Especialment des que, entre 1974 i 1975, les associacions de barri van entrar a la federació veïnal, dominada fins aleshores per associacions de comerciants o de carrer, conegudes com a bombillaires, i van fer-se amb l’hegemonia d’una entitat que la burgesia barcelonina i les autoritats franquistes havien propiciat justament per contrarestar o contenir la força del moviment veïnal d’extracció popular i dirigit per les forces d’esquerra -sobretot comunista- que abanderaven la lluita per la ciutat democràtica.

De la protesta a la proposta

Sota un règim autoritari, la Llei d’Associacions del 1964, que se sol invocar per explicar el moviment veïnal i la legalització, el 1972, de la Favb, són instruments que va saber utilitzar amb intel·ligència i eficàcia un moviment popular ciutadà que va passar de la protesta urbana a la proposta democràtica, de reclamar semàfors o escoles a exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La vaga de tramvies del 1951 ja havia demostrat que, a Barcelona, un moviment de protesta ciutadana de base obrera, però de naturalesa popular interclassista i composició ideològica plural, podia guanyar una reivindicació tan bàsica com la rebaixa del bitllet del transport públic i forçar la destitució de l’alcalde i el governador civil. I, alhora, com va succeir en forma de vaga general el març del 1951, acabar convertint-se en una gran mobilització de caire obertament política. Per esdevenir, en definitiva, un episodi fundacional dels nous moviments socials, però arrelat en la tradició barcelonina de barricada descrita per Engels al segle XIX.

Marcant-li gols al franquisme

Amb l’experiència adquirida en néixer i créixer de bracet amb el nou moviment obrer orientat per l’activisme catòlic de base i les organitzacions clandestines de l’esquerra, i gràcies també a la notable complicitat d’intel·lectuals i professionals urbans, el moviment veïnal va marcar-li al franquisme, a Barcelona, el mateix gol que l’oposició organitzada ja li havia marcat arreu amb les Comissions Obreres. En síntesi: ben aviat la vàlvula de descompressió de les tensions socials que el franquisme havia entreobert a les ciutats per al moviment veïnal mentre mirava de contenir l’explosió obrera i estudiantil a final dels anys seixanta va esdevenir, al seu torn, una nova explosió o dèficit estructural del règim i una seriosa amenaça als interessos de les classes dominants, també durant la transició.

Això va obligar a actuar tant a la dictadura franquista com a la democràcia en gestació; cadascuna d’una forma diferent, és clar. El franquisme va prohibir o congelar la legalització de moltes associacions de veïns i de federacions tan importants com la de Madrid i, en definitiva, va obstaculitzar i reprimir més mal que bé -entre altres motius, perquè no arribava a apagar tots els focs- l’acció opositora veïnal. I tant els primers governs de la Monarquia com la democràcia parlamentària constituent, abocats sense excusa a la legalització de totes les associacions de veïns i a atendre les demandes més urgents del moviment veïnal, no es van estar de posar limitacions a l’hegemonia, la influència i l’acció del moviment ciutadà i a la democràcia participativa que defensava.

Això es va fer a través de l’anomenat decret de patronímics promulgat, però no aplicat, pel ministre Rodolfo Martín Villa, l’abril del 1977, i, sobretot, del vot contrari dels partits de centre i dreta, que va prosperar amb l’abstenció dels socialistes, a la inclusió de les associacions de veïns a la Constitució del 1978 amb una funció pública reconeguda similar a la que sí que es va atorgar als sindicats. A partir del 1979, el que s’activaria en contra del moviment ciutadà és una estratègia d’erosió per la via de confrontar les associacions veïnals amb la legitimitat electoral dels nous ajuntaments democràtics i d’uns partits, singularment els d’esquerres, que van cooptar molts quadres del moviment veïnal.

Però tota aquesta estratègia, orientada a limitar l’acció veïnal i a rebaixar l’hegemonia cultural del moviment ciutadà, va topar amb un petit gran obstacle: Barcelona. Quan el franquisme es va adonar, als informes classificats com a “Plan Barrio” de 1973 i 1975, que “las organizaciones subversivas tomaron en los últimos años de la década de los sesenta a Barcelona como ciudad piloto para desarrollar una labor de agitación y posterior politización de los barrios populares”, ja era massa tard perquè algunes contramesures tinguessin efecte a Catalunya.

El moviment veïnal de Barcelona i d’alguns municipis metropolitans -com, altrament, la majoria d’expressions de l’oposició antifranquista- portava uns anys d’avançada respecte del que succeïa a la resta d’Espanya. La creació legal d’associacions de veïns i la infiltració en associacions de cabezas de familia falangistes per part de militants catòlics, de comunistes i de les clandestines comissions de barri organitzades principalment per Bandera Roja i el PSUC van esdevenir grans cavalls de Troia de l’antifranquisme, espais de llibertat i escoles de democràcia.

Martín Villa vol pactar amb Pujol

L’astut Martín Villa, governador civil franquista de Barcelona de l’època i després ministre clau de la transició, va fer tot el possible per entendre i desactivar aquell potent focus opositor democràtic i, potencialment, perillosament revolucionari. I tot vol dir tot: des d’intrigar i conspirar amb membres de la junta de la Favb a activar o donar cobertura a la repressió i la guerra bruta contra associacions de barri i activistes veïnals. De la mateixa manera que tot vol dir, també, intentar un pacte amb Jordi Pujol consistent a acceptar deixar la Favb en mans de la seva gent -a qui eventualment podia servir de moderat instrument opositor unitari i legal contraposat a la il·legal i esquerranosa Assemblea de Catalunya- a canvi de forjar una aliança secreta o tàcita entre el franquisme aperturista i la burgesia demòcrata per barrar el pas als comunistes.

Martín Villa no se’n va sortir. D’entrada, perquè el moviment veïnal -i la Favb amb ell- va anar sempre a l’una amb l’Assemblea de Catalunya, de la que formava part substancial. I també perquè -malgrat que un comerciant que havia tingut responsabilitats en el sindicalisme vertical, Juan Frías, i un altre vell conegut i amic de Martín Villa que Miquel Esquirol havia captat per a CDC, Albert Pons Valón, van conservar nominalment la presidència de la Favb per als bombillaires moderats fins al 1978- la realitat és que el comunista Carles Prieto -abans i tot de succeir Pons Valón- i molts altres activistes de barri es van fer amb el control efectiu de la Federació des de mitjan 1975.

Artífex del retard de les eleccions

El desembre del 1975, Martín Villa va deixar Barcelona per ocupar llocs clau als consells de ministres de la transició amb una lliçó ben apresa: limitar com fos, o acceptar i acotar només a Barcelona, l’hegemonia en expansió de les associacions veïnals, on predominava una influència comunista de difícil obediència -ni tan sols al centralisme democràtic- i d’impossible estigmatització pel caràcter assembleari, unitari, plural i interclassista d’aquell moviment social.

I, conscient de la situació i de la correlació de forces, Martín Villa també va ser l’artífex -en nom d’un Joan Carles I que explícitament volia evitar perdre la Corona en unes eleccions municipals com el seu avi el 1931- de posposar al màxim, fins al 1979, la celebració dels primers comicis locals democràtics, on estava clar que el reformisme franquista reconvertit en centrisme democràtic tenia totes les de perdre.

És evident, en definitiva, que el doble fantasma del comunisme i del 14 d’abril, en versions actualitzades que tenien molt a veure amb la força del moviment popular, veïnal o ciutadà de Barcelona va planar per damunt de la transició espanyola molt més del que se sol explicitar. L’estratègia governamental va consistir simplement en anar marejant la perdiu a nivell local i tenir clares unes línies roges que l’aparell central de l’Estat, franquista o democràtic, no podia permetre que es traspassessin. Per això es van ajornar tant les eleccions municipals i es va blindar la nova democràcia representativa enfront dels moviments socials de base assembleària i arrelats al territori, tot deixant esbravar les associacions de veïns i fent-los concessions rupturistes allí on no hi ha havia més remei. Va ser aquest el cas de la Barcelona dels barris que, amb la força obrera del cinturó roig metropolità i la bandera unitària de la reivindicació nacional al conjunt del país, va assegurar la ruptura catalana dins del procés de transició i reforma democràtica espanyola.

Paradoxalment, la capital de Catalunya va esdevenir avantguarda i referent espanyol en objectius i aspiracions democràtiques, per a alguns obertament revolucionàries o, si més no, de clares tendències socialitzants i participatives. Ho va fer possible l’hegemonia cultural guanyada als anys setanta per l’ampli moviment social urbà, popular o ciutadà. Les associacions de veïns, veritables escoles de democràcia i agents de dinamització cultural i reequilibri social, i la Favb, utilitzada com a laboratori de la transició per uns i altres, van protagonitzar a Barcelona un assaig de ruptura democràtica de caire socialitzant. Això va ser així durant un període aproximat que va del 1968 al 1979 i amb efectes projectats, com a mínim, fins al 1986.

