Entre les opinions favorables a la creació d’un exèrcit català ha primat la visió pragmàtica. Aquella que diu que, si tots els estats tenen exèrcit, per què no l’ha de tenir Catalunya? Afegint que, si no, Catalunya no seria “un país normal”. Però, en canvi, s’ha obviat la qüestió principal que hauria de conduir a la seva creació: quines són les amenaces a la seguretat a les quals hauria de fer front Catalunya.

Quatre reflexions i un desig
Partint d’aquesta pregunta, algunes qüestions. Primera. La geopolítica mundial actual és molt canviant però, així i tot, a l’Europa occidental no hi ha probabilitats de conflictes armats entre estats. La tendència és reduir els exèrcits i passar-los d’extensius a reduïts, molt tecnificats i d’intervenció immediata en escenaris llunyans.

Per altra banda, l’OTAN travessa una crisi sota l’amenaça de Donald Trump de liquidar-la si no la paguen els europeus. Els països europeus han començat a construir una defensa estrictament europea, la Pesco. En aquest escenari, l’aparició d’un nou estat a Europa no tindria per què seguir els paràmetres tradicionals dels estats/nació post westfalians, i bé podria optar per altres formes organitzatives respecte a com afrontar la seguretat. Inclosa pertànyer a la Pesco sense tenir exèrcit.

La via militar és la solució?
Segona qüestió. Si s’observa l’Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea o la molt similar de l’Estat espanyol on es recullen els perills o amenaces a les quals s’ha de fer front, s’enumeren les següents: proliferació d’armes de destrucció massiva; el terrorisme; crim organitzat; ciberseguretat; seguretat energètica; canvi climàtic, que pot donar lloc a catàstrofes naturals i migracions massives.

Davant d’aquests riscos, no sembla que els exèrcits convencionals puguin oferir-hi cap solució, i si ho fessin, seria un fort dèficit democràtic, perquè representaria la militarització d’uns riscos que no tenen solució per la via militar.

És cert que en l’EES apareix un altre perill: els conflictes armats en escenaris que puguin afectar la seguretat europea. Un tipus de conflictes que podrien necessitar intervencions militars si abans haguessin fracassat tots els mitjans diplomàtics per impedir-los.

Però un Estat de nova creació podria optar per altres tipus de mitjans per abordar-los, com la mediació i la transformació del conflicte. És el cas de Catalunya, un país que s’ha distingit per tenir una societat mobilitzada en favor de la pau, amb multitudinàries manifestacions contra la guerra i amb centres i professionals experimentats en la construcció de pau. Catalunya podria contribuir a la transformació dels conflictes per mitjans no militars.

Tercera qüestió. La principal missió d’un exèrcit és dissuadir a tercers d’un atac. La ubicació geogràfica de Catalunya, situada al nord-est de la península Ibèrica, amb fronteres amb Espanya, França i Itàlia representa una greu dificultat per a aquells que volguessin agredir Catalunya.

Perquè aquests països serien els primers en rebre les amenaces i de ben segur que les impedirien. Aleshores, a Catalunya li interessaria establir forts llaços d’amistat i de seguretat compartida amb aquests estats que l’envolten. Perquè, per altra banda, Catalunya no pot aspirar a ser un Estat sense una separació pactada i amistosa amb Espanya i la UE.

Seria irresponsable pensar que Catalunya necessita un exèrcit per defensar-se d’Espanya o de la resta de països veïns, posseïdors d’unes forces armades poderoses amb les quals Catalunya no podria competir per qüestions òbvies de grandària, població i pels extraordinaris costos econòmics que això comportaria.

Seguretat versus defensa
Quarta qüestió. Sense dubte, la més important. Cal diferenciar entre “seguretat” i “defensa”. Mentre la defensa de l’Estat és concebuda sempre des de l’àmbit militar per dissuadir o intervenir davant d’una amenaça externa o interna, la seguretat és un concepte molt més ampli que engloba tots els àmbits de la vida de les persones d’un Estat. El concepte clàssic de seguretat nacional té com a objectiu prevenir o rebutjar amenaces i per tant defensar militarment la sobirania i la territorialitat de l’Estat.

