Amb les restriccions de la mobilitat el mercat laboral va caure estrepitosament. En el cas de les famílies ateses per Càritas Diocesana de Barcelona (CDB) van veure com els seus ingressos baixaven en un 42% quan provenien de l’economia formal i fins al 73% en aquelles llars on els ingressos provenien de l’economia informal. D’entre aquestes famílies cal destacar de forma especial les famílies migrades, que ocupen majoritàriament llocs de treball que amb les restriccions de mobilitat en molts casos es van veure suspeses, o finalitzades.

Les famílies, principalment les nouvingudes i aquelles que en general estaven en situació administrativa irregular, van veure com els seus ingressos desapareixien només començar l’estat d’alarma. Uns ingressos que ja eren molt precaris i no permetien cap estalvi. De la nit al dia, no podien cobrir les necessitats més bàsiques, com l’alimentació o l’habitatge, un habitatge que en la gran majoria dels casos era compartit per diverses famílies, i que feia encara més feixuc el confinament, alhora que dificultava la distància social que requeria la pandèmia.

Però un altre element va adquirir en aquell moment la categoria de subministrament bàsic, junt amb alimentació i habitatge, i és la possibilitat de connexió a internet. Amb l’inici de l’estat d’alarma les administracions van tancar l’atenció presencial i van digitalitzar tots els seus serveis, sense un període d’adaptació ni assegurar-se d’estar arribant a tots els administrats.

Segons l’informe Impacte de la Crisi de la Covid-19 de Càritas Diocesana de Barcelona, segona onada, un 43,1% de les llars ateses per Càritas es troben en una situació d’apagada tecnològica que actua com a nou motor d’exclusió social, per no comptar amb connexió de cap tipus (10’5%), bé per no disposar d’un dispositiu (21’9%), bé per no tenir competències en l’ús de la xarxa (34’1%). I a aquestes dades li hem de sumar la manca d’eines digitals per relacionar-se amb l’administració pública.

Fins al moment, la normativa que regula les relacions entre l’administració i l’administrat, la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu comú de les administracions públiques, només obligava les empreses i professionals a relacionar-se amb l’administració mitjançant eines digitals -certificats digitals, sistema Clave, Idcat mòbil, etc. Però no així la resta de la ciutadania, que podia continuar escollint entre relacionar-s’hi digitalment o presencialment. Ni l’administració ni la gran majoria dels ciutadans estaven preparats per al que succeiria amb l’arribada de la Covid.

Un problema angoixant
En el cas de les persones migrades les conseqüències de relacionar-se amb l’administració són encara més greus, principalment per a les persones en situació administrativa irregular. Les Oficines d’estrangers van tancar l’atenció presencial i es va establir com exclusiva la relació digital amb aquestes oficines.

En el cas de les persones que ja disposaven d’una autorització de residència malgrat existir dificultats per relacionar-se digitalment -manca d’eines digitals o de coneixement en l’ús- no es van tancar totes les portes: podien tramitar un certificat digital o donar-se d’alta al sistema Clave, Idcat, etc. -encara que no tothom té els coneixements suficients per fer-los servir-, o es podien presentar les peticions per mitjans alternatius previstos a la normativa vigent (les renovacions d’autoritzacions es poden presentar per Registres Públics, amb cita prèvia, o per correu administratiu).

En canvi, quan es tracta de fer una petició inicial, és a dir, de presentar una autorització de residència o residència i treball per primera vegada, l’única alternativa actual per fer-ho és digitalment. I això constitueix una discriminació cap a una part important de la ciutadania, les persones en situació administrativa irregular, perquè encara que disposessin d’eines digitals i coneixements suficients per al seu ús, no hi podrien accedir per elles mateixes.

Les persones que no disposen d’una autorització de residència no poden obtenir un certificat digital o accedir al sistema Clave, Idcat, etc… Cal tenir un número de NIE vigent. És a dir, cal tenir una autorització de residència vigent i això implica també que les persones que tinguin la seva targeta d’identificació d’estranger (TIE) caducada tampoc no poden accedir-hi amb certificat digital, un greu problema que s’ha fet rellevant i angoixant en els darrers temps davant la impossibilitat d’obtenir una cita a la Policia per emetre la nova TIE, i dificulta encara més l’accés a un contracte de treball, a una prestació a la qual es té dret -com l’atur o l’Ingrés mínim vital- o simplement mantenir oberts els comptes bancaris.

En aquest entorn, persones que feia mesos que esperaven poder fer la petició d’autorització de residència a l’Oficina d’estrangers -abans de la pandèmia l’endarreriment en les cites era d’uns vuit mesos aproximadament-, no només en molts casos van veure com perdien les ofertes de feina, i amb elles les possibilitats de regularització, sinó que van veure també com les seves cites per presentar-se presencialment s’anul·laven i els donaven una cita per presentar els seus expedients digitalment, amb certificat digital o sistema Clave, eines de les quals no disposaven per la seva situació d’irregularitat.

