Dos dels tres accessos envolten la Torre i el tercer se situa a tocar del pont de Bac de Roda. Les rampes conflueixen en un espai central amb bancs a tocar de la vegetació, ara en procés d’arrelament, i una petita font, però sense cap ombra tret d’una part de la zona dedicada a fer exercicis físics, cap espai per a jocs infantils ni horts urbans, i amb molt poca il·luminació. Curiosament, les instruccions de la cal·listènia -que és com es coneix el sistema d’exercicis físics que utilitza el pes corporal per enfortir la musculatura- estan només en castellà i sembla que ningú, tant de l’Ajuntament de Barcelona com del govern central responsable de les obres de la Sagrera, se n’havia assabentat.

Aquest oblit no és, però, l’única crítica de les associacions veïnals que porten anys lluitant per la recuperació d’aquest espai tan degradat i per la rehabilitació de l’atrotinada Torre del Fang. El seu principal retret és la falta de diàleg per part del consistori barceloní i el retard acumulat en les obres. “Es va aprovar un avantprojecte amb el govern dels Comuns, però des d’aleshores no hi ha hagut cap reunió més per parlar del tema”, explica Miquel Catasús, de l’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa. La conclusió, a parer seu, és que “ara han agafat el que els ha semblat del que s’havia acordat en el mandat anterior i han fet el que han volgut sense consensuar-ho amb les associacions”.

Dos dies abans de la inauguració oficial del jardí, les associacions veïnals de Navas/Torrent de la Guineu, el Clot-Camp de l’Arpa, la Sagrera, Provençals de la Verneda i Sant Martí de Provençals feien públic un comunicat lamentant que no se les hagués convidat a l’acte que es va fer el passat dissabte 18 d’octubre i va presidir l’alcalde, Jaume Collboni. “Aquesta exclusió evidencia que encara cal avançar cap a una participació veïnal més efectiva, continuada i mancomunada, imprescindible per a una gestió democràtica i transparent de la ciutat”, remarcaven.

La rehabilitació de la casa pairal

El comunicat veïnal no es limitava només a criticar les males maneres del govern Collboni o a reclamar modificacions en el disseny del jardí, com ara la incorporació de jocs infantils i els horts urbans per recordar el passat agrícola de l’espai. També posava el dit en la nafra en la reclamació de “l’inici immediat de la licitació del projecte de rehabilitació de la Torre del Fang, amb l’objectiu que les obres es puguin començar abans d’acabar aquest mandat, i que es faci en base als consensos assolits a la Taula de la Torre”. L’objectiu és que l’edifici esdevingui un equipament de barri i un espai d’informació del parc i de recuperació de la memòria agrícola de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals.

Més enllà de la importància de tenir un espai verd en una zona densament poblada i amb greus problemes habitacionals en forma d’assentaments insalubres, el jardí ha aconseguit que, finalment, la Torre del Fang es pugui veure i la magnitud de la tragèdia, fruit de dècades d’abandó municipal malgrat ser un edifici catalogat, també. Ja no cau a trossos amagada darrere un mur. Les barraques que ocupaven el pati central han desaparegut, però els grafits, les finestres tapiades amb totxanes, les parets foradades i els estralls del temps fan feredat i es poden veure de ben a prop malgrat la tanca que l’envolta.

El més greu de tot plegat és que sembla que no hi ha cap voluntat política de posar-hi remei, almenys a curt termini. “El govern socialista ens ha dit que en aquest mandat no es pot fer res i nosaltres no ho acceptem”, explica Catasús. A parer seu, cal que el projecte es faci ara i que les obres per retornar la Torre del Fang als barris que l’envolten comencin a tot estirar a principi del pròxim mandat. Per això, prepararan accions veïnals reivindicatives de cara a principi del 2026. “La Torre del Fang no pot esperar més”, conclou.

L'entrada La Torre del Fang es marceix envoltada de verd ha aparegut primer a Carrer.

No hi ha dubtes sobre el camí que cal seguir perquè la fase d’excepcionalitat per sequera decretada el març passat -amb fortes restriccions del subministrament d’aigua destinada al reg del verd- es podria allargar aquests pròxims mesos mentre no arriben els esperats ruixats de la tardor. “S’ha d’apostar per una jardinera autòctona, amb un color diferent en funció de l’estació de l’any”, explica Vicenç Casals, geògraf i bon coneixedor del verd barceloní, referint-se a espècies arbustives pròpies del clima mediterrani que aguantin bé l’estrès hídric, sobretot del sud d’Espanya i el nord d’Àfrica.

La sequera natural i la cultural

Segons Casals, atribuir a la climatologia adversa tots els mals és una manera de fugir d’estudi, perquè també hi té molt a veure un mal urbanisme i una mala gestió dels recursos hídrics. “El clima és canviant i les sequeres han existit sempre. El que passa ara és que tenim El Niño fent de les seves en un context d’escalfament global”, explica. I en aquest punt és quan introdueix la terminologia de sequera natural i cultural: “La sequera natural la provoca la falta de pluges, la sequera cultural és la mala gestió de l’aigua -el malbaratament, la contaminació, les pèrdues a la xarxa- i Barcelona té una problema de sequera cultural”, afegeix Casals.

Des de l’entrada en vigor del decret d’excepcionalitat per sequera la passada primavera, el verd urbà ha deixat de regar-se amb aigua de la xarxa i s’han aturat les plantacions de temporada. Segons l’Ajuntament de Barcelona, “per preservar el verd existent es fa reg de supervivència d’arbrat i plantes arbustives i es prioritza l’ús del reg eficient, com és el sistema de goteig, o bé es rega amb aigua freàtica”. Entre el juliol i el setembre, coincidint amb els mesos de més calor i menys pluges, s’ha dissenyat un protocol per districtes amb podes d’arbrat, podes lleus arbustives, neteja manual d’escocells i jardineres, manteniment de plantes vives i murs verds, neteja de zones forestals i petites obres de millora en els parcs del Laberint, la Ciutadella, la Trinitat, el Clot, en cinc jardins i a les granges de Can Cadena i Can Mestre.

Tanmateix, veient l’estat de la vegetació pansida i resseca, la sensació és que aquestes actuacions municipals s’han quedat curtes i de cara a l’octubre no hi ha previst, de moment, cap modificació en aquest protocol trimestral. “Qui més ho està patint són els arbres, que es deixen de regar a partir dels quatre anys perquè es considera que les arrels ja estan prou desenvolupades per arribar a una aigua subterrània que amb la desaparició de la pluja és cada vegada més difícil de trobar”, explica Sílvia Fitó, delegada de CCOO a Parcs i Jardins.

Pacte de ciutat per preservar el verd

Precisament són els treballadors i treballadores de Parcs i Jardins els que més coneixen l’abast de la tragèdia que comporta la suma dramàtica de la falta d’inversió pública i la falta d’aigua actual. “El problema és que els espais verds no es consideren espais públics, sinó decoratius, i això cal revertir-ho. Necessitem un pacte de ciutat per no estar a expenses de les decisions del govern de torn”, reclama Fitó. A ella s’hi afegeix Susana Rofín, delegada d’UGT, que recorda que “la pandèmia i la sequera han posat de manifest la importància del verd a la ciutat”.

Tot i que el manteniment del patrimoni verd és un servei essencial, Parcs i Jardins arrossega dècades de maltractament i ara ha de gestionar una situació climàtica extrema amb un personal insuficient i una maquinària envellida. El desmantellament d’aquest institut municipal va agafar embranzida amb les privatitzacions i l’externalització de serveis d’Imma Mayol (ICV), responsable de l’àrea d’Ecologia. El procés ha continuat després i amb l’alcalde Xavier Trias estava prevista la privatització total del servei. La sagnia només s’ha frenat amb l’arribada dels Comuns al govern de Barcelona.

Males decisions polítiques

Un exemple de males decisions polítiques és el fet que el manteniment de la xarxa freàtica -subterrània- de la ciutat, que ara ha esdevingut essencial per garantir el reg als parcs i jardins, històricament s’ha descuidat molt i actualment està externalitzada. A més, remarca Rofín, “no s’ha fet cap inversió en noves zones de reg o en sistemes de reg més eficaços”. Només cal passejar pel parc de la Ciutadella per veure extenses zones resseques amb arbres agonitzant, com és el cas dels til·lers del passeig, al costat de zones inundades per l’aigua dels aspersors.

S’ha acabat la verdor perenne

Ara que la societat ja ha assumit que el patrimoni verd millora la salut dels barris i que calen ciutats verdes per fer front al canvi climàtic provocat per l’ésser humà, ha arribat l’hora de començar a explicar que en un context de sequera les bucòliques extensions de prats de gespa en parcs i jardins, com és el cas de la clariana del parc de les Glòries, no són sostenibles. “S’hauria d’invertir la mentalitat del verd bonic i això requereix pedagogia”, explica Susana Rofín, mentre que Silvia Fitó reivindica la necessitat de fer campanyes divulgatives per acostar el verd urbà a la ciutadania. Vicenç Casals també incideix en la necessitat de canviar de xip, perquè voler tenir a Barcelona el model verd del nord d’Europa “no té ni cap ni peus”. De seguir pel pedregar amb la sequera, tot apunta que el marró serà el nou verd.

El verd de Barcelona, en xifres

• 1.020,3 hectàrees de verd gestionat.
• 634 parcs i jardins.
• 7.064 jardineres.
• 4.988 m² de flor de temporada -ara no en planten per la sequera-.
• 36,75 hectàrees d’herbassar o espai naturalitzat.
• 10,09 hectàrees de prats.
• 152,3 hectàrees de gespa.
• 208.111 arbres.
• 39.226 arbres als parcs.
• 73.500 arbres als parcs forestals.
Font: Parcs i Jardins. Març del 2023.

