L’invent normatiu prové de la nova consellera de Territori, Esther Capella (ERC), que segons la rumorologia republicana té aspiracions d’alcaldable per al 2027 a Barcelona. Les tingui o no, ha regalat al govern en solitari de Jaume Collboni (PSC) un bon cop d’efecte si sap jugar aquesta oportunitat històrica per a la capital. Els socialistes ho han vist clar i han desencallat al Parlament la tramitació del reglament. La republicana el va anunciar el 7 de novembre com un decret llei que obligaria a clausurar HUT sí o sí a 47 municipis, però el pacte amb el PSC anunciat el passat 20 de desembre ha introduït canvis notables. Ha imposat que es transformi en un projecte de llei per poder convertir la reducció d’allotjaments en una decisió lliure de cada consistori, sense cap ràtio màxima obligatòria, cosa que treu pressió a municipis de costa. Allà on el planejament ho permeti, el permís local pot ser fins i tot de renovació automàtica.

Barcelona ha rebut amb els braços oberts la nova norma, perquè li dona cobertura legal per retallar allotjaments sense topalls obligatoris. Collboni ha reconegut en una entrevista a Catalunya Ràdio que vol “aprofitar a fons el decret” per “reduir molt significativament el número de pisos turístics, sobretot a les zones amb més pressió turística i més densitat”, com podria ser Ciutat Vella i, segons com, també la gran Eixample i Gràcia. Ara bé, l’alcalde no sembla tenir cap pressa per anunciar xifres ni requisits. Té temps de sobres, perquè en realitat els efectes de la normativa no es veuran fins al mandat que ve.

Cinc anys de camí

Si no hi ha cap contratemps, abans del 31 de març del 2024 hauria d’haver entrat en vigor la regulació. Llavors s’obrirà un termini de cinc anys durant el qual cada localitat haurà de fixar les condicions per a l’obtenció de la seva llicència. Els tècnics municipals de Barcelona tenen un bon repte per davant, perquè hauran de trobar un filtre objectiu que permeti tombar el volum d’apartaments desitjat pel Consistori i que alhora estigui blindat d’acusacions d’arbitrarietat. Avui per avui, l’executiu socialista voldria que fos un criteri relatiu a la densitat, és a dir, tancar apartaments als barris on més n’hi ha avui.

El més probable és que el sector s’esperi a tenir un escenari del tot clar abans de sol·licitar el permís. I aquells que augurin una negativa seran els últims a fer el tràmit, per mantenir-se operatius el màxim d’anys. La Generalitat va fixar un termini tan ampli per minimitzar les indemnitzacions potencials, ja que per cobrar-ne caldrà demostrar que no s’ha recuperat la inversió prevista. També es dona per feta la judicialització: les patronals Apartur i Federatur han avançat que demanaran empara al Tribunal Constitucional. Avisen, a més, que no es resoldrà l’encariment dels pisos en zones de gran demanda com la capital i que mancarà oferta per encabir els turistes a certs territoris o durant esdeveniments clau com el Mobile World Congress.

Què diu la normativa?

La regulació té força complexitat. No s’aplica a tot el territori català, sinó només a 140 localitats on el Govern constata dificultats d’accés a l’habitatge convencional per raó de preu. A banda, 122 localitats més -les que tenen una ràtio de més de cinc HUT per cada 100 habitants, bàsicament en zones d’esquí o de platja- podran adherir-s’hi si volen. Només quatre compleixen el primer criteri i tenen més de 10 HUT per cada centenar de veïns: Salou, Cambrils, Santa Susanna i Palafrugell. La nova llicència urbanística tindrà una validesa de cinc anys, que posarà fi a la perpetuïtat de l’actual tràmit, una simple comunicació d’inici d’activitat que costa 230 euros.

En un escenari de màxims, la norma podria arribar a més o menys un de cada quatre municipis de Catalunya, que junts sumen 95.000 dels 102.000 apartaments que hi ha registrats al país. Per cert, 85 d’aquests 262 consistoris ja estan aplicant avui algun tipus de regulació, com Barcelona, on no se’n poden obrir des del 2014. Les alarmes fa temps que estaven disparades perquè en l’última dècada s’han multiplicat per deu aquests negocis al país.

Dualitat al món econòmic

La passada campanya electoral va constatar l’existència a Barcelona d’un ampli consens polític en contra dels apartaments turístics. Trias per Barcelona, PSC, Barcelona en Comú i ERC van expressar al maig les seves reticències cap a uns allotjaments que sovint comparteixen replà, ascensor i finca amb comunitats de veïns. Festes sorolloses i descontrolades, maletes amunt i avall constantment i timbres que sonen a deshora per error són algunes de les externalitats més denunciades pels qui viuen al costat.

El moviment per l’habitatge, a més, ha denunciat reiteradament que els allotjaments turístics retiren pisos d’un mercat de lloguer ja massa escàs i car a Barcelona, a banda de contribuir a pujar preus per la via intangible de generar llamineres expectatives de lucre en els propietaris i intermediaris immobiliaris. Així doncs, no s’auguren grans dificultats a l’Ajuntament capitalí per pactar una majoria política favorable a la reducció d’apartaments. El debat se centrarà en quants i on se’n tanquen.

Casualment, el dia que Capella anunciava el decret era a Catalunya un cofundador d’Airbnb, Nathan Blecharczyk. La plataforma perdrà ingressos com a intermediària dels allotjaments que tanquin, però Blecharczyk no va parlar de les seves pèrdues, sinó que va recordar que les restriccions imposades a Nova York han encarit els hotels de la Gran Poma americana. I és que els hotels són els primers beneficiaris d’una gran retallada d’HUT, fins i tot més que els veïns de la ciutat. Ha estat molt eloqüent el gran silenci d’aquest sector davant la mesura. Deu mil apartaments representen un pastís de pernoctacions molt gran a repartir entre els 440 hotels de Barcelona i els de les ciutats properes. Uns establiments que a més viuen un moment dolcíssim, amb un 2023 en què han coincidit preus rècord i ocupacions molt altes en temporada alta, mitjana i també baixa. La Covid-19 els va atropellar i en va fer tancar uns quants, però els supervivents s’han fet d’or amb les ganes de viatjar postpandèmia. Jaume Collboni i Xavier Trias, a més, ja han flirtejat en públic amb la idea de permetre que obrin hotels al centre si rehabiliten finques patrimonials.

L’altre gran transvasament de clientela serà cap al mercat negre, que ja està entrenat gràcies a les habitacions turístiques. Teòricament, avui a Barcelona cap pis amb un veí empadronat pot llogar a visitants les estances sobreres, perquè el Pla Especial Urbanístic d’Apartaments Turístics (PEUAT) municipal ho prohibeix. No obstant, una cerca ràpida als grans portals immobiliaris permet trobar desenes d’anuncis, que arriben a col·locar llits a 300 euros la nit quan hi ha pics d’afluència. Els anunciants no són particulars en busca de picaresca, sinó professionals que tenen ben calculats guanys i sancions potencials per exercir aquesta activitat prohibida. Una part de la demanda que cobreixen els pisos turístics és molt probable que l’absorbeixin noves habitacions pirata.

Lloguers per mesos, la nova bèstia negra

Per completar el panorama, creix amb força un fenomen immobiliari pervers: el lloguer de temporada. El Sindicat de Llogateres ja ha demanat a la Generalitat que abordi de forma “urgent” aquesta realitat emergent. I és que la regulació estatal dels lloguers i la propera normativa dels HUT fan pinça per afavorir l’accés a un pis de lloguer a preu assequible, però ambdues deixen una esquerda per la que ja s’està escolant molta oferta d’habitatge. Segons un estudi del portal Idealista, ja suposa el 30% dels arrendaments a la ciutat. Els contractes per períodes d’entre un i onze mesos proliferen a gran velocitat, perquè ofereixen molta més rendibilitat als amos i no estan contemplats per cap restricció. Les mensualitats poden ser astronòmiques si l’immoble és d’alt standing. El més inquietant és que tenen sortida, almenys a Barcelona, gràcies a la creixent població flotant que hi arriba per estar-s’hi només uns mesos. Un col·lectiu en permanent rotació i sovint amb un poder adquisitiu inversament proporcional al seu interès per la dimensió col·lectiva de l’habitatge.

L'entrada Reordenació (sense preses) dels allotjaments turístics ha aparegut primer a Carrer.

Carrer reedita un quadrienni més la seva enquesta sociològica als regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Ha lliurat un qüestionari idèntic als electes en què els demana una vintena de detalls de la seva vida quotidiana i personal, amb el compromís d’anonimat en la publicació dels resultats. És a dir, aglutina totes les dades per extreure’n una lectura col·lectiva. No obstant, moltes de les informacions són de domini públic i s’han publicat de forma personalitzada en mitjans de comunicació, en formar part de les declaracions de béns i d’interessos que han d’entregar obligatòriament tots els electes a l’Ajuntament per a la seva publicació al portal de transparència municipal.

Els dos regidors de Vox han estat exclosos de la mostra com a cordó sanitari simbòlic -una decisió editorial no atribuïble a qui signa aquest article-. De la resta de regidors i regidores, només una ha declinat participar en l’estudi, la popular Àngels Esteller. Les dades a continuació, per tant, són el reflex de les 38 respostes obtingudes. Una d’elles, val a dir, correspon a una dona, Rosa Alarcón (PSC), que va renunciar al càrrec per motius de salut i que ha estat substituïda recentment per un home, Xavier Marcè.

Retrat robot

Si un programa d’Intel·ligència Artificial fusionés les biografies dels nous regidors per formar-ne un de sol, obtindríem un electe amb alguns trets molt definits. Seria un home de 51 anys amb formació en Dret, 14 anys d’experiència política, sense mútua ni segona residència i amb cotxe. Aquests sis paràmetres són clars, perquè al ple hi ha 19 dones enfront de 22 homes, l’any de naixement mig és el 1972, fins a 13 dels 38 enquestats són advocats o juristes, van iniciar-se en política de mitjana el 2009 en temps de crisi i molt majoritàriament usen només la sanitat pública (24 de 38), prescindeixen de cases d’estiueig (29 de 38) i declaren algun automòbil en propietat (22 de 38).

Els casos més allunyats del retrat robot també tenen interès. Hi ha dos regidors que tenen més de 70 anys -un d’ERC i un de Junts- i cinc que encara no han complert els 40. El grup més nombrós són els 15 que en tenen cinquanta-i-tants. L’ofici que tenien abans de dedicar-se a la política encaixa molt amb la categoria que la veu popular anomena professional liberal: tretze juristes -dels quals set del PSC!-, sis politòlegs, quatre llicenciats en ciències, tres sanitaris, dos professors, dues psicòlogues, dos economistes… Però quan concreten on treballaven abans de fer el salt a la política, afloren molts llocs de feina del sector públic (15) i del tercer sector -set, dels quals tres a UGT-. Només n’hi ha 15 que es guanyaven les garrofes a l’empresa privada.

