I… tanmateix, guanyar les eleccions no significava aconseguir el poder. “És l’hegemonia cultural, estúpids!”. L’hegemonia no és guanyar les eleccions. L’hegemonia no és tenir el govern. L’hegemonia, en un enfrontament entre Barça i Madrid, no és qui guanya: és el terreny de joc, les normes, el consens, el sentit comú. Un canvi radical, en el sentit d’anar a l’arrel, hauria de passar per canviar les estructures del poder de la ciutat. La idea de BComú en la campanya electoral va ser que una mena de ‘patriotisme barceloní’ -en el sentit errejonista– hauria de capgirar la ciutat de cap a peus per retornar la ciutat a la seva gent.

De veritat que no es pot?
El govern de BComú ha topat contra la crua realitat d’una hegemonia cultural -i per tant, també legal, política, social- amb un consens liberal -de lliure mercat- i d’obsessió pel creixement econòmic.

No pot acabar amb els desnonaments -tot i que és un dels govern que més s’hi ha esforçat-; no pot aturar la pujada del preu dels lloguers ni evitar l’expulsió dels veïns més joves -malgrat que la inversió en habitatge s’ha multiplicat per quatre, i treballen amb la Generalitat en l’índex de preus del lloguer-; no pot frenar les conseqüències negatives del turisme -malgrat la moratòria hotelera i el xoc amb Airbnb-; no pot reduir les xifres d’atur a la ciutat -malgrat que en el primer any van triplicar els plans d’ocupació i s’està treballant per establir un salari mínim de ciutat-; no pot reduir ràpidament les desigualtats socials, educatives i de salut -malgrat haver augmentat un 50% la inversió social en aquests dos anys, fent créixer un 200% les beques menjador-; no pot carregar-se els grans contractes d’electricitat amb Endesa -perquè els tribunals li ho prohibeixen- ni el de la neteja amb FCC -malgrat denunciar-ne la malversació- ni pot crear una funerària pública -perquè l’oposició ho rebutja-; no pot remunicipalitzar el servei d’aigües en mans d’Agbar -perquè es necessiten canvis a l’Àrea Metropolitana de Barcelona-; ni tan sols ha pogut deixar a zero la subvenció al circuit de Fórmula 1 de Montmeló -n’ha reduït la partida, però no l’ha eliminat com va prometre-; o no pot tancar el Centre d’Internament d’Estrangers -malgrat els intents legals del regidor-advocat Jaume Asens-. No es pot. No es pot, de veritat?

Ciutat arrossegada pel capitalisme
Barcelona ja no és només una ciutat: s’ha convertit en un producte de consum global. Els barcelonins, legalment, no tenen ara per ara més dret a viure a la ciutat que qualsevol empresari, jove hipster o migrant acabat d’arribar de la resta del món només pel simple fet d’haver nascut a la ciutat. Els fons d’inversió internacionals, el negoci immobiliari, les botigues de grans marques mundials i les cadenes de fastfood alimentari estan fent augmentar el preu de la vida a tota velocitat. Sembla un corrent imparable. El capitalisme arrossega tot el que troba. El mateix que va passar fa anys als centres de Manhattan, Londres i París està passant avui a la nostra ciutat i, de fet, ja afecta la resta de l’àrea metropolitana. Barcelona s’ha acabat. S’ha acabat, de veritat?

Un dels cervells de Barcelona en Comú, el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, diu que davant del patiment de la gent, l’esquerra no pot paralitzar-se amb el discurs pessimista del “no hi ha alternativa” contra el capitalisme. És cert que l’Ajuntament està fent (i està deixant de fer) coses que fins ara eren impensables, des de la creació d’una empresa pública d’energia fins a la retirada de símbols monàrquics, passant per la lluita contra els paradisos fiscals. Però el mateix Pisarello va apuntar el primer dia que va trepitjar la Casa Gran per on havien d’anar els trets si es volia un canvi radical: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. Barcelona en Comú no té el poder real. Tenen una quota de poder davant dels privilegis inacceptables dels grans fons d’inversió estrangers, les empreses de l’Ibex-35 i els grans mitjans de comunicació. En alguns moments, BComú ha apostat per generar xocs contra aquests poders -fins i tot a vegades sabent que perdria- però, en altres moments, ha preferit no plantar batalla.

A més, la institució no hi ajuda. La institució, l’agenda política i les lleis i reglaments promouen sempre l’statu quo. Per fer qualsevol canvi substancial a Barcelona, necessiten fer aliances amb el PSC -sorprèn el número de càrrecs a l’interior de l’Ajuntament amb passat socialista-, ERC i la CUP per sumar el suport de 21 regidors. BComú només en té 11. Ada Colau, en una entrevista a Contexto, explicava amb raó que “la naturalesa de la institució no va associada a la possibilitat de la ruptura. La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis ni les grans fites. La institució, que ha de gestionar el possible i l’imperfecte, va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme, i no a la ruptura”.

Generar contrapoder
Davant d’això, ¿com frenar l’avenç inexorable del capitalisme global, depredador, desigual i salvatge sobre tots els àmbits de la vida a Barcelona?

Pensant estratègicament, hi ha dues vies: a) Crear o ajudar a crear, amb inversions socials i econòmiques, espais i estructures de contrapoder. Ja han passat dos anys… i queda un any i mig. De fet, Pisarello, en una entrevista a Crític, ja va dir-ho: “Crec que des del poder municipal tenim una oportunitat de generar contrapoder”. i b) Dir la Veritat. L’esquerra ha d’aprofitar aquest potencial institucional per començar a dir, com reclama sempre el filòsof Carlos Fernández Líria, “la veritat”: “Si ens deixessin parlar 10 minuts a televisió, els matxacaríem perquè ells expliquen ximpleries i impostures. És el moment de dir coses clares i deixar de dir coses buides”. “En una època d’engany universal”, com deia Orwell, “dir la veritat és un acte revolucionari”.

L'entrada Barcelona en comú segueix tenint un problema, guanyar l’hegemonia ha aparegut primer a Carrer.

D’entrada, tinc la percepció que el xoc entre l’imaginari d’allò “comú” d’aquests novells en la política institucional i l’assumpció de la responsabilitat en la governança del dia a dia els ha superat. S’han trobat asseguts en una taula on els ganivets hi són, però no sobre les estovalles. Parlem de travetes, intoxicacions, enganys, malfiances, és a dir, un marc lluny de l’idíl·lic commoning (instituir allò comú), al contrari, un marc de poder. En aquesta situació, i ara que fa dos anys que van entrar, ens preguntem com complirà el seu compromís de rendició de comptes per no caure en la temptació de només publicitar les bonances de la seva acció de govern. Si només es queda aquí, això, és vella política.

