Des d’aleshores, una part del veïnat organitzat no ha deixat de reivindicar la necessitat de posar de nou el vianant al centre de l’espai públic. Per exemple, l’Associació Veïnal de Verdum, que extrapola els interessos del barri a la resta de la ciutat i, en especial, a les zones de muntanya. La presidenta, Yoyi Álvarez (León, 1955), recorda una circumstància clau a l’hora d’analitzar la mobilitat dels vianants: “Sovint diem que Barcelona és plana, quan té molts barris de muntanya; barris perifèrics que sovint oblidem”.

Carrers costeruts i desiguals

Malgrat compartir carrers inclinats, Álvarez assenyala una realitat socioeconòmica diferencial entre aquests barris. Per exemple, a Sarrià-Sant Gervasi han tingut històricament més facilitats per desplaçar-se que no pas a Nou Barris, i en aquest cas, la qüestió no està vinculada a la diferència de vehicles privats per nombre d’habitants: “Mentre que en uns barris disposen des de fa molts anys d’una xarxa de transport eficient, com els Ferrocarrils de la Generalitat, aquí vam haver de segrestar un bus per demostrar que també hi podien fer pujar les línies”, exposa. Aquesta lluita, assegura, va servir per reduir desigualtats en aquest àmbit.

Álvarez opina que les solucions als problemes de mobilitat sovint no requereixen grans inversions. “Hi ha una qüestió essencial pendent de resoldre: el 90% dels carrers compten amb rampes per creuar els passos de vianants, però encara tenim molts carrers secundaris sense arreglar”, apunta. Una problemàtica per als vianants amb problemes de mobilitat que s’agreuja en els vials amb voreres molt estretes: “En determinats barris hi ha molts carrers dels anys cinquanta o seixanta per on és molt difícil caminar amb el carret de la compra o empènyer un cotxet de nadó. I solucionar això no sempre ha d’implicar fer tota una plataforma única: també es poden ampliar voreres si s’elimina alguna filera d’aparcaments”, sintetitza.

Unes inversions puntuals que, a més, considera que podrien anar acompanyades d’un manteniment millor de les infraestructures: “En determinades zones tenim escales mecàniques o ascensors per superar els forts desnivells; sovint els veïns demanen que se n’instal·lin més, però si l’Ajuntament es preocupés de fer un bon manteniment dels que tenim, potser no se’n reclamarien tants de nous”. “Cal que aquests aparells passin més temps funcionant, no aturats i esperant que els operaris els reparin”, rebla.

La presidenta de l’AV Verdum considera positiu que en els darrers dos mandats el Consistori hagi impulsat una nova forma de fer ciutat en aquells sectors on s’han hagut de substituir blocs afectats per l’aluminosi. “Celebrem que grans reformes com l’executada a la Trinitat Nova hagin tingut en compte l’espai públic amb la creació de grans zones verdes”, destaca. Un nou urbanisme que, considera, posa al centre el vianant. “Al final, aquestes reformes a l’extraradi no acaparen tants titulars com la de Consell de Cent, però també són molt necessàries”, explica en relació amb els canvis executats als carrers de l’Artesania o d’Almansa, així com l’eliminació de les barreres arquitectòniques al parc de la Guineueta.

Pedagogia a cop d’urbanisme

Álvarez és conscient que els canvis que resten espai al cotxe no sempre són ben rebuts pel conjunt de la ciutadania, però està convençuda que, un cop executada l’obra, són molts els que canvien de parer. “Cal insistir i no fer-se enrere”, recalca. Malgrat tot, admet que “sempre hi haurà irreductibles”. Un grup de la població que es negarà sistemàticament a qualsevol canvi en pro del vianant i el qual considera que té excessiu ressò mediàtic: “Moltes vegades es creen percepcions equivocades, perquè els mitjans tendeixen a fer molt de cas al soroll que fa una minoria, mentre que als veïns que estan contents amb els canvis gairebé no se’ls dona veu”.

L'entrada Yoyi Álvarez, vianant: “Encara tenim molts carrers secundaris sense arreglar” ha aparegut primer a Carrer.

El principal conflicte és a la vorera: el 84% de les motos comptabilitzades en aquesta àrea es trobaven mal aparcades. Un percentatge que es redueix a menys del 3% en el cas dels vehicles aparcats a la calçada. Segons l’Ordenança Municipal de Circulació de Vianants i Vehicles, les motos han d’estacionar preferiblement en espais habilitats a la calçada. En cas de no trobar-n’hi, poden fer-ho en voreres d’entre tres i sis metres d’amplada i en posició paral·lela. Tot i això, han de deixar, com a mínim, tres metres lliures de pas per als transeünts i almenys dos metres de distància fins als passos de vianants i les parades de bus. A les voreres que tenen una amplada major als sis metres, les motos poden aparcar en semibateria, sempre que deixin més de tres metres de pas lliure i sense comptar els obstacles del carrer, com ara les terrasses.