Experiència en política

La veterania política és alta, en general, tot i que hi ha uns quants casos de difícil interpretació. L’experiència treballant al propi partit o com a alt funcionari compten com a anys dedicats a la política? És opinable. En tot cas, un nombre prou elevat (14) van entrar en política fa dos mandats, és a dir, en els anys més intensos del procés sobiranista. Només hi ha un independent que hagi fet el salt aquesta darrera campanya i un altre que va accedir a la institució el passat mandat. A l’altre extrem, quatre persones acumulen més de 20 anys en política, tres porten unes tres dècades i dos superen els 40 anys de servei públic.

On viuen

El barri de residència és una de les característiques en les que més es fixa l’electorat i per això sol aflorar en campanya d’on és el candidat. Però la llista sencera són figues d’un altre paner. I, posats tots en un mapa, és ben visible que els representants dels barcelonins prefereixen el centre de la ciutat i l’Upper Diagonal per a empadronar-se: 12 a l’Eixample, sis a Sarrià-Sant Gervasi i tres a les Corts. Majoria al ple. La resta estan escampats per Gràcia (4), Sants-Montjuïc (3), Horta-Guinardó (3), Sant Martí (2) i Ciutat Vella (2). Cap dels 38 enquestats viu a Nou Barris.

En canvi hi ha altres elements destacats, com el tipus d’habitatge, en què hi ha pràcticament empat. Vint electes viuen de lloguer, mentre que 19 resideixen en immobles de propietat. Sis d’aquests especifiquen que encara en paguen la hipoteca. Els altres set regidors manifesten que casa seva és propietat d’un familiar o de la parella, mentre que un vuitè no ha respost.

La mida del pis i el número de persones que hi conviuen és també molt heterogeni: 12 diuen que el seu pis fa menys de 80 m², 17 tenen llars de 80 a 100 m² i 10 disposen de més de 100 m². Però està clar que no suposa la mateixa realitat un pis gran unipersonal que per a una família extensa. En aquest sentit, hi ha un sol regidor que visqui sol. És l’alcalde, que així ho ha manifestat públicament en diverses ocasions. Fins a 16 comparteixen casa seva amb una altra persona, normalment la parella. En sis casos la llar la formen tres persones, en 10 més són quatre integrants i en els últims tres viuen a casa cinc o sis persones -família o companys de pis-. L’habitatge més dens és el d’una parella amb dos fills petits en 60 m² (BComú), mentre que el de més amplitud és el d’una parella sénior amb 200 m² un cop s’han emancipat els descendents (Junts).

De segones residències només en consten nou. Dues són al Pirineu i dues a la Costa Brava. La resta són a la Garrotxa, a les Garrigues, al Maresme, a la Franja i a l’illa de Menorca.

Públic o privat?

Pel que fa a l’Estat del Benestar, les mútues de salut no triomfen gaire entre els electes segons les respostes entregades. En tenen 13 dels 38 -tots a Junts, PSC i PP-, dels quals nou combinen la pòlissa amb l’ambulatori que els pertoca. I la sanitat privada 100%, és a dir, visites a granel a especialistes, és un recurs que fan servir quatre regidors. Només dues persones -una del PSC i l’altra del PP- reconeixen que no van mai al CAP.

Pel que fa a l’educació, l’enquesta pregunta pel tipus de centre que han escollit per als fills o filles, donat que la formació rebuda pels electes usualment no ha estat decisió seva sinó dels seus progenitors. En aquest camp hi ha també un empat tècnic: 10 han confiat en l’escola pública i 11 en la concertada, mentre que quatre han combinat les dues. Un electe ha apostat pels tres tipus, un altre ha triat centres privats i concertats i un ha preferit no dir-ho. Finalment, i no és una qüestió menor, hi ha 10 dels 41 regidors del plenari de Barcelona que no tenen fills. És a dir, una quarta part parla d’oïdes quan es debat sobre conciliació. Pel que fa a les universitats -amb gran presència a la capital catalana-, nou han matriculat els fills a la pública i set a una combinació de facultats públiques i privades. Només consten un cas de centre privat i un cas d’estudis d’FP.

Com es mouen

Pel que fa a la mobilitat, s’ha preguntat als electes si tenen cotxe, moto o bicicleta i com són els seus desplaçaments diaris. Als garatges dels regidors de Barcelona presumptament hi hauria almenys 22 automòbils, 16 bicicletes i vuit motos, tot i que la darrera xifra té una mica de trampa perquè hi ha un regidor -Daniel Sirera (PP)- que és un declarat col·leccionista de vehicles d’època i té tres motocicletes. A banda, un altre regidor -del PSC- afirma que lloga scooters elèctriques de tant en tant. Posats a fer lectures polítiques, destaca que cap ni un dels regidors de Barcelona en Comú té moto. Gairebé la mateixa situació que a Junts, on només hi ha una persona motorista, però amb el vehicle compartit. En canvi, al grup d’ERC no hi hauria cap bicicleta. Pel que fa a vehicles endollables, consten un sol cotxe híbrid i una única moto elèctrica.

D’altra banda, a jutjar pels percentatges d’ús del vehicle privat, el transport públic i els trajectes a peu, és improbable que l’electorat topi amb un electe al metro o a l’autobús. La meitat (19 de 38) assignen al transport públic un ús inferior al 50%. De fet, tres -dos del PSC i un de Junts- no l’usen mai, tot i que principalment es deu a raons de seguretat. Dotze electes declaren un ús d’entre el 50% i el 75% i només quatre superen els tres quarts.

Finalment, l’enquesta pregunta als electes si són socis d’entitats i subscriptors de publicacions periòdiques. La majoria tenen dos o tres carnets, per exemple d’associacions de veïns, del seu partit o d’organitzacions no governamentals (ONG). Destaca una regidora de Junts que en té vuit i un president de grup municipal que en té una dotzena. Pel que fa a les seves contribucions a la sostenibilitat del periodisme: n’hi ha 10 que no tenen cap subscripció, 14 que sí i quatre abonats a webs o revistes. Un de sol -de BComú- està subscrit a Carrer i podrà llegir còmodament des de casa aquest article en versió impresa.

Composició política del nou plenari

Per als lectors més despistats, recordem quins partits formen el nou ple de l’Ajuntament de Barcelona i amb quin pes. Les urnes del 28 de maig van atorgar 11 regidors a Junts, que es presentava sota la marca electoral Trias per BCN per remarcar el retorn com a cap de llista de l’exalcalde Xavier Trias. El PSC liderat per Jaume Collboni va quedar segon amb 10 representants, però el dia de la investidura va poder desbancar la llista guanyadora gràcies al suport a darrera hora de Barcelona en Comú i PP. De moment governen la ciutat en solitari. La candidatura de l’exalcaldessa Ada Colau va quedar en tercer lloc, amb nou regidors, un menys que el passat mandat. La quarta plaça va ser per a l’ERC d’Ernest Maragall amb cinc seients, la meitat dels que tenia. El PP va doblar electes, de dos a quatre, en menjar-se gran part de l’espai que ocupaven Ciutadans i Valents. Finalment, el partit ultradretà Vox va aconseguir entrar per primera vegada al Consistori i hi té dos seients, però l’aritmètica i els vetos de la majoria de partits els deixen sense massa possibilitats de decantar votacions.

Absència d’una regidora i d’un grup municipal

Carrer ha realitzat l’enquesta que ha servit de base per elaborar aquest article a 39 dels 41 regidors i regidores de l’Ajuntament de Barcelona, prenent la decisió de no enviar-la als representats de Vox per no normalitzar la seva presència a les institucions, que considerem nociva pel seu discurs obertament racista, masclista, homòfob i antidemocràtic. Per contra, la regidora Àngels Esteller, del PP, ha declinat contestar-la. L’equip de Carrer

L'entrada Cinquantí, jurista, sense mútua i amb cotxe: retrat robot dels nous electes ha aparegut primer a Carrer.

La continuïtat de la Superilla

Comencem pel més controvertit: l’anomenada Superilla de l’Eixample. Després de la qüestionada prova pilot al Poblenou i un tastet al voltant del mercat de Sant Antoni, aquest format de pacificació integral d’una zona ha evolucionat cap a la reconversió de vies àmplies en eixos verds. En això consisteix la que tindrà l’Eixample: els carrers Consell de Cent, Girona, Borrell i Rocafort foragiten el trànsit motoritzat, sense intervenir en els carrers adjacents. L’oposició i diverses entitats de la ciutat han criticat amb major o menor mesura aquesta intervenció, perquè consideren que perjudicarà les vies veïnes i pot gentrificar les beneficiàries. El mandat vinent podria expandir-se aquesta Superilla, aturar-se o fins i tot encongir-se segons qui tingui l’alcaldia.

Cosí germà de les pacificacions, aquest mandat ha tingut un gran protagonisme l’urbanisme tàctic sorgit de la pandèmia. Es tracta d’usar elements provisionals, com pintura de colors, testos o planxes de formigó, per reordenar espais públics. Normalment per destinar carrils de calçada a usos lúdics i al pas de bicis i vianants. La confusió generada per alguns dissenys o el cost no tan petit d’intervencions de durada limitada han estat crítiques recurrents els darrers dos anys i han convertit aquesta política en munició electoral.

Glòries, l’aspirador pressupostari

No obstant això, en termes pressupostaris, la gran operació urbanística del mandat és la plaça de les Glòries. Ja fa quasi una dècada de l’enderroc del tambor viari olímpic, però el punt d’inflexió ha estat l’estrena dels túnels de la Gran Via l’abril del 2022. El soterrament d’aquesta artèria ha estat una autèntica xucladora de pressupost, però el Consistori va apostar ja en temps de Xavier Trias per eliminar al màxim el trànsit en superfície en aquest punt de la ciutat. Més d’un quilòmetre de via si es compten les rampes d’accés i a doble profunditat (10 i 25 metres) per passar per sota de les vies de tren i metro preexistents. La cara positiva és la reducció del soroll i la contaminació sobre els túnels, però la negativa és el tap de circulació que s’hi genera en hora punta per la reducció de carrils.

L’altra gran novetat és la Clariana, la primera fase del parc, que es va estrenar just abans de les eleccions del 2019. El nou espai verd, seguint el disseny Canòpia Urbana escollit el 2014, ha tingut molt bona acollida ciutadana i fins i tot ha atret una visible biodiversitat. L’actual Ajuntament té encarrilat el destí de la resta de parcel·les, tot i que algunes estan més avançades que d’altres. Aquest gener han començat els 20 mesos d’obres per completar el parc, un salt important de cinc a nou hectàrees de verd. Qui ostenti la vara la tardor del 2024 podrà fer-hi una inauguració històrica. També està en marxa una enorme promoció de 238 habitatges públics, Illa Glòries, la més gran impulsada per un ajuntament a l’Estat. Una fita que fa de bon anunciar en campanya, però que suposa gestionar el mandat que ve el desembarcament d’unes 800 persones al costat del parc. Més gent de la que viu al barri més petit de Barcelona, la Clota, que no arriba a 700.

