Dit i fet. El 10 de març de 1996 vam entrar a l’immoble per una vidriera oberta del majestuós finestral. Dues furgonetes de les UIP [Unitats d’Intervenció Policial] de la policia espanyola s’hi van presentar en pocs minuts, però un cop atrinxerats a l’interior no els ho vam posar fàcil. Amb portes apuntalades i teulades vigilades, el govern sabia que per entrar-hi havia d’organitzar una autèntica batalla campal. Això ens va fer guanyar temps. Passaven els dies i l’espai es convertia en una espiral d’energia. Una enorme pancarta amb el missatge “Si estàs d’acord pita” sumava complicitats i transformava el monòton col·lapse viari en un missatge polític constant d’aprovació.

La maleïda nit del 27 de març, mentre sopàvem a la platea del cinema, vam començar a sentir sirenes. Pocs minuts més tard es confirmava la pitjor notícia que mai hauríem volgut rebre. Havien trobat immòbil i amb ferides molt greus en Joan Conesa, al pati interior que separava l’edifici del cinema de la seu contigua de CCOO. Poc abans havia pujat a fer guàrdia a una teulada feta de làmines de pissarra que, a més, eren molles pel plugim que queia aquella nit. Una ambulància el va traslladar a l’hospital, però va morir. Des d’aquell moment totes sabíem que el desallotjament del Cinema Princesa, quan arribés, seria un homenatge al Joan.

Mentrestant, ens hi vam deixar la pell. La kafeta de sessió continua, ideada per l’estimada Aurora, omplia d’activitats els baixos de l’edifici, on dècades enrere s’havien servit suculentes xocolates desfetes. Difoníem la idea amb fulls volants, escrits a màquina i impresos a la seu de la CNT de la plaça del Duc de Medinaceli i a la Favb. Fèiem cercaviles i parlàvem molt amb el veïnat. Així vam conèixer Manel Barceló, aleshores un jove actor que no sabíem que es faria tan famós; la Carmen, de l’associació veïnal; en Joan, amo d’un bar mític del carrer de l’Argenteria, o un altre Joan, membre de Veïns en Defensa de la Barcelona Vella. Ens trobàvem en plena segona onada d’especulació urbanística, després de la piconadora que van suposar els Jocs Olímpics, i per a molts veïns i veïnes el Cinema Princesa es va convertir en un símbol de resistència a la ciutat mercaderia. A l’edifici hi vam fer de tot, des d’una jornada solidària amb Chiapas fins a la festa d’aniversari del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, passant per unes jornades anticarceràries.

Policies arraconats a la Rosa de Foc

El 28 d’octubre l’assalt policial al cinema li va donar una nova dimensió. Era la carta de presentació dels hereus del franquisme, de la delegada del govern espanyol a Catalunya Julia García Valdecasas, nomenada per José María Aznar, que acabava d’arribar a la Moncloa gràcies als vots de la CiU de Jordi Pujol, amb els pactes del Majestic. La brutal intervenció, amb 48 detencions i desenes de persones ferides, portava a la retina dels qui creien en la democràcia imatges del passat, a les que malauradament ens hem acabat acostumant en el present. Però en aquelles dates encara ens feien bullir la sang i la resposta va ser rabiosa i contundent. Policies arraconats per una pila de bosses d’escombraries al vestíbul de la Jefatura. Una imatge que passaria a la història de les revoltes de la Barcelona de la Rosa de Foc.

*Jesús Rodríguez és periodista de La Directa.

L'entrada L’‘almorrana’ de la Via Laietana va sacsejar Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Amb diners públics

L’entrada de l’extrema dreta als ajuntaments els ha permès recaptar una gran quantitat de diners públics, tant de la quota obligatòria que els càrrecs electes donen als partits com de les assignacions directes pels vots aconseguits i per als grups municipals. Per no parlar del dret de fitxar assessors, una via lliure per endollar-hi els quadres orgànics que fins ara es dedicaven a encartellar i fer pintades pels carrers. És el cas de Jordi de la Fuente, que ha passat de desfilar sota les sigles del neofeixista Moviment Social Republicà (MSR) a ser la mà dreta d’Ignacio Garriga (Vox) al Parlament de Catalunya i ocupar la secretaria general de Solidaridad, el sindicat ideat per Santiago Abascal -després de passar per la Plataforma per Catalunya de Josep Anglada-. De la Fuente, a més, és regidor i té despatx a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, on ha penjat una bandera espanyola amb la simbologia de Noviembre Nacional -una doble NN amb una creu enmig-, una campanya d’exaltació dels dictadors Francisco Franco i Primo de Rivera. El seu company de militància a l’MSR, Alejandro Fernández, ha evolucionat des de participar en una desfilada en homenatge a Rudolf Hess -lloctinent d’Adolf Hitler a l’alemanya nazi- a Baviera (Alemanya) a ser regidor de Vox per Barberà del Vallès. Un fet que hauria d’avergonyir a tots els qui van introduir a l’urna una papereta amb el seu nom en les darreres eleccions municipals.