Com set vegades la plaça d’Espanya

El document qualifica l’alt incompliment de la normativa com una “barrera arquitectònica que impedeix i limita la mobilitat dels vianants”. Segons els càlculs dels autors, les 90.000 motos estacionades de forma incorrecta cada dia ocuparien una superfície de 260.000 m². Aquesta àrea és l’equivalent a més de set vegades l’extensió de la plaça d’Espanya.

La zona més afectada és l’Eixample, però es tracta d’un conflicte transversal a tot el territori. “És un problema de ciutat, en totes les àrees hem detectat el mateix: ocupació de l’espai públic, motos ben posicionades a la calçada amb places lliures, mentre que altres estan mal col·locades a la vorera”, explica Oier Martínez, un dels autors de l’informe. “És un impediment que genera zones desertes: si no tinc lloc per on passar en un carrer, no hi passejaré, consumiré o faré oci”, expressa.

A l’Eixample, l’ocupació de la via pública per part del motor és una preocupació social des de fa uns anys. “Indica un cert mal comportament cívic, uns hàbits i uns costums que es basen en el suposat dret d’arribar a peu de porta a qualsevol lloc”, comenta Jaume Artigues, president de l’AV de la Dreta de l’Eixample. L’activista, a més, destaca que a l’associació veïnal tenen constància de places infraocupades en els aparcaments subterranis de pagament de la zona.

L’estat actual genera tensions també en altres barris, com és el cas de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou. Els veïns asseguren que al passeig de Garcia Fària, entre els carrers Provençals i Ferrater i Mora, s’hi troben habitualment motos ubicades al mig de la vorera, tot i existir places properes a la calçada o poder estacionar en semibateria a prop d’aquesta. “Les motos mal aparcades sovint circulen per la vorera i posen en risc els vianants”, denuncia Mireia Soler, membre de l’AV del Front Marítim.

Es multen el 0,01% de les infraccions

Tot i que l’apreciació diària és de 90.000 motos mal aparcades, de mitjana només se’n multen i sancionen tretze cada dia, segons dades oficials de l’Ajuntament recollides a l’estudi. El número representa el 0,01% del total de motos mal aparcades als carrers del municipi. A l’informe, els participants denuncien aquest fet: “Aparquen malament perquè poden: s’estaciona davant la porta, viatjant de porta a porta, perquè es permet”. El govern municipal ha promocionat una sèrie de campanyes de sensibilització per “alliberar la vorera de motos mal aparcades” i informar sobre com s’ha d’estacionar correctament el vehicle.

Un altre aspecte clau del conflicte és el nombre de places disponibles. L’any 2021, a Barcelona hi havia al voltant de 220.000 motos i 49.000 ciclomotors censats. Segons dades del Consistori, la ciutat comptava l’any passat amb 82.643 places d’estacionament de motos a la via pública: 77.899 a calçada i 4.744 a vorera. Entre 2019 i 2021, l’Ajuntament ha incrementat un 12,3% els llocs de calçada i eliminat 228 de vorera. “Falten llocs on estacionar. L’ideal seria tenir el mateix nombre de places d’aparcament que de motos”, denunciava el 2020 a Tot Barcelona Juanma Reyes, president de l’Associació Mútua Motera. Una de les troballes de l’estudi, tanmateix, és la detecció d’un 30% de places d’estacionament de calçada buides a menys de cent metres de les motos comptades.

Baixar-les a la calçada i pagar per aparcar

Eixample Respira i Catalunya Camina han presentat una sèrie de propostes, com ara fer més places d’estacionament en calçada per a motos i baixar a la calçada les ja existents a la vorera. Informen que a l’espai alliberat es podrien instal·lar elements d’estada i de descans, com ara bancs “per afavorir aquesta mobilitat de vianants i crear relacions interpersonals”. Una altra proposta és l’establiment de pagament d’aparcament de motos a la via pública amb una taxa d’1,5 euros al dia per a motos censades al municipi i 4 euros al dia per a les originàries d’altres localitats. És una iniciativa semblant a la que ja han establert poblacions com París, que des de l’1 de setembre passat cobra 3 euros per hora a no residents i 1,5 euros diaris a residents. Els autors de l’escrit consideren que els diners obtinguts per aquesta via es podrien destinar a mitigar “les externalitats creades per aquests vehicles”, per exemple, invertint en el transport públic o en projectes per fomentar la mobilitat activa.

L'entrada Motos, un obstacle per al vianant cada vuit metres ha aparegut primer a Carrer.