L'entrada La sequera obliga a transitar del verd al marró ha aparegut primer a Carrer.

Segons les enquestes, caldrà tenir una bona cintura política per arribar a pactes de govern perquè a la nit electoral la victòria podria anar d’una dècima, amb el perill de l’abstenció sempre present. Ara per ara, els candidats amb més possibilitats de guanyar les eleccions són els de comuns, socialistes, republicans i postconvergents, que són els que hem optat per perfilar en aquestes pàgines. Tots, tret de Junts per Catalunya, que recupera Trias, repeteixen cap de llista -Ada Colau (Comuns), Ernest Maragall (ERC) i Jaume Collboni (PSC)- i tots podrien perdre algun regidor respecte als comicis del 2019.

Pel que fa a la resta de partits amb representació actual, els sondejos vaticinen una pèrdua substancial de regidors situant-los en gairebé tots els casos fora de l’Ajuntament. És el cas de populars (Daniel Sirera), ciutadans (Anna Grau) i valents (Eva Parera). Entre les formacions que ara no tenen presència política, la CUP torna a provar sort amb Basha Changue i en alguns sondejos apareix també la llista cívica de David Vosseler.

La inseguretat i la gestió política són els temes que més preocupen als barcelonins i les barcelonines segons l’últim baròmetre municipal i seran els protagonistes de la campanya més disputada.

El candidat del futur soc jo
Ernest Maragall (ERC)

Poc marge de maniobra li està deixant el seu partit a Ernest Maragall per fer una campanya lluïda a Barcelona. El pacte amb el PSC per tirar endavant els pressupostos catalans a pocs mesos dels comicis municipals, el suport que des de fora han donat els republicans als projectes del bipartit barceloní i la irrupció per sorpresa de Trias compliquen molt les coses a l’alcaldable d’ERC. Tanmateix, Maragall és un animal polític i no és dels qui s’arronsa a la primera derrota, tot i que n’acumula unes quantes. Malgrat haver exercit de diputat més que de regidor durant aquest mandat, ell segueix convençut que és el candidat “del futur” a Barcelona perquè fa números i li surt que “el llegat de Trias és Colau i el llegat de Colau és una ciutat dividida i enfadada”. L’estratègia ara és ignorar Collboni per estalviar energies i rebaixar la intensitat processista presentant-se com un candidat centrat, amic dels pactes i amb experiència a l’hora de treure les castanyes del foc. Afirma que se sent amb més ganes de fer coses que fa quatre anys, i aquest missatge no és només per als qui esmenten la seva edat, és sobretot un avís al seu partit perquè no el substitueixi en l’últim moment, com és tradició, i no utilitzi Barcelona com a moneda de canvi d’altres negocis més lucratius.

A la tercera va la vençuda (o no)
Ada Colau (Barcelona en Comú)

Aspira a un tercer intent de governar Barcelona sense les crosses indesitjables del passat recent en un escenari polític encara més incert. Vuit anys al capdavant del govern municipal, amb les seves llums i ombres, llimen les arestes revolucionàries de qualsevol i converteixen el més somiatruites en un hàbil equilibrista del poder, per això Ada Colau ja no visita tant el barri de Ciutat Meridiana ni es posa la disfressa d’activista veïnal per Carnaval. Amb l’alcaldable dels Comuns no hi ha terme mig: o enlluerna o treu de polleguera. Els seus acòlits li han permès optar a un tercer mandat vulnerant el Codi Ètic del partit perquè a les primàries internes ningú ha gosat plantar-li cara. I és que com a la Reina de Cors, a Colau no li agrada que li facin ombra. Entre els seus detractors hi ha de tot: des dels progres decebuts per la seva deriva cap al despatx i el cotxe oficial als que la menyspreen per dona, per comunista, per ambigua o per ambiciosa. Per sort, la tensió i el desgast del processisme ja han passat i ara, amb un Maragall desorientat i un Collboni fent d’oposició, Colau pot dedicar els seus esforços a explicar la feina feta -la no feta no cal- i a disparar la seva artilleria dialèctica contra un Trias que prou feina té a posar ordre al seu corral.

Encantat d’haver-se conegut
Jaume Collboni (PSC)

L’alcaldable del PSC ha donat mostres sobrades de gran cintura i pocs escrúpols pactant el que sigui per seguir remenant les cireres a Barcelona i fitxant a qui calgui per fer veure que és una cosa quan en realitat és una altra. Jaume Collboni és un gat vell de la política barcelonina que fins ara sempre ha caigut de peu i li rellisca que el critiquin per haver plegat abans d’hora del bipartit municipal per fer campanya contra el model de gestió del bipartit municipal. Ja se sap que el socialisme de corbata que ell predica està ple de contradiccions entranyables: un dia es vesteix d’Armani per defensar amb els lobbies la inversió público-privada en la ciutat i l’endemà es posa la jaqueta de pana per visitar un barri obrer i prometre la lluna en un cove a un votant socialista cada dia més desubicat. Amic de prendre la fresca en les terrasses del seu amic Pallarols, entremig fa vídeos de Tiktok i tuiteja a tort i a dret buscant infructuosament noves generacions d’electors crèduls. Va tan sobrat de tot, i ara més després del pacte del seu partit amb el republicà Aragonès, que diu a tothom que s’ha acabat això de fer de crossa d’altres. “Si no sóc alcalde, no seré res”, assegura convençut que la irrupció de Trias no va amb ell i que Colau està acabada perquè és una impostora.

D’evitar fer el ridícul a liderar el canvi
Xavier Trias (Junts per Catalunya)

Set mesos ha passat Xavier Trias arrencant pètals de margarides abans d’acceptar ser l’alcaldable de Junts per Catalunya. El comiat sobtat d’Elsa Artadi, les guerres internes entre exconvergents i la pressió per rescatar el partit de l’oblit a Barcelona han pogut més que les ganes de seguir gaudint de la seva jubilació daurada. Tot i haver estat ungit pel radical Carles Puigdemont, Trias és una persona d’ordre, el seu perfil baix en la militància processista ho confirma, i modest: al principi es va autodescartar com a alcaldable perquè “s’ha d’evitar fer el ridícul”. Diu que és socialdemòcrata malgrat que com alcalde va exercir més de neoliberal, eliminant les poques traves que quedaven del règim anterior cap al turisme i l’especulació immobiliària, tancant el MNAC perquè un magnat indi casés la filla o vestint Colom amb la samarreta del Barça. El projecte de llogar l’espai públic al capital internacional no va prosperar per falta de temps, i companys de viatge com Antoni Vives, esquitxat per nombroses irregularitats, tampoc van ajudar a tenir un segon mandat. El retorn de Trias, com fa quatre anys va passar amb Manuel Valls, està posant nerviós el personal a base d’enquestes. Diu que ell és el canvi, però ningú no sap res del seu programa més enllà que no li agrada el tramvia.

Quan tres són multitud
Anna Grau (C’s), Daniel Sirera (PPC) i Eva Parera (Valents)

La dreta espanyolista es presenta a aquestes eleccions municipals més dividida que mai i amb els ullals de la ultradreta fregant-li la jugular. Uns Ciutadans en descomposició, colpits per guerres internes sobre com gestionar les escorrialles d’un projecte polític que fa aigües, han triat la mediàtica Anna Grau, abans periodista insígnia del règim pujolista i ara més rància que el Cid Campeador, per intentar salvar els mobles. Els xous de l’alcaldable de Ciutadans a la televisió pública i al Parlament de Catalunya són coneguts, igual que els seus modelets escandalosos i la peculiar relació amb l’avi Sánchez-Dragó, que tantes portes li va obrir fa uns anys en els ambients de la dreta madrilenya després de renunciar, decebuda pels pocs rèdits obtinguts, a la pàtria catalana.

A estrafolària i populista no la guanya ningú, així que el popular Daniel Sirera haurà d’espavilar si no vol que la incontinència verbal de la ciutadana Grau se’l mengi en tres mossegades i el deixi sense presència al consistori barceloní. Sirera, obedient i amb una trajectòria política orgànica, va on li digui el partit, i si el gurú Núñez Feijóo li demana que se sacrifiqui per la causa popular, ell deixa el seu còmode xiringuito valencià i aterra a Barcelona disposat a immolar-se amb alegria.

A diferència del seu predecessor en el càrrec, el sempre polèmic forner Josep Bou, Sirera no té talents coneguts de showman per convèncer l’electorat d’ordre que ell és millor que la polièdrica Eva Parera, l’alcaldable de Valents, abans diputada independent del PP al Parlament català, abans mà dreta de Manuel Valls al Consistori i, molt abans, entregada a la causa democristiana que liderava Duran i Lleida. Parera té la memòria curta i la llengua llarga, i no sembla tenir problemes de consciència per haver facilitat amb el seu vot que Colau repetís com a alcaldessa. Ara el moment és un altre i toca posar tota la carn a la graella perquè se li acaben els partits.

L'entrada La campanya més disputada per governar en coalició ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, més enllà dels discursos, parlar de la indústria turística des de la qualitat mediambiental i laboral és, ara per ara, una entelèquia si no s’aborda des d’una perspectiva de racionalització i decreixement turístic. La realitat és tossuda: Barcelona és un territori finit, modelat pels seus barris i els seus habitants, i difícilment pot donar acollida a més turisme sense desallotjar prèviament el veïnat de l’espai compartit, com passa des que algú es va inventar la marca Barcelona als anys noranta. L’ocupació que genera el turisme és temporal i amb unes condicions laborals molt precàries tant d’horaris com de sous. I pel que fa a la diversificació, oferir alternatives a l’exitosa oferta de turisme de sol i festa no és senzill.

