Entre les opinions favorables a la creació d’un exèrcit català ha primat la visió pragmàtica. Aquella que diu que, si tots els estats tenen exèrcit, per què no l’ha de tenir Catalunya? Afegint que, si no, Catalunya no seria “un país normal”. Però, en canvi, s’ha obviat la qüestió principal que hauria de conduir a la seva creació: quines són les amenaces a la seguretat a les quals hauria de fer front Catalunya.

Quatre reflexions i un desig
Partint d’aquesta pregunta, algunes qüestions. Primera. La geopolítica mundial actual és molt canviant però, així i tot, a l’Europa occidental no hi ha probabilitats de conflictes armats entre estats. La tendència és reduir els exèrcits i passar-los d’extensius a reduïts, molt tecnificats i d’intervenció immediata en escenaris llunyans.

Per altra banda, l’OTAN travessa una crisi sota l’amenaça de Donald Trump de liquidar-la si no la paguen els europeus. Els països europeus han començat a construir una defensa estrictament europea, la Pesco. En aquest escenari, l’aparició d’un nou estat a Europa no tindria per què seguir els paràmetres tradicionals dels estats/nació post westfalians, i bé podria optar per altres formes organitzatives respecte a com afrontar la seguretat. Inclosa pertànyer a la Pesco sense tenir exèrcit.

La via militar és la solució?
Segona qüestió. Si s’observa l’Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea o la molt similar de l’Estat espanyol on es recullen els perills o amenaces a les quals s’ha de fer front, s’enumeren les següents: proliferació d’armes de destrucció massiva; el terrorisme; crim organitzat; ciberseguretat; seguretat energètica; canvi climàtic, que pot donar lloc a catàstrofes naturals i migracions massives.

Davant d’aquests riscos, no sembla que els exèrcits convencionals puguin oferir-hi cap solució, i si ho fessin, seria un fort dèficit democràtic, perquè representaria la militarització d’uns riscos que no tenen solució per la via militar.

És cert que en l’EES apareix un altre perill: els conflictes armats en escenaris que puguin afectar la seguretat europea. Un tipus de conflictes que podrien necessitar intervencions militars si abans haguessin fracassat tots els mitjans diplomàtics per impedir-los.

Però un Estat de nova creació podria optar per altres tipus de mitjans per abordar-los, com la mediació i la transformació del conflicte. És el cas de Catalunya, un país que s’ha distingit per tenir una societat mobilitzada en favor de la pau, amb multitudinàries manifestacions contra la guerra i amb centres i professionals experimentats en la construcció de pau. Catalunya podria contribuir a la transformació dels conflictes per mitjans no militars.

Tercera qüestió. La principal missió d’un exèrcit és dissuadir a tercers d’un atac. La ubicació geogràfica de Catalunya, situada al nord-est de la península Ibèrica, amb fronteres amb Espanya, França i Itàlia representa una greu dificultat per a aquells que volguessin agredir Catalunya.

Perquè aquests països serien els primers en rebre les amenaces i de ben segur que les impedirien. Aleshores, a Catalunya li interessaria establir forts llaços d’amistat i de seguretat compartida amb aquests estats que l’envolten. Perquè, per altra banda, Catalunya no pot aspirar a ser un Estat sense una separació pactada i amistosa amb Espanya i la UE.

Seria irresponsable pensar que Catalunya necessita un exèrcit per defensar-se d’Espanya o de la resta de països veïns, posseïdors d’unes forces armades poderoses amb les quals Catalunya no podria competir per qüestions òbvies de grandària, població i pels extraordinaris costos econòmics que això comportaria.

Seguretat versus defensa
Quarta qüestió. Sense dubte, la més important. Cal diferenciar entre “seguretat” i “defensa”. Mentre la defensa de l’Estat és concebuda sempre des de l’àmbit militar per dissuadir o intervenir davant d’una amenaça externa o interna, la seguretat és un concepte molt més ampli que engloba tots els àmbits de la vida de les persones d’un Estat. El concepte clàssic de seguretat nacional té com a objectiu prevenir o rebutjar amenaces i per tant defensar militarment la sobirania i la territorialitat de l’Estat.

En els darrers anys ha aparegut una nova concepció, la seguretat humana, que té dimensions transfrontereres, on les solucions no poden buscar-se a escala nacional i cal buscar-les en la cooperació internacional. D’aquí sorgeix que la seguretat prengui una perspectiva multidimensional en un món interdependent on les estratègies no poden ser estrictament militars, i que cal introduir estratègies diplomàtiques, civils, policials i de cooperació al desenvolupament per fer front a aquestes noves inseguretats.

La seguretat no passa per l’exèrcit
Tot allò que hem indicat no vol dir que una Catalunya independent no necessités resguardar els seus espais aeri, marítim, fronterer, territorial, la població i les infraestructures. Però podria fer-ho amb cossos de seguretat interior, els Mossos d’Esquadra, amb patrulleres i avions que donessin seguretat davant possibles perills. Cossos que en cap cas no serien un exèrcit.

Per últim. Per què no somiar en l’ideari kantià de pau perpètua, on la seguretat és compartida entre tots els estats i es deixa en mans d’un organisme mundial (Nacions Unides). Això permetria dissoldre els exèrcits nacionals. Qualsevol nou Estat podria iniciar aquest camí.

L'entrada Un exèrcit català? ha aparegut primer a Carrer.

Durant la primera meitat del segle XIX, la mitjana d’intervencions militars violentes a Barcelona supera de llarg el seu càlcul. La capital catalana tenia algunes característiques que la feien particularment propensa a l’explosivitat castrense. Des del setge i presa de Barcelona pels exèrcits de Felip V el 1714, la casa borbònica la va considerar una plaça sotmesa.

Les fortaleses de la Ciutadella i de Montjuïc no tenien tant la funció de defensar atacs forans com de vigilar muralles endins. Alhora, a partir de la influència napoleònica, la ciutat va esdevenir un focus d’idees liberals i, més tard, republicanes. L’emergència industrial va convertir el pla de Barcelona en un important focus migratori, però la ciutat, emmurallada, degradada i insalubre, no estava preparada per acollir aquelles onades de nova població, i les males condicions de vida i l’escassetat de béns bàsics afavorien igualment els aixecaments incontrolats. Repassem algunes actuacions militars sonades a Barcelona durant els darrers 250 anys.

1789, els rebomboris del pa
Diverses apujades del preu del pa en pocs mesos van fer sortir la gent al carrer el febrer del 1789, amb l’assalt d’algunes botigues i el forn municipal. Un intent de prendre l’edifici de Capitania per part de la torba va provocar la fugida del Capità General cap a la Ciutadella. Des d’allí, Francisco González de Bassencourt (que fins al 1979 tingué un carrer a la ciutat, l’actual Nou de la Rambla, amb el nom del seu títol nobiliari, Conde del Asalto) va ordenar la sufocació a la cavalleria, a cops de sabre. De resultes de l’episodi, es van dictar 90 ordres de deportació i quatre persones van ser afusellades, entre elles una dona, Josepa Vilaret, la Negreta, que avui dona nom a un centre social del barri Gòtic.

