Antes de 1970 unos pocos juristas, casi a hurtadillas, imaginábamos un futuro en que fuera posible la aplicación práctica de las teorías de Sutherland, y su “delito de cuello blanco”, como modo de hacer frente a la alta delincuencia económica, clamorosamente impune. Pero aquellos planteamientos teóricos, casi utópicos, parecían inviables en la práctica. En aquellos años el derecho penal sólo servía para perseguir a la delincuencia nacida de la marginalidad y la pobreza, o para reprimir a la disidencia política. Los delitos de cuello blanco, las tramas de corrupción, campeaban y siguieron campeando sobre Catalunya y sobre Barcelona con deplorables dosis de impunidad práctica. Basta recordar algún caso notable rebrotado mucho tiempo después de ser injustamente enterrado, y otros que envejecen por los juzgados tanto o más que sus ancianos protagonistas.

Ante este cuadro no conviene autoflagelarse. Barcelona y Catalunya no son diferentes del resto del mundo. La corrupción es una enfermedad social que aflora en cuanto existe la posibilidad de connivencia irregular entre los poderes económicos y algunos políticos con capacidad para adoptar importantes decisiones de relevancia económica, con suficiente avaricia y osadía para torcer sus decisiones en beneficio de intereses privados, y con poder político para asegurarse ámbitos de opacidad e impunidad. Y esto es común a Barcelona, Catalunya, el resto de España, y muchos otros países.

La peculiaridad de Barcelona es su condición de gran ciudad europea, centro importante de actividad económica y financiera, con instituciones autonómicas y locales dotadas de una cierta autonomía y disponibilidad de recursos económicos. Es un ámbito adecuado para que broten formas de corrupción específicas, autóctonas, vinculadas a las administraciones públicas de Catalunya. Cuando esta corrupción sobrepasa los niveles clásicos del ámbito funcionarial y alcanza niveles de alta corrupción política, conecta generalmente con superiores espacios de corrupción globalizada, vinculada a los mercados financieros trasnacionales criminalizados y los paraísos fiscales. Obviamente, los mecanismos para afrontar estos niveles superiores de corrupción no pueden ser solamente los propios de un ámbito local o autonómico.

Por ello la prevención y la represión de esa alta corrupción, si desgraciadamente se da en Barcelona, requiere instrumentos legales, institucionales, personales y materiales propios de instancias superiores, estatales e internacionales, que hoy son, todavía, manifiestamente insuficientes.

Para que la reflexión sobre la deseable “Barcelona 2040 limpia de corrupción” sea algo más que un discurso utópico, o acabe en otro inútil lamento de frustraciones, es imprescindible pensar en las razones por las que hubo y hay tantos episodios indeseables de corrupción y práctica impunidad. En los años 70, e incluso en los años 80 del siglo pasado, no había leyes que regularan, previeran ni castigaran con suficiente precisión la mayoría de las conductas corruptas. Tampoco había normas de transparencia que hicieran posible la prevención de la corrupción. No había preparación ni predisposición en la mayoría de la judicatura para abordar el tratamiento legal de lo que empezaba a ser una nueva forma de delincuencia organizada. Hizo falta llegar al siglo XXI para que comenzaran a aparecer algunas reformas legales previstas especialmente para luchar contra la gran corrupción, con penas de una severidad teórica suficiente.

Las nuevas leyes penales contra la corrupción no nacieron de una exigencia social intensa y generalizada. Nacieron a impulso, sobre todo, de las Directivas y Decisiones de la Unión Europea, y del Grupo de Estados contra la Corrupción (GRECO) del Consejo de Europa. Las clamorosas exigencias sociales contra la corrupción no fueron provocadas por los muchos famosos episodios de corrupción que venían siendo noticia desde muchos años antes. Fueron provocadas por la crisis económica y consecuentemente social. Brotaron en mayo de 2011 y no se tradujeron en cambios de representación municipal hasta marzo de 2015. Hasta entonces la mayoría social española convivió con la corrupción en una suerte de tolerancia omisiva mayoritaria. Cuando el 24 de Febrero de 2005 Maragall espetó lo del 3% se oficializó lo que ya era notorio “soto voce”. Pero inmediatamente se restableció el silencio, volvió a fingirse el oasis catalán.

En Barcelona, como en toda España, seguían teniendo el respaldo electoral mayoritario partidos que se sabía que estaban salpicados por la corrupción. No se manifestaba electoralmente ningún reproche ético mayoritario. Y a los corruptos no les importaba la severidad de las nuevas leyes, porque su aplicación práctica era difícil, lenta y de eficacia improbable. Una irrisoria cantidad de inspectores de Hacienda, unos juzgados insuficientes, sobresaturados y no siempre con preparación especializada, unos trámites procesales lentísimos, cargados de trucos para obstruirlos, unas amnistías fiscales, y en último caso un posible indulto, hacían muy poco temible la teórica severidad de las leyes propugnadas por Europa.

Parece que eso empieza a cambiar, tímida y contradictoriamente. Esperemos que en 2040 ya no sea utópica una justicia menos lenta, más eficaz. Esperemos que la sociedad, mayoritariamente, sea intolerante con la corrupción, con niveles de educación y cultura que comporten un reproche ético generalizado. Porque esa deseable eficacia de la justicia sería inútil si, cuando el ciclo económico restablezca niveles de consumismo satisfactorio para una mayoría social, esta vuelve a ignorar o minimizar los casos de corrupción, y vuelve a votar a los corruptos, y estos vuelven a sentirse absueltos por las urnas.

L'entrada Una ciudad limpia de corrupción ha aparegut primer a Carrer.

Moltes d’aquestes estructures tenen una enorme solidesa institucional, però també estan subjectes a conflictes i problemes, la solució dels quals no està escrita. I precisament depenent de com es desenvolupin aquests conflictes i problemes, es poden derivar canvis en les estructures de poder.

Històricament, el control de la ciutat ha estat en mans dels grans propietaris urbans i de la burgesia. Però ha estat una hegemonia que periòdicament s’ha hagut d’enfrontar a revoltes de les classes populars, situació que ha donat a la ciutat una llarga història de conflicte social. Un conflicte que en els darrers segles sovint s’ha resolt amb la intervenció del poder estatal en benefici de les elits dominants, però que també ha consolidat una llarga tradició de moviments i institucions que han permès, a vegades, consolidar contrapoders i millores socials.

Durant els darrers trenta anys el procés de globalització ha generat canvis importants en les estructures de poder. Ha perdut pes la burgesia industrial i en canvi s’ha reforçat la importància del sector financer i de les empreses de distribució i turisme. I, sobretot, han guanyat rellevància els interessos de les grans corporacions multinacionals. Barcelona ha passat de ser una ciutat industrial a una ciutat turística i de serveis, i això ha canviat els equilibris de poder.

És un canvi que no és tan palpable en el control de les grans institucions privades locals, on segueixen presents les velles elits de sempre, com en el disseny i els condicionants de les polítiques. L’interès polític dels darrers anys ha estat centrat en l’atracció de capital forà, en la presència internacional de la ciutat, en l’atracció turística, etc. En part és un procés volgut per les elits i en part reflecteix la necessitat d’adaptació a la nova època de capitalisme globalitzat i neoliberal.

No sembla que en el futur immediat aquesta evolució hagi de canviar. La crisi financera s’ha saldat amb una pèrdua de les possibilitats de control públic sobre les institucions locals (la Caixa, Caixa Catalunya). El poder del capital exterior es veu reforçat i controla bona part dels fluxos d’inversions immobiliàries i d’activitat turística de la ciutat (on el paper de les companyies aèries de baix cost, les empreses de creuers i les webs d’hotels i apartaments hi juguen un paper central). També se suma al vell control de l’activitat industrial (automòbil i química), i juga un paper crucial en el control dels “nous sectors” de la biotecnologia i les aplicacions informàtiques.

Les principals regles del joc en camps com les relacions laborals, la política econòmica o la regulació dels drets de propietat vénen condicionades des de les institucions europees, els grans grups inversors i l’Estat. Els poders locals són part d’una xarxa més ampla i tenen els seus espais propis de control, però sovint les grans decisions es prenen lluny de la ciutat.

Els grans poders no operen, però, en el buit. A escala local hi ha grups d’interès que es beneficien de les estratègies i els canvis globals. Per exemple, el sector immobiliari i el turisme permeten la participació de sectors locals que són molt actius i presents en els debats sobre polítiques locals. I com que el turisme i l’especulació amb el sòl són presents a la Barcelona global, cal preveure que aquests grups seguiran jugant un paper important en la vida local.

Més difícil en canvi és la situació del comerç tradicional, afectat per la doble competència de les grans cadenes comercials i la compra per internet. Si Barcelona, com sembla, evoluciona cap a una àrea de predomini logístic i d’assentament d’empreses tecnològiques, cal esperar una major presència d’aquests sectors.

Avui, gran part de les expectatives ciutadanes estan centrades en els canvis en l’esfera política. De fet, ja hem presenciat un canvi en el poder municipal, però sens dubte la culminació del procés d’independència significaria un pas més radical. No està clar com acabarà aquesta escomesa. Si finalment tinguéssim un nou Estat es produiria un canvi en el plànol de les polítiques públiques. Tot canvi genera alguna transformació, però pel que fa als poders econòmics reals (i els que operen en esferes com la producció cultural o els mitjans de comunicació), no és evident que signifiqués un canvi radical, donat el caràcter global de moltes estructures de poder, les hipoteques amb les quals naixeria el nou poder (necessitat de recursos i reconeixement exterior) i les relacions de llarga durada entre aquests grans poders i algunes de les formacions polítiques hegemòniques al país.

El que promouen aquests poders és la continuïtat d’unes polítiques i unes dinàmiques que generen un gran número de costos socials: precarietat, relacions laborals amb pocs drets, desigualtats, atacs continuats als serveis públics, predomini dels interessos financers, degradació ambiental, retallades als drets de ciutadania… Els grans grups de poder semblen tenir molts mecanismes per exercir el control i es mouen per uns motius i unes inèrcies que situen la societat en una situació d’extrema fragilitat i d’incapacitat per trobar respostes als greus problemes que tenim plantejats.