Rendició de comptes també consisteix a posar sobre la taula el que no s’ha fet, per tal d’obrir una reflexió col·lectiva per identificar resistències i corregir febleses. Això requereix valentia i serenitat. L’autocrítica és la motxilla del qui vol caminar, sense ella no vas lluny i compartir-la és l’única via per construir complicitats socials.

El procés participatiu del PAM (Programa d’Actuació Municipal) ha estat el més ambiciós i en el qual s’hi han dedicat molts recursos. Ha participat un 0,3% de la població adulta, la majoria, un 57%, per internet. Si algú d’aquests nous actors polítics, forjats en les àmplies mobilitzacions del 15M, es pensava que obrint les portes de l’Ajuntament la gent hi entraria massivament, s’ha equivocat. Fer participar la ciutadania no nimby en els afers públics costa moltíssim, com bé sap el moviment veïnal, que porta molts anys picant pedra. I aquestes dificultats s’expliquen en gran part per raons immerses en un món que perillosament cada cop més impugna dir-se societat i que relativament són exògenes a dinàmiques municipals.

L’altra gran limitació del procés dels “gomets” del PAM és que ha posat en el mateix nivell de discussió el ciutadà que partia de zero i les associacions o col·lectius que ja tenen al darrere un discurs i unes propostes elaborades, la qual cosa ha impedit tenir el gresol adequat per tal que aquesta saviesa pogués fermentar. En altres processos, aquesta greu deficiència s’ha volgut superar parcialment creant grups impulsors.

En la fase de retorn del procés del PAM no es va establir una dinàmica col·laborativa, la qual cosa va possibilitar unes conclusions marcades per la subjectivitat dels organitzadors. Però la “guinda final” va ser la no aprovació del PAM per part de l’oposició, fent gala d’un menyspreu manifest cap a la ciutadania que, malgrat totes les limitacions relatades, hi havia participat. Tot plegat, un desgavell que ha posat en qüestió la bàsica premissa de qualsevol procés de participació: No tenir mai la sensació de perdre el temps.

Aposta per la tecnopolítica
Punt i a part és valorar la potent aposta per la tecnopolítica a través del portal Decidim.Barcelona. Al meu entendre, es magnifica les seves virtualitats quan s’arriba a suggerir que és la “democràcia del futur”, perquè infravalora la bretxa digital existent -que, recordem, afecta els més pobres- i, perquè sublima l’eficàcia expositiva i acumulativa -individual- en detriment de la interacció col·laborativa i reflexiva que flueix més fàcilment en espais col·lectius presencials, on els consensos són molt més viables, i on es dóna l’oportunitat, tan important en aquests moments, de reforçar els vincles comunitaris.

Des del moviment veïnal es té la percepció que hi ha una inflació de processos i espais participatius que no obeeixen a la pulsió ciutadana. La lloable voluntat de l’Ajuntament que les seves propostes portin l’aval d’un procés participatiu al darrere estressa la societat organitzada que, a parer meu, no hi hauria de participar si realment no té res qualitatiu per aportar, perquè els fa còmplices de processos de legitimització i no de participació real.

Es dóna la paradoxa que, mentre hi ha aquestes múltiples convocatòries, el moviment veïnal continua tenint grans dificultats per reunir-se ad-hoc amb l’Ajuntament per tractar problemàtiques que no tenen un marc participatiu reglat. L’atapeïda agenda dels polítics i la por d’aquests a ser posats en qüestió per uns suposats favoritismes ha impedit que hi hagi una relació fluida entre associacions i Ajuntament. En canvi, l’Ajuntament s’ha relacionat sense pudor amb lobbys, com el de les terrasses, perquè sabia que per aquí no rebria crítiques de l’oposició. Aquestes desavinences van provocar una dura carta que la Junta de la Favb va adreçar en el passat mes de novembre a l’alcaldessa Ada Colau.

L’Ajuntament ha d’incrementar la relació personalitzada amb el teixit veïnal, en primer lloc, perquè és un reconeixement a la riquesa associativa de la nostra ciutat i, en segon lloc, per una qüestió ben senzilla: la participació ha de començar per qui vol participar. Sense oblidar que s’han de garantir les bones pràctiques en dues premisses. Una, reconèixer que aquests col·lectius representen el que representen, amb la dificultat de ser això una valoració poc objectivable. I dos, aquestes reunions han de complir els codis de transparència pertinents: figurar en l’agenda pública de l’Ajuntament i aixecar actes públiques.

Una conseqüència d’aquesta situació ha estat el poc fervor que hem copsat dins el moviment veïnal en discutir la nova Normativa de Participació perquè, a la pràctica, hom percep més important l’actitud personal del polític de torn que no pas la lletra escrita en una normativa. És per aquest motiu que les valoracions del grau de participació que hi ha hagut en aquests dos anys són molt diferents depenent de quins districtes i/o àrees municipals parlem. La Normativa de Participació ha de ser garantia d’uns mínims drets del ciutadà i establirà els marcs de participació en el futur amb notòries novetats i també limitacions per l’encotillament legal actual, que impedeix l’exercici de la democràcia directa.

Despatxos oberts a la veu ciutadana
Diríem que l’aire fresc d’aquests dos anys ha estat força turbulent. La màxima “prova-error” ha marcat l’agenda. Exemple de defecte: el teixit comunitari de Nou Barris censura el document Cap a una política pública d’acció comunitària per ser elaborada “sense un procés democràtic, obert, inclusiu i realment participatiu en el debat sobre les polítiques i accions comunitàries”. Exemple d’excés, els pressupostos participatius pilots de Gràcia i l’Eixample indiquen que no hi ha condicions per replicar l’experiència.

Queda pendent la descentralització real de l’Ajuntament i fer possible l’elecció directa dels consellers i conselleres de Districte. El repte de fons no és crear una superestructura d’espais i processos de participació que vagi en paral·lel als òrgans de decisió de l’Ajuntament, sinó com la veu de la ciutadania entra en aquests despatxos. El moviment veïnal no vol ser utilitzat de contrapès estètic davant les fortes pressions dels voltors del turisme o de l’especulació que serveixi d’excusa perquè l’Ajuntament agafi una còmoda i equidistant línia d’enmig. L’Ajuntament ha de complir els seus compromisos i el moviment veïnal ha d’estar a les taules, a les portes i al carrer per exigir-ho.

