voluntaris que havien tingut cura dels arbres durant els mesos de reivindicació.

De la conquesta han passat 7 anys i la correcció dels plànols no ha arribat. I la compravenda tenia una clàusula: si no es formalitza la requalificació abans de 10 anys el Bisbat pot reclamar l’espai i edificar-lo.

Quatre anys sense moure fitxa
“Pensàvem que amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament ens trauríem de sobre de seguida aquest tràmit però en 4 anys no l’han fet, no ens fan cas”, lamenta Tuni Torregrossa, presidenta de l’associació que té cura de l’espai des de 2014 a través d’un conveni anual. L’última reunió va ser al maig: “Ens van dir que havíem d’esperar a que passessin les eleccions i entrés el nou equip de govern”.

Els voluntaris tenen por que els estiguin donant llargues per esgotar el termini a propòsit o que simplement hi hagi menys consens al nou govern bipartit i al nou ple electe. “El tràmit triga tot un any”, avisa. A més hi ha millores que no poden fer sense la requalificació, com arreglar les parets mitgeres que encerclen el jardí. L’espai es fa servir molt i acull revetlles, grups de criança i sessions gratuïtes de ioga i tai-txi, entre altres activitats.

El Jardí del Silenci està al carrer Encarnació, el mateix on hi ha l’alzina i les casetes centenàries que els veïns també han hagut de salvar de la piqueta a base de mobilitzacions. La finca pertanyia fa dos segles a la família Joanic, que dona nom a la plaça propera i a la parada de metro, que més tard van cedir-la a l’Església a condició de fer-hi una escola per a nenes. La parròquia de Sant Joan –de la plaça de la Virreina– es va encarregar de portar de Granada una congregació que durant vora cent anys va viure i educar centenars de criatures del barri en aquest espai.

“La qualificació d’edificable és fruit clarament d’una confusió en els plànols de paper, on els edificis d’habitatges del costat apareixen com a equipament i el convent com a residencial”, explica Toni Ramón, de l’AV de la Vila de Gràcia. “L’Ajuntament ens diu que ho té previst per al proper mandat, però volem que la feina tècnica s’iniciï ja per avançar temps”, afegeix l’activista, que confia que l’oposició no obstaculitzi l’aprovació inicial ni la definitiva.

Els voluntaris del jardí volen que segueixi sent molts anys més un oasi de calma i relació veïnal: “Volem que sigui com un centre cívic però a l’aire lliure i gestionat pel veïnat”, diu Torregrossa.

L'entrada Una requalificació amenaça de nou el Jardí del Silenci ha aparegut primer a Carrer.

Tres alcaldes socialistas y un convergente permitieron el abandono de ese edificio, desidia a la que ahora se ha sumado la administración de Barcelona en Comú, incapaces todos ellos, los de ayer y los de hoy, de frenar el abandono de una construcción ya ruinosa, sin techumbre, con ventanas desvencijadas, muros a punto de perder la verticalidad y con hierbajos ocupando el espacio interior.

La calamitosa situación del llamado palacio puede suponer, incluso, un riesgo para los 230.000 visitantes que cada año recorren el recinto del Laberint, un hermoso parque histórico y probablemente una de las zonas verdes más interesantes de la ciudad.

Partida desaprovechada
El último despropósito lleva fecha de marzo del 2017, cuando el gerente del Instituto Municipal de Parques y Jardines, Jordi Ribas, informó de la existencia de una partida de casi dos millones de euros destinados a apuntalar el edificio y realizar trabajos básicos estructurales, a la espera de que el siguiente presupuesto permitiera afrontar una restauración más sólida de los restos del palacio.

Año y medio después, los trabajos mínimos de mantenimiento no se han realizado, los dos millones de euros han tenido otro destino y el presupuesto del 2018 olvidó de nuevo al abandonado palacio de Alfarrás. La decisión de postergar la rehabilitación del edificio correspondió en su día a la comisión de gobierno municipal, con el consentimiento de las concejalas Janet Sanz, responsable de urbanismo y ecología, y Mercedes Vidal, presidenta de Horta-Guinardó, distrito donde se sitúa el parque del Laberint.

Políticos y técnicos son conscientes de que el edificio está cada día peor y que su precaria situación puede implicar problemas de seguridad para los visitantes, hasta el extremo de que las cuarenta personas que trabajan en el mismo tienen la orden de cerrar el recinto, o el entorno más próximo al edificio, en el caso de advertir la caída de materiales procedentes del mismo.

Jordi Ribas asegura ahora que el palacio del marqués de Alfarrás se ha incluido en el plan director de los casi cuarenta parques históricos de la ciudad, y que cada uno de ellos dispondrá de presupuesto para un mínimo mantenimiento. El edificio del Laberint dispone ya, al parecer, del proyecto de mejora estructural y esas obras deberían ser una prioridad técnica para el 2019, al margen, incluso, de las decisiones del nuevo equipo de gobierno que se forme a partir de las elecciones municipales del próximo mayo.

Ayudas de la Unión Europea
El parque del Laberint ocupa nueve hectáreas en una ladera de la sierra de Collserola, muy próximo a la Ronda de Dalt. Tiene su lejano origen en una torre de defensa del siglo XI, cuyos restos se conservan en la actualidad y aprovechados en posteriores construcciones.

En 1794, Joan Antoni Desvalls, marqués consorte de Alfarrás, encargó al arquitecto italiano Domenico Baggutti la creación de un jardín neoclásico en la finca que la familia tenía en el entonces municipio de Horta. En sucesivas reformas y ampliaciones intervinieron el jardinero francés Joseph Delvalet y, ya en el siglo XIX, el arquitecto Elias Rogent. El resultado final de esos cambios ha sido un parque con una mezcla de estilos, con esculturas, estanques y un magnífico laberinto central de 750 metros formado por cipreses recortados.

El Ayuntamiento de Barcelona compró el recinto a la familia Desvalls en 1967 y cuatro años después se abrió al público tras una somera restauración completada en 1994 con fondos de la Unión Europea. La rehabilitación se aplicó parcialmente al palacio del marqués de Alfarrás, situado a la entrada del parque, de estilo neomozárabe, pero la escasa sensibilidad municipal, de entonces y de ahora, hizo que la mejora solo alcanzara una parte de esa construcción, de forma que su imagen actual muestra una mitad del edificio en buenas condiciones para acoger oficinas del Instituto de Parques y Jardines mientras, pared con pared, la otra mitad se cae de puro abandono. Algo así como el caso de Doctor Jekyll y Mister Hyde trasladado a una propiedad pública.

¿Cómo se explica la coincidente desidia de tres administraciones municipales de ideología distinta a lo largo de 25 años? Quizá porque, mal que nos pese a los ciudadanos, el ejercicio del poder tiene vicios comunes a todas las sensibilidades políticas y, en el caso que nos ocupa, la valoración del problema es inversamente proporcional a las miradas que lo controlan.

El parque del Laberint está en un extremo de la ciudad y sus visitantes prestan más atención a la zona verde que al edificio que dejan a sus espaldas nada más entrar en el recinto, así que las inversiones no se han aplicado en los restos de este palacio alejado y se concentraron en obras con mayor rentabilidad política. Y es evidente que, sin crítica, el interés de tres administraciones municipales se ha relajado.

La negligencia tiene un precio
Los sucesivos gobiernos municipales han rechazado asumir directamente el costo de la restauración del edificio y han buscado, sin éxito, usos ajenos para que la iniciativa privada asumiera los costes. A lo largo de los años se ha especulado con la posibilidad de convertirlo en centro de la Fundació Joan Brossa, sede de la Casa de Marruecos o mezquita, entre otros muchos destinos, pero el maltrecho estado de la construcción no ha sido nunca un acicate para el hipotético entusiasmo de los aspirantes a su utilización. Lo único cierto es que la restauración que hace unos pocos años hubiera costado un par de millones de euros ha aumentado ya hasta unos 15. Hoy, técnicos y políticos tienen ya la certeza de que la mitad mister Hyde del palacio de Alcarrás o se recupera con fondos públicos o se recogen sus escombros.