En canvi, queda per al mandat vinent la patata calenta del carrer del Consell de Cent: la reparcel·lació i les expropiacions que requereix la façana nord de la plaça estan a les beceroles. L’entrada a Glòries més propera a una zona densament poblada és Dos de Maig, que mor davant la Clariana amb un aspecte desolador: un antic campament calcinat, una fàbrica de paraigües catalogada i pendent de trasllat, baixos buits, ocupats o usats com a magatzem de drapaires… En definitiva, el sector de l’operació Glòries que menys ha avançat i que més ho evidencia.

Grans obres a l’Eixample

Diverses actuacions urbanístiques iniciades aquest mandat quedaran a mitges, com la unió dels tramvies per la Diagonal i la reforma de la Via Laietana i la Meridiana. Totes tres, molt discutides, afecten l’accés en cotxe a l’Eixample. L’única obra que sembla tenir la continuïtat garantida és la reforma de la Rambla. Ha començat pel tram Colom-Drassanes i anirà pujant al llarg del pròxim quadrienni i una mica més enllà. La previsió oficial és completar la reforma el 2027.

A poca distància avança la nova Via Laietana. La pacificació d’aquesta artèria fins a la plaça d’Antoni Maura hauria de continuar el pròxim mandat amb una segona fase fins a Correus. Tot i la controvèrsia, liderada per Foment -que té la seu en aquest carrer-, és difícil imaginar que un canvi de color polític deixi a mitges aquesta pacificació, perquè l’afectació al trànsit ja està consumada i la prolongació milloraria de retruc l’entorn esllanguit de Correus i l’envellida entrada al moll de la Fusta i al Maremàgnum.

La Meridiana ja són figues d’un altre paner. La nova configuració crea una rambla per a ciclistes al mig de la calçada i redueix carrils d’entrada i sortida. La pacificació d’aquesta autopista urbana era molt desitjada pels veïns que hi tenen façana, però genera moltes crítiques entre els barcelonins no residents, és a dir, la ciutadania que ve cada dia a la ciutat obligatòriament -per feina, estudis, etc.-, però no hi viu ni té bones alternatives al vehicle privat. És la millor mostra del repte gegant que té Barcelona amb la mobilitat interurbana. El transport públic ha avançat molt poc aquest mandat i Rodalies continua sense oferir la fiabilitat i capil·laritat necessàries per treure aquests cotxes de Barcelona, com ha demostrat la nul·la reducció del trànsit durant la gratuïtat dels trens aprovada aquesta tardor pel govern espanyol. Tampoc s’han remodelat les estacions d’autobusos de Barcelona, tot i estar sobre la taula. Les millores previstes a curt termini tenen un abast limitat, perquè consisteixen en unir les dues línies de tramvia i les dues línies de FGC amb l’esperança d’optimitzar trajectes, però sense arribar a més localitats.

Les estacions de Sants i la Sagrera

El pròxim mandat tindran un gran protagonisme les obres del transport, amb un triplet inèdit d’obres simultànies que cobreixen tot l’espectre ferroviari: tramvia barceloní, ferrocarrils de la Generalitat i xarxa de tren estatal. El govern municipal actual deixarà el Trambesòs prolongat de Glòries fins a Verdaguer, però quedarà pendent l’extensió fins a Francesc Macià, el més qüestionat per l’estretor del tram noble de la Diagonal. Diversos candidats a l’alcaldia ja han manifestat que no volen continuar l’obra per connectar amb el Trambaix. A més falta definir del tot el nou model de gestió, un cop s’exhaureixi el 2031 la concessió a Tram. Pel que fa a la unió dels FGC, hi ha unanimitat sobre la seva conveniència i el traçat previst. La fa la Generalitat i comença al juliol, amb un horitzó de cinc anys d’obres. Ara que s’ha concretat, però, s’aixeca un front imprevist de queixes veïnals per l’impacte que tindrà en el parc de Joan Miró, amb un terç de superfície hipotecada i la tala de més d’un centenar d’arbres.

La peça grossa del tauler, però, són les dues principals estacions de Barcelona i de Catalunya. L’Estat no s’atreveix a posar data d’estrena a l’estació de la Sagrera, però obrirà portes -per fi- el pròxim mandat. Ara els treballs sí que avancen a bon ritme i el parc lineal sobre les vies ja es comença a intuir. La part que li toca a l’Ajuntament és accelerar els vorals del Pla Sant Andreu-La Sagrera, amb milers de metres quadrats per reurbanitzar. Destaquen alguns serrells com el futur barri del Sector Prim al Besòs, l’estació vella de Sant Andreu Comtal o la Nau Bostik de la Sagrera.

D’altra banda, Sants Estació inicia una reforma molt necessària de l’interior i de l’entorn, que portarà el segell arquitectònic dels olotins RCR, premi Pritzker 2017. Es fa per fases fins al 2030, però ja es notaran els canvis forts el 2026: ampliació de l’edifici i nova plaça dels Països Catalans. En paral·lel, reneix el parc de l’Espanya Industrial i es trasllada a l’avinguda Tarragona la decrèpita estació d’autobusos actual. Moltes obres alhora que capgiraran la vida quotidiana a Sants.

Competències municipals en urbanisme

El secret del lluïment que té la cartera d’Urbanisme és que materialitza moltes competències exclusives de l’Ajuntament, com dissenyar l’espai públic i orientar la mobilitat interna. La gran mancança, en especial quan són polítiques adreçades a reduir la contaminació, és la millora del transport públic: Barcelona no pot decidir sobre les grans infraestructures ni serveis interurbans com Rodalies o FGC.

L'entrada Urbanisme, la gran trinxera de les eleccions ha aparegut primer a Carrer.

Fonts de la Cambra confirmen que negocia amb el Consistori els últims “serrells” per “tancar els acords”, que requeriran una aprovació definitiva dels òrgans de Govern municipals. Tant el conveni general com el contracte d’arrendament “estan en tramitació, però no s’han formalitzat”, confirmen portaveus del govern Colau. En un comunicat, la Favb i les associacions veïnals del Poblenou, Diagonal Mar i el Front Marítim han titllat l’operació d’“escàndol en tota regla” per la “privatització de facto d’un sòl públic”.

Lloguer municipal durant 35 anys

La iniciativa s’ha publicitat molt poc, el que ha afavorit la difusió de dades errònies i confusions. L’abril del 2019, la tinent d’alcaldia Janet Sanz i l’aleshores president de l’entitat Miquel Valls van firmar un conveni que actualitzava el del 2006, afegint-hi el lloguer municipal. Aquest nou acord es va aprovar al plenari de Barcelona el 3 de maig, a tres setmanes de les eleccions. Segons aquests documents, l’Ajuntament llogarà 13 de les 21 plantes del futur edifici, que suposen més de 12.000 m² per a oficines i arxius, i amb capacitat per a un miler de treballadors, que ara estan dispersos en espais de lloguers més cars. L’arrendament seria per “no menys de 35 anys” a partir del lliurament, que es preveia per al 2022, però que ja s’estima per a la segona meitat del 2026. El preu màxim que pagarà el Consistori són 13,8 euros/m², és a dir, uns 4,4 milions d’euros anuals amb l’IVA inclòs.

Possible pèrdua de sòl públic

La cessió d’ús firmada el 2006 donava dret a la Cambra a comprar el solar municipal. De moment, l’interessada no té decidit si ho vol fer o no. Si no s’efectua la compra, l’edifici ja construït i en funcionament passaria a mans municipals l’any 2085. En cas contrari, el terreny es privatitzarà i el Consistori serà un llogater més de l’immoble.

El projecte acumula un gran retard, primer a causa de la crisi immobiliària i més tard perquè va ser qüestionat dins la mateixa Cambra després de la victòria de la candidatura independentista Eines de País. Entre una cosa i altra, va quedar obsoleta la data límit (2020) per a la compra d’un edifici que no s’havia ni començat a construir. Així, entitat i Consistori van pactar el setembre del 2021 allargar l’opció de compra del terreny fins al juny del 2030. “El nou preu fixat és de 16.152.000 euros, actualitzable anualment amb l’IPC”, indiquen fonts municipals.

Externalització de l’obra

Per complicar més l’operació, la Cambra vol recórrer a un inversor privat que financiï la construcció de l’edifici. Fonts de l’ens empresarial confirmen que preveu treure a licitació “a principi del segon trimestre del 2023” un contracte per construir el gratacels, llogar-ne les plantes i fer-ne el manteniment durant 35 anys. Passat aquest termini, la Cambra recuperaria el control de l’espai. L’ens empresarial li pagaria a aquest tercer uns 5,5 milions d’euros anuals. Ja disposa de llicència d’obra i calcula que, un cop adjudicat el contracte, la nova seu pot estar enllestida en 30 mesos.

Dos milions a fons perdut

Una clau per entendre la reactivació del projecte és el cost que té l’espera. Els últims quatre anys, la Cambra ha hagut de pagar a fons perdut a l’Ajuntament un cànon anual per mantenir la cessió d’ús del solar. Les quantitats aportades des del 2018 fins al 2021 sumen quasi dos milions d’euros. El govern d’Ada Colau defensa l’operació per abaratir el lloguer de les seves oficines sense haver de fer cap inversió directa i dona per fet que la venda no es consumarà: “L’interès municipal en aquesta operació és poder disposar d’un edifici corporatiu per a oficines, a un preu de lloguer per sota del preu de les oficines a la ciutat i sense haver de destinar una part del pla d’inversions, i que a la finalització del dret de superfície passarà a ser municipal”.

Enuig veïnal

Al moviment veïnal aquesta operació li sembla “de molt difícil justificació”. “No sembla que aquesta actuació vagi en la direcció de guanyar patrimoni municipal per reduir la important despesa en lloguer corrent que afronta l’Ajuntament”, afegeix el comunicat de la Favb i les associacions veïnals de la zona. Trobaria molt més lògic “que l’Ajuntament fos el promotor d’aquest edifici per poder ubicar-hi les seves oficines i els equipaments de proximitat que el barri necessita”. “Que en un solar públic amb qualificació de 7B (Equipaments comunitaris i de proximitat de nova creació) es pugui fer negoci immobiliari llogant oficines no és admissible i dubtem de la legalitat”, assenyala, per afegir també que veu “excessiva” l’alçada prevista. “Estem estupefactes per la nul·la informació donada al veïnat”, remata el comunicat.

L'entrada La futura seu de la Cambra de Comerç al 22@ enfada el moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Aquesta és la conclusió principal que es desprèn d’una enquesta que ha realitzat la revista Carrer aquest estiu, a partir d’un qüestionari remès a les 103 entitats de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb). L’han respost 53 entitats, una mostra que si bé no cobreix la totalitat del moviment sí que resulta representativa en volum i equilibrada en territoris -inclou almenys tres barris de cadascun dels 10 districtes de la ciutat-.

El qüestionari els demanava informació bàsica de l’associació, com la data de fundació, però també detalls més concrets, com la propietat de la seu o les subvencions que reben. A més, com a casa gran de la premsa veïnal, Carrer preguntava a les entitats si editen algun mitjà de comunicació propi i com s’adrecen als socis i al barri. Pel que fa a la paritat, les associacions veïnals han informat de la composició de les seves juntes per poder comptabilitzar quantes presidentes hi ha actualment i quantes juntes tenen dones en altres posicions clau.