L'entrada Quan la participació deixa de ser una paraula ha aparegut primer a Carrer.

Efectivitat contra la contaminació
Es pot començar per exemple parlant de mobilitat urbana. Quan parlem de noves polítiques de mobilitat, ningú no havia dit que seria fàcil: es tracta de modificar profundament la concepció de la ciutat i com la “fem servir”, a més d’afectar la gestió del transport públic, la qualitat de l’aire i la salut pública o els interessos econòmics lligats al vehicle privat.

S’ha de reconèixer que quant a la potenciació de la bicicleta, les actuacions semblen clares i a bon ritme: donar a la bici el seu espai com a mitjà de transport urbà sense dubtes ni contemplacions, tot i que moltes infraestructures siguin encara millorables (amplada insuficient o els indesitjables carrils bici pel centre de la calçada), calgui reforçar mesures perquè la resta d’usuaris respectin l’espai que la bici ha de tenir a la calçada, i quedin per davant encara molts quilòmetres de carril bici per completar la xarxa promesa.

Més complexes d’anàlisi són les actuacions respecte a la qualitat de l’aire. No es tracta només de l’incompliment reiterat de normatives europees: més important és l’afectació continuada i científicament demostrada sobre la salut de la ciutadania. És cert que s’ha posat el tema sobre la taula, sortint de la letargia anterior.

Però també és cert que no s’estan aplicant encara les mesures que serien més efectives. Eliminar els vehicles més antics, per exemple, no serà una mesura amb impacte real ni serà capaç de reduir de forma significativa la quantitat de vehicles. Les restriccions severes al nombre de vehicles que han de circular per la ciutat es posterguen, en canvi, fins al 2020. Mesures d’exclusió permanent de certs vehicles i peatges de congestió al centre urbà s’apliquen ja avui a desenes de ciutats europees i Barcelona no hauria de quedar enrere per por al canvi.

Mostra de la resistència al canvi de model de mobilitat és el tortuós camí que està seguint la connexió dels tramvies, saturat d’informes i contrainformes, o la implantació de les superilles. L’Ajuntament hauria d’acabar d’aclarir els aspectes respecte a la gestió del tramvia i posar en marxa la connexió ferroviària per la Diagonal en aquest mandat. Sobre les superilles, més enllà de posar el focus en el cas concret de la prova pilot al Poblenou, cal recordar que és un model urbà inqüestionable i que no se n’hauria de desvirtuar l’essència.

Verd urbà i residus
Quant a les polítiques de verd sí que s’ha fet efectiva alguna mesura per estendre’l per dins la ciutat. Barcelona té molt poc espai verd per habitant i mesures com l’abandonament de l’ús d’herbicides als escocells dels arbres aniran canviant el paisatge urbà, fent-lo més verd. Potser de forma lenta i poc perceptible a l’inici però molt transcendent a la llarga. Per altra banda, respecte a l’entorn de Collserola no s’ha avançat significativament en la protecció definitiva del Parc.

Sobre polítiques de residus, durant els darrers anys la crisi econòmica ha fet la feina de les administracions: la reducció del consum ha portat paral·lela una reducció de la generació d’escombraries sense un veritable canvi d’hàbits. El Pla de Prevenció de Residus ràpidament quedà obsolet quant a objectius. Davant aquest fet hem arribat a la situació actual des d’una certa postura de conformisme: els percentatges de reciclatge s’estancaven, però com que els objectius de reducció s’acomplien no s’ha aplicat cap mesura rellevant sobre el model de separació des del 2010, any en què s’implantà el contenidor marró. Resultat: l’any 2016 la generació de residus torna a pujar, el percentatge de recollida selectiva porta molts anys estancat al 35% i correm el risc de tornar a posar el sistema en crisi.

La posada en marxa de l’estratègia Residu Zero, amb l’objectiu de no dur residus a incinerar a final de legislatura sembla de difícil compliment si no es fa un “reset” profund sobre el model de separació i de recollida de residus a la ciutat, ja que l’actual s’ha demostrat que no dóna més de si.

S’ha posat en marxa, per últim, una estratègia municipal de consum local, ecològic i responsable. Naturalment, es trigarà en notar els efectes sobre els hàbits de consum, però sense dubte la clau de l’èxit d’aquesta estratègia raurà en donar la iniciativa a les entitats, xarxes i col·lectius que ja fa anys que estan desenvolupant un mercat social i ecològic.

L'entrada Cal més valentia en la lluita per la millora del medi ambient ha aparegut primer a Carrer.

En un cas i l’altre, l’administració dirigida per Ada Colau fou assenyalada des de certs sectors del nacionalisme català de banalitzar dos símbols patriòtics, crítiques amb un evident biaix polític no aliè al procés independentista, però en part també afavorides (sobretot en el cas de l’episodi del Born) per la manca d’un relat prou precís de les intencions de l’exhibició d’estimular el debat sobre la revisió en clau crítica del patrimoni vinculat a la dictadura, en comptes d’esborrar-lo de l’espai públic sense cap reflexió, com s’ha tendit a fer.

L’exposició del Born havia justament de servir de targeta de presentació de la línia política en matèria de memòria històrica de l’actual equip de govern, un dels àmbits en què, d’altra banda, l’equip d’Ada Colau, ha estat més proactiu i ha marcat més perfil propi. L’alcaldessa va situar un dels ideòlegs de la seva candidatura, l’historiador Xavier Domènech, al capdavant d’un nounat Comissionat d’Estudis Estratègics i Memòria Democràtica. Domènech (abans de ser substituït per Ricard Vinyes quan va plegar per liderar la llista al Congrés d’En Comú Podem), va presentar un ambiciós programa de revisió de símbols, noms de carrers i patrimoni monumental, amb la finalitat de reivindicar els moviments populars, el republicanisme, les lluites obreres i veïnals, l’associacionisme i el cooperativisme, i esborrar de l’orografia urbana el record de personatges vinculats al militarisme, la violència, l’explotació de les persones i les vulneracions dels drets humans en general.