Per això, l’única forma de revertir la situació és la que sempre ha estat capaç de trobar la població barcelonina. La de generar moviments i iniciatives socials que obliguin els poders a canviar d’orientació, introduir canvis, generar drets. Si alguna cosa ha tingut la ciutat ha estat capacitat d’innovació social i creació de contrapoder. Una vitalitat que no s’ha apagat i que ara cal revifar, tenint en compte que formem part d’un món cada cop més interdependent i controlat i que per tant cal que les noves iniciatives tinguin una mirada i una acció que combinin allò local i allò global, cercant aliats i processos que facin que comenci a canviar el predomini d’uns poders que avui es creuen més forts que mai.

L'entrada El poder es creu més fort que mai ha aparegut primer a Carrer.

Imaginem la Barcelona del 2042. Un primer diagnòstic d’urgència…

Toni Ramon: El dubte que tinc és si, de la mateixa manera que ha esclatat la bombolla immobiliària, esclatarà la bombolla turística. Com es podrà aguantar que els vols siguin tan barats, per exemple? Sembla que hi ha interessos que volen que això es mantingui. Si això petés, l’actual dinàmica de Barcelona es tallaria.

Francesc Muñoz: El turisme no és tot el problema. No tothom que es mou és turista, i ja es parla del concepte “d’economia del visitant”. On abans tenies botigues que donaven serveis als residents -una farmàcia, un forn de pa…-, ara n’apareixen de dedicades a donar serveis al visitant, com espais amb taquilles per deixar-hi les maletes. El diagnòstic que hem de fer de cara a aquests pròxims 25 anys ha de partir del principi que la societat global és mòbil per definició.

Sembla que el turisme és l’eix al voltant del qual giren tots els debats de la Barcelona del futur. S’ha de regular el turisme? S’ha de limitar? Com es pot fer?

Toni Ramon: La pregunta seria si aquesta nova economia que s’implanta en el territori, destrueix la ciutat com l’havíem entès. Parlem molt de gentrificació i elitització. La gentrificació fa que un barri continuï sent barri, ja no de capes populars, sinó més cool, amb més poder adquisitiu. Però el turisme és un passavolant, converteix un barri en un hotel dispers.

Francesc Muñoz: Has dit una cosa molt interessant: la ciutat tal com l’havíem entès… Volem que la ciutat continuï sent com la coneixíem abans d’aquest fenomen. La ciutat és un espai que compartim gent diferent fent coses diferents, això explica la ciutat com un lloc de conflicte, es generen tensions, però també és el que fa apassionant el debat a la ciutat. Si tens iguals, fent el mateix, això no és una ciutat, és un aeroport. És un fenomen que està canviant no només l’economia sinó també el paisatge urbà, els referents d’imaginari col·lectiu, i porta a un punt de no retorn que és quan el mateix habitant dimiteix de la pròpia ciutat. Se’n va a viure fora però manté el pis i el lloga a turistes, i entra en el cercle especulatiu.

La indústria turística s’aprofita de certes plusvàlues col·lectives: les empreses que fan rutes per a turistes en bicicleta s’aprofiten de la inversió pública que paguem tots en carrers per a vianants. La gran paradoxa és que amb l’urbanisme els inversors tenen clar que han de respectar unes regles, que no es pot construir un hotel on es vulgui, però amb el turisme no, és una economia extractiva i no hem aconseguit encara que hi hagi un retorn. Es dóna permís per fer un hotel però em diuen que ha servit per fer un parc que hi ha al costat. És un ús de la plusvàlua per generar ciutat. Però amb el turisme no es fa. Si no podem abolir el turisme, com a mínim, siguem capaços que generi redistribució de riquesa.

Toni Ramon: Però tinc dubtes. Hi hauria un impost que revertiria en la ciutat, d’acord. Però la ciutat continuaria funcionant com marca la indústria turística. Penso que hauríem de ser més radicals. Podríem dir, un hotel aquí sí, però dos no, i limitar-ne les alçades… És a dir, turistes sí però fins a un cert punt. Si pensem en la ciutat com un ecosistema que vol sobreviure (de la mateixa manera que al parc nacional d’Aigüestortes es limita la gent que hi pot accedir cada dia), doncs una ciutat com Barcelona, perquè continuï sent Barcelona, ha de tenir un sostre turístic.

Francesc Muñoz: La idea de la contenció és una opció molt potent, però és més complexa en una ciutat que en un parc natural; tens agents molt diversos i és molt diferent com reaccionarà un botiguer o una gran corporació. El problema és que ara el turisme no té regles de joc i genera afectació molt diferent per barris, barris que no eren turístics es turistifiquen i tu no t’has avançat. Per a cada barri, de la mateixa manera que tenim diagnosis demogràfiques i econòmiques, hauríem de tenir un protocol que reguli com enquibir-hi els usos turístics…

Fa pocs anys, per exemple, el turó de la Rovira era un lloc degradat i ara és ple de turistes. Com evolucionarà el turisme? ¿S’estendrà encara més? Assaltarà nous barris i territoris?

Toni Ramon: Jo crec que l’extensió massiva del turisme no es produirà, perquè vulguis o no hi ha un gregarisme innat del turisme, que fa que la majoria de turistes, encara que el Barça no guanyi títols durant cinc anys seguits continuaran anant al Camp Nou i a la Sagrada Família.

Francesc Muñoz: No funciona així. El turisme es basa en la novetat i l’exotisme del lloc. I constantment t’has de reinventar. Les últimes tendències del turisme a Barcelona ja no tenen res a veure amb el que coneixem. Coses al·lucinants… Per exemple, les scape rooms (habitacions per escapar); són turistes que vénen a jugar a Barcelona i queden per escapar. Hi ha una sèrie de pisos a Ciutat Vella o a l’Eixample que s’hi dediquen. Després tens els comiats de solter, que ha generat un teixit d’oferta, com les excursions organitzades de bar en bar. Hauríem de tenir algú a l’Ajuntament que es dediqués només a mirar Internet per rastrejar què s’està oferint a Barcelona des dels servidors de web.

Acabem de viure una manifestació que reclamava recuperar la Rambla per als residents. Aquesta recuperació de l’espai públic, es pot produir en aquells llocs de Barcelona de més pressió turística?

Francesc Muñoz: Hi ha una privatització, primer selectiva i més endavant indiscriminada, una destinació d’espais públics per al consum puntual d’un grup de població. Però és que, a més, com que els llocs de consum han d’oferir una imatge de marca, un recurs d’imatge urbana, que és la que busca el turista, et trobes amb la reiteració de les icones: el trencadís de Gaudí, etcètera. Si baixes per Rambla Catalunya és un no parar. Per tant, tenim d’una banda privatització i de l’altra especialització i després la banalització o orientació a una única imatge de ciutat. I finalment la modificació dels usos. Tens per exemple el cas dels skaters: hi ha una pàgina web que visiten skaters de tot el món que diu els llocs de Barcelona on pots anar a patinar.

Toni Ramon: Per a mi la clau és la quantitat, podríem dir. Una ciutat té un capacitat de suportar fluxos de gent, com a conjunt, tant me fa que siguin turistes… Una altra cosa és que la gent que viu a una ciutat sí que genera dinàmiques que porten a què un barri esdevingui de lleure. La qüestió és que el turisme magnifica unes situacions que trenquen l’equilibri urbà, i fa molt difícil arribar a consensos, perquè, amb qui parles?

Francesc Muñoz: Hi ha altres possibilitats que no ens estem plantejant. Jo he intentat tres vegades anar a veure la Casa Batlló i no ho he aconseguit, per les cues. I també en dissuadeix el preu. Aleshores, ¿no podríem tenir una mena de carnet de resident? Podria haver-hi el dia del resident en els llocs més turístics. Aquesta mesura tan senzilla, faria que canviés la percepció del turisme. Si no vas a certs llocs perquè estan plens de turistes, t’acabes encapsulant i renunciant a la ciutat, i és una llàstima.

Com veieu l’equipament públic del futur?

Francesc Muñoz: Tenim un exemple magnífic que és la biblioteca Jaume Fuster, que té funcions diverses i demostra que una biblioteca pot ser molt més que un lloc on demanes llibres. Anem cap a un tipus d’equipament multicapa, que és el contrari del model socialdemòcrata: una escola és una escola. Ara ens estem adonant que els caps de setmana les escoles poden ser una altra cosa. L’ideal és que tinguin més d’una funció. Repensar els equipaments en aquesta línia pot generar nous pols d’atracció urbana i podria solucionar la saturació d’espais públics. Podríem utilitzar els equipaments com a llocs d’espai públic. A Rotterdam tens una biblioteca on, a la planta baixa, hi ha tot de seients plens de parelles iranianes, bosnianes, etcètera. Perquè és l’únic lloc on les famílies musulmanes deixen que les noies es vegin amb nois. Demostra el poder cívic de l’equipament, i és un ús nou per a les biblioteques en una societat multicultural. Per tant, podem imaginar usos inesperats i interessants que puguin fins i tot solucionar problemes.

Toni Ramon: Estic d’acord amb el que dius, més que un gran problema de manca d’equipaments és definir-ne bé els usos. De vegades és un problema de gestió entre administracions, que et diuen: “no, que això ho gestionen els de cultura” o que “això és d’esports”. Però, si pot ser per a tots a la vegada!

Francesc Muñoz: També haurem d’adaptar l’equipament al canvi climàtic, que ara sembla que ens el creiem, amb permís de l’administració Trump. Cal generar un tipus d’equipament que no tenim, a mig camí del geriàtric i la zona verda. I també voldria dir alguna cosa sobre el patrimoni. L’any 2000 el conveni d’Urbanisme i Paisatge comença a parlar dels patrimonis ordinaris. Fins llavors, quan parlàvem de patrimoni urbà pensàvem només en les grans peces: la Sagrada Família o la casa Batlló, la resta no ho gestionàvem. Es degradava, o quedava en mans del mercat.