L'entrada La desidia municipal hunde el palacio del Laberint ha aparegut primer a Carrer.

Els 16 anys que van de l’etapa preolímpica a la que va acollir el malaguanyat Fòrum de les Cultures (o el “Fòrum de la impostura”, com és recordat per l’imaginari popular) van marcar una manera d’entendre la gestió del verd a la ciutat que Falcón va personificar de manera molt peculiar, fins al punt que el fet d’esmentar-lo fa posar els ulls en blanc sense excepció als professionals, sindicalistes i activistes veïnals consultats per Carrer.

No es pot entendre l’acumulació de poder i influència que van permetre fer i desfer al seu gust a Falcón durant tants anys sense l’aval dels dos alcaldes socialistes, que van comprar la idea de fer de Parcs un dels puntals de la nova marca Barcelona que s’estava gestant.

Sota eslògans altisonants com la “jardineria diferenciada” o “ecològica” (conceptes que no suposaven cap descobriment però dels que Falcón va saber apropiar-se), es va voler enlluernar el món mentre es deixava sota mínims -sense personal suficient i sense una gestió sensible al bé públic- un servei bàsic de la ciutat que encara se’n ressent avui. “L’etapa Falcón” va ser, també, la del camí cap a la privatització, la guerra oberta amb els sindicats i un funcionament clientelar que va arraconar “savis” del verd i veus crítiques.

Un trist exemple és el d’Albert Marjanedas, gran coneixedor dels jardins de la ciutat, que fou “convidat” per l’Ajuntament a allunyar-se’n i no molestar amb l’encàrrec de redactar una història dels arbres singulars que ningú no es va prendre la molèstia de reclamar-li després de tres anys de feina.

La “màquina” del verd havia de funcionar i no hi havia lloc ni temps per a l’excel·lència professional, que en molts casos va ser desplaçada per actituds de despotisme i servilisme conegudes i acceptades per tothom, molt lligades a la personalitat i la manera de fer del seu director.

“Maltractava els de sota i era pilota, fins a l’extrem, amb els de dalt”, diuen els qui el van tractar. Exemples hilarants són l’estampa de treballadors de Parcs enfilats a les palmeres del passeig dels jardins de Costa i Llobera per llençar pètals sobre l’alcalde Maragall. O el viatge en helicòpter amb Joan Clos per les vinyes d’Osca -rememorant les passejades que l’alcalde havia fet de petit amb l’avi- preparant el terreny del que seria el futur “vi de Barcelona” (rebatejat amb retranca com vi “Falcón-Clos”), que va suposar la tala de 500 arbres a la finca de Can Galopa de Collserola i la caiguda en desgràcia del mateix Falcón.

Todo por la pasta
Anècdotes a part, la gestió del superdirector es va centrar en explotar el caire comercial de l’empresa pública amb l’externalització de treballs de Parcs (que van arribar a suposar un 25% del total) per omplir les arques municipals un cop esgotades les vaques grasses que van suposar els Jocs Olímpics.

El que no s’explicava era que la plantilla de Parcs era la que feia el manteniment del Zoo, hospitals, universitats, polígons industrials o cementiris mentre s’abandonaven els parcs i jardins de la ciutat i s’ajustaven fins al límit pressupostos i personal.

Enmig del debat sobre quina havia de ser la funció de Parcs en democràcia (durant 40 anys de dictadura la gestió del verd la portaven directament empreses amigues del règim), el mandat de Falcón es va caracteritzar per mirar de fer caixa aprofitant els mitjans humans i la superestructura de la Casa Gran.

Si a això afegim una manifesta incapacitat negociadora, l’enfrontament amb els sindicats va ser brutal, fins al punt que li van tombar la primera oferta pública de personal, fins que no es va firmar un conveni “decent” amb prerrogatives que encara continuen en l’actualitat, com el manteniment dels parcs infantils.

Per la seva banda, l’empresa va contraatacar “desactivant” sindicalistes o afavorint sindicats corporatius. Potser d’aquí ve que Parcs s’hagi caracteritzat per ser una de les poques empreses amb una duradora trajectòria d’unitat sindical. El colofó final va ser quan els sindicats -que a principi dels 90 ja l’havien declarat “persona non grata”- van demanar el cap de Falcón a Imma Mayol en una famosa reunió en què l’interpel·lat estava present.

Per a molts, la clau de la seva perpetuïtat al càrrec va tenir a veure amb una habilitat especial per rodejar-se de gent professional, contactes “d’alçada” -com la casa reial- i polítics que es deixaven ensabonar, a la vegada que gestionava amb mà de ferro les relacions amb els subordinats.

Un terreny pantanós a mig camí entre interessos públics i privats en el qual va saber nedar amb mestratge sense que mai se’l pogués acusar de fer res d’il·legal, malgrat actuacions molt polèmiques com la mateixa “operació Can Galopa” o la destrucció de jardins històrics de Forestier per aplanar el camí a l’hotel Miramar de Montjuïc, símbol del sacrifici del bé públic a l’especulació comercial. Unes habilitats que de ben segur li van servir per fer florir la consultoria Matèria Verda, de la qual és president executiu i que dona servei “a empreses i administracions públiques”.

L'entrada L’ombra allargada d’Antoni Falcón ha aparegut primer a Carrer.

Realmente, Barcelona sólo disponía de un espacio de dimensiones de cierta envergadura, el parque de la Ciutadella, producto, por otra parte, de una anomalía histórica y urbanística. Cedida la antigua fortificación por los militares a la ciudad durante el Sexenio Revolucionario para que se destinara a parque público, su creación no se había previsto en ningún plan urbanístico, tampoco en el de Cerdà. El parque de la Ciutadella era, entonces, el parque de Barcelona, como popularmente se le conocía.

Barcelona se viste de capital
Las labores de mantenimiento del parque y del arbolado de las calles estaba a cargo de un servicio municipal llamado de Arbolado y Jardines, cuyo director fue, hasta su fallecimiento en 1916, Jaume Coll Ros. Era un servicio de no mucha entidad para una ciudad en la que el verde urbano representaba apenas 0,5 m2 por habitante.

Pero estaban cambiando algunas cosas. Desde finales del siglo XIX, Barcelona se había ido anexionado buena parte de los municipios del llano, y el resto los incorporará en años sucesivos. Este crecimiento de la urbe precisaba de la introducción de algún orden en su crecimiento, es decir, planificación urbana. A lo que se sumaban diversos factores de orden político, en especial el empeño del emergente catalanismo conservador, representado por la Lliga, de dotar a Barcelona de elementos de capitalidad.

En 1903 el Ayuntamiento de Barcelona convocó un concurso internacional para la elaboración del Plan de Reforma y Enlaces de los pueblos agregados, del que resultó ganador el proyecto presentado por el urbanista francés León Jaussely. En el plan, que fue aprobado en 1907 por el consistorio barcelonés, se confería gran importancia a los jardines, avenidas-jardín y sistema de parques, noción esta última que se esbozaba por primera vez en Barcelona, y quizás en España. En la propuesta de Jaussely relativa al sistema de parques para la ciudad se dejaba claramente traslucir la influencia de la experiencia norteamericana.

El plan no prosperó, al parecer por el enorme coste que representaba y seguramente también por la oposición de los propietarios del suelo que estaban construyendo el Eixample diseñado por Cerdà, al que el plan de Jaussely introducía radicales modificaciones. El Plan de Enlaces fue archivado en las dependencias municipales a la espera de una coyuntura más favorable para su aplicación.

Eso sucedió una década más tarde. En el contexto de la gran guerra europea, España -y de forma especial Cataluña- vio premiado su papel neutral con un notable auge económico, lo que permitió formar algunos proyectos ambiciosos, de los que aquí nos interesan dos.