Incubadora de moviments socials

En moments clau, a més, la Favb va ser succedani o paraigua legal de l’Assemblea de Catalunya, va servir d’aixopluc o incubadora a tota mena de moviments socials -des del feminisme, el pacifisme i l’ecologisme al moviment pel dret a l’habitatge- i va interioritzar que havia de mantenir-se sempre com a consciència crítica de la ciutat, independentment de qui governés les institucions i sense perdre mai la memòria del que havia significat el porciolisme. Sense recuperar i analitzar aquesta història que ja supera el mig segle no es pot explicar ni la (re)construcció democràtica de la capital de Catalunya, que el 1992 va esdevenir model de ciutat a Espanya i al món, ni (re)interpretar les claus d’un ulterior procés de crisi i desdemocratització i tot el que significa, per al present i futur de Barcelona i del país, la fi del consens urbà i de la cultura de la transició.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada La Favb, molt més que 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

El 1972, fa 50 anys, quan es va crear la Favb, la dictadura franquista encara era el sistema polític vigent a Espanya i, malgrat que la màniga de la repressió s’havia tornat una mica més ampla a mitjans dels anys seixanta, persistien encara tota mena de mancances democràtiques. Fins al 1964, només era permès associar-se, i amb limitacions, a determinats grups professionals i, pel que fa a la vida quotidiana, a organismes de l’Església catòlica i de l’anomenat Movimiento Nacional, que era una manera de qualificar oficialment grupuscles d’ultradreta controlats majoritàriament per vells falangistes.

Sota el paraigua de l’Església catòlica funcionaven força precàriament associacions molt diverses, unes de caràcter estrictament religiós i altres que utilitzaven les activitats de lleure per mantenir agrupats els fidels. Podien fer-ho gràcies a que les parròquies els deixaven utilitzar locals normalment annexes al temple i a que tenien la benedicció de les autoritats eclesiàstiques i el control dels rectors de les parròquies, actuant amb el nom de consiliaris.

Entre aquestes últimes cal destacar els centres catòlics, on es portaven a terme activitats culturals i d’esplai com ara teatre d’afeccionats, activitats esportives, campionats de jocs de taula, excursionisme, etcètera. I també l’escoltisme, que des de començaments dels anys cinquanta havia començat a reagrupar-se amb especial força a Catalunya com una eina alternativa en la formació del jovent oferta per l’Església catòlica als qui no combreguessin amb els cants de sirena de l’organització juvenil de la Falange.

La tensió entre aquestes dues possibilitats –les úniques existents— va ser la base sobre la que es van assentar a mitjans anys seixanta les primeres associacions de veïns.

Associar-se “dentro de un orden”

El naixement del moviment de les associacions de veïns va ser possible gràcies a la nova Llei d’Associacions franquista de 1964 que, per no alarmar els sectors més ultres del règim es va aprovar el dijous 24 de desembre d’aquell, vigília de Nadal. Se seguia així un costum segons el qual, per minimitzar les reaccions contràries, les lleis més intolerables per a l’extrema dreta franquista es feien públiques en dates que el país registrava una certa paralització, com el mes d’agost, Setmana Santa o les festes nadalenques. Només cal recordar que, ja mort Franco, la legalització del Partit Comunista es va aprovar el Dissabte Sant del 1977. En el cas de la Llei d’Associacions franquista, la data d’aprovació es va acabar d’arrodonir amb la publicació en el BOE el dilluns 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. En unes altres circumstàncies, els ninotaires dels diaris hi haurien sucat pa, però l’any 1964 a l’Espanya de Franco les coses no estaven per a bromes.

Un parell d’anys més tard que l’aprovació d’aquesta Llei d’Associacions es va aprovar la nova Llei de Premsa en una data també prou significativa: la vigília del dia de Sant Josep, que aleshores era festiu i aquell any queia en dissabte. Per completar la jugada, va entrar en vigor el Divendres Sant, dia de Passió. No cal dir que tampoc aquest cop els diaris hi van fer broma.

La Llei de Premsa i la d’Associacions van permetre els anys següents, malgrat la forta repressió que persistia, la creació de noves associacions i publicacions de caràcter cultural, educatiu, esportiu i recreatiu. Això, sumat a la política seguida per organitzacions clandestines per infiltrar militants en entitats ja existents com el sindicat vertical, els col·legis professionals, les associacions de veïns i associacions dependents de l’Església catòlica, va ser un element de gran importància en la lluita contra la dictadura. Qui va prendre la iniciativa en aquest sentit a Catalunya va ser el PSUC, comunista, la principal força opositora clandestina, que en el seu segon congrés celebrat a França el 1965 va acordar que el partit havia de donar suport a les iniciatives associatives ja existents i promoure’n on encara estiguessin absents.

La Llei d’Associacions de 1964, que va entrar en vigor el maig de 1965, va substituir un decret de gener de 1941 que havia regulat fins aleshores l’associacionisme a l’estat espanyol, un decret que tenia per finalitat bàsica la cancel·lació de les associacions existents fins al 1939 vinculades als perdedors de la guerra civil i la legalització de les que eren vinculades al grup victoriós.

‘Cabezas de familia’ amb pistola

La motivació principal de la nova Llei d’Associacions de 1964 era l’adequació de la legalitat associativa al Concordat que havia signat el règim franquista amb el Vaticà l’agost de l’any 1953, donant un ampli marge a l’Església catòlica per a crear i desenvolupar el seu propi sistema associatiu i de formació de la joventut, que fins aleshores havia monopolitzat la Falange. Però, a la vegada, va permetre que fossin autoritzades la creació i els estatuts de noves associacions de caràcter laic. Tot i que la última paraula la tenia sempre el governador civil, el fet que existís una regulació legal clara de com s’havien de constituir i funcionar les associacions, va obrir unes certes possibilitats que l’oposició clandestina va saber aprofitar.

En el cas de les associacions de veïns, abans de 1964 existien en els barris el que era anomenat associacions de cabezas de familia, controlades per falangistes i membres d’altres grups d’ultradreta fins al punt que eren a la pràctica les seves delegacions suburbials. El seu caràcter no tenia res de reivindicatiu, sinó que es limitaven a organitzar la festa anual de la vellesa i acollien en el seu local grups d’aficionats a la caça i la pesca, a la cria d’ocells i altres activitats recreatives.

També a la manera dels cercles catòlics vinculats a les parròquies mantenien un bar obert en el que era possible fer partides de dòmino, d’escacs, de ping-pong o de billar i se n’organitzaven campionats. Hi dominaven els socis jubilats i per descomptat no hi havia cap dona entre ells. Eren també un bon suport del regidor de districte, amb el que negociaven a vegades alguna petita millora urbana a canvi d’assegurar-li el vots afirmatius del màxim nombre de cabezas de familia –els homes solters i les dones, solteres o casades, no votaven– en les eleccions de candidats pel terç familiar que es van començar a fer a partir de la Llei de Bases de Règim Local aprovada el 18 de juliol del 1945, sense partits, sense control i amb candidats beneïts prèviament.

La Llei de 1964 no va variar massa el funcionament de les associacions de veïns i de cabezas de familia existents, que van seguir normalment en mans dels mateixos de sempre. Per assegurar-se’n, les juntes no dubtaven en exhibir si calia les pistoles quan tocava fer les eleccions reglamentàries de junta directiva.

La nova llei va servir, això sí, per a que es creessin associacions de comerciants que van assumir algunes de les funcions pròpies de les associacions de veïns, especialment les relatives a l’ornamentació des carrers comercials durant les festes de Nadal i la festa major del barri i que, per això, van passar a ser conegudes com a bombillaires. Associacions la fidelitat de les quals ja es van espavilar bé prou a assegurar-se els regidors de districte, si bé no sempre ho van aconseguir. Alguna lloable excepció va confirmar la regla.

Però els últims anys del franquisme, les coses van començar a canviar. La gent perdia la por i poc a poc va anar desbancant la ultradreta i elements reaccionaris d’associacions culturals i de veïns que les havien controlat fins aleshores. Als anys setanta es van anar presentant candidatures d’esperit més obert, democràtic i reivindicatiu i lentament però fermament el paisatge associatiu de la ciutat va canviar.

Nou Barris, la federació com a fórmula

El cas més significatiu d’utilització d’associacions existents, per transformar-les, vista la dificultat que Govern Civil n’autoritzés de noves segons on, és el de la fundació de l’Associació de Veïns de Nou Barris, nascuda amb aquest nom l’any 1970. L’origen està en el combat contra el pla parcial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat Nova, que l’Ajuntament es va treure de la màniga el 1969 i que va ser un dels primers grans temes abordats críticament per alguns diaris. En aquests tres barris es van formar comissions de barri, clandestines, que promovia aleshores Bandera Roja, una escissió del PSUC produïda l’any 1968.