Qui és el moviment veïnal


Quantificar els socis de les associacions veïnals ha estat sempre controvertit, en especial pels seus detractors. És impossible saber quants ciutadans componen el moviment veïnal, perquè no tots els socis estan realment actius ni totes les persones que participen en entitats d’aquest àmbit estan associades. La millor dada disponible, a dia d’avui, és el nombre de socis declarats a la Favb: cada any, abans de l’assemblea general de l’entitat, aquesta xifra es posa al dia, i d’ella depèn el nombre de vots que pot emetre cada associació, així com l’import de la quota de soci que paga a la Federació.

Segons les dades de què disposa la Favb, les 103 entitats federades sumen un total de 28.863 socis. La majoria -86 entitats; el 83,5% del total- té fins a 400 socis [consulteu a la taula la distribució per trams]. Hi ha entitats que superen el miler, si bé cal tenir en compte que no sempre es donen de baixa els socis que han deixat de pagar quota i que dues de les entitats més grans van fer socis a la majoria de petits propietaris dels blocs construïts durant el desarrollismo. També cal subratllar la fragilitat d’algunes entitats que tenen menys de 20 integrants, algunes en barris molt cèntrics i necessitats d’implicació ciutadana, com ara la Vila de Gràcia o la Dreta de l’Eixample.

D’altra banda, no tothom té la mateixa implicació i qui sol governar les associacions veïnals són les juntes de cadascuna, encapçalades pel president o presidenta, el tresorer o tresorera i el secretari o secretària. Un altre estudi elaborat per la Favb -en aquest cas publicat a l’abril del 2019 sota el títol La persistència del moviment veïnal– ja calculava que el nucli dur d’activistes veïnals a Barcelona sumava un miler de persones -la xifra procedia d’extrapolar a la totalitat de federades la mitjana de membres de les juntes: nou persones-. També precisava que el 45% dels socis participen de forma continuada o esporàdica en la vida associativa.

El nombre d’entitats adherides a la Favb, apuntava el document, ha pujat una mica els darrers anys perquè cada any hi ha més altes que baixes. Tanmateix, a les assemblees de la Federació hi assisteixen, com a molt, la meitat de les federades.

Locals i subvencions

Menció especial mereixen les respostes de les associacions sobre els locals i sobre les subvencions. Amb lloables excepcions, s’aprecia una dependència latent de les entitats envers l’Ajuntament, en tant que si els retirés bruscament el suport podria posar en perill el moviment sencer. La immensa majoria d’entitats té la seu en un petit local municipal o bé pagat pel Consistori, o bé fan servir un equipament municipal per a reunions i actes. Hi ha excepcions, és clar, des de la vocació d’autonomia del Gòtic -que comparteix un local de lloguer i procura autofinançar-se- fins a la supervivència de reunions i cartells als portals dels blocs de pisos, com encara es fa a les Corts.

Aquests locals disposen majoritàriament d’un horari d’obertura al públic, pensat per atendre socis i veïnat en general. De la cinquantena de respostes, només 12 diu obrir de dilluns a divendres i dos més obren quatre dies per setmana. Hi ha un volum preocupant d’entitats que només obren un o dos dies per setmana a causa de la manca de voluntaris. També sol ser el lloc on es reuneix la junta, normalment amb periodicitat mensual. Aquest ritme lent dificulta prendre decisions ràpides, reaccionar davant de novetats o relacionar-se bé amb la premsa.

Pel que fa al diner públic, hi ha una majoria indiscutible d’entitats que reben ajuda municipal, si bé cal destacar que solen ser imports baixos. Molts cops els cobren de forma finalista per sufragar una despesa concreta, com ara la festa major o altres activitats per al barri. Només vuit de les enquestades responen que no cobren ajudes municipals, sigui per principis o sigui per altres motius -incapacitat de tramitar, denegació…-.

Faltaven i falten dones

Les dones sempre han format part del moviment veïnal, des de la seva primerenca articulació als anys seixanta. Sense dones no s’haurien assolit moltes conquestes veïnals. No obstant, la seva presència a les juntes era i és insuficient. Una enquesta de Carrer publicada el 2005 estimava que hi havia en aquell moment 13 dones presidentes i 242 amb cadira a les juntes. En l’estudi mencionat del 2019, és a dir, al cap de 14 anys, es recomptaven 35 presidències femenines. Tot i que és més del doble, la xifra encara era ben lluny de la paritat. L’enquesta del 2022 no ha portat bones notícies, al contrari: de presidentes n’hi ha ara 33 -el 33,7% del total-.

Si posem el focus en la resta de càrrecs imprescindibles per configurar les juntes -és a dir, la sots-presidència, el secretariat i la tresoreria-, la presència de dones és sensiblement superior: el 43,7%. Això fa que, si també incloem la presidència, el percentatge de dones que ocupen un càrrec rellevant dintre de les juntes arribi al 40,6%. (Cal tenir en compte que aquesta enquesta de Carrer no ha aprofundit en la representació femenina en altres càrrecs bàsics de l’estructura de les entitats, com les vocalies o els grups de treball temàtics, on les dones han tingut tradicionalment un paper molt important).

Però no tot és negatiu: es manté la notable centralitat de les associacions veïnals, que es tradueix en una relació continuada amb la resta del teixit associatiu de cada barri i amb altres moviments socials de ciutat. Les associacions veïnals solen ser part activa en les festes majors i la relació amb la Favb és sòlida. També destaca la diversitat de vocalies i de grups de treball sobre temes d’interès específics, que van des de l’urbanisme fins al feminisme, passant per la sanitat o els arxius històrics. El moviment veïnal està molt ben enxarxat i això és una de les seves fortaleses cabdals, si no la principal.

Comunicar-se ‘a l’ancienne’

Totes les associacions veïnals tenen com una de les seves preocupacions principals la comunicació: avisos al veïnat, ressò per a les reivindicacions, interlocució amb les autoritats… Els canals analògics segueixen molt vius i per exemple pot sorprendre la vigència del correu postal, el boca-orella o els taulers d’anuncis. Encara queda algun cas d’embustiades i taulons d’anuncis com a mètode per adreçar-se al veïnat. Un veïnat que, en els casos de les entitats que ja tenen 50 anys o més de trajectòria, es va associar en uns anys en què no existia internet. L’escletxa digital d’una part de la massa social i la dificultat de les entitats per posar al dia les antigues bases de dades, on no hi consten els correus electrònics, explica, en part, la persistència de sistemes de comunicació analògics, almenys en relació a la comunicació interna. Quant a l’externa, i malgrat que suposa una despesa considerable per a l’economia de les associacions, la cartelleria continua sent en molts casos una eina efectiva que es fa servir com a reclam per al barri.

Les xarxes socials i altres eines digitals, en canvi, no tenen el dinamisme que necessitarien al segle XXI. Correu electrònic i WhatsApp estan consolidats, però hi ha poques experiències amb newsletters o Telegram, per exemple. En aquest context, és molt rellevant que pervisquin les darreres revistes veïnals de Barcelona, en molts casos amb anys d’història però amb periodicitats ara molt dilatades a causa del cost i dedicació que suposen.

L'entrada La covid accelera els reptes del moviment veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Actualment hi ha 64 equipaments gestionats per entitats i repartits de forma desigual per districtes. On n’hi ha més és a Sant Martí (15), seguit de prop per Nou Barris (12). En canvi només n’hi ha un a Ciutat Vella, a Sarrià-Sant Gervasi i a les Corts. La majoria són casals de barri (25), però també hi ha casals de joves (9), centres cívics (8), equipaments esportius (7) o centres culturals (7). Entre els gestors hi ha sobretot entitats de barri o de districte, però també sectorials com el Centre LGTBI, una aula ambiental, Torre Jussana o la Central del Circ al parc del Fòrum.

Les entitats que actualment gestionen aquests espais pateixen en pròpia pell aquesta manca de paraigües legal. Cada cop que els toca renovar conveni apareix el fantasma del concurs públic: burocràcia disparada i potser fins i tot haver de competir amb empreses i fundacions molt més musculades a nivell tècnic i pressupostari que una associació de barri.

Pegues a l’adjudicació directa

Les lleis supramunicipals han evolucionat cap a la lliure concurrència i les entitats gestores denuncien que els funcionaris cada cop posen més pegues a les adjudicacions directes. És més, la Plataforma de Gestió Ciutadana, que agrupa 39 dels col·lectius gestors a Barcelona, denuncia que el Consistori ha aturat la renovació de diversos convenis aquest hivern perquè Intervenció municipal ha transmès la consigna d’enviar a concurs qualsevol concessió d’espais. L’ordre d’extremar la cautela coincideix en el temps amb la querella contra l’alcaldesa Ada Colau per subvencionar la PAH i tres entitats més a través de convenis directes. De moment, la incertesa ja s’ha cobrat víctimes col·laterals: equipaments com La Violeta (Gràcia) o la Casa Orlandai (Sarrià) aniran a concurs en breu.

“Defensem aquest model perquè som entitats arrelades al territori i obertes, i a més molts cops ens forcen a anar a concurs i ningú altre s’hi presenta”, reivindica Mariona Soler, de la Plataforma de Gestió Ciutadana. Anar a concurs és un problema per a associacions d’aquesta mida, coincideix Marcel·lí Puig, del Centre cultural Ton i Guida (Nou Barris). “Has de dedicar un esforç molt gran a la burocràcia d’un concurs. Són hores i energies que treus de dinamització comunitària”, lamenta. A més, requereix uns coneixements que no tothom té i que poden fer de barrera d’entrada per exemple a grups juvenils o col·lectius d’origen divers. “Estem caient en el parany de la tecnificació administrativa”, avisa.

La temptació de contractar professionals

També per a les entitats que són gestores hi ha la temptació de contractar tècnics professionals per portar el dia a dia, una tendència amb la que la plataforma és crítica perquè dilueix el factor comunitari. L’esperit original, recorden, és que el barri s’empoderi i s’autogestioni per cobrir les necessitats dels veïns, des de les capacitats i possibilitats de cada territori. No hi ha una fórmula màgica i homogènia, sinó que “cada cas és un món”. “El barri ha d’estar dins de l’equipament, decidint i realitzant les activitats que s’hi fan”, recalca Soler.

Durant el mandat de Xavier Trias (CIU) les entitats van aconseguir fixar un tipus de conveni que s’anomena de “gestió cívica”. Va ser un pas endavant, però el veuen insuficient i volen seguir afinant-lo, explica Aurora Álvarez Yoyi, de la gestora de l’Ateneu Popular 9 Barris: “Ens agradaria que tingués una mirada més comunitària, que no serveixi per a qualsevol tipus d’espai”. L’únic límit legal existent, ara per ara, és que siguin serveis públics no obligatoris, com ara escoles o hospitals. Darrerament se n’han firmat per a camps de futbol, per exemple, cosa que ha generat suspicàcies. “Som els primers interessats en què no pugui confondre’s una gestió cívica amb un xiringuito amic”, rebla Soler.