Plan Romeu-Porcel
El primero fue la reformulación de la propuesta de Jaussely, a iniciativa de la Lliga, por parte de una comisión municipal formada por los arquitectos Vega, Busquets, Bofill y Lasarte, este último ingeniero. El nuevo plan, conocido como plan Romeu-Porcel por quienes fueron sus redactores, fue aprobado en octubre de 1917.

En el acuerdo municipal de aprobación se señalaba como uno de sus aspectos más relevantes: “Segunda, aprobar el emplazamiento de los espacios libres destinados a parques y jardines, pero subordinando su extensión y forma a las necesidades del momento de su implantación, formulando el correspondiente proyecto parcial para cada uno de estos espacios libres”, y concluía con una toma en consideración de la propuesta del concejal Burrull, de que “en el término de un año, a contar desde la aprobación definitiva del plano de enlaces, que se expuso a información pública, se proceda al replanteo de todos los espacios libres destinados a plazas, parques o jardines, dando cuenta en el mismo término, a quien corresponda, del plano que se levante”.

Exposición internacional sobre la industria eléctrica
El segundo proyecto consistió en la propuesta de celebración en Barcelona de una exposición relacionada con la electricidad. La idea partió del concejal del partido radical Joan Pich y Pon, que la formuló en 1913, a la que se sumó la Lliga, que destacó a su principal dirigente, Francesc Cambó, como uno de los comisarios de la misma.

Cambó cambió la modesta idea inicial por un proyecto muy ambicioso de alcance mundial que a la postre se conocería con el nombre de Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y General Española. La idea de Cambó era aprovechar la exposición para impulsar profundas transformaciones en la ciudad, cuyo urbanismo consideraba abandonado desde hacia un cuarto de siglo, y dotar de elementos de capitalidad a la muy industrial Barcelona.

Para ello revistió importancia el marco escogido para su desarrollo, la montaña de Montjuïc, que debía convertirse en un gran parque urbano. Al mismo tiempo, pensaba en la construcción en diversos puntos de la ciudad de otros parques de concepción y estilos variados. Para ello recurrió a Jean Claude Nicolas Forestier, conservador de los parques parisinos, un ingeniero de eaux et forêts  que ya tenía un amplio reconocimiento en el campo del urbanismo.

Forestier presentó su primer informe en 1915 en el que esbozaba los trabajos a realizar. Como ayudante, inicialmente sin sueldo, contó con la colaboración del recién titulado arquitecto Nicolau Maria Rubió y Tudurí, hijo del director técnico de la Exposición, el ingeniero militar en situación de supernumerario Mariano Rubió.

Tanto el papel del sistema de parques en la nueva versión del Plan de Enlaces, como la importancia de la jardinería en relación con la Exposición de Industrias Eléctricas hacía necesaria una modernización del servicio de Arbolado y Jardines municipal. Además, desde el fallecimiento de Jaume Coll en 1916 este servicio tenía una dirección interina en la persona de Antonio de Falguera, jefe de la Sección de edificios y ornatos de Urbanización y Obras, y era preciso cubrir la plaza de forma permanente.

El Ayuntamiento, a través de la poderosa Comisión de Fomento, decidió, el 19 de abril de 1917, convocar un concurso para cubrir la plaza de director de Arbolado y Jardines. En las bases del concurso se considera un mérito tener algún titulo relacionado con el contenido de la plaza opositada y se consideraba incompatible con tener alguna clase de intereses económicos en el sector.

Las “cinturas” de Rubió i Tudurí
El 6 de diciembre de 1917 el Ayuntamiento da el visto bueno al fallo del tribunal evaluador de la oposición, favorable a Nicolau M. Rubió. En el resultado intervino, de forma quizás decisiva, Forestier, que intercedió por escrito ante la Comisión de Fomento a favor de su hasta entonces ayudante y, a partir de principios de 1918, nuevo director de Arbolado y Jardines de la ciudad.

Al siguiente año, por acuerdo del consistorio de 14 de mayo de 1919, pasa a llamarse Dirección de Parques públicos y Arbolado “por razón del interés creciente de los servicios que tiene a su cargo la Dirección de Arbolado y Jardines por las recientes y futuras adquisiciones de terrenos para Parques”. En efecto, durante este periodo se sigue una política decidida, aunque limitada por las disponibilidades presupuestarias, de adquisición de terrenos con destino a parques, en el marco global de su integración en el desarrollo urbano de la ciudad.

¿En qué consistía este marco global, este sistema de parques urbanos para Barcelona? Rubió la describió con detalle en la extensa memoria que presentó como mérito a la Comisión de Fomento con motivo de la oposición antes referida. Titulada Estudio de los problemas municipales de paseos, jardines y parques públicos, la memoria fue elaborada bajo la directa tutela de Forestier, de lo que existe constancia documental.

No solo define el contenido del sistema de parques de la ciudad, sino que también elabora un modelo de distribución socialmente equitativo del verde urbano y una metodología apropiada para todo ello. Además, esboza las líneas maestras del modelo de organización del servicio municipal y de los viveros de plantas. Igualmente, plantea la necesidad de la creación de una escuela de formación de jardineros, según el modelo parisino impulsado por Forestier. Esta escuela no se creará hasta 1933, de la que Rubió fue su primer director y todavía existe en la actualidad.

Para Rubió el sistema de parques para la Barcelona de 1917 debía quedar constituido por un conjunto de lo que denomina “cinturas”, es decir, perímetros, con la siguiente composición, en su versión inicial: Primera cintura: Ciutadella, Glòries Catalanes ampliadas, Park Güell, Putxet, Turó (propiedad Gil), Turó Park, Hospital Clínic, Parques de Montjuïc; Segunda cintura: Besòs, Ciudad Jardín (propiedad Sivatte), Laberint, Vista Rica, Tibidabo, Budallera, Pedralbes, Llobregat; Tercera cintura: Reservas más allá del Vallès.

No sólo elaboró la lista. En 1917 trazó a mano alzada un croquis titulado Esquema del sistema de parques de Barcelona, en 1920 realizó un mapa detallado de Barcelona del referido sistema, con indicación del estado de la propiedad de los parques. Y en 1926 trazó un nuevo esquema del sistema, en círculos concéntricos, que es el más conocido.

Este fue, en grandes líneas, el programa de la jardinería barcelonesa hasta 1937, en que Rubió partió al exilio, aparentemente voluntario y quizás con finalidades políticas que la familia siempre ha desmentido. Regresó en 1945 y no volvió a ocupar ningún cargo en la administración, dedicándose a la actividad profesional privada.

La etapa negra de Porcioles
Cuando Rubió accedió a la Dirección de Parques Públicos la ratio de verde por habitante no llegaba a 1 m2. Cuando lo dejó se situaba cerca de los 2,5 m2, en lo que ciertamente tuvieron un peso decisivo los parques de la montaña de Montjuïc, pero también los otros parques del interior de la ciudad y los de la parte baja de la sierra de Collserola.

En 1940 se hizo cargo de la Dirección de Parques el arquitecto Luis Riudor, relacionado con el servicio desde 1930. Hay buenas razones para pensar que Riudor intentó dar continuidad al programa de Rubió, pero la situación de la ciudad en la postguerra presentaba enormes dificultades para abordar la tarea. Desde luego Riudor conocía bien la memoria escrita en 1917 por Rubió, que conservó en su biblioteca particular hasta su fallecimiento en 1989.

En 1957 fue nombrado alcalde de Barcelona José María de Porcioles, cargo en el que se mantuvo hasta 1973. Porciolismo es el neologismo que suele utilizarse para caracterizar lo que quizás sea la etapa más negra del urbanismo barcelonés del siglo XX, prácticamente sinónimo de especulación descontrolada.

Hay razones para pensar que las relaciones entre el nuevo alcalde y Riudor no fueron buenas, en relación -no sé si de manera exclusiva- a la forma de entender el papel de los espacios verdes en la ciudad y de su gestión por parte de Porcioles. Seguramente fueron estas tensiones las que le condujeron a dejar la dirección de Parques a finales de 1967, aunque también se ha sugerido que pudo ser cesado a causa de su oposición a la manera como el Ayuntamiento había adjudicado a una empresa privada la construcción de un parque de la ciudad.