En el marc d’aquesta estratègia han confeccionat marques blanques a les xarxes socials que els permeten posar-se la pell d’ovella i camuflar-hi els ullals del llop. Per fer-ho, no desaprofiten la finestra d’oportunitat de la mà de Donald Trump i Elon Musk. Els magnats de les telecomunicacions globals, que controlen directament o indirecta les xarxes X, Facebook, Instagram, Youtube o TikTok, han acomiadat centenars de treballadors, i els han substituït per perfils més afins que modifiquessin els criteris de visibilitat dels continguts. Des de fa tres anys, als nostres telèfons mòbils hi arriben les informacions que ells volen, i generen climes d’inseguretat veïnal a demanda. Malgrat que les estadístiques confirmen que no hi ha un increment de la delinqüència, la percepció es manipula des de comptes com @BarriosSeguros o per part d’influencers que es passegen pels carrers insultant, provocant o agredint migrants per després enregistrar-los i titllar-los de “violents”. L’algoritme s’encarregarà de viralitzar els vídeos i uns dies més tard, casualment, aterrarà en aquell barri un polític de Vox o Aliança Catalana envoltat de càmeres de televisió. Enmig d’aquest clima, proliferen els atacs incendiaris contra persones que dormen al carrer, migrants o centres de culte de la religió musulmana. Per cert, sis mesos després de l’incendi intencionat que va calcinar la mesquita de Piera, cap investigat, cap detingut i la causa, arxivada.

El que tampoc s’investiga és com arriben a mans dels assessors i influencers de l’extrema dreta informacions secretes o reservades que consten a les instruccions policials dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana. Tot funcionari públic té prohibit filtrar imatges o dades personals dels expedients que passen per les seves mans, però, quina coincidència, només apareixen a les xarxes socials els fets delictius vinculats a noms i cognoms àrabs. Cinc anys enrere, això ja passava a les televisions privades franceses, quan va transcendir una enquesta que revelava que la intenció de vot al Front Nacional de Le Pen es disparava al 60% en les plantilles de la Gendarmeria i l’exèrcit francès. Un indicador que dona moltes pistes del que passa a casa nostra.

*Jesús Rodríguez és periodista de la Directa.

L'entrada L’agenda ultra, poca esvàstica i molt Youtube ha aparegut primer a Carrer.

El veïnat ho tenia clar, ni van veure cap ganivet ni van percebre cap perill en la persona tirotejada, un sensesostre de tarannà molt pacífic -segons van explicar des de la Fundació Arrels, que l’havien atès recentment- que va quedar durant dies al llindar entre la vida i la mort.

Canvi de nom, vells coneguts
El caporal de la Guàrdia Urbana autor dels dos trets havia baixat -trenta segons abans de disparar- d’un dels furgons de la unitat d’antiavalots municipal, recentment rebatejada amb el nom d’UREP (Unitat de Reforç a l’Emergència i la Proximitat) però històricament coneguda com UPAS o les seves cosines germanes UNOC i USP.

En tota aquesta sèrie de sigles hi trobem un denominador comú, es tracta d’un selecte grup de policies molt cultivats al gimnàs, amb un llarg currículum de porra fàcil i emprats pels successius governs municipals en aquells operatius més delicats políticament i mediàticament.

Es van estrenar amb els Jocs Olímpics, i en la seva memòria d’actuacions hi trobem el desallotjament amb acarnissament de l’acampada del 0,7 a la plaça de Sant Jaume en la vigília del Nadal de 1995 (que va desencadenar la dimissió del regidor Antoni Lucchetti) i també el de l’acampada indignada de la plaça de Catalunya el 27 de maig de 2011.