Nou circuit en camí

La insistència de les entitats gestores al districte de Nou Barris ha desembocat en la troballa d’una fórmula ad hoc per evitar els concursos sense perdre seguretat jurídica. L’element clau és anunciar la renovació o estrena d’una gestió cívica al consell de barri, perquè pugui assabentar-se’n el teixit associatiu i debatre la idoneïtat del projecte. Si en aquell mateix territori apareix un altre col·lectiu candidat a assumir aquella gestió, amb un arrelament i representativitat equivalents, aleshores s’obriria un concurs. Per contra, si no hi ha cap altre interessat i no hi ha ombra de dubte sobre la tasca realitzada, es podria procedir a la firma del nou conveni.

La Plataforma de Gestió Ciutadana va reclamar a l’àrea de Democràcia Activa de l’Ajuntament –que és qui tracta aquests convenis– que fes extensiva a tota la ciutat la via assajada a Nou Barris. El govern municipal ha recollit el guant i prepara una circular sobre el nou circuit d’adjudicació. Primer l’ha de pactar internament, que no és poc: diferents departaments municipals –districtes, serveis jurídics, Participació, interventor…– han de dir-hi la seva. I no tots comparteixen la mateixa visió sobre les adjudicacions directes.

L’Ajuntament elabora el procediment

“El procediment encara no està finalitzat, l’estem escrivint”, admet el regidor de Drets de Ciutadania i Participació, Marc Serra. “La previsió és que pugui estar consensuat dins de l’Ajuntament i amb les entitats cap a la primavera-estiu, i que pugui entrar en funcionament a partir del curs vinent, cap al mes de setembre”, detalla a Carrer. L’objectiu, diu, és “arribar a temps per a les renovacions de conveni previstes per final d’any”.

Fonts municipals afegeixen que el procés judicial obert contra Colau no altera en cap cas aquesta previsió. “L’adjudicació es fa actualment seguint els procediments establerts: de forma excepcional quan queda acreditada l’exclusivitat de l’entitat es fa per adjudicació directa, i en la resta de situacions de forma ordinària per concurrència. Sempre segons la llei”, apunten.

Competència i dubtes

Serra assumeix que el nou circuit no serà un canvi de paradigma, sinó una “actualització” de les bases que ara regulen com ha de ser una gestió cívica. Preveu obrir concurs públic en dos supòsits: competència i dubtes. “En primer lloc, quan dos projectes o més demostrin interès per la gestió d’un equipament”, apunta Serra. “Si només n’hi ha un, es presentarà la proposta al consell de barri o al consell sectorial d’aquell àmbit temàtic”, afegeix.

La segona circumstància és que es qüestioni la idoneïtat de la candidatura. La proposta haurà de rebre el vistiplau del consell de barri o sectorial i també un informe favorable de la Taula de Patrimoni Ciutadà, que és l’òrgan municipal que adjudica locals a entitats. Està format pels serveis jurídics, tècnics de Patrimoni, de Participació i del districte en qüestió.

Un cop superats els dos filtres, encara s’ha d’anunciar l’adjudicació en el butlletí oficial de l’Ajuntament i en el Portal de Transparència. En cas que no hi hagi cap candidatura de darrera hora ni cap impugnació, aleshores ja sí que es faria l’adjudicació directa.

Segueix sent un circuit llarg, però pretén ser més garantista que l’actual. “Si no es fan bé les coses, pot aparèixer qualsevol tercer i impugnar”, justifica Serra. “La majoria de cops es tracta de renovacions, no de noves cessions”, recorda el regidor. Per tant, els dubtes que poden sorgir anirien sobretot en la línia de valorar la tasca feta, conflictes en la gestió o pèrdua de la potència dinamitzadora.

Nous espais

“De la pràctica d’aquests 15 anys, hem après que és un model molt bo, però que necessita que hi hagi un projecte comunitari al darrere”, adverteix Serra. “Gestionar per gestionar no té sentit, només té sentit quan una entitat amb la seva capil·laritat pot desenvolupar un projecte veïnal amb valor afegit, que no podria oferir una empresa”, sosté. Serra no descarta que l’aplicació del nou procediment comporti canvis de gestora en espais concrets: “En alguns equipaments pot comportar activar la fórmula de gestió cívica i en altres casos potser no renovar la que hi ha, perquè el projecte inicial ha perdut força amb els anys o no ha trobat relleu generacional”.

Sobre els espais que poden optar-hi, Serra esquiva la polèmica: “L’escenari natural de la gestió cívica són els equipaments de proximitat i, per tant, ens hi acostem més amb casals de barri, de joves o centres cívics que amb equipaments esportius. Però podria donar-se el cas si és fruit d’una lluita veïnal, té un projecte social sumat a l’esportiu, té arrelament…”. El govern municipal té en ment alguns espais de nova creació candidats a adjudicacions a entitats, però prefereix no avançar-ne cap: “En tenim diversos en construcció que són fruit d’una reclamació veïnal, però no vull posar noms per no prefigurar situacions en el futur”.

Cap a una llei catalana

La circular municipal no deixa de ser un pedaç jurídic per no estar tant a la intempèrie. La Plataforma de Gestió Ciutadana i l’Ajuntament tenen esperances d’aconseguir la seguretat legal definitiva a través de les lleis d’associacionisme i d’economia social que té en tràmit el Parlament català. “Estem en converses amb la Generalitat perquè sigui possible; si s’aconsegueix serà més fàcil que tothom que ha de validar un expedient de gestió cívica ho faciliti”, confia Serra.

A què ens referim quan parlem de…?

Gestió cívica
És una fórmula de gestió d’equipaments municipals -centres cívics, casals de barri, casals de joves…-, per la qual una entitat del territori es fa càrrec d’un equipament.

Gestió ciutadana
Entitats i col·lectius, com ara la Plataforma de Gestió Ciutadana, eviten l’ús de l’adjectiu cívica, en considerar que gestió ciutadana és un terme més ampli i inclusiu.

Gestió comunitària
Amb aquest concepte, les entitats reivindiquen la implicació veïnal en l’autogestió de projectes -amb o sense equipament- i el seu retorn al territori.

Què hi diu la legislació?

Segons l’article 34 de la Carta Municipal de Barcelona, “les entitats, les organitzacions i les associacions ciutadanes sense ànim de lucre poden exercir competències municipals o participar en nom de l’ajuntament en la gestió de serveis o equipaments la titularitat dels quals correspon a altres administracions públiques”. “La gestió cívica de competències municipals -afegeix-es pot utilitzar per a les activitats i els serveis susceptibles de gestió indirecta, té sempre caràcter voluntari i no lucratiu i s’adjudica mitjançant concurs públic quan hi hagi diverses entitats o organitzacions amb característiques idèntiques o semblants”.

La gestió cívica a Barcelona

Ciutat Vella
Casal de barri Pou de la Figuera (Casc Antic)

L’Eixample
Casal de barri El Poblet (La Sagrada Família)
Casal de barri Espai 210 (La Sagrada Família)
Casal de barri Transformadors (El Fort Pienc)
Centre LGTBI (Sant Antoni)
Equipament cultural Calàbria 66 (Sant Antoni)
Espai associatiu Lola Anglada (L’Esquerra de l’Eixample)

Sants-Montjuïc
Casal de barri la Vinya (La Marina)
Centre cívic Cotxeres-Casinet d’Hostafrancs (Sants i Hostafrancs)
Centre cívic el Sortidor (El Poble-Sec)
Centre cívic Font de la Guatlla (La Font de la Guatlla)
Centre cívic la Cadena (La Marina)
Centre cívic la Casa del Rellotge-Sala Pepita (La Marina)
Poliesportiu la Marina (La Marina)
Poliesportiu les Tres Xemeneies (El Poble-Sec)

Les Corts
Casal de barri de la Mercè (Les Corts)

Sarrià-Sant Gervasi
Centre cívic Casa Orlandai (Sarrià)

Gràcia
Aula ambiental Bosc Turull (Vallcarca i els Penitents)
Casal de barri Can Carol (Vallcarca i els Penitents)
Casal de barri Cardener (La Salut)
Centre Artesà Tradicionàrius (La Vila de Gràcia)
Centre cultural popular la Violeta (La Vila de Gràcia)
Centre de Recursos per Associacions Juvenils (La Vila de Gràcia)
Espai Jove la Fontana (La Vila de Gràcia)
Finca Salvador i refugi Plaça del Diamant (La Vila de Gràcia)

Horta-Guinardó
Camp de futbol de Sant Genís (Sant Genís dels Agudells)
Camp de futbol del Carmel (El Carmel)
Can Crehuet (Horta)
Casal de barri Font d’en Fargues (La Font d’en Fargues)
Casal de joves Girapells (El Guinardó)
Punt d’Informació Juvenil d’Horta-Guinardó (Horta)
Torre Jussana (La Clota)

Nou Barris
Ateneu Popular 9 Barris (La Trinitat Nova)
Camp municipal de Ciutat Meridiana (Ciutat Meridiana)
Camp municipal de futbol Vallbona (Vallbona)
Casal de barri Ateneu la Bòbila de Porta (Porta)
Casal de barri de Prosperitat (La Prosperitat)
Casal de barri la Cosa Nostra (Can Peguera)
Casal de barri Ton i Guida (Les Roquetes)
Casal de joves de Prosperitat (La Prosperitat)
Casal de joves de Roquetes (Les Roquetes)
Centre cívic Can Basté (El Turó de la Peira)
La Masia de la Guineueta (La Guineueta)
Poliesportiu Valldaura (La Prosperitat)

Sant Andreu
Ateneu l’Harmonia (Sant Andreu de Palomar)
Casal de barri Can Portabella (Sant Andreu de Palomar)
Casal de barri Torre de la Sagrera (La Sagrera)
Centre cívic Can Clariana Cultural (El Congrés i els Indians)

Sant Martí
Casal de barri Bac de Roda de Poblenou (El Poblenou)
Casal de barri Besòs (El Besòs i el Maresme)
Casal de barri de Diagonal Mar (Diagonal Mar)
Casal de barri de la Pau (La Verneda i la Pau)
Casal de barri del Poblenou (El Poblenou)
Casal de barri Espai Antoni Miró Peris (El Camp de l’Arpa)
Casal de barri la Palmera (La Verneda i la Pau)
Casal de barri la Verneda (La Verneda i la Pau)
Casal de barri Provençals Ca l’Isidret (El Poblenou)
Casal de barri Vila Olímpica-Can Gili Nou (La Vila Olímpica)
Casal de joves del Clot (El Clot)
Casal de joves del Poblenou-Can Ricart (El Poblenou)
Centre cultural la Farinera (El Clot)
Centre d’Imatgeria Festiva del Poblenou (El Poblenou)
La Central del Circ Fàbrica de Creació (Diagonal Mar)

Font: Grup de Treball de Gestió Comunitària i Economia Solidària

L'entrada La gestió ciutadana d’equipaments públics exigeix paraigües legal ha aparegut primer a Carrer.

