Turisme, gentrificació, especulació, bombolla del preu del sòl, èxode cap a la perifèria… Són termes que marquen avui l’agenda de tots els debats sobre Barcelona, i la marcaran sens dubte en el futur més pròxim. Què passarà amb aquests i altres fenòmens de cara als pròxims 25 anys? Aniran a més? Tenen límit? Esclataran? En aquesta conversa amb l’arquitecte i activista veïnal Antoni Ramon i el geògraf Francesc Muñoz hem parlat de barris, de plans urbanístics, de mobilitat, d’equipaments, d’economia i de tot una mica, per intentar aclarir algunes pistes sobre el paisatge urbà i humà de la Barcelona que ve a sobre.

Imaginem la Barcelona del 2042. Un primer diagnòstic d’urgència…

Toni Ramon: El dubte que tinc és si, de la mateixa manera que ha esclatat la bombolla immobiliària, esclatarà la bombolla turística. Com es podrà aguantar que els vols siguin tan barats, per exemple? Sembla que hi ha interessos que volen que això es mantingui. Si això petés, l’actual dinàmica de Barcelona es tallaria.

Francesc Muñoz: El turisme no és tot el problema. No tothom que es mou és turista, i ja es parla del concepte “d’economia del visitant”. On abans tenies botigues que donaven serveis als residents -una farmàcia, un forn de pa…-, ara n’apareixen de dedicades a donar serveis al visitant, com espais amb taquilles per deixar-hi les maletes. El diagnòstic que hem de fer de cara a aquests pròxims 25 anys ha de partir del principi que la societat global és mòbil per definició.

Sembla que el turisme és l’eix al voltant del qual giren tots els debats de la Barcelona del futur. S’ha de regular el turisme? S’ha de limitar? Com es pot fer?

Toni Ramon: La pregunta seria si aquesta nova economia que s’implanta en el territori, destrueix la ciutat com l’havíem entès. Parlem molt de gentrificació i elitització. La gentrificació fa que un barri continuï sent barri, ja no de capes populars, sinó més cool, amb més poder adquisitiu. Però el turisme és un passavolant, converteix un barri en un hotel dispers.

Francesc Muñoz: Has dit una cosa molt interessant: la ciutat tal com l’havíem entès… Volem que la ciutat continuï sent com la coneixíem abans d’aquest fenomen. La ciutat és un espai que compartim gent diferent fent coses diferents, això explica la ciutat com un lloc de conflicte, es generen tensions, però també és el que fa apassionant el debat a la ciutat. Si tens iguals, fent el mateix, això no és una ciutat, és un aeroport. És un fenomen que està canviant no només l’economia sinó també el paisatge urbà, els referents d’imaginari col·lectiu, i porta a un punt de no retorn que és quan el mateix habitant dimiteix de la pròpia ciutat. Se’n va a viure fora però manté el pis i el lloga a turistes, i entra en el cercle especulatiu.

La indústria turística s’aprofita de certes plusvàlues col·lectives: les empreses que fan rutes per a turistes en bicicleta s’aprofiten de la inversió pública que paguem tots en carrers per a vianants. La gran paradoxa és que amb l’urbanisme els inversors tenen clar que han de respectar unes regles, que no es pot construir un hotel on es vulgui, però amb el turisme no, és una economia extractiva i no hem aconseguit encara que hi hagi un retorn. Es dóna permís per fer un hotel però em diuen que ha servit per fer un parc que hi ha al costat. És un ús de la plusvàlua per generar ciutat. Però amb el turisme no es fa. Si no podem abolir el turisme, com a mínim, siguem capaços que generi redistribució de riquesa.