Respondre a la nova realitat
Tenint en compte que majoritàriament són persones en risc d’exclusió social per la mateixa situació d’irregularitat administrativa, que impedeix l’accés a un mercat de treball amb totes les garanties, les entitats socials un cop més vam haver de fer un pas endavant, adaptar els nostres serveis a les noves tecnologies i suplir aquesta carència, presentar peticions de residència amb els nostres certificats digitals, volants d’empadronament, tramitar afiliacions a la Seguretat Social. En molts casos, suplíem les tasques presencials de les administracions.

Però les entitats no ens podem multiplicar ni suplir tot allò que l’administració ha deixat de fer. Els recursos de les entitats socials, i els seus professionals -treballadors i voluntaris- són limitats. L’alternativa a aquesta opció és pagar serveis de professionals que puguin fer els tràmits digitals, un cost que no acostuma a estar a l’abast de la gran majoria de persones.

La digitalització de l’administració ha vingut per quedar-se, i no només de l’administració, sinó també de la ciutadania en general: tant com a via de relació amb les administracions, com vies d’accés a la formació, accés a ofertes de feina, processos de selecció de personal, etc… I davant d’aquesta nova realitat cal que l’administració aixequi la mirada i respongui, inclogui tota la ciutadania, s’asseguri que tothom pugui accedir-hi i eviti que s’instal·li en la societat definitivament una nova forma d’exclusió social.

Elisabet Ureña és membre de Cáritas Barcelona

L'entrada La bretxa digital com a nova forma d’exclusió social ha aparegut primer a Carrer.

Per això és més necessari que mai avaluar-ne els pros i els contres. Perquè també fa molt de temps que es parla de la bretxa digital i les desigualtats que genera la tecnologia digital. L’experiència d’aquests mesos és molt útil per conèixer les diferents vessants del problema i analitzar algun dels efectes perversos d’aquest nou paradigma tecnològic.

Falta de mitjans
La primera barrera és la més senzilla de constatar. Una part de la bretxa té una relació directa amb la desigualtat econòmica tradicional en la seva versió més elemental. Per digitalitzar-se calen estris adequats i bones connexions d’internet. I en aquest camp les desigualtats de renda són crucials. Malgrat que els equips informàtics i algunes connexions s’han abaratit per a l’estrat més pobre de la població, l’accés segueix sent-ne un luxe. És el que s’ha fet evident en moltes escoles de barris obrers on una part de nens i nenes no tenien equips, o no tenien connexió, o aquesta era deficient. I ha estat difícil que poguessin seguir mínimament el curs escolar.

Resoldre aquesta desigualtat és relativament fàcil. Es pot fer per la via indirecta d’augmentar les rendes de la capa més pobre de la població, o directament proveint públicament d’ordinadors i connexions aquells col·lectius, com la infància, amb necessitats més urgents. En teoria ho havien de fer, però no sembla que de veritat el tema hagi estat prioritari: la majoria d’equips encara no havien arribat a les escoles a primers de desembre. Allò que el passat mes de març podia considerar-se una imprevisió ara ja és una irresponsabilitat.

D’una altra banda, exigir que tots els tràmits per gestionar rendes mínimes s’hagin de fer per la via digital, quan és precisament el grup de població amb menys mitjans, és simplement criminal.

Tenir els mitjans, però, no en garanteix un bon ús. Tota tecnologia és sempre una combinació d’estris i de coneixements per fer-los funcionar. Molta de la literatura sobre la bretxa digital se centra en la qüestió de les desigualtats en els coneixements per treballar en aquestes tecnologies. Hi ha una part de veritat en el tema. Per realitzar bé qualsevol activitat cal un procés d’aprenentatge i, si aquest no es produeix, una part de la població queda fora.

Accés als coneixements
Però quedar-se aquí és poca cosa. Cal veure quins mitjans es posen perquè es doni aquest aprenentatge universal, i cal veure també quines són les necessitats per a segments de la població de diferents edats, nivells educatius, etc. Com passa amb la pobresa i les desigualtats econòmiques: se’n parla molt però es fa molt poc.

Excepte per a la població en edat escolar (on ja hem vist les carències que el confinament ha fet aflorar), tota la formació es deixa en mans de la iniciativa individual. De fet, la formació bàsica en informàtica es una de les activitats més demanades a les escoles d’adults, casals i entitats. Uns àmbits on sempre es troba a faltar un suport decidit de les Administracions per dotar de mitjans i professorat una demanda social clarament mal satisfeta.

Mal funcionament del codi
Això és només una part del problema. La comunicació digital es fonamentalment codificada. Cada gestió que hem de fer ens exigeix interaccionar amb programes i respondre un munt d’ítems. Sovint els programes tenen dissenys complicats o els ítems estan mal definits. Les preguntes, mal formulades.