Un organisme al servei dels ‘lobbies’

Precisament, vendre productes turístics a mida de cada segment d’interès és un dels objectius de Turisme de Barcelona, un consorci público-privat creat el 1993 per l’Ajuntament de Barcelona, la Cambra de Comerç de Barcelona i la Fundació Barcelona Promoció. Aquest organisme treballa des d’aleshores per promoure la ciutat com a destinació turística a nivell nacional i internacional oferint un ventall ampli de productes i serveis fet a mida del lobby turístic que l’integra i el controla -restauradors i hotelers-. Lluny de la regulació plantejada des d’algun sector per raons socials i climàtiques, l’actual estratègia de màrqueting turístic de la Destinació Barcelona dissenyat pel consorci proposa, fins i tot, ampliar l’oferta turística.

Un cop superades les restriccions de mobilitat imposades per la covid-19 a nivell mundial, aquest estiu el turisme va tornar a col·lapsar el centre de la ciutat. En aquest context de recuperació, Turisme de Barcelona vol reforçar ara el paper del sector empresarial en la promoció, treballar amb dades reals per adaptar l’oferta d’espais i actius turístics, i posar en valor l’entorn natural i les activitats a l’aire lliure. El document estratègic, elaborat entre el 2018 i el 2021, es va presentar aquest octubre passat als regidors de Barcelona i d’altres municipis de l’entorn metropolità. Ara ja no es parla de sector turístic, sinó d’“economia del visitant” i inclou en el paquet turístic sectors econòmics que tradicionalment quedaven fora d’aquest àmbit.

La missió del consorci és posicionar la ciutat com a destinació turística internacional “d’acord amb la marca Barcelona” treballant “al servei de l’economia i del sector turístic des de la sostenibilitat i l’entesa público-privada”. De fet, només cal donar un cop d’ull a la documentació pública per veure el sense sentit que té que l’Ajuntament de Barcelona -amb 7,3 milions d’euros- i la Diputació de Barcelona -amb mig milió- financin amb diners públics un organisme que vetlla pels interessos privats. “Turisme de Barcelona està finançada de forma pública, però es gestiona de forma privada. El seu funcionament és molt opac perquè no ha de donar comptes a ningú”, explica Pere Mariné, responsable d’espai públic, habitatge i turisme de la Favb.

Gestionat per mans privades

El Consell General de Turisme de Barcelona està format per una presidència, tres vicepresidències i 26 vocals: 11 designats pel Consistori, 12 per la Cambra de Barcelona i tres per la Fundació Barcelona Promoció, de Joan Gaspart. La presidenta és l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, mentre que els tres vicepresidents són Mònica Roca, presidenta de la Cambra; Xavier Marcé, regidor de Turisme, i l’empresari hoteler Jordi Clos. En aquest consell, la majoria està en mans privades. El mateix passa amb el comitè executiu presidit per Eduard Torres (Gremi d’Hotels de Barcelona), amb Marcé i Clos com a vicepresidents. Pel que fa als vocals, l’Ajuntament en té tres, igual que la Cambra de Comerç, mentre que Barcelona Promoció en té un.

Gairebé 30 anys després de la seva fundació, Turisme de Barcelona i la seva defensa aferrissada del turisme massiu són cada vegada més qüestionats. Per a Pere Mariné, la seva pròpia existència és una anomalia i en reclama la desaparició. “No veiem el sentit a una institució finançada amb diners públics que fa el que li rota. La majoria dels ajuntaments tenen una àrea pròpia de gestió turística, cosa que no passa a Barcelona”, recorda. Des de la Xarxa SET, la xarxa de ciutats del sud d’Europa contra la turistització, s’acusa Turisme de Barcelona de funcionar com un lobby. “Rep finançament públic i el destina sistemàticament a la promoció turística de Barcelona decidida pel mateix sector privat que se’n beneficia. Aquests fons públics són destinats a atreure més turistes, cosa inacceptable en un moment de crisi energètica i climàtica”, denuncia.

El passat 27 de setembre, en el marc de la celebració del Dia Mundial del Turisme, la Xarxa SET va fer públic un manifest -amb el suport de moltes entitats, entre elles la Favb- per denunciar l’impacte i les conseqüències de la intensificació turística després de la pandèmia, connectant el fet amb l’agreujament de les desigualtats socials i la crisi climàtica sense precedents. El document, amb el títol World Tourism Day=Collapse Tourism Day, es va llegir davant la seu de Turisme de Barcelona com a símbol de “la inversió de diners públics en la promoció i el rescat d’una activitat de lucre privat que genera i agreuja desigualtats socials” en referència al turisme.

Agafar el bou per les banyes

La principal queixa de les entitats barcelonines que aposten per un canvi de model turístic coincideix en dues coses: que el consorci fa el que vol sense tenir en compte les necessitats de la ciutat i el context global, i que l’Ajuntament de Barcelona no s’atreveix a plantar-li cara. “L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, no s’ha atrevit mai a canviar-ne els estatuts”, remarca Mariné. Tampoc el PSC, responsable de l’àrea econòmica del Consistori, ha qüestionat mai el funcionament de l’organisme “per la seva vinculació amb els sectors econòmics de la ciutat”, afegeix. No cal oblidar que Jaume Collboni ha defensat el Gremi de Restauració de Barcelona en la polèmica sobre les terrasses i ha donat suport a la qüestionada ampliació de l’aeroport del Prat.

La necessitat de buscar alternatives a una activitat econòmica basada en el consum excessiu de béns i serveis, que precaritza el mercat laboral, alimenta l’especulació immobiliària i destrueix el teixit veïnal, està damunt la taula. “Cal repensar el model turístic actual i apostar clarament per la desconcentració. Necessitem una política turística que prioritzi l’equilibri social”, remarca Mariné. També Dani Pardo, membre de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT), explicava al número 160 de Carrer que, contràriament als que es feliciten per la quantitat de llocs de treball que genera la indústria turística, “el veritable drama és que hi hagi tanta gent treballant en el turisme, que és el sector que pitjor paga”.

Pardo no es mossega la llengua quan es refereix a Collboni. Després del procés de desindustrialització de la ciutat, des dels anys noranta l’economia de Barcelona s’ha centrat en el turisme i la inversió immobiliària. “S’especialitza la ciutat en un sector de sous baixos, d’alta flexibilitat laboral, de molt treball en negre, i el senyor Collboni va i ens diu que hem d’estar contents que ens estiguin explotant i que hem de seguir per aquest camí”, ironitza. Tanmateix, trobar alternatives a aquest lucratiu sector econòmic és complicat i els principals responsables d’entomar el repte són unes institucions que, ara per ara, miren cap a una altra banda i deixen que Turisme de Barcelona segueixi buscant turistes, si cal, sota les pedres, en un context de crisi econòmica global.

A la recerca del turista ric

Un exemple és el viatge que a final d’octubre va fer una delegació del consorci a Milà, per assistir a la 38a convenció internacional de l’Associació IGLTA (International LGBTIQ+ Travel Association), amb l’objectiu de consolidar Barcelona com a destinació de referència del col·lectiu LGBTIQ+ i internacionalitzar les empreses turístiques especialitzades en aquest públic. Segons Turisme de Barcelona, el visitant LGBTIQ+ té un perfil socioeconòmic alt i és el segment de més creixement entre els consumidors turístics. “Mou més del 3% del volum de turistes a nivell mundial i representa un 15% de la despesa turística”, explica en un comunicat.

Els viatges a Mèxic, a la recerca de turisme de poder adquisitiu alt, o recentment a Madrid, per promocionar la capital catalana com a destinació nadalenca, són altres exemples de l’estratègia actual del consorci barceloní. El canvi més destacat respecte a altres anys el marca l’actual context econòmic postpandèmic: guerra a Ucraïna, inflació disparada, preu dels combustibles pels núvols, augment de la pobresa i les desigualtats… Aquesta peculiar selecció natural obliga el lobby turístic barceloní a fugir del turisme low cost. “A Barcelona hi ha hagut un ampli consens per evitar remuntar la crisi del sector oferint preus baixos per atraure el màxim de visitants”, assegurava Xavier Marcé en un article publicat a liniaxarxa.cat.

La carta als reis mags

De cara al 2023, Turisme de Barcelona vol consolidar els mercats turístics que han tornat a la ciutat després de la covid-19, reconquerir el visitant asiàtic i augmentar el de congressos. Lluny queda el turisme rus, molt tocat per la invasió d’Ucraïna, i el britànic, pel Brexit. Segons el seu president, Eduard Torres, la ciutat tancarà aquest 2022 amb el 85% dels visitants del 2019, però amb més despesa i estades més llargues. Ara, totes les mirades del lobby turístic barceloní estan posades en el retorn del turisme xinès, la celebració de la Copa Amèrica de Vela 2024, la nodrida agenda de congressos i l’elecció del director del Barcelona Convention Bureau, Christoph Tessmar, com a director de la ICCA, l’Associació de Congressos i Convencions Internacionals.

Lluites pel control intern

La gestió a Turisme de Barcelona no es caracteritza per ser, precisament, una bassa d’oli. A la polèmica del 2008 per la dimissió de l’exregidor socialista Jordi William Carnes per les sospites sobre la seva gestió com a director, s’hi ha afegit aquest 2022 la destitució fulminant de Marian Muro, la directora del consorci des del 2019, per suposades desavinences entre la directiva i el consistori barceloní, concretament amb el PSC. L’acomiadament de Muro era un secret a veus a causa, en gran part, del seu enfrontament amb la gerent de turisme, Arantxa Calvera, un càrrec de confiança de nova creació. L’aterratge de Calvera, excap de gabinet de Jaume Collboni, ha estat interpretat pel lobby turístic barceloní com una desautorització de l’actual direcció, on Muro gaudia d’un gran reconeixement per haver estat abans directora general del Grupo Julià, i un intent de l’Ajuntament de Barcelona de controlar el consorci.