1830, les bullangues
Durant la regència de Maria Cristina de Borbó i més tard del general Espartero, a partir dels anys 1830, per la minoria d’edat de la futura reina Isabel II, Barcelona va entrar en un període de tensions i protestes, conegudes com les bullangues, vinculades a la primera guerra carlina o a disputes entre sectors liberals. Algunes s’originaven per motius que avui fan riure, com l’aixecament de 1835, gestat per la baixa qualitat dels toros en una corrida, que va acabar amb la crema de convents i una fàbrica.

El novembre de 1842, un tumult al Portal de l’Àngel, quan un grup d’obrers pretenia entrar amb gerres de vi a la ciutat sense pagar drets de porta, es va estendre a la plaça de Sant Jaume. La guarnició militar va reaccionar prenent el control de l’Ajuntament. L’endemà, la revolta ja era generalitzada, amb incendis i barricades arreu.

Al descontent per anys d’abusos militars s’hi va afegir l’oposició a les intencions del Govern d’eliminar els aranzels sobre els productes tèxtils britànics. La situació va arribar a un nivell de descontrol tal que les tropes es van retirar de la ciutat i va quedar a mans d’una Junta de Vigilància, que reclamava la dimissió del regent i que es garantís el proteccionisme duaner.

El general Baldomero Espartero, que des del 1840 era a càrrec de la regència de la Corona (a la pràctica, era el cap de l’Estat), es va desplaçar fins a Sarrià per dirigir la resposta. El 3 de desembre, des de la fortalesa de Montjuïc i durant 13 hores, es van llançar més de mil canonades sobre la ciutat que van causar una vintena de morts i van malmetre 462 edificis, entre ells el Saló de Cent de la casa consistorial. La rendició va comportar unes cent condemnes a mort i una multa de 12 milions de rals imposada a la ciutat per sufragar la despesa de l’operació.

1843, la Jamància
L’any següent, el 1843, Barcelona patiria una nova operació militar contundent. La Jamància o Camància és el malnom despectiu que es va donar a un batalló de voluntaris que aquell mes d’agost va penetrar dins de les muralles, donant a entendre que molts s’hi havien allistat per poder menjar de franc. Els revoltats van constituir una Junta Suprema Provisional de Barcelona i van promulgar un ban amb l’esperança que la revolta s’estengués a altres llocs, i va prendre el control de la ciutat mentre la guarnició s’aquarterava a la Ciutadella, amb durs enfrontaments al port i les Drassanes.

Era una revolta progressista però també amb cert empelt protofederalista, ja que es reclamava al nou govern central que complís l’acord de convocar una Junta General, amb representants de les diverses juntes provincials per organitzar la transició al regnat d’Isabel II. Per sotmetre la insurrecció van fer falta quasi dos mesos de bombardejos, principalment des de la Ciutadella, on dirigia les operacions Joan Prim, aleshores brigadier i futur president del Govern.

1870, la revolta de les quintes
Els avalots relacionats amb el reclutament militar van ser una constant des que el 1770 es va establir el servei militar obligatori pel sistema de lleva. Catalunya es va quedar fora fins als anys 40 del segle XIX, i tots els intents d’implantar-lo generaven protestes i tumults.

El sistema que preveia l’exempció del servei a través del pagament d’un tribut (que feia que a la pràctica només es reclutessin els fills de famílies pobres), era el principal motiu de descontent.

L’abril de 1870, l’arribada d’una columna militar a la Vila de Gràcia (aleshores municipi independent) per sortejar els nous mossos fou alertada pel toc a sometent des de la torre central de la plaça d’Orient (avui plaça de la Vila), i la població va començar a aixecar barricades. Un grup de dones va assaltar l’Ajuntament i va fer una foguera a la plaça, amb els bombos del sorteig. Gràcia va resistir sis dies sota una pluja d’un miler de bombes diàries.

La batalla es va saldar amb una vintena de morts, per efecte del bombardeig i del saqueig que la soldadesca va dur a terme després de la rendició. El general Eugenio de Gamide, que dirigia la columna, es va guanyar una cançó satírica, El General Bum-Bum. La història, potser mitificada, de la campana gran de Gràcia, coneguda com la Marieta, tocant dia i nit tot i sonar esquerdada per l’impacte d’un obús, ha esdevingut tot un símbol de resistència popular. L’episodi va inspirar el nom del periòdic satíric, republicà i federalista La Campana de Gràcia.

1905, els fets del ‘Cu-Cut!’
El 25 de novembre de 1905 un grup d’oficials de l’exèrcit, actuant per lliure, va assaltar la redacció i la impremta de la revista satírica Cu-cut!, vinculada a la catalanista i conservadora Lliga Regionalista de Catalunya, i també fou incendiada la seu del diari òrgan del partit, La Veu de Catalunya.

El motiu fou un acudit que ficava el dit a la nafra dels fracassos militars espanyols a Cuba i Filipines. El rei Alfons XIII va donar suport explícit a l’oficialitat, cosa que va provocar la caiguda del govern, que havia intentat fer una crida a l’ordre. Arran dels fets es va suspendre la publicació de Cu-cut! durant cinc mesos i es va dictar la Llei de Jurisdiccions, que atorgava àmplies competències als comandaments militars per perseguir els delictes contra la unitat de la corona.

1909, la Setmana Tràgica
Durant l’estiu de 1909, l’ambient a la ciutat era de gran crispació arran de l’ordre de mobilitzar tots els reservistes catalans per sufocar una rebel·lió marroquina a Melilla. Es va convocar una vaga general per al 26 de juliol. L’endemà, l’aixecament havia esdevingut una veritable revolta contra les oligarquies i el poder eclesial.

En dos dies es van aixecar unes 250 barricades i pel cap baix 26 edificis religiosos foren incendiats. El Govern va decretar la llei marcial i va enviar tropes de València, Saragossa, Pamplona i Burgos per apagar la insurrecció. Més contundent fou encara la repressió posterior: 1.967 detencions, 200 ordres d’expulsió a més de 300 quilòmetres de Barcelona i 1.925 consells de guerra, dels quals se’n van derivar 17 condemnes a mort. Cinc foren executades, entre elles la del pedagog i teòric llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre. Arran dels fets, el periodista uruguaià Antonio Loredo va batejar Barcelona com “la rosa de foc”.

1936, la guerra civil
Les últimes intervencions militars a Barcelona, molt més presents en la memòria col·lectiva, es van produir fa 80 anys: la revolta militar del juliol de 1936, origen de la guerra civil, sufocada en part per la resposta de milícies populars que van donar pas a uns mesos de revolució llibertària; i l’entrada de les tropes franquistes victorioses, el 26 de gener de 1939, sense resistència.

Entremig, Barcelona va patir més de 51 raids aeris, amb especial crueltat els del març de 1938, per part de l’aviació legionària italiana, que donava suport a Franco.
El balanç del que es considera el primer atac indiscriminat des de l’aire sobre objectius civils s’avalua en més de 4.000 morts.

L'entrada Canonades contra «la rosa de foc» ha aparegut primer a Carrer.

