L’auge d’aquestes figures està estretament relacionat amb la manera com les noves generacions consumeixen informació. Segons un estudi de Reuters Institute for the Study of Journalism, dos de cada cinc joves europeus d’entre 18 i 24 anys utilitzen principalment les xarxes socials per informar-se. A més, el 73% assegura haver consumit setmanalment vídeos informatius de format curt durant l’últim any, sobretot a TikTok i Instagram. Els creadors de contingut desperten més interès entre els joves (51%) que les marques informatives tradicionals (39%).

Més enllà de l’entreteniment, les xarxes han esdevingut eines de mobilització
i protesta. Allò que abans es vehiculava a través d’associacions veïnals, assemblees o cartells als carrers, avui també circula per TikTok i Instagram. Creadors de contingut barcelonins utilitzen els vídeos curts i les stories per amplificar els seus missatges de protesta vinculats al dret a gaudir de la ciutat, l’accés a l’habitatge, la gentrificació o la identitat de barri. Aquestes qüestions interpel·len una generació que observa com la transformació urbana condiciona la seva relació amb Barcelona.

Un dels exemples més representatius és L’altra ciutat. El compte d’Instagram, que supera els 15.000 seguidors, està impulsat per Dani Ruiz (26 anys) i un equip de persones interessades en el món de la comunicació que vol mostrar “la realitat que no s’acostuma a ensenyar de la Barcelona de postal”. Nascut a la Trinitat Vella, Ruiz explica que el projecte va sorgir de la voluntat de combatre els prejudicis que pesen sobre els barris perifèrics i de la necessitat de fer visibles les històries de les veïnes, que continuen sent desconegudes per a bona part de la ciutat: “Els relats que trenquen esquemes són els que generen més impacte”, reflexiona el creador de contingut.

La voluntat d’incidir en la percepció que la ciutat té dels barris explica la manera com Ruiz entén les xarxes, que s’han convertit en un espai fonamental per arribar al jovent i donar veu a col·lectius invisibilitzats. El jove, que prové del món de l’“associacionisme de la Trini”, entén la seva activitat digital com una continuació de la feina comunitària que abans desenvolupava en espais presencials. “Si abans t’ho deia al centre cívic, ara t’ho explico a les xarxes”, resumeix. I defensa que Instagram o TikTok funcionen com noves places públiques on fer comunitat, informar i reforçar el sentiment de pertinença: “Crec en l’orgull de barri com a resposta a tot. En la importància de fer xarxa. Si trobem aquests espais de socialització, que ara són digitals, està tot fet”.

Perquè el contingut interpel·li el públic jove -en el seu cas d’entre 18 i 35 anys-, Ruiz considera imprescindible combinar actualitat i temes universals que connectin amb el dia a dia de l’audiència: “Es tracta de trobar un equilibri entre seguir l’agenda informativa i generar incidència pública. Obrir converses a partir de la viralització”. Aquesta lògica respon a una manera diferent d’entendre l’activisme. La reivindicació ja no depèn només de la convocatòria presencial, sinó de la capacitat d’un contingut per circular i arribar a usuaris que difícilment s’acostarien a aquests debats a través dels canals de participació tradicionals. Finalment, Ruiz també reivindica la importància de cuidar l’estètica i el rigor dels continguts: “Els creadors tenim una responsabilitat molt gran. És molt important escollir a què dones veu”.

Més enllà de la pantalla

L’impacte dels continguts es pot veure en perfils com el de Lídia Martínez (28 anys), que s’informa a través de les xarxes i que, a diferència del que pensen altres generacions, fa activisme més enllà de l’scrolling des del sofà. “Després de consumir contingut, continuo informant-me”, explica la jove, que s’ha “mobilitzat fora de les xarxes gràcies a aquestes, assistint a activitats i manifestacions”. Per a Martínez, les plataformes són una eina clau de conscienciació i protesta. També considera que el fet que siguin joves els qui expliquin aquestes realitats facilita que altres persones de la mateixa generació connectin amb el missatge i prenguin consciència a través d’un llenguatge proper i accessible.

Entre prestatgeries de reels, stories i vídeos virals emergeix una generació de creadors de contingut capaç de construir relats que generen consciència col·lectiva i connecten amb les inquietuds del jovent. Les xarxes socials no només són un espai d’entreteniment, sinó una biblioteca digital on el jovent s’informa, construeix la seva mirada sobre la ciutat i es mobilitza en comunitat.