L'entrada Turisme de Barcelona s’aferra a un model obsolet ha aparegut primer a Carrer.

El fet que les mesures adoptades fins ara siguin conjunturals i decidides sobre la marxa també posa de manifest la incapacitat de les administracions per dissenyar un pla de xoc contra la pobresa, cada cop més estructural, amb cara i ulls, tal com reclamen les entitats socials que treballen a la primera línia de foc. I no serà perquè la situació els hagi agafat de sorpresa. “La inflació va començar a augmentar l’any passat i el seu impacte social és generalitzat”, recorda l’economista i vicepresident de la Favb, Albert Recio. Tanmateix, sembla que pocs se la van prendre seriosament fins que Rússia ha amenaçat el benestar del cor d’Europa.

La por a perdre eleccions

Segons Recio, cap de les mesures no està servint per frenar realment aquesta escalada i la decisió del Banc Central Europeu (BCE) d’endurir el preu del diner ens aboca a un escenari de recessió econòmica. Els governs no s’atreveixen a prendre mesures radicals que perjudiquin les rendes dels més rics, gravin els sectors econòmics amb més beneficis o posin sobre la taula un model energètic alternatiu al petroli. La raó, per a Recio, és que són impopulars i això significa perdre eleccions i alimentar el discurs de la ultradreta. Que hi hagi molts representants de lobbies econòmics en les estructures ministerials tampoc no ajuda.

Un dels primers a denunciar la pobresa d’Espanya ha estat Human Rights Watch en un informe presentat el juliol passat. L’oenegé situava les famílies amb fills, les mares solteres, les persones grans, i els joves i les persones migrants com els col·lectius més afectats. En el cas de Catalunya, l’organització internacional no era tan dura a l’hora de valorar la resposta de les institucions, però sí que deixava clar que les mesures adoptades han estat insuficients per aturar la pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, sobretot les més vulnerables, perquè tenen data de caducitat.

En això coincideix l’ONG amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector de Catalunya. Davant les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya en què es presumia de la contenció de la pobresa i l’exclusió social, l’entitat ha denunciat que les mesures són pegats. “El problema és que quan desapareguin, deixaran de tenir aquest efecte de contenció”, cosa que demostra que “no són prou efectives per reduir la bossa de pobresa i exclusió crònica”. La solució no és anar prorrogant mesures provisionals com la del govern central que suspèn -teòricament- els desnonaments de famílies vulnerables.

Cada cop més empobrits

Des de la Taula del Tercer Sector s’apunta que “no és només que les famílies cada cop estiguin més empobrides i pressionades”. És que no hi ha opcions per sortir-se’n: la precarietat s’està generalitzant i el risc que arrossegui més persones que ara no estan en una situació de pobresa i exclusió és molt alt. És per això que l’entitat reclama a les administracions previsió. “Fa setmanes que es parla d’una probable recessió a la tardor. Malgrat no saber ni com serà ni la magnitud, s’hauria d’estar treballant en aquest escenari hipotètic, de manera preventiva, per evitar que les agafi de nou desprevingudes i que a corre-cuita hagin de respondre amb una política de pedaços”, remarca.

A banda de falta de previsió per part de les administracions, també hi ha l’incompliment de mesures ja aprovades, com és el cas del conveni que regula la pobresa energètica i que un any i mig després de la firma de l’acord entre la Generalitat i Endesa encara no s’ha desplegat, tal com han denunciat la Taula d’Entitats i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE). Francina Alsina, presidenta de la Taula, exposa la situació terrible en què viuen milers de famílies: “Estem enmig d’una crisi social molt greu, que es podria agreujar encara més amb el previsible escenari de recessió que es planteja aquesta tardor. La inacció institucional pot deixar el poc aconseguit en paper mullat”.

Maria Campuzano, de l’APE, recorda que hi ha famílies que segueixen rebent avisos de tall de subministrament i el que no té sentit és que no s’apliqui un mecanisme que ja existeix, i més de cara a un hivern que s’albira molt cru. “No s’entén que el Govern català tingui aquesta actitud tan passiva quan el conveni és una eina imprescindible”, insisteix, i centra les seves crítiques en el departament de Drets Socials, que encapçalava Violant Cervera fins a la sortida de Junts del Govern. “No està fent els deures”, remarca. Davant d’aquesta situació, les dues entitats ja han anunciat que no assistiran a cap més reunió del grup de treball del conveni “mentre no hi hagi avenços palpables”.

És difícil destriar quant hi ha d’electoralisme en decisions com la que es planteja ara des del Govern central de fer una cistella bàsica d’aliments assequible, tot i que Recio la qüestiona perquè creu que sols beneficiarà les grans cadenes, que són les que s’ho poden permetre. Els preus dels aliments han disparat l’IPC sense que això reverteixi en els salaris, i per trobar xifres similars ens hem de remuntar al 1984. Amb la invasió d’Ucraïna com a argument, el consumidor està pagant de la seva butxaca tant la despesa de la producció com la recuperació dels marges de benefici del sector.

Segons les dades publicades aquest mes de setembre per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els aliments que més s’han encarit són els olis (24%), la llet, els ous i els formatges (19,2%), el pa i els cereals (18,9%), els aliments preparats (14,6%), els llegums i hortalisses (14,2%), i la carn i la fruita (11%). La població sense accés a aliments bàsics està augmentant igual que la que ha de fer mans i mànigues per arribar a final de mes. “Augmenta la població que no es pot permetre menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies i també la població que no pot mantenir l’habitatge a una temperatura adequada”, recorden des de la Taula del Tercer Sector.

El programa d’aliments europeu s’acaba

El programa FEAD de la Unió Europea per a assistència material a les persones més desafavorides, que es va aprovar per al període 2014-2020 i es va prorrogar a causa de la pandèmia, té els dies comptats. La raó principal és que la pobresa no només s’ha d’abordar des de l’alimentació. “De què serveix tenir un paquet d’arròs si no puc cuinar?”, es pregunta Lluïsa Puigardeu, coordinadora de solidaritat de la parròquia de Sant Medir, a la Bordeta. “Cada dia la salut mental de la gent està pitjor. Avui han vingut tres persones desesperades plorant i demanant ajuda”, denuncia. Des de la Creu Roja, Joaquim Ventura explica que el nou programa europeu aposta pel repartiment econòmic a través de targetes. “Es pretén deixar d’estigmatitzar la pobresa fent-la anar als bancs d’aliments”, remarca. Tanmateix, tot i que el nou programa s’havia d’implementar el 2023, els treballs de la comissió de la Generalitat encarregada de desenvolupar-lo estan a les beceroles. No hi ha calendari, ni pressupost ni dades sobre l’abast de la prestació.

L'entrada Pegats contra la pobresa ha aparegut primer a Carrer.

Capdevila és, precisament, la connexió entre la Casa Orlandai i l’Ateneu El Poblet de Sagrada Família, un dels equipaments públics de gestió cívica més recents, que va obrir les portes l’octubre del 2019 després de cinc anys de reivindicacions. “Vam optar per la gestió cívica de les entitats del barri, però va ser un procés molt lent. En paral·lel a la feina del Districte, vam visitar altres equipaments per conèixer com funcionaven”, explica el portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Família, Joan Itxaso. Un dels que més els va agradar va ser la Casa Orlandai, i així és com Capdevila, també membre de la Plataforma de Gestió Ciutadana, va acabar assessorant les entitats del barri de Sagrada Família.

Orígens en la lluita veïnal

La majoria dels equipaments gestionats per entitats de barri tenen en comú que són fruit d’una lluita veïnal d’anys per salvar un espai emblemàtic. En el cas de Sarrià, va ser el treball conjunt per conservar l’antiga escola pública Orlandai, mentre que a Sagrada Família va ser el front comú per evitar que l’antic cinema Niza es convertís en un bloc de pisos i un supermercat, com al final va acabar passant. “Estàvem en un moment molt complicat amb dues posicions al barri: seguir amb la lluita pel Niza o acceptar la proposta del Districte. Vam fer un referèndum on van participar més de 200 veïns i veïnes, i vam acceptar la proposta”, recorda Itxaso.

La voluntat política -la predisposició del Consistori a donar suport a la iniciativa veïnal- és un factor clau. En el cas de Sarrià, el projecte –inicialment enfocat als joves, però al final convertit en un espai intergeneracional obert al barri el 2007- va tenir la sort de coincidir amb la posada en marxa dels centres cívics. “No va ser fàcil i va caldre molta voluntat política, però va ajudar molt que en aquell moment el Consistori apostava per la gestió comunitària”, destaca la directora de Casa Orlandai, Natàlia Oliete.

Canvi de cromos

A Sagrada Família, el procés va ser molt més complicat i no només per raons temporals i governs diferents. L’escull principal era que no hi havia cap possibilitat de comprar l’antic cinema del carrer de Provença perquè l’operació immobiliària privada havia rebut el vistiplau del govern de Xavier Trias (CiU). El canvi de color polític al Consistori i l’arribada a l’Eixample d’Agustí Colom (BComú) va facilitar les coses i es va poder comprar la seu d’una antiga fàbrica tèxtil, al carrer Nàpols, a canvi de perdre el Niza. “La figura clau va ser la del regidor del Districte”, reconeix Itxaso, tot i que matisa el seu mèrit: “Vam estar mig any sense poder explicar res del projecte i les obres es van fer molt malament”.