No és un problema cultural. L’últim any de la meva vida laboral un dels temes que més preocupava la Junta de Personal de la universitat (tots érem catedràtics o titulars, uns quants de ciències), era la proliferació de formularis digitals als quals havíem de respondre per a qualsevol gestió, molts amb problemes de disseny.

Res a veure amb els problemes molt més seriosos als quals s’han d’enfrontar les persones que han d’omplir aquests qüestionaris per accedir a temes tan essencials com un tràmit d’estrangeria o una pensió bàsica. Amb programes sovint difícils d’entendre, amb ítems codificats que no reconeixen les situacions particulars (agreujats en el cas dels immigrants per qüestions de llengua), sovint amb temps limitat per acabar el tràmit (ho explica molt bé Ken Loach al seu film I, Daniel Blake). I sense un suport professional que ajudi a fer aquesta tasca.

Aquest és un clar mecanisme d’exclusió que permet a les Administracions deixar molta gent fora de l’accés a prestacions i drets bàsics. A sobre, sovint es produeixen col·lapses als servidors que agreugen la situació.

Barreres infranquejables
L’última i no menor qüestió és el model organitzatiu i de serveis amb el qual funciona tot el procés. Molta de la comunicació digital amb empreses i administracions va en un sol sentit. No existeixen bons mecanismes de seguiment per part d’usuaris i ciutadans, no hi ha mecanismes clars de retorn, i allò més usual és el silenci com a resposta. Fa temps que ho experimentem en el tracte amb companyies privades de serveis i ara ho tornem a trobar al sistema públic. Amb l’agreujant que en aquest cas qui més afecta és la població que per raons diverses és la més vulnerable. Digitalitzar per reduir personal i posar barreres a la gent és una nova via de generació de desigualtats.

Les tecnologies digitals potser sí que poden millorar les nostres vides, però per fer-ho han de desenvolupar-se amb mitjans i models organitzatius que garanteixin serveis i atencions. Ignorar aquests problemes (i molts d’altres com l’impacte ambiental, de relacions laborals, de control social), és la pitjor forma d’impulsar un canvi tecnològic. Més que una oportunitat, sembla una amenaça.

Albert Recio és vicepresident de la Favb

L'entrada Les moltes cares de la bretxa digital ha aparegut primer a Carrer.

Només a la ciutat de Barcelona hi ha 90.192 persones de més de 65 anys que viuen soles; 68.701 d’elles dones. Persones com la protagonista del primer paràgraf d’aquest text, personatge fictici que podria ser pràcticament qualsevol d’aquestes més de 90.000. Un sector de la població al que la pandèmia ha aïllat encara un mica més amb una digitalització en l’accés a tots els serveis públics que per a molts s’ha convertit en un mur pràcticament infranquejable. En un malson.

La metgessa de família Alba Martínez parla des de l’altre costat, des d’on veu com aquesta crisi està evidenciant la llei de cures inverses, la inequitat en els recursos sanitaris que exclou a qui més els necessita. “Hi ha gent que necessita una visita i té múltiples vies per aconseguir-la de forma telemàtica, però a la gent gran que viu sola, per exemple, tot això li queda molt lluny. Està molt més limitada. Si truquen les línies estan col·lapsades i no poden accedir a l’e-consulta ni a programar una visita per internet”, assenyala la doctora, preocupada per l’escletxa digital.

“Si tens un nivell alt d’estudis i una bona feina, tens molta facilitat d’accedir al metge, en canvi els més exclosos, que pel fet de ser-ho tenen moltes més opcions de tenir una pitjor salut, tenen moltes més dificultats”, afegeix la professional del CAP Carles I, al Fort Pienc, tancat des de març. “A nosaltres, tots els pacients per als quals la seva via d’accés era allà mateix, a la porta, s’han quedat perduts”, afegeix. Els professionals del centre, que ara treballen al del Passeig de Sant Joan (en unes condicions totalment precàries) ho han intentat compensar trucant de forma proactiva als crònics, explica. En aquestes trucades han trobat molta gent que els ha expressat que s’ha sentit molt sola.

Avis desemparats
A la primària fa mesos que fan visites presencials, tot i que molta gent ho desconeix. Molta gent gran que no té internet i l’única informació que rep és allò que veu per la tele de vegades peca de prudència. “Ara amb la campanya de la grip, hem intentat detectar molts d’aquests casos. Molts pacients et diuen que s’han sentit desemparats. Nosaltres ara estem intentant fer totes les visites presencials que podem perquè hi ha molts casos en els quals no serveix una visita per telèfon. Quan parles amb una persona que tens davant veus la cara que fa mentre et parla, la cara que fa l’acompanyant… La visita telefònica serveix per a casos molt puntuals”, conclou.

Des del combatiu CAP Raval Nord, Antonia Raya afegeix una altra barrera: la idiomàtica. Encara que tinguis competències digitals, la web de La meva salut només està en català, castellà i aranès. Amb la població amb la qual ells treballen aquestes dificultats afegides amb la digitalització es van veure de seguida i “de forma flagrant”, explica. Gent molt envellida que no és nativa digital i molta població immigrant que encara que sigui competent digitalment té la barrera de l’idioma que dificulta (encara més) entendre pantalla rere pantalla què s’havia de fer.