Toni Ramon: Però tinc dubtes. Hi hauria un impost que revertiria en la ciutat, d’acord. Però la ciutat continuaria funcionant com marca la indústria turística. Penso que hauríem de ser més radicals. Podríem dir, un hotel aquí sí, però dos no, i limitar-ne les alçades… És a dir, turistes sí però fins a un cert punt. Si pensem en la ciutat com un ecosistema que vol sobreviure (de la mateixa manera que al parc nacional d’Aigüestortes es limita la gent que hi pot accedir cada dia), doncs una ciutat com Barcelona, perquè continuï sent Barcelona, ha de tenir un sostre turístic.

Francesc Muñoz: La idea de la contenció és una opció molt potent, però és més complexa en una ciutat que en un parc natural; tens agents molt diversos i és molt diferent com reaccionarà un botiguer o una gran corporació. El problema és que ara el turisme no té regles de joc i genera afectació molt diferent per barris, barris que no eren turístics es turistifiquen i tu no t’has avançat. Per a cada barri, de la mateixa manera que tenim diagnosis demogràfiques i econòmiques, hauríem de tenir un protocol que reguli com enquibir-hi els usos turístics…

Fa pocs anys, per exemple, el turó de la Rovira era un lloc degradat i ara és ple de turistes. Com evolucionarà el turisme? ¿S’estendrà encara més? Assaltarà nous barris i territoris?

Toni Ramon: Jo crec que l’extensió massiva del turisme no es produirà, perquè vulguis o no hi ha un gregarisme innat del turisme, que fa que la majoria de turistes, encara que el Barça no guanyi títols durant cinc anys seguits continuaran anant al Camp Nou i a la Sagrada Família.

Francesc Muñoz: No funciona així. El turisme es basa en la novetat i l’exotisme del lloc. I constantment t’has de reinventar. Les últimes tendències del turisme a Barcelona ja no tenen res a veure amb el que coneixem. Coses al·lucinants… Per exemple, les scape rooms (habitacions per escapar); són turistes que vénen a jugar a Barcelona i queden per escapar. Hi ha una sèrie de pisos a Ciutat Vella o a l’Eixample que s’hi dediquen. Després tens els comiats de solter, que ha generat un teixit d’oferta, com les excursions organitzades de bar en bar. Hauríem de tenir algú a l’Ajuntament que es dediqués només a mirar Internet per rastrejar què s’està oferint a Barcelona des dels servidors de web.

Acabem de viure una manifestació que reclamava recuperar la Rambla per als residents. Aquesta recuperació de l’espai públic, es pot produir en aquells llocs de Barcelona de més pressió turística?

Francesc Muñoz: Hi ha una privatització, primer selectiva i més endavant indiscriminada, una destinació d’espais públics per al consum puntual d’un grup de població. Però és que, a més, com que els llocs de consum han d’oferir una imatge de marca, un recurs d’imatge urbana, que és la que busca el turista, et trobes amb la reiteració de les icones: el trencadís de Gaudí, etcètera. Si baixes per Rambla Catalunya és un no parar. Per tant, tenim d’una banda privatització i de l’altra especialització i després la banalització o orientació a una única imatge de ciutat. I finalment la modificació dels usos. Tens per exemple el cas dels skaters: hi ha una pàgina web que visiten skaters de tot el món que diu els llocs de Barcelona on pots anar a patinar.

Toni Ramon: Per a mi la clau és la quantitat, podríem dir. Una ciutat té un capacitat de suportar fluxos de gent, com a conjunt, tant me fa que siguin turistes… Una altra cosa és que la gent que viu a una ciutat sí que genera dinàmiques que porten a què un barri esdevingui de lleure. La qüestió és que el turisme magnifica unes situacions que trenquen l’equilibri urbà, i fa molt difícil arribar a consensos, perquè, amb qui parles?

Francesc Muñoz: Hi ha altres possibilitats que no ens estem plantejant. Jo he intentat tres vegades anar a veure la Casa Batlló i no ho he aconseguit, per les cues. I també en dissuadeix el preu. Aleshores, ¿no podríem tenir una mena de carnet de resident? Podria haver-hi el dia del resident en els llocs més turístics. Aquesta mesura tan senzilla, faria que canviés la percepció del turisme. Si no vas a certs llocs perquè estan plens de turistes, t’acabes encapsulant i renunciant a la ciutat, i és una llàstima.