Mateixos problemes

Tot i els anys que separen els projectes d’Orlandai i El Poblet, els reptes són compartits. Per començar, la falta de recursos públics. Els convenis firmats amb l’Administració -ara qüestionats- fan curt, i com remarca Capdevila, “és un error pensar que el voluntariat de les entitats cobrirà totes les necessitats del centre”. A mida que l’equipament es consolida, creix la demanda de més activitats, i la falta de personal posa el centre contra les cordes. “Els convenis marquen molt, tot i que superem amb escreix els objectius”, explica Oliete. A El Poblet, el tema més urgent és la gestió del bar de l’ateneu, que no es va incloure en el pressupost. “Vam fer un concurs per al bar, però va quedar desert i ara no descartem que el gestioni la mateixa associació”, explica Itxaso.

La irrupció de la covid ha estat un escull difícil de gestionar. El tancament de les instal·lacions i l’adaptació dels espais i les activitats a la pandèmia han complicat les coses. “L’afectació de tenir tancat tres mesos l’equipament va ser brutal per als tècnics, els talleristes i el veïnat; i les mesures anticovid requereixen més recursos i més personal”, explica Oliete. El mateix ha passat a Sagrada Família. “No tenim prou mans per arribar a tot”, explica Cristina Sans, directora d’El Poblet.

Tanmateix, malgrat l’impacte de la pandèmia, aquests equipaments han fet mans i mànigues per adaptar-s’hi i recuperar el ritme amb la complicitat del barri. Queda per resoldre, però, un altre problema compartit: el de la implicació dels joves. “La majoria d’activitats són per a la mainada i la gent gran, el jovent encara no ha fet seu l’ateneu”, lamenta Sans. El mateix explica Oliete: “El jovent no se sent interpel·lat i és un mal endèmic. Intentem involucrar-lo en la programació del centre, però costa molt”.

Treball en xarxa, i arreu

Malgrat les peculiaritats territorials de cada espai, el nexe en comú és el treball en xarxa de la Plataforma de Gestió Ciutadana. Creada el 2009, agrupa els equipaments públics més actius, com ara la Casa Orlandai, l’Ateneu 9Barris, l’Harmonia o la Lleialtat Santsenca. “Compartim iniciatives i ens donem suport mutu”, explica Enric Capdevila, de l’ACCO. L’acompanyament, però, no es queda a Barcelona. Amb la creació de la Xarxa d’Espais Comunitaris (XEC) “hi ha la vocació d’estendre la gestió comunitària a tot el país”, conclou.

L'entrada De la Casa Orlandai a El Poblet, un camí costerut ha aparegut primer a Carrer.

Els diners municipals aprovats van destinats a la urbanització de l’entorn de l’edifici, i encara que la voluntat és integrar-lo en el futur parc de la Sagrera, que servirà per arranjar l’espai i recosir els districtes de Sant Martí i Sant Andreu, la realitat és que del projecte de tres fases només se n’ha aprovat la fase prèvia, la dels treballs d’adequació. La proposta és convertir la Torre del Fang en un centre de dinamització del futur parc lineal de la Sagrera i d’interpretació dels antics pobles de Sant Andreu del Palomar i Sant Martí de Provençals, però no hi ha ni calendari tancat ni pressupost aprovat, només una previsió que pot canviar i que fa pensar que l’edifici històric haurà d’esperar com a mínim fins al 2024 per ser rehabilitat.

Adéu al mur del carrer del Clot

A final de l’abril passat la comissió de govern aprovava el conveni de col·laboració amb la societat Barcelona Sagrera Alta Velocitat SA, que és la que s’ha d’encarregar de fer les obres d’urbanització i d’infraestructures necessàries coordinant-se amb la regidoria d’Ecologia, Infraestructures, Urbanisme i Mobilitat. Les obres, que havien d’haver començat a principi d’octubre i que tenen una durada de tres mesos sobre el paper, consisteixen a eliminar el mur del carrer del Clot i substituir-lo per una tanca perquè es pugui veure l’interior de la llosa que sosté la Torre del Fang i s’evitin les ocupacions de l’edifici. Es busca fer accessible l’espai des del carrer amb escales i rampes molt reduïdes, i per fer-ho possible s’haurà de salvar el desnivell actual i també dignificar la zona amb sauló i vegetació.

El president de l’Associació Veïnal de la Sagrera, Jaume Matas, explica que la idea és fer d’entrada una mica el que s’ha fet amb el parc de les Glòries, és a dir, crear espais de lleure temporals amb taules de ping-pong, bancs i pistes de bàsquet i d’atletisme perquè la ciutadania hi pugui accedir mentre es culmina la urbanització de tota la zona. Avança que el projecte negociat a grans trets durant el 2019 en una taula de treball entre les Administracions i les entitats veïnals i culturals de la Sagrera, Navas i el Clot “contempla que l’edifici de la Torre del Fang i la zona exterior d’horts urbans i vinyes esdevindrà un equipament compartit amb Sant Andreu i Sant Martí”. La futura Casa del Parc tindrà un espai d’exposicions i d’experimentació, i també coordinarà les activitats històriques del passat rural de Barcelona.

L’allargada ombra de l’AVE

És un miracle que la Torre del Fang s’aguanti dreta, i si encara ocupa un discret raconet a la cruïlla d’Espronceda amb Clot, on passa desapercebuda als ulls de la majoria dels vianants oblidada darrere un mur i un munt de grafits, és gràcies a les mobilitzacions veïnals. Ignorada pels diferents governs municipals, la seva és una història de dissort a mitges perquè s’ha pogut salvar de la piqueta in extremis i les finestres barroques tapiades mantenen en secret el seu interior fet malbé. Com una vella dama, el pas del temps ha fet estralls en la seva pell obrint esquerdes en les delicades parets de maons d’argila, però contra tot pronòstic segueix dempeus.

Des que va tancar als anys vuitanta com a centre de normalització lingüística, recursos pedagògics i arxiu de Sant Martí, ningú ha estat capaç de donar-li un ús alternatiu per la seva delicada construcció, que dificulta qualsevol remodelació. L’arribada de l’AVE a Barcelona va suposar un punt d’inflexió per a l’edifici. Amb la construcció del túnel es va plantejar traslladar-lo a l’altra banda d’Espronceda, però la seva mateixa estructura de fang feia l’operació impossible. La decisió dràstica va ser enderrocar-lo, però l’anunci va posar en peu de guerra les entitats veïnals, amb la plataforma AVE pel Litoral i el seu incombustible president, Pere Vallejo, al capdavant.

La forta resistència veïnal que va generar el projecte inicial de construcció del túnel de l’AVE pel carrer de Mallorca va obrar el miracle: no només es va rectificar el traçat construint el túnel a més fondària per estalviar vibracions als edificis, sinó que també es va aconseguir fer retrocedir l’entrada al túnel i construir una gran llosa per sostenir la Torre del Fang. A canvi, l’edifici va haver de suportar estoicament que el seu exterior es convertís durant anys en magatzem de mals endreços d’Adif. D’aquells temps només queden les ferides de les bigues de ferro que la travessen per subjectar-la a l’estructura.

Un edifici de llegenda

Des de final del segle XIX, l’edifici ha compartit paisatge amb les vies del tren i també, des dels anys quaranta fins a final dels vuitanta del segle passat, amb el veïnat de les barraques de la Perona. Encara que sorprengui, la Torre del Fang té un passat rural de llegenda i la història de l’antic poble de Sant Martí de Provençals no es podria explicar sense ella. Alguns historiadors apunten que el 1559 ja s’esmentava l’edifici però amb un altre nom, Torre de la Verge Maria, i que l’escut del Comtat de Barcelona de la porta principal fa pensar que la construcció ja existia al segle XII.

L’edifici va ser propietat de la família de Galzeran de Gualbes, mercader i banquer del segle XIV. També Joan Amades ubica la masia com l’escenari de la llegenda romàntica del Cor Menjat protagonitzada per Dolça de Provença, que va arribar a Barcelona l’any 1112 per casar-se amb el comte Ramon Berenguer. Dolça va passar llargues temporades a la Torre del Fang i es va enamorar d’un trobador, a qui el comte va matar. La dona es va menjar el cor del seu estimat sense saber-ho i quan es va assabentar de la notícia va deixar de menjar fins a la mort.

L'entrada El rescat de la Torre del Fang es fa esperar ha aparegut primer a Carrer.

L’últim episodi d’aquest enfrontament es va produir el 23 de juliol passat. Nou treballadors de diverses àrees van rebre citacions del departament de Recursos Humans sense cap més explicació. El comitè d’empresa de Betevé es va assabentar dels acomiadaments pocs minuts abans pels mateixos afectats, tots ells treballadors internalitzats per sentència judicial o per acords amb la direcció que encapçala el periodista Sergi Vicente, en el càrrec des del 2015 i reelegit el febrer passat. “Són acomiadaments unilaterals i considerem que la decisió és un acte de represàlia”, explica Roger Matamoros, president del comitè d’empresa de Betevé.

Des d’aleshores han passat moltes coses i cap d’elles no s’encamina a la resolució del conflicte. Per una banda, els acomiadats han portat el cas als tribunals i la plantilla va convocar vagues parcials per les Festes de la Mercè i pel plenari del setembre per reclamar la readmissió dels companys i la destitució de Vicente i la directora de Recursos Humans, Carme Ponte. Per l’altra, la direcció ha intensificat les reunions amb el consell d’administració per dissenyar un pla de xoc que inclou retallades de salaris de fins al 20% i una nova organització del treball que afecta drets laborals per sanejar els malmesos comptes de l’ens barceloní. La intenció, segons Matamoros, és estalviar dos milions d’euros per dedicar-los de nou a la producció externa.

