I és precisament aquest interès en l’expulsió del veïnat que sobrevola permanentment tots i cadascun dels episodis d’inseguretat que esclaten durant els mesos d’estiu al centre de Barcelona.

¿Per què uns incidents puntuals a certs carrers del Raval, el Gòtic o la Ribera que han comportat un limitat increment estadístic del nombre de furts amb violència fins a situar-se al nivell que eren durant el mandat de Xavier Trias han rebut un tractament excepcional per part dels mitjans de comunicació? A qui interessa generar por entre el veïnat? Més ben dit, generar pànic…

La bombolla de la inseguretat
En primer lloc, certes elits econòmiques segueixen considerant que Ada Colau -malgrat haver arribat a l’alcaldia amb els vots de Manuel Valls- ocupa un lloc que no li correspon, per origen personal i per trajectòria activista. En l’actualitat, no tant per ella, sinó per l’amalgama de sectors socials i votants que a ulls del poder financer l’alcaldessa representa.

L’erosió de Colau podria facilitar que l’expulsió del veïnat precari per via administrativa, a cop de pla urbanístic, es tornés a accelerar com en els millors temps de Joan Clos. És per això que durant els mesos de juliol i agost tots els grans grups mediàtics privats van destinar ingents recursos humans i materials a la bombolla de la inseguretat.

L’equació dels grups de pressió
En segon lloc, el Gremi de Restauració, liderat per l’exsocialista Roger Pallarols, exerceix de lobby en majúscules i pugna per maximitzar beneficis de terrasses, restaurants i allotjaments turístics.

Cada metre quadrat de Ciutat Vella forma part de l’equació. A major presència veïnal més queixes per l’impacte negatiu del turisme en la qualitat de vida -soroll, brutícia- i menys superfície potencial de negoci per encabir-hi la demanda de paella i sangria dels milions de guiris que arriben a les sis terminals de creuers del Port de Barcelona o en el miler de vols diaris que aterren a les pistes de l’aeroport del Prat.

Durant tot l’estiu van circular pels platós de televisió i van fer rodes de premsa, criticant la inseguretat, però alhora incrementant la sensació d’inseguretat amb la demanda d’una major presència policial uniformada.

Millor que marxi el veïnat
En tercer lloc, els paquets immobiliaris aconseguits pels fons voltors després de la reestructuració bancària s’han de posar a disposició de professionals liberals després de desallotjar-ne el veïnat que hi resideix en règim de lloguer o esperar que marxin per cansament.

Només així s’explica la deixadesa en la vigilància dels pisos abandonats i la permissivitat amb l’activitat del tràfic de drogues. No busquen llogar els pisos al veïnat del barri o a la seva descendència, sinó que fan càlculs de rendiment dels immobles a partir de la premissa que el veïnat marxi, es rehabilitin, recompartimentin i es posin a disposició del mercat, i se’n multipliqui el valor per tres o per quatre. Com més difícil sigui la convivència, més ràpida serà la substitució.

Buscant notorietat
En quart lloc, l’extrema dreta històricament fragmentària i marginal, avui en dia compta amb la marca Vox, un quantiós finançament públic i una important quota de pantalla que aconsegueix condicionar l’agenda política amb un discurs contra els sectors empobrits del veïnat, en bona part d’origen migrant.

Cada episodi delinqüencial a Ciutat Vella, per la seva potència d’altaveu de ciutat, atreu els grupuscles ultres interessats en aconseguir una certa notorietat. És allò de “A río revuelto, ganancia de pescadores”. El problema derivat d’aquesta estratègia és que reposiciona tota la resta de formacions de l’espectre parlamentari i, per allò de no ser menys, cada cop que Vox aconsegueix una falca publicitària del seu discurs racista i elitista, el PP, PDeCat i C’s intenten fer-ne una rèplica a menor escala. I els partits de l’esquerra institucional van a remolc o no saben com sortir de l’atzucac.

Les amistats perilloses
I en cinquè lloc, la conxorxa -en ocasions explícita, en ocasions invisible-, entre certs comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els negocis de la nit a la ciutat ho acaben embrutint i condicionant tot.

Seria molt llarga la llista de corrupcions i corrupteles que han vinculat històricament l’àmbit de la seguretat pública i el gremi hoteler, de la restauració, dels prostíbuls o de les discoteques del front marítim: suborns, favors, recompenses, sobres i tractes preferents. Des de l’escàndol de Julián Delgado, cap de la prefectura de la Guàrdia Urbana cessat per la seva relació amb el subhaster falangista Alberto Royuela, fins al cas Prostíbuls amb epicentre al Teatre Principal i on es van destapar les amistats perilloses de policies locals i Mossos d’Esquadra amb una xarxa criminal.