– Què puc fer amb aquesta navalleta que no pugui fer amb allò d’allà? -li pregunto tot mirant el míssil Thaad que exhibeix la companyia Lockheed Martin, una bèstia de 6,17 metres i 900 quilos.

– Doncs obrir una llauna. Menjar-te el que hi ha dins. I sobreviure -contesta la responsable de les navalles militars suïsses.

Sobreviure.

París ha acollit aquest cap de setmana la fira bianual d’armes terrestres i aeroterrestres més gran del món –Eurosatory– amb la mateixa fixació de sempre: la defensa i la seguretat. Més de 140.000 metres quadrats de moqueta i obsessió. Tot per al soldat. Menys taüts.

La fira (només per a professionals: els que venen, els que compren, periodistes i espies) va obrir les seves portes el dilluns. Hores després, a prop de París, un gihadista va clavar nou ganivetades a l’abdomen d’un comandant de policia. Després va apunyalar la seva dona davant del fill de tres anys.

Un “drama abominable”, va dir el president de la República. Abominable i quotidià.

Quants míssils tenim nosaltres? Quants ganivets tenen ells? On comença la defensa i on acaba la seguretat?

En un luxós pavelló exterior, la companyia alemanya Rheinmetall (té nom d’òpera de Wagner: Metalls del Rin) exposa el seu mega canó de 130 mm. “La mida sí que importa”, anuncien. En una pantalla, a càmera molt lenta, Rheinmetall escenifica la seva granada de mà ABHGR, que en caure fa un bot i explota sobre el cap de l’enemic.

L’anterior edició d’aquesta fira va tenir lloc el juny de 2014 amb les paraules protection i security exposades fins a la sacietat.

Un mes després d’aquella edició, els gihadistes trencaven la frontera entre Síria i l’Iraq i creaven l’Estat Islàmic. Des de llavors, només a París els gihadistes han matat 150 persones en atemptats de dispersió. El futur sempre ve per on el màrqueting no ho espera. Com els escorpins.

Hall 5, passadís K, estand 521: apareixen les pistoles i fusells de la companyia txeca CZ. Un dels seus models estrella és l’Scorpion EVO 3 A1, un subfusell “extraordinàriament agradable per al seu usuari”, tot un homenatge -confessen en un fullet- a “aquests invertebrats de la classe dels aràcnids, coneguts per la seva extraordinària resistència a la radioactivitat, les temperatures extremes i armats d’un agulló verinós a la seva elevada cua”.

Pots apropar-te, sostenir-lo (descarregat) a les teves mans, ficar el dit al gallet i fer clic, clic, clic… com van fer Sherif i Said Kouachi el gener de 2015 a Charlie Hebdo i al supermercat jueu. Amb un subfusell Scorpion, entre altres armes, van matar 17 persones.

A CZ no ofereixen caramels ni galetes ni detallets, com fan la majoria d’estands. Només adhesius dels seus rifles d’assalt.

El merchandising que més triomfa són els ninos de goma antiestrès. L’alemanya Mahle (radiadors per a tancs) els regala en forma de soldat grassonet; la francesa NYCO (lubricants per a la batalla) en forma d’avió de combat; la nord-americana Bose (amplificadors de guerra) en forma de tanc; la belga Red Star (logística militar) en forma de granada de mà.

Kalashnikov Group no ofereix res. Ni caramels. Els trobo al hall 6, passadís 6, estand 197. L’home que m’atén m’ho explica tot.

– Primer va ser l’AK-47, el primer kalàixnikov. Era el millor del món. Després l’AKM. Era el millor del món. Ara tenim l’AK 103.
– No m’ho digui: el millor del món.

– Efectivament -respon amb una mirada de què collons busques tu, vinga, desapareix.

Els kalàixnikov es poden veure. Però no tocar. En aquest estand no hi ha clic, clic, clic… Fora, sí. Amb un kalàixnikov AKM, a més de granades, nou gihadistes van matar el novembre 130 persones en diversos punts de París.

Le Carillon va ser un d’ells. Ahir a la tarda, amb la gent embadalida amb el partit França-Albània de la televisió del bistrot, quedaven dos forats de bala. Dos forats penetrant el marbre i la fusta art decó per la part inferior de la barra: van disparar la gent que s’havia tirat a terra.

La companyia coreana Poongsan exposa les seves brillantíssimes bales ordenades en vitrines amb il·luminació focal. Com si disparessin amb diamants.

– Sembla un aparador de Tiffany’s -li dic a Eom, una de les hostesses coreanes.

– Gràcies. Les polim a fons.

Hall 5, passadís D, estand 760. Apareix Sig Sauer, la factoria més gran d’un entramat que va de New Hampshire als Alps. Sobre la moqueta, el rifle Sig Sauer MCX. Pots apropar-t’hi, acariciar-lo i fer clic, clic, clic… com va fer fa una setmana Omar Mateen en una discoteca d’Orlando. Amb el seu rifle Sig Sauer MCX va matar 49 persones.

A l’estand regalen un pin del model Sig P320, “una pistola que s’ajusta a la mida de qualsevol mà”.

Mateen va entrar a la discoteca d’Orlando amb una segona arma a sobre: una pistola austríaca Glock 17. La trobo al mateix hall, passadís K, estand 377. Al taulell tenen una desena d’armes per fer clic. La gent s’apropa i pitja el gallet disparant al buit sense bales. Altres les dispararan per ells.

Glock presenta com novetat la seva pistola model 43, “que s’adapta a tots els estils de vida pel seu perfil ultra ocultable”. I, com a cada fira, et regalen un clauer amb la forma de la seva pistola.

Tot és tan irreal. Tan real. El nom d’una fàbrica tèxtil militar turca: Spectra. El nom d’una empresa de comunicació militar israeliana: Phantom. El nom de la principal fàbrica de tancs finlandesa: Patria. El nom d’un dels ganivets de la italiana FK: Predator.

Els chupa-chups que ofereix l’alemanya Mankiewicz, revestiments de defensa. El cava Freixenet que destapen a l’agència Alan, fabricants croates de fusells per a franctiradors. Els caramels de colors de l’hongaresa Pro Patria, electrònica militar. El Maserati militaritzat que exposa Cristianini, decontamination system. El 140 aniversari de la italiana Fiocchi Munizioni: “Una història escrita amb passió”, la mateixa passió amb què les seves hostesses s’estrenyen la licra de camuflatge.

La fira és immensa, i el diminut estand de kalàixnikov em succiona. És blanc, minimalista, poc il·luminat, com un micro tanatori. Estranyament buit.

“No existeix res al món orgànic o inorgànic, objecte metàl·lic o element químic, que hagi fet més morts. El kalàixnikov ha matat més que la bomba d’Hiroshima i Nagasaki, que el virus de la sida, que la pesta bubònica, que la malària, que tots els atemptats fonamentalistes islàmics, que la suma de morts de tots els terratrèmols que han sacsejat l’escorça terrestre. Un número exorbitant de carn humana impossible d’imaginar”, recorda Roberto Saviano.