L'entrada La generació que protesta en format vertical ha aparegut primer a Carrer.

Amb un to satíric i punyent que no renuncia al rigor informatiu, va començar a construir el seu discurs després de viure a Sagrada Família. “Brunchs, expats, caos, metro petat… No podia més. Necessitava trobar un espai on parlar i desfogar-me”. Amb un llenguatge allunyat dels codis acadèmics, aborda problemes socials des de la consciència de classe. I el missatge no es queda a la pantalla: alguns seguidors han incorporat les reivindicacions al seu dia a dia, exhibint missatges com “Expats go home” [“torneu-vos-en a casa”] o “No puc pagar el lloguer”, llegendes estampades en les samarretes que ha creat per denunciar aquestes problemàtiques. Amb el seu altaveu digital, veu una oportunitat per reforçar el vincle del jovent amb Barcelona i els barris. “No busco que la gent pensi com jo. Vull que es replantegi les seves accions i com es relaciona amb la ciutat”. Per a ell, els creadors de contingut poden posar sobre la taula debats absents de l’agenda pública i afavorir un “despertar” en la defensa de la comunitat i de la identitat dels barris.

L'entrada La Calva Tatuada, ‘influencer’: “Necessitava desfogar-me després de viure a Sagrada Família” ha aparegut primer a Carrer.

Marta Knight neix el 2016 a l’habitació de Marta García Domínguez (Martorell, 1998) com una necessitat catàrtica adolescent, amb influències de bandes com The Smiths o Oasis. Afilada com el seu eyeliner, l’artista va saber moure les seves primeres demos, que van passar de les mans del segell discogràfic independent Binary Emotions Records, amb qui havia contactat, a les de Paula Quintana, que presentava el programa d’amplificació de nous talents Capitán Demo a Radio 3. Va ser contactada per l’agència Pèrtiga Music i, amb 17 anys, deixava la intimitat de l’habitació per fer el salt a la capital catalana: “No m’imaginava fent música en cap altre lloc; per a mi era obligatori venir aquí”.

El 2017, amb l’arribada del primer EP, Peterloo Heroes, i desplegant un estil folk intimista, va continuar amb la seva recerca d’identitat fins a florir a la mítica Sidecar, on va tenir lloc la seva primera experiència damunt d’un escenari, telonejant l’artista internacional Dan Owen. “Era una sala molt emblemàtica; poder tocar-hi em va impactar, sobretot veure que venia gent de tot arreu”, expressa l’artista, que ha voltat per nombroses sales de la ciutat, el país i el continent, i per altres indrets del món, com Gal·les, els Estats Units o el Canadà.

Però després de gairebé deu anys de trajectòria, Knight se sent contrariada. Després d’haver viscut uns anys a Barcelona, ha perdut la fe en tocar-hi. “Hi ha una manca d’interès entre el públic jove per la música emergent”, reflexiona la cantant, que ho atribueix, en part, a “les poques propostes d’aquest tipus de música en sales cèntriques”. “No és el mateix haver-se de desplaçar fins a la Sala Vol, a Sant Martí, que estar per Gràcia fent unes birres i poder improvisar i anar a veure un concert a l’Heliogàbal”, observa Knight, fent referència a una de les poques sales cèntriques on ha actuat. Sovint, afegeix, la necessitat de desplaçar-se a llocs més perifèrics de Barcelona minva considerablement el nombre de públic potencial de música alternativa.

També atribueix el poc interès a la “manca de recursos econòmics”, que fa que els barcelonins inverteixin el seu oci en “propostes segures i que ho peten”, relegant de nou les alternatives als marges. El desencant de Knight amb la capital catalana s’accentua a l’hora de comparar-la amb altres ciutats europees. Barcelona no sap vendre les seves propostes de música emergent: “Sempre les fragmenta per gènere o per popularitat”.

A Unbothered -publicat amb La Castanya, la seva discogràfica des de fa un temps, amb qui també va enregistrar el primer LP, Strange Times Forever (2022)- aprofundeix en una introspecció encara més despullada, on l’acceptació personal conviu amb les pressions internes. Artistes de la generació de Knight sovint es veuen col·lapsats pel pes de la marca Barcelona, on les dificultats per fer-se un lloc dificulten l’expressió pròpia. Si no et regeixes pels patrons musicals de moda, difícilment podràs ser reconegut, sentencia la cantant, que proposa una fórmula efectiva per combatre aquestes pressions i tenir un espai segur per provar, equivocar-se i créixer: “La clau està a relacionar-se amb altres músics que tinguin una mentalitat similar a la teva per sentir-te sostingut i fer front a aquesta societat més tancada”, comenta.