Fins ara hem recuperat habitatge burgès i peces soltes, com les fàbriques. Però hi ha molt més, no es tracta de recuperar només el patrimoni industrial sinó el patrimoni de la societat industrial, la memòria històrica proletària. La central tèrmica del Besòs serà una cosa o una altra si s’entén aquest repte. Tenim l’última franja de front marítim que queda per urbanitzar, i si mires com s’han urbanitzat els últims (model Hotel Vela), doncs ja veus una mica per on van els trets. En canvi allà tenim una oportunitat brutal, que de moment s’està perdent, de generar un espai de referència a tot Europa, mantenint la trama urbana i explicant el que això significa.

Estem assistint a una nova bombolla del preu del lloguer. Com pot evolucionar? Sou partidaris d’implantar polítiques que hi imposin límits?

Toni Ramon: Totalment. Un control del preu del lloguer, que també limitaria els pisos turístics perquè, si no en pogués treure tan marge de benefici, potser la propietat preferiria tenir un llogater únic que no cinquanta. La regulació del preu del sòl està en contra del mercat capitalista, però seria el que aportaria una ciutat menys gentrificada. Perquè quan més millores un barri, el fas més atractiu per a un tipus de gent de més poder adquisitiu que hi pot anar a viure, però clar, això no vol dir que no l’hagis de millorar. Això regulant el sòl no passaria.

Francesc Muñoz: Jo això ho subratllaria molt perquè no podem caure en aquest error de no fer res perquè si fem la ciutat més atractiva es gentrificarà. Sabent això, has de fer polítiques socials al costat de les polítiques urbanístiques.

Cal un nou Pla General Metropolità? S’hauria de ser més proactiu des de l’administració per generar-ne un de nou. Quines haurien de ser les seves línies generals d’actuació?

Toni Ramon: La dinàmica que perceps és que, com que anem bé, ¿per què ens hem d’anar complicant la vida amb una cosa de la qual ens cauran crítiques per tot arreu? Es fa veure que fem alguna cosa, estudis i tal, però tens la sensació que qui dia passa any empeny.

Francesc Muñoz: El tema que més ha canviat les dinàmiques del territori en els últims vint anys és la dispersió de la urbanització. I d’això l’exposició que es va fer al Museu del Disseny sobre el Pla General Metropolità no en deia res. Algunes urbanitzacions disperses encara no tenen ni clavegueram. És una realitat que no s’ha planificat. Nosaltres vam comptar totes les cases unifamiliars que s’han construït en vint anys a la província de Barcelona, i és descomunal: són mig milió d’habitatges nous entre 1985 i 2005. Si et centres en les unifamiliars, que normalment estan en el dispers, són 120.000. Et surt un ritme de construcció d’una casa unifamiliar per hora. Són microcosmos interelacionats, i hauríem de tenir una caixa d’eines, una taula de polítiques per a aquesta realitat.

I un altre tema força és la mobilitat: estem guanyant la batalla de la mobilitat sostenible dins de la ciutat, però l’estem perdent de manera aclaparadora fora. Si vols anar a l’Autònoma des de segons on de Barcelona has de fer quatre hores de transport públic. Diria que el PGM hauria de fer dialogar les dinàmiques de dintre de la ciutat i les de fora de forma integral. Una altra qüestió que s’hauria de regular és el tema de les smart city. Ho comparo amb el que va passar amb la construcció del clavegueram, que també va ser una gran tecnologia smart, que van començar companyies privades i després va ser un servei públic. Doncs hauríem d’aconseguir que els beneficis de la societat digital fossin un servei públic.

Dit tot això, ¿com veieu la força del moviment veïnal i de la societat civil? El veieu com un agent suficientment actiu per incidir en la definició de la Barcelona del futur?

Francesc Muñoz: La millor notícia és que la gent no es queixa només del turisme sinó de moltes coses alhora. És una ciutat en alerta no només per un tema estrella, sinó per moltes altres qüestions.

Toni Ramon: De vegades tens la sensació de posar una presa en un tsunami: pararé fins a una alçada, però em depassarà. De tota manera, el nostre deure com a ciutadans és posar aquesta presa. Per altra banda, també penso que hi ha una gran capacitat de raonar des de sectors intel·lectuals i acadèmics, però també molta capacitat de raonar, d’edulcorar i de resistir des de moviments socials molt diversos. I parlant de Carrer com una revista que aborda l’actualitat amb una vessant crítica, que ens ajuda a veure el rerefons que sovint se’ns amaga de les dinàmiques, doncs tant de bo que el futur sigui amb un Carrer que ens arribi a les nostres cases.

Francesc Muñoz Ramírez és doctor en Geografia i professor del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual dirigeix l’Observatori de la Urbanització i un màster en Intervenció i Paisatge Urbà. Especialista en urbanisme, planificació urbana i estratègia territorial, ha centrat la seva recerca al voltant del que anomena “urbanalització”, una forma de designar els efectes de la globalització en el paisatge urbà.

Antoni Ramon Graells és arquitecte, professor de Teoria i Història de l’Escola d’Arquitectura de la UPC. Doctorat el 1989 amb una tesi sobre l’edifici teatral. Veí de Gràcia de tota la vida, ha compaginat la tasca acadèmica amb la d’activista veïnal de llarga trajectòria, a través de l’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia (de la qual ha estat president) i d’altres espais
com la plataforma Gràcia, cap a on vas?

L'entrada Barcelona, i ara, cap a on vas? ha aparegut primer a Carrer.

Vam reivindicar que una vegada acabats els Jocs, els pisos de la Vila Olímpica fossin destinats a habitatge social. Hem donat suport a la lluita per la sanitat i l’escola públiques. Vam denunciar les operacions urbanístiques especulatives, com el Pla d’Hotels. Hem defensat una manera de moure’s per la ciutat que respectés els vianants i posés per davant el transport públic. Hem defensat les llibertats, enfrontant-nos a aquells que han considerat el carrer com a seu, com aquell dia que van desallotjar violentament la plaça Catalunya del 15-M. Hem informat de desenes d’accions per una ciutat que s’apropi a la sostenibilitat, per exemple denunciant el perill de les radiacions de les antenes de telefonia, les incineradores o la contaminació de l’aire. Hem deixat constància de les mobilitzacions per la pau i contra la guerra. Hem seguit la lluita pel dret a un habitatge digne i contra els desnonaments. Hem posat noms i cognoms a corruptes i especuladors i els hem tancat a la “cambra fosca”. Hem aixecat la veu contra les retallades criminals, que han volgut culpar la “crisi” quan estàvem davant d’una veritable estafa a la ciutadania. Mentre la desigualtat i la precarietat cada cop són més generalitzades, hem fet nostra la frase “no és pobresa, és injustícia”.

No tenim cap objecció en rebre ajuts públics. Si alguna vegada (poques) ens han volgut pressionar des de les administracions, hem defensat la nostra autonomia. El dret a rebre subvencions no ha de tenir cap contrapartida. Una altra realitat és la de les grans empreses, com Gas Natural i Agbar, que ens van retirar la publicitat quan vam criticar la seva actuació.

Barcelona és una ciutat rebel que va lluitar i lluita pels drets humans i contra els abusos dels poderosos. La manifestació que sota el lema “Volem acollir” va omplir els carrers de la ciutat el passat 18 de febrer n’és un exemple més.

Fem 25 anys en una ciutat viva. El viatge ha donat molt de si. La força de Carrer ha sigut la dels milers d’activistes que s’han organitzat, han sortit al carrer i no s’han limitat a abstenir-se o a votar cada quatre anys. Sense vosaltres, sense les vostres lluites, no haguéssim arribat fins aquí.

En la travessa ens han acompanyat els lectors de Carrer i els més de mil col·laboradors que han passat per les seves pàgines: periodistes, il·lustradors, fotògrafs, activistes, experts i professionals de diverses disciplines. Volem fer una menció especial a la gent del consell assessor, que ens ha ajudat a fer autocrítica i a tenir perspectiva, i a la del consell de redacció, al peu del canó fent un periodisme compromès i militant que avui en dia no té el reconeixement que mereix. Tots ells han fet realitat una publicació que, modestament, pensem que és un punt de referència per conèixer una altra Barcelona. També hem fet moltes amigues i amics. No és una qüestió menor.

Deixem per al final les companyes i companys de la Favb. Les persones que han format part de les diferents juntes, així com els treballadors de l’entitat, ens han permès ser una publicació de la Barcelona dels barris. No és necessari donar cap nom. Som la suma de molts esforços i voluntats. Volem continuar i ho volem fer sentint-nos acompanyats. Gràcies!

Manel
Coincidint amb la preparació d’aquest número especial, l’amic, company i ex-codirector de Carrer Manel Andreu ens va deixar el passat mes de desembre. Va ser un cop molt dur. Centenars de persones el vam acomiadar a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al barri del Poblenou. Manel, com nosaltres, era un convençut de la necessitat d’informar el veïnat des del veïnat. Va estar amb Carrer des dels primers temps, escrivint i animant-nos en temps difícils, que hi van ser, com quan en l’època del Fòrum de les Cultures ens van voler castigar per no ser clientelistes i exercir el paper que ens corresponia. El Manel, estigués a Carrer, a la presidència de la Favb o a l’Associació de Veïns del Poblenou, era una d’aquelles persones en la qual els altres pensem quan ens preguntem per a què val la pena ser activista.

Acabem aquestes breus línies recollint la referència que Marc Andreu va fer al funeral del seu pare, quan va explicar l’escrit que hi ha en una de les parets de l’escola on van els néts del Manel: “Els avis no moren mai, només es fan invisibles”.

L'entrada Gràcies! ha aparegut primer a Carrer.

Al cap i a la fi lluitem i escrivim perquè ens fem preguntes, i cerquem albirar-ne les respostes per tractar després de fer-les realitat.

Quines són les coses importants on hauríem de posar més esforços perquè en els propers vint-i-cinc anys Barcelona esdevingui una ciutat més sostenible, és a dir justa i habitable? El problema de fer-se preguntes tan grosses és el terrabastall de respostes que demana.

Ara mateix les Nacions Unides tenen una Agenda 2030 amb 17 objectius generals que es desglossen en 169 fites amb els corresponents indicadors! (http://www.un.org/sustainabledevelopment/es/2015/09/la-asamblea-general-adopta-la-agenda-2030-para-el-desarrollo-sostenible/).