La redefinició del Born com un vèrtex dedicat a reivindicar la memòria de les lluites per les llibertats de forma més genèrica (i no només a la caiguda de Barcelona i la repressió borbònica de 1714, com ho havia estat des de la seva inauguració) va ser un dels eixos, potser tampoc no del tot ben explicat, d’actuació del comissariat. En canvi, la reconversió de l’antic presidi militar del Castell de Montjuïc com un espai memorialístic i cívic (que també figurava al programa electoral) resta a la carpeta d’assumptes pendents.

La monarquia i el nomenclàtor
Un altre dels afanys de la política de memòria de l’actual equip de govern municipal ha estat l’intent d’ajustar la sobrerepresentació de la monarquia al nomenclàtor de Barcelona. El pla es va concretar en setze noms sotmesos a revisió, com l’avinguda del Príncep d’Astúries, la plaça de Maria Cristina, el passeig de Joan de Borbó o el carrer d’Alfons XII. De seguida l’Ajuntament va voler marcar perfil amb la retirada simbòlica del bust del rei Joan Carles I del saló de plens municipal i el canvi de nom d’aquest espai, que ja no es diu Sala de la Reina Regent sinó que està dedicat a l’alcalde republicà Carles Pi i Sunyer. De tots aquests noms, només s’ha modificat oficialment el de la plaça dedicada a l’actual rei emèrit, Joan Carles I, rebatejada amb el nom popular de tota la vida, El Cinc d’Oros, l’abril passat.

La reivindicació republicana ha tingut com a principal plasmació el canvi de nom de la plaça de Llucmajor per plaça de la República, en un eix viari clau del districte de Nou Barris, on ja s’hi exhibia, des dels anys 90, l’al·legoria escultòrica republicana de Josep Viladomat que en el període 1931-39 es va situar al Cinc d’Oros, justament. El canvi, oficialitzat el juliol passat, va comportar l’hàbil maniobra de rebatejar amb el nom de Llucmajor un jardí pròxim, i d’aquesta manera no haver de modificar el nom de l’estació de Metro que hi ha a tocar.

Una altra demanda veïnal de llarg recorregut que l’equip de govern va assumir fou el canvi de nom de la plaça dedicada a Antonio López (navilier i traficant d’esclaus del segle XIX) així com la retirada de l’estàtua dedicada al pròcer. L’actuació ha quedat ajornada fins a la pròxima legislatura, quan és previst emprendre una reforma urbanística de la Via Laietana, però s’anuncia un procés participatiu veïnal per trobar un nom per a l’emplaçament. Però amb d’altres carrers dedicats a esclavistes, com Josep Xifré o Miquel Biada, encara no s’ha obert el debat. Ni tampoc hi ha notícia de vials que encara recorden persones amb vincles evidents amb el franquisme, com el Pare Pérez del Pulgar o l’Aviador Ruiz de Alda; o d’altres personalitats més complexes, però que van donar suport a l’aixecament militar del 36, com Francesc Cambó, Eugeni d’Ors o Josep Pla.

En canvi, sí que s’ha canviat el nom de ressonàncies franquistes i colonialistes de la plaça de la Hispanitat, que des de l’abril du el nom de Pablo Neruda. Tampoc no s’ha parlat de carrers dedicats a militars o responsables de repressions d’èpoques passades, ja que l’equip memorialístic municipal concentra els esforços revisionistes en els últims dos segles. Ni hi ha prou dades per saber si s’està acomplint un altre dels afanys anunciats, la correcció del biaix de gènere en el nomenclàtor municipal, en favor de la representació de les dones.

La protecció del patrimoni
En l’àmbit de la recuperació i preservació del patrimoni, especialment vinculat als moviments populars i veïnals, la gestió municipal ha estat d’un perfil més baix, per ara. En general, hi ha hagut més anuncis que actuacions reals. El juliol passat es va anunciar una inversió de 10 milions en un pla de preservació del patrimoni industrial del Poblenou, que du anys protegit, però en molts casos abandonat i degradat, amb les naus de Can Ricart com a exemple més paradigmàtic. La reivindicació dels antics barris de barraques s’ha plasmat en una exposició itinerant al districte de Sants Montjuïc i la col·locació d’una placa explicativa al turó de la Rovira.

Un cas recent ha obert les alarmes sobre deficiències de funcionament en la gestió del catàleg d’elements protegits a la ciutat. Es tracta de l’enderroc d’una casa al barri de la Prosperitat, que formava part d’un conjunt d’habitatges del carrer Flor de Neu que figura amb el grau de protecció de tipus D (el més baix de tots) en el Catàleg del Patrimoni Artístic i Cultural de Barcelona. Aquesta tipificació obliga a fer un informe documental de l’element abans de destruir-lo. Però l’enderroc sobtat va alertar diverses entitats, com l’Associació de Veïnes i Veïns de la Prosperitat o l’Arxiu Històric de Roquetes, entre altres, que van demanar a l’Ajuntament si s’havia fet l’estudi i la resposta d’un arquitecte municipal fou que no es va poder detectar el grau de protecció per una incidència en els sistemes informàtics.

Aquest episodi ha fet sortir a la llum el fet que el cercador del web municipal per consultar les fitxes del catàleg de patrimoni protegit, fa més de dos anys que no funciona correctament.

L'entrada Memòria històrica, molts gestos i algun oblit ha aparegut primer a Carrer.

Tot i això, a mitja legislatura es pot afirmar que les actuacions de la corporació municipal no han aturat el creixement sostingut del turisme a la ciutat: en 2016 es van produir un total de 18,5 milions de pernoctacions, una xifra històrica. Una dada que, per sí sola, no indicaria necessàriament que des de l’Ajuntament no s’haja donat un canvi de rumb en les polítiques municipals, ni que aquest no siga important. El que indica és que el que s’està fent no és suficient per fer que el sector deixe de créixer.

En aquesta legislatura hi ha hagut un canvi de discurs de les institucions locals, que per primera vegada són crítiques amb el turisme, i també un canvi de rumb en les polítiques. En aquesta anàlisi de la situació coincideixen tant Joan Balañach, membre de la Junta de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), com Daniel Pardo de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS). La creació d’un consell municipal de turisme participat per moviments socials és valorada de forma positiva per tots dos, pel seu valor simbòlic. “El fet que les vicepresidències siguin de sindicats i veïns, dos dels sectors més afectats pel model de turisme, la ciutat i la qualitat de la feina, és tota una declaració d’intencions”, indica Balañach. Per a Pardo és un espai que permetrà que “els membres del Gremi d’Hostalers de Barcelona puguin escoltar veus i arguments que mai no escoltarien a Turisme de Barcelona”.