Aquesta pàtina de relacions distorsiona què és rellevant i què és irrellevant en relació a la inseguretat: per què els menors no acompanyats són el “gran problema” que acapara titulars dels mitjans, però els turistes que violen dones o assassinen altres turistes en l’entorn de discoteques amb pedigrí com Òpium, Soho o Pachá queden en un segon pla?

Protegir els poderosos
Podríem posar més factors sobre la taula, però els cinc fins ara esmentats són suficients i sens dubte alimenten i retroalimenten una “inseguretat a la carta” que s’instrumentalitza des de les elits -que no viuen a Barcelona però fan negoci de Barcelona- i que de retruc estigmatitza les comunitats més vulnerables, aquelles que no tenen capacitat d’influència, que no poden aixecar el telèfon i recriminar els periodistes sobre allò publicat.

Des de la mala premsa hi ha un clar abús de superioritat, una bruta praxis de trepitjar el més dèbil i protegir els poderosos. Així no. I tot plegat, en forma de remolí informatiu caòtic i desordenat, acaba impactant sobre la vida de la gent comú, del veïnat que encara resisteix als carrerons de Ciutat Vella que no van ser esventrats pels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels anys 80 i 90, gent que haurà d’escollir entre uns minuts de glòria efímera en una televisió o l’exercici més complex de recuperar el vincle social, la presència al carrer des de la cultura i l’autoorganització que els doti d’un múscul que els faci sentir segurs i acompanyats, gràcies a la solidaritat i l’ajuda mútua.

L'entrada Els interessos ocults de generar por ha aparegut primer a Carrer.

Durant el mandat 2015-2019, amb Ada Colau com a alcaldessa, l’Ajuntament de Barcelona no ha tingut una regidoria de seguretat ciutadana, segurament perquè cap regidor dels Comuns no volia agafar una responsabilitat que porta molts mals de cap, entre els quals, administrar situacions amb violències indesitjables. Això, en general, els partits d’esquerres no ho tenen assumit. Així, la responsabilitat va recaure en la mateixa alcaldessa, que va delegar en un Comissionat, Amadeu Recasens, la responsabilitat de dirigir el cos de la policia local.

Recasens va presentar un nou Pla Director de la Guàrdia Urbana que, entre d’altres qüestions de menor importància, destacava de manera notable la posada en marxa de la policia de proximitat o policia de barri. Una proposta que pretenia abordar tres qüestions importants: primer, la col·laboració de la ciutadania, d’aquí el qualificatiu “de proximitat”; segon, adequar aquest servei al territori de la ciutat, és a dir, que tots els barris el tinguessin; i tercer, gaudir de transparència, ja que es pretenia fer pública tota la informació de les accions portades a terme.

Aquesta proposta que va implementar-se primer de manera provisional el maig de 2017 a Nou Barris, al final del mandat es va estendre a tots els districtes de la ciutat. Va consistir en un equip fix instal·lat en totes les comissaries de districte on es rebien les queixes de la ciutadania i immediatament es donava resposta, i en el cas de ser necessari, una patrulla es desplaçava al lloc de l’incident.

Aquest servei pretenia ser un referent per a les entitats, equipaments i per al veïnat dels barris, amb la missió d’actuar de manera preventiva i mediadora en els conflictes de convivència que, en la seva immensa majoria, són els que més preocupen la ciutadania. Aquest nou servei no actuava de forma reactiva, perquè les emergències violentes ja són abordades pels serveis policials dels telèfons 112 o 092.

La policia de barri, per desplegar-se, va necessitar d’una formació diferenciada, ja que la seva actuació anava destinada a fer front a les incidències que afecten la convivència en la vida comunitària. Un projecte que havia d’incorporar un cop desplegat 140 agents, amb dos agents per a cadascun dels 73 barris, a part dels que estaven a la comissaria completant el servei.

Es tractava d’una proposta innovadora perquè a diferència de la funció tradicional de la Guàrdia Urbana d’ordenar i protegir l’espai públic, el policia de barri es presentava per oferir cura a les persones davant les complexes relacions humanes que en ocasions acaben en conflicte, i intentava aportar mediació per a la resolució o transformació del conflicte.

Però, tot s’ha de dir, la proposta tenia mancances. La principal, que dos agents per barri eren insuficients, i que la iniciativa no acabava amb el patrullatge en cotxe. El policia de barri, per complir amb el propòsit principal de la seva funció, és a dir, ser reconegut com a interlocutor pel veïnatge i comerciants, calia que circulés a peu durant totes les hores diürnes. Per complir aquest propòsit calia incorporar bastants més que 140 agents.

La proposta ja reeixí en altres ciutats europees, com per exemple en el cas del conegut bobby anglès, on el guàrdia és permanent, patrulla a peu de manera sistemàtica pels barris, i per això és reconegut pel veïnat que desenvolupa activitats a peu de carrer.