Al principi es van acollir a les úniques associacions legals que hi havia, les de cabezas de familia –com la de Torre Baró– i les de propietaris –com la de Roquetes–, de les que van anar desplaçant les juntes anteriors. Van crear primer una coordinadora entre ells, que es reunia al ara ja desaparegut Centro de Vida Comunitaria para Todos, situat al carrer de La Fosca, al barri de la Trinitat Nova.

Després, per a que els barris veïns, amb problemàtiques semblants, tinguessin també una cobertura legal que els era molt difícil d’obtenir de les autoritats governatives, van canviar el nom pel d’Associació de Veïns de Nou Barris, que segons la llegenda va proposar el combatiu dirigent veïnal de Trinitat Vella Ignasi Català, i van crear-hi a dintre una secció per a cada barri. En realitat cada secció, és a dir cada barri, funcionava autònomament, reunint-se en locals parroquials, però quan calia es coordinava amb les altres i es presentaven com un sol bloc.

La diversitat política dels que impulsaven aquell moviment associatiu va anar molt més enllà de Bandera Roja i el PSUC i va incloure des de grups de cristians progressistes fins a l’esquerra més extrema, passant per tota mena d’independents. Tot això, cal recordar-ho, quan encara el franquisme collava fort i tota política d’oposició havia de ser clandestina. Actuar en la defensa de les reivindicacions veïnals era una manera de defensar les llibertats i el bé comú, i això ho tenien clar els periodistes que aquells anys difonien la problemàtica i les lluites dels veïns.

A partir del nucli inicial de Torre Baró, Vallbona i Trinitat, primer es van sumar a la coordinadora, per formar la nova associació, Ciutat Meridiana i la Guineueta, també barris nous, i finalment quatre barris més, nascuts ja abans de la guerra, en l’eufòria de la caseta i l’hortet dels anys trenta: Prosperitat, Verdum, Roquetes i la Trinitat Vella, que aquells anys registraven un creixement explosiu. Ja eren nou. En realitat deu, perquè ben aviat s’hi va incorporar la de Canyelles.

Es multipliquen les noves associacions de veïns

Aquesta mateixa història s’havia anat repetint, i es va repetir encara, amb algunes variants, en altres associacions de veïns i entitats culturals dels barris de Barcelona. Les topades entre les naixents comissions de barri i les antigues associacions de comerciants i caps de família, més algunes de caràcter cultural més aviat resclosides, es van manifestar públicament, per exemple, quan l’Ajuntament va decidir eliminar la Rambla de Sant Andreu la tardor del 1969, quan es va plantejar una obertura especulativa del que actualment és la Ronda del Mig al barri del Guinardó, o quan el regidor Josep Maria Espona va destruir l’any 1974 unes escales del carrer Mercedes, al barri gracienc de la Salut, tocant al Parc Güell.

El ressò que les candidatures democràtiques trobaven a la majoria dels mitjans barcelonins va ser un element important de suport al canvi profund en l’associacionisme barceloní, vinculat tant al relleu generacional com als nous aires que permetien respirar les esquerdes dels anys finals del franquisme. Alguns d’aquells conflictes van donar origen a la creació d’associacions de veïns combatives, que no sempre van estar enfrontades amb les de comerciants sinó que sovint van poder col·laborar entre sí i amb entitats culturals de caràcter progressista arrelades al barri. D’aquesta manera, la setmana final de gener de 1975, amb Franco encara viu, els demòcrates van accedir a la junta de la Federació d’Associacions de Veïns, desplaçant els bombillaires que l’havien portat fins aleshores.

Al número 160 de ‘Carrer’ es va publicar una versió retallada i editada d’aquest text, per qüestions d’espai. El text que podeu llegir al web de ‘Carrer’ és la versió íntegra de l’article.

Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada Abans de la Favb ha aparegut primer a Carrer.

Quan es funda aquella primera Favb, algunes de les associacions de comerciants ja tenien moltes hores de vol. La més antiga, la del carrer de Petritxol, que mereix un estudi específic per les seves característiques singulars, es va crear el 1947. Els seus dirigents, començant per Joan Anton Maragall i acabant amb el llibreter i editor Joan Quera, tenien suficient prestigi per plantar cara, dins d’un ordre, als alcaldes franquistes des de Miquel Mateu i Pla passant per Antonio Simarro i fins a Josep Maria de Porcioles.

Petritxol contra un piano de manubri

D’aquesta associació, de les seves batalles i dels seus besamanos -que ara ens fan vergonya-, es conserven 42 caixes de documentació on hi ha moltes cartes que servirien de guió per a un sainet costumista de Josep Robrenyo. Molts dels papers són reivindicacions dirigides a l’Ajuntament de Barcelona per millorar la neteja, el trànsit, la pavimentació o l’enllumenat del carrer. Ara costa d’imaginar, però pel carrer de Petritxol hi havia trànsit de vehicles i alguns s’atrevien a anar en contradirecció. Un dels més reincidents era el carro de les escombraries. Però hi havia reivindicacions de més gruix, com la batalla contra un piano de manubri o contra la casa de putes del número 16 que embrutava el bon nom de la via i que van aconseguir tancar. Es troben moltes sorpreses fent un cop d’ull a la documentació que es conserva a l’arxiu de l’església del Pi, com ara cartes escrites en català a partir del 1952.

El Nadal i els ‘bombillaires’

Després de l’associació del carrer de Petritxol se’n van crear d’altres, sobretot al centre històric de la ciutat, però no tenien la influència de la pionera ni fil directe amb l’alcaldia. La majoria es preocupaven sobretot de reclamar a l’Ajuntament més neteja per als carrers i d’organitzar-se per posar llums per Nadal, llums que subvencionava la Casa Gran. I d’aquí neix el mal nom d’associacions de bombillaires.

Era tan important per als comerciants i per al mateix alcalde Porcioles els llums i tota la parafernàlia de la campanya nadalenca que, durant uns anys, els carrers del centre es tancaven al trànsit just per als dies de festa. Va ser l’antecedent de la primera illa de vianants que es va estrenar el 1973, ja sota el mandat de l’alcalde Enric Masó, que en un primer moment només va afectar el Portal de l’Àngel i que, ja en democràcia, es va estendre per la resta del centre històric. Però així com les provatures de Porcioles van ser aplaudides pels comerciants, la iniciativa de Masó va ser rebuda amb una gran bronca que va durar molt temps. Els comerciants més rebecs eren els de la plaça de la Vila de Madrid, que pretenien que els seus clients arribessin fins a la porta dels establiments per emportar-se al maleter tots els sanitaris d’un quarto de bany.

El Taulat i la Copacabana catalana

Una altra associació singular que s’escapava de la denominació bombillaire va ser la de veïns i comerciants del Taulat, que va néixer el 1970 per lluitar contra el Pla de la Ribera. Aquest projecte l’impulsaven els industrials del barri, sobretot els de la zona de l’avinguda d’Icària, que volien deslocalitzar-se i, alhora, que es canviés la qualificació dels seus solars d’industrial a edificable, per aconseguir plusvàlues més altes.

Per rentar la cara d’aquest projecte escandalosament especulatiu que pretenia enderrocar mig Poblenou des del carrer de Ramon Turró fins al mar, l’alcalde Porcioles el va convertir en un planejament municipal sota el nom de Plan del Sector Marítimo Oriental. Per damunt del carrer de Ramon Turró, estava prevista una via ràpida elevada. Davant, hi hauria el barri residencial que Porcioles somiava que fos la Copacabana del Mediterrani i, darrere, el que quedés del vell Poblenou. L’Associació del Taulat va canalitzar la protesta i va recollir 8.000 impugnacions contra el projecte, que és la xifra record sota el franquisme. Quan Porcioles va ser substituït, el pla es va arxivar. Vint anys després, arran dels Jocs Olímpics, es va executar en la Vila Olímpica la versió més civilitzada d’aquell planejament.

Fer de pont… o de traïdor

La Favb formada i dominada pels bombillaires va permetre, a partir del 1973, l’entrada d’associacions com la del Taulat, la de Nostra Senyora del Port o les dels carrers Ferran i Santa Anna, que van fer possible la transició. Homes com Miquel Esquirol, de Ferran, i Pons Valón, de Santa Anna, van actuar de pont. O de traïdors, segons el nucli dur dels bombillaires.

Miquel Esquirol, amb 92 anys i amb el cap claríssim, és el darrer supervivent d’aquella aventura, i recorda bé les lluites, les travetes i les persones que feien d’espies de Martín Villa i li anaven a explicar el que es deia a les reunions de junta. “Però eren tan conservadors que no eren capaços de barallar-se amb força”, diu.