L’aprovació del Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) és vist també com un dels altres elements positius de la gestió dels dos darrers anys. “És el primer cop que es regulen els usos turístics a la ciutat i delimiten quines són les zones on pot haver creixement, i en quines hi ha moratòria”, afirma Balañach. Amb tot, des de la Favb són crítics i reclamen que Ciutat Vella i altres barris del centre siguen zona de decreixement i que la resta de la ciutat siga de creixement zero. El PEUAT aprovat permet encara 12.000 noves places d’allotjament turístic. Pardo, tot i que valora el paper d’aquest pla, el considera insuficient i creu que hauria de plantejar-se des del decreixement del sector turístic arreu de la ciutat: “Cal fer menys atractiva al turisme aquesta ciutat, cal desincentivar el possible visitant i l’inversor en un sector massa rendible, perquè està subvencionat i no assumeix els costos i impactes negatius que té”.

Més concreció i més celeritat
Balañach indica que “és positiu que s’hagi engegat en aquesta legislatura un debat social al voltant del Pla Estratègic de Turisme, que definirà el model de ciutat. Entenem que és un procés que necessita temps, però creiem que es poden aplicar ja mesures concretes per pal·liar i limitar els efectes del turisme en la ciutat, si no la degradació que encara s’està produint no s’aturarà”, explica. L’Ajuntament té capacitat d’establir impostos municipals i “ja es podrien haver aplicat canvis a l’Impost de Béns Immobles en funció de l’ús de l’espai i de si aquest és turístic”, indica. Un impost que es justifica pels impactes que genera en la ciutat i perquè el turisme se’n beneficia dels atractius de Barcelona.

Per la seva banda, Pardo proposa desmantellar Turisme de Barcelona, “que gestiona diners públics per servir interessos privats de sector” i crear una agència municipal pública de turisme que regule i vigile el sector i aposte pel seu decreixement. Per ell, Turisme de Barcelona i el Gremi d’Hostalers són potents lobbies que han influït en excés en l’establiment del model de ciutat. Un exemple és com s’ha cedit des del consistori a les pressions del Gremi d’Hostalers per no desenvolupar l’ordenança de terrasses i seguir permetent l’ocupació i privatització excessiva de l’espai públic.

Tant Pardo com Balañach coincideixen en assenyalar que no hi hauria d’haver mesures de promoció turística de la ciutat amb finançament públic i que això, pel que fa a reconduir la destinació dels diners recaptats per la taxa turística, ja es fa. D’altra banda, Balañach reclama mesures en matèria de mobilitat per a ja, i que s’avancen a l’aprovació del pla de mobilitat general de la ciutat, que està en procés de debat. “Es pot limitar l’afluència d’autobusos a punts d’interès de la ciutat, com ara Sagrada Família i Ciutat Vella, ja que molesten els veïns, ocupen espai públic i generen contaminació”, indica Balañach.

Per últim, tant Balañach com Pardo demanen més celeritat en l’aprovació dels plans d’usos per barris, més contundència en la regulació del sector i més inspectors com a eina per limitar els impactes del turisme. “S’ha produït un notable increment de recursos i actualment hi ha més de 40 inspectors, la qual cosa indica un canvi de rumb. Tot i això, encara hi ha processos de resolució massa llargs i que poden acabar generant que els veïns marxin abans que se solucioni el problema”, indica Balañach. Com es veu en diferents àmbits, un canvi de rumb en general constatable respecte a l’anterior govern però, per ara, insuficient.

L'entrada Canvi insuficient per controlar el turisme ha aparegut primer a Carrer.

En arribar a l’equador de mandat -i deixant de banda el despropòsit de la Sagrera, que és competència estatal i el Ministeri de Foment ha promès reiniciar a l’estiu-, repassem en quin estat es troben quatre de fonamentals.

L’endarreriment de Glòries
Com detalla l’article que obre aquest número de Carrer, el túnel que soterrarà la Gran Via no estarà enllestit fins al 2020 i salta de mandat. El govern d’Ada Colau ha aturat l’obra i tornarà a licitar el 40% que resta per fer, arran de la confirmació d’un retard de 19 mesos, un sobrecost de no menys d’11 milions d’euros i l’ombra de corrupció del “cas 3%” en l’adjudicació a l’UTE que lidera Comsa. Les constructores amenacen amb portar la decisió a tribunals, cosa que comportaria encara més endarreriments. El moviment veïnal tem, a més, que la segona fase del túnel quedi en stand by fins al cap d’uns anys d’enllestir-se el parc.

La ronda de Dalt, sense cobriment
La negativa municipal a cobrir la via ràpida a l’alçada de Sant Genís dels Agudells, la Teixonera, Montbau, la Font del Gos i el Parc de la Vall d’Hebron ha deixat glaçats els cinc barris de muntanya. No només perquè, després de molta insistència, havien aconseguit consensuar en l’anterior mandat un projecte que arribava a una cobertura del 70%, sinó perquè a més havia estat la proposta ciutadana més votada al macroprocés participatiu Decidim.Barcelona. De fet, al programa electoral de BComú només s’hi incloïa el compromís “d’estudiar” i “iniciar els estudis i projectes” de “cobertures parcials de la ronda de Dalt”.

El consistori considera que la cobertura total no és “realista” i aquest mandat només cobrirà un petit tram davant del Mercat de la Vall d’Hebron, d’uns 180 metres de longitud. Hi destinarà 15 milions d’euros i suposa una cobertura inferior al 20% de la reivindicada. Les obres comencen al juliol. Per a la resta de trams no hi ha data ni pressupost i l’Ajuntament ja ha explicitat que els contempla a “mig i llarg termini”.

El “meló” del calaix de Sants
L’obra més lluïda de la primera meitat de mandat és l’estrena de la coberta enjardinada aquest l’agost, una nova rambla que el veïnat ha fet seva de seguida amb tot d’usos lúdics i esportius. No obstant, és fruit de les fases 1 i 2 del projecte, impulsades -amb moltes turbulències- per l’anterior govern.