Hay que tener en cuenta que el servicio de Parques había sido profundamente remodelado a raíz del nombramiento como alcalde de Porcioles. De hecho, una de sus medidas iniciales afectó directa y profundamente a los parques. En efecto, el 30 de agosto de 1957 el Ayuntamiento acordó constituir el Servicio Municipal de Parques y Jardines como órgano especial, con un Consejo de Administración al frente, encargado de “asumir por gestión directa […] los servicios de parques urbanos y forestales, zonas y espacios verdes, jardinería, arbolado, viveros de plantas y escuela de capacitación jardinera”.

La Barcelona de ferias y congresos del ideario urbano porciolista precisaba, entre otras cosas, de un organismo estetizante de la ciudad que, además, de alguna manera garantizara suelo de reserva -las zonas verdes previstas en la planificación urbanística- para el desbocado y especulativo desarrollo urbano del periodo.

A mediados de 1968 se hizo cargo del nuevo Servicio de Parques barcelonés otro arquitecto, Joaquin M. Casamor, que desde 1955 estaba vinculado al servicio. Una de sus primeras medidas consistió en segregar de la dirección la parte administrativa, introduciendo la figura del gerente, bicefalia que se mantuvo hasta la década de 1980. Quizás la experiencia de su antecesor con los conflictos especulativos le llevó a adoptar esta medida que, de alguna manera, le garantizó su permanencia en el Servicio de Parques hasta su jubilación en 1986.

En un libro en el que Luis Riudor consta como colaborador destacado -la Guia dels espais verds de Barcelona. Aproximació històrica, de 1984– se enjuicia de manera muy crítica este periodo. Parques y Jardines, se señala, ha orientado su labor hacia la mera conservación de los espacios existentes y a la creación de nuevos de poca extensión, mientras que el tipo de tratamiento que se hacía de los mismos conducía a la reducción del espacio utilizable, todo ello con “dubtós resultat”.

Algunas cifras confirman este diagnóstico. Si cuando Rubió dejó la dirección de Parques, en 1937, la ratio de verde urbano era de casi 2,5 m2 por habitante, en 1968 no llegaba a los 2 m2 y en 1980 era aproximadamente la misma que en 1937. Esta evolución se explica por el prácticamente nulo incremento de la superficie de verde entre 1940 y 1960, momento en el que dio comienzo una tendencia al alza, que se intensificó hacia 1970 y se hizo exponencial a partir de 1980, después de la constitución de los ayuntamientos democráticos.

La ciudad asume el verde (con la tentación de privatizarlo)
La nueva situación política que se inicia a partir de 1979 con el acceso socialista a la alcaldía tuvo profundas consecuencias para el Servicio de Parques. Hasta aquel momento las labores de mantenimiento de los parques de la ciudad se hacían a través de un sistema de contratas con empresas externas que, sobre todo en el último periodo, habían dado lugar a corruptelas generalizadas, aunque cabe señalar que la entrada de empresas privadas en la jardinería pública ya se inició durante el periodo de Rubió al frente de la dirección de parques públicos.

El nuevo ayuntamiento decidió cambiar todo esto, y acordó asumir el mantenimiento directo con sus propios recursos, lo que implicó la absorción de buena parte del personal de las empresas que hasta el momento se encargaban del mismo y abrir una amplia oferta pública de empleo, que configuró un nuevo Servicio de Parques, con una plantilla muy numerosa, que permitió al ayuntamiento asumir de forma eficaz el adecentamiento de las zonas verdes, antiguas y nuevas, sobre todo en la periferia, de acuerdo con la política de dignificación de los barrios que caracterizó este periodo.

Pero esta nueva orientación tuvo otras consecuencias. La primera, la pérdida por parte del Servicio de Parques de la capacidad de proyectar los nuevos parques de la ciudad, que fue asumida por parte del servicio de Proyectos Urbanos, dirigido entre 1981 y 1987 por José Acebillo. Esto afectó sobre todo al papel de Casamor, que en gran medida se quedaba sin funciones específicas, mientras que reforzaba la posición del gerente de Parques, Pere Felis, convertido en auténtico hombre fuerte del Servicio.

La otra consecuencia atañe a la presencia de un nuevo agente en la articulación de la política de parques públicos del periodo, constituido por los trabajadores del Servicio, con una plantilla muy numerosa, una presencia creciente de las organizaciones sindicales y una actividad muy importante de los delegados de los trabajadores y el comité de empresa en aquellas cuestiones relacionadas con el verde urbano.

De hecho, si el verde público se gestiona todavía de forma directa, en gran medida, desde la administración municipal se debe a la decidida actitud de los trabajadores que, de forma intermitente, convirtieron la plaza de Sant Jaume en espacio de acampada en defensa de sus reivindicaciones. Como se quejaría uno de los responsables del Servicio unos años después, Parques y Jardines era “un gueto sin domesticar”.

A mediados de la década de 1980 se incorpora un nuevo director al Servicio de Parques. Profesionalmente era el de más bajo perfil desde su creación, carencia que compensaba con una no disimulada capacidad para servir al poder establecido en la plaza de Sant Jaume, es especial al sector de la corte maragalliana, en lo que se mostrará sin duda eficaz. Experto en vender -y comprar- humo, pronto se incorporará a la corriente privatizadora que presidirá la administración municipal a partir de finales de la década de 1980.

En lo que al Servicio de Parques se refiere, ello se puso de manifiesto en la modificación del estatuto del Servicio en 1992 y su constitución en Parcs i Jardins de Barcelona Institut Municipal, lo que apenas disimulaba la voluntad de privatizar la gestión de los parques de la ciudad. Solamente la dura respuesta de los trabajadores del Servicio hizo que el Ayuntamiento echara marcha atrás, aunque la amenaza continuó latente, volviendo a emerger -y de manera nada disimilada- durante el mandato del alcalde Trias (2011-2015), aunque afortunadamente sin resultados tampoco en esta ocasión.

En 1992 se alcanzaron los 5 m2 de verde por habitante, la ratio que Forestier y Rubió consideraban el mínimo aceptable allá por 1917. En 2004 se alcanzaron los 6,6 m2 y en 2016 los 7 m2. Los 10-12 m2 que en las primeras décadas del siglo XX se consideraban como óptimos aún quedan lejos.

L'entrada Cien años del servicio de parques urbanos de Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Un temor no del todo infundado: Correos (hoy sociedad anómina, aunque sea estatal) había seguido el mismo camino. Pero Mayol, además, introdujo otro cambio significativo, que sería materia de controversia en el futuro: la cooperación en materia social que hasta entonces mantenía Parques y Jardines con cooperativas de padres de discapacitados -y que permitía a este colectivo desarrollar un trabajo en la empresa- fue sustituida por un concurso público puro y duro, abierto a todo el mundo, incluidas las grandes compañías. Un procedimiento en el cual estas cooperativas -en inferioridad de condiciones para competir- llevaban las de perder.

Empieza el baile
Las consecuencias de ambas decisiones no se hicieron esperar: Con la EPEL la subcontratación o externalización experimentó un aumento exponencial, algo que suele comportar pérdida de carga de trabajo (y, por tanto, un paso hacia la privatización); empeoramiento de las condiciones laborales de los trabajadores subcontratados; deterioro del servicio (pues las empresas privadas tienden a primar la rentabilidad por encima de la calidad); y encarecimiento del mismo (pues los errores cometidos por las privadas los ha de subsanar luego Parques y Jardines).