Sostenible vol dir, en aquesta Agenda 2030, posar fi a la pobresa i la fam, un bon nivell de salut i benestar, educació de qualitat per a tothom, igualtat entre homes i dones, garantir el dret d’accés a l’aigua i el sanejament, energia no contaminant a l’abast de tothom, treball digne en una economia pròspera basada en una indústria, una innovació i unes infraestructures adients on les desigualtats es redueixin dins d’unes comunitats i ciutats sostenibles, on fem una producció i uns consums responsables que permetin abordar i resoldre el canvi climàtic, mantenir els mars amb vida, i uns ecosistemes terrestres amb una elevada biodiversitat, governat tot plegat en pau i justícia per unes institucions sòlides, creïbles i participatives. Gairebé res!

En aquest número especial de Carrer trobareu articles que parlen de molts aspectes d’aquesta llarga llista. De fet, tots els articles hi tenen a veure. Perquè sostenibilitat vol dir satisfer necessitats humanes de manera justa avui i en l’esdevenidor, i això vol dir pensar de forma interrelacionada tot allò que ens capacita o incapacita per desenvolupar-nos com éssers humans que compartim una ciutat, i una sola Terra. Sostenibilitat vol dir entendre que ens necessitem les unes a les altres, que som interdependents. Aquesta és la primera lliçó de l’ecologia.

Així doncs, ¿què hauríem de fer per tenir una ciutat que permeti el desenvolupament humà de tothom en un planeta habitable? La resposta ens porta a totes les lluites dels moviments socials que ja fa vint-i-cinc anys que troben la seva veu a Carrer. Però la redacció de Carrer em demana prioritats, nous punts a l’horitzó on concentrar la mirada i dirigir les passes de la utopia quotidiana que, com deia Galeano, serveix per això, per caminar.

Una manera més sintètica de pensar una ciutat sostenible és imaginar-nos-la com un gran organisme que ocupa un espai que rep els fluxos d’aigua, materials i energia que necessitem per viure, i n’excreta les deixalles que acaben a l’aire, el sòl o l’aigua. Aquesta perspectiva metabòlica ens fa pensar en quatre dimensions: la terra que habitem, l’aire que respirem, allò que consumim, i com ens movem. El bon o mal estat ecològic del territori on som, l’aire que respirem, l’aigua que bevem, i els aliments que mengem depenen de com es produeixi aquesta interacció. Al servei de qui, amb quin disseny, amb quines finalitats.

Voldria centrar la meva proposta en dos components: l’aire i el territori. Barcelona té ara com ara un aire que força dies a l’any és literalment il·legal. Perquè recuperi un aire net cal canviar aquells fluxos metabòlics: el model de mobilitat, energètic, de producció i consum.

Un treball inèdit recent d’una jove ambientòloga amb l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona ha aplicat per primer cop un sofisticat model de dispersió i concentració de contaminants a l’aire de Barcelona comparant dos escenaris: l’actual, i un altre on un sistema de superilles ocupés tota la ciutat menys els carrers amb prioritat per al tràfic rodat. Si ara un 80% de barcelonines i barcelonins respirem un aire per sota dels estàndards mínims de l’OMS i la UE, les proporcions s’invertirien: el 80% gaudiria d’un aire sa, i només un 20% seguiria exposat a nivells de pol·lució preocupants. Caldria, evidentment, posar-hi remei. Però la millora de la qualitat de l’aire seria substancial.

L’altre gran canvi és com mirem i tractem el sòl i el paisatge on habitem. Al territori de l’Àrea Metropolitana de Barcelona encara tenim un 45% de sòl no edificat, on hi ha des de parcs naturals, el Parc Agrari del Baix Llobregat, horts de tota mena, boscos abandonats, algun conreu i fins tot pastures amb algun ramat d’ovelles.

Fins fa poc això era vist com una reserva, un solar expectant per especular. Se’ls ha anomenat espais “lliures” (lliures de què?), o espais “oberts” (a l’espera de ser tancats?).
Hem d’entendre’l i tractar-lo com un sistema, una veritable infraestructura verda (perdoneu la paraulota, però és com se la comença a anomenar internacionalment) que proveeix la ciutat d’un seguit de serveis ecosistèmics vitals: de sosteniment (fertilitat del sòl, aigua neta), de regulació (biodiversitat que evita plagues i malures), de proveïment (aliments sans i propers), de recreació (passeig i cohesió comunitària).

Per poder-los proveir tots sense degradar-ne cap, aquesta infraestructura verda ha d’estar interconnectada, garantint la mobilitat i interacció de totes les formes de vida que conté. Hem d’aprendre a pensar la ciutat com un canemàs on es troben i es combinen ambdós sistemes: l’espai urbanitzat, per on transcorre la mobilitat dels éssers humans, i la infraestructura verda, que relliga des del verd urbà fins als parcs naturals, passant per mosaics agrícoles, hortícoles, forestals i ramaders productius. Oi que valdria la pena?

L'entrada Quan «Carrer» compleixi 50 anys ha aparegut primer a Carrer.

Núria Esplugas entra a la sala com un remolí. Deixa el casc de la moto en una cadira, es desprèn de l’anorac, de la bufanda de llana que fa només uns segons li embolicava per dues vegades el coll, s’amaga el pèl darrere de les orelles i amb una resolta inseguretat em mira als ulls i diu:
– Vinga.

Ets molt animosa o tens motius?
– Des de fa dues setmanes tinc feina fixa. Sóc integradora social i estic treballant en un centre de primera acollida per a gent sense sostre a Nou Barris.

T’agrada aquesta feina? El sou?
– No, no és el sou… M’agrada molt tocar la realitat i la del carrer és molt dura (per a mi també és molt dur no arribar a final de mes!). La cosa és intentar ajudar aquesta gent que ha perdut les ganes de gaudir de les coses.

Per què els ha anat malament la vida?
– A tothom ens ha anat malament la vida, però hem de veure com ho gestionem…

Carrer i tu vau néixer el mateix any, ara en fa 25… Quan mires enrere tota la llista d’episodis viscuts, quins són els que recordes amb més intensitat?
– Quan era molt petita jo sortia cada cap de setmana amb els meus pares. Anava a esquiar, a la muntanya, a la platja… Cada setmana gaudia i això és una de les coses que avui en dia em fa apreciar aquestes coses. Prefereixo anar a la muntanya que quedar-me aquí veient una peli o jugant al mòbil. El recordo com un dels moments més feliços de la vida familiar.

I què recordes de la vida pública en aquests anys?
– Recordo molt bé el dia de l’atac a les torres bessones, moltíssim. Era petita i vaig plorar molt, perquè veia morir gent i no entenia com algú havia pogut fer això o com es podia haver estavellat l’avió. Per a mi va ser molt impactant.

I quan penses en Barcelona, la ciutat on vius, què és el primer que et passa pel cap?
– Que és molt bonica i molt enriquidora i que es podria aprofitar de moltes maneres. Ara mateix tinc en el cap el tema dels refugiats. Aquest matí m’estava llegint articles sobre quin nombre en podem acollir. Penso que en una ciutat on tenim tants recursos, sembla trist que les persones que estan encarregades que s’obrin les fronteres, no ho són pas, de generoses.

Creus que aquest sentiment vers els refugiats és general en la gent de la teva edat?
– Sí i no. Hi ha un sentiment que diu: «sí, sí donem-los suport», però després, a l’hora de la veritat, veus que la gent té molta por que els puguin treure la feina o que els donin abans ajudes a ells…

La gent jove és generosa?
– La gent del meu voltant crec que sí. Però les generacions que vénen ara estan molt enganxades a les tecnologies, als telèfons, a les xarxes socials, a les falses identitats de Facebook o Instagram… I això desconnecta molt.

Tu tens comptes a les xarxes socials?
– Només a Facebook, únicament. A la resta de xarxes, no. Jo prefereixo relacionar-me físicament.

De quina Barcelona has sentit parlar a casa teva?
– Amb els meus avis hem parlat molt de la guerra. Amb els pares dels Jocs Olímpics. Però jo era molt petita. Sé que es va viure d’una manera molt espectacular. De fet la meva parella, que és més gran que jo, sí que molts cops m’explica que va ser una cosa increïble i fantàstica i que es va viure amb moltíssima emoció.

I dels Jocs cap aquí no recordes res així més transcendent… Per exemple, el Fòrum de les Cultures?
– Sí que hi vaig anar, però per a mi no va ser significatiu.

Quin racó de Barcelona t’agrada més?
– M’encanta el barri del Born i el Gòtic, i la Barceloneta també. Després el meu barri de quan era petita, Sant Andreu.

Els teus pares parlen a casa de com eren ells a la seva joventut?
– Ara ja no visc amb ells. Però sempre parlaven que abans les coses es feien més entre tots, junts, i que els ambients eren molt més familiars. Ara les relacions són molt més distants, cadascú va a la seva…

Ni el teu pare ni la teva mare haurien dit com tu, “la meva parella”, per referir-se a la persona amb la que viuen. En això també s’ha canviat.
– Sí. La meva mare amb 21 ja havia tingut la meva germana. Jo amb 25 només em puc plantejar tenir un fill d’aquí dos o tres anys… Dependrà de com sigui la meva situació i com estigui jo.

També el sexe i la manera de viure’l han canviat…
– Sí, abans era com un tabú. Ara el gènere es viu d’una altra manera. Les relacions cadascú les porta amb qui vol. Et pots plantejar el que vulguis. Abans t’ho plantejaves però no li explicaves a ningú. Hi havia més prejudicis. No s’entenia que tu estiguessis amb una persona del teu mateix sexe o que si tens parella, te’n vagis amb una altra… Ara està de moda el poliamor. Tens relacions íntimes amb el teu company, però en tens tres més d’altres parelles i a cadascú li dediques el temps que vols. Això ja comença a ser un concepte fora de la meva generació, que fins i tot a mi em costa entendre. Jo penso en els meus pares i els meus avis, i a ells els costa entendre el que jo visc. Cada generació porta conceptes nous i noves maneres de relacionar-se. En aquest cas a banda de sexe se suposa que hauria estimació.