A més va desarmat, perquè les armes de foc no són necessàries per a les tasques de mediació que tenen encomanades. Així passa al Regne Unit, Irlanda, Noruega i Islàndia, on la policia de barri va desarmada. Un guàrdia de proximitat ha d’inspirar confiança i la seva funció no és perseguir delinqüents, ja que per a aquesta funció estan habilitats altres cossos de la policia que sí que patrullen en cotxe i van armats.

Després de les eleccions municipals de maig de 2019, i després del pacte entre Comuns i PSC, el nou regidor de seguretat, Albert Batlle, del PSC, preocupat per les alarmes creades al voltant de l’increment de delictes a Barcelona i del fet que la inseguretat s’ha convertit en la principal preocupació de la ciutadania (última enquesta dels Serveis Municipals), en col·laboració amb els Mossos d’Esquadra, ha incrementat la presència policial en els barris on més ha augmentat la delinqüència (Raval, Gòtic, Barceloneta, Port Olímpic).

Una preocupació destinada a perseguir el delicte pel mitjà clàssic: més policia al carrer.

Batlle ha proposat un increment fins a l’any 2023 de 1.000 agents de la Guàrdia Urbana (actualment són 3.000). Mentre que el conseller d’Interior Miquel Buch incrementa en 1.500 efectius la plantilla dels Mossos d’Esquadra. Unes línies d’actuació que fan intuir una preocupant deriva d’augment de la securitització de l’espai públic entesa només com a persecució del delicte.

Construir convivència
Mentre, s’obliden les mesures transversals, les de cura, aquelles altres que també proporcionen seguretat a la ciutadania. I que són imprescindibles per eliminar les causes estructurals que comporten desigualtats que, en ocasions, condueixen a la delinqüència, com són les polítiques de rehabilitació dels barris més degradats amb l’increment dels serveis d‘habitatge, d’ocupació, culturals i socials. I entre aquests, reforçar la presència de la policia de barri, un element imprescindible per construir convivència i pau als barris de la ciutat.

Una consideració final. És cert que a la ciutat els delictes han augmentat enguany un 30% respecte a l’any 2018, però també cal assenyalar que respecte al 2012 han disminuït un 12%. Cosa que demostra que l’augment actual es deu a qüestions conjunturals que l’any vinent poden disminuir.

Pere Ortega és membre del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

L'entrada Què inquieta la ciutadania? ha aparegut primer a Carrer.

Un problema cada vegada més enquistat que enguany ha esdevingut “la cirera del pastís”, en paraules de Jordi Giró, president de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila Olímpica. Un estiu especialment calent en el qual s’ha arribat fins a l’últim esglaó de la violència: tres persones han mort a causa de baralles i robatoris.

Totes les històries tenen un començament, i el del Port Olímpic és l’any 1989, quan Barcelona s’encaminava a la celebració dels Jocs Olímpics i l’Ajuntament va emprendre grans operacions urbanístiques per enllestir la ciutat.

Entre elles es trobava la recuperació del litoral, un litoral que a la zona de la Marina estava separat de la ciutat per una línia de ferrocarril i on predominaven els espais industrials. La Generalitat, propietària dels terrenys, va donar llum verda al projecte que l’Ajuntament havia encarregat a Port de Barcelona SA i va rebre la concessió per a la comercialització, explotació i administració general del port.

Una vegada finalitzats els JJOO, el port olímpic va entrar en funcionament amb la inauguració del Centre Municipal de Vela i tots els locals venuts. L’èxit immediat del Port Olímpic va fer que els propietaris dels locals comencessin a llogar-los, i la zona es va dividir en dos: el Moll del Gregal, on predominava la gastronomia, i el Moll del Mestral, dedicat a l’oci i la restauració.

En aquesta època van començar els problemes, que ja denunciàvem en un article Carrer del 1997 (pàgina 5): “Les causes (de les reclamacions dels veïns al consistori) són tot un seguit d’incompliments per part del Port Olímpic en qüestió d’horaris, locals i sorolls”.

L’any 2000 va arribar el primer toc d’atenció amb la mort d’un noi de 23 anys per una pallissa. L’alarma social va senyalar la necessitat de reformar el port, i es va crear una comissió de seguiment, però el problema dels horaris va continuar. Anys desprès, el 2006, l’ajuntament de Joan Clos (PSC) va autoritzar l’ús recreatiu i musical dels locals del Moll del Mestral, i poc a poc els bars nocturns van anar desplaçant la resta de negocis.

Amb el pas del temps, el Port Olímpic es va centrar en l’oci nocturn. Però no qualsevol. Un oci amb la pitjor cara del turisme: aglomeració de discoteques, alcohol i estupefaents desmesurats, l’ús del cos de la dona per atreure visitants, incivisme, baralles, robatoris, agressions sexuals i, aquest estiu, morts.