El “mèrit” d’aquest mandat serà resoldre el meló de la tercera i última fase: el lateral mar, que comporta un centenar d’expropiacions i el desenllaç de Can Vies. La voluntat municipal -extraoficial però vox populi– és legitimar l’amnistia del centre social okupat via petició popular, però malgrat els passis de gol rebuts el consistori no es decideix a xutar a porteria. Aquest febrer el Centre Social de Sants va proposar, amb el suport de la Favb i el Secretariat d’Entitats, desafectar aquesta i altres parcel·les al PGM i redibuixar els accessos de Mercat Nou. Un altre sector veïnal, sobretot els residents davant mateix del centre okupa, s’aferra al projecte de 2003 i exigeix que la piqueta completi l’enderroc que va portar a dues setmanes virulentes d’aldarulls ara fa just tres anys. El futur de Can Vies, a més, és un dels punts de fricció dels dos socis de govern, BComú i PSC.

D’altra banda, la proposta de les entitats incloïa desafectar els veïns del carrer Burgos, en situació d’infrahabitatge. Les expropiacions i afectacions tenallen a més de 70 famílies, diverses botigues i tallers i fins i tot la fàbrica d’ascensos que proveeix el metro de Barcelona. El Centre Social s’ha encarregat, un cop més i per incompareixença de l’Administració, d’elaborar un cens actualitzat d’afectats i d’ajudar-los amb la documentació que necessitaran.

A diferència de la banda muntanya, en aquesta el calaix no es correspon amb un carrer i s’haurà d’obrir pas a base d’enderrocs per crear vials nous, rampes i talussos de terra. També inclou convertir en equipament l’edifici catalogat on ara hi ha els transformadors de TMB. L’operació serà cara. I lenta, perquè requereix acordar amb cadascun dels particulars -molts són llogaters de renda antiga i uns quants són patadistes- els reallotjaments i les indemnitzacions. I s’haurà de pactar amb l’oposició. L’obra ja ha vist passar quatre alcaldes -Clos, Hereu, Trias i Colau- i va pel quart mandat. O intervé Santa Rita, patrona dels impossibles, o la tercera fase salta al cinquè.

Massa timidesa a la Meridiana
La pacificació de la principal entrada a Barcelona des del Vallès i Osona és una reivindicació crònica dels 16 barris que creua. El govern municipal s’havia compromès a deixar encarrilada la reforma del tram Fabra i Puig-Aragó dins l’actual mandat. La previsió d’iniciar obres a principi de 2018, anunciada al novembre, va justa de temps perquè comptava haver redactat, licitat i contractat els projectes executius al 2017.

Dels quatre dissenys presentats, el que sembla tenir més opcions preveu eliminar un carril per banda en dues fases molt espaiades. Costaria uns 11,5 milions. Els altres tres dissenys mantenen els vuit carrils actuals afegint-hi carrils bici i més arbrat. L’aspiració veïnal és una reducció de carrils molt més atrevida, per passar d’una “autopista urbana” a un “eix cívic” equiparable als carrers de l’Eixample. El desllorigador és, lògicament, com reduir significativament -que no desviar- els quasi 100.000 vehicles diaris que hi circulen mitjançant reforços a Rodalies i als busos exprés, que són competència del Ministeri de Foment i la Generalitat.

De moment s’ha creat una comissió de seguiment, reforçat els ‘refugis’ del centre de la calçada i instal·lat una unitat de mesura de la contaminació, però encara no hi ha opció guanyadora.

L'entrada Encallats en les grans reformes urbanes ha aparegut primer a Carrer.

A diferència d’altres carteres, la mobilitat de la ciutat està en mans de diverses administracions. Una obvietat que tot aquell que treballa en les institucions coneix, però que el programa electoral de Barcelona en Comú no semblava reflectir. El que s’esbossava com a futura obra del Govern municipal no deixava de ser responsabilitat (directa o còmplice) d’una tercera administració.

Un dels casos més flagrants és el de la connexió de les xarxes de tramvia a través de la Diagonal. Aquí, el full de ruta dels comuns no deixava lloc a les ambigüitats. El problema, però, és que “el ‘tramvia de la Colau’, no és una qüestió de ciutat, sinó que involucra tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)”, destaca el president de l’Associació per la Promoció pel Transport Públic, Ricard Riol.

La geometria política municipal és la que bloqueja la connexió del Tram. Un fre, però, al qual s’ha de sumar la manca d’empenta per part del Govern en opinió del responsable de Mobilitat de la Favb, Joan Maria Soler. Segons observa, “la connexió no arribarà abans d’acabar el mandat”. Com a molt, Soler espera que el primer perllongament de la línia pugui apropar la plaça de les Glòries al passeig de Sant Joan.

Si bé la unió del tramvia havia de ser un dels llegats a la ciutat de l’equip de l’alcaldessa Ada Colau, la priorització de la Meridiana resulta més qüestionable. Si més no, el punt del programa que feia referència a la seva pacificació pateix d’una sobredosi d’ambigüitat: “prioritzar l’entorn i recuperar barreres de trànsit com l’avinguda Meridiana per al verd urbà i la vida cívica”. Qüestió sobre la qual, el Govern encara no ha presentat cap pla de mobilitat.

Algunes fonts asseguren a Carrer que l’obra només preveu l’eliminació d’un carril d’entrada i resta pendent d’una sèrie de condicionants que abans han d’aplicar altres administracions. Entre aquestes, algunes incloses en el programa electoral, com “promoure” la construcció de noves places d’aparcament dissuasives “amb tarifes integrades al títol de transport públic”, o la projecció de noves infraestructures pròpies en el cas de la xarxa del bus interurbà. Projectes que encara no han començat ni a prendre forma.

En canvi, la Nova Xarxa de Bus urbana finalment ha aconseguit dibuixar el seu futur mapa. Ara bé, “falta un gran acord global sobre què volem fer amb la nova xarxa”, assenyala Riol. Si bé el programa electoral preveia definir les parades a través d’un procés participatiu, Soler titlla aquest “d’irregular”. “Encara queden alguns punts importants a discutir” i “hi ha barris que encara no acaben de veure clara la proposta de l’Ajuntament”, observa.

Incompliment sobre la T-Mobilitat
Entre tantes tòniques negatives, però, hi ha una sèrie d’aspectes que ja s’han dut a terme: el fet de convertir la T-12 en T-16, així com la flexibilització en l’accés a la T-Trimestre. Un apropament, però, que “no es produeix amb tots els aturats”, critica Francisco Garrobo des de la Plataforma Stop Pujades.