En 2005 las externalizaciones supusieron 5.521.977 de euros; en 2011, la cifra había trepado a 13.883.615 y el pasado año ascendieron a nada menos que 18.469.068,72 euros. En cuanto al colectivo de discapacitados, grandes empresas como Urbacet, Can Cet, Barnaverd o grupo SIFU desplazaron a las antiguas cooperativas de padres, incapaces de competir con ellas en concurso público. Esto se tradujo en un empeoramiento de las condiciones laborales de estos trabajadores. “Estas empresas emplean a discapacitados que cobran el Salario Mínimo Interprofesional, un sueldo inferior al del resto de la plantilla”, denuncia Silvia Fitó (CCOO), presidenta del Comité de Empresa. “Aparte de contar con menos recursos: tienen menos formación -por no decir ninguna- y este año han tenido problemas para conseguir ropa de abrigo”.

Los sindicatos piden la integración pura y simple de este colectivo en la plantilla, en igualdad de condiciones, y la remunicipalización de las zonas verdes que tienen asignadas. Una reivindicación a la que el Ayuntamiento responde con un argumento recurrente: “Nos dicen que hay una posibilidad, pero que lo están estudiando. De momento no hay nada sobre la mesa, más que el compromiso de considerarlo”, afirma Nacho Moratinos (UGT), representante del Comité de Empresa en el Consejo de Administración.

La plantilla, con déficit crónico
Excluyendo la sierra de Collserola, Barcelona cuenta con 1.128 hectáreas de zona verde. Según la ratio establecida por el Convenio Colectivo del período 2011-2015, cada hectárea debe ser atendida por 1,2 trabajadores. Pues bien, según este baremo, la plantilla actual de Parques y Jardines debería ascender a 1.353 empleados. Pero la realidad es que es de sólo 920 trabajadores (es decir, 433 menos). Una de las desventajas de ser izquierda alternativa es que se levantan tantas expectativas, se espera tanto de ella, que luego la realidad resulta decepcionante. Y de momento, aunque el gobierno de Ada Colau ha servido para obtener algunos avances (la calificación de Parques y Jardines como “Servicio Esencial”, que garantiza el cumplimiento de la Tasa de Reposición, es decir, que se cubran jubilaciones y bajas naturales), se ha revelado incapaz de alcanzar la ratio que establece el Convenio, es decir, de enjugar un déficit de personal crónico.

“Cuando Barcelona En Comú comenzó su mandato había 920 trabajadores en Parques y Jardines. Y ahora, a un año de concluirlo, sigue habiendo 920” -señala Pepe Ruiz, prejubilado y antiguo presidente del Comité de Empresa. “Lo que han hecho ha sido parar la sangría que representan las jubilaciones -unos cien trabajadores menos cada año- mediante otro avance, que es el llamado contrato de relevo, al final del cual el trabajador que cubre la jubilación queda en situación de interino, a la espera de una oferta pública de empleo”. “Pero esto” -denuncia- “sólo consigue mantener las cosas tal como están, en modo alguno aumenta la plantilla. Lo único que aumenta es la eventualidad”. De hecho, cuando Colau llegó a la alcaldía, de los 920 trabajadores que tenía Parques y Jardines, 122 eran eventuales. En la actualidad, éstos últimos ascienden a 189.

Y las últimas oposiciones (celebradas en octubre de 2017) ofertaron sólo 24 plazas, de las que 22 correspondieron a personal interino o relevista que consolidó un puesto en el que ya trabajaba. Un aumento de plantilla real, por tanto, de sólo dos plazas. Para este año, el Ayuntamiento ofertará 55 plazas de Auxiliares de Jardinería y 9 de técnicos agrícolas. Teniendo en cuenta que ambas oposiciones tan sólo cubren la Tasa de Reposición (la de 2017 cubrió la tasa de 2015; y la de este año, las de 2016 y 2017). ¿Es posible remunicipalizar servicios externalizados, tal como piden los sindicatos? “Ahí está el quid de la cuestión. Es la pescadilla que se muerde la cola”, sentencia Moratinos.

¿Quién manda en el Institut?
Silvia Fitó pide “valentía” al Ayuntamiento para cumplir los compromisos que adquirió, y que pasan por solucionar las grandes asignaturas pendientes de la empresa: Integración del colectivo de discapacitados, aumento real de la plantilla y remunicipalización de servicios externalizados. Pero denuncia que la actual “cúpula técnica” del organismo (Jordi Campillo, gerente del área de Mantenimiento, Servicios y Ecología Urbana; y Jordi Ribas, gerente adjunto) está “torpedeando” los compromisos adquiridos en su día por la “cúpula política” del Ayuntamiento (Janet Sanz, presidenta, y Frederic Ximeno, comisionado de Ecología).

La duda es: ¿este “boicot” de los “cúpula técnica” –a la que los sindicalistas no dudan en calificar de “poder fáctico”, de verdadero “cortijo” dentro de la empresa- es consentido por el propio gobierno municipal –bien sea por propio interés o por cobardía-? ¿O realmente los técnicos mandan más que los representantes elegidos democráticamente? “Es que no te puedo contestar” -confiesa el representante de UGT- “dependiendo de cómo haya ido una reunión, te digo que nos han metido un gol o te digo pobrecitos, que hacen lo que pueden”. La presidenta del Comité, por su parte, no pierde la esperanza: “Pienso que nos están tomando el pelo, pero veo brotes verdes, aunque son pocos”. Y Susana Rofín (CGT), secretaria del Comité y representante de la CUP en el Consejo de Administración, afirma que estamos ante “un pulso continuo entre técnicos y políticos”. Finalmente, Pepe Ruiz lo tiene claro: “Nos toman el pelo”.

L'entrada Parcs i Jardins, tensión laboral no resuelta ha aparegut primer a Carrer.

“La protecció actual és insuficient. A dins del parc ja no es construeix perquè no es pot, però sí que necessitem un altre tipus d’instruments per garantir la preservació de Collserola”, indica Esther Argelich, membre de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb). “A més de paraules calen mesures, accions i pressupostos i personal suficient, amb un organisme que centralitzi la gestió -que pot ser l’actual Consorci- i en el qual les administracions han de tenir el mateix paper que al Parc Natural del Montseny”, afegeix Josep Moner, membre de la plataforma.

“La primera redacció del PepNat concebia Collserola com a parc central de Barcelona, i és un del problemes dels darrers anys, perquè els nostres polítics han vist la serra com l’equivalent del Central Park a Nova York i, per tant, com un espai urbà més”, afirma Moner.

Pressió urbanística
La possible construcció de 400 cases a Molins de Rei al llit de la riera i de pisos de luxe amb sis plantes al costat dels límits del parc natural en el municipi d’Esplugues, indica que encara no s’apliquen les mesures suficients per preservar la serra. Des de la Plataforma s’explica que fins ara no hi ha hagut una política decidida: “Durant anys s’han desenvolupat mesures per acontentar tothom: s’han fet els ulls grossos amb noves urbanitzacions, se n’han legalitzat algunes altres, s’han permès activitats d’oci i esbarjo al parc sense limitació i s’han anat desplegant algunes estratègies de protecció que s’han demostrat del tot insuficients”, indica Moner.

Tampoc no s’han atrevit a enderrocar algunes de les urbanitzacions il·legals que té el parc, tot i que a molts dels seus habitants se’ls ha donat temps suficient per marxar. Ni a conscienciar els veïns dels barris de muntanya que no poden tenir els mateixos serveis que una zona urbana perquè són al mig d’un parc natural, per la qual cosa determinades connexions s’han de fer de forma diferent per minimitzar l’impacte ambiental. “Es va proposar que el conducte que transportava el gas seguís la carretera, però els veïns volien que fos per dins, cosa que implicava desforestar, i això no és possible quan un espai està dins de la Xarxa Natura 2000”, afirma Moner.