Una situació que “se li’n va anar de les mans”, segons Jordi Giró, i que no es podia resoldre amb actuacions lleugeres. Desprès de reunions amb les administracions, Generalitat i Ajuntament van desenvolupar un operatiu específic cinc anys desprès de la seva retirada, i que encara continua vigent.

A més del “segrest” de la zona del Port Olímpic, les conseqüències per al veïnat són més àmplies, des dels crits d’auxili pels robatoris constants a les nits, a la dificultat d’accés a una estació de metro (Ciutadella-Vila Olímpica) que es col·lapsa a les nits amb riuades de gent. Tot això en un barri que pateix una pressió turística alta, amb 720 pisos turístics per a un total de 9.000 habitants.

Acord per trobar una solució
Aquesta situació va empènyer l’Ajuntament a buscar una solució en l’anterior mandat, que ha estat lentament cuinada. En primer lloc, el 2016 es va començar a negociar amb la Generalitat la transferència del Port Olímpic. L’acord consisteix en la cessió de la gestió durant 30 anys, mentre que la Generalitat en conservarà la titularitat i la capacitat de sanció. La cessió s’espera que es faci efectiva a partir del 30 d’abril de 2020.

Paral·lelament, es va elaborar un nou Pla Director consensuat amb els diferents actors amb incidència a la zona (institucions, veïnat i agents comercials). Aquest projecte fixa un nou model de port on la temàtica marina serà protagonista, se substituiran els actuals locals per espais de formació i pràctica de l’esport nàutic, i la construcció d’un centre de divulgació de coneixement de la mar. Com era d’esperar, els locals del Moll del Mestral desapareixeran (abril 2020). Els que sí que continuaran seran els restaurants del Moll del Gregal.

Pel que fa al calendari, la intenció és que les obres no aturin l’activitat al port durant un llarg període de temps, per la qual cosa es faran per fases. El primer torn serà per a la reforma del dic (2020), desprès els locals, aparcaments i nous accessos (2021) i per últim els amarradors i els equipaments nàutics (2022), i s’agafa el 2023 com a data final.

El tancament de Shoko, Pachá i cia, en mans del govern d’Espanya
A l’altra banda de l’Hotel Arts, el Front Marítim de la Barceloneta és un altre punt d’aglomeració de l’oci nocturn, amb conegudes discoteques com Shoko o Pachá. Si bé els locals són més segurs cap a dins, els problemes i les conseqüències a l’exterior són les mateixes que al Port Olímpic, ja que tenen un públic semblant.

En aquesta zona s’afegeix una situació gairebé singular: l’Ajuntament recapta un lloguer ínfim per aquests establiments, el més econòmic de tot Barcelona. I tot gràcies al contracte que va signar l’Ajuntament preolímpic de Pasqual Maragall. El 1991, el consistori va concedir els drets d’explotació a la societat mercantil Traplaya SL per la irrisòria xifra de 67 pessetes per m2. Un cànon que amb les diverses actualitzacions ha pujat fins a 49.177 euros anuals.

Mentrestant, les discoteques facturen uns 60 milions d’euros a l’any, segons les dades de FECALON, la patronal del sector. Traplaya, extinta el 2002, era propietat de l’exvicepresident del FC Barcelona, Javier Faus, actual president del Cercle d’Economia de Barcelona, que la va vendre a tres fons d’inversió per 417 milions d’euros.

Aquest contracte finalitzava el passat mes de juny i l’Ajuntament va demanar a l’Estat, propietari dels terrenys, una cessió de la gestió semblant a la del Port Olímpic, amb la finalitat de reformar l’espai. Però el Ministeri d’Hisenda va argumentar que no volia resoldre la problemàtica en poc temps. No va renovar la cessió d’ús a l’Ajuntament (i en conseqüència, a Traplaya) i va fer un contracte de lloguer als locals existents per un any.

Aquesta vegada, a preu de mercat i sense intermediaris. Una quantia sucosa que podria fer que el Ministeri optés per tornar a llogar l’espai, o directament vendre’l. Això deixaria la zona en una situació de solitud, tenint en compte la reforma de tot el litoral barceloní que preveu emprendre l’Ajuntament, com ens recorden des de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila, que està pressionant per evitar-ho. Ara queda esperar d’aquí al juny.

En paral·lel, l’Ajuntament ha obert expedients sancionadors a les discoteques Shoko, Carpe Diem i Pachá per incompliments en seguretat. L’última va haver de tancar 15 dies quan el jutge va rebutjar-li el recurs.

L'entrada El Salou de barcelona s’apropa al seu final ha aparegut primer a Carrer.