Com veieu l’equipament públic del futur?

Francesc Muñoz: Tenim un exemple magnífic que és la biblioteca Jaume Fuster, que té funcions diverses i demostra que una biblioteca pot ser molt més que un lloc on demanes llibres. Anem cap a un tipus d’equipament multicapa, que és el contrari del model socialdemòcrata: una escola és una escola. Ara ens estem adonant que els caps de setmana les escoles poden ser una altra cosa. L’ideal és que tinguin més d’una funció. Repensar els equipaments en aquesta línia pot generar nous pols d’atracció urbana i podria solucionar la saturació d’espais públics. Podríem utilitzar els equipaments com a llocs d’espai públic. A Rotterdam tens una biblioteca on, a la planta baixa, hi ha tot de seients plens de parelles iranianes, bosnianes, etcètera. Perquè és l’únic lloc on les famílies musulmanes deixen que les noies es vegin amb nois. Demostra el poder cívic de l’equipament, i és un ús nou per a les biblioteques en una societat multicultural. Per tant, podem imaginar usos inesperats i interessants que puguin fins i tot solucionar problemes.

Toni Ramon: Estic d’acord amb el que dius, més que un gran problema de manca d’equipaments és definir-ne bé els usos. De vegades és un problema de gestió entre administracions, que et diuen: “no, que això ho gestionen els de cultura” o que “això és d’esports”. Però, si pot ser per a tots a la vegada!

Francesc Muñoz: També haurem d’adaptar l’equipament al canvi climàtic, que ara sembla que ens el creiem, amb permís de l’administració Trump. Cal generar un tipus d’equipament que no tenim, a mig camí del geriàtric i la zona verda. I també voldria dir alguna cosa sobre el patrimoni. L’any 2000 el conveni d’Urbanisme i Paisatge comença a parlar dels patrimonis ordinaris. Fins llavors, quan parlàvem de patrimoni urbà pensàvem només en les grans peces: la Sagrada Família o la casa Batlló, la resta no ho gestionàvem. Es degradava, o quedava en mans del mercat.

Fins ara hem recuperat habitatge burgès i peces soltes, com les fàbriques. Però hi ha molt més, no es tracta de recuperar només el patrimoni industrial sinó el patrimoni de la societat industrial, la memòria històrica proletària. La central tèrmica del Besòs serà una cosa o una altra si s’entén aquest repte. Tenim l’última franja de front marítim que queda per urbanitzar, i si mires com s’han urbanitzat els últims (model Hotel Vela), doncs ja veus una mica per on van els trets. En canvi allà tenim una oportunitat brutal, que de moment s’està perdent, de generar un espai de referència a tot Europa, mantenint la trama urbana i explicant el que això significa.

Estem assistint a una nova bombolla del preu del lloguer. Com pot evolucionar? Sou partidaris d’implantar polítiques que hi imposin límits?

Toni Ramon: Totalment. Un control del preu del lloguer, que també limitaria els pisos turístics perquè, si no en pogués treure tan marge de benefici, potser la propietat preferiria tenir un llogater únic que no cinquanta. La regulació del preu del sòl està en contra del mercat capitalista, però seria el que aportaria una ciutat menys gentrificada. Perquè quan més millores un barri, el fas més atractiu per a un tipus de gent de més poder adquisitiu que hi pot anar a viure, però clar, això no vol dir que no l’hagis de millorar. Això regulant el sòl no passaria.

Francesc Muñoz: Jo això ho subratllaria molt perquè no podem caure en aquest error de no fer res perquè si fem la ciutat més atractiva es gentrificarà. Sabent això, has de fer polítiques socials al costat de les polítiques urbanístiques.