La pressió urbanística no només l’exerceix l’habitatge sinó també les infraestructures: les ja existents, com carreteres, el túnel de Vallvidrera o la via del tren que travessen el parc. I les noves, com la pretensió de fer-hi passar una línia de Molta Alta Tensió. També s’hi sumen els equipaments, com el projecte d’un centre sociosanitari a la mateixa serra que “implicaria urbanitzar la zona: asfaltar els accessos, incrementar la presència de cotxes i també de persones o fer aparcaments”, explica Argelich. “La pressió urbanística provoca la fragmentació del parc, aïlla els espais naturals i dificulta la connectivitat amb altres parcs, una situació que s’hauria de limitar i, en la mesura del possible, revertir”, assenyala Moner.

El lleure al parc
La presència humana, si no es regula, també pot suposar un risc per al parc. Segons un informe del RACC, només el Passeig de les Aigües ja rep fins a 2,3 milions de visitants durant un any, una afluència que ha provocat conflictes de convivència entre vianants i ciclistes. “Hi ha denúncies sobre grups massa grans fent running nocturn o ciclistes que no compleixen amb la normativa. Els guardes forestals no tenen competència i els ajuntaments no volen assumir-ho i assenyalen que és competència del consorci”, afirma Moner, però aquesta inacció pot tenir conseqüències molt negatives per al parc. “La ciutadania ha entès Collserola com un lloc d’esbarjo i, clar que ho és, però hem de ser conscients que està en un espai natural que s’ha de conservar i per tant caldrà posar limitacions. És el que esperem del PEPNat”, afirma Argelich.

El canvi polític a l’Ajuntament de Barcelona pot fer de palanca de canvi. “Tenim certa esperança amb una nova redacció del pla de protecció” -assegura Moner- “però estem pendents de com evoluciona”. Una interpretació que comparteix Argelich: “L’actual govern de Barcelona té, si més no, la Plataforma com a interlocutor, i n’assumeix el discurs. Els anteriors equips de govern hi veien només un tema urbanístic i en massa ocasions han fet passar per sobre els interessos dels propietaris a la protecció. Collserola és l’espai verd més gran de l’àrea metropolitana i té el paper d’oxigenador. Si no el protegim adequadament, perdrem en valors naturals i en qualitat de vida”.

Convivència entre el bosc i l’agricultura
En el marc del “pla de transició agroecològica” que desenvolupa el Consorci del parc, des del col·lectiu de Can Masdeu -una masia ocupada l’any 2002 a Collserola amb un solvent projecte comunitari- s’està treballant per presentar una roposta que vol ubicar a l’abandonat hospital de Sant Llàtzer un espai d’experimentació i recerca agroecològica. Segons l’Arnau Montserrat, una de les persones implicades, “el projecte pretén recuperar per a usos agraris sòl urbà, reforçant a l’imaginari ciutadà l’important paper del sector primari en la gestió del territori”.

“Contra la creença popular que la natura és només bosc, en realitat està configurada per allò que els ecòlegs anomenen “mosaic agroforestal”, en el qual conviuen bosc i agricultura -sempre que siga respectuosa amb el medi- i que dóna lloc a hàbitats molt més rics”, assenyala Josep Moner, de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola. El projecte vertebraria la producció agrària del parc, que es troba en retrocés i que l’any 2016 ocupava només l’1,6% enfront del 21% que havia arribat a suposar en els anys 50 del segle passat.

L'entrada Collserola no és un parc urbà ha aparegut primer a Carrer.

Tinc entès que també es van saltar la normativa de la Unió Europea.
La UE exigia que si volies plantar una vinya nova calia arrencar-ne una altra que fos equivalent en hectàrees. No es podien fer moviments de terra perquè era una zona protegida, i n’hi van fer. Si es muntaven bancals, s’havien de fer amb pedra seca i es van fer talussos tipus autopista amb hidrosembra. Hi havia una zona amb una petita bassa que l’Autònoma feia servir per a recerca, perquè hi anaven animalons a beure, i se la van carregar i les recerques es van quedar a mitges. S’ho van saltar absolutament tot.

Però es van fer perdonar una mica construint una casa taller per a nois disminuïts.
Allò es va fer bastant temps després. I dubto que aquells habitatges es fessin d’acord amb la legalitat urbanística. Allà no s’hi podia construir.

Per acabar-ho d’arrodonir, els enòlegs diuen que el vi no és bo.
No és cap misteri. Tota la serra de Collserola eren vinyes abans de la fil·loxera. Després no es van tornar a plantar perquè tothom sabia que el terreny no dona per fer un vi de qualitat.

Vostè i d’altres experts van al·legar contra aquest projecte. Els hi van fer cas?
Van modificar algunes coses. L’informe tècnic que van presentar era per fer una instal·lació de rec per aspersió d’un parc de Barcelona. És increïble, però es així. Van tallar camins tradicionals. Es van carregar 300 xiprers que eren les restes de l’antic viver. En total es van talar 1.000 i escaig d’arbres. Per aquella època hi va haver una condemna contra un pagès de Collserola per talar 33 pins.

També va protestar un grup de treballadors de Parcs que es deia “Males Herbes” quan es va projectar el parc central del Poblenou de Jean Nouvel. I tampoc els hi van fer cas.
És un parc plenament antiurbà. Hi ha altres exemples a Barcelona que segueixen les pautes de la postmodernitat. És considerar la natura des d’un punt de vista formal. Per l’efecte estètic. Això no té res a veure amb la tradició jardinera. En el Central Parc de Nova York -i també la reforma que va fer Haussmann a Paris- el parc està considerat un equipament urbà. És un parc enorme de tipus naturalístic al centre d’una gran ciutat, però molt ben integrat.

Però hi entren cotxes.
Això dels cotxes és posterior. Abans, els vianants i els carruatges estaven segregats. A diferencia del jardí medieval, que és un espai tancat, el parc és un lloc d’oci i per tant obert, transparent i que s’integra en la trama urbana. En el parc del Nouvel, d’integració, res.

I també es carrega el traçat de l’antiga carretera de Mataró (ara carrer Pere IV).
És un espai murallat. En alguns punts les muralles arriben fins a sis metres d’alçada. No té res a veure amb la tradició. Segons la versió postmoderna el parc és un espai mineralitzat o fossilitzat. Un espai on predominen els elements minerals i la vegetació és purament un element formal.

Els parcs els han de fer els arquitectes?
Els arquitectes poden fer parcs. Això em recorda la història de les palmeres. Hi ha una certa tradició de plantar palmeres a casa nostra que la van portar els “americanos” perquè els recordava els paisatges de Cuba. Aquí, des d’un punt de vista ambiental, no tocava plantar palmeres. Però per què els agraden als arquitectes? Perquè és l’únic arbre que evoca una columna i després, i això ja té a veure amb l’ego del col·lectiu, perquè és l’arbre que menys tapa les construccions. A Barcelona s’ha arribat a plantejar treure els plataners que hi ha a l’illa de la discòrdia del passeig de Gracia perquè es poguessin veure millor les façanes!

I què opina del parc de Diagonal Mar?
Un grup multidisciplinari americà que estudia els parcs i fa el rànquing dels millors i dels pitjors el va col·locar en el primer lloc dels parcs més dolents. Tornem a la història de la mineralització i la visió formalista dels arbres i de l’aigua utilitzada des del punt de vista estètic. Aquí hi ha una llarga tradició que ve dels àrabs, i de més enrere i tot, que van recollir Forestier, Rubió… i que és la utilització de l’aigua per crear microclimes. Tu vas a un jardí tradicional i l’aigua es pot tocar, i vas a Diagonal Mar i hi ha molta aigua però no es pot tocar. Sembla dissenyat per a advocats. Per anar a menjar el bocata. Neofuncionalisme amb mala pota. Espais molt grans, desorganitzats i sense coherència. És un edifici discontinu. Es deia en broma que l’arquitecte Miralles havia de tenir accions en una fàbrica de canonades, perquè està ple de canonades. Miralles estava molt influït per Gaudí. Però Gaudí de jardineria no en sabia gens. Sabia molt de fer plantes de pedra, i això ja ho deia Rubió i Tudurí.