La Neus viu a Sagrada Família i a la seva finca els lladres han intentat robar tres vegades aquest últim any. El primer cop van destrossar la porta del carrer, però no van passar d’aquí. Al segon intent van trencar els panys de les portes que donen al pati de llums i el soroll va alertar els veïns. L’última vegada es van amagar a l’escala i com que no van poder entrar en cap habitatge van destrossar els extintors i van cremar les catifes dels replans.

El Pere Muñoz viu en un àtic al Clot i també s’està plantejant posar a casa algun sistema de seguretat perquè a un conegut li van entrar a robar per la terrassa. La comunitat de propietaris va decidir instal·lar fa un any càmeres de videovigilància a l’entrada davant del temor a robatoris, però això no ha frenat els lladres.

“Són dues escales i al llarg del dia hi passa molta gent. Vivim fora part de l’any i tenim por que ens ocupin l’habitatge. No ens havíem sentit mai tan insegurs”, admet emprenyat. Després de fer números ha decidit no contractar cap servei privat i reforçar porta i finestres amb reixes.

La primera preocupació
Ningú està immunitzat davant del bombardeig constant de notícies sobre robatoris i agressions als carrers de Barcelona d’aquests últims mesos.

Ho demostra l’última enquesta de serveis municipals del 2019 que es va presentar el 9 d’octubre passat. La inseguretat, amb un 17,1%, se situa com a primera preocupació dels barcelonins en vuit districtes de la ciutat. Només a Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi els preocupa més l’habitatge i la neteja, respectivament. Segons l’enquesta, Ciutat Vella és el districte on més creix la preocupació seguit de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

En un escenari que interessadament s’ha comparat amb el Bronx és impossible mantenir-se al marge de la polèmica i les empreses de seguretat ho saben, per això han augmentat exponencialment la publicitat dels seus productes dirigits a particulars als mitjans de comunicació.

La sensació d’inseguretat és difícil de controlar un cop aquesta percepció subjectiva s’instal·la al nostre pensament i el resultat és que està generant un lucratiu negoci que no para de créixer. Les notícies sensacionalistes sobre robatoris en un determinat barri s’han convertit en la seva millor publicitat i, a més, és gratuïta.

Tendència a l’alça del sector
Segons l’informe de l’Observatori Sectorial DBK sobre les companyies de seguretat privada a Espanya, aquest sector va generar el 2017 un volum de negoci de 4.315 milions d’euros, cosa que suposa un augment del 5% respecte a l’any anterior.

De tots els serveis, el que més factura és l’àrea de sistemes electrònics de seguretat amb un valor de mercat que supera els 1.400 milions d’euros. Segons l’estudi, les previsions d’evolució a curt i mitjà termini “apunten a un manteniment de la tendència a l’alça en un context d’augment del consum privat i de desenvolupament de nous productes i serveis”. A això s’hi afegeix la creixent concentració en les cinc companyies líders. El 2017 sumaven el 58% de valor total del mercat.

Tyco, Prosegur i Securitas Direct són les tres empreses que dominen el mercat de la seguretat privada a Espanya.

La primera, originària dels Estats Units, va aterrar de la mà de l’empresa de seguretat ADT. Prosegur és espanyola i porta en el sector des del 1976. Pel que fa a Securitas Direct, és d’origen suec i gràcies al proveïdor de tecnologia Verisure, amb qui treballa exclusivament, lidera el mercat europeu d’alarmes per a habitatges i negocis.

L’any 2011 va ser adquirida pels fons d’inversió nord-americans Bain Capital i Hellman & Friedman amb l’objectiu d’expandir-se per Llatinoamèrica. El 2014 va arribar als 700.000 clients a Espanya i quatre anys després ja superava el milió. El seu volum de negoci supera ja els 500 milions d’euros.

Una agressiva captació de clients
La via més senzilla per obtenir informació sobre serveis de seguretat per a la llar és l’accés on-line.

L’esquer és l’enllaç per calcular-ne el cost. Tanmateix, després d’omplir un qüestionari amb les característiques bàsiques del teu habitatge -tipologia, localització, nombre de persones, horaris- no només els facilites dades sensibles, sinó que no reps la informació sol·licitada per poder-la comparar amb altres empreses del ram. “El que reps és la trucada d’un comercial que s’ofereix a venir al moment a casa teva per informar-te”, explica la Paquita Suñer, veïna de Sant Andreu que ha patit dos robatoris a la seva botiga.

La tècnica del comercial és aconseguir que cada visita sigui una venda perquè treballa en unes condicions de gran precarietat. “Sense quasi adonar-te’n ja t’ha venut el paquet de seguretat perquè abans t’ha explicat mil i una formes de robar-te.