El govern d’Ada Colau s’havia compromès l’any 2015 a dissoldre’ls, però fruit de les pressions dels sindicats corporatius i de la cúpula del cos va fer marxa enrere. Durant quatre anys van intentar infructuosament reciclar els agents que integraven les unitats antiavalots, uns 600 entre els equips diürns, nocturns i de cap de setmana.

Aval als antiavalots
L’arribada del socialista Albert Batlle a la cúpula política de la Guàrdia Urbana va significar a la pràctica un salconduit per als antiavalots, i ho van plasmar a finals de juliol de 2019 amb un vídeo enregistrat al carrer de Pelai, on els agents actuants -que circulaven en una caravana de quinze vehicles- cridaven el seu particular “Van a flipar” en referència als venedors ambulants de les Rambles.

Les imatges van suscitar una allau de crítiques al govern municipal. El tiroteig al sensesostre i les intervencions contundents en matèria d’ordre públic sempre s’han llegit internament com actuacions correctes, malgrat la indignació d’una part de la ciutadania. Manca d’autocrítica i excés de corporativisme. Ara, un cop superades les incerteses per l’arribada dels comuns al consistori, la inèrcia endèmica a fer política des de dins del cos policial torna a reflotar.

El cas d’Ester Quintana
Quan la víctima del passeig de Sant Joan encara es trobava en coma induït alguns representants sindicals de la Guàrdia Urbana aprofitaven per reclamar (en sintonia amb la prefectura del cos) la incorporació de les pistoles Taser, donaven per bona la controvertida actuació i posaven el focus en la seguretat dels agents actuants. Una reclamació similar havien fet deu anys enrere en relació a les escopetes de bales de goma, però en aquella ocasió no se’n van sortir perquè les va prohibir el Parlament de Catalunya arran del cas d’Ester Quintana.

La dotació d’armament dels funcionaris del cos sempre ha estat polèmica malgrat que històricament ja havien patrullat sense armes de foc en els anys posteriors a la Setmana Tràgica i durant una curta etapa poc després de constituir-se els ajuntaments democràtics de la transició. Malgrat que en aquells primers anys del postfranquisme des de CCOO es defensava un model de patrulles sense pistola equiparables als agents cívics, la designació de Julián Delgado com a superintendent -amic personal d’Alberto Royuela, subhaster i antic membre de la Guardia de Franco- va esvair tota possibilitat de transformació.

L'entrada La Guàrdia Urbana guanya el pols als comuns ha aparegut primer a Carrer.

I és precisament aquest interès en l’expulsió del veïnat que sobrevola permanentment tots i cadascun dels episodis d’inseguretat que esclaten durant els mesos d’estiu al centre de Barcelona.

¿Per què uns incidents puntuals a certs carrers del Raval, el Gòtic o la Ribera que han comportat un limitat increment estadístic del nombre de furts amb violència fins a situar-se al nivell que eren durant el mandat de Xavier Trias han rebut un tractament excepcional per part dels mitjans de comunicació? A qui interessa generar por entre el veïnat? Més ben dit, generar pànic…

La bombolla de la inseguretat
En primer lloc, certes elits econòmiques segueixen considerant que Ada Colau -malgrat haver arribat a l’alcaldia amb els vots de Manuel Valls- ocupa un lloc que no li correspon, per origen personal i per trajectòria activista. En l’actualitat, no tant per ella, sinó per l’amalgama de sectors socials i votants que a ulls del poder financer l’alcaldessa representa.

L’erosió de Colau podria facilitar que l’expulsió del veïnat precari per via administrativa, a cop de pla urbanístic, es tornés a accelerar com en els millors temps de Joan Clos. És per això que durant els mesos de juliol i agost tots els grans grups mediàtics privats van destinar ingents recursos humans i materials a la bombolla de la inseguretat.

L’equació dels grups de pressió
En segon lloc, el Gremi de Restauració, liderat per l’exsocialista Roger Pallarols, exerceix de lobby en majúscules i pugna per maximitzar beneficis de terrasses, restaurants i allotjaments turístics.

Cada metre quadrat de Ciutat Vella forma part de l’equació. A major presència veïnal més queixes per l’impacte negatiu del turisme en la qualitat de vida -soroll, brutícia- i menys superfície potencial de negoci per encabir-hi la demanda de paella i sangria dels milions de guiris que arriben a les sis terminals de creuers del Port de Barcelona o en el miler de vols diaris que aterren a les pistes de l’aeroport del Prat.