Un altre parc polèmic va ser el de l’Escorxador.
Va ser el primer parc de la democràcia. Allà en Cerdà ja hi havia dibuixat un parc. Dels parcs que ell va preveure només hi ha aquest i el de Sant Martí. El de l’Escorxador és on el conflicte entre els nens i els gossos es va solucionar posant els nens darrere d’unes tanques. No és el pitjor parc, però no m’atreu gaire i el que menys m’agrada és la peça del Miró. Una zona dura no ha de ser necessàriament un mal parc. Les places renaixentistes són places molt dures.

Aquest és el gran argument de l’Oriol Bohigas.
I te raó. Però hi ha places dures que poden ser molt dolentes.

Com la plaça dels Països Catalans?
En una visita que Alfonso Guerra va fer a Barcelona, l’alcalde Maragall el va portar de passeig i en arribar al final de l’avinguda Josep Tarradellas, Guerra va preguntar si allò era una gasolinera. Sigui o no certa l’anècdota, mai no han sabut què fer d’aquell espai, i l’argument que no es podia plantar un jardí perquè a sota hi ha la volta de l’estació no cola. No hi pots fer un bosc, però hi ha d’altres solucions. Ara és un aparcament.

A més dels esmentats, quins són els pitjors parcs segons vostè?
La plaça Sóller i el del Besòs que hi ha entre la Mina i el riu.

I el millor?
La Ciutadella. Durant molts anys se’l va conèixer com “el parc de Barcelona” perquè no n’hi havia cap altre fins que es va urbanitzar Montjuïc per a l’exposició del 29. I encara ara quan es parla de zones verdes es parla de la Ciutadella. El mateix grup interdisciplinari que diu que Diagonal Mar és el pitjor, creu que la Ciutadella és el millor parc de Barcelona, i un dels millors del món. Per valorar-ho utilitzen una sèrie de criteris que són l’accessibilitat, l’ús, estètica… Diuen que és un dels parcs més utilitzats que han estudiat. Després de més de 150 anys de vida és encara amb diferència el millor. I mira que ha sigut maltractat i ho continua essent! Però les persones que han intervingut en el seu disseny són la flor i nata: Fontseré, Forestier, Rubió…

[Casals lamenta que s’hagi maltractat la zona que hi ha davant del Parlament, la plaça d’Armes, i que s’hagi fet més transparent, a base d’eliminar vegetació, l’àrea del voltant de la Cascada on hi havia racons íntims que es van convertir en perillosos per manca de vigilància].

Tots els alcaldes de la democràcia s’han omplert la boca dient que la ràtio de zona verda per habitant ha augmentat tant.
El 1900 hi havia mig metre quadrat de verd per habitant a Barcelona. Quan el 1917 es crea la versió moderna de Parcs i Jardins, Rubió, seguint l’ensenyament de Forestier, marca que el mínim que es pot exigir són 5 metres per habitant i l’òptim, entre 10 i 12. Del 1929 al 1983 es fan parcs nous, però com que la població també creix, la ràtio fins i tot baixa. Del 1979 al 1985 s’intervé molt en petits parcs dels barris. El 1985 s’arriba als 3 metres per habitant i al 1992, als 5 metres. I del 92 al i 2004 es passa als 7 metres, i des d’aleshores que no ha tornat a augmentar.
[Això es com el 3%. Estem lluny del que és bo.]

Un entès que es fa entendre
És un plaer parlar amb el Vicenç Casals. Ho sap tot sobre el verd de Barcelona i no només coneix la teoria sinó també la pràctica, perquè va treballar cinc anys fent de jardiner a l’Institut Municipal de Parcs i Jardins.

I també ha fet de professor universitari, però no ho sembla, perquè no és gens pedant. Explica les coses perquè s’entenguin. I aquí es noten els seus orígens: va viure de nen en contacte amb la natura a Santa Maria de Merles on va néixer el 1951. A Barcelona va començar la carrera de Biologia però el seu pas per “l’hotel” de la Model i a continuació per una mili dura van truncar aquesta primera vocació. En acabar el servei militar va tornar a la Model per no voler pagar una multa de 25.000 pessetes. Va fer feines diverses i finalment es va llicenciar en Geografia i Història.

Ha donat classes a la Universitat de Girona i a la de Barcelona des del 2000 al 2017 que es va jubilar. Si mireu per internet veureu com parlen d’ell els seus alumnes. I a la redacció de Carrer opinen que és un savi.

L'entrada «El millor parc de Barcelona és la Ciutadella i el pitjor, Diagonal Mar» ha aparegut primer a Carrer.

És la ‘plaça dura’ dels parcs. L’espai arbrat és minoritari, així que la vida animal es concentra vora el llac i són sobretot aus: ànecs, gavines i un bon nombre d’ocells que s’aturen en el seu camí migratori. Entre la fauna humana que el freqüenta hi ha oficinistes fent el tàper quan fa bon dia, turistes i congressistes allotjats al Fòrum, ciclistes, algun ornitòleg -com el bloguer Ricardo Ramos-, passejadors de gossos sense corretja i famílies hipsters en cap de setmana.

No es pot negar, però, que és un parc estètic i original. Construït entre 1999 i 2002, sota l’alcaldia de Joan Clos, és obra del millor tàndem d’arquitectes que ha donat Barcelona en democràcia, Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. Tot està estudiat al detall: els bancs ondulats i incòmodes de formigó es diuen lungomare i es van encarregar a Escofet, les jardineres suspeses a l’aire són del prestigiós ceramista Antoni Cumella, l’arbre majoritari entre les 51 espècies internacionals elegides és l’acàcia rosa austral i l’àrea de joc infantil consisteix en quatre tobogans asimètrics als vessants del turó batejat com a “muntanya màgica”.

La pròpia web de Turisme de Barcelona en fa una descripció eloqüent quan assenyala que “és de visita obligada perquè parla de la nova Barcelona i perquè, anar-hi, és una experiència poc comparable amb la visita d’altres parcs urbans”. El conjunt s’inspiraria, diu la llegenda urbana, en uns tolls d’aigua on bevien les gavines i que van sorprendre Miralles el primer cop que va veure els terrenys.

A remolc del Fòrum 2004
Perquè aquest parc no sorgeix del no-res, malgrat que no ho expliqui enlloc. Ocupa l’espai de l’antiga metal·lúrgica Macosa i forma part de la segona transformació del litoral barceloní a remolc del Fòrum de les Cultures 2004. D’aquesta fàbrica -coneguda popularment con Can Girona- només en queda un vestigi, fora del parc: la torre de les aigües del Besòs. La resta de ‘veïns’ del parc són el centre comercial, la caríssima avinguda d’alt standing Garcia Fària, un centre de convencions i els blocs obrers del final de la Diagonal, que de fet tenen jardinets a sota de casa.

A més, la parcel·la del parc és “d’usos mixtos”, és a dir, parcialment edificada. Conté vuit (!) torres al perímetre, un hotel i dos complexos residencials privats amb piscina i pistes d’esports, tot plegat creuat pel passeig del Taulat.

El moviment veïnal ha alçat la veu diverses vegades, primer pel planejament urbanístic i actualment per la falta de manteniment. “Vam ser molt crítics amb la urbanització d’aquests terrenys, sense pisos públics, amb edificis residencials gens integrats al barri… I a sobre s’ha anat degradant molt”, relata Joan Maria Soler, de l’AV Poblenou.

“El llac fa pena de tan brut, la passarel·la de fusta està en molt mal estat, al parc hi ha rates i brutícia…”, enumera Juanita Perellón, fins fa pocs dies presidenta de l’AV Diagonal Mar. “Hem reclamat molts cops a l’Ajuntament que col·loqui una tanca per evitar que els gossos es banyin al llac i que arregli el pipican, que està molt deixat”, assenyala. “És una llàstima com el tenen, perquè és maco i està bé per passejar-hi i prendre el sol”, conclou.