Knight té una residència artística a la Fabra i Coats. Disposa d’un local d’assaig on es reuneix un cop al mes amb els músics que l’acompanyen. Per això se sent “una privilegiada”. L’equipament, depenent de l’Institut de Cultura de Barcelona, impulsa trobades entre artistes del circuit alternatiu i programa concerts perquè els residents es donin a conèixer. “Si hi hagués més espais com aquest, seria més fàcil per als artistes emergents. No tothom es pot permetre pagar els preus d’un local d’assaig i tot el que comporta tenir un projecte autogestionat”.

“Creo que la ciudad no es para mí”, canta Knight, que des de fa uns mesos ha tornat a viure al seu Martorell natal. Ara se sent “més tranquil·la i inspirada”, i la sensació de no encaixar s’ha anat atenuant. La clau, conclou, és “continuar fent música, mantenir la il·lusió, inspirar-se i fer comunitat”, perquè al final, “tot i tenir un projecte emergent i en solitari, no estàs sola, encara que a vegades ho sembli”.

Marta Knight

Cantant de l’escena alternativa, té una residència artística a la Fabra i Coats. Després d’anys vivint a Barcelona, ara ha tornat a Martorell.

L'entrada Marta Knight, cantant ‘indie’: “No tothom es pot permetre pagar un local d’assaig a Barcelona” ha aparegut primer a Carrer.

Ja són seixanta els skates que la Kiara ha trencat des que va començar a patinar, cap al 2018, a la seva ciutat natal, la Corunya. Des d’un principi, l’skate va ser una nova forma de fer teràpia per a ella. Una eina única per alleujar el dolor causat per un somni frustrat que la va portar a estar tres anys tancada a casa. Després d’haver practicat piragüisme des de ben petita, el 2013 va rebre una beca de quatre anys per entrenar en un centre d’alt rendiment a Pontevedra. Tot i haver complert els objectius marcats pel programa, i malgrat haver quedat primera en la disciplina de kayak de Galícia en diverses ocasions, durant el seu primer any de formació li van retirar l’ajuda econòmica: “Un càrrec important de la federació tenia mala relació amb el meu entrenador, i per fer-li mal, em va treure la beca. Li va frustrar el somni a una nena de 13 anys. Jo volia entrenar i arribar als Jocs Olímpics. Em vaig enfonsar completament”, confessa la skater, amb la ferida encara oberta.

Caure per arribar, arribar per caure

“Has d’aprendre a caure. Ho canvia tot”, comenta la Kiara, mentre observa un jove a les escales del Macba que rellisca de la seva taula i cau enrere amb la lleugeresa de qui ja coneix el terra. Tot i que mai ha tornat a pujar a un kayak, acull el seu passat sense rancor: “Gràcies al fet què això va passar, ara soc aquí, vivint la vida que vull”. Aquesta vida va començar el 2022, quan va arribar a Barcelona, la meca mundial de l’skate: “Va ser un canvi súper dràstic. A la Corunya ho veia més com un joc, però aquí tot va canviar. Vaig venir per això”, afirma la Kiara. Tot i que vol “aconseguir alguna cosa” patinant, és conscient de les dificultats de professionalitzar la seva passió. Sobretot, com a dona.

La manca de reconeixement no és l’únic obstacle al qual s’enfronten les dones skaters. Tot i que la Kiara se sent afortunada per com l’han acollit els seus companys, reconeix que “sempre hi ha el típic que incomoda i que jutja amb gestos d’una manera paternalista”. La patinadora reflexiona i sentencia: “No he demanat la teva opinió. Si vols ajudar-me, pregunta’m primer o entra’m d’una altra manera. No vinguis amb ganes d’imposar-te. Jo sé patinar, sé fer els meus trucs. Està bé si em vols donar algun consell, però cuida les formes”.