En els darrers anys ha aparegut una nova concepció, la seguretat humana, que té dimensions transfrontereres, on les solucions no poden buscar-se a escala nacional i cal buscar-les en la cooperació internacional. D’aquí sorgeix que la seguretat prengui una perspectiva multidimensional en un món interdependent on les estratègies no poden ser estrictament militars, i que cal introduir estratègies diplomàtiques, civils, policials i de cooperació al desenvolupament per fer front a aquestes noves inseguretats.

La seguretat no passa per l’exèrcit
Tot allò que hem indicat no vol dir que una Catalunya independent no necessités resguardar els seus espais aeri, marítim, fronterer, territorial, la població i les infraestructures. Però podria fer-ho amb cossos de seguretat interior, els Mossos d’Esquadra, amb patrulleres i avions que donessin seguretat davant possibles perills. Cossos que en cap cas no serien un exèrcit.

Per últim. Per què no somiar en l’ideari kantià de pau perpètua, on la seguretat és compartida entre tots els estats i es deixa en mans d’un organisme mundial (Nacions Unides). Això permetria dissoldre els exèrcits nacionals. Qualsevol nou Estat podria iniciar aquest camí.

L'entrada Un exèrcit català? ha aparegut primer a Carrer.

Durant la primera meitat del segle XIX, la mitjana d’intervencions militars violentes a Barcelona supera de llarg el seu càlcul. La capital catalana tenia algunes característiques que la feien particularment propensa a l’explosivitat castrense. Des del setge i presa de Barcelona pels exèrcits de Felip V el 1714, la casa borbònica la va considerar una plaça sotmesa.

Les fortaleses de la Ciutadella i de Montjuïc no tenien tant la funció de defensar atacs forans com de vigilar muralles endins. Alhora, a partir de la influència napoleònica, la ciutat va esdevenir un focus d’idees liberals i, més tard, republicanes. L’emergència industrial va convertir el pla de Barcelona en un important focus migratori, però la ciutat, emmurallada, degradada i insalubre, no estava preparada per acollir aquelles onades de nova població, i les males condicions de vida i l’escassetat de béns bàsics afavorien igualment els aixecaments incontrolats. Repassem algunes actuacions militars sonades a Barcelona durant els darrers 250 anys.

1789, els rebomboris del pa
Diverses apujades del preu del pa en pocs mesos van fer sortir la gent al carrer el febrer del 1789, amb l’assalt d’algunes botigues i el forn municipal. Un intent de prendre l’edifici de Capitania per part de la torba va provocar la fugida del Capità General cap a la Ciutadella. Des d’allí, Francisco González de Bassencourt (que fins al 1979 tingué un carrer a la ciutat, l’actual Nou de la Rambla, amb el nom del seu títol nobiliari, Conde del Asalto) va ordenar la sufocació a la cavalleria, a cops de sabre. De resultes de l’episodi, es van dictar 90 ordres de deportació i quatre persones van ser afusellades, entre elles una dona, Josepa Vilaret, la Negreta, que avui dona nom a un centre social del barri Gòtic.

1830, les bullangues
Durant la regència de Maria Cristina de Borbó i més tard del general Espartero, a partir dels anys 1830, per la minoria d’edat de la futura reina Isabel II, Barcelona va entrar en un període de tensions i protestes, conegudes com les bullangues, vinculades a la primera guerra carlina o a disputes entre sectors liberals. Algunes s’originaven per motius que avui fan riure, com l’aixecament de 1835, gestat per la baixa qualitat dels toros en una corrida, que va acabar amb la crema de convents i una fàbrica.