Durant tot l’estiu van circular pels platós de televisió i van fer rodes de premsa, criticant la inseguretat, però alhora incrementant la sensació d’inseguretat amb la demanda d’una major presència policial uniformada.

Millor que marxi el veïnat
En tercer lloc, els paquets immobiliaris aconseguits pels fons voltors després de la reestructuració bancària s’han de posar a disposició de professionals liberals després de desallotjar-ne el veïnat que hi resideix en règim de lloguer o esperar que marxin per cansament.

Només així s’explica la deixadesa en la vigilància dels pisos abandonats i la permissivitat amb l’activitat del tràfic de drogues. No busquen llogar els pisos al veïnat del barri o a la seva descendència, sinó que fan càlculs de rendiment dels immobles a partir de la premissa que el veïnat marxi, es rehabilitin, recompartimentin i es posin a disposició del mercat, i se’n multipliqui el valor per tres o per quatre. Com més difícil sigui la convivència, més ràpida serà la substitució.

Buscant notorietat
En quart lloc, l’extrema dreta històricament fragmentària i marginal, avui en dia compta amb la marca Vox, un quantiós finançament públic i una important quota de pantalla que aconsegueix condicionar l’agenda política amb un discurs contra els sectors empobrits del veïnat, en bona part d’origen migrant.

Cada episodi delinqüencial a Ciutat Vella, per la seva potència d’altaveu de ciutat, atreu els grupuscles ultres interessats en aconseguir una certa notorietat. És allò de “A río revuelto, ganancia de pescadores”. El problema derivat d’aquesta estratègia és que reposiciona tota la resta de formacions de l’espectre parlamentari i, per allò de no ser menys, cada cop que Vox aconsegueix una falca publicitària del seu discurs racista i elitista, el PP, PDeCat i C’s intenten fer-ne una rèplica a menor escala. I els partits de l’esquerra institucional van a remolc o no saben com sortir de l’atzucac.

Les amistats perilloses
I en cinquè lloc, la conxorxa -en ocasions explícita, en ocasions invisible-, entre certs comandaments de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els negocis de la nit a la ciutat ho acaben embrutint i condicionant tot.

Seria molt llarga la llista de corrupcions i corrupteles que han vinculat històricament l’àmbit de la seguretat pública i el gremi hoteler, de la restauració, dels prostíbuls o de les discoteques del front marítim: suborns, favors, recompenses, sobres i tractes preferents. Des de l’escàndol de Julián Delgado, cap de la prefectura de la Guàrdia Urbana cessat per la seva relació amb el subhaster falangista Alberto Royuela, fins al cas Prostíbuls amb epicentre al Teatre Principal i on es van destapar les amistats perilloses de policies locals i Mossos d’Esquadra amb una xarxa criminal.

Aquesta pàtina de relacions distorsiona què és rellevant i què és irrellevant en relació a la inseguretat: per què els menors no acompanyats són el “gran problema” que acapara titulars dels mitjans, però els turistes que violen dones o assassinen altres turistes en l’entorn de discoteques amb pedigrí com Òpium, Soho o Pachá queden en un segon pla?

Protegir els poderosos
Podríem posar més factors sobre la taula, però els cinc fins ara esmentats són suficients i sens dubte alimenten i retroalimenten una “inseguretat a la carta” que s’instrumentalitza des de les elits -que no viuen a Barcelona però fan negoci de Barcelona- i que de retruc estigmatitza les comunitats més vulnerables, aquelles que no tenen capacitat d’influència, que no poden aixecar el telèfon i recriminar els periodistes sobre allò publicat.

Des de la mala premsa hi ha un clar abús de superioritat, una bruta praxis de trepitjar el més dèbil i protegir els poderosos. Així no. I tot plegat, en forma de remolí informatiu caòtic i desordenat, acaba impactant sobre la vida de la gent comú, del veïnat que encara resisteix als carrerons de Ciutat Vella que no van ser esventrats pels Plans Especials de Reforma Interior (PERI) dels anys 80 i 90, gent que haurà d’escollir entre uns minuts de glòria efímera en una televisió o l’exercici més complex de recuperar el vincle social, la presència al carrer des de la cultura i l’autoorganització que els doti d’un múscul que els faci sentir segurs i acompanyats, gràcies a la solidaritat i l’ajuda mútua.

L'entrada Els interessos ocults de generar por ha aparegut primer a Carrer.