La ‘clau’ de la Golferichs

Una de les primeres conquestes del moviment veïnal contemporani, en termes de patrimoni, és la Casa Golferichs -a Gran Via amb Viladomat-. Als anys setanta, aquesta singular finca modernista, coneguda popularment al barri com el Xalet, va estar a punt de quedar reduïda a runes i substituïda per l’enèsim xamfrà de pisos anodins de l’Eixample. La promotora immobiliària Núñez i Navarro l’havia comprat per construir-hi tants pisos com el solar permetés, seguint el patró lucratiu amb el que havia triomfat els anys anteriors: blocs d’alta densitat en cantonades cèntriques i assolellades, molt buscats per l’emergent classe mitjana barcelonina. L’edifici no estava pas catalogat i l’ajuntament tardofranquista no posava massa pegues a l’especulació, així que l’única resistència real amb què topava el projecte era l’oposició veïnal.

Diverses associacions de veïns, com la de l’Esquerra de l’Eixample o la de Sant Antoni, van emprendre una intensa mobilització per frenar l’operació. Coneixien l’interès artístic de l’immoble perquè havia estat una escola de monges on havien estudiat moltes dones del barri, i a més el Col·legi d’Arquitectes n’avalava plenament el valor patrimonial. No obstant, el moviment veïnal tot just s’estava articulant i la campanya per salvar el Xalet es va convertir en una mena de test d’estrès del que podia aconseguir-se mitjançant protestes populars a final de la dictadura. Van ocupar l’edifici per impedir-ne l’enderroc i van omplir la ciutat de cartells assenyalant el constructor, Josep Lluís Núñez, que just aleshores començava la seva coneguda faceta de president del Barça. Si a les eleccions del club Núñez prometia als socis que ells tindrien “la clau” del futur blaugrana, el veïnat de la Golferichs li recordava que ell tenia “la clau” per salvar l’edifici i donar-li un ús públic.

La clau de veritat, però, la va acabar tenint l’Ajuntament. L’arribada de la democràcia -i el desconcert de les elits pels grans canvis que podien venir- va obrir una finestra d’oportunitat per a l’adquisició pública de moltes finques i terrenys, a fi i efecte d’aconseguir pau social i legitimar el nou sistema polític. La Casa Golferics va passar a mans del Consistori als anys vuitanta, va ser rehabilitada i el 1989 va obrir portes com a centre cívic. Actualment manté aquest ús i acull nombrosos actes i cursets. A més és la seu de la Fundació Carles Pi i Sunyer, i fins al 2014 també ho era de l’Espai Francesc Català-Roca de fotografia.

L’ocupació anunciada de Can Batlló

Trenta anys més tard, a la frontera sud de la ciutat, triomfava una altra mobilització veïnal innovadora: Can Batlló. El veïnat de Sants i la Bordeta estava tip de la paràlisi d’aquest enorme recinte industrial. Cada cop que reivindicaven un equipament, rebien la mateixa resposta municipal: es farà a Can Batlló. La cantarella feia 35 anys que durava i la reconversió de les 14 hectàrees de terra promesa no arribava. La crisi del totxo l’havia complicada encara més, i el pas del temps amenaçava la preservació d’aquest patrimoni obrer invisibilitzat. Farts d’esperar, el 2009 el teixit associatiu va aglutinar esforços en una plataforma nova -Can Batlló és per al Barri- i el 2010 va anunciar que si al cap d’un any no s’havia desencallat el pla, ocuparien la fàbrica i l’obririen ells mateixos al barri. El termini es va esgotar just després d’unes eleccions, les primeres en què el PSC perdia l’alcaldia des de la transició. Al nou alcalde, Xavier Trias (CiU), no li havia donat temps ni de jurar el càrrec. La plaça de Catalunya era plena d’indignats i al carrer hi havia moltes ganes de mambo.

Les ocupacions solen aprofitar el factor sorpresa, però la de Can Batlló va ser possible gràcies a la tàctica oposada: màxima publicitat. L’amenaça d’ocupació va ressonar a tots els mitjans de comunicació, un pols descarat a un ajuntament feble. La propietat temia destrosses, dubtava de la capacitat policial d’impedir l’acció i va acabar pactant amb els veïns una entrada pacífica i la cessió d’una primera nau. És a dir, els veïns van conquerir Can Batlló… clau en mà. Un cercavila festiu, que comptava fins i tot amb un gegant propi -en forma de puny alçat-, va certificar un canvi d’etapa insòlit.

No obstant, el fet diferencial de Can Batlló és que els veïns van entrar-hi per quedar-s’hi. No volien que les naus es convertissin en simples equipaments de gestió municipal, on el veïnat no té veu ni vot. Més de 200 voluntaris van organitzar-se en brigades per netejar i condicionar ells mateixos la primera nau, batejada com a Bloc Onze. La seva perícia i disciplina va permetre obrir-hi una biblioteca popular, un rocòdrom, un auditori, un plató, horts, tallers d’art i de fusteria, una cafeteria… Tot autogestionat. Poc a poc van omplir de vida una desena més d’espais i van aconseguir que l’Ajuntament financés les obres més complexes, com la teulada. I el 2019 el plenari els va aprovar la cessió oficial de 13.000 m² municipals per un mínim de 30 anys. Ha esdevingut tot un hub social, aixoplugant o assessorant projectes comunitaris d’arreu de Barcelona. Aquest estiu han celebrat una dècada de trajectòria modèlica sense perdre l’esperit reivindicatiu i continuen pressionant perquè no s’aturi la transformació del recinte, on diferents edificis encara esperen ús i pressupost.

Anys de lluita i vigilància per a cada victòria

Molts racons de la ciutat mantenen l’aspecte històric gràcies a la reivindicació. Veïns, acadèmics i expresos van posar en valor l’arquitectura de la presó Model i gràcies a això la seva reconversió actual manté el panòptic, la silueta de les galeries i la Capella Gitana d’Helios Gómez. El mercat del Born, fins al 1971 dedicat a la venda a l’engròs de verdura i fruita, hagués anat a terra si no fos per la pressió social. I, donat el respecte d’aleshores per l’arqueologia, potser també s’haguessin perdut les restes del 1714 que contenia el subsòl. Tampoc existirien avui les tres masies del parc de Sant Martí, que no tenen ús agrari però perviuen com a equipaments. Cada victòria són anys de lluita i vigilància, perquè salvar el patrimoni és molt més que foragitar l’excavadora: sovint el més difícil és aconseguir-ne la rehabilitació posterior i un nou ús adequat. La masia de Can Valent (Porta), la Casa Hurtado (Pedralbes), el teatre Arnau (Raval), la Casa Buenos Aires (Vallvidrera) o la fàbrica de Can Ricart (Poblenou) en són bons exemples.

L'entrada El veïnat, garant subsidiari del patrimoni ha aparegut primer a Carrer.

Avui, als pandèmics anys 20, la relació amb el poder és molt diferent: les institucions tenen obligacions de transparència i hi ha informació immediata i en línia sobre gairebé tot. Ara, però, pateix mals com la intoxicació per pressa i sobreabundància i per la imposició de gabinets de premsa amb mentalitat de firewall (tallafocs).

La política avui és comunicació i la comunicació ja no necessita tant els micròfons i rodes de premsa. Una piulada pot ser notícia. Però en canvi exigeix altes dosis de relat, d’imposar una determinada lectura [frame] dels fets i de ràpids contraatacs a les crítiques. Això ha sacralitzat la figura del dircom o cap de premsa, com si l’èxit o fracàs d’un partit no depengués d’allò que fa per a la ciutadania sinó de com ho explica. En això sí que el periodista es troba enmig de política i públic, com a intermediari necessari del flux incessant de propaganda.

L’Ajuntament de Barcelona no viu al marge d’aquesta tendència general. El consistori de la Transició, diuen els veterans, era un colador per a la informació: regidors, caps d’urbanisme i fins al conserge feien declaracions als seus periodistes de confiança -amb o sense anonimat- i per tant les fuites d’informació eren el pa de cada dia. Avui un funcionari que expliqui una intimitat municipal es juga literalment la feina i per tant si rep una petició la notifica ipso facto per evitar-se problemes. Fins i tot els electes! Qualsevol consulta “ha de passar per Premsa”, en l’argot actual.

És a dir, mana la llei de l’embut. I qui té un embut té el poder, quan es tracta d’informació. Les teories que s’estudien a la facultat de Comunicació, com el gatekeeper, l’espiral del silenci o l’agenda setting, es fan realitat dia rere dia en aquest contacte entre informadors i informants. El dret a la informació depèn directament d’aquest entrepà. Hi ha professionals que creuen en el seu paper de facilitadors i d’altres que han assumit com a pròpia la funció de comissari polític. Les pressions per exercir aquest segon rol les haurien de denunciar ells mateixos, però no sol passar. Afloren per l’altra banda, la dels periodistes que reben respostes a mitges o amb retards adreçats a controlar el missatge: Quant s’ha invertit en aquest mercat? “La roda de divendres, fins llavors no direm res”. Què opina l’alcaldessa d’això? “Farà declaracions a la tarda”.

També funciona a la inversa: controlar els anuncis fent que els expliqui el periodista, magazín o mitjà que entra en el joc de portar-se bé i explicar avui el que toca avui i demà el que toqui demà. Disfressades de periodisme d’investigació o exclusives, cada setmana hi ha filtracions o globus sonda interessats a Barcelona. Una xifra que no s’havia fet pública, la voluntat de presentar-se a un tercer mandat o una sentència judicial, per citar tres exemples recurrents. Quan pregunta un dissident, silenci administratiu i excuses.

D’assessors a funcionaris
La pregunta del milió és a qui es deu un gabinet: Al govern que el nomena? A la institució a la que pertany? A la ciutadania que el sufraga? De fet, a tothom una mica. I la proporció de cada lleialtat depèn en gran part del contracte. L’Ajuntament de Barcelona té la peculiaritat, per ser poder local i per dimensió, de ser alhora poder executiu i legislatiu. I això li fa fer equilibris entre la comunicació institucional i la comunicació política, que actualment es tradueixen en una reforma de la contractació dels seus periodistes.

Tradicionalment a Barcelona els portaveus municipals han estat càrrecs de designació directa, per a bé i per a mal: el govern els escollia a dit però ocupaven una part de les cobdiciades places d’assessor a què tenen dret els grups municipals. El creixement del gabinet i la seva professionalització ha portat al fet que part de l’equip es mantingui quan canvia el color de l’Alcaldia, compaginant-ho amb la incorporació o sortida d’alguns integrants.

Finalment el consistori ha optat per incloure aquests llocs de feina a l’enorme convocatòria d’oposicions en marxa, fruit d’una jubilació simultània dels qui van fer créixer la institució amb l’arribada de la democràcia.

Aquest procés de funcionarització que és alhora una oportunitat i una amenaça, depèn de com s’acabi fent i dels mecanismes de garantia que s’hi posin. Cal que els partits polítics -tots- es convencin de les bondats d’una comunicació municipal el més neutra i facilitadora possible, renunciant a teledirigir la resposta a les peticions d’informació. Si no s’ho creuen del tot, acabaran apareixent para-portaveus amb obediència de partit i altres mecanismes a l’ombra per mantenir el control del relat. Ergo, doble despesa pública i poc benefici ciutadà.