L’origen de tot plegat

El model de la radiotelevisió pública barcelonina es va constituir sota la premissa de l’externalització. La plantilla pròpiament dita de l’empresa municipal es reduïa a la direcció i l’administració, mentre que la resta de treballadors cobrava el sou de les productores -Lavínia i Mediapro entre elles-, que eren les que es repartien el gruix del pastís. A partir del 2014, la dura batalla als tribunals perquè es reconegués que la situació de la plantilla era anòmala i que s’havia produït una “cessió il·legal de treballadors” va suposar un punt d’inflexió i va obligar l’Ajuntament de Barcelona a iniciar un costós procés d’internalització i actualització de sous i drets. “Ara volen tornar a externalitzar i privatitzar serveis repercutint en els treballadors de la plantilla perquè els amics de les productores estiguin contents”, remarca Matamoros.

Segons el comitè d’empresa, no hi ha cap raó per encarregar feina fora, ja que la plantilla de 247 treballadors -compten els acomiadats- és més que suficient per fer una programació de qualitat, tal com s’ha demostrat amb la cobertura de les manifestacions pel Procés, de l’atemptat del 17-A a Barcelona o de la situació de les residències de gent gran durant la pandèmia del coronavirus. També ho manifesten els treballadors acomiadats en una carta que van enviar a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i que ha tingut una resposta que qualifiquen de “lamentable”. “La direcció ha optat per malbaratar recursos públics desmantellant la redacció de programes no informatius, sovint reassignant personal a informatius, amb l’objectiu de tornar a privatitzar el model”, sostenen.

Un pou sense fons

La versió de Vicente és diametralment oposada. Amb un sou de més de 108.000 euros anuals -més que el de la mateixa alcaldessa-, el director de Betevé justifica el seu polèmic pla de xoc per la situació de “pou sense fons” de l’ens transmèdia barceloní, un full de ruta que en un principi havia d’estar en marxa l’1 de gener del 2022 i que ara vol enllestir abans de desembre sense cap marge per a la negociació. “Hem estat tancant amb dèficit cada any i no podem seguir aquesta tendència. Tenim un dèficit econòmic enorme, que no para de créixer, i no hi haurà més rescats”, explicava fa uns mesos en una entrevista.

Segons la memòria del pressupost d’ICB per al 2021, l’escenari pressupostari és “crític” per segon any consecutiu. La pèrdua de capacitat per oferir un servei de qualitat com a servei públic “s’accentua de forma dramàtica”, i culpa de l’actual situació pressupostària la partida de personal, que concentra el 74% dels comptes. El document remarca que s’ha produït una “davallada contundent de la capacitat de produir continguts, que passa a dependre únicament dels recursos interns”, i que aquesta pèrdua suposa una disminució general de la capacitat de retenir l’audiència. La subvenció de l’Ajuntament de Barcelona d’aquest any supera amb escreix els 17 milions d’euros.

Matamoros rebutja aquesta lectura per esbiaixada i acusa el Consistori de no haver fet cap projecció de futur per calcular la despesa necessària. Tot i admetre que la internalització de la plantilla ha augmentat la partida de personal, a parer seu, el dèficit de 895.487 euros que apareix en els comptes té a veure amb l’IVA que les televisions públiques han de pagar ara a Hisenda. “Al pressupost del 2021 no apareix aquesta partida. El que volen ara és que els diners per pagar aquest impost surtin del pressupost, no d’aportacions extres”, explica. A més, recorda que l’ens públic barceloní s’ha gastat molts diners que no apareixen enlloc per pagar costosos advocats per fer front als processos judicials per les denúncies dels treballadors.

Problemes enquistats

La situació convulsa no sembla que es pugui solucionar a mig termini. Amb els treballadors en contra i amb el suport del Consistori, Vicente intenta fer jocs malabars per recuperar la programació innovadora d’anys anteriors i l’èxit aconseguit amb la cobertura en directe de les manifestacions del Procés. Mentrestant, el comitè d’empresa l’acusa de no tenir cap projecte més enllà d’aplicar dràstiques retallades i li recorda que l’èxit de Betevé és fruit del gran esforç dels seus treballadors i treballadores.

Un ‘sanedrí’ de periodistes ‘independents’

A diferència d’altres televisions públiques locals, com la de Badalona, on el consell d’administració està format pels regidors dels grups municipals, Betevé té un consell d’administració format per periodistes. Tanmateix, el mateix sistema d’elecció d’aquest òrgan -cada grup municipal presenta el seu candidat i es vota en plenari- posa en qüestió la suposada independència dels seus membres. Actualment formen part d’aquest selecte sanedrí Josep Maria Carbonell, Francesc Orteu, Xavier Vidal, Álex Sàlmon i Susana Alcaide. El sisè membre, Carles Bosch, ja no hi és, i la intenció és que el substitueixi una dona per una qüestió de paritat.

Dels cinc membres actuals, tres han tingut vinculacions directes amb la política, bé treballant a departaments de premsa de partits o institucions -Susana Alcaide (PSC) i Xavier Vidal (ERC)-, bé exercint com a diputat del PSC al Parlament entre el 1995 i el 2004 (Josep Maria Carbonell). Des del comitè d’empresa de Betevé no només es qüestiona aquesta estructura i el mètode d’elecció dels seus integrants designats pels partits polítics. “Ells diuen que són independents, però no és la realitat”, s’apunta. També es critica que mentre es demana a la plantilla que s’ajusti el cinturó els membres del consell cobren 1.400 euros en dietes per cada reunió. “Entre setembre i octubre s’han reunit tres vegades”, explica Roger Matamoros.

L'entrada El conflicte laboral a Betevé s’enroca ha aparegut primer a Carrer.

El projecte va començar amb mal peu perquè la crisi va fer-ne endarrerir els treballs. De fet, l’aparcament va caure de la llista i de les cinc fases bianuals previstes només se n’ha fet la primera, que inclou l’escola El Petit Príncep i una part del parc que es coneix entre el veïnat com a Ca n’Oliva. La segona fase resta aturada des del 2015. El projecte de zona verda, aprovat en època de l’alcalde Xavier Trias, es va obrir al veïnat fa sis anys sense acabar. L’aleshores regidor del districte, Eduard Freixedes, insistia que el parc era una “prioritat del mandat per millorar la vida del veïnat” però s’oblidava de la resta del paquet.

Oblit institucional
De tot el projecte, el que indigna més el veïnat és l’oblit institucional per reubicar la setantena de famílies afectades per les expropiacions, sobretot les de les cases dels carrers Trinxant i Tomàs Padró. El primer dels blocs, conegut amb el nom tècnic d’AA1-A2, no s’ha construït encara i ni tan sols se n’ha adjudicat el projecte malgrat que al 2015 va culminar el procés d’expropiació del terreny. De fet, només cal donar un tomb per la zona per veure l’estat dels habitatges. Pujant pel carrer Tomàs Padró, a mà esquerra apareixen les cases baixes del número 3 amb sostre d’uralita i greus problemes d’humitat. Els inquilins han anat marxant i el propietari fa anys que fa obres de millora perquè tot està pendent de ser expropiat.

Un dels veïns afectats, que no vol donar el seu nom, lamenta l’oblit del consistori. “Sembla que no els importem. Deuen pensar que som un grapat de vells i que no val la pena amoïnar-s’hi perquè ens morirem ràpid”, assegura. Viu des de fa 40 anys en uns baixos de renda antiga amb greus problemes d’humitat. Més amunt hi ha un solar on s’entreveuen unes barraquetes fetes amb cartrons i plàstics. Passat el solar, que s’ha convertit en un cau de brutícia i rates, i seguint el camí de les formigues dibuixades en una de les parets, s’encadenen una sèrie de casetes baixes, algunes tapiades i altres ocupades, que s’aguanten dretes de miracle.

El mateix passa amb les cases de Trinxant, també pendents d’expropiar. A totes es veuen els estralls de la humitat, que afecta parets mitgeres, teulades i façanes. Pujant pel carrer s’alternen les cases reformades pels propietaris amb les que no, molt degradades i habitades per inquilins amb contracte verbal o de local, o directament ocupades. Al 2009 Narváez va explicar als veïns que no calia que rehabilitessin els habitatges perquè l’expropiació es faria ràpid. Alguns se’l van creure i altres no. Per això, al greuge històric s’hi afegeixen ara els interessos divergents dels afectats. I és que mentre els inquilins reclamen les expropiacions, els propietaris volen ser desafectats.

Escàndol amb pocs afectats
L’AV Clot-Camp de l’Arpa i el Sindicat d’Habitatge del barri són els que centralitzen la lluita perquè el pla Trinxant-Meridiana sigui una realitat després de tants anys de promeses incomplertes.

El portaveu de l’entitat veïnal, Miquel Catasús, lamenta que ningú els fa cas perquè “és un escàndol que afecta poca gent, la majoria persones grans que s’estan morint”. El resum que fa Catasús de la situació sembla digna del surrealisme de Buñuel: “L’Ajuntament fa un pla que incompleix de forma reiterada i entrem en una dinàmica perversa perquè els propietaris no sols no inverteixen en els habitatges sinó que demanen a l’AV que pressionem el consistori perquè els expropiï.”

Des de l’entitat veïnal es veu un despropòsit que el projecte de construcció del primer dels edificis que acolliran el veïnat expropiat encara no estigui adjudicat i exigeix que les obres comencin aquest mandat. Catasús recorda que el Camp de l’Arpa del Clot és un barri molt envellit amb una necessitat molt gran d’espais verds, pisos de lloguer i equipaments per a joves i gent gran. A més, s’hi afegeix el fet que hi ha molts habitatges afectats per projectes urbanístics que mai han vist la llum, com ara el que pretenia connectar Provença amb l’avinguda Meridiana a través de Degà Bahí.