El novembre de 1842, un tumult al Portal de l’Àngel, quan un grup d’obrers pretenia entrar amb gerres de vi a la ciutat sense pagar drets de porta, es va estendre a la plaça de Sant Jaume. La guarnició militar va reaccionar prenent el control de l’Ajuntament. L’endemà, la revolta ja era generalitzada, amb incendis i barricades arreu.

Al descontent per anys d’abusos militars s’hi va afegir l’oposició a les intencions del Govern d’eliminar els aranzels sobre els productes tèxtils britànics. La situació va arribar a un nivell de descontrol tal que les tropes es van retirar de la ciutat i va quedar a mans d’una Junta de Vigilància, que reclamava la dimissió del regent i que es garantís el proteccionisme duaner.

El general Baldomero Espartero, que des del 1840 era a càrrec de la regència de la Corona (a la pràctica, era el cap de l’Estat), es va desplaçar fins a Sarrià per dirigir la resposta. El 3 de desembre, des de la fortalesa de Montjuïc i durant 13 hores, es van llançar més de mil canonades sobre la ciutat que van causar una vintena de morts i van malmetre 462 edificis, entre ells el Saló de Cent de la casa consistorial. La rendició va comportar unes cent condemnes a mort i una multa de 12 milions de rals imposada a la ciutat per sufragar la despesa de l’operació.

1843, la Jamància
L’any següent, el 1843, Barcelona patiria una nova operació militar contundent. La Jamància o Camància és el malnom despectiu que es va donar a un batalló de voluntaris que aquell mes d’agost va penetrar dins de les muralles, donant a entendre que molts s’hi havien allistat per poder menjar de franc. Els revoltats van constituir una Junta Suprema Provisional de Barcelona i van promulgar un ban amb l’esperança que la revolta s’estengués a altres llocs, i va prendre el control de la ciutat mentre la guarnició s’aquarterava a la Ciutadella, amb durs enfrontaments al port i les Drassanes.

Era una revolta progressista però també amb cert empelt protofederalista, ja que es reclamava al nou govern central que complís l’acord de convocar una Junta General, amb representants de les diverses juntes provincials per organitzar la transició al regnat d’Isabel II. Per sotmetre la insurrecció van fer falta quasi dos mesos de bombardejos, principalment des de la Ciutadella, on dirigia les operacions Joan Prim, aleshores brigadier i futur president del Govern.

1870, la revolta de les quintes
Els avalots relacionats amb el reclutament militar van ser una constant des que el 1770 es va establir el servei militar obligatori pel sistema de lleva. Catalunya es va quedar fora fins als anys 40 del segle XIX, i tots els intents d’implantar-lo generaven protestes i tumults.

El sistema que preveia l’exempció del servei a través del pagament d’un tribut (que feia que a la pràctica només es reclutessin els fills de famílies pobres), era el principal motiu de descontent.

L’abril de 1870, l’arribada d’una columna militar a la Vila de Gràcia (aleshores municipi independent) per sortejar els nous mossos fou alertada pel toc a sometent des de la torre central de la plaça d’Orient (avui plaça de la Vila), i la població va començar a aixecar barricades. Un grup de dones va assaltar l’Ajuntament i va fer una foguera a la plaça, amb els bombos del sorteig. Gràcia va resistir sis dies sota una pluja d’un miler de bombes diàries.

La batalla es va saldar amb una vintena de morts, per efecte del bombardeig i del saqueig que la soldadesca va dur a terme després de la rendició. El general Eugenio de Gamide, que dirigia la columna, es va guanyar una cançó satírica, El General Bum-Bum. La història, potser mitificada, de la campana gran de Gràcia, coneguda com la Marieta, tocant dia i nit tot i sonar esquerdada per l’impacte d’un obús, ha esdevingut tot un símbol de resistència popular. L’episodi va inspirar el nom del periòdic satíric, republicà i federalista La Campana de Gràcia.

1905, els fets del ‘Cu-Cut!’
El 25 de novembre de 1905 un grup d’oficials de l’exèrcit, actuant per lliure, va assaltar la redacció i la impremta de la revista satírica Cu-cut!, vinculada a la catalanista i conservadora Lliga Regionalista de Catalunya, i també fou incendiada la seu del diari òrgan del partit, La Veu de Catalunya.