Com passa poques vegades entre un autor i les seves fonts, Esquirol creu que el llibre de Marc Andreu és la crònica més exhaustiva i veraç del que va passar. De fet, em va rebre amb el llibre a la mà i amb punts assenyalats. Va voler puntualitzar que va ser ell –“encara no sé com em vaig atrevir”- qui va demanar l’amnistia per a Salvador Puig Antic, i recorda amb tristesa que es va quedar sol: “Ni el Pons Valón va votar amb mi en aquella ocasió”.

La necessitat de “trepitjar carrer”

“Hem de trepitjar el carrer”, deia Esquirol a les reunions de junta de la Favb dominada encara pels bombillaires. I pel seu compte va entrar en contacte amb dirigents de barri com Carles Prieto o Josep Xarles, de Sants. “I jo anava informant a la junta que feia contactes”.

Els esdeveniments jugaven a favor seu i en contra dels immobilistes. Les explosions de gas del 1974 van forçar una assemblea en què ja van participar 16 associacions de barri. El 1975, l’any que mor Franco, la junta de la Favb va fer un gran tomb: ja la integraven quatre associacions de bombillaries de dretes, quatre de carrer de centre o convergent i quatre de barri. I així fins que els bombillaires, per edat i pel moment polític, van anar desapareixent de la Favb i de la història.

Miquel Esquirol, un bitxo rar

Ell mateix diu que és un bitxo raro. Cristià i fundador de Convergència, mai ha tingut un càrrec en el partit ni mai s’ha beneficiat de les portes giratòries. Una sola vegada va anar a les llistes en un lloc per no sortir. Va néixer el 1929 i encara està marcat per la guerra civil. Va ser fill d’un viatjant de comerç i d’una senyora que portava una botiga familiar d’articles de pell. Fill únic, perquè els seus dos germans van morir de petits. Va estudiar durant nou anys peritatge, professorat i intendència mercantil, uns estudis que quan tenia 50 anys li van sevir per guanyar una plaça a l’Administració. El 1948, quan tenia 19, es va fer càrrec d’una botiga del carrer de Ferran que venia paraigües i ventalls, i ell hi va afegir bosses i maletes.

I essent president dels comerciants del carrer de Ferran, va entrar a la Favb. Ara encara milita en l’associació cristiana Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. No ha escrit les memòries i és una llàstima.

Maria Favà és periodista.

L'entrada Veïns contra ‘bombillaires’ ha aparegut primer a Carrer.

Entre el juny del 1974 i el desembre del 1976, el responsable de tractar amb la Favb i de controlar i reprimir el moviment veïnal va ser el governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa, després ministre clau de la transició, que malgrat voler blanquejar el seu passat sí que ha reconegut que la força de les associacions de veïns el va sorprendre i, en certa manera, li va suposar un malson.

Amb fama d’aperturista, Martín Villa va establir una reunió mensual oficial amb la junta de la Favb i contactes secrets amb alguns dels seus dirigents bombillaires, que li feien d’espies o confidents. El governador volia tenir monitoritzat el moviment veïnal, i s’hi va reunir periòdicament sense faltar a la cita ni tan sols en ple dol per la mort de Franco.

La Llei d’Associacions del 1964 feia dependre les entitats veïnals del Govern Civil, a qui calia comunicar totes les activitats i l’ordre del dia de les juntes i les assemblees. Però amb això no n’hi havia prou, i el Govern Civil va optar per una repressió selectiva combinada amb activitats d’espionatge, infiltració i guerra bruta.

Després que, el febrer del 1975, quatre representants de barris militants d’esquerres van ser escollits per a la junta de la Favb i, en aliança amb bombillaires pujolistes, van aconseguir adherir l’entitat a la incipient campanya per l’amnistia, van saltar totes les alarmes entre els bombillaires més conservadors i les autoritats franquistes que, fins aleshores, havien controlat una Favb legalitzada el 1972, precisament perquè havia nascut amb la intenció de contrarestar el moviment veïnal d’hegemonia comunista.

Com recullen els informes policials del Plan Barrio, “la subversión en los barrios y en el ámbito laboral” eren considerades “las dos principales palancas que emplean los grupos de oposición para derrocar al Régimen actual español”.

Una xarxa per controlar la Favb

Com certifica la correspondència privada, Martín Villa va instar el bombillaire Luis Vila Juñer a presentar la seva candidatura a la junta de la Favb i a promoure una moció de censura contra els dirigents de barri, el maig del 1975, que va fracassar. El governador també tenia estreta relació amb els aleshores vicepresidents José Quinzá i Juan Frías i amb els bombillaires d’obediència pujolista Miquel Esquirol i Albert Pons Valón, que coneixien Martín Villa des del seu anterior pas per Barcelona, el 1965, com a cap del sindicat vertical franquista.

Des d’aquesta xarxa de relacions, Martín Villa va intentar controlar la Favb amb pragmatisme -derrotada la moció de censura del seu peó Luis Vila, va apostar pel seu altre peó Frías com a president, previ pacte amb Jordi Pujol- sense renunciar a la repressió i la guerra bruta.

La Policia Armada, a l’Hotel Orient

El 13 de febrer del 1975, just deu dies després d’escollir-se la junta de la Favb en la que, per primer cop, hi havia presència dels barris, la Policia Armada va irrompre a la seu de l’entitat a l’Hotel Oriente, que dirigia Joan Gaspar -en els seus inicis, membre de la junta de la Favb bombillaire-, en una reunió de les vocalies d’educació de diverses associacions de veïns.

Els agents “habían recibido aviso de Jefatura Superior de que se estaba produciendo una reunión en el Hotel Oriente sin autorización”, segons recull un informe de Pons Valón, testimoni dels fets i que va fer de mediador amb la Policia per la tensió que va causar la identificació de 25 activistes veïnals. El que no recull l’informe, però sí un telefonema desclassificat del Govern Civil, és que va ser el vicepresident de la Favb Quinzá qui va trucar Martín Villa per demanar la intervenció policial.

El 28 de febrer del 1975, la discussió sobre aquest incident i l’acord majoritari de junta de presentar disculpes als activistes identificats va ser un dels punts polèmics previs a la dimissió del president de la Favb Manuel Sañes, després de la votació a favor de la campanya per l’amnistia i abans de l’admissió de noves associacions de barri. L’endemà, el governador n’era informat puntualment per mitjà d’una “nota confidencial”, mig mecanografiada i mig manuscrita, del vocal Vila Juñer, que proposava “maniobrar”, fins i tot amb coaccions als membres de junta, per reconduir la situació. Autoritzat per Martín Villa, va promoure una moció de censura, però la Favb ja estava perduda per al règim.

Una batalla perduda

En un extens informe confidencial del Govern Civil titulat “Enfoque correcto de la Favb”, datat el 27 d’abril del 1975, es recomanava admetre amb realisme que la decisiva batalla pel control del moviment veïnal estava perduda tant per part de la dictadura com de la burgesia. Fins i tot aventurava que “si no prospera el voto de censura [que requeria majoria de dos terços de l’assemblea i no es van assolir] habrá que preveer la renovación de dos vicepresidentes y un tesorero y, de no alcanzarse una clara mayoría, en cualquiera de las posturas, se pronostica escisión”.

El pronòstic va errar precisament perquè, malgrat que l’informe recomptava 65 associacions federades com a “azules” per només 23 de “rojas” i set d’ambivalents o indecises, es recomanava actuar amb intel·ligència i pragmatisme per evitar o mitigar, almenys, el perill que representava deixar la Favb en mans de l’hegemonia comunista emanada dels barris.

“Hay que ceder ante el pueblo”

“La Federación está resultando una plataforma ideal para desarrollar una actividad política que puede superar en influencia a la que tengan colegios profesionales, sindicatos, centros confesionales, etc.”, deia l’informe del Govern Civil. Davant la “próxima lucha política” entre dictadura i democràcia, i fent paral·lelismes amb l’Espanya dels anys trenta, es concloïa: “Hay que ceder ante el pueblo… de lo contrario no hay quien lo frene”.

Però el franquisme no tirava la tovallola i, xifrant en 1,5 milions de pessetes els fons reservats necessaris “hasta estabilizar la cuestión” de la Favb, reconeixia en l’informe confidencial que “para este asunto se necesita un líder, no necesariamente de derechas, pero sí necesariamente anticomunista”. Finalment, advocava per “respetar el color que salga siempre que se garantice el aislamiento y la neutralización del comunismo”.

Pragmatisme anticomunista és el que van acordar en secret el 1975 els homes de Martín Villa, de Jordi Pujol i del galerista Joan Antoni Maragall -oncle del futur alcalde- per actuar col·ligats a la Favb. El resultat van ser dos successius presidents bombillaires com Juan Frías i Pons Valón que, malgrat retardar fins al 1978 que el comunista Carles Prieto accedís a la presidència, no van poder impedir que les esquerres i les associacions de barri utilitzessin l’entitat ja des del 1975 com a ariet contra la dictadura i en favor dels drets i les llibertats democràtiques, socials i nacionals.