Vicenç Casals, professor del Departament de Geografia Humana de la UB i un gran expert en el verd urbà, adverteix a l’entrevista amb la periodista Maria Favà (pàgina 25 d’aquest dossier) que Parcs i Jardins ha estat un aparell de propaganda de l’Ajuntament. “Tu vas a un jardí tradicional i l’aigua es pot tocar, i vas a Diagonal Mar i hi ha molta aigua però no es pot tocar: és un parc que sembla dissenyat per a advocats, per anar a menjar el bocata”, diu. “Miralles estava molt influït per Gaudí, però Gaudí de jardineria no en sabia res, en sabia molt de fer plantes de pedra, ja ho deia Rubió i Tudurí”, afegeix.

Com a parc de barri no acaba de funcionar i com a parc de ciutat no ha pal·liat la necessitat d’aconseguir un espai verd prou ampli i ben comunicat per esdevenir el Hyde Park de Barcelona. La densa Ciutadella, amb la meitat d’espai (174.200 m2) que Diagonal Mar, segueix sent l’estrella dels parcs de la ciutat malgrat una preocupant sobrecàrrega que la fa emmalaltir d’èxit, com de fet li passa a tot Ciutat Vella. Barcelona necessita centrifugar públic i usos fora del centre i no troba la fórmula màgica.

L'entrada Un monument vestit de parc ha aparegut primer a Carrer.

La falta de grans zones verdes al centre i part de la perifèria industrial és un fet i la possibilitat de fer-ne de noves en un espai tan poblat on el poc sòl disponible és majoritàriament privat i es dedica a l’especulació immobiliària és un greu problema que només es pot resoldre amb imaginació i molta inversió pública.

Aposta insuficient pel verd
Els beneficis de viure en una ciutat verda són molts i coneguts. Els espais verds milloren la salut i la qualitat de vida dels barris, proporcionen espais d’oci, descans i activitat física a l’aire lliure, regulen la temperatura ambiental i disminueixen la contaminació atmosfèrica i acústica, generen activitat econòmica en l’entorn, produeixen aliments i matèria orgànica, i faciliten la interacció dels ciutadans amb la natura.

Per això, la protecció del verd actual i el seu increment haurien de ser dues de les prioritats dels governs municipals. Que ara l’únic parc nou previst a curt termini a Barcelona sigui la Canòpia Urbana de les Glòries és una bona notícia per als barris més pròxims, però és del tot insuficient si imaginem el futur equipament com un pulmó per nodrir d’oxigen els districtes de l’Eixample i Sant Martí.

Si ens col·loquem a peu de carrer, el projecte Barri Espai de Convivència (BEC) de la Favb realitzat durant l’any 2017 al districte de Gràcia recull la preocupació dels joves per la falta de verd. Un dels barris més densament poblats de Barcelona i amb menys infraestructura ecològica, el de la Vila de Gràcia, situa precisament la manca de zones verdes entre els principals problemes.

Més dades. Els estudiants de l’Institut Joan Brossa d’Horta-Guinardó imaginen una ciutat amb moltes bicicletes i verd, molt verd. És la conclusió d’una de les sessions del projecte Enlaira’t. Deixa enrere els fums que la Plataforma per la Qualitat de l’Aire ha posat en marxa aquest 2018 en 10 instituts per conscienciar els joves sobre els perills de la contaminació sobre la salut.

Barcelona és una de les cinc ciutats més contaminades d’Europa. Segons dades de l’Ajuntament, hi ha gairebé sis mil cotxes per quilòmetre quadrat. La xifra significa el doble que Madrid i més del triple que Londres. Si hi afegim les motos, la xifra supera els nou mil vehicles per quilòmetre quadrat. Els estudiants de l’institut Joan Brossa ho tenen molt clar: volen més arbres i que l’aire sigui més pur, i això passa per eliminar pràcticament els cotxes, apostar per la bicicleta com a transport i multiplicar els espais verds a tots els barris.

En aquest context, l’aposta per una Barcelona més saludable passa per connectar parcs i jardins amb el teixit urbà i per renaturalitzar la ciutat amb propostes imaginatives que distribueixin equitativament la infraestructura verda per no crear greuges comparatius.

És el concepte de moda quan es planteja fer ciutats més sostenibles. Les solucions basades en natura (SbN) parteixen de la premissa que els ecosistemes són bàsics per al benestar humà. Per això, els seus partidaris defensen la connectivitat ecològica i social, la multifuncionalitat dels espais verds i la implicació ciutadana, així com la participació de tots els agents afectats -o beneficiats en aquest cas- en els projectes. En el cas de Barcelona, en tenim alguns exemples de SbN però són pocs: el corredor verd del passeig de Sant Joan -inacabat perquè forma part del corredor Ciutadella-Collserola-, els horts urbans del Pla Buits i el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge de Collserola.

Impuls de la infraestructura verda
El govern municipal va presentar fa uns mesos el seu programa d’impuls de la infraestructura verda urbana. La mesura té com a objectiu augmentar fins al 2030 el verd en 1m2 per habitant, és a dir, generar 160 noves hectàrees millorant les actuals infraestructures, creant-ne de noves i implicant la ciutadania en la protecció dels espais. Tot això, després d’haver mapejat la infraestructura verda formada pels espais públics (parcs, jardins, cementiris, centres esportius, centres cívics, escoles…) i la cobertura vegetal, ja que l’últim mapa ecològic de la ciutat és del 2004.

Per canviar del gris ciment a totes les tonalitats del verd es volen recuperar interiors d’illa, enjardinar provisionalment solars buits, estendre el model de Superilles, enverdir murs, mitgeres, cobertes, patis d’edificis i terrats com el del Museu Blau. Quan s’hi acabin les obres al 2019, diuen que aquest museu tindrà la coberta verda més gran de la ciutat.

Premi a la ciutat verda que no va ser
La Comissió Europea atorga anualment des del 2010 el Premi Europeu de la Capital Verda en un intent de promoure unes ciutats més saludables i premiar l’esforç fet a nivell institucional per millorar el medi ambient. Encara que sorprengui, Barcelona va quedar com una de les ciutats finalistes l’any 2012, però el premi se’l va endur finalment Vitòria. I amb tot el dret. La capital alabesa té una gran proporció de zones verdes públiques, cosa que a la pràctica significa que el veïnat viu a menys de 300 metres d’un espai verd obert.

Quan es parla de ciutats verdes gairebé ningú inclou Barcelona a la llista. Preguntats per les seves preferències per viure a Chicago, Friburg o Rotterdam, els estudiants de l’Institut Joan Brossa van triar les dues últimes perquè hi ha pocs cotxes, molts jardins i molts espais verds per caminar integrats en la trama urbana. D’acord amb l’Índex d’Economia Verda Global, les cinc ciutats més ecològiques del planeta són Copenhaguen, Estocolm, Vancouver, Oslo i Singapur. La capital de Dinamarca vol que els seus veïns visquin a menys de 15 minuts d’un espai natural mentre que la ciutat canadenca té el primer parc urbà nacional del món, l’Ekoparken, situat al bell mig del centre. Oslo està construint 60 quilòmetres de carrils bici i Singapur té el jardí vertical més gran del món, The Tree House.

En el cas de Barcelona, una de les prioritats per intentar escalar posicions en aquest rànquing de ciutats saludables és augmentar la superfície de verd, sobretot en els districtes amb més carències: Ciutat Vella, Eixample, Gràcia i Sant Andreu. L’altra és planificar els espais verds urbans com una estructura multifuncional i totalment accessible a la població, cosa que qüestiona apostes d’anteriors governs de tancar o restringir via pagament els accessos a jardins o parcs monumentals.

I per sobre de tot, ha de figurar el compromís polític que tota la infraestructura verda de la ciutat es gestioni de forma pública i que el ciutadà participi activament en tots els àmbits de decisió, començant per l’Institut de Parcs i Jardins, perquè serà l’única forma de garantir la defensa d’aquest patrimoni de la ciutat.

L'entrada Ciutat verda, ciutat saludable ha aparegut primer a Carrer.