Raya, professional fermament compromesa, no es mostra optimista. “Al sistema ja li interessa posar aquests entrebancs. Que tinguis una llei de sanitat universal no vol dir que aquesta sigui universal. Es va burocratitzant tot cada dia més; així només pots demanar la renda mínima si ets competent, i així amb tot”, reflexiona.

I aquesta digitalització universal té una altra cara: les dificultats de compatibilitzar el teletreball amb la prestació d’aquests serveis públics essencials. Qui té la barrera idiomàtica no truca al CAP, s’hi presenta. I si s’hi presenta és perquè necessita que l’atenguin, però si el professional que l’hauria de rebre està teletreballant, no el pot rebre, òbviament. I, en l’altre extrem, tant treballadors presencials com pacients han trobat a faltar una bona campanya de comunicació per part de Salut. Des dels CAP s’han trobat amb pacients als quals han trucat per veure com estaven, perquè eren crònics i feia temps que no sabien d’ells, i la seva resposta ha estat: ‘Ah, però ja esteu oberts?’

Nens forçats a fer coses d’adults
Tot plegat fa que Raya s’hagi trobat nens de 12 o 13 anys gestionant problemes d’adults. “Els infants no han de tenir aquesta responsabilitat i molts cops la tenen perquè són els únics que saben connectar-se a internet a casa seva”, exposa la sanitària, preocupada també pels adolescents i joves que no tenen ordinador o wifi a casa i acudeixen al CAP perquè se senten deprimits. Nois i noies a qui agradaria anar a la universitat, però no ho faran perquè no tenen mitjans per fer els estudis de batxillerat en línia. “I em diuen, ‘Antonia, estic trist’, i no serveix de res que a aquests nois els donem un antidepressiu, el que cal és que tinguin les mateixes oportunitats que la resta”, recorda.

Una altra persona que ha estat al peu del canó diàriament amb els infants i joves durant tota la pandèmia és la Vane Sanz, de l’associació Ubuntu, a Ciutat Meridiana. L’educadora no entén “que els serveis públics no estiguin al servei del públic”. “Les administracions segueixen tancades. Si necessites fer qualsevol cosa amb el SEPE, trobes dificultats; amb Estrangeria, ni t’ho explico; amb la Seguretat Social, el mateix”, destaca Sanz, qui afegeix que també s’han trobat amb molts problemes a l’hora de gestionar padrons “si no tens el DNI registrat al mòbil amb la clau pin”. “Moltes famílies han de renovar el padró i no poden, i mira que portem hores davant l’ordinador per ajudar-les a fer-ho. A molts els acaben dient que vagin a la plaça de Sant Miquel, i allà és una altra història, perquè arriben i, si no han demanat hora, han d’esperar-se al final, perquè al final els acabin dient que ho han de fer digitalment”, relata.

Sanz ressalta també la falta d’humanitat del sistema. “Un altre dels temes és que, un cop aconsegueixes contactar per exemple amb la Seguretat Social, a l’altre costat no hi ha ningú. És una pantalla en negre. Tu has de posar la teva cara, però amb qui parles és una pantalla en negre. Tot resulta molt fred i molt violent. No som dades ni números de DNI, som persones”, conclou.

L'entrada Llei de cures inverses ha aparegut primer a Carrer.

Molta gent encara no se n’adona que la nostra civilització material només ha estat possible perquè en el curs dels segles XIX i XX la humanitat ha trobat, sota la superfície de la Terra, quantitats immenses de carbó, petroli i gas d’origen fòssil (als quals després es va afegir l’urani); i ha desenvolupat tècniques del tot desconegudes per les generacions anteriors: l’automòbil, l’avió, la nevera, els rajos X, la televisió en són el producte.

Fins i tot hem après a obtenir, gràcies al petroli i els fertilitzants minerals, més aliments que abans, fent possible un augment espectacular de la població humana: dels 900 milions de l’any 1800 als prop de 8.000 milions d’avui, multiplicant-se per nou en només dos segles. M’estalvio els altres avenços, facilitats, millores sanitàries i comoditats que la suma d’abundància energètica i innovació tècnica ha introduït a les nostres vides.

Hem de començar a comprendre, però, que l’exhauriment dels combustibles fòssils i de l’urani -previst per a la segona meitat d’aquest segle- no permetrà continuar gaudint d’aquests avenços, ni posar-los a l’abast de tothom. D’altra banda, atès que la crema de fòssils és la causa principal del canvi climàtic, seria del tot recomanable deixar immediatament de cremar-los. En qualsevol dels casos, vivim el final de l’era fossilista-nuclear. Quan no quedin els combustibles que avui consumim o quan deixem de cremar-los, ¿podrem mantenir les comoditats actuals amb energies renovables, que són l’única alternativa viable (i no subjecta a exhauriment)?