T’ofereixen descomptes que caduquen en mitja hora i et calculen el rebut que pagaràs cada mes sense explicar-te clarament el cost total del sistema”, afirma la Paquita. Pel cap baix és un pagament que supera els 350 euros (amb totes les rebaixes que diuen que t’apliquen) i després quotes mensuals de 52 euros. Així és com, per exemple, Securitas Direct s’ha convertit en el líder a Espanya en la instal·lació d’alarmes.

La presència d’aquests sistemes dins de casa planteja en algunes famílies un debat sobre la violació de la intimitat, ja que el servei inclou càmeres que fan fotografies en punts estratègics de l’habitatge. El debat sobre més seguretat genera controvèrsia perquè sempre implica menys llibertat.

A més, les noves tecnologies estan ajudant molt a fer que el sector segueixi expandint-se. Des d’aplicacions al mòbil que et permeten controlar el sistema fins a càmeres de vigilància amb intel·ligència artificial i inhibidors de freqüències. El futur d’aquesta indústria és prometedor i passa per convertir les centrals receptores d’alarmes en centres de coordinació i gestió.

L'entrada La teva por és el seu negoci ha aparegut primer a Carrer.

Seguretat o seguretats
Si el que entenem per seguretat és gaudir d’unes condicions de vida acceptables i estables en el temps, hi ha moltes causes que la poden posar en perill. Els robatoris i les agressions són causa d’inseguretat.

Però també ho és la precarietat laboral, l’atur i els baixos salaris (que posen dificultats per assolir necessitats bàsiques), la carència d’habitatge, les normes que permeten accedir a la ciutadania (que converteixen moltes persones en permanents cercadors de papers), les condicions en les quals es produeixen béns i serveis (com ha posat de manifest l’epidèmia de listeriosi provocada per una empresa càrnia criminal), les condicions ambientals (com poden explicar les persones que s’han quedat sense casa o lloc de treball per les inundacions del sud-est d’Espanya), el trànsit (21 morts i 238 ferits greus a la ciutat de Barcelona el 2018), o el patriarcat (causant de morts, vexacions i tota mena d’abusos o desigualtats).

Vivim en un món ple de causes d’inseguretat. Sovint existeixen connexions entre elles (és coneguda la correlació entre l’augment de les desigualtats i els problemes d’inseguretat convencional), però algunes les tenim tan normalitzades que no les considerem com altres que generen més tensió emocional. Unes formen part de la vida quotidiana (com la inseguretat laboral o els accidents de trànsit) i d’altres, com els robatoris, ens semblen coses insuportables.

Seguretat i convivència
Quan discutim amb les AV de diferents barris els problemes de seguretat que plantegen, descobrim que la varietat de problemes és molt gran i el seu origen divers.

En alguns casos es tracta realment d’un problema greu de criminalitat i d’aparició de grups delictius que afecten la vida quotidiana de tothom. En altres casos d’un brot de petits delictes que enrareixen el clima dels barris. Però en molts altres casos es tracta més d’una qüestió de convivència.

En aquest sentit, els barris que experimenten una presència turística més intensa són els més afectats per la proliferació de sorolls, brutícia, baralles, aglomeracions i altres molèsties, totalment hostils per als seus habitants. Per últim, existeix fins i tot en barris més tranquils un cert malestar provocat per conflictes derivats de l’ús de l’espai públic, especialment per l’aparició de nous models de mobilitat (patinets, etc.), els generats pels propietaris incívics de gossos, per les escombraries al carrer…

Es tracta de problemes molt diversos, generats per persones molt diferents i que afecten de forma desigual els diversos barris. Que tots aquests temes acabin entenent-se com “problemes de seguretat” només té una explicació: que es pensi que l’únic abordatge possible sigui el d’incrementar la vigilància policial i les penalitzacions.

Bon diagnòstic, bona política
Resoldre els problemes de seguretat en termes convencionals com els robatoris o la violència física és una qüestió cabdal. Com també ho és millorar la convivència. Però l’única forma d’enfocar bé la qüestió és fer un bon diagnòstic del que està passant i de quin és el focus del problema. Cada barri és diferent, té una problemàtica concreta i exigeix una resposta adient.

Hi ha un fet vistós. Els problemes més greus estan associats al creixement del turisme. L’enorme massa flotant de persones que deambulen per la ciutat ha estat també un factor d’atracció de diverses formes de delinqüència. I de forma encara més directa és la relació entre turisme i vida quotidiana. Són els costos socials derivats del model d’especialització productiva de la ciutat.

Però hi ha també dinàmiques perilloses que tenen molta més complexitat. En posaré alguns exemples.

La trama dels narcopisos al Raval. El que explica la seva concentració és la proliferació de pisos buits al barri. Pisos on sovint és difícil localitzar la propietat. I on la degradació del barri, el seu abandonament, poden generar una oportunitat futura de lucre en forma de remodelació i gentrificació del barri. Els processos especulatius generen espais en què proliferen les màfies. Acabar amb els narcopisos passa també per implementar polítiques d’habitatge i urbanisme.