Enveges l’època dels teus pares?
– No els envejo en l’àmbit relacional. Crec que jo sóc més lliure que ells, però no per tenir sexe amb qui em doni la gana, sinó per no estar pressionada per l’estereotip de tenir parella o una família. No tinc l’obligació del matrimoni de «para lo bueno y lo malo» i «per sempre». Tinc la mirada més cap a mi mateixa, cap a «jo» estar bé.

La fidelitat en la parella ja no és un valor.
– Jo tinc la mentalitat, però no el sentiment. Vull dir que sí, d’acord, jo podria entendre’m amb una altra persona a nivell sexual, però si m’ho fessin a mi em sentiria malament. També s’hauria de veure la situació, el context, quin objectiu ha tingut l’altre per voler estar amb algú més. Pernso que és perquè estem plens d’inseguretats. Tots tenim por a l’abandó.

T’imagines com serà la teva vida en els propers anys?
– M’agafes en un moment que penso constantment cap on m’agradaria anar. Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis a Barcelona, una feina i un horari. No m’omple. Necessito replantejar-m’ho i traçar un camí cap a un canvi d’estil de vida. Somio en potser anar-me’n cap a la muntanya, aprendre del camp, gaudir de l’aire fresc… No sé si tenir un hort, una feina més apartada de la civilització… O bé estar al mar, amb un vaixell…

I podries viure d’això?
– Amb el meu company estem pensant en moltes alternatives, des de fer un curs de submarinisme i viure d’això, a fer cursos o viatges per a turistes, o bé en una illa… O bé ell treure’s el carnet de patró de vaixell… En definitiva, fer coses relacionades amb la natura.

I en aquest somni t’imagines fent vida de parella, amb fills?
– Sí, però primer he de fer aquest canvi. Jo vull ser mare, és clar. Però fora de la ciutat. M’encanta Barcelona però vull una vida més tranquila. M’encanta estar amb gent i anar a bars amb els meus amics, però també m’estressa. M’atabalen les presses, el consumisme, arribar a casa i no tenir ni un moment per a mi.

L'entrada “Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis, una feina i un horari” ha aparegut primer a Carrer.

Pàg. 2- 25 anys al carrer
Editorial: Gràcies!
En record de Manel Andreu
El ninot de: El Roto

Pàg. 3- Barcelona i més enllà
Quan Carrer compleixi 50 anys (Enric Tello, professor de Geografia i Història de la UB / Fotografia: Pepe Encinas)

Pàgs. 4 i 5- Barcelona i més enllà
Barcelona, i ara, cap a on vas? Conversa entre Francesc Muñoz, geògraf, i Toni Ramon, arquitecte (Eloi Latorre / Fotografia: Dani Codina)

Pàg. 6- Barcelona i més enllà
Barcelona, Madrid i viceversa (Ignasi Riera, periodista)

Pàg. 7- Barcelona i més enllà
Ciutat metropolitana i plurimunicipal (Jordi Borja, geògraf i urbanista / Fotografia: Joan Linuxbcn)

Pàg. 8- Publicitat

Pàg. 9- La ciutat democràtica
Més ciutat, més govern (Joan Subirats, professor de Ciència Política de la UAB / Fotografia: Pepe Encinas)

Pàg. 10- La ciutat democràtica
Una ciudad limpia de corrupción (José María Mena, jurista y exfiscal jefe de Catalunya /Fotografia: Ferran Nadeu)
La Favb, en primera línia del “cas Palau”

Pàg. 11- La ciutat democràtica
El poder es creu més fort que mai (Albert Recio, professor d’Economia Aplicada de la UAB / Fotografia: Pepe Encinas)

Pàg. 12- La ciutat democràtica
La participació i l’equació del poder (Joan Maria Soler, activista veïnal del Poblenou / Fotografia: Dani Codina)
“L’Ajuntament organitza la participació a la seva mida”, Elisabeth Maluquer, membre del col·lectiu “Gràcia, cap a on vas?” (Elia Herranz / Fotografia: Dani Codina)

Pàg. 13- La ciutat democràtica
Moviments socials: Renovar-se i esquivar la mateixa pedra (marc Andreu, periodista i historiador / Fotografia: Andrea Minguillón

Pàg. 14- Publicitat

Pàg. 15- L’espai públic
La ciutat contra l’oblit (Mercè Tatjer, historiadora / Fotografia: Pepe Encinas)

Pàg. 16- L’espai públic
Fem fuTurisme? (Dani Pardo, membre de l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, ABTS / Fotografia: Albert, 9 Barris Imatge)
“L’autogestió de Can Batlló és replicable a molts altres espais”, Mia Caritg, membre del grup impulsor de Can Batlló (Meritxell M. Pauné / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàg. 17- L’espai públic
Equipaments més versàtils i polivalents (Cristina Palomar / Fotografia: Dani Codina)

Pàg. 18- L’espai públic
Art públic, art per a tothom (Jaume Fabre, periodista i historiador /Fotografia: Ignasi R. Renom, Joan Linuxbcn)

Pàg. 19- El veïnat
I tan contents que n’estàvem! (Núria Benach, professora de Geografia de la UB / Fotografia: Albert, 9 Barris Imatge i Salvem les Drassanes)

Pàgs. 20 i 21- El futur, amb humor
Barcelona amb ulls de Carrer (Néstor Bogajo)
El futur, amb humor: Il·lustracions de Montse Cabo, Carlos Azagra i Encarna Revuelta, Jaume Capdevila (KAP), Alfons López, Manel Puyal, Jordi Lapedra i Ricardo Hermida (Sr. Plástiko)

Pàg. 22- El veïnat
Un futuro de refugiados climáticos (Miguel Pajares, presidente de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat / Fotografia: Pepe Encinas)
“Barcelona es como Nueva York, una ciudad para todos”, Irina, vecina de Barcelona y asilada ucraniana (Néstor Bogajo)

Pàg. 23- El veïnat
“Els obrers que van comprar un pis són els menys vulnerables a la gentrificació”, Antonio López Gay, investigador del Centre d’Estudis Demogràfics (David García Mateu)

Pàg. 24- El veïnat
El futuro en clave feminista (Zaida Muxí Martínez, arquitecta /Fotografia: Albert, 9 Barris Imatge)
Fòrum veïnal de dones (5 i 6 de maig al centre cultural Teresa Pàmies)

Pàg. 25- Economia i treball
El treball, un futur obert i en disputa (Ernest Cañada, coordinador de l’Associació Alba Sud / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàg. 26- Economia i treball
Una metròpoli cooperativa? (Ivan Miró, sociòleg i cooperativista / Fotografia: Xarxa d’Economia Solidària)
“És inevitable el canvi de model cap a un consum responsable”, Anna Martín Árboles, membre de la cooperativa Cydonia ( Alícia Tudela /Fotografia: Dani Codina)

Pàg. 27- Economia i treball
Tenim dret a canviar el model energètic (Irene González, membre de l’Aliança contra la Pobresa Energètica, APE /Fotografia: APE)

Pàg. 28- Els drets socials
Sanitat, desig de canvi: Conversa amb quatre membres de la Comissió en Defensa de la Sanitat Pública de la Favb (Ignasi Franch /Fotografia: Pepe Encinas)
“Tendremos una sanidad pública de beneificiencia y otra controlada por las grandes coporaciones”, Trini Cuesta, activista de la sanidad pública (Jesús Martínez / Fotografia: marc Javierre)

Pàg. 29- Els drets socials
Els serveis socials, ¿caritat o dret ciutadà? (Gemma Aguilera /Fotografia: Pepe Encinas)

Pàg. 30- Els drets socials
L’escola, en pugna per la igualtat d’oportunitats (Laura Aznar Julià / Fotografia: Joan Morejón)

Pàg. 31- L’habitatge
L’habitatge determina qui viurà a Barcelona (Carme Trilla, presidenta d’Hàbitat 3 / Fotografia: Pepe Encinas)

Pàg. 32- L’habitatge
Escriure la nostra història està a les nostres mans (Carlos Macías, portaveu de la PAH Barcelona /Fotografia: Dani Codina)
“El dany més gran del desnonament ha estat el trauma que li ha causat al nostre fill”, Verónika Loká i Eliseo Loyé, veïns del barri del Clot (Anaïs Barnolas)

Pàg. 33- L’habitatge
Noves maneres d’habitar (Núria Colomé Montull, membre de la cooperativa Celobert / Fotografia: Pepe Encinas)

Pàg. 34- La ciutat sostenible
El futur és del vianant (Ole Thorson, enginyer de camins i membre de Catalunya Camina /Fotografia: Pepe Encinas)

Pàg. 35- La ciutat sostenible
Stop al vehículo privado (M. Eugenia Ibáñez / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàg. 36- La ciutat sostenible
Superilles, del GATEPAC al 22@ (Maria Favà / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàg. 37- La ciutat sostenible
Cotxes? Pocs i domesticats (Lluís Brau, arquitecte i urbanista / Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàg. 38- La ciutat sostenible
Obrir la ciutat intel·ligent (Sebastià Riutort, sociòleg i membre de Som Energia /Fotografia: Dani Codina)
“Per fer una ciutat humana, cal posar-hi bicis i treure cotxes”, Albert García, membre d’Amics de la Bici (Marc Villoro /Fotografia: Dani Codina)

Pàg. 39- La ciutat sostenible
Barcelona descontaminada (Maria García, membre de la Plataforma per la Qualitat de l’Aire /Fotografia: Ignasi R. Renom)

Pàg. 40- La del darrere
“Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis, una feina i un horari”, Núria Esplugas, integradora social, va néixer el mateix any que Carrer (Eugeni Madueño)

L'entrada La ciutat del futur ha aparegut primer a Carrer.

N’hi ha proves documentals entre papers clandestins de grups d’extrema esquerra datats el 1976; en algunes entrevistes inèdites a dirigents veïnals entre 1977 i 1979, i fins i tot en textos públics del sociòleg Manuel Castells que, el 1978, recordava aquesta cita de l’aleshores president de la Favb Carles Prieto: “Les associacions de veïns existeixen avui, però només existiran demà si són un instrument de participació”. Una clau o profecia que es manté vigent, per cert.