Eficàcia repressiva

Amb l’experiència de la Favb, Martín Villa va veure que tenia la batalla de Barcelona perduda, però, això no obstant, i espionatge a banda, va aplicar mesures molt menys aperturistes o democràtiques que les que es desprenen de les seves declaracions i memòries. El 7 de novembre del 1974, i segons un esborrany de circular governativa, Martín Villa va voler dotar la Policia de la màxima autonomia per actuar davant “la naturaleza conflictiva de algunos asuntos laborales y de déficit de determinados servicios y equipamientos públicos”.

Martín Villa instava les autoritats locals a no perdre eficàcia repressiva davant de les moltes alteracions d’ordre públic per protestes obreres i veïnals, i reclamava que els informes sobre aquesta mena d’incidents fossin remesos “directamente y con la máxima urgencia al Jefe Superior de Policía, quien en su despacho diario conmigo puede comentarlas”. També deixava als alcaldes l’opció de trucar-lo per telèfon a ell directament “en cualquier hora y momento”.

Potser va sonar el telèfon la nit del 12 d’abril del 1975, quan van ser detingudes Juliana Serrano i Francisca Rodríguez per repartir octavilles de l’AV del Carmel a la plaça de Pastrana contra l’encariment de la vida. La repressió contra aquella associació es va incrementar amb el processament pel Tribunal de Orden Público del president de l’entitat, l’obrer metal·lúrgic i militant comunista Fernando González. L’acusació no era una altra que imprimir premsa clandestina: el butlletí de l’associació de veïns.

Prohibit homenatjar Antonio Machado

També a l’abril del 1975, abans de Sant Jordi, el governador civil va notificar per carta al president del Centre Social de Sants, Josep Xarles, que prohibia un acte d’homenatge a Antonio Machado. Poc després, el 28 d’abril, la Policia va irrompre al pati de la parròquia de Sant Sebastià, a Nou Barris, per desmantellar una exposició de fotografies i dibuixos que denunciava el mal estat dels habitatges de l’Obra Sindical del Hogar.

El 7 de maig del 1975, arran d’una batuda policial contra Bandera Roja, van ser detinguts Francesc Reguant, de l’AV d’Horta, i Pep Martínez Barceló, tresorer de l’AV de Nou Barris. Al juny, quan la moció de censura dels bombillaires ja havia fracassat a la Favb, la repressió governativa es va intensificar. I així havia de ser, si ens atenem als informes que la Policia entregava al Govern Civil: “Todas las asociaciones de Barcelona” estaven infiltrades amb “gran eficacia” pels comunistes.

El 14 de juny del 1975 les entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta van convocar un acte popular per reivindicar la recuperació dels terrenys de la fàbrica de l’Espanya Industrial. “Tothom hi ha de ser, des de l’avi fins al nen”, resaven els cartells. Com certifica un informe del cap superior de Policia, l’acte va ser un èxit i va arrencar amb “una manifestación con salida de la parroquia de San Medín, la cual se dirigía hacia la calle Ermengarda integrada por niños de ambos sexos”, seguit, al pati d’una escola, de “pruebas deportivas, un concurso de pintura rápida y una merienda con canciones infantiles en catalán y una parodia representativa del trabajo, con una pancarta, en la cual se hallaba dibujada una fábrica”.

Prou contingut subversiu, tot plegat, perquè, quatre mesos després, el secretari particular de Martín Villa ordenés al secretari general del Govern Civil: “El Gobernador ha decretado se prepare el oportuno escrito de amonestación o advertencia al Centro Social de Sans”.

És en aquest ambient d’animadversió governativa cap a les associacions de veïns i el ressò que les seves activitats trobaven a la premsa local que cal situar la detenció, el 22 de juliol, del periodista Josep Maria Huertas Claveria i de retruc, després, a l’agost, del seu amic i president de l’AV del Poblenou, Josep Maria Prochazka. També en aquest context cal situar la detenció, a l’octubre, del president de l’AV del Poble-sec, la negativa de Martín Villa a legalitzar l’AV de l’Esquerra de l’Eixample, i la suspensió de les associacions veïnals de la Pau -el gener del 1975- i Joan Maragall -l’agost del 1975-, amb detenció inclosa de dos membres de la primera.

Atemptats ultres

L’onada repressiva contra el moviment veïnal de Barcelona -que es va estendre a Santa Coloma de Gramenet, Terrassa i nuclis del Baix Llobregat- va anar acompanyada d’episodis de guerra bruta. Es partia d’un precedent: el 18 de juliol del 1974 va ser assaltat per l’extrema dreta el barracó que acollia les activitats veïnals de Nou Barris. Però l’estiu del 1975, just després d’adonar-se el franquisme que havien perdut absolutament el control de la Favb, la guerra bruta va arribar al seu grau màxim.

Els primers a patir atemptats ultres van ser l’associació de veïns de les Corts -a qui van destrossar una exposició urbanística- i el Centre Social de Sants. El local de Sants va ser atacat la matinada del 27 de juny del 1975: van trencar el vidre de la porta, van cremar el taulell d’anuncis i van pintar “No al comunismo”. Un segon atemptat al Centre Social de Sants es va produir el 19 de setembre, amb còctels molotov. Van reivindicar-lo els Grupos de Acción Sindicalista (GAS) sota la pintada “Muera el comunismo”. Al juliol, els GAS ja havien reivindicat atacs a la llibreria El Borinot Ros, la parròquia de Sant Andreu i el local de l’AV de Sant Andreu, pintat amb les divises “Rojos asesinos”, “Viva Franco” i “Muera el comunismo”.

Els grups d’extrema dreta que van colpejar el moviment veïnal tenien obscurs vincles amb el Govern Civil, bé a través de la Policia o bé a través dels sectors més ultres del falangisme, que també dirigia Martín Villa en la seva qualitat de Jefe Provincial del Movimiento. L’historiador Pau Casanellas, en la seva tesi doctoral Morir matando, cita un document de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona de finals del 1977 que certifica que els atemptats i la violència feixista “tenia no només l’aquiescència de la Policia sinó, directament, protecció i direcció”.

Destrucció d’arxius del Movimiento

El governador civil coneixia, doncs, la guerra bruta contra el moviment veïnal que la revista Presència, el setembre del 1975, va definir gràficament sota el títol de “Catalunya Molotov”. Per això sobta que Martín Villa no tan sols negui la seva vinculació amb la guerra bruta, sinó també la relació entre elements ultres i la Policia: “Yo, en cuanto a denuncias de conexión Movimiento, Policía y tal, yo ya eso sí que digo claramente que no me lo encontré”.

Potser perquè moltes proves es van perdre amb els arxius provincials del Movimiento que ell, ja com a ministre de Governació, va ordenar destruir l’abril del 1977.

Marc Andreu és periodista i historiador.

L'entrada El pitjor malson de Martín Villa ha aparegut primer a Carrer.

Aquell acte administratiu culminava moltes coses. En primer lloc, el pla del 1953 ordenava el territori, però no preveia el creixement de la ciutat. En ple franquisme estava en marxa el procés de desenvolupament de Madrid com a capital. Madrid i Barcelona, els dos únics municipis amb carta municipal pròpia, eren referències en paral·lel. Madrid creixia incorporant municipis de l’entorn -Fuencarral, Vicálvaro, els dos Carabanchels, Chamartín, Hortaleza, Barajas…-, amb un horitzó imparable de més de tres milions d’habitants. Barcelona, amb la Carta Especial, tenia, però, moltes limitacions, i tant l’alcalde Porcioles, que demanava més atribucions, com la burgesia immobiliària catalana vivien en el col·lapse.

La constatació d’una necessitat

En la dècada dels seixanta, hi va haver un seguit d’iniciatives de creixement, com el projecte dels túnels del Tibidabo per comunicar Barcelona amb el Vallès, així com propostes d’urbanitzacions especulatives portes enfora de la ciutat, com a la Riera Gallecs, que eren la prova que el mercat del sòl de la ciutat no donava prou i que calia cercar alternatives.

Cap al 1965, els organismes tècnics de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana es van començar a bellugar per fixar les bases per revisar el Pla Comarcal. Els tècnics a qui s’encarregaven els treballs començaven fent estudis de necessitats que poguessin culminar en propostes d’ordenació i de creixement, i és clar, això tocava molts interessos. Per tant, fins que no es va decidir tirar endavant oficialment la revisió van passar bastants anys i moltes coses.

La petjada del cotxe privat

La ciutat tenia greus dèficits i col·lapses de circulació. L’operació de ciutat per fer espai al cotxe privat, símbol del desenvolupament econòmic dels anys seixanta, havia comportat la desaparició de la xarxa de tramvies. En aquest sentit, l’època Porcioles va suposar un bon intent de modernitzar la ciutat: cotxe privat, connexions amb l’exterior, túnels del Tibidabo, autopista del Maresme, primera fase de l’autopista a Girona, autovia de Castelldefels… I a l’interior, el primer cinturó, que connectava la Zona Franca amb la Meridiana, passant per Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Horta i Nou Barris.