Amb fusells kalàixnikov van massacrar el novembre la terrassa del petit bistrot parisenc La Belle Équipe. Va durar tres minuts. Van morir 19 persones, entre les quals la parella musulmana del propietari jueu i un congolès negre com la xocolata que es va encarar als terroristes per evitar que matessin una noia blanca com la llet. A l’hospital, la noia es va passar dies pronunciant obsessivament el seu nom: Ludovic, Ludovic, Ludovic…

Obert de nou, amb les mateixes cadires on va seure Ludovic, a La Belle Équipe hi ha ara una frase il·luminada: “No perquè no tinguem res a dir, hem de tancar la boca”.

En aquesta fira tan explosiva, l’empresa sueca Bofors Test Center sempre té la darrera paraula. La més sublim.

Creada el 1886 per Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita, Bofors té un gran bosc a Suècia on prova i perfecciona el tir de projectils i míssils de qualsevol fabricant. Els seus eslògans marquen, fira rere fira, la magnitud del deliri. Aquesta temporada és una coordenada: N59º 19.238’ E 14º 36.163… El bosc on ells disparen els míssils. El lloc on l’inventor del premi de la Pau tenia la seva residència. I, sobre la coordenada, un missatge en lletres grans i sinceres: “L’infern és un lloc a la terra”.

L'entrada La guerra comença en una moqueta ha aparegut primer a Carrer.

Indra, un gegant al 22@
Indra és la principal empresa del sector de defensa assentada a Barcelona ciutat (en el 22@ del Poblenou), forma part de l’IBEX 35 i alguns anys ha estat situada en el rànquing de les 100 primeres empreses militars mundials. Inicialment empresa pública, el 1999 el Partit Popular de José Maria Aznar la va privatitzar. El principal accionista era Bankia, amb el 20,14% de les accions, però la crisi financera de 2008 va enfonsar l’entitat i el govern de M. Rajoy decideix rescatar-la, injectant-hi 22.424 milions d’euros.

Però la suma és insuficient i el Govern, a través de la Sociedad Española de Participaciones Industriales (SEPI), adquireix l’agost de 2013 el total de les accions que tenia Bankia per valor de 337,1 milions d’euros, i cedeix el control de l’empresa al ministeri de Defensa. El 2015, essent ministre Pedro Morenés, es nomena director Fernando Abril-Martorell.

Indra és una de les empreses d’electrònica, comunicacions i noves tecnologies de més projecció de l’Estat espanyol, està present en 33 països i hi treballen 40.000 persones. L’empresa té participacions en altres empreses, com la Sociedad Española de Misiles (Inmize), de la qual controla el 80% de les accions, i en la que es produeixen la direcció de míssils com el Meteor per a l’avió de combat EF-200 o el Rafale.

Indra té tres divisions d’activitat: la de tecnologies de la informació; la de simulació i sistemes automàtics de manteniment i la de sistemes de defensa. El grup Indra està format per Indra Sofware, Indra Busines, Indra EMAC, Indra Comunicaciones, Indra Teknatrans Consultores i Indra Sistemas de Seguridad. Indra Sistemas representa el 20% de l’activitat i treballa en projectes militars rellevants.

En els últims anys Indra s’ha introduït en les noves àrees de ciberseguretat, ciberguerra, ciberdefensa o ciberinteligencia, i ha creat el centre d’operacions avançades CyberSecurity Operations Centre (i-CSOC). A títol de comentari, destacar que les administracions publiques, com la Generalitat de Catalunya, la Fira, el Port o diversos ajuntaments catalans, mantenen diverses contractacions amb aquesta empresa per a productes informàtics, recompte de votacions o control de peatges de les autopistes.

APPlux+. És una empresa que es dedica a la inspecció, assajos i certificacions. Va ser creada el 1996 a Barcelona pel Grup Agbar. És la concessionària més important de certificacions d’automòbil de les ITV catalanes. Les seves certificacions també arriben al camp militar: Applus ha certificat vaixells de guerra i el submarí S-80 per a l’empresa Navantia.

SENER Group. Una de les seves oficines està situada al parc d’Alba de Cerdanyola. En l’àrea de defensa desenvolupa i fabrica solucions per a superfícies aerodinàmiques i mecanismes de desplegament en míssils o sistemes guiats, també per a la indústria aeroespacial, i en sistemes de propulsió de submarins i modernització d’helicòpters de les forces militars.

En l’àrea de comunicacions intel·ligents treballa per desenvolupar equips de detecció, desmodulació i classificació de senyals de ràdio freqüència. Sener es sòcia de la nord-americana General Atòmic en la fabricació de drons REPER. En concret en el sistema Predator, serà l’empresa encarregada del manteniment dels Repers adquirits pel ministeri de Defensa espanyol. El 2016 va rebre una subvenció de la Generalitat de 20.000€.

GTD Enginyeria de Sistemes. Té una seu a Barcelona ciutat. Treballa en el disseny i desenvolupament de software per a aviació civil i militar, en sistemes de vigilància terrestres, navals o aeris i desenvolupa sensors que proporcionen informació en temps reals per detectar, identificar, fer seguiment i interceptar amenaces. Desenvolupa eines de simulació en aviònica, bancs de proves o, en l’àrea de l’espai, software per a diverses aplicacions, des del seguiment de terra a les llançadores. El 2012 va rebre una subvenció de la Generalitat de 110.520 €.

CT INGENIEROS. Ubicada a Barcelona, desenvolupa projectes per a bucs civils o de guerra i ha participat en la fabricació de les Fragates F-100, en els destructors AWD australians, en bucs d’assalt o en submarins com el S-80. En aeronàutica, cobreix el cicle de vida i és un proveïdor important d’Airbus Defence and Space.

GUTMAR, S.A. Ubicada a l’Hospitalet de Llobregat, al polígon de la Marina del Prat Vermell. La seva activitat principal és la fabricació de mecànica de precisió i muntatge de conjunts mecatrònics, destinats als sectors aeronàutic, espacial, robòtic i biomèdic. També es dedica, a través de la seva filial Aquiles Robotic Systems, al desenvolupament, producció i comercialització de Robots UGV per a activitats perilloses i de desactivació d’explosius. Entre 2012 i 2013 ha rebut subvencions de la Generalitat per valor de 202.364 €.

GMV Aerospace and Defence, S.A. Té seu a Barcelona ciutat i al polígon de l’Ametlla del Vallès. Treballa ens els sectors aeronàutic, de ciberseguretat, seguretat i defensa i navegació per a satèl·lits i telecomunicacions, entre d’altres. És un grup tecnològic que treballa tant per a administracions públiques com per a grans empreses.

ARITEX Cading, S.A. Ubicada a Badalona, desenvolupa sistemes de visió artificial en 3D aplicats a projectes d’aviació.

Álava Ingenieros SA. Manté una oficina a l’Hospitalet. Un dels sectors en què treballa és l’aeroespacial, l’aviònica i en assajos de vol.

CIMSA, Ingeniería de Sistemas, SA. Ubicada a les Franqueses, dissenya i fabrica paracaigudes i sistemes de desacceleració, estabilització i flotació de vehicles o grans estructures.