En el seu moment, aquestes anàlisis futuristes es van fer en paral·lel a la constatació que el moviment ciutadà català i espanyol constituïa, conjuntament amb el moviment obrer -que per definició també és urbà, com ho són la majoria de moviments socials-, “una experiència històrica singular”. Ho va sentenciar Castells recolzant-se en la seva força i el seu desenvolupament com a moviment de masses sota condicions de repressió política i social pròpies d’una dictadura feixista. Tot plegat, escrivia Castells el 1977, feia dels moviments urbans “un instrument molt eficaç en la defensa de les condicions de vida dels veïns i en la conquesta i desenvolupament de la democràcia”.

Sense desmentir-se rotundament, una dècada més tard el sociòleg sí que es va esmenar a fons a La ciudad y las masas: va atribuir la crisi del moviment veïnal al seu caràcter reactiu i territorial, adient per transformar la ciutat però sovint incapaç de transcendir les lluites concretes cap a una dimensió cultural o política que tingués impacte en el conjunt de la societat.

Això és més que discutible, com a mínim vist el cas de Barcelona. No obstant, i excepcions a banda, és cert que durant els anys 80 el buidatge de quadres veïnals cooptats pels partits i les institucions democràtiques, així com la baixa de continguts reivindicatius de primera hora assumits pels nous ajuntaments democràtics van certificar una crisi generalitzada del moviment veïnal. Però no pas la seva mort. I és segurament des d’aquesta mala salut de ferro que cal analitzar el futur dels moviments urbans de cara a les properes dècades. Especialment quan, després de les eleccions municipals del 2015, l’accés al govern de ciutats importants per part de confluències d’esquerra alternativa i plataformes polítiques formades en bona part per activistes socials i veïnals -el cas més emblemàtic és el de Barcelona en Comú, però no és l’únic- ha propiciat un nou buidatge parcial de quadres en associacions veïnals i moviments urbans diversos.

Karl Marx va dir que la història es repeteix, primer com a tragèdia i després com a farsa. I és vox populi allò que l’ésser humà és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Per això seria tragicòmic que els moviments socials urbans no haguessin après la lliçó. I deixaria en farsants tots aquells polítics amb passat d’activista social que, des de la institució, oblidessin d’on vénen i per què i per qui han estat escollits.

No obstant, i assumint el risc que no tothom pugui esquivar la mateixa pedra, en un món on les ciutats seguiran creixent i poden suplantar algunes de les funcions i poders tradicionalment atribuïts als estats nació -però, alhora, veure’s més condicionades que mai per les dinàmiques de la globalització- el futur dels moviments urbans està garantit… sempre i quan se sàpiguen renovar i s’assegurin una base social.

Per llei de vida, en alguns anys o poques dècades desapareixerà la generació que va viure l’edat d’or del moviment veïnal, que en va assegurar després la supervivència en temps de crisi i que, en bona mesura, encara es manté activa a les associacions veïnals, en alguns casos al front i en d’altres a la rereguarda. Superar aquest punt d’inflexió generacional i assegurar un bon relleu és cabdal si reconeixem que, fins ara, han estat la tenacitat militant individual i l’experiència col·lectiva acumulada per no tantes persones les que han garantit la pervivència del moviment veïnal. I, tot i així, amb una vitalitat i una salut democràtica que van per barris i ciutats. No cal menystenir, doncs, el perill d’extinció de les associacions de veïns tal i com les hem conegudes fins ara.

Reorganització dels moviments
Ara bé, en una societat que serà cada cop més urbana (però també més individualista) sembla impensable que no hi hagi d’haver moviments socials de base temàtica o territorial. De fet, l’eclosió del 15-M i la seva evolució posterior (encara per analitzar amb calma i perspectiva), a banda de renovar aquella “experiència històrica singular” descrita per Castells, apunten a una futura reorganització dels moviments urbans que, en realitat, ja s’està produint.

D’entrada, és evident que serviran com a última barricada de defensa de drets socials i d’un benestar ciutadà aconseguit a cops de lluites passades i, des de fa temps, en risc per l’acció combinada del neoliberalisme i la triple crisi econòmica, ecològica i democràtica. Però aquests mateixos moviments urbans seran també punta de llança d’activistes més especialitzats i més ben formats que mai, àvids per posar en pràctica idees i propostes sobre la ciutat, de forma professional o no, que de ben segur tindran un impacte polític.

Tampoc això no serà res de nou. El que està per veure és si el canvi d’estructura de barris i ciutats -per efecte combinat de la tecnificació digital, la precarització, la gentrificació i les migracions en tots els sentits, així com la pèrdua de consciència col·lectiva, de classe o veïnal- deixa reduït el futur activisme a una pràctica virtual, a l’acció de simples grups de pressió o, a tot estirar, a plataformes sectorials o temporals. O bé, per contra, s’aconsegueix mantenir en barris i ciutats una estructura associativa i dotar els nous moviments urbans d’una base social que els faci mereixedors de mantenir aquest nom.

L'entrada El futur dels moviments urbans: renovar-se i esquivar la mateixa pedra ha aparegut primer a Carrer.

El primer que sorprèn és que tothom tingui assumida la necessitat d’establir en l’àmbit municipal aquests mecanismes de participació sense que això posi en entredit les limitacions del sistema representatiu que tenim, de tal manera, que aquests tipus d’eines democràtiques no es consideren necessàries en àmbits de govern superior (govern autonòmic o estatal), en els quals l’allunyament de l’esfera política vers el seu electorat és molt més evident i on els suposats òrgans controladors, els parlaments, bé es podrien anomenar “parlamenys” si donem fe que mai cap “actor” no ha canviat una coma del seu guió partidista davant d’una argumentació de l’oposició.

Darrere d’aquesta estanquitat gremial tan allunyada de les dinàmiques participatives que es proposen per a la ciutat pren cos l’equació poder-democràcia: com més capacitat té un organisme d’incidir sobre la nostra societat, menys mecanismes democràtics incorpora i a la inversa. No oblidem mai que en un extrem de l’equació tenim els grans poders econòmics que decideixen el nostre dia a dia i que, en una societat que es diu democràtica, paradoxalment, ningú no ha escollit.

Toca en aquest article parlar de l’altre extrem de l’equació, on la democràcia és més permeable, l’esfera municipal. Veiem com a dins d’aquest àmbit aquesta fórmula també es reprodueix. Parlem del centralisme instaurat en la nostra Barcelona on històricament les grans decisions s’han cuinat en els despatxos de les Tinències d’Alcaldia, uns espais còmodes per als contactes amb els lobbys però de difícil accés per als moviments veïnals, que han hagut de bregar per les seves demandes en uns districtes disminuïts de competències que sovint han servit de matalàs per esmorteir reivindicacions. És per aquest motiu que, quan es discuteix la normativa de participació de l’Ajuntament, el moviment veïnal torna a posar sobre la taula una històrica reivindicació: descentralització política de l’Ajuntament i elecció directa dels consellers de districte. La participació sense incidència en el poder no és participació.

El paper dels districtes
La Barcelona del futur ha de virar cap al reconeixement polític d’unes entitats territorials més petites i manejables. I, en tot i això, els districtes tenen un volum gens menyspreable, per exemple, si els comparem amb la ciutat de Girona. Tots menys el districte de les Corts la superen en molt en població i alguns fins i tot la dupliquen amb escreix. Però Barcelona, paral·lelament, també, haurà de trencar barreres administratives entre els altres municipis metropolitans. Veurem com una dinàmica i l’altra no són contradictòries. És evident que geogràficament estem en un “continu urbà” on s’han d’establir línies de planificació globals que incideixin de manera estratègica i urgent en les polítiques d’equilibri territorials, per fer front als grans reptes mediambientals i socials que tenim. En el cas de la mobilitat, per exemple, no té sentit que, en aquests moments, estiguem dissenyant una Nova Xarxa Bus circumscrita als límits de la ciutat de Barcelona o que en el debat sobre la unió del tramvia no hi tinguin veu les poblacions per on passa el Tram Baix o el Tram Besòs, que són les més interessades en aquesta connexió.

Aquest espai de governança metropolitana, encarnada a hores d’ara per AMB, es troba en la disjuntiva de continuar per la via d’augmentar la seva operativitat a costa del buidament de competències dels seus municipis, els quals es veuen aclaparats pel domini de la primacia de la ciutat de Barcelona, o bé caminar per convertir-se en un espai de direcció cooperativa entre els seus pobles i ciutats, on les dinàmiques supramunicipals es basin en les intermunicipals.

En el primer cas, consolidarem un ens de governança de segon grau democràtic, obscur, desconegut i absolutament allunyat de la ciutadania, marcat per un poder central que ve justificat pel pes demogràfic de Barcelona, que quasi té la meitat de la població de la regió metropolitana. Però a favor de la segona opció, més transversal i democràtica, hem de desmuntar la fal·làcia de qui creu que els interessos del milió i mig d’habitants de Barcelona es poden utilitzar com un bloc que justifiqui el seu predomini sobre les altres poblacions, sense tenir en compte la gran heterogeneïtat interna de la capital. Hem de tenir en compte que hi ha districtes amb necessitats socials i interessos molt més semblants a altres municipis que amb els seus districtes veïns de la mateixa ciutat barcelonina.

Aquest punt enllaça amb la reflexió que fèiem a l’inici de donar més poder als districtes. Aquesta descentralització permetria reconèixer uns entorns amb uns pesos demogràfics més semblants, que possibilitaria una relació més accessible, fluida i igualitària i, per tant, més democràtica. Per això, dèiem que no havia d’haver-hi contradicció entre les dues dinàmiques, al contrari, es reforçarien. Un exemple: l’Hospitalet, que amb 252.000 habitants està invisibilitzat com a segona ciutat de Catalunya per tenir la mala sort de patir l’ombra de Barcelona, ha de poder tractar directament amb el Consell del districte fronterer de Sants-Montjuïc, que té una població de 184.000 persones.

O per posar un altre exemple més estratègic, els barris oblidats de la ciutat, adjectivats així per la Favb per fer palesa la seva marginalitat, són perifèria i marge en el plànol de Barcelona però es transformen automàticament en centralitat si els situem dins del planell metropolità. Inevitablement, per substanciar aquesta mirada es requereix l’empoderament de Sants-Montjuïc o dels barris de l’Eix Besòs en detriment del poder central de la plaça Sant Jaume. Les dues dinàmiques territorials no són, doncs, contradictòries sinó que, a més, requereixen la mateixa pulsió democràtica: l’elecció dels consellers/es de districte i la democratització de l’ens de governança metropolitana que bé podria passar pel seu nomenament a través de les urnes.