Alhora, calia acollir la nova migració que arribava per cobrir les necessitats de mà d’obra industrial i de la construcció, i així van sorgir polígons tant a dins com a fora de la ciutat: els de Nou Barris i el Besòs, però també la Ciutat Satèl·lit a Cornellà o Bellvitge a l’Hospitalet. I quedava per resoldre el barraquisme del Somorrostro, el Carmel, Montjuïc, els barris d’autoconstrucció o els de les cases barates.

A tot això cal sumar la falta d’equipaments nous, ni educatius, ni de salut, ni esportius, i les maniobres corruptes per edificar en les poques zones verdes existents, cosa que va portar a una situació de malestar i greuge de la qual van resultar les primeres protestes i mobilitzacions: per les condicions dels habitatges; per les deficiències en urbanització; per la manca de semàfors; pels problemes de clavegueram, enllumenat i paviments; per l’escassetat de places escolars i la proliferació d’acadèmies privades als entresòls; per la pobra, inadequada o inexistent atenció primària, tant sanitària com social; per les greus mancances en els serveis municipals de la neteja o la recollida de brossa; per uns transports públics que eren deficitaris, escassos i estaven mal organitzats; pels equipaments culturals només per quedar bé, i un llarg etcètera.

Porcioles, al carrer

El nivell de descontentament i de resposta veïnal va ser tan important que va comportar la destitució de Porcioles i la seva substitució per Masó. Està plenament verificat que el franquisme va voler tallar aquest augment de mobilització contestatària, que a més protestava pel nivell de corrupció tant dels equips dirigents municipals com del conjunt de regidors que componien el ple municipal.

El moviment urbà, amb les associacions de veïns al capdavant, era una realitat. També van haver-hi unes promocions de professionals demòcrates -arquitectes, advocats, periodistes, aparelladors, enginyers…- que, tant als seus col·legis professionals -cal recordar les revistes CAU i Quaderns d’Arquitectura- com assessorant les associacions, van contribuir a la mobilització pel Pla Comarcal.

La batalla era clara: la fàbrica de sòl que era la gran ciutat se la disputaven, d’una banda, els propietaris, promotors de sòl i constructors, i de l’altra, els veïns, que reclamàvem el sòl per als equipaments i zones verdes que mancaven als barris i a la ciutat. La proposta de revisió del pla suposava moltes afectacions pels nous serveis viaris, a les quals ens oposàvem, però també recollia una gran reserva de sòl per a equipaments i zones verdes. D’alguna manera es reconeixia per primer cop el dret a l’equipament, que es contraposava al poder del negoci privat.

Els plans populars

El gran moment de la campanya del Pla Comarcal va ser la confecció dels plans populars dels barris. Les associacions de veïns estudiàvem barri a barri la població, les necessitats d’equipaments i de verd, aplicàvem els estàndards i sabíem quina necessitat de sòl calia per resoldre-ho. També analitzàvem les reserves de sòl, antigues fàbriques, espais lliures, i fèiem la llista de solars a reivindicar. Així van anar apareixent les campanyes de reivindicació de la planta asfàltica a Nou Barris, la Sedeta a Sagrada Família, la Pegaso a la Sagrera, l’Espanya Industrial a Sants i Hostafrancs, el Parc de les Aigües al Guinardó, el parc del Castell de l’Oreneta a Sarrià, el de la Maquinista a Sant Andreu, la Casa Golferichs a l’Eixample, el Born a la Ribera, l’Estació del Nord al Fort Pienc, el Parc de la Creueta del Coll a Gràcia, el Parc del Clot, la Fabra i Coats i les casernes a Sant Andreu, i un llarg etcètera.

Tots aquests espais eren objecte de grans campanyes i mobilitzacions, la majoria reeixides, amb gran participació del veïnat, amb recollides de signatures, manifestacions, assemblees i ocupacions, de manera que molts van ser recollits en la proposta de revisió, i l’Administració, ja a l’època de l’alcalde Socías, els va anar incorporant al patrimoni municipal.

Una comarca mobilitzada

La campanya del Pla Comarcal va representar un salt important per al moviment associatiu, perquè afectava tots els barris en el mateix moment. A la Comissió d’Urbanisme de la Favb ens reuníem totes les associacions dels barris de Barcelona, però també les dels 27 municipis de la comarca, amb el planejament comú, cosa que era molt enriquidora per a l’intercanvi d’experiències, i per la força conjunta que suposava. Es va mobilitzar la comarca i es van recollir moltes al·legacions, i el dia de la reunió de la Corporació Metropolitana per a l’aprovació de la revisió, a la plaça de Lesseps, vam ser molta gent la que vam vetllar i acompanyar el procés.

Recordo quan uns dies abans de l’aprovació provisional del Pla Comarcal vam inaugurar l’exposició dels plans populars dels barris de Barcelona, muntada a la Fundació Miró, on també vam exposar el plànol de la proposta de revisió que anava a aprovació, que vam aconseguir per la mòdica quantitat de 5.000 pessetes de l’època. Aquell dia hi eren presents les associacions veïnals, acompanyades pel conjunt de les entitats barcelonines que formaven el moviment ciutadà, sobretot els col·legis professionals i l’entitat Amics de la Ciutat. El que aquell dia es va exposar suposava moltes hores de feina, molts dies de lluites, però va ser la base del programa de les necessitats ciutadanes que els ajuntaments democràtics han pogut anar desenvolupant.

Carles Prieto és expresident de la Favb.

L'entrada La batalla del Pla Comarcal ha aparegut primer a Carrer.

Davant la nova situació política, les associacions veïnals havien aprovat, el maig del 1977, unes normes a tenir en compte en el cas que activistes veïnals fossin candidats a les eleccions -ja fossin generals, autonòmiques o municipals-. Es va acordar que, des del moment que es fessin públiques les candidatures i fins al dia de les eleccions, els candidats o candidates no podrien representar cap entitat en reunions, actes públics o rodes de premsa. En cas de sortir elegits, haurien de presentar la dimissió. Només si no eren elegits podrien recuperar les seves responsabilitats en la seva associació.

Davant el procés constitucional

Els partits polítics es resistien a reconèixer les associacions veïnals. En temps de Josep Maria Socías Humbert -el darrer alcalde de Barcelona provinent del règim franquista-, ja es van negar al fet que estiguessin presents en una comissió que tenia com a objectiu elaborar un Llibre Blanc sobre Barcelona. Així mateix, es va plantejar que s’inclogués les associacions veïnals en l’article 7 de la Constitució, de la mateixa manera que hi figuraven els sindicats, les organitzacions empresarials i els col·legis professionals. Però no es va admetre.

Manuel Vázquez Montalbán ho valorava anys més tard en la introducció del llibre Barcelona en lluita: “No [va ser] així, en part per les regles de joc imposades per la transició, en part per la covardia de les formacions polítiques d’esquerra, que temeren el basisme desestabilitzador dels moviments socials i, molt preferentment, el dels veïns. La pèrdua de protagonisme dels moviments socials va repercutir en la progressiva mediocritat de la democràcia participativa”.

Els drets de les associacions veïnals

Els dies 27 i 28 de gener del 1979, federacions veïnals de tot l’Estat espanyol es van reunir a Barcelona. Entre els seus acords figuraven els “drets de les associacions”. Volíem uns ajuntaments no només democràtics, sinó també participatius, i que se’ns reconegués com a interlocutors del veïnat. Exigíem mecanismes que ens garantissin poder exercir el control de la gestió municipal: el dret a participar amb veu als plenaris; el dret a la proposta, d’obligada consideració; el dret a la informació, suficient i amb antelació; el dret a gestionar serveis i equipaments municipals; el dret a celebrar un referèndum municipal a petició de la població; la capacitat de convocar els veïns en general -no només els socis-; i una nova Llei del Règim Local.

El document aprovat en aquesta trobada estatal va ser debatut i refrendat a la primera assemblea de les associacions veïnals de Catalunya, celebrada a Manresa el 2 de desembre del 1979.

Un històric Memoràndum-Manifest

L’11 de març del 1979, les associacions veïnals de Barcelona van fer públic un document adreçat a les diferents candidatures. L’Ateneu la Flor de Maig va acollir el que seria el primer debat veïnal amb els alcaldables. A la cita només va faltar el socialista Narcís Serra. El va substituir Pasqual Maragall. Es va discutir el Memoràndum-Manifest. La majoria de les candidatures el van copiar en concretar els seus programes electorals. Pep Subirós, durant molts anys assessor de Maragall, ressalta en el seu llibre El vol de la fletxa: Barcelona 92, crònica de la reinvenció de la ciutat (Electa, 1994) que era un document “sorprenent i admirable per la identificació clara dels problemes d’aquell moment a la ciutat i pel caràcter raonable de les seves exigències”.