Transparència i rigor
Però no tot són males notícies. “No lo vea todo negro”, que deia un mural davant del qual es va fer fotografiar Josep Maria Huertas Claveria. El periodisme d’investigació és possible i molt més assequible que fa una dècada, gràcies a les nombroses webs de Transparència de les administracions. A qui s’ha adjudicat una obra i per quants diners, on s’ha recol·locat un polític defenestrat i què cobrarà, en quin punt està un tràmit… I molt més que avançarem els propers anys, a través d’eines incipients com l’agenda pública dels electes, els processos participatius o les actes de consells d’administració. L’obligatorietat legal de retre comptes només s’aplica al sector públic, però el tercer sector ja l’ha fet seva i el privat s’hi veurà arrossegat tard o d’hora.

A més, quan no es compleixen prou les obligacions comptem amb el comodí de la trucada de la Llei de Transparència, un dret d’empara i d’arbitratge impensable fa 30 anys. El major accés a la informació permet un periodisme més lliure i també empodera la ciutadania organitzada, que fa ús d’aquestes noves eines amb assiduïtat. I aquí tenim també un vector nou d’exigència per a la premsa, perquè les pífies i les intoxicacions poden ser fàcilment rebatudes pels lectors amb dades oficials. El rigor i la independència del poder no són opcionals, perquè la maleïda hemeroteca se’ns aplica a tots i a temps real. Canvia el tauler de joc, però seguim jugant la mateixa partida.

L'entrada La premsa local i el poder, més comissaris, però més transparència ha aparegut primer a Carrer.

El regidor defensava que la iniciativa no costaria res a l’Ajuntament, tot i que per a la ciutadania sí que tenia costos: els visitants havien de pagar entrades gens econòmiques -12 euros cada adult- i els veïns es quedaven sense parc on esbargir-se del nou confinament parcial. El moviment veïnal de Nou Barris va posar el crit al cel i, just abans d’iniciar protestes, la pandèmia va donar el cop de gràcia a la iniciativa: espectacle suspès i 23.000 euros d’indemnització per a l’empresa organitzadora. En definitiva, ni parc, ni xou, ni gratis.

Les figures, de gira

L’activitat s’anomenava Natura Encesa i havia d’oferir passis durant quasi dos mesos, del 26 de novembre al 10 de gener. La productora LetsGo -amb llarga experiència en musicals de gran format- havia construït figures lumíniques gegants, com balenes, formigues i meduses, que es podien veure al llarg d’un recorregut pel parc acompanyades d’efectes sonors i audiovisuals i moralina ecologista. L’elaboració dels continguts va començar a l’estiu, després de firmar amb el consistori un preacord que no s’ha fet públic. Després de passar el Nadal a Barcelona, la producció marxava de gira per Espanya, de forma que la cancel·lació no ha suposat perdre la feina feta. Les figures han viatjat a Tenerife per instal·lar-s’hi de desembre a febrer. Segons els preus a Canàries, el preu de les entrades per a una família amb dues criatures d’entre 3 i 14 anys serien 43 euros de dilluns a dijous i 52 euros els divendres, dissabtes i festius.

L’anunci de noves restriccions pel coronavirus a Catalunya, unit al malestar veïnal pel tancament del parc, va precipitar que el 4 de novembre el districte de Nou Barris cancel·lés l’espectacle. Segons ha confirmat la mateixa productora a Carrer, el protocol d’intencions signat -no es va arribar a firmar el conveni definitiu- establia una petita compensació en cas que una situació imprevista obligués a suspendre l’acte.

Sense autocrítica

El districte no fa autocrítica i defensa que les arques municipals hagin “assumit una part de les despeses del muntatge i desmuntatge”. Fonts municipals subratllen que no es tracta de “cap compensació per les despeses de producció ni lucre cessant”, ja que la productora ha pogut rendibilitzar les creacions lumíniques a Tenerife. Sobre el tancament durant tres setmanes del parc, el consistori manté que no ha estat totalment en va perquè s’ha aprofitat per fer petites millores al parc com la instal·lació de portes, la reparació d’una tanca, enllumenat més eficient i paviment més accessible.

La coordinadora de Nous Negocis de LetsGo, Ana Montes, explica que l’espectacle previst a Barcelona era una versió una mica diferent del que fan a Madrid. El de la capital espanyola es titula Flora i aquest, Life. “Té un enfocament mediambiental, no és tant una exposició nadalenca sinó que transmet un missatge sobre la cura del planeta”, detalla. Pel que fa al cost de les entrades, assegura que calia “establir un preu per evitar aglomeracions” i que els veïns de l’entorn haguessin tingut una tarifa preferent de 3 euros.

‘Dinamitzar’ la perifèria

La ubicació noubarrienca, que contrasta amb l’emblemàtic Jardí Botànic que els acull a Madrid, hauria estat condició política: “Es va dissenyar específicament per al Turó de la Peira perquè hi havia l’interès municipal de dinamitzar una zona perifèrica i no fer-ho tot sempre al centre”, rememora Montes. La suspensió, afegeix, no implica que la iniciativa hagi quedat del tot descartada per a Barcelona: “La nostra idea és fer-hi l’activitat l’any vinent, però no hi ha un compromís de moment”.

El projecte fallit deixa una petita cicatriu al govern bipartit. Fonts veïnals coneixedores expliquen a Carrer que el regidor va defensar a capa i espasa l’espectacle perquè servís d’atractiu comercial i fins i tot turístic per al seu districte. En canvi àrees dirigides pels comuns, com Salut o Parcs i Jardins, hi veien tot tipus de pegues. L’ús privat del parc en un moment de contagis a l’alça era al centre del debat formal, tot i que al rerefons hi pesava molt més la campanya de pressió dels veïns a electes i representants de Bcomú.

Dues mil firmes en contra

I és que la idea de Marcé havia revoltat el moviment veïnal. L’associació de veïns del barri va reunir unes 2.000 firmes en contra de l’acte i la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (Favb) va llançar un comunicat que qualificava de “totalment inacceptable” i “menyspreu absolut” cap al veïnat que es tanqués un espai públic tan utilitzat per a un xou de pagament. “El districte va ser opac”, acusa Albert Recio, sots-president primer de la Favb. “L’argumentari municipal era que això no costaria ni un duro i mira!”, recrimina. El dirigent veïnal recorda que el Turó de la Peira ha estat un dels barris amb més incidència de Covid-19 durant la segona onada d’aquesta tardor i per tant no veu “raonable” ni deixar els veïns sense parc ni propiciar “que hi vagi una gentada” a visitar-lo. També critica el relat socialista de “descentralitzar el turisme i fer venir gent a Nou Barris”, que li recorda el mantra de l’equip de Xavier Trias sobre el boom turístic de la ciutat.

Per tancar la porta al fet que s’hi celebri l’any vinent, avança que el moviment veïnal reclamarà un compromís municipal per escrit de no “privatitzar l’ús de parcs públics” en el futur.

L'entrada Espectacle de despropòsits al Turó de la Peira ha aparegut primer a Carrer.

D’una banda, la Coordinadora 5+1 havia protestat en reiterades ocasions i s’havia reunit amb tots els partits. Per l’altra, els dos anys anteriors a la pandèmia es van interposar centenars de queixes de particulars sobre negligències mèdiques, instal·lacions deficients i sobretot desatenció per falta de personal. Avis a qui es donava per error la medicació d’un company, habitacions sense privacitat o absència de professionals sanitaris a la nit són alguns dels casos reportats reiteradament.

Totes aquestes queixes, però, quedaven disperses entre la Fiscalia, els Mossos d’Esquadra, el Síndic de Greuges, la Síndica de Barcelona i diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i consorcis Generalitat-Ajuntament. No existeix cap finestreta única ni una institució responsable del seguiment de totes les reclamacions a centres geriàtrics. Una recerca efectuada pel diari Tot Barcelona al juny va fer aflorar més de 250 reclamacions formals en els darrers dos anys a centres de la ciutat. I les administracions reconeixen que n’hi ha moltes més.

El paquet més nombrós localitzat són 200 queixes barcelonines presentades a Afers Socials de la Generalitat, que és la principal fiscalitzadora de les residències d’avis públiques amb gestió delegada, és a dir, sobre els 19 centres que la Generalitat i l’Ajuntament tenen externalitzats a Barcelona. Per altra banda hi ha les queixes sobre centres privats, concertats i col·laboradors, que canalitza el Servei d’Inspecció i Registre. Només l’any 2019 van entrar per aquesta via 136 sol·licituds de famílies que denunciaven carències en algun centre barceloní. La xifra de 2018 i les queixes referides a centres sòciosanitaris no s’han fet públiques.

Els Mossos d’Esquadra tampoc donen dades, perquè asseguren que no es comptabilitzen per separat les denúncies a geriàtrics. En paral·lel, almenys una trentena de diligències estan en curs a la Fiscalia de Barcelona, que no té dades retrospectives perquè les investigacions s’arxiven als sis mesos si no es troben proves.

Activistes desbordats
L’associació Coordinadora 5+1, que agrupava familiars de 5 residències públiques de Barcelona, s’ha vist desbordada durant la crisi sanitària atenent emails de famílies d’altres centres de la ciutat. Són l’única entitat amb experiència interposant reclamacions d’aquest tipus, però no disposen d’una infraestructura jurídica. Han aglutinat tots els casos ferms que han pogut en una denúncia col·lectiva: han fet arribar a la Fiscalia la situació de 30 centres públics i privats, en representació de quasi 200 famílies.

L’entitat reclama ampliar la cartera de serveis, és a dir, del personal mínim que la Generalitat exigeix. La ràtio d’un gerocultor per cada 10 avis, aprovada fa 10 anys, ha quedat obsoleta per l’edat i la mala salut de la població ingressada. El 79% té més de 80 anys, segons l’estudi del 2019 Envejecimiento en Red (CSIC). A més, el 98% pateix algun trastorn crònic i el 55% n’acumula set o més, segons l’Enquesta de Salut de la Població Institucionalitzada (ESPI) catalana. “Demanem almenys una infermera de nit obligatòria”, apunta Maria José Carcelén, la portaveu.

De moment han aconseguit que l’oferta més barata no guanyi automàticament els concursos, però es queixen que una empresa reiteradament incomplidora avui pot seguir guanyant-ne. L’Ajuntament va intentar aplicar un nou model d’adjudicació social, que no ha funcionat del tot. Un exemple paradigmàtic és la residència municipal Fort Pienc, on el 2019 la constructora Sacyr va desbancar altres ofertes amb més puntuació qualitativa gràcies a una oferta agressiva.

La patronal del sector, ACRA, demana estudiar una a una les queixes i no generalitzar. “Cal analitzar per quin motiu es produeixen, si es concentren en pocs centres o en molts, veure en quin sentit es resolen, si la presumpta responsabilitat li correspon al centre o no li és atribuïble…”, expressa. “S’han d’abordar totes amb la màxima seriositat perquè hi ha en joc el benestar de la gent gran”, afegeixen. Consideren que “la gran majoria d’usuaris i familiars estan satisfets” i refusen que hi hagi una “percepció general de malestar o preocupació”.