Cal un nou Pla General Metropolità? S’hauria de ser més proactiu des de l’administració per generar-ne un de nou. Quines haurien de ser les seves línies generals d’actuació?

Toni Ramon: La dinàmica que perceps és que, com que anem bé, ¿per què ens hem d’anar complicant la vida amb una cosa de la qual ens cauran crítiques per tot arreu? Es fa veure que fem alguna cosa, estudis i tal, però tens la sensació que qui dia passa any empeny.

Francesc Muñoz: El tema que més ha canviat les dinàmiques del territori en els últims vint anys és la dispersió de la urbanització. I d’això l’exposició que es va fer al Museu del Disseny sobre el Pla General Metropolità no en deia res. Algunes urbanitzacions disperses encara no tenen ni clavegueram. És una realitat que no s’ha planificat. Nosaltres vam comptar totes les cases unifamiliars que s’han construït en vint anys a la província de Barcelona, i és descomunal: són mig milió d’habitatges nous entre 1985 i 2005. Si et centres en les unifamiliars, que normalment estan en el dispers, són 120.000. Et surt un ritme de construcció d’una casa unifamiliar per hora. Són microcosmos interelacionats, i hauríem de tenir una caixa d’eines, una taula de polítiques per a aquesta realitat.

I un altre tema força és la mobilitat: estem guanyant la batalla de la mobilitat sostenible dins de la ciutat, però l’estem perdent de manera aclaparadora fora. Si vols anar a l’Autònoma des de segons on de Barcelona has de fer quatre hores de transport públic. Diria que el PGM hauria de fer dialogar les dinàmiques de dintre de la ciutat i les de fora de forma integral. Una altra qüestió que s’hauria de regular és el tema de les smart city. Ho comparo amb el que va passar amb la construcció del clavegueram, que també va ser una gran tecnologia smart, que van començar companyies privades i després va ser un servei públic. Doncs hauríem d’aconseguir que els beneficis de la societat digital fossin un servei públic.

Dit tot això, ¿com veieu la força del moviment veïnal i de la societat civil? El veieu com un agent suficientment actiu per incidir en la definició de la Barcelona del futur?

Francesc Muñoz: La millor notícia és que la gent no es queixa només del turisme sinó de moltes coses alhora. És una ciutat en alerta no només per un tema estrella, sinó per moltes altres qüestions.

Toni Ramon: De vegades tens la sensació de posar una presa en un tsunami: pararé fins a una alçada, però em depassarà. De tota manera, el nostre deure com a ciutadans és posar aquesta presa. Per altra banda, també penso que hi ha una gran capacitat de raonar des de sectors intel·lectuals i acadèmics, però també molta capacitat de raonar, d’edulcorar i de resistir des de moviments socials molt diversos. I parlant de Carrer com una revista que aborda l’actualitat amb una vessant crítica, que ens ajuda a veure el rerefons que sovint se’ns amaga de les dinàmiques, doncs tant de bo que el futur sigui amb un Carrer que ens arribi a les nostres cases.

Francesc Muñoz Ramírez és doctor en Geografia i professor del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual dirigeix l’Observatori de la Urbanització i un màster en Intervenció i Paisatge Urbà. Especialista en urbanisme, planificació urbana i estratègia territorial, ha centrat la seva recerca al voltant del que anomena “urbanalització”, una forma de designar els efectes de la globalització en el paisatge urbà.

Antoni Ramon Graells és arquitecte, professor de Teoria i Història de l’Escola d’Arquitectura de la UPC. Doctorat el 1989 amb una tesi sobre l’edifici teatral. Veí de Gràcia de tota la vida, ha compaginat la tasca acadèmica amb la d’activista veïnal de llarga trajectòria, a través de l’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia (de la qual ha estat president) i d’altres espais
com la plataforma Gràcia, cap a on vas?

Compartir