Les ocupacions de pisos a barris perifèrics. Barris on molta gent ha estat expulsada pels bancs en la crisi hipotecària. Una crisi que ha deixat molta gent en situacions d’extrema pobresa. Uns bancs que després de foragitar els habitants s’han desentès dels pisos, i esperen recuperar ingressos. Ha quedat gent sense casa i llars buides, i es generen les condicions perquè proliferin petites mafietes que obren pisos a gent amb pocs recursos (i que, potser per ampliar el negoci, acaben entrant fins i tot a habitatges ocupats).

Només decidides polítiques d’habitatge, ocupació i drets socials poden trencar aquest cercle viciós.

Solucions només securitàries?
No podem esperar respostes senzilles per a problemes complexos i variats. Pensar que amb més policia i penes més dures els resoldrem és oblidar un fet essencial: que vivim en un país que té percentatges de policia i de gent empresonada superior a la mitjana europea, malgrat tenir un índex de fets delictius molt baix.

Països amb sistemes punitius molts durs tenen nivells molt alts de criminalitat i accions violentes. Això no vol dir que en determinants casos s’hagi de millorar la dotació policial o que s’hagin de tipificar millor alguns delictes. Però si només entenem les coses en clau policial podem entrar en una dinàmica social perillosa.

En primer lloc perquè es corre el perill que moltes d’aquestes polítiques s’acabin focalitzant en grups particulars de població (estrangers de determinats orígens, persones amb pocs recursos), i es generi més discriminació i patiment que resolució de problemes. No és un tema menor, ja que existeix molta evidència arreu del món que les polítiques d’aquesta mena tendeixen a centrar- se sobre determinats grups als quals s’etiqueta en bloc de perillosos i a qui es confina a una marginació intolerable.

En segon lloc, perquè concentrar-se en les polítiques repressives sovint porta a oblidar i desvalorar tots els altres elements que són a l’origen de molts problemes. Injustícies que pateixen determinats grups o abusos generalitzats que trenquen la convivència social i que només poden ser abordats amb respostes transversals.

I en tercer lloc, i potser el més important. La insistència que tot es redueix a més policia i repressió tendeix a generar pors i un clima que trenca la convivència. Si penso que estic envoltat de delinqüents per tot arreu, acabo per pensar que tots els meus veïns són perills potencials. I el meu model de relacions interpersonals està marcat per la desconfiança i l’aïllament. Soc incapaç de generar la solidaritat i la cooperació que em cal per afrontar la varietat de problemes que afecten el meu benestar. Començant pels de convivència, que necessiten que els abordem des d’una acció comunitària i col·lectiva.

I per fer-ho ens cal una participació activa del teixit social de cada barri que participi en la realització d’un bon diagnòstic de la situació i de la recerca de respostes adequades que incloguin, entre d’altres, polítiques de seguretat.

Albert Recio Andreu és vicepresident de la Favb

L'entrada Seguretat, convivència i participació veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Albert Batlle Bastardes ha viscut sempre al barri de Galvany, on va néixer fa 66 anys procedent d’una família barcelonina marcada des de diverses generacions pel patró de certa burgesia catalanista, antifranquista i republicana. Un oncle avi seu, Albert Bastardes i Sampere, ja va ser batlle de la capital catalana durant uns mesos, l’any 1908.

Persona de costums austeres, de missa el diumenge, vinculat des de petit a l’Agrupament Escolta Jaume Balmes, l’actual tinent d’alcalde del Govern municipal d’Ada Colau s’ha fet mereixedor de l’epítet periodístic de corredor de fons, per la seva afició a les curses de llarga distància, però potser també per la seva capacitat d’encadenar càrrecs públics al llarg de les dècades.

Militant del PSC des de la seva fundació, el 1978, Batlle gairebé mai ha exercit d’advocat, tot i estar donat d’alta al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona.

Amb trenta anys, el 1983, Pasqual Maragall l’inclou en un lloc prominent de la llista que el converteix en regidor de Barcelona, càrrec que renovarà durant quatre legislatures més, fins al 2003, sempre amb responsabilitats de govern.

En aquelles dues dècades va ocupar diversos càrrecs en el cartipàs municipal, però és sobretot recordat com a regidor de districte gairebé etern a Horta-Guinardó (1983-99) i com a titular de l’àrea d’Esports, una regidoria amable que va dirigir entre els anys 1995 i 2003.

Durant aquest període, té un primer contacte, col·lateral i poc conegut, amb l’àmbit de la seguretat pública: va ser el 12 d’octubre de 1999, quan ell personalment va anar amb el cotxe oficial de regidor a buscar un fill seu a la comissaria de la Policia Nacional espanyola a la Verneda, que havia estat detingut en les protestes antifeixistes contra la manifestació d’ultradreta que, com cada any, tenia lloc davant de l’estació de Sants. Jordi Batlle, que tenia llavors 18 anys, va ser l’únic de la vintena de detinguts adults que fou alliberat sense passar a disposició judicial.