L'entrada El sector militar a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

El Casal de la Pau no va ser l’únic local que aixoplugava col·lectius d’activisme pacifista. Justícia i Pau al carrer Rivadeneyra 6 o el Centre de Treball i Documentació a Gran de Gràcia 126 en van ser dos igualment molt significatius, com ara els grups DOAN (Dones Antimilitaristes) i més tard DonesXDones, a Ca la Dona. Tots ells s’alimentaven mútuament.

Però, les quatre parets del Casal de la Pau recullen una història específica de diversitat alternativa que cal ressenyar i recordar per ser poc usual i per la diversitat de col·lectius amb presència territorial a barris, pobles, centres educatius i laborals que s’hi van impulsar.

Inspirat en la Maison de la Paix
Hem de situar els orígens del Casal l’any 1976, a les acaballes de la dictadura franquista. Va ser una confluència de diferents sectors i grups d’activistes, com la primera generació d’objectors de consciència per motius no religiosos al nostre país, activistes antinuclears i grups com Pax Christi i els Amics de l’Arca, seguidors del pensador activista de la no violència Lanza del Vasto, que amb el temps inspirarien els Artesans de la Pau, grup que va estar un grapat d’anys realitzant els “Silencis per la Pau” tots els dijous a les 19 hores a la plaça de Sant Jaume.

El Casal de la Pau s’inspirava en la Maison de la Paix de Brussel·les, que era seu, entre d’altres, de la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG-WRI), entitat històrica i referent fundada l’any 1921, que encara existeix (https://www.wri-irg.org/es), i a la qual també es van adherir els grups i persones fundadors.

El Casal va ocupar diversos locals socials, fins que es va instal·lar al carrer Cervantes 2, on romandria fins al seu tancament. Ja des dels orígens la seva característica peculiar va ser la capacitat d’acollir diferents cultures socials alternatives. Més enllà de les especificitats del moviment pacifista i antimilitarista a l’Estat espanyol -en tota la seva diversitat-, va estar imbricat amb els moviments pacifistes europeus en temps de la guerra freda, en la lluita pel desarmament nuclear i contra els blocs militars (OTAN i Pacte de Varsòvia), relacionant-se amb l’END (European Nuclear Disarmament) o en solidaritat activa amb el campament de Dones per la Pau de Greenham Common, a Anglaterra, que va contribuir al desenvolupament al nostre país del feminisme antimilitarista, l’ecofeminisme i l’ecopacifisme.

També cal ressaltar l’important paper que van jugar en tot aquest procés un seguit de revistes de gran qualitat: La Puça i el General i el Mocador, amb seu al Casal de la Pau, i Mientrastanto i En Pie de Paz al CTD. Aquestes publicacions van contribuir a l’aprenentatge i el debat de temes que fins llavors havien estat en gran mesura marginals en la reflexió programàtica de l’esquerra social i de tradició marxista. Reflexions sobre el militarisme o sobre com són condicionats els objectius finals que cerquem en la justícia social pels mitjans que utilitzem per aconseguir-los.

Els vuitanta van ser la dècada en què el Casal de la Pau va eclosionar i es va convertir en un referent i gran generador de lluites i de debats socials. En aquell moment acollia diversitat de grups, la majoria d’ells amb coordinació territorial als barris: El Ganva (Grup d’Acció Directa no Violenta Anti-OTAN), que passaria a anomenar-se Gamba; el Moviment d’Objectors de Consciència (MOC); la Coordinadora de Comitès Anti-OTAN, que més tard impulsaria i contribuiria a crear la CDDT (Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals), els Artesans de la Pau i, més endavant, la coordinadora Anti Mili – MiliKK, l’Assemblea d’Insubmisos o la IDS (Informació per a la Defensa del Soldat).

La pèrdua l’any 1986 del referèndum sobre la permanència a l’OTAN va suposar un cop fort per al moviment pacifista, i es va generar un reflux com a moviment social ampli, malgrat que des del Casal es van seguir impulsant campanyes com la “d’OTAN no-Bases fora”, contra la presència de la VI Flota dels Estats Units al port de la ciutat, contra l’estació de Radio Liberty, que emetia des de l’Estartit propaganda ianqui als països de l’Est, o contra la guerra a l’antiga Iugoslàvia.

En el moment més intens de la lluita anti mili, el Casal no es va lliurar d’infiltracions de la policia, com la d’un element del CSID que, fent-se passar per insubmís, es va colar a l’Oficina per a la Defensa del Soldat (IDS) i va arribar a col·laborar en la redacció de la Guia Anti-mili, i en va controlar l’aparell informàtic.

La lluita contra la mili
Desprès del referèndum de l’OTAN va ser el tema de la lluita contra la mili (que havia estat l’origen del Casal i era una de les columnes vertebrals de l’activisme al local) el tema que va agafar, sota la forma d’insubmissió, tot el protagonisme i que, amb la primera Guerra del Golf (1991) agruparia el conjunt del moviment pacifista amb la campanya de la crida a la deserció, que es va concretar en la solidaritat amb els dos desertors, un d’ells amagat pel moviment associatiu del barri de Prosperitat de Barcelona a la Parròquia de Santa Engràcia.

L’any 1995 el Casal de la Pau va abaixar la persiana, amb la mili obligatòria extingida, en gran part i principalment gràcies a aquells objectors i insubmisos que s’havien jugat anys de presó per la seva voluntat antimilitarista i no violenta.

Espai de riquesa cultural
El Casal de la Pau va aconseguir ser durant uns anys quelcom més que una seu social de diferents entitats i coordinadores: va agrupar i fomentar el debat -no sempre amb tranquil·litat- entre corrents d’activistes que anaven des de grups d’inspiració cristiana, corrents anarquistes o militants de l’esquerra extraparlamentària (especialment del Moviment Comunista de Catalunya i de la Lliga Comunista Revolucionària).

Va generar formes de lluita d’àmplia mobilització ciutadana, de desobediència civil i d’acció directa no violenta o, directament, preferint anar a la presó abans que violentar la pròpia consciència. Sense ser-ne del tot conscients i malgrat les diferències, es va construir un espai compartit de gran riquesa cultural.

Nota: Agraeixo molt a Vicenç Fisas, Jordi Muñoz, Xavier Artal i Josan Cuenca que m’hagin ajudat a fer memòria.

L'entrada El Casal de la Pau, cau de l’antimilitarisme ha aparegut primer a Carrer.

Les primeres cases per a militars es varen construir a final del segle XIX i estaven situades en terrenys de l’antiga Ciutadella, al carrer Wellington, al costat de les casernes d’Infanteria de Jaume I i de Roger de Llúria, actualment convertides en la Universitat Pompeu Fabra. Del conjunt, que responia segons Oriol Bohigas a un model semblant als habitatges que en aquells anys s’aixecaven a l’Eixample (alineats amb les illes Cerdà i emprant materials de ferro), només en resten actualment dos blocs a punt de ser enderrocats.

A les primeres dècades del segle XX el problema de l’habitatge s’aguditzà a les principals ciutats espanyoles, i va arribar a ser una qüestió social reivindicada per les classes populars juntament amb la precarietat de les condicions laborals. Davant d’aquest greu problema i a causa de les reivindicacions socials manifestades des de feia molts anys, finalment el 1911 es publicà la Llei de Cases Barates.