Quantitat desorbitada d’energia
Els estudis prospectius indiquen que per captar energia amb instal·lacions eòliques, tèrmiques, fotovoltaiques o altres de fonts netes i renovables, i sistemes d’emmagatzematge adients (bateries, hidrogen), necessitem grans quantitats de metalls, alguns dels quals són molt poc abundants a l’escorça terrestre. Hi ha estimacions de les reserves minerals a l’abast dels humans que indiquen la impossibilitat d’obtenir, amb les tècniques renovables, la mateixa quantitat desorbitada d’energia que avui usa la humanitat.

La conclusió cau pel seu propi pes: caldrà viure amb quantitats inferiors d’energia. I això vol dir, també, amb quantitats inferiors d’artefactes, perquè tots els processos requereixen energia. Fins i tot l’agricultura “industrial” avui dominant gasta molta energia, i caldrà anar abandonant-la en benefici d’una agricultura ecològica. Encara que millorin l’eficiència, el reciclatge i la duració dels objectes, caldrà reduir la nostra petjada ecològica, viure amb menys recursos i més ben administrats. I això voldrà dir viure amb menys coses, que no vol dir amb menys benestar. La transformació serà important, costa d’imaginar. Però cal imaginar-la.

Amb la digitalització passa una cosa semblant. ¿Qui pot imaginar un món sense telèfons mòbils i ordinadors? Per a nosaltres s’han convertit en una mena d’apèndix irrenunciable. Ens faciliten la comunicació personal, accés universal immediat a tota mena d’informacions, comoditat en l’escriptura i tractament de textos i en les transaccions monetàries, accés a les administracions públiques, etc. Però també tenen costos i riscos.

Tothom sap que el coltan, barreja de columbi i tantali, essencial per als mòbils, s’obté a l’Àfrica amb un cost humà espantós (sobreexplotació laboral, treball infantil, guerres pel control del mineral, etc.). També és conflictiva l’extracció d’altres metalls rars essencials per a les modernes tècniques de la comunicació; i ho serà cada cop més a mesura que augmenti la rivalitat entre països per acaparar-los. El control del liti, per exemple, és darrere del darrer cop d’estat a Bolívia, un dels països amb més reserves d’aquest element.

Un desplegament massiu de la telefonia i la informàtica com el que ja existeix, destinat a un nou salt endavant amb els dispositius 5G i els ordinadors quàntics portaria aviat a l’esgotament d’aquests i altres metalls.

Però hi ha també la qüestió de l’energia requerida. El sistema comunicatiu i informàtic mundial usa entre el 5% i el 9% de tot el consum energètic de la humanitat, com tota l’aviació civil mundial, i està en expansió. Avui es calcula que existeixen al món uns 4.000 milions d’smartphones -és a dir, un per cada dos habitants del planeta- i uns quatre milions de torres de telefonia mòbil. Afegim-hi tot el sistema material (xarxes de distribució elèctrica, transformadors, cablejat…), amb les seves necessitats d’acer, alumini, coure, ciment, etc.

El 5G augmentarà milions de vegades l’eficàcia i rapidesa dels processos, però amb un cost energètic que serà encara molt superior. A tot això cal afegir muntanyes de residus, alguns molt tòxics, que només es reciclen parcialment al Tercer Món amb costos enormes per a la salut humana.

Molts dels usos de la informàtica i la comunicació electrònica, com els jocs i la pornografia o la inflació de missatges intranscendents, són innecessaris o banals. Seria assenyat iniciar una “descomputadorització”, que no hauria de ser sinònim d’eliminació total dels aparells existents, sinó d’un ús selectiu, moderat i reservat a processos d’interès comú.

Vivim en un món finit
Caldria anar acceptant que una digitalització hiperventilada no sols no és una bona idea, sinó que toparà aviat amb límits materials i energètics. En altres paraules: el progrés tècnic no pot créixer de manera cancerosa, il·limitada, descontrolada. Ha de ser avaluat, seleccionat i controlat. Si els humans no som capaços de fer-ho de manera conscient i deliberada, se’ns imposarà amb l’exhauriment de les reserves minerals del subsòl. Afegim a tot això la vulnerabilitat d’un sistema tan complex, que pot ensorrar-se en cas de col·lapse del proveïment regular d’electricitat, a conseqüència de la manca de petroli o de l’esclat d’una guerra.

No tot progrés tècnic és bo. De vegades deixa de ser-ho quan les seves dimensions quantitatives són exagerades. Hem après que vivim en un món finit. Seria un signe de saviesa no deixar-nos arrossegar per un culte acrític a tot “progrés” i predisposar-nos a redimensionar els nostres usos tecnològics fins a nivells raonables i resilients, encara que hàgim de sacrificar certes comoditats.