El trimestre que ve o el següent
La culminació del procés d’expropiació per fer el bloc AA1-A2 fa sis anys va fer tornar les esperances al barri, però va ser endebades. Amb el primer govern d’Ada Colau, les entitats veïnals esperaven tenir un bon interlocutor i més tenint en compte que el regidor del districte de Sant Martí, Josep Maria Montaner, era també el responsable d’habitatge del consistori. Tanmateix, les excuses i el silenci administratiu es van anar alternant fins al 2018, any en què l’edifici es va incloure finalment en el pla municipal de promocions d’habitatge públic.

Però l’alegria dura poc a la casa del pobre i l’edifici mai va veure la llum. A cada pregunta, la resposta era sempre la mateixa: el trimestre que ve. Amb el segon mandat de Colau, les coses s’han complicat més per la irrupció de la Covid-19. Tampoc no ha ajudat gaire que el nou regidor del districte, David Escudé, sigui del PSC mentre que Habitatge segueix en mans dels Comuns.

En el Pla d’Actuació del Districte (PAD) del 2019, on apareixien diverses promocions d’habitatge en altres barris, el bloc del Camp de l’Arpa no sortia enlloc i els intents de l’AV Clot-Camp de l’Arpa d’afegir-ho a la llista en el procés participatiu del PAC-PAM va caure en sac foradat per culpa de la pandèmia. L’última notícia sobre el bloc és que el projecte s’aprovarà aquest mandat, però les obres no començaran fins al següent.

L'entrada Pla Trinxant-Meridiana, el més calent, a l’aigüera ha aparegut primer a Carrer.

L’exemple més clar d’aquesta aposta continuista, que veu l’espai públic com una màquina de fer diners amb el turisme en detriment d’usos més veïnals, és la polèmica subhasta del 19 d’octubre passat, que ha suposat un ingrés a les arques de l’Estat de prop de 78 milions d’euros.

Els 26 espais subhastats pel ministeri d’Hisenda es van donar en concessió a l’Ajuntament de Barcelona durant 30 anys coincidint amb la preparació de la ciutat per acollir els Jocs Olímpics del 1992. Durant tres dècades, el consistori ha estat el responsable de mantenir l’entorn en condicions amb inversions periòdiques per fer front a l’ús intensiu d’un espai públic dedicat a l’oci privat, sobretot nocturn. El paquet que sortia a la venda per un import inicial de 68,3 milions d’euros incloïa les discoteques Pachá i Catwalk, el Casino de Barcelona, les galeries comercials, l’aparcament, la benzinera de la ronda Litoral i el McDonalds. Fora en quedaven els bars més pròxims al Consell Superior d’Investigacions Científiques -de lloguer per un temps indeterminat- i els xiringuitos del Besòs.

Silenci del consistori
El silenci al voltant d’aquesta operació el va trencar el moviment veïnal. Les entitats de la Barceloneta i de Vila Olímpica -amb el suport de la Confavc i la Favb– denunciaven la venda i carregaven contra el govern municipal per “mirar cap a l’altra banda”. Els portaveus Manel Martínez i Jordi Giró van retreure a l’alcaldessa, Ada Colau, els oblidats compromisos electorals per a aquest espai un cop vençuda la concessió i també “haver cedit a les imposicions” de l’Estat. “Aquesta operació no compleix amb els compromisos adquirits en el mandat anterior, on es presumia de canviar els usos i d’un gran acord amb el govern de l’Estat per assolir-ne la gestió”, apuntaven recordant el cas del Port Olímpic.

Les peticions de les associacions veïnals eren clares: aturar la subhasta, fer valdre el dret de l’Ajuntament de Barcelona com a únic concessionari dels lots subhastats, recuperar la gestió de l’espai litoral barceloní i fer-lo encaixar en el Pla Litoral, i que es tinguessin ben presents els interessos veïnals amb una interlocució directa. “Ningú discuteix la legitimat de l’Estat. Critiquem la inacció municipal”, van assegurar. Tanmateix, les seves demandes van caure en sac foradat des del primer moment, ja que la interlocució amb el consistori ha estat pràcticament nul·la al marge de dues reunions telemàtiques organitzades a corre-cuita per l’equip del regidor de Presidència, Jordi Martí, que han enrarit encara més l’ambient.

Segons Jordi Giró, és “lamentable” que el govern municipal no hagi mogut fitxa per frenar una “operació especulativa”, que afecta una zona molt singular del front litoral barceloní, malgrat haver tingut tres possibilitats de fer-ho des que el 2018 l’advocacia de l’Estat va emetre un dictamen a favor de la venda contra el qual es podia presentar recurs. Mentrestant, en plena polèmica, Martí es va limitar a sortir al pas dels retrets veïnals negant que el consistori tingués alguna opció d’evitar la subhasta estatal. També va etzibar a les entitats veïnals que amb qui havien de parlar era amb el govern central, cosa que han fet presentant una bateria de preguntes al Congrés dels Diputats a través de dos grups parlamentaris.

Sense marge de maniobra
I mentrestant va arribar el dia de la subhasta i tothom es va quedar amb un pas de nas quan els propietaris de l’Hotel Arts van comprar 24 dels 26 lots pagant al comptat i deixant sense marge de maniobra la resta d’aspirants, la majoria d’arrendataris dels locals en venda que tenien dret preferent de compra. Sota el paraigües de la societat mercantil Hotel Vila Olímpica SA, el propietari de l’Hotel Arts va rebentar la venda oferint per alguns locals fins a tres vegades més que el preu de sortida. La subhasta –opaca i caòtica– va acabar ràpid. La sala es va omplir ràpid i per raons de seguretat la majoria d’assistents -entre ells molts periodistes i veïns- es va quedar al carrer.

Segons explica Giró, l’operació per “malvendre el nostre patrimoni” és més complicada del que sembla perquè no està del tot tancada. Alguns arrendataris que tenien dret de compra i no el van poder exercir en condicions el dia de la venda han presentat recurs i el tema està ara en mans de la justícia tot i que ningú espera grans notícies. A més de la via judicial oberta, hi ha el fet que la subhasta de locals del front marítim no ha acabat. De fet, la que es va fer l’octubre passat és només la primera fase i encara queda per resoldre què es farà amb els locals situats cap a la banda de l’Hospital del Mar i les galeries comercials que hi ha davant de la Torre Mapfre. “La que vindrà després serà encara més especulativa” vaticina Giró.

Licitació errònia, segons Janet Sanz
El rebombori que va provocar la subhasta va servir a l’oposició per disparar contra la tebior del govern Colau fins el punt que a la roda de premsa veïnal convocada el 17 de novembre per exigir la impugnació de la subhasta hi van assistir des de republicans a ciutadans. Des del dia de la polèmica venda, l’única que s’havia pronunciat públicament sobre la licitació “errònia” dels locals havia estat la tinent d’alcaldia Janet Sanz. La responsable d’urbanisme va criticar l’operació amb la boca petita i va assegurar que el consistori exerciria “tota l’autoritat” per garantir els usos públics del front marítim trossejat i venut al millor postor. També va advertir el grup hoteler que “haurà de fer una proposta que no plantegi la privatització de cap metre més del que avui ja són negocis”.

Tanmateix, l’advertiment de Sanz sonava estrany. El poc interès demostrat pel consistori des del primer dia per aturar aquesta operació ha suscitat algunes preguntes, entre elles si l’Ajuntament de Barcelona té alguna mena d’acord amb Madrid que no ha explicat a les entitats veïnals o, encara pitjor, si no en té cap i deixa fer. Algunes fonts apunten que el silenci té a veure amb la negociació pendent respecte a la cessió d’altres espais lliures d’activitat econòmica que queden entre la Barceloneta i el Fòrum, entre ells els terreny del zoo marí, un altre projecte milionari fallit de l’alcalde Hereu, però l’hermetisme institucional segueix sent total.

Complex d’oci per al turisme de luxe
L’avidesa del grup Archer Hotel Capital per quedar-se amb els lots subhastats tindria una explicació: convertir la zona en un gran complex d’oci per al turisme de luxe amb accés directe a la platja i revaloritzar l’hotel en cas de voler-lo vendre més endavant. Darrere d’aquest grup hoteler s’hi amaguen dos fons d’inversió: l’holandès ABP i el GIC, de Singapur. Poc després de la subhasta, el grup hoteler feia públic un comunicat en què es comprometia a acabar amb els problemes de seguretat, soroll i conductes incíviques provocades per “activitats d’oci, culturals i gastronòmiques per a totes les franges d’edat”. Malgrat la pandèmia, la ciutat no ha perdut del tot la lluentor en el mercat especulatiu internacional. La milionària promoció de la marca Barcelona feta des de les institucions públiques en perjudici d’altres sectors de la població local continua.

El Pla Litoral de Barcelona, guardat en un calaix
El Pla Litoral de Barcelona, un pla estratègic dels espais litorals de la ciutat elaborat per Barcelona Regional per donar resposta a un model de transformació del front marítim “que mostra símptomes d’esgotament”, sembla que hagi perdut part del seu sentit. El document, redactat fa tres anys, criticava el model econòmic imposat al front marítim barceloní i el resumia en “l’existència de dinàmiques de gentrificació, la pèrdua d’activitats tradicionalment relacionades amb la mar i la implantació d’usos privatius en espais de caràcter públic”. El pla, redactat amb l’objectiu d’acabar amb els casos d’incivisme i inseguretat provocats per un model d’oci nocturn dirigit bàsicament al turisme, pretenia “reconquerir el front litoral com a espai públic de qualitat”.