El motiu fou un acudit que ficava el dit a la nafra dels fracassos militars espanyols a Cuba i Filipines. El rei Alfons XIII va donar suport explícit a l’oficialitat, cosa que va provocar la caiguda del govern, que havia intentat fer una crida a l’ordre. Arran dels fets es va suspendre la publicació de Cu-cut! durant cinc mesos i es va dictar la Llei de Jurisdiccions, que atorgava àmplies competències als comandaments militars per perseguir els delictes contra la unitat de la corona.

1909, la Setmana Tràgica
Durant l’estiu de 1909, l’ambient a la ciutat era de gran crispació arran de l’ordre de mobilitzar tots els reservistes catalans per sufocar una rebel·lió marroquina a Melilla. Es va convocar una vaga general per al 26 de juliol. L’endemà, l’aixecament havia esdevingut una veritable revolta contra les oligarquies i el poder eclesial.

En dos dies es van aixecar unes 250 barricades i pel cap baix 26 edificis religiosos foren incendiats. El Govern va decretar la llei marcial i va enviar tropes de València, Saragossa, Pamplona i Burgos per apagar la insurrecció. Més contundent fou encara la repressió posterior: 1.967 detencions, 200 ordres d’expulsió a més de 300 quilòmetres de Barcelona i 1.925 consells de guerra, dels quals se’n van derivar 17 condemnes a mort. Cinc foren executades, entre elles la del pedagog i teòric llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre. Arran dels fets, el periodista uruguaià Antonio Loredo va batejar Barcelona com “la rosa de foc”.

1936, la guerra civil
Les últimes intervencions militars a Barcelona, molt més presents en la memòria col·lectiva, es van produir fa 80 anys: la revolta militar del juliol de 1936, origen de la guerra civil, sufocada en part per la resposta de milícies populars que van donar pas a uns mesos de revolució llibertària; i l’entrada de les tropes franquistes victorioses, el 26 de gener de 1939, sense resistència.

Entremig, Barcelona va patir més de 51 raids aeris, amb especial crueltat els del març de 1938, per part de l’aviació legionària italiana, que donava suport a Franco.
El balanç del que es considera el primer atac indiscriminat des de l’aire sobre objectius civils s’avalua en més de 4.000 morts.

L'entrada Canonades contra “la rosa de foc” ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Acollida ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Memòria històrica ha aparegut primer a Carrer.

Sí, totes hem vist l’Open Arms entrant al port de Barcelona, com dies abans l’Aquarius al port de València, però poc sabem dels centenars de persones que dormen pel terra als poliesportius d’Andalusia, gràcies a ajuntaments voluntariosos, absolutament desbordats pel drama dels fluxos migratoris constants i creixents que ens deixen per exemple la xifra de 986 persones en 69 pasteres rescatades al mar d’Alborán en un cap de setmana.

Ho denuncien totes les ONG que n’assumeixen l’asil al nostre país i que defensen els drets humans, com Stop Mare Mortum, a la qual hem d’agrair el recurs interposat davant del Tribunal Suprem. Som un país frontera d’una Europa fortalesa. Resulta insuportable.

S’imposa un gir radical en les polítiques migratòries i d’asil. La recent creació de la Secretaría de Estado para las Migraciones és certament esperançadora.

Però s’ha d’anar molt més enllà. Ens cal un pacte d’Estat que acordi dotació econòmica a les comunitats autònomes -tenim una llei catalana d’integració, però els fons d’immigració importants continuen en mans de l’Estat- i un programa d’ajuda humanitària que puguin emprendre els ajuntaments.

Deroguem ja una Llei d’Estrangeria que és font d’incomptables vulneracions de drets. S’ha de modificar la Llei d’Asil 12/2009, definir d’una vegada el seu reglament i aconseguir la coordinació dels dos ministeris, d’Interior i de Trabajo, Migraciones y Seguretat Social. Totes les normatives i procediments demanen una simplificació imprescindible.