Joaquim Sempere és filòsof i sociòleg

L'entrada La petjada ecològica de la tecnologia i la informàtica ha aparegut primer a Carrer.

Un dels grans grups de l’exhibició cinematogràfica de Barcelona, el Grup Balañá, està al darrera d’un elevat percentatge dels tancaments que han tingut lloc en els darrers anys: Rex, Cinema Urgell, Club Coliseum… Balañá va tancar l’Aribau Club, que al llarg de les dècades va rebre moltes denominacions (Cine Durruti o Cine Dorado, Club Doré…), l’any 2018.

Just abans del confinament de març de 2020 també va clausurar el Palau Balañá. Per aquest motiu, Sants i Hostafrancs s’han quedat sense pantalles cinematogràfiques que exhibeixin pel·lícules comercials. L’oferta fílmica a la zona ha quedat en mans de la sala cooperativa Zumzeig, que ofereix una exquisida programació de cinema d’autor.

Pols històrics debilitats
Ja en plena pandèmia van caure dos independents. Els Cinemes Méliès, gestionats pel documentalista Carles Balagué (La casita blanca), van tancar les seves portes a l’Eixample Esquerra, a pocs carrers de distància de l’esmentat Aribau Club. Els veïns poden consolar-se amb la idea que els Aribau Multicines i els Cinemes Renoir Floridablanca continuen en actiu, però un dels pols històrics de l’exhibició fílmica a la ciutat, ubicat als carrers pròxims a la Universitat de Barcelona i la seva plaça, continua debilitant-se: ha perdut tres cinemes que sumaven un total de nou sales en els darrers sis anys, si hi sumem el tancament del Lauren Universitat l’any 2015.

A això s’afegeix la desaparició prèvia de diversos espais ubicats en algunes zones properes que ara estan completament dominades pel comerç de grans marques, com el passeig de Gràcia (Publi i Savoy) o el portal de l’Àngel (Cinema París).

També durant la pandèmia va tenir lloc el cessament de l’activitat dels Cinemes Texas, un multisales de barri ressuscitat pel realitzador Ventura Pons amb una oferta de reestrenes a preus assequibles que va convèncer un públic de totes les edats, especialment el jovent i les persones jubilades. L’aparent història d’èxit hauria acabat malament, en part, per la política d’expansió que va emprendre el director barceloní. I les restriccions derivades de la pandèmia van donar l’estocada final al projecte, a l’espera que l’espai pugui ser aprofitat per uns nous gestors.

En aquesta conjuntura de tancaments, no sorprèn que els responsables del Cinema Maldà dimensionin la naturalesa d’espai de barri d’aquesta sala emplaçada al gentrificadíssim barri gòtic. Al cap i a la fi, el teixit de cinemes de la ciutat s’ha anat contraient amb el pas dels anys i els multisales ubicats en grans centres comercials (Arenas, Diagonal Mar, Glòries, Heron City, la Maquinista, Icària) comencen a ser un eix principal de l’oferta. La ciutat acollia 42 cinemes l’any 2001. Actualment, n’acull 23.

Si el sotrac patit pel turisme podria haver comportat la recuperació de part d’aquest teixit perdut, les característiques de la pandèmia (la priorització dels espais oberts i ventilats com a llocs de trobada, etcètera) fan que el sector de l’exhibició cinematogràfica passi per uns moments molt complicats. I la preservació de les sales de cinema no solament tracta de romanticisme o hàbits adquirits, sinó també de diversitat d’oferta per al públic, de diversitat de canals d’exhibició per als creadors. I de la possibilitat de gaudir de la cultura i l’entreteniment en comunitat. En aquest aspecte, els festivals especialitzats apropen els ciutadans a pel·lícules excepcionals que, en molts casos, no arribaran al circuit comercial. Aquests certament són fràgils, perquè molts d’ells encara no s’havien recuperat d’un llarg cicle de retallades de despesa pública, i necessiten els cinemes per existir.

Solució d’emergència per als festivals
Durant l’any 2020, molts festivals han hagut de reconduir-se cap a una finestra online que serveix de salvavides. Aquesta solució d’emergència, però, no solament compromet el valor d’aquests esdeveniments com a lloc d’intercanvi cultural comunitari. La viabilitat econòmica d’uns festivals molt dependents d’internet genera dubtes. La plataforma Filmin ha acollit desenes d’esdeveniments aquest any a través d’un model de tarifa plana de preu moderat. Òbviament, la capacitat de generar ingressos sota aquesta lògica low cost tan habitual a la xarxa no pot comparar-se amb la venda d’entrades per a projeccions presencials. I aquest és un altre desafiament de futur per a un sector cultural crònicament precaritzat.