En el mateix sentit, l’activista denúncia que amb la T-Mobilitat, la regidora Mercedes Vidal tampoc no ha complert amb el seu programa electoral, el qual assenyalava la necessitat de “replantejar les bases sobre les quals s’està desenvolupant la T-Mobilitat, obrir el procés i fer-lo més transparent, i defensar en aquest capítol que el sistema d’accés al transport públic es mantingui de control públic i gestió pública”. Si bé des de la Favb reconeixen que s’han fet “algunes passes”, Soler considera que el que s’ha fet fins ara és “insuficient”.

En el cas de l’esperada T-Ambiental, abonament que pretenia desenvolupar una tarifa plana de 50 euros per a tres zones i on s’incloïa el Bicing, l’abonament ha sigut bloquejat per l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM), institució supramunicipal participada en un 51% per la Generalitat. Una negativa que, almenys, no ha frenat les aspiracions municipals d’ampliar la infraestructura de carrils bici, encara que aquesta actualment resti sobre el paper de les licitacions públiques. El que no està ni aprovat és “la revisió del funcionament i les tarifes del Bicing”, així com la corresponent “integració” del Bicing elèctric.

Cap d’aquestes mesures, però, no ha despertat més polèmica que la implantació de la superilla del Poblenou (la qual no es contemplava en el programa dels comuns). Les virulentes reaccions contra el pla, si més no, han provocat que l’Ajuntament es fes enrere en la implementació de la resta de superilles de Sant Antoni, del mercat de la Concepció, a Creu Coberta o a les Corts. “Aquí el que manca és valentia” i “fermesa”, observa Soler. Una actitud que, per ara, no s’ha contagiat de l’empenta municipal emprada a les obres de la línia 9 del Metro.

Quin és el rerefons de tot plegat? “Disminuir els nivells de contaminació en un 30%”. Un percentatge que Riol creu que s’ha fixat per “complir amb la legislació”, però que “en 4 anys és del tot optimista; no hi arribarem ni de lluny”, conclou Soler.

L'entrada La mobilitat, a velocitat del bus per la Diagonal ha aparegut primer a Carrer.

L’equip de BComú, pràcticament acabat d’aterrar a l’Ajuntament, assegurava que la lluita contra la pobresa era la seva prioritat. A l’equador del mandat, però, el balanç és agredolç. La pobresa no ha desaparegut sinó que s’ha cronificat i s’ha estès per la ciutat afectant nous col·lectius. També s’ha materialitzat sota noves formes provocades per la precarització laboral que són difícils de combatre per la lentitud dels engranatges administratius i per una legislació neoliberal que encara posa més pals a les rodes.

El pla d’actuació municipal plantejava mesures per impulsar l’ocupació, concentrant les energies a combatre l’atur juvenil i el de llarga duració. En el capítol d’habitatge, apostava pel Housing First (“primer la casa”) per eradicar el sensellarisme de la ciutat, incrementar el parc d’habitatge públic de lloguer i ampliar els ajuts existents per pagar lloguers de famílies vulnerables i així frenar els desnonaments. El pla també abordava la necessitat de posar fre a la pobresa infantil reforçant l’actual renda infantil garantida, augmentant les beques menjador i detectant les necessitats d’alimentació dels infants escolaritzats.

La llista de mesures contra la pobresa i l’exclusió social era llarga: salut, garantia de subministraments, suport econòmic d’inclusió, serveis socials bàsics, educació, política fiscal (reducció de taxes municipals) i polítiques d’inclusió social. La proposta incorporava un calendari -o “temporització de les accions”- que plantejava el 2016 com a data límit per implementar totes les accions aprovades. Pel que fa als recursos econòmics, el pressupost municipal del 2017 -el primer de l’era Colau perquè els del 2016 van ser una pròrroga dels números del 2015- s’ha presentat com el que més despesa social inclou prioritzant les polítiques de serveis socials, amb 321 milions d’euros de despesa i un increment de recursos del 10% respecte a l’any anterior.

La proposta de pressupost obert
Però una cosa són les bones intencions i una altra, la realitat. A mig mandat, els resultats del combat contra la pobresa no satisfan ningú. No totes les mesures compromeses s’han desenvolupat al ritme previst i les que ho han fet amb prou feines han pogut frenar la vulnerabilitat de milers de famílies barcelonines. La Síndica de Greuges, Maria Assumpció Vilà, alertava en el seu últim informe presentat el febrer passat de la sobrecàrrega dels serveis socials bàsics. Tot i reconèixer l’augment de plantilles i les mesures d’emergència en matèria d’ajuts i habitatge del govern Colau, Vilà admetia que no n’hi havia prou i reclamava un “pressupost obert” per fer front al drama social.

És precisament la reforma dels serveis bàsics d’atenció social una de les qüestions pendents més urgents, segons el president de la Taula d’Entitats del Tercer Sector. Oriol Illa admet que una reforma d’aquesta magnitud no es pot fer en dos anys, però afegeix que no n’hi ha prou amb una “resposta burocràtica” per resoldre situacions gravíssimes com la falta d’habitatge, la cronificació de l’atur, la pobresa energètica i infantil, i l’augment de les malalties provocades per tanta injustícia. “La societat està canviant i l’administració, no”, lamenta Illa. La pobresa s’ha estès a sectors de la població que abans de la crisi no eren vulnerables i la precarització del mercat laboral està condemnant a la misèria persones amb feina, amb les dones encapçalant tots els rànquings. “Està apareixent una nova tipologia de persones pobres i cal adaptar les polítiques”, insisteix. Si no, el fracàs serà garantit.

La radiografia que Oriol Illa ofereix de la situació de la pobresa a Barcelona és descarnada i tot indica que el consistori no dóna a l’abast tapant vies d’aigua. “Continuem en una situació de pobresa molt greu. Aquesta s’ha cronificat en els col·lectius que no s’han beneficiat de la recuperació econòmica. Es manté invariable la situació de les llars on tots els seus membres estan en atur i no tenen cap ingrés, els indicadors no han millorat en els sectors més desafavorits i les diferències de renda entre els barris s’han incrementat”, explica. Aquesta situació afecta directament sobre l’esperança de vida, l’habitatge, la salut, la pobresa energètica, el fracàs escolar i la desnutrició infantil. Un panorama desolador.