Aquesta legislació enfocada primer per a habitatges de treballadors en règim cooperatiu de lloguer va ser modificada successivament, especialment en 1921 i 1924, per tal d’afavorir l’accés a la propietat a d’altres grups socials, com funcionaris, empleats d’empreses o d’entitats. Dintre d’aquest grup es trobaven els diferents col·lectius militars que durant les guerres d’Àfrica havien augmentat notablement i que aviat s’hi van acollir, especialment a les grans ciutats com Madrid, Sevilla i també Barcelona.

Cooperativa Militar del Guinardó
A partir d’aquestes lleis s’organitzaren a Barcelona dues cooperatives militars per construir cases barates. La primera l’any 1917, quan es creà la Cooperativa Militar al Guinardó. Estava presidida pel general de brigada Àngel Dulce Antón, Marquès de Castell-Florite, i n’era secretari general el tinent Vicenç Costa. Aquesta promoció comptà amb una hipoteca de la Caixa de Pensions a càrrec de Carles Sanlley Girona, donador del terreny.

L’objectiu era construir un grup de cases per a militars compost per 35 habitatges unifamiliars en accés a la propietat, de planta baixa i pis que formaven una illa tancada, projectats el 1922 per Enric Babot Frayre, que renuncià a favor d’Antoni Millás Figuerola. Se situà a la Travessera de Gràcia, entre els actuals Padilla i Lepanto, davant de l’Hospital de Sant Pau, indret que els promotors anomenaven barri d’Alfons XIII. D’aquest conjunt, que poc a poc s’anà modificant i passà a propietat dels militars que hi vivien, només en resten alguns edificis.

Pocs anys desprès, el 1926, es projectà un altre conjunt de cases per part de la mateixa Cooperativa Militar de Casas Baratas. Era un conjunt de 42 casetes unifamiliars projectades per l’arquitecte Antoni Millás Figuerola, de planta baixa i pis amb pati i equipament sanitari complet (WC, lavabo i banyera). Aquest conjunt, de trets clarament modernistes i situat entre els carrers Teniente Costa, Mascaró i Siglo XX, ha restat complet fins avui, i està inclòs en el Catàleg de Patrimoni del Districte d’Horta-Guinardó.

En aquesta mateixa dècada, la “Real Institución Cooperativa para funcionarios de Estado, Província y Municipio Colònia de SAR Infante don Jaime” pretenia construir, també al Guinardó, un total de 294 xalets unifamiliars aïllats. Sembla ser que no ocuparen l’extensió prevista, tot i que és probable que aixequessin algun xalet que podria haver estat ocupat per algun militar.

La creació del ‘Patronato’
L’any 1928 es creà per a tot Espanya el “Patronato de Casas para Militares” amb l’objectiu de desenvolupar un ampli programa de construccions d’habitatges per als militars. Aquesta institució vinculada a l‘exèrcit aixecaria a Madrid un gran nombre d’habitatges; tanmateix, poc en sabem dels que potser es bastiren a Barcelona.

Precisament l’any següent s’avançaria a Barcelona, en el marc de la “Junta Mixta de Acuartelamientos”, en la proposta de construcció de noves casernes en edificis moderns aixecats de nova planta, algunes de les quals arribarien a construir-se abans de la guerra civil, com seria la del Bruc, les de Sant Andreu, la de Bailén (que va comptar amb un pavelló de residència per a oficials i un “Hogar del soldado”) i finalment la de Maria Cristina i Alfons XIII, coneguda també com d’Hostafrancs, on el 1931 el Patronato obté la cessió de terrenys per bastir cases militars al carrer València amb Vilamarí, al costat de les casernes.

Santa Madrona i la Casa Bloc
Desprès de la guerra civil el Patronato continuaria la seva funció, tot i que en el cas de Barcelona sense gaire activitat, a no ser alguna situació puntual com la cessió de la família Recolons d’una casa de la Diagonal per a allotjament de caps i oficials de l’exèrcit. No va ser fins al març de 1943 quan a l’exèrcit espanyol es va crear una estructura pròpia, el “Servicio Militar de Construcciones”, per a la construcció del que aleshores s’anomenà pavellons militars, de la qual n’era gerent i director tècnic l’enginyer militar Juan Campora Rodríguez. D’aquest moment daten els habitatges del Portal de Santa Madrona, així com l’ocupació de la Casa Bloc per famílies de militars i policies.

Amb aquest marc legal i organitzatiu s’aixecarien a Barcelona a la dècada del 1950 els grans conjunts de cases per a militars alguns dels quals encara resten dempeus. Quatre d’ells seguien un mateix model arquitectònic en illes formades per edificis entre mitgeres de planta baixa i cinc plantes, tots ells situats a prop de les corresponents casernes, i eren destinats a oficials i suboficials.

Foren els del carrer Vilamarí amb València a l’Esquerra de l’Eixample, al costat mateix de la caserna abans anomenada Alfons XIII amb un total de 212 habitatges; els del carrer de Palomar (122 pisos), entre el carrer Coronel Monasterio i Torres i Bages, més tres blocs aïllats a tocar del carrer Gran de Sant Andreu, al costat de la caserna d’Infanteria de Sant Andreu; les de Travessera de Gràcia amb Cartagena, a redós de l’Aquarterament Cuirassat de Cavalleria Numància; i els 56 del carrer Ramon Trias Fargas amb Enna, a tocar del parc de la Ciutadella i de la Caserna del Regiment d’Infanteria a Jaén 25. En la mateixa línia es bastirien el 1954 quatre grans blocs de cases al carrer Sor Eulàlia Anzizu, al costat de la Caserna del Bruc a Pedralbes.

Completant aquests conjunts s’aixecà entre 1939-1940 per part de l’esmentat servei de construccions militars la Residencia Muñoz Grandes (coneguda ara com la Residencia d’Oficials) a la Diagonal, destinada inicialment a fills de generals, caps i oficials en actiu i a orfes i fills de càrrecs de l’exèrcit que volien estudiar a Barcelona. Actualment és una residència de descans per a militars i les seves famílies.

Paral·lelament, per als militars de major graduació, es bastiren diferents edificis distribuïts a noves vies urbanes de més “qualitat”, com l’avinguda Gaudí o l’avinguda Infanta Carlota (ara avinguda Tarradellas), al mateix temps que alguns militars residien en pisos dispersos per la ciutat.

Cap a 1963 es projectaren altres edificis aïllats en règim d’accés a la propietat, i l’Ajuntament cedí terrenys al polígon de Montbau per aixecar habitatges per a militars. Encara al 1981, a l’època del ministre de Defensa Agustín Rodríguez Sahagún, es preveu la construcció d’habitatges per a militars.

Tanmateix, a la dècada del 1970 algunes casernes foren quasi desmantellades i se’n van privatitzar els terrenys per aixecar grans conjunts residencials, com el de Roma 2.000, que es bastí el 1973 al carrer Tarragona amb Llançà sobre part de la caserna, i s’ha mantingut fins avui el gran conjunt d’habitatges aixecat l’any 1954, pràcticament tot ell privatitzat.