On són els centres de decisió?
No estem plantejant un debat sobre identitats locals que tenen les seves raons culturals i històriques de ser, estem argumentant que, si ens volem dotar d’eines participatives que vagin més enllà de l’autolegitimació municipal, la primera premissa és identificar on són els centres reals de decisió, aquells indrets on es tensa la força de la raó envers la raó de la força. Apropar-los a la ciutadania per tal que els mecanismes de participació els facin transparents. Uns mecanismes que hauran d’aprendre a bregar en l’entramat d’interessos particulars (confessables i inconfessables) que és Barcelona.

Les noves Normes Reguladores de la Participació per si mateixes no funcionaran si el moviment veïnal no és capaç de trencar l’equació del poder. Un repte gens fàcil que l’obligarà a incrementar la mobilització ciutadana com a genuïna expressió de la participació. Amb el convenciment que només activant el protagonisme de la gent fecundaran noves hegemonies comunitàries.

L'entrada La participació i l’equació del poder ha aparegut primer a Carrer.

A final de l’any passat s’aprovava inicialment el projecte de construcció de Transformadors, tancat des del 2008. Després de la ruïna de l’emblemàtic edifici del carrer Ausiàs Marc 60 provocada per la desídia dels governs municipals i el menyspreu mostrat a les reivindicacions veïnals del Fort Pienc, sembla que ara va de bo. La previsió és que el futur equipament reobri les seves portes l’any 2018 transformat en un espai polivalent on convisquin serveis adreçats a gent gran i joves. La filosofia dels responsables del projecte és dissenyar un edifici versàtil capaç d’adaptar-se als possibles canvis d’ús de les instal·lacions que es puguin plantejar en el futur.

La construcció d’equipaments està directament relacionada amb l’estat del benestar. Suposa un gran esforç econòmic, però el retorn supera amb escreix la inversió perquè és un element clau en la cohesió social, la protecció de la salut i la potenciació de la cultura dels barris. En aquest sentit, Barcelona no només arrossega un dèficit d’equipaments de dècades que difícilment es podrà mai posar al dia. La crisi econòmica dels últims anys també ha deixat molts projectes pendents sense pressupost, cosa que incrementa el desequilibri territorial i fa més profunda la bretxa entre barris rics i barris pobres.

La demografia mana
A no ser que hi hagi un miracle, als barris de la Barcelona del futur hi seguiran faltant equipaments. L’envelliment de la població, provocada per l’augment de l’esperança de vida però també per l’expulsió de joves cap a altres municipis metropolitans per culpa de la bombolla immobiliària, fa preveure que la inversió pública s’haurà de destinar sobretot a serveis més enfocats a la gent gran. Tot i això, l’arribada d’estrangers joves que trien la ciutat com a residència habitual podria mitigar una mica aquesta tendència. En aquest escenari, potser la inversió més lògica -i la solució més pràctica- passi per aprofitar el poc sòl públic disponible per fer instal·lacions multifuncionals.

Barcelona ha passat d’atraure població a perdre-la. La demografia és una variable importantíssima a l’hora de planejar els equipaments del present i del futur, i va tenir un gran pes a l’hora de dissenyar el Pla General Metropolità (PGM) de l’any 1976. Tanmateix, el paradigma basat en el creixement de la població “ha caducat”, segons assegura el responsable d’urbanisme de la Favb, Camilo Ramos. Entre els anys 2014 i 2015 els districtes han constatat aquesta disminució tot i que no de manera uniforme. Ciutat Vella encapçala la llista de creixement negatiu, seguit d’Horta-Guinardó, Sant Andreu, Eixample i Sants-Montjuïc. L’increment de població de la resta de districtes ha estat petit a excepció de Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia, dada que coincideix amb l’arribada de nous residents estrangers.

El futur edifici de Transformadors acollirà un centre per a gent gran, un casal per a joves i un punt d’informació juvenil. Tanmateix, el projecte aprovat ha anat precedit d’un fort debat veïnal al barri entre les entitats de joves -que reclamaven un centre que recuperés l’esperit original de l’edifici- i els col·lectius de gent gran, que exigien més serveis per a aquest sector de la població. Els habituals conflictes intergeneracionals provocats per la falta d’espais públics haurien de donar pas a la convivència i la col·laboració. “Els projectes d’equipaments extensius han quedat obsolets”, assegura Ramos.

Sense pla d’equipaments
Més enllà de les propostes que s’han fet des dels barris -majoritàriament residències, escoles bressol, espais culturals i esportius, i centres de dia- i que s’han recollit tant a l’últim Pla d’Actuació Municipal (PAM) com al Fòrum d’Urbanisme de la Favb del 2015, la realitat és que a Barcelona no existeix un pla d’equipaments general pròpiament dit. Per al vocal de la Favb tampoc no cal, perquè al final sempre s’acaba planificant sense tenir en compte que les necessitats de la població canvien molt ràpidament. “El que s’ha de fer és fer una reserva d’equipaments i una llista de necessitats a curt termini”, conclou Ramos.

Gestió comunitària i reutilització d’espais
L’enquesta que la Favb va fer fa dos anys a una cinquantena d’associacions veïnals recull les principals mancances dels barris pel que fa a equipaments. La radiografia és similar a tota la ciutat amb matisos en funció del nivell de vida dels districtes. En general falten espais de salut per a la gent gran, i els centres culturals i educatius promesos des de fa anys, però sobretot la queixa més recurrent és la necessitat de millorar i ampliar les instal·lacions actuals perquè la majoria s’han quedat petites i obsoletes amb el pas dels anys i l’augment de la implicació veïnal.

La reutilització dels equipaments existents optimitzant el seu espai al màxim també podria ser una alternativa. ¿Per què no es poden utilitzar les aules d’una escola fora de l’horari lectiu perquè les aprofitin altres col·lectius del barri?, es pregunta Camilo Ramos. La proposta està damunt la taula, però ara cal canviar la mentalitat tradicional -tant de l’administració i de la comunitat educativa com com del propi teixit veïnal- de pensar els espais en singular.

Tampoc es pot abordar el futur dels equipaments sense parlar de la seva gestió. L’aposta actual per incentivar la gestió comunitària no sempre és la millor solució. “Una cosa és allò que seria ideal i una altra cosa ben diferent és la realitat. En alguns barris s’ha demostrat una incapacitat manifesta de gestionar-los sigui per falta de personal o per altres raons organitzatives”, reconeix el responsable de la Favb. Potser la solució per no malbaratar recursos públics i espais en aquests casos, apunta, sigui seguir apostant per la gestió mixta entre Ajuntament i entitats.

L'entrada Equipaments més versàtils i polivalents ha aparegut primer a Carrer.

Una primera hipòtesi, aquesta veritablement impossible, és la continuïtat. Si seguim la lògica del capitalisme, per continuar existint la indústria turística ha de continuar creixent com ha fet gairebé sempre a Barcelona. És a dir, produint més mercat turístic i explotant-lo cada vegada més: augmentant i accelerant els processos de degradació i banalització de la ciutat, l’empitjorament de les condicions laborals, l’expulsió de veïnat.

Però una cosa que el capitalisme i l’economia ultra-liberal no acostumen a tenir en compte és que el moviment perpetu no existeix, i que abans o després la màquina es trenca per alguna banda.

Una opció en aquest sentit seria un empitjorament seriós de les conseqüències socio-econòmiques i un agreujament del conflicte tals que la població de Barcelona s’aixequés “en armes” i prengués a l’assalt les oficines de Turisme de Barcelona (a l’estil dels iaios de Monty Python a la introducció de El sentit de la vida) i acabés col·lectivitzant, humanitzant i/o reciclant en altres usos els mitjans de producció (hotels, busos turístics, creuers). Tan excitant com improbable.

Una variant seria aquest mateix empitjorament però sense reacció en contra: Barcelona buidada de població i reduïda a parc temàtic, una mena de Venècia canviant el turisme patrimonial pel de sol, platja i discoteques (i museus del Barça, Sagrades Famílies i Maremàgnums, que la diversitat és gran).

On es porta el creixement cec?
Una altra opció, força més possible i terrorífica, és la que ja apuntava l’Agustín Cócola a la seva recent xerrada a Barcelona (Casal de Barri Pou de la Figuera, 2 de novembre de 2016): que la financiarització de la indústria turística porti a un fort endeutament dels grans grups hotelers, per exemple, i que aquests acabin fent fallida.

Donada la gran importància de la indústria turística a la ciutat i la negativa de les institucions (fins ara) a prendre l’únic camí raonable, el del decreixement, aquest escenari provocaria una forta crisi econòmica en termes d’atur i de renda. Eventualment, alguna institució podria pensar que, en nom de l’interès general, aquesta indústria hauria de ser rescatada, procedint a una injecció de capital públic que, com ja coneixem per precedents en altres sectors, no aniria acompanyada d’una veritable nacionalització de la indústria turística sinó més aviat d’un transvasament de diners públics cap al sector privat. Res més que una radicalització fins al paroxisme de l’actual model de promoció i finançament públics de la indústria turística.

Si la inèrcia actual de creixement cec tira endavant, tot podria canviar de cop en un moment o un altre: canvis geo-estratègics que reverteixin situacions de conflicte que tant han impulsat Barcelona als mercats turístics internacionals, un eventual atac terrorista a la nostra ciutat, una crisi hotelera com la descrita sense intervenció pública… Un decreixement turístic radical, sobtat i no calculat podria tenir conseqüències salvatges: atur, crisi econòmica (sobre la ja existent), hotels buits i abandonats… una mena de Detroit post-turística en què la recuperació/okupació d’hotels (els mateixos que han fet fora tanta gent) com a habitatge seria imprescindible per tirar endavant… en un escenari molt poc desitjable en tot cas.