Radiografia dels centres a Barcelona
Barcelona té 244 residències de gent gran, que formen un mapa ultra complex amb diferents tipus de places, de titularitat i de gestió. La mala distribució per districtes condemna els avis i àvies a una mudança segura, i els allunya de la seva xarxa relacional. La mida dels centres també és molt desigual.

El centre més petit té 8 places -la residència Immaculada-Salses d’Horta-, mentre que el més gran en té 308 -un complex de Sanitas a les Corts-. L’Eixample acapara 81 dels 244 geriàtrics: un terç del total. Horta-Guinardó és el districte líder en places (3.264, el 24,4%). L’envellit casc antic només disposa de 10 petites residències que sumen 330 places.

La frontera entre públic i privat és difusa. Els 19 centres de titularitat pública a la ciutat -5 de l’Ajuntament i 14 de la Generalitat- els gestionen empreses privades escollides per concurs. Els 225 restants són privats, però 167 d’ells contenen places que paga l’Administració. Així és com el 85% de les places acaben subvencionades de forma total o parcial i només el 15% dels llits es paguen amb capital 100% privat. A la pràctica, doncs, és un sistema dependent del diner públic.

Atenció mèdica trossejada
L’atenció mèdica també és público-privada i a Barcelona és més complexa que a la resta del país, perquè combina tres equips sanitaris diferents: el de la residència, el de l’ambulatori més proper i els Equips d’Atenció Residencial (EAR), un reforç extra diürn que només existeix al Barcelonès, al Baix Llobregat i al Vallès.

Els EARS els va crear Salut fa una dècada i avui els supervisa el Consorci Sanitari de Barcelona. L’adjudicatari únic és Grup Mutuam, una antiga mútua ara especialitzada en geriatria que comanden dos ex alts càrrecs de Salut en temps de CiU. La coordinació dels tres serveis en un moment de gran estrès del sistema sanitari és un dels factors que ha influït en la lenta detecció de la Covid-19.

L'entrada Residències, crònica d’una tragèdia anunciada, denunciada i ignorada ha aparegut primer a Carrer.

Els diferents elements de la plaça, incloent-hi l’espai públic i la nova façana del mercat, s’han anat estrenant de mica en mica durant els darrers tres anys. Els racons i els porxos es van degradar de seguida, però comerciants i veïns s’aferraven a l’esperança que un cop completada la reforma s’aconseguiria el revulsiu promès. Però ara les obres ja s’han acabat i l’ambient enrarit no se’n va.

Baralles, restes de menjar per emportar, alcoholisme, pudor d’orina i drogoaddicció esporàdica castiguen un espai que ja va néixer condicionat pel turisme de la Rambla i la fragilitat social del Raval. El disseny urbanístic, que firma la prestigiosa arquitecta Carme Pinós, sorprenentment ignora aquests factors. Una quinzena de sensesostre dormen cada dia a la plaça i de dia se’ls afegeixen -no sempre amistosament- un nombre indeterminat de passavolants, entre ferrallers, usuaris de la sala Baluard i menors que estan de pas a la ciutat.

Aquests veïns invisibles s’arreceren sota la façana volada de la nova escola Massana -la joia arquitectònica de la plaça-, a les entrades de l’aparcament subterrani i al cul-de-sac en què s’ha convertit el Passatge 1800. La reforma ha carregat de nous edificis aquest solar del Raval, malgrat anys de discursos polítics sobre esponjar el barri més dens de Barcelona. Fonts coneixedores expliquen que la primera idea era concentrar l’edificabilitat en un sol edifici, però l’alçada resultant no agradava a l’Ajuntament.

Expectatives frustrades
Tots els testimonis consultats coincideixen en remarcar que cada matí a primera hora un vehicle de BarcelonaNeta i una patrulla de la Guàrdia Urbana desfan el campament i reguen la plaça, però poc després es tornen a omplir els mateixos racons. Diàriament també visiten la Gardunya diversos educadors socials, però la situació no es resol.

Els veïns que es van traslladar fa un any al primer bloc d’habitatges finalitzat -una promoció de la Favb- han vist frustrades les seves expectatives. “Ha sigut una sorpresa: havíem fet visites d’obres i moltes reunions sobre el nostre futur edifici, però quan ens hi hem traslladat ens hem adonat que la realitat és molt complicada”, reflexiona Juanjo Moreno, vocal de la comunitat de veïns.

Entre els comerciants i restauradors els ànims encara estan més caldejats. I l’últim bloc de pisos finalitzat, privat i de 14 plantes, augura queixes veïnals intenses. Els nous veïns, que hauran pagat preus de mercat elevats, trobaran un panorama ben diferent al que auguraven els anuncis virtuals. “Viu al cor de Barcelona”, anunciaven els cartells municipals fa deu anys, com recorda una exposició fotogràfica de Jorge Ribalta que es podia visitar a la Virreina aquest estiu.

El districte de Ciutat Vella “coneix la problemàtica perquè està en contacte directe amb els veïns i veïnes, que els han traslladat els diferents problemes a l’espai públic”, responen fonts municipals. Aquest estiu, asseguren, s’ha reforçat la presència d’agents cívics a través del Servei del Pla de Veïnatge. Aquests tècnics, sosté el consistori, “vetllen pels diferents usos de l’espai públic i informen i actuen” quan hi ha un conflicte.

La Fundació Arrels visita a diari diversos dels sensesostre que habiten la plaça. “És un polvorí” perquè alguns usuaris “fan consums elevats d’alcohol tot el dia”, avisa Gemma Gassó, educadora de l’equip de carrer. La solució, defensa, no és dissoldre l’assentament amb policia o “arquitectura hostil” sinó afrontar ja la urgència de tenir més pisos d’emergència social.

Molts continguts i pocs usos
La nova Escola Massana havia de ser el gran revulsiu de la Gardunya, segons el mateix dogma polític-urbanístic que va confiar el futur de Robadors a la construcció de la Filmoteca de Catalunya. L’edifici ideat per Pinós és gairebé una escultura: les seves cinc plantes dibuixen una silueta serpentejant, revestida d’una pell de lames ceràmiques de color taronja que li dona carisma i vistositat.

Però no mira cap a la Gardunya. Té l’entrada principal al carreró Canonge Colom. L’alumnat, doncs, gairebé no fa vida a la plaça ni contraresta els usos col·laterals que l’han colonitzat. Als bancs i jardineres -blocs rectangulars de formigó- pràcticament només hi seuen turistes que picotegen menjar comprat al mercat i grups de sensesostre. Tampoc no hi ha encara vida comercial als baixos dels blocs de pisos. El tipus de negoci que s’hi instal·li serà decisiu.

L’antiga escola Massana és l’última oportunitat per redreçar la situació. L’espai és propietat municipal i forma part del gran recinte de l’antic hospital de la Santa Creu. L’Ajuntament vol annexar les antigues aules a l’exitós teatre de la Biblioteca de Catalunya, dins del recinte medieval. El gestiona la companyia La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi. Es dona el cas, però, que l’antic centre docent acull des d’abril de 2018 una tancada d’immigrants sense papers, que temen un desnonament imminent. També s’ha estudiat d’obrir la Gardunya cap als jardins Rubió i Lluch i s’està pendent de construir una àrea de joc infantil a la plaça.

Origen urbanístic i memòria oblidada
La Gardunya és un spin-off del pla Del Liceu al Seminari (1980), d’Òscar Tusquets i Lluís Clotet, que va obrir la plaça dels Àngels i va idear el complex cultural del MACBA i el CCCB. Aquell projecte ja preveia refer la plaça i va inspirar les grans intervencions posteriors al Raval amb què els governs socialistes de Barcelona van intentar atraure rendes mitges -avui diríem gentrificar– al depauperat Barri Xino.

Per a més inri, la remodelació ignora completament el passat i la identitat de la plaça. Ni l’ús que va tenir, ni les restes arqueològiques que amagava ni l’origen del seu nom s’expliquen avui als visitants i veïns de la plaça. Si no fóssim una ciutat tan garrepa amb la memòria popular, una placa explicaria que l’historial lumpen de la plaça ve d’antic: “Gardunya” és una paraula catalana en desús que designava organitzacions criminals, baixos fons i patis de presó.

L'entrada La Gardunya, una reforma fallida? ha aparegut primer a Carrer.

Era el pati d’un convent i escola infantil però el Pla General Metropolità el considerava edificable i el 2012 el Bisbat va voler-hi construir pisos i aparcaments a través d’una promotora privada. Els veïns es van mobilitzar per conservar el pulmó verd i van forçar el govern municipal de Xavier Trias a comprar la finca i cedir-ne l’ús als voluntaris que havien tingut cura dels arbres durant els mesos de reivindicació.

De la conquesta han passat 7 anys i la correcció dels plànols no ha arribat. I la compravenda tenia una clàusula: si no es formalitza la requalificació abans de 10 anys el Bisbat pot reclamar l’espai i edificar-lo.

Quatre anys sense moure fitxa
“Pensàvem que amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament ens trauríem de sobre de seguida aquest tràmit però en 4 anys no l’han fet, no ens fan cas”, lamenta Tuni Torregrossa, presidenta de l’associació que té cura de l’espai des de 2014 a través d’un conveni anual. L’última reunió va ser al maig: “Ens van dir que havíem d’esperar a que passessin les eleccions i entrés el nou equip de govern”.

Els voluntaris tenen por que els estiguin donant llargues per esgotar el termini a propòsit o que simplement hi hagi menys consens al nou govern bipartit i al nou ple electe. “El tràmit triga tot un any”, avisa. A més hi ha millores que no poden fer sense la requalificació, com arreglar les parets mitgeres que encerclen el jardí. L’espai es fa servir molt i acull revetlles, grups de criança i sessions gratuïtes de ioga i tai-txi, entre altres activitats.

El Jardí del Silenci està al carrer Encarnació, el mateix on hi ha l’alzina i les casetes centenàries que els veïns també han hagut de salvar de la piqueta a base de mobilitzacions. La finca pertanyia fa dos segles a la família Joanic, que dona nom a la plaça propera i a la parada de metro, que més tard van cedir-la a l’Església a condició de fer-hi una escola per a nenes. La parròquia de Sant Joan –de la plaça de la Virreina– es va encarregar de portar de Granada una congregació que durant vora cent anys va viure i educar centenars de criatures del barri en aquest espai.

“La qualificació d’edificable és fruit clarament d’una confusió en els plànols de paper, on els edificis d’habitatges del costat apareixen com a equipament i el convent com a residencial”, explica Toni Ramón, de l’AV de la Vila de Gràcia. “L’Ajuntament ens diu que ho té previst per al proper mandat, però volem que la feina tècnica s’iniciï ja per avançar temps”, afegeix l’activista, que confia que l’oposició no obstaculitzi l’aprovació inicial ni la definitiva.

Els voluntaris del jardí volen que segueixi sent molts anys més un oasi de calma i relació veïnal: “Volem que sigui com un centre cívic però a l’aire lliure i gestionat pel veïnat”, diu Torregrossa.

L'entrada Una requalificació amenaça de nou el Jardí del Silenci ha aparegut primer a Carrer.