Aquest panorama residencial es veuria alterat per la reforma de l’exèrcit realitzada a partir de la dècada del 1990 amb el pla META durant el mandat de Narcís Serra com a ministre de Defensa. S’inicia aleshores un ampli programa de desmantellament dels quarters situats en àrees urbanes, i un procés de venda del patrimoni d’habitatges del Ministeri de Defensa.

Tot aquest programa de venda de sòl militar, i en algun cas l’enderroc d’habitatges militars, ha donat lloc quasi fins avui a situacions conflictives amb els militars residents, obligats en molts casos a comprar els habitatges a un preu quasi de mercat, i a operacions especulatives per part de INVIFAS (Instituto de la Vivienda, Infraestructura y Equipamiento de la Defensa) que gestiona la resta del patrimoni d’aquest tipus d’habitatges encara ocupats en lloguer per militars o els seus descendents. INFAS es dedica també a la venda dels habitatges buits mitjançant subhasta pública.

Aquesta situació de privatització d’habitatges militars i de sòl públic, afegida en alguns casos a la lentitud en resoldre l’enderroc i la transformació dels solars de les antigues casernes i habitatges (com és el cas de les de Sant Andreu, en mans del Consorci de la Zona Franca), sumat a la dificultat de donar un ús més ciutadà al gran complex militar de la caserna del Bruc, posa de relleu com aquest conjunt de sòl públic és privatitzat, en lloc de donar-li un ús col·lectiu que servís majoritàriament per resoldre la necessitat d’habitatge i equipaments socials.

L'entrada Cent anys de cases per a militars a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Però l’ànima i el poder castrenses en realitat bateguen en un altre indret molt més sumptuós, el palau de Capitania General. Ocupa l’antic convent de la Mercè, entre la basílica del carrer Ample i el passeig Colom, i amaga un valuós patrimoni artístic i històric. A diferència d’altres immobles estatals del casc antic, com les seus del Banc d’Espanya i de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Capitania no està pas buida ni infrautilitzada: hi treballen vora 200 persones, entre militars i civils.

L’edifici té ús militar des de 1846, arran de la desamortització. Actualment acull la Inspecció General de l’Exèrcit de terra, el comandament que des de 2005 succeeix a les antigues Capitanies com a culminació de la reforma de les forces armades iniciada a la Transició. Encapçalada pel Tinent General, té entre les seves funcions dirigir, gestionar i controlar totes les instal·lacions militars d’Espanya i la representació institucional de les tres branques militars a Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja, que conformen l’àrea operativa “Pirenaica”. Malgrat les aparences i les picabaralles públiques, la relació amb les institucions catalanes i l’elit barcelonina no és pas dolenta.

Les sales nobles del seu interior acullen actes protocolaris amb tota la pompa vuitcentista i són també dipositàries del fervor religiós de la institució. De fet, el vincle entre el palau i la veïna basílica de la Mercè no és només històric o simbòlic, sinó que els dos edificis estan connectats físicament a través de dos ponts coberts.

La música litúrgica, les campanes i la visió de la gran escultura de la Mare de Déu que corona el temple s’escolen tothora a les dependències militars. I a la inversa la influència també és constant: l’església acull celebracions i concerts militars, les vitrines del cambril de la verge exposen ofrenes com insígnies, faixins i bastons de comandament -la majoria dels anys 90, dels darrers capitans generals- i entre la feligresia habitual hi ha una alta proporció de militars en actiu i retirats.

Claustre noucentista únic
El palau de Capitania és un dels edificis de titularitat pública més desconeguts de la ciutat. Pocs barcelonins saben, per exemple, que la patrona de la ciutat té un destacadíssim claustre de dos pisos amagat a pocs metres de la basílica i que poden visitar-lo cada any per festa major.

Harmònic i de dimensions considerables, combina l’elegància del marbre i les columnes clàssiques amb vistosos arrimadors de ceràmica valenciana, on es poden observar al·lusions als mercedaris i als principals virreis i capitans generals de Catalunya.

El primer pis són quatre galeries obertes i més aviat sòbries, mentre que el segon disposa de finestrals de vidre i fusta rematats pels petits balcons del tercer pis. Recorda al de la Casa de la Convalescència, on té la seu actualment l’Institut d’Estudis Catalans. En realitat es tracta de la superposició de dos claustres successius: el barroc original de l’escultor Jaume Granger -del que perviuen les columnes de marbre negre- i la reforma noucentista que en va fer l’arquitecte municipal Adolf Florensa.

Al centre del claustre hi ha un obelisc de principi del segle XX, que fa de font i de fanal. I sota l’escalinata noble sobreviu el pou de Sant Llop, que proveïa d’aigua els frares i el veïnat, però no es veu perquè el tapa una rèplica de l’escultura El desconsol de Josep Llimona.

D’esquena a la ciutat
Mentre que el convent original ‘mirava’ cap a la ciutat, en l’etapa militar l’edifici es ‘gira’ de cara al mar. Els mercedaris van fer-se construir un nou convent (1605-1653) pel mal estat del recinte gòtic precedent i com que l’estretor dels carrers no permetia una façana gaire monumental, van optar per embellir només la portalada. Perviu a la plaça de la Mercè i és obra de l’escultor Jaume Flori.

La primera meitat del segle XIX va passar molta factura al monestir: la Guerra del Francès (1808-1814) i la desamortització (1835) el van deixar malmès i saquejat. Va anar canviant de mans i funcions -caserna de soldats francesos, presó, magatzem, casa de subhastes i oficina d’amortitzacions- fins al 1845, quan finalment es destina a Capitania.

Com relata el llibre El Palau de Capitania General de Barcelona, editat el 2006 per l’exèrcit i reeditat en català el 2008 per la Generalitat de José Montilla, la seu del poder militar hi va anar a parar de rebot. Des de 1714 els capitans generals vivien al Reial Palau -desaparegut i situat al que avui és Pla de Palau-, i allà seguirien si no n’haguessin hagut de marxar el 1845 per cedir-lo a Isabel II en la seva visita a la ciutat l’any següent. Després d’estudiar d’instal·lar-se a la Foneria de Canons, al final de tot de la Rambla, van optar per l’exconvent de la Mercè.

L’enderroc de la muralla de mar entre 1878 i 1883 va propiciar la primera remodelació ‘moderna’ de Capitania. Fins llavors, un petit pont elevat connectava amb el camí de ronda sobre la construcció defensiva, que era un passeig molt popular entre els barcelonins.

Als anys 20, en vigílies de l’Exposició Universal de 1929, ajuntament i exèrcit van acordar una intervenció integral per encarar definitivament l’edifici cap al mar i redecorar-ne l’interior. La façana neoclàssica -on avui hi ha una enorme rojigualda que ha crescut en paral·lel al procés sobiranista- també és un disseny de Florensa. Actualment la gran porta del passeig Colom només s’utilitza en actes oficials i per al dia a dia s’usa una porta més petita que porta directament al claustre.