El futur és l’streaming?
El context sanitari empeny a posar en pausa moltes activitats presencials i a substituir-les per difusions en línia d’audiovisuals. Però aquest procés de virtualització no és neutre ni innocu. Efectivament, l’streaming és còmode i també facilita l’accés a produccions minoritàries a través de plataformes com Filmin. Però colossos del capitalisme sense fronteres (i de la fiscalitat laxa) com Amazon també tenen la seva pròpia secció de vídeo online, Amazon Prime Video. I gegants de l’entreteniment com Disney o Time Warner mantenen les seves pròpies plataformes de vídeo en streaming.

La conjuntura actual de recaptacions baixes a través de les sales incrementa la temptació d’abandonar els cinemes a la seva sort i seduir possibles nous subscriptors de Disney + o HBO Max a través d’estrenes exclusives.

L’anunci que desenes de superproduccions de Warner s’estrenarien als Estats Units a través de l’esmentada HBO Max va generar inquietud en un sector de l’exhibició que trontolla. En un panorama de poca assistència de públic, de restriccions governamentals i de comprensible recel ciutadà vers les activitats en espais tancats, la cartellera llangueix amb un flux d’estrenes reduït.

Algunes de les produccions potencialment més populars arriben des del primer dia a la xarxa, trencant amb el model històric de finestres temporals que protegeixen el negoci als cinemes. La pregunta és quants cinemes cauran durant aquesta conjuntura adversa que s’allarga en el temps, amb la corresponent pèrdua de llocs de treball i d’espais d’entreteniment i consum que també són punts de socialització i trobada.

L'entrada Els cinemes, un altre ecosistema amenaçat per la Covid-19 ha aparegut primer a Carrer.

Hem desenvolupat una increïble habilitat de rastrejar uns moviments que són micromil·limètrics. Els de les pupil·les del nostre interlocutor. Aquesta precisió ens permet esbrinar amb total precisió si mira l’horitzó, el tatuatge que tenim a l’entrepit o si aparta la vista de nosaltres.

Una habilitat que ampliem a l’hora d’interpretar gestos i ganyotes aparentment imperceptibles. Són fruit de l’evolució de la humanitat davant de les limitacions de la comunicació oral. No cal que ens diguin en paraules si quan parlem ens donen la raó o no, ho notem a l’instant. En les reunions virtuals aquestes habilitats queden in-(habilitades).

Missatges direccionals
En una recent assemblea online una persona il·luminada per una idea, la repetia i repetia, ho feia des del seu faristol aïllat de casa seva sense adonar-se que estava pixant fora de test. Si la trobada hagués estat presencial s’hauria adonat a l’instant del ridícul que feia. Amb un grau o altre, qui més qui menys hem viscut experiències similars.

Àdhuc, la contrària, una bona aportació online pot estar minvada per diversos factors: un és la mirada perduda de qui l’exposa, fet inevitable tècnicament per la separació entre la projecció de la persona en la pantalla i el punt des d’on la càmera capta la imatge.

Un altre problema són les deficiències informàtiques de connexió que acostumen a ser força habituals, com és la mala qualitat del so. I per què no dir-ho, també per la temptació voyeur de distreure’t davant la pantalla convertida en escenari, on es representen, en el mateix pla, els píxels de la persona i la xafarderia de veure el quadre lleig i tort de la paret del darrere o les caixes mal col·locades que té sobre l’armari. No és un tema menor: amb les reunions online acceptem la vulneració del dret a la intimitat domiciliària.

Les videoconferències són una suma de missatges direccionals, un darrere l’altre. La comunicació es dirigeix però no flueix amb la naturalitat de quan ressona en la pell dels interlocutors. Fet que s’aguditza per la pràctica habitual de demanar tancar els micros i quan no se sent bé, les càmeres.

La prepotència tecnològica no ens ha de fer oblidar que històricament les persones que han aconseguit superar la presencialitat en la comunicació se’ls ha denominat artistes. Són les persones que per aconseguir-ho han utilitzat la pintura, l’escultura, les arts escèniques, els llibres o les pantalles. Portem quasi 150 anys polint el llenguatge cinematogràfic perquè el relat sigui creïble, però ignorem que un angle picat o un gran angular de la nostra webcam és tan important com cridar o parlar amb veu baixa.

No es tracta que els usuaris siguem artistes, però ens hauria de fer pensar la recent experiència amb els whatsapp. De seguida vam aprendre la impossibilitat de portar discussions profitoses a través d’aquest mitjà per ser font de malentesos, que per desfer-se finament requerien la trobada presencial dels seus membres. I això no és culpa d’un suposat analfabetisme digital sinó de quelcom més greu i bàsic, el nostre analfabetisme sense adjectius.

Tenim una gran deficiència en saber escriure els matisos i intencionalitats dels nostres pensaments i en comprensió lectora. La literatura és una signatura absent, infravalorada i denigrada per la immediatesa. Sense aquest aprenentatge no hi ha whatsapp vàlid. La simplificació de les emoticones empobreix enormement la riquesa del llenguatge. Una vegada li van preguntar a Pablo Picasso quant de temps havia trigat a dibuixar la seva “emoticona” del colom de la pau i ell va contestar que tota la vida. Recordem la cerca simbiòtica dels signes de Tàpies o el traç de la cal·ligrafia oriental. La simplicitat és fruit de la saviesa mentre que la simplificació és fruit de la banalitat.