Sempre es pot imaginar que en algun moment previ s’hagués arribat a un consens social sobre la necessitat de decreixement turístic, i que les institucions l’haguessin assumit; parlem d’una sèrie de regulacions del sector turístic (aeri, creuers, allotjaments, etc.) que bé podria ser alleugerida per mesures prèvies com l’enduriment i control del compliment de les condicions laborals, l’abandonament de tota ajuda fiscal o d’altre tipus al sector, el control impecable del furtivisme immobiliari, la fi de la promoció turística de la ciutat, etc. Fer que el turisme costi allò que val en termes de salaris i condicions laborals o despesa pública i ambiental és un bon camí cap al decreixement turístic.

És improbable que veiem aquest últim escenari. Si bé actualment assistim a l’acció del govern municipal que més ha qüestionat la centralitat del turisme a la ciutat, potser el primer que ho ha fet, estem en canvi lluny de revertir les dinàmiques històriques d’expropiació de la vida, i resulta imprevisible saber què pot passar després d’aquesta legislatura. Si en circumstàncies considerades com les més favorables a un discurs crític amb la indústria turística no s’aconsegueixen grans canvis…

A més, i mirant només el sector d’allotjaments turístics, s’ha aprovat un pla sense precedents i alhora insuficient, però el capital ja ha passat a la pantalla següent. Sense ni pensar en deixar de banda l’explotació turística, els fons d’inversió s’han adonat de la saturació d’allotjaments turístics a Ciutat Vella, i segueixen especulant en un altre sentit. Ara, la moda és comprar edificis sencers, buidar-los (aquí parlem òbviament d’expulsió directa) i revendre’ls a un preu molt més alt i a un públic exclusiu.

Així i tot, aquest negoci no deixa d’estar molt relacionat amb el turisme. Si l’opció de les ciutats per crear economia a dia d’avui passa majoritàriament per crear atractiu que porti inversió, el turisme funciona com l’aparador idoni per a la millor botiga del món, on les elits internacionals volen absolutament tenir una segona, tercera o quarta residència on passar algunes setmanes o mesos l’any; no es tracta ja de turistes, ni molt menys de residents, sinó d’una altra categoria que pot portar de cap els demògrafs. Mentre continuï sent rendible, l’especulació mantindrà el turisme com a una de les seves eines per extreure rendes del sòl urbà.

Un escenari més optimista
També hi ha un escenari més optimista i desitjable: de la mateixa manera que el gir de l’opinió pública a Barcelona sobre el turisme era absolutament imprevisible abans de la publicació a les xarxes de la gran pel·lícula Bye bye Barcelona (Eduardo Chibás 2014), de l’explosió del barri de la Barceloneta contra els pisos turístics l’estiu del 2014 o el naixement de l’ABTS en 2015, podria ser que la mobilització continués augmentant i portant aquesta opinió pública a punts més radicals i a una conflictivitat encara més gran, fins al punt que les institucions -d’un color o d’un altre- no tinguessin altra opció que l’assumpció dels preceptes del decreixement turístic ja esmentats.

Fins aquí, alguns fuTurismes possibles. De tota manera, com s’acostuma a dir, “en 25 años, todos calvos” i, a més, altres greus problemes globals com l’aigua, el canvi climàtic o els desplaçaments massius de persones podrien fer que la indústria turística i la conseqüent expulsió d’habitants de les ciutats fossin l’última de les nostres preocupacions, o fins i tot que no existissin.

Mentrestant, en tot cas, aquí seguirem la gent de l’ABTS i altres fermament decidits a perseverar en la lluita pel decreixement, per un model de ciutat respectuós amb la seva població i definit per la seva població.

L'entrada Fem fuTurisme? ha aparegut primer a Carrer.

Des de final de la dècada del 1960, es produïren a la ciutat reivindicacions i mobilitzacions per a la defensa del patrimoni -especialment l’arquitectònic- que, en un moment de creixement urbà i econòmic, començava a ser destruït.

L’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, creat l’any 1969, o entitats com Amics de la Ciutat, juntament amb les primeres associacions de veïns, periodistes i col·legis professionals van ser capdavanters en la defensa del patrimoni afectat per la renovació urbana d’aquells anys. Lluites contra el Pla de la Ribera (1964-1973) representen l’inici de les reivindicacions per a la conservació dels barris tradicionals del Poblenou i la Barceloneta, i signifiquen també la posada en valor del petit teixit industrial front als processos especulatius generats pels grans agents transformadors (capital immobiliari i grans propietaris de sòl industrial).

Finalment, la crisi econòmica de mitjan anys setanta ralentí aquest procés, i fins i tot el moviment ciutadà i cívic guanyà la batalla contra del Pla de la Ribera i aconseguí aturar la pressió immobiliària sobre edificis històrics i sobre els terrenys d’antigues fàbriques que, un cop guanyats, donaren pas a equipaments i espais verds.

Malauradament, l’especulació prosseguí sovint a petita escala en àrees com l’Eixample, on caigueren impunement notables peces modernistes que no tenien cap tipus de protecció patrimonial, ja que el Catàleg de l’Ajuntament de Barcelona poc havia avançat en el seu coneixement i catalogació; i fins i tot, els que estaven protegits (com la casa Golferics) varen estar a punt de ser destruïts a base d’estratègies especulatives o de desídia municipal.

Resulta evident que, en aquest marc, la destrucció del patrimoni es revifaria ben aviat. A inici del 1980, molts barris estaven reivindicant el patrimoni industrial (Sants amb l’Espanya Industrial i el Vapor Vell, la Sagrada Família amb la Sedeta, el Poblenou amb Can Felipa i Can Saladrigas…). Les lluites foren llargues i, finalment, amb els ajuntaments democràtics se salvaren algunes peces i s’aconseguiren usos públics, sovint després de negociacions i concessions que afavorien els promotors immobiliaris per construir habitatges en part del conjunt patrimonial.

Pressions econòmiques
Arran de les Olimpíades del 1992 i la consegüent transformació de la ciutat, haguérem de lamentar la destrucció del patrimoni industrial i el teixit residencial del barri d’Icària, a la qual seguiren altres edificis del Poblenou arran dels diferents plans urbanístics (obertura de la Diagonal, Front Marítim i Pla 22@), i d’altres barris. Un procés que ha prosseguit i s’ha incrementat fins avui amb la transformació turística de gran part de la ciutat (especialment Ciutat Vella i l’Eixample), en mans d’hotels i apartaments turístics.

Paral·lelament, la pressió del model turístic de Barcelona, en lloc de contribuir al manteniment del patrimoni, fins i tot el catalogat, no ha fet una altra cosa que destruir-lo, o en el millor dels casos banalitzar-lo, amb intervencions inadequades o especulatives que l’han malmès i desfigurat al servei d’un fals turisme cultural.

S’ha de constatar que la insistència veïnal ha aconseguit, de nou, guanyar algunes batalles (Pla del Patrimoni Industrial del Poblenou, Can Batlló, Hotel del Palau, Can Fargas, la Satalia, Can Batlló…), i perdre’n d’altres. Mentrestant, l’esperada revisió del Catàleg del Patrimoni Històric-artístic de la Ciutat de l’any 2000 (basat en una concepció estrictament arquitectònica que cal completar), encara està pendent.

En contrapartida, ha augmentat la sensibilització ciutadana en la valorització i defensa del patrimoni en els seus diferents vessants materials (arquitectònic, urbanístic, conjunts i nuclis antics, industrial, científic-tècnic, comercial, paisatgístic i natural) i immaterials (tradicions, costums, celebracions, espais de memòria històrica…), de tal manera que actualment ja forma part del llenguatge comú i és part important del conjunt de les reivindicacions veïnals.

Un estudi realitzat pel Grup de Patrimoni de Barcelona en Comú (Llibre Blanc del Patrimoni de Barcelona, 2016) ha aplegat a l’any 2016 un total de 48 reivindicacions veïnals que multipliquen per quatre les d’anys anteriors.

Aquestes reivindicacions se centren en evitar la transformació d’edificis catalogats en apartaments i hotels, en mantenir edificis de valor històric no catalogat, i en evitar les destruccions i intervencions inadequades en edificis catalogats, així com en la conservació de conjunts històrics i d’espais de memòria. La llista continua oberta a començament del 2017 (hotel Drassanes, Taller Masriera, Casa Lleó Morera…).

Tanmateix, aquesta sensibilització social no s’ha traduït, per ara, en la creació d’una nova política de protecció del patrimoni de la ciutat, ni en la constitució d’un nou Servei de Patrimoni que plantegi la coordinació de les diferents àrees municipals (des de Cultura, Memòria Històrica i Catàleg de Patrimoni inclòs dintre de l’Àrea d’Urbanisme) destinat a l’inventari, catalogació, preservació i difusió del patrimoni, i que hauria de tenir un caràcter interdisciplinari.

La lentitud de l’administració
De moment, l’Ajuntament de Barcelona encara no ha iniciat una reflexió global sobre el patrimoni de la ciutat que vagi més enllà de mesures d’urgència (per exemple sobre les fàbriques d’una part de Ciutat Vella o mesures de govern sobre les construccions de més de 80 anys d’antiguitat).

Mentre que oficialment poc s’avançava en la millora del catàleg existent, han sorgit des de la pròpia societat civil entitats, associacions i persones que han fet una activitat substitutòria aplegant informació, estudiant elements patrimonials i defensant-los quan estan en perill, tant en formats tradicionals (arxius històrics veïnals, tallers d’història), com en els nous formats digitals.

Mirant al futur (dels pròxims vint-i-cinc anys) penso que, afortunadament, hem de ser optimistes, ja que si el moviment veïnal manté la seva força i la societat civil i els joves historiadors i d’altres professionals s’hi impliquen tal i com ara ho estant fent, l’Ajuntament de Barcelona es veurà obligat a fer un pas important creant una Àrea de Patrimoni transversal en la seva organització i funcionament, i transversal en els seus continguts. Tots els elements hi són presents i estan a punt. Només manca la voluntat política per posar-ho en marxa, perquè d’aquí a vint-i-cinc anys els barcelonins i els visitants no hagin de conviure en una ciutat banal i turistificada, sense patrimoni i sense memòria.

L'entrada La ciutat contra l’oblit ha aparegut primer a Carrer.