Responsable de presons
Després d’uns mesos sense feina, en no renovar l’acta de regidor, el Govern del pacte del Tinell el repesca a final del 2003 i li encomana la Direcció General de Serveis Penitenciaris, en la qual es va mantenir al llarg dels set anys de governs del tripartit.

Durant aquesta època, va haver de fer front a alguna crisi sonada, com la del conegut com a segon motí de Quatre Camins, l’abril del 2004, un aldarull en aquest complex penitenciari en què van resultar ferits quatre funcionaris però que fou sufocat amb pallisses incontrolades per part del personal del centre, com es va acreditar en el judici que va tenir lloc l’any 2013, en el qual Batlle, que va declarar en qualitat de testimoni, va reconèixer que diversos empleats del penal van “trencar la cadena de comandament” i es van prendre la justícia pel seu compte a l’hora de sufocar la revolta, però ningú fou expedientat en el moment dels fets.

L’any 2010, un paquet que contenia un artefacte explosiu de poca potència adreçat a ell -en una acció que pretenia reclamar la llibertat del pres anarquista Amadeu Caselles- va ser detectat a temps pel personal de seguretat.

Nedar i guardar la roba
L’any 2012 Batlle abandona la militància del PSC just quan el Parlament, a proposta d’UDC, el nomena director adjunt de l’Oficina Antifrau, sota les ordres del magistrat Daniel de Alfonso, que va ser cessat del càrrec l’any 2016, quan es van filtrar les seves trobades conspiratives amb el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb l’objectiu de comprometre diversos dirigents independentistes. Però quan aquests fets sortien a la llum ja feia més d’un any que Batlle havia abandonat la dependència.

El juny de 2014 el govern, presidit per Artur Mas, li encomanava la direcció general dels Mossos d’Esquadra, amb el democratacristià Ramon Espadaler com a titular de la conselleria.

Com a principal responsable de la policia catalana, Batlle va haver de gestionar les conseqüències d’algunes crisis arrossegades de l’etapa anterior, sota la direcció de Manel Prat, com el cas d’Ester Quintana, que el mateix departament va reconèixer que havia perdut un ull per l’impacte d’una bala de goma llançada per antiavalots durant la vaga general del 14-N de 2012; la van indemnitzar, però amb una discutida investigació interna que va ser incapaç d’identificar els agents dels Mossos responsables del tret.

O, amb una resolució semblant, en el cas del veí del Raval Juan Andrés Benítez, mort com a conseqüència d’una detenció amb abús de força l’any 2013. Tres anys més tard, quatre agents dels Mossos van ser condemnats per homicidi imprudent i dos més per encobriment a penes que no suposaven l’ingrés a la presó, després d’un acord amb una de les parts personades com a acusació. Però la direcció de la policia es va negar a expedientar-los o a apartar-los del servei.

Peça clau de l’acord de govern
Batlle deixa la direcció de la policia catalana a les portes del referèndum de la tardor de 2017, del qual es distancia. Durant uns mesos desapareix d’escena, fins que el febrer passat, a les portes de les eleccions municipals, s’anuncia el seu fitxatge per Units per Avançar, la nova marca de l’extinta Unió Democràtica de Catalunya (actualment en procés de liquidació concursal pel deute acumulat) i, quasi simultàniament, la integració d’aquesta formació a la candidatura del PSC encapçalada per Jaume Collboni.

I, ja des d’un bon principi, se’l va presentar com a referent en l’àrea de la seguretat pública de la candidatura, com una peça que havia de contrarestar l’efecte Manuel Valls, un candidat que basava bona part del seu relat en l’increment de la inseguretat a la Barcelona governada per Ada Colau.

De fet, Batlle ha estat una peça clau en l’acord de legislatura entre Barcelona en Comú i el PSC ja que el seu grup va exigir com a condició innegociable reforçar l’àrea policial en el cartipàs amb una tinença d’alcaldia (que durant la passada legislatura havia estat sota control de la mateixa alcaldessa a través d’un comissionat). I des del primer dia ha marcat un perfil propi i s’ha erigit en un dels protagonistes de l’equip de Govern, i ha ordenat batudes de gran abast per posar setge a la venda ambulant, amb propostes de collita pròpia, com la de suggerir el “retorn assistit” dels menors sense llar coneguda, o apuntar-se a les tesis alarmistes sobre l’increment de l’activitat delictiva a la ciutat.

L'entrada Albert Batlle, l’arquitecte de la mà de ferro ha aparegut primer a Carrer.