Aquestes situacions, entre altres problemàtiques, es veuen sovint a la plaça de granit. O es veien, perquè des de l’inici de les obres de remodelació -el febrer del 2025- els skaters han començat a migrar a altres skate plazas. Ja no es pot patinar a gran part del complex, que, poc a poc, s’acomiada dels seus “llocs mítics”. Els patinadors, cada cop més ofegats per la situació, opten per desplaçar-se a altres espais de la ciutat, com les Tres Xemeneies del Paral·lel, que “ara han cobrat molta vida”.

La Kiara es fa una trena i es prepara per lliscar. Avui no saltarà. No fins que torni la Vanessa. La seva amiga, com totes les altres -la Desia, la Dadi, l’Aurora…- són el millor que li ha donat la plaça. Són les seves “referents principals”, que cada dia li ensenyen, li donen suport i l’acompanyen, i també la salven quan trenca una nova taula. Totes elles, procedents de diferents parts del món, totes elles unides per una mateixa passió. L’skate les uneix, condiciona les seves vides, la seva manera de ser i de relacionar-se: “L’skate és constància. És esforç. És sacrifici. És comunitat”. 

L'entrada Kiara M. Trigo, skater: “Has d’aprendre a caure, ho canvia tot” ha aparegut primer a Carrer.

Ramis no ignora el mural. Com a antic veí, coneix bé la Dreta de l’Eixample. Tot
i que va néixer a Sant Gervasi, des que es va casar sempre ha viscut a l’Eixample i els seus voltants. Però aquest sempre va haver de canviar el 2022, quan va marxar a Castelldefels, després de resistir durant anys els alts lloguers de la ciutat i de veure els seus antics apartaments transformar-se en pisos de luxe. “El nou pis és heretat, per això hi podem viure, perquè destinar el 70% del nostre sou al lloguer a Barcelona no és factible. Et van expulsant i cada vegada te n’has d’anar més lluny”, lamenta.

“El 1995 vam trobar el pis de la nostra vida”, relata Raimon. Situat al carrer de Muntaner amb Travessera de Gràcia, el lloguer inicial era de 800 euros. El 2013 un nou fons d’inversió va entrar en joc i, “amb l’excusa que s’havien de posar a preu de mercat”, van apujar el lloguer a 1.200 euros: “No hi va haver negociació possible. Vam haver de marxar i no ens van retornar la fiança”. Un mes després que marxessin, i del buidatge de tota la finca, van començar les obres per construir-hi pisos de luxe: “Ho van destrossar tot: les finestres amb vidres de colors, els mobles i decoracions que portaven allà des dels anys trenta”.

Al pis de Diagonal 343, a la Dreta de l’Eixample, la mateixa història. Hi van estar fins al 2014 perquè, en un any, el lloguer es va incrementar 300 euros. El 2017, el fons d’inversió Optimum III Value Added Residential Socimi SA va comprar l’edifici per construir-hi apartaments de luxe i no va renovar el contracte als llogaters. Trenta-quatre habitatges de luxe, un gimnàs comunitari i un restaurant van expulsar els veïns de casa seva. I també el mític bar Jofama, on en Raimon anava a fer el tallat, que després de quasi setanta anys d’història va veure’s forçat a tancar les portes.

A cinc minuts del pis de la Diagonal, en Raimon i la seva família van trobar un nou habitatge. “El barri encara era barri quan vam arribar. Els restaurants encara no ho escrivien tot en anglès. Estàvem contents”, recorda. Els 1.100 euros de lloguer que pagaven el 2014 es van convertir, el 2022, en 1.800. No van tenir més remei que marxar i, al cap d’un temps, van descobrir que llogaven el seu antic habitatge a estudiants. Per cada habitació, comenta Ramis, “cobren 500 euros. En total guanyen 2.000 euros pel pis”.

Barcelona t’expulsa

Ramis no s’acaba el tallat i, abans de marxar, comenta que, des que viu fora, quan ve a la ciutat la sent hostil: “No hi ha res que et convidi a seure o a estar”. Tot i que li agradaria tornar a viure-hi, “no hi ha gairebé res pel que valgui la pena sacrificar-se”. Molts dels seus amics han marxat també perquè, com bé sap, “el tipus de funcionament de la ciutat t’expulsa”. A l’Eixample encara se l’estima, però pel record, no per allò en què s’ha convertit. Perquè avui dia, afegeix amb tristor, “l’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar”.

L'entrada “L’únic que t’arrela al barri és un pis que ja no pots pagar” ha aparegut primer a Carrer.