Després d’anys de lluites, el moviment veïnal portava avantatge als partits legalitzats, perfilant un model de ciutat al servei del veïnat. Quan va començar a rutllar el nou Ajuntament, la inexperiència en governar, les urgències del dia a dia -com eren pagar les nòmines dels més de 45.000 funcionaris municipals-, van impedir als seus responsables l’obertura d’un debat assossegat que concretés el seu model de ciutat. Els primers anys de democràcia, les actuacions de l’Ajuntament van ser una resposta a les reivindicacions veïnals, encara que de vegades arribaven massa tard.

Les primeres eleccions municipals

Les eleccions municipals es van convocar finalment per al 3 d’abril del 1979. No se celebraven des del 1934. La Coordinadora d’Associacions de Veïns de 9 Barris va publicar el comunicat Davant les eleccions municipals. En ell, les associacions manifestaven: “Amb ajuntaments democràtics seguim sent necessàries. Mantenint-nos independents dels partits, unitàries i pluralistes”. Davant la nova situació política, s’analitzava quina relació calia tenir amb la institució municipal. I es concretava: “Les associacions veïnals se situaran a la plaça de Sant Jaume, davant de l’Ajuntament, i les relacions seran d’aplaudiment i suport si es recullen els interessos dels barris, o de lluita i denúncia si no es recullen”. Alguns militants del PSC, en veu baixa, van començar a pontificar que les associacions no tenien raó d’existir en democràcia. El temps no els va donar la raó.

Maragall se surt de la comitiva

Quan per fi vam poder votar, Serra va ser nomenat alcalde. El 19 d’abril del 1979, l’edifici de l’Ajuntament i la plaça de Sant Jaume estaven plens d’homes i dones que celebràvem la presa de possessió del primer ajuntament democràtic després de 40 anys de dictadura. Recordo que, aquell dia, vaig saludar molts veïns i amics. En acabar la cerimònia, el nou alcalde i els seus companys van formar un seguici i, en processó, es van dirigir cap al Palau de la Generalitat a saludar el president Tarradellas. Creuant la plaça, Maragall ens va veure a Carles Prieto [en aquell moment, president de la Favb] i a mi, va sortir de la fila i ens va abraçar, dient “a partir d’avui ens hem de veure més”. No va ser així. Trigaríem mesos a poder reunir-nos amb ell.

Barça! Barça! Baaarça!

El 16 de maig del 1979, el Barça va guanyar la Recopa al Fortuna de Düsseldorf. L’endemà, milers de culers esperaven al Barça a Sant Jaume. Eren les set de la tarda i, a la mateixa hora, les associacions veïnals tenien la seva primera reunió amb els responsables de l’Ajuntament democràtic. Va costar sang i suor arribar a la porta lateral de la plaça de Sant Miquel. Ens va rebre un guàrdia municipal. En indicar-li el motiu de la nostra presència va dir: “Preguntaré”. Va tornar i ens va dir que la reunió s’havia suspès. Les autoritats eren al balcó de Sant Jaume. El cabreig va ser monumental. Ens van deixar plantats, a un centenar de representants veïnals, per tenir el seu bany de masses. Quan vam abandonar la porta lateral de l’Ajuntament, sentíem els crits de “Neeskens! Neeskens!”.

La reunió es va fer quatre dies després. Va ser dura. Entre d’altres coses, els vam recordar l’exigència de veu als plens de Sant Jaume i l’elecció directa dels consellers de Districte. Ens van donar allargues: “Ja us contestarem”. Havien après aviat.

Molt més que un memoràndum

El Memoràndum-Manifest es va aprovar com a clausura de les jornades de debat municipal impulsades el març del 1979 per la Favb. Dirigit a l’equip de govern que sortís de les eleccions locals, recollia les línies mestres dels plans populars elaborats com a resposta al Pla Comarcal. Volia donar solucions als problemes d’una Barcelona dels barris marcada per grans desequilibris; una ciutat injusta, inhumana i col·lapsada. Mundo Diario anunciaria el document en portada amb el títol “Las asociaciones de vecinos no se resignan a morir”.

Dividit en 11 grans apartats, el Memoràndum indicava què calia fer per assolir una ciutat més habitable. Analitzava, per exemple, l’enorme dèficit de places escolars i la poca qualitat de l’ensenyament públic. Plantejava la necessitat d’enfortir el procés de municipalització de les guarderies. Reivindicava centres de salut per a tots els barris i hospitals de zona als districtes. Donant veu a les vocalies de dones, plantejava, entre altres objectius, que continués la política d’obrir centres de planificació familiar. I en l’apartat cultural, donava suport a les demandes dels ateneus populars i casals de barri.

Més transport públic

Pel que fa a la mobilitat, el Memoràndum deixava molt clar que calia prioritzar el transport públic per davant del privat. Demanava que es construïssin les estacions de metro que els barris mal comunicats demanaven feia temps. Sol·licitava que s’abandonés, definitivament, la construcció d’autopistes urbanes i, per evitar que el tràfic pesat i perillós passés pels carrers, mantenia que calia implementar la gratuïtat del Tercer Cinturó.

El Memoràndum exigia que l’habitatge es considerés un “equipamiento social”. Donava prioritat als barris de l’Obra Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda, amb dèficits greus tant en els edificis com en la urbanització de l’entorn. Per controlar l’especulació, reclamava un llistat de tots els solars municipals concretant-ne l’ús i la gestió. També demanava incrementar el patrimoni municipal adquirint solars sense construir.

Descontaminació del Besòs i el Llobregat

En l’apartat d’ecologia urbana, el text plantejava ni més ni menys que la descontaminació de les aigües dels rius Besòs i Llobregat, així com de les platges urbanes. També que es tanquessin les indústries que contaminaven la ciutat i que es construïssin zones per a vianants. I exigia la recuperació de les zones verdes existents i la construcció d’altres que s’estaven reclamant.

Un detall curiós: el Memoràndum reivindicava la figura del guàrdia urbà de barri. Va ser tot un projecte de ciutat, de la Barcelona dels barris per a la capital de Catalunya.

Andrés Naya és activista veïnal.

L'entrada El veïnat davant la democràcia municipal ha aparegut primer a Carrer.

Naya era un empleado de banca. Se pasaba el día revisando remesas de letras en una oficina del Banco Hispano Americano -sí, el mismo de la canción de Sabina Y nos dieron las diez– de la calle Guipúzcoa, en la Verneda. Pero aquella mesa metálica de color gris -una más entre una treintena- acabó convertida en su oficina. Había una especie de pacto tácito con el director de la sucursal, admite Naya, de modo que, cuando él acababa su trabajo bancario, se dedicaba al activismo. Allí recibía decenas de llamadas telefónicas de los numerosos periodistas que cubrían la información de barrios. Porque, en aquellos años, así era: la información de barrios tenía un amplio eco en los medios. No era una información preferente, pero ningún medio la descuidaba.

Vecino de la Prosperitat, Naya tuvo la fortuna de convivir -y, sobre todo, de negociar- con Josep Maria Socías i Humbert, uno de los alcaldes más dialogantes que recuerda: “Todo el mundo reconoce que fue un pacificador de los barrios. Dio margen para que los movimientos sociales se expresaran y puso en marcha cosas que parecían impensables, como los centros de planning [planificación familiar] o las guarderías municipales. Ahora puede sorprender, pero, en aquellos tiempos, que hubiera guarderías en los barrios se consideró una gran victoria”. Periodistas y activistas sabíamos que Socías era un negociador infatigable. “Aprovechó muy bien los resquicios de la transición”, recuerda Naya. “Además -precisa-, teníamos a nuestro favor el gobierno en la sombra que había montado. Las relaciones eran fluidas”.

Una reunión en la alcaldía

Una de esas reuniones generó el minuto de gloria de Naya, aquel que cambiaría su estatus en la sucursal bancaria de la Verneda. Lo recuerda la periodista Maria Favà y lo explica él mismo: “Vino el director a mi mesa y me dijo: ‘Te llaman de la alcaldía’. Había una reunión con el director general de Vivienda para conseguir pisos para los barraquistas de Prosperitat y Socías quiso que yo estuviera presente. Al acabar, me dijo la secretaria: ‘Te espera un coche abajo, para llevarte a donde le digas’. Salí del Ayuntamiento con la cabeza gacha, pensando: ‘Mira que si ahora me ve alguien entrando en un coche oficial…’. Me quise poner delante, junto al conductor, y no me dejó: ‘Usted tiene que ir atrás’”.