Productivitat desbocada
Així i tot, ens hem alegrat que en temps de confinament els nostres ulls tinguessin la forma quadrada de la pantalla. Incapacitats per tenir contacte directe, ens hem sentit millor en una videoconferència que no pas en una trucada. Una fórmula que, per la porta del darrere, s’ha imposat en tots els àmbits. Estem cavalcant amb el fuet de la productivitat sobre un cavall desbocat. Sublimant la pèrdua de la qualitat humana del tocar-se, ens hem fet addictes a les transmissions digitals, empalmant reunions amb reunions, i de ben segur que jo no he estat el primer en intentar connectar-me alhora a dues videoconferències esperant fer realitat el miracle de la bilocació. La nostra societat està atrapada en la pulsió productivista que ella mateixa crea, consumeix i ens consumeix.

L’àmbit de les relacions en el món de l’activisme social no se n’escapa. A voltes justificat per raons innegables com la que permet la conciliació d’assistir a una reunió sense deixar els infants o els pares grans sols a casa. Les videoconferències també tenen altres motius logístics com és el de poder gravar automàticament, posem per cas, una sessió d’un consell municipal i estalviar-se contractar un equip de telecomunicació, o bé prescindir del pal d’escriure l’acta de la reunió amb l’excusa que ja en tenim la gravació.

No obstant, el foc lent fa millor brou. O en termes literaris diríem que el pròleg i l’epíleg són importants. Em refereixo al gran argument que s’esgrimeix a favor de les trobades online que comporta entendre com temps perdut l’estona que dediquem per traslladar-nos al lloc de la reunió. Oblidem considerar l’anada com un pròleg en el qual pots tenir la ment preparant la cita (el tenim, aquest temps en les online?) i que la tornada és un epíleg on es poden teixir les relacions humanes que posen la necessària sal al brou de la trobada.

En una valoració de pros i contres de les videoconferències és obligat constatar que estructuralment les trobades digitals són molt menys horitzontals. L’amfitrió que ha organitzat la trobada té tot el poder sobre els participants, et pot privar de micro quan vulgui i, fins i tot, fer-te fora de la reunió. I com un Déu ho pot fer tan sols tocant una tecla. Quina repressió més asèptica comparada amb la violència d’expulsar físicament una persona d’una reunió presencial! En resposta i consol dels assistents aquests poden fer ús de la picaresca vetada en les trobades presencials d’apagar la càmera quan es volen posar el dit al nas o simplement passar olímpicament de la reunió tot figurant que hi han estat.

Les trobades presencials causen un impacte emocional molt més intens que les videoconferències i, per tant, podem concloure que les seves conseqüències, acords o desacords presos, són segells molt més sòlids.

Sense retroalimentació
És simptomàtic observar que les deficiències de les videoconferències tenen una descripció similar a les que pateixen les persones amb síndrome d’Asperger, com són les limitacions a l’hora d’interpretar el llenguatge corporal, la fugida del contacte visual de mirar-te als ulls, el trobar-se més còmodament quan estan sols…

Cap ideòleg de les TIC considera aquests efectes transposats al medi digital de trastorns, en tot cas reconeixerà que és el preu que han d’assumir els usuaris de les plataformes digitals. Però no és tan senzill, perquè no és fàcil enganyar amb una argumentació formal el nostre subconscient que continua interpretant que una reunió és una reunió i, en conseqüència, envia sense parar tota la gamma dels imputs habituals, però que, en aquestes circumstàncies xoquen en el frontó de la pantalla i queden orfes de resposta i feedback.

Segurament, en aquest fet, rau l’explicació del perquè les videoconferències ens esgoten mentalment tant, quan paradoxalment, aquestes, a diferència de les presencials, haurien de ser molt més suportables en desenvolupar-se asseguts de manera confortable en el clima de la nostra llar.

La superació de les restriccions per la pandèmia no implicarà un retorn a les reunions presencials, les videoconferències han vingut per quedar-se.

I només de vegades ho seran de manera totalment justificada com és el cas de les trobades que abasten territoris allunyats. Previsiblement, en el dia a dia, s’optarà per la conciliació còmoda de fer reunions compartint mixtura presencial i online. Aquest no-retorn és una tendència que ens atrapa en una transformació molt més profunda de la nostra societat que aposta per la codificació digital de la vida i tot allò que implica: el teletreball, les cases intel·ligents, el diagnòstic computeritzat de la nostra salut, el control social, el 5G, etc.

Tot sustentat en nom de l’eficiència i la productivitat. Tot quadrat, com els píxels, i les pantalles. En un món que no és, que jo sàpiga, quadrat sinó rodó, com les teves pupil·les.

L'entrada Les videoconferències no són rodones ha aparegut primer a Carrer.