L'entrada Es ven front marítim al millor postor ha aparegut primer a Carrer.

La seva impecable cobertura de la revolta, amb tres equips de reporters que retransmeten en directe, una realització àgil i uns presentadors i presentadores que des del plató s’han limitat a conduir l’emissió i completar -la amb dades, han convertit la televisió local barcelonina en el referent informatiu de milers de teleespectadors.

L’èxit periodístic, fruit de la fórmula menys plató i més carrer i del coneixement a fons de la ciutat marca de la casa, ha estat tan gran -i tan inesperat- que fins i tot els manifestants no han dubtat a corejar “Betevé serà sempre nostra” cada vegada que s’han trobat amb els reporters de la cadena.

Audiències espectaculars
En comunicació la majoria de les vegades menys és més i la prova són les espectaculars xifres d’audiència assolides per Betevé des de l’inici de les protestes, que han superat els 565.000 teleespectadors.

El públic, acostumat a la immediatesa informativa per la irrupció de les xarxes socials, ha premiat la retransmissió dels fets in situ, sense filtres ni tertulians que diguin com interpretar la realitat i de nou s’ha donat per bona la dita que una imatge val més que mil paraules.

També és cert que la cadena televisiva no podia fer una altra cosa que apostar pel seu gran capital humà, integrat per una plantilla molt professional i motivada, tenint en compte el seu limitat pressupost -17 milions d’euros- i la delicada situació econòmica que arrossega des de fa temps i que l’ha obligat a ajustar-se el cinturó dràsticament.

L’aposta del canal televisiu per donar veu als protagonistes de les protestes -la ciutadania anònima- també explica gran part del seu èxit.

Amb aquesta decisió, Betevé no només ha humanitzat les manifestacions i ha posat la gent al centre del debat. També ha mantingut la neutralitat política al fugir de partidismes i s’ha fet ressò d’un emprenyament popular desencadenat per la sentència contra el procés i la brutal repressió policial, però també per altres injustícies socials que s’arrosseguen des de fa temps.

Aquesta fórmula l’ha portat a fugir del sensacionalisme d’altres cadenes -sobretot d’àmbit estatal- que han ignorat les raons de fons i han centrat el seu objectiu en la violència però prioritzaven la dels manifestants i relativitzaven la de la policia.

Tanmateix, tot i les bones arts de l’equip de tècnics i periodistes, l’èxit de Betevé es preveu efímer i podria acabar-se quan les protestes al carrer s’extingeixin.

El motiu és que és molt difícil fidelitzar una audiència nova àvida d’emocions fortes en un context de crisi estructural que obliga a reduir la programació pròpia a la mínima expressió i omplir els forats de la graella amb la redifusió de programes antics per falta de pressupost. A aquest escenari cal afegir el llarg conflicte laboral que arrossega la cadena des de fa temps i l’allau de sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que donen la raó als treballadors externalitzats que l’han denunciada per haver estat contractats per productores com Lavínia i Antena Local en forma de cessió il·legal.

Crisi cronificada
Les exigències dels treballadors de millors condicions laborals, increments salarials suficients i més transparència sobre les remuneracions de l’equip directiu tensen encara més un ambient molt enrarit pels conflictes judicials.

Segons dades del comitè d’empresa, Sergi Vicente -el qüestionat director de la cadena- ha cobrat el 2018 poc més de 103.795 euros, un sou que supera el de l’alcaldessa de Barcelona i s’acosta al sou del director de TV3. De la resta de l’equip directiu no es té informació precisa ni dels complements, ni de les dietes ni de les despeses de representació.

La sensació de la plantilla és que la retallada pressupostària s’ha aplicat de forma discrecional i es focalitza en una reducció sense precedents dels serveis informatius i de la producció de programes propis que redueix encara més l’audiència i cronifica la crisi just quan celebra el seu 25è aniversari.

L'entrada L’èxit (efímer) de Betevé, menys plató i més carrer ha aparegut primer a Carrer.

La Neus viu a Sagrada Família i a la seva finca els lladres han intentat robar tres vegades aquest últim any. El primer cop van destrossar la porta del carrer, però no van passar d’aquí. Al segon intent van trencar els panys de les portes que donen al pati de llums i el soroll va alertar els veïns. L’última vegada es van amagar a l’escala i com que no van poder entrar en cap habitatge van destrossar els extintors i van cremar les catifes dels replans.

El Pere Muñoz viu en un àtic al Clot i també s’està plantejant posar a casa algun sistema de seguretat perquè a un conegut li van entrar a robar per la terrassa. La comunitat de propietaris va decidir instal·lar fa un any càmeres de videovigilància a l’entrada davant del temor a robatoris, però això no ha frenat els lladres.

“Són dues escales i al llarg del dia hi passa molta gent. Vivim fora part de l’any i tenim por que ens ocupin l’habitatge. No ens havíem sentit mai tan insegurs”, admet emprenyat. Després de fer números ha decidit no contractar cap servei privat i reforçar porta i finestres amb reixes.

La primera preocupació
Ningú està immunitzat davant del bombardeig constant de notícies sobre robatoris i agressions als carrers de Barcelona d’aquests últims mesos.

Ho demostra l’última enquesta de serveis municipals del 2019 que es va presentar el 9 d’octubre passat. La inseguretat, amb un 17,1%, se situa com a primera preocupació dels barcelonins en vuit districtes de la ciutat. Només a Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi els preocupa més l’habitatge i la neteja, respectivament. Segons l’enquesta, Ciutat Vella és el districte on més creix la preocupació seguit de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

En un escenari que interessadament s’ha comparat amb el Bronx és impossible mantenir-se al marge de la polèmica i les empreses de seguretat ho saben, per això han augmentat exponencialment la publicitat dels seus productes dirigits a particulars als mitjans de comunicació.

La sensació d’inseguretat és difícil de controlar un cop aquesta percepció subjectiva s’instal·la al nostre pensament i el resultat és que està generant un lucratiu negoci que no para de créixer. Les notícies sensacionalistes sobre robatoris en un determinat barri s’han convertit en la seva millor publicitat i, a més, és gratuïta.

Tendència a l’alça del sector
Segons l’informe de l’Observatori Sectorial DBK sobre les companyies de seguretat privada a Espanya, aquest sector va generar el 2017 un volum de negoci de 4.315 milions d’euros, cosa que suposa un augment del 5% respecte a l’any anterior.

De tots els serveis, el que més factura és l’àrea de sistemes electrònics de seguretat amb un valor de mercat que supera els 1.400 milions d’euros. Segons l’estudi, les previsions d’evolució a curt i mitjà termini “apunten a un manteniment de la tendència a l’alça en un context d’augment del consum privat i de desenvolupament de nous productes i serveis”. A això s’hi afegeix la creixent concentració en les cinc companyies líders. El 2017 sumaven el 58% de valor total del mercat.

Tyco, Prosegur i Securitas Direct són les tres empreses que dominen el mercat de la seguretat privada a Espanya.

La primera, originària dels Estats Units, va aterrar de la mà de l’empresa de seguretat ADT. Prosegur és espanyola i porta en el sector des del 1976. Pel que fa a Securitas Direct, és d’origen suec i gràcies al proveïdor de tecnologia Verisure, amb qui treballa exclusivament, lidera el mercat europeu d’alarmes per a habitatges i negocis.

L’any 2011 va ser adquirida pels fons d’inversió nord-americans Bain Capital i Hellman & Friedman amb l’objectiu d’expandir-se per Llatinoamèrica. El 2014 va arribar als 700.000 clients a Espanya i quatre anys després ja superava el milió. El seu volum de negoci supera ja els 500 milions d’euros.

Una agressiva captació de clients
La via més senzilla per obtenir informació sobre serveis de seguretat per a la llar és l’accés on-line.

L’esquer és l’enllaç per calcular-ne el cost. Tanmateix, després d’omplir un qüestionari amb les característiques bàsiques del teu habitatge -tipologia, localització, nombre de persones, horaris- no només els facilites dades sensibles, sinó que no reps la informació sol·licitada per poder-la comparar amb altres empreses del ram. “El que reps és la trucada d’un comercial que s’ofereix a venir al moment a casa teva per informar-te”, explica la Paquita Suñer, veïna de Sant Andreu que ha patit dos robatoris a la seva botiga.

La tècnica del comercial és aconseguir que cada visita sigui una venda perquè treballa en unes condicions de gran precarietat. “Sense quasi adonar-te’n ja t’ha venut el paquet de seguretat perquè abans t’ha explicat mil i una formes de robar-te.

T’ofereixen descomptes que caduquen en mitja hora i et calculen el rebut que pagaràs cada mes sense explicar-te clarament el cost total del sistema”, afirma la Paquita. Pel cap baix és un pagament que supera els 350 euros (amb totes les rebaixes que diuen que t’apliquen) i després quotes mensuals de 52 euros. Així és com, per exemple, Securitas Direct s’ha convertit en el líder a Espanya en la instal·lació d’alarmes.

La presència d’aquests sistemes dins de casa planteja en algunes famílies un debat sobre la violació de la intimitat, ja que el servei inclou càmeres que fan fotografies en punts estratègics de l’habitatge. El debat sobre més seguretat genera controvèrsia perquè sempre implica menys llibertat.

A més, les noves tecnologies estan ajudant molt a fer que el sector segueixi expandint-se. Des d’aplicacions al mòbil que et permeten controlar el sistema fins a càmeres de vigilància amb intel·ligència artificial i inhibidors de freqüències. El futur d’aquesta indústria és prometedor i passa per convertir les centrals receptores d’alarmes en centres de coordinació i gestió.

L'entrada La teva por és el seu negoci ha aparegut primer a Carrer.