Y aquí Naya abre un paréntesis en la narración, uno de esos paréntesis que tanto le gustan: “El chófer, por cierto, era un facha, uno de aquellos funcionarios del viejo régimen a quien no le gustaba nada la transición”. “Le dije que me llevase al trabajo -continua explicando- y, cuando llegué, dio la casualidad que el director de la sucursal se encontraba en la puerta. Imagínate cómo le cambió la cara cuando me vio bajar del coche oficial. Desde ese día, casi me hacía reverencias al pasar”. Lo explica riendo, como un hecho sin mayor trascendencia, pero la historia es relevante por el papel que Naya adquirió en aquellos años.

Aquel Consistorio de transición tuvo también la suerte de contar con interlocutores como Naya. La información que facilitaba era absolutamente fiable. Lo recuerda la periodista María Eugenia Ibáñez: “Explicaba textualmente lo que se había dicho en cualquier reunión. Era la fuente ideal para cualquier periodista. Conocía las cuestiones urbanísticas, que son muy complejas. Lo controlaba todo y lo sabía explicar. Se explicaba incluso mejor que algunos urbanistas, que sabían tanto que eran incapaces de resumir o traducir a lenguaje comprensible algunos temas. Andrés era todo lo contrario: simplicidad en el argumento y rigor en las cuestiones técnicas”.

Periodismo ‘de calle’

Acerca de esa fiabilidad hay unanimidad entre quienes ejercimos el periodismo de calle. Así lo llamábamos. Cuando alguien preguntaba qué hacíamos concretamente en el periódico en el que trabajábamos, nuestra respuesta era sencilla: “Hago calle”. Que la revista de la Favb se llame Carrer -una publicación que Naya codirigió durante tres décadas- no deja de ser un homenaje a aquella época. María Eugenia Ibáñez sostiene que “Carrer es, de largo, la mejor publicación sobre la información de Barcelona”. “Y yo veo en el rigor de Carrer -añade con énfasis- el rigor de Andrés”, agrega.

“Yo había aprendido -recuerda Naya- que aquello que aparecía en la prensa se solucionaba mejor. Así que tenía claro que había que aprovechar esa circunstancia. Pero los medios eran muy precarios. Redactabas una nota de prensa y había que cruzar toda la ciudad para repartirla a mano por los periódicos”. A las generaciones más jóvenes, a veces les cuesta imaginar cómo era el periodismo sin teléfonos móviles, sin correo electrónico. Pues era así: una sucursal bancaria convertida en una suerte de extensión de la Favb y notas de prensa escritas apresuradamente a máquina y transportadas en mano a altas horas de la noche.

Esa llamémosle complicidad con la prensa se traducía en reservar a los periodistas un lugar privilegiado en las acciones vecinales. Quien esto escribe puede dar fe, porque viajó en uno de los autobuses secuestrados en Roquetes para demostrar que los viejos Chausson podían subir hasta lo más alto del barrio. “Los palestinos secuestraban aviones y nosotros secuestrábamos autobuses”, ríe Naya.

Fiable y comunicativo

Uno de los lugares que Naya visitaba con frecuencia era la redacción de Mundo Diario. Estaba muy alejada de Prosperitat, en la calle Cardenal Reig, en la frontera con Hospitalet de Llobregat, y llegar hasta allí suponía un largo peregrinaje -recuérdese, entonces la Ronda de Dalt no era más que un proyecto en un cajón y el metro era desconocido en algunos barrios-. Allí trabajaba María Eugenia Ibáñez, más conocida como MEI -sus iniciales-, un nombre que aparece con frecuencia en boca de Naya. Cuando explica historias, a menudo acaban con la frase: “Entonces llamé a MEI…”, “hablé con MEI y le expliqué…”, “fui a ver a MEI y le dije…”. Hoy, MEI subraya, como Maria Favà, y como tantos otros periodistas de local, la fiabilidad de Naya y su capacidad de comunicación. Nadie recuerda que una información facilitada por él haya sido desmentida.

“Ha sido, además, un sensible informador -apunta María Eugenia Ibáñez-, capaz de captar detalles que, por su simbolismo, podían interesar a según qué medios y según qué periodistas”. Y recuerda el caso del pino y el banquito del Campo de la Bloc -así llamada en recuerdo de la Casa Bloc de Sant Andreu-, que los vecinos plantaron para reivindicar allí una zona verde. “La historia del pino, que fueron tres porque los escuálidos árboles se iban muriendo, duró dos años, entre 1974 y 1976, hasta que se consiguió la urbanización de la plaza. Yo recibía puntualmente la información del proceso y así la publicaba en Mundo Diario. Creo que mi director estaba ya un poco harto del pino de la Prosperitat, pero me dejaba hacer. Para Andrés, los pequeños detalles han tenido siempre un simbolismo más allá de las grandes causas, de las elocuencias políticas”.

Naya hizo de las historias pequeñas la gran historia del barrio, recuerda María Eugenia Ibáñez, pero su papel como voz del activismo vecinal tuvo, además, una faceta que todos los periodistas le agradecemos y que ella define con absoluta precisión: “Nunca supeditó la veracidad de la información que tantas veces nos pasó a las exigencias de las causas que defendía”.

J. J. Caballero Gil es periodista.

L'entrada Una sucursal bancaria en la Verneda, cónclave de vecinos y periodistas ha aparegut primer a Carrer.

Una activitat lligada al creixement poblacional de la ciutat, als canvis en els models de vida i al mateix procés de terciarització. La victòria de Josep Lluís Núñez, l’operador més emblemàtic de la ciutat, a les eleccions del Barça del 1978 reflecteix un canvi social que s’havia anat gestant en el període anterior. La crisi del final de la dècada dels setanta va liquidar el vell model industrial i va reforçar la via del capitalisme rendista que s’havia prefigurat en anys anteriors.

Especulació immobiliària

La Barcelona de Josep Maria de Porcioles -i la seva continuïtat amb els alcaldes Enric Masó i Joaquim Viola- és la Barcelona de l’especulació immobiliària i les requalificacions urbanístiques. Un gran negoci on participen molts agents -propietaris del sòl, promotors, constructors-, més atomitzat que en altres ciutats a causa de la mateixa estructura i dimensió de la ciutat. Més enllà de les grans promocions d’administracions com l’Institut Municipal de l’Habitatge o l’Obra Sindical del Hogar, la construcció de barris sencers, com ara Ciutat Meridiana -promogut per Joan Antoni Samaranch- o el Turó de la Peira (Roman Sanauja), va ser excepcional.

Aquí l’especulació anava fonamentalment solar per solar i edifici per edifici, i en aquest camp destaquen operadors com el ja esmentat Josep Lluís Núñez (Nuñez y Navarro), “el xèrif de les cantonades de l’Eixample”, i Josep Maria Figueras (Habitat), el promotor del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat i protagonista de requalificacions discutides com la del solar de l’antic Hispano Francès.

El Pla de la Ribera

Les millors oportunitats de negoci es donaven amb la requalificació d’antics espais industrials. En aquest sentit, l’operació més ambiciosa del període va consistir en el projecte del Pla de la Ribera, promogut pels grans tenidors de sòl industrial al Poblenou. El projecte, finalment, va ser aturat per les lluites veïnals del moment. Però havia generat les bases per a projectes que després s’anirien concretant en la Vila Olímpica, la façana litoral lligada al Fòrum de les Cultures, el 22@… No sembla casualitat que de la direcció del projecte en formessin part Narcís Serra i Miquel Roca i Junyent, dos prohoms polítics de la transició fortament connectats amb l’empresari Pere Duran i Farell, lligat a Catalana de Gas -l’actual Naturgy-, principal propietària de sòl a la façana litoral. La crisi industrial de final dels anys setanta va facilitar que, finalment, es concretessin grans operacions pensades en el tardofranquisme.

Altres actors

Si bé les polítiques immobiliàries esdevenen el centre de l’actuació de les elits, no podem perdre de vista altres actors importants. Un, sens dubte, és el del control dels subministraments públics. Un poder econòmic en si mateix que a la ciutat tenia tres noms clau: Aigües de Barcelona, Fecsa -part de l’actual Endesa, propietat dels bancs i rescatada per l’Estat a la dècada dels anys vuitanta- i Focsa -que controlava els serveis de neteja i actualment integrada a FCC-. En graus diferents, les tres segueixen jugant un paper important a la ciutat.

Un altre és el poderós grup de pressió automobilístic, on trobem fabricants, gestors d’infraestructures -com Autopistes, promoguda per empresaris propers a l’Opus Dei-, comercials i aquest híbrid entre empresa i associació que es diu RACC. I per sobre de tot i sempre una mica a l’ombra, les grans empreses financeres, que sempre juguen un paper cabdal en la configuració econòmica de la ciutat.

L’economia del tardofranquisme és un moment de dinamisme, de continuïtat i d’inici de remodelació d’un model de capitalisme que acabarà consolidant-se uns anys desprès. I que condiciona molt la vida econòmica i social de Barcelona.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Les elits econòmiques del tardofranquisme ha aparegut primer a Carrer.