Altres fronts oberts
A la llista del president de la Taula del Tercer Sector de deures pendents per part del consistori barceloní per combatre la pobresa, com la falta d’habitatge social i la garantia d’uns ingressos mínims, la fundació Arrels n’hi afegeix un altre: la qüestió de les persones que viuen al carrer, unes 3.000, de les quals 1.026 també hi dormen, segons l’últim recompte anual fet el 17 de maig i que suposa un 9% més respecte al 2016. Segons el director, Ferran Busquets, “malauradament estem molt lluny d’acabar amb el problema de la gent que dorm al carrer”. Per una banda hi ha la qüestió de la falta d’habitatge i dels lloguers pels núvols , que frena l’aposta -tant d’Arrels com del mateix consistori- pel Housing First que tants bons resultats ha donat a altres països.

Tanmateix, Busquets apunta que l’especulació immobiliària no és l’única raó i retreu al govern municipal la seva incapacitat per aprofitar l’experiència de les entitats com Arrels que porten dècades especialitzades en aquesta tasca. “El diàleg amb l’administració no és tan fluid com hauria de ser. Des del consistori parlen de treballar en xarxa però la dificultat de col·laborar entre iguals és real. Més que col·laborar, volen controlar les entitats i actuen d’una forma molt dogmàtica”, lamenta.

L'entrada La nova pobresa desborda l’Administració ha aparegut primer a Carrer.

Per afrontar aquesta situació, el govern d’Ada Colau ha creat el Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2016-2025, que va ser aprovat pel Plenari a principis d’any. A criteri del responsable d’habitatge de la Favb, Joan Balañach, aquest pla “és molt trencador” comparativament amb els altres que s’havien plantejat prèviament, perquè “recull de forma àmplia les diferents modalitats que hi ha en l’accés, posant l’accent en els pisos de lloguer social i assequible”. Tot i així, lamenta que “no s’hagi fet res encara per a desenvolupar-lo”. I és que, si bé hi ha força consens respecte el fet que l’Ajuntament mostra bona voluntat per fer front a la crisi de l’habitatge, els col·lectius organitzats consideren que falta celeritat.

En aquest sentit, el portaveu de la PAH Carlos Macías explica que el govern de la ciutat “va massa lent” en la creació d’un cens de pisos buits, una mesura urgent que es va comprometre a executar i que permetria mobilitzar aquests habitatges i sancionar els bancs que en són propietaris. “De moment només l’ha fet en tres barris i pensem que ja hauria d’estar el de tota la ciutat o, com a mínim, que hauria d’estar molt més avançat”, continua l’activista, “només han posat quatre multes, quan s’han comptabilitzat 2.000 pisos buits que infringeixen la llei”.

Encara hi ha marge de millora
Colau es troba a l’equador del seu mandat i els moviments socials consideren que encara hi ha marge de millora. D’una banda, celebren que s’hagin impulsat algunes mesures, com la creació del Servei d’Intervenció i Mediació davant situacions de pèrdua i/o ocupació de l’habitatge (SIPHO), que serveix per acompanyar i assessorar les persones davant d’un desnonament i informar-les dels seus drets. Però de l’altra, reclamen que l’Ajuntament ampliï el parc públic d’habitatge com a mínim fins un 5% en el que queda de legislatura. De fet, la pròpia Llei catalana del Dret a l’Habitatge diu que s’hauria d’arribar a un 15% “i això faria que la mesa d’emergències pogués obrir la porta a moltes casuístiques que a dia d’avui no estan entrant, com les famílies que es veuen obligades a llogar habitacions perquè no tenen altra alternativa”, puntualitza Macías.

Tenint en compte que l’Ajuntament no té marge competencial per establir un topall en els preus del lloguer, que seria la via més efectiva per garantir que l’habitatge complís la seva funció social, l’ampliació del parc públic ha esdevingut una necessitat bàsica. Des d’una perspectiva comparada, el cas barceloní deixa molt que desitjar. “A ciutats com Estocolm, més del 40% dels residents viuen de lloguer i el parc públic d’habitatge arriba al 20%”, recorda l’activista, “de manera que aquesta opció no està pensada només per a les persones vulnerables, sinó per a diferents tipus de butxaques”. A Barcelona, en canvi, el percentatge de pisos públics és d’aproximadament l’1%, i si s’ampliés “es podria incidir indirectament sobre el preu, encara que per llei, l’Ajuntament no pugui regular-lo”.

A banda, els col·lectius organitzats consideren necessari que el Consistori aposti pels models alternatius d’accés a l’habitatge que van més enllà del lloguer i la compra. En aquests dos anys s’han pres mesures que van en aquesta direcció, però “encara són molt tímides”, rebla Joan Balañach. “És positiu que s’hagin tret a concurs set solars públics per a cooperatives que aposten pel valor d’ús de l’habitatge i no pel seu valor de canvi, però fora d’això, no s’ha fet res més”, comenta.

Per al portaveu de la PAH és igualment imprescindible que l’Ajuntament “explori molt més el dret a tanteig i retracte”, segons el qual, les administracions poden adquirir amb caràcter preferent aquells habitatges que hagin quedat buits després d’una execució hipotecària en zones de forta demanda residencial. “Penso que s’hauria de poder fer en qualsevol immoble, per tenir habitatge públic distribuït per tots els barris”, concreta Macías.

La conservació dels habitatges, un tema clau
I encara hi ha una altra qüestió, que ha passat més desapercebuda però que també “és essencial que l’Ajuntament l’entomi” en el que resta de mandat: la conservació.

Ciutat Vella és l’exemple paradigmàtic d’un districte que ha vist com els seus habitatges s’anaven degradant amb el pas del temps. Per això el Consistori ha impulsat el Pla Dintres, que obliga els propietaris de finques habitades que es troben en mal estat a fer les obres de rehabilitació, amb l’acompanyament, si s’escau, de l’administració. El problema és que actua només en aquest districte i sobre aquelles propietats que es troben en un nivell molt per sota dels mínims d’habitabilitat i de conservació, i que poden posar en risc la seguretat dels residents. “Aquest pla s’hauria d’estendre a tota la ciutat i s’haurien de posar més recursos”, opina Macías, “i si els propietaris no rehabiliten les fiques, s’haurien d’expropiar”.

Malgrat els avenços dels dos darrers anys, les dificultats en l’accés a l’habitatge amb un lloguer estable, segur i digne han propiciat la creació del primer Sindicat de llogaters a Barcelona. Per a Joan Balañach, això és “una molt bona notícia”. “És una feblesa del sistema el fet que no es garanteixi el dret a l’habitatge”, conclou el representant veïnal, “i per poder-lo conquerir, és fonamental que la ciutadania s’organitzi”.

L'entrada Passos ferms però massa lents en habitatge ha aparegut primer a Carrer.