Creo que la ciudad no es para mí, siempre me pierdo entre la gente”, declara Marta Knight a Núvol, un dels temes del seu darrer treball, Unbothered (2025). Els versos condensen una sensació de no encaixar que contrasta amb la il·lusió amb què, el 2016, va iniciar la seva trajectòria musical, convençuda que Barcelona era el lloc idoni per fer créixer el seu projecte. Entre aquella efervescència inicial i el desencís actual, el camí de la cantant traça també el retrat d’una ciutat que projecta marca cultural, però que no sempre sap oferir l’espai necessari als seus artistes emergents.
Marta Knight neix el 2016 a l’habitació de Marta García Domínguez (Martorell, 1998) com una necessitat catàrtica adolescent, amb influències de bandes com The Smiths o Oasis. Afilada com el seu eyeliner, l’artista va saber moure les seves primeres demos, que van passar de les mans del segell discogràfic independent Binary Emotions Records, amb qui havia contactat, a les de Paula Quintana, que presentava el programa d’amplificació de nous talents Capitán Demo a Radio 3. Va ser contactada per l’agència Pèrtiga Music i, amb 17 anys, deixava la intimitat de l’habitació per fer el salt a la capital catalana: “No m’imaginava fent música en cap altre lloc; per a mi era obligatori venir aquí”.
El 2017, amb l’arribada del primer EP, Peterloo Heroes, i desplegant un estil folk intimista, va continuar amb la seva recerca d’identitat fins a florir a la mítica Sidecar, on va tenir lloc la seva primera experiència damunt d’un escenari, telonejant l’artista internacional Dan Owen. “Era una sala molt emblemàtica; poder tocar-hi em va impactar, sobretot veure que venia gent de tot arreu”, expressa l’artista, que ha voltat per nombroses sales de la ciutat, el país i el continent, i per altres indrets del món, com Gal·les, els Estats Units o el Canadà.
Però després de gairebé deu anys de trajectòria, Knight se sent contrariada. Després d’haver viscut uns anys a Barcelona, ha perdut la fe en tocar-hi. “Hi ha una manca d’interès entre el públic jove per la música emergent”, reflexiona la cantant, que ho atribueix, en part, a “les poques propostes d’aquest tipus de música en sales cèntriques”. “No és el mateix haver-se de desplaçar fins a la Sala Vol, a Sant Martí, que estar per Gràcia fent unes birres i poder improvisar i anar a veure un concert a l’Heliogàbal”, observa Knight, fent referència a una de les poques sales cèntriques on ha actuat. Sovint, afegeix, la necessitat de desplaçar-se a llocs més perifèrics de Barcelona minva considerablement el nombre de públic potencial de música alternativa.
També atribueix el poc interès a la “manca de recursos econòmics”, que fa que els barcelonins inverteixin el seu oci en “propostes segures i que ho peten”, relegant de nou les alternatives als marges. El desencant de Knight amb la capital catalana s’accentua a l’hora de comparar-la amb altres ciutats europees. Barcelona no sap vendre les seves propostes de música emergent: “Sempre les fragmenta per gènere o per popularitat”.
A Unbothered -publicat amb La Castanya, la seva discogràfica des de fa un temps, amb qui també va enregistrar el primer LP, Strange Times Forever (2022)- aprofundeix en una introspecció encara més despullada, on l’acceptació personal conviu amb les pressions internes. Artistes de la generació de Knight sovint es veuen col·lapsats pel pes de la marca Barcelona, on les dificultats per fer-se un lloc dificulten l’expressió pròpia. Si no et regeixes pels patrons musicals de moda, difícilment podràs ser reconegut, sentencia la cantant, que proposa una fórmula efectiva per combatre aquestes pressions i tenir un espai segur per provar, equivocar-se i créixer: “La clau està a relacionar-se amb altres músics que tinguin una mentalitat similar a la teva per sentir-te sostingut i fer front a aquesta societat més tancada”, comenta.
Knight té una residència artística a la Fabra i Coats. Disposa d’un local d’assaig on es reuneix un cop al mes amb els músics que l’acompanyen. Per això se sent “una privilegiada”. L’equipament, depenent de l’Institut de Cultura de Barcelona, impulsa trobades entre artistes del circuit alternatiu i programa concerts perquè els residents es donin a conèixer. “Si hi hagués més espais com aquest, seria més fàcil per als artistes emergents. No tothom es pot permetre pagar els preus d’un local d’assaig i tot el que comporta tenir un projecte autogestionat”.
“Creo que la ciudad no es para mí”, canta Knight, que des de fa uns mesos ha tornat a viure al seu Martorell natal. Ara se sent “més tranquil·la i inspirada”, i la sensació de no encaixar s’ha anat atenuant. La clau, conclou, és “continuar fent música, mantenir la il·lusió, inspirar-se i fer comunitat”, perquè al final, “tot i tenir un projecte emergent i en solitari, no estàs sola, encara que a vegades ho sembli”.
Marta Knight
Cantant de l’escena alternativa, té una residència artística a la Fabra i Coats. Després d’anys vivint a Barcelona, ara ha tornat a Martorell.