Un tresor d’accés molt restringit
Tot l’edifici està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. La principal jornada de portes obertes és el dia de la Mercè, tot i que no acull cap acte de la festa major. També es pot visitar per Sant Jordi i en festius estatals com el dia de les Forces Armades, el de la Hispanitat, el de la Constitució i el de la Immaculada.

La visita també permet veure el fastuós Saló del Tron, que embafa els visitants amb un festival de velluts vermells, làmpades d’aranya i retrats monàrquics. La sala Grisallas, el menjador de gala i un pati andalús completen el recorregut. A diferència del claustre, les referències barcelonines i catalanes en aquests espais són escasses o nul·les. Al claustre també s’hi pot entrar el dia de Corpus per veure-hi l’oucomballa i en nits puntuals de concert al llarg de l’any, amb reserva prèvia obligatòria i escassa publicitat.

L'entrada Capitania General, l’epicentre del poder militar a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Amb aquestes operacions, Defensa ha donat per tancat a Barcelona el procés de retirada d’instal·lacions militars de les ciutats iniciat els anys 80, que va retornar els solars de grans casernes com les de Wellington a la Ciutadella, la de Girona a Travessera de Gràcia o les de Sant Andreu. Aquest procés no ha acabat amb la presència militar a la ciutat. Junt amb Capitania General, Govern Militar, la Comandància Naval, el Sector Aeri o la Residència Militar de Pedralbes encara hi queda una gran caserna, la del Bruc, aquell símil de castell medieval a la sortida de la Diagonal. I avui per avui la intenció de l’exèrcit és de quedar-s’hi, com van dir-ho el 2007 i ho van repetir el 2016.

Poca transparència de Defensa
Per parlar de presència militar a Barcelona cal preguntar-se quants militars hi ha a la nostra ciutat. El ministeri mai no ha volgut donar respostes. L’únic que pot donar una mica de llum són les estadístiques de funcionaris. En els darrers 10 anys, mentre el nombre total de membres dels exèrcits ha baixat, els efectius militars a la província de Barcelona han augmentat. Si el 2007 eren 863 els militars a la província, el juliol de 2017 ja n’eren 1.000, del total de 1.691 militars que hi ha a Catalunya.

El gruix de militars de la província es concentra a la ciutat de Barcelona, i en especial a la caserna del Bruc. A la resta de la província les principals instal·lacions són de molts menys efectius, com l’aquarterament aeri del Prat o la reclamada caserna de Santa Eulàlia que fractura la trama urbana de Sant Boi.

L’augment del nombre de militars a Barcelona es va donar després que el 2007 Defensa, per negar qualsevol possibilitat de cessió, afirmés el seu interès per la caserna del Bruc i anunciés que es triplicarien els efectius militars a la ciutat.

La caserna del Bruc ha reforçat la seva importància arran de la reorganització militar de 2016. La impossibilitat real de reclutar soldats suficients per omplir l’exèrcit professional dels 180.000 efectius que van dissenyar en acabar-se el servei militar obligatori, marcarà les diferents reorganitzacions militars. Però cap d’elles s’apartarà del consens entre els partits del règim, que no ha qüestionat una política de defensa basada en el rearmament militar, el foment de la indústria militar i l’exportació d’armament; la subordinació a les aliances militars i el foment de l’anomenada “cultura de defensa”.

Un consens en el qual la propaganda sobre les anomenades missions militars de pau a l’exterior ha estat un eix central dels intents per millorar la imatge dels exèrcits i el pes internacional d’Espanya. Però de participar en un inici de forma majoritària en operacions de Nacions Unides, avui el gruix recau en operacions de l’OTAN i de la Unió Europea.

Espanya ha participat en totes les operacions i guerres impulsades per les grans potències i gran part del desgavell de l’Orient Mitjà, i fenòmens com els d’Estat islàmic són productes directes d’aquestes intervencions, a les quals cal sumar l’impacte negatiu de les vendes espanyoles d’armament a diferents països de la regió.

La reorganització actual ha vingut donada per tres factors: El nombre real d’efectius als que poden aspirar; les missions internacionals; i la necessitat d’organitzar la força per tenir sempre un mínim llest per intervenir. S’ha fixat un model d’exèrcit de 120.000 efectius en actiu, lluny dels 180.000 que pretenien.

Reestructuració de l’exèrcit
Cal destacar que l’exèrcit de terra ha tingut un canvi important. D’estar estructurat en brigades especialitzades (cuirassada, mecanitzada, paracaigudista, muntanya…), que calia anar combinant per a cada operació, s’ha passat a les Brigades Orgàniques Polivalents (BOP). S’han reconvertit les 10 brigades especialitzades en 8 BOP. Aquestes han de poder ser intercanviables, disposant de tot el necessari per actuar sense dependre d’altres unitats, per establir un cicle de rotació entre elles, en el que cada sis mesos es van alternant, fent que en tot moment hi hagi una BOP com a nucli de reacció en l’àmbit nacional, dues intervenint o preparades per fer-ho en l’àmbit internacional, dues ensinistrant-se específicament per a la missió encomanada, dues més en l’ensinistrament general i una última recuperant-se de la darrera missió.

Aquesta reorganització ha portat que els dos batallons ubicats a Catalunya, un a Sant Climent Sescebes (Girona) i l’altre a la caserna del Bruc, s’hagin integrat a la Brigada Aragón I amb seu a Saragossa. Han deixat de ser unitats de muntanya per passar a ser batallons d’infanteria.

El Batalló Barcelona 62 de la caserna del Bruc s’ha convertit en un batalló d’infanteria motoritzada, en el qual la tropa es desplaça en tot-terreny sobre rodes, els VAMTAC (Vehicle d’Alta Mobilitat Tàctica), vehicle de concepció similar als Humvees nord-americans. Mentre el Batalló Badajoz 62, de Sant Climent, s’ha transformat en un batalló d’infanteria mecanitzada que es desplaça amb 100 carros de combat Pizarro i TOAs (Transports Erugues Cuirassats).

La presència militar no es pot reduir a les instal·lacions militars. El reforçament de la caserna del Bruc, com la de Sant Climent, ha portat un increment de les maniobres militars als seus voltants. L’exèrcit s’ha pres la muntanya de Collserola per fer les seves maniobres militaritzant el gran parc urbà de Barcelona.

Barcelona, ciutat de la pau
La presència militar a espais com el Saló de l’Ensenyament de Barcelona o els intents d’introduir l’assignatura de “cultura de defensa” a l’ensenyament iniciats per l’anterior ministra de Defensa no només busquen reclutar joves, sinó també contrarestar l’arrelament de la cultura de la pau i la no violència al nostre país i normalitzar la guerra i la violència com a necessàries, tot presentant els conflictes violents i l’ús de la força com a inevitables.

Cal desmilitaritzar Barcelona, cal recuperar els espais avui ocupats, per avançar cap a una Barcelona com a ciutat de pau, una ciutat que aposti pel pacifisme i la seguretat humana com a mitjà de resolució dels conflictes violents que pateix el nostre món.

L'entrada Soldats a la ciutat de la pau ha aparegut primer a Carrer.