S’han de definir solucions diferenciades per a col·lectius molt diversos. No pot ser que la gent sigui carn de CIE per manca d’informació adequada en la primera atenció (i aquí, els col·legis d’advocats també n’haurien de donar més). O que acabi dormint als nostres carrers. No pot ser que els migrants econòmics no puguin aspirar a l’estatut d’asilat. No pot ser que les nostres polítiques de cooperació internacional tinguin tan baixa dotació. No pot ser…

L'entrada Barcelona, ciutat refugi? ha aparegut primer a Carrer.

– Què puc fer amb aquesta navalleta que no pugui fer amb allò d’allà? -li pregunto tot mirant el míssil Thaad que exhibeix la companyia Lockheed Martin, una bèstia de 6,17 metres i 900 quilos.

– Doncs obrir una llauna. Menjar-te el que hi ha dins. I sobreviure -contesta la responsable de les navalles militars suïsses.

Sobreviure.

París ha acollit aquest cap de setmana la fira bianual d’armes terrestres i aeroterrestres més gran del món –Eurosatory– amb la mateixa fixació de sempre: la defensa i la seguretat. Més de 140.000 metres quadrats de moqueta i obsessió. Tot per al soldat. Menys taüts.

La fira (només per a professionals: els que venen, els que compren, periodistes i espies) va obrir les seves portes el dilluns. Hores després, a prop de París, un gihadista va clavar nou ganivetades a l’abdomen d’un comandant de policia. Després va apunyalar la seva dona davant del fill de tres anys.

Un “drama abominable”, va dir el president de la República. Abominable i quotidià.

Quants míssils tenim nosaltres? Quants ganivets tenen ells? On comença la defensa i on acaba la seguretat?

En un luxós pavelló exterior, la companyia alemanya Rheinmetall (té nom d’òpera de Wagner: Metalls del Rin) exposa el seu mega canó de 130 mm. “La mida sí que importa”, anuncien. En una pantalla, a càmera molt lenta, Rheinmetall escenifica la seva granada de mà ABHGR, que en caure fa un bot i explota sobre el cap de l’enemic.

L’anterior edició d’aquesta fira va tenir lloc el juny de 2014 amb les paraules protection i security exposades fins a la sacietat.

Un mes després d’aquella edició, els gihadistes trencaven la frontera entre Síria i l’Iraq i creaven l’Estat Islàmic. Des de llavors, només a París els gihadistes han matat 150 persones en atemptats de dispersió. El futur sempre ve per on el màrqueting no ho espera. Com els escorpins.

Hall 5, passadís K, estand 521: apareixen les pistoles i fusells de la companyia txeca CZ. Un dels seus models estrella és l’Scorpion EVO 3 A1, un subfusell “extraordinàriament agradable per al seu usuari”, tot un homenatge -confessen en un fullet- a “aquests invertebrats de la classe dels aràcnids, coneguts per la seva extraordinària resistència a la radioactivitat, les temperatures extremes i armats d’un agulló verinós a la seva elevada cua”.

Pots apropar-te, sostenir-lo (descarregat) a les teves mans, ficar el dit al gallet i fer clic, clic, clic… com van fer Sherif i Said Kouachi el gener de 2015 a Charlie Hebdo i al supermercat jueu. Amb un subfusell Scorpion, entre altres armes, van matar 17 persones.

A CZ no ofereixen caramels ni galetes ni detallets, com fan la majoria d’estands. Només adhesius dels seus rifles d’assalt.

El merchandising que més triomfa són els ninos de goma antiestrès. L’alemanya Mahle (radiadors per a tancs) els regala en forma de soldat grassonet; la francesa NYCO (lubricants per a la batalla) en forma d’avió de combat; la nord-americana Bose (amplificadors de guerra) en forma de tanc; la belga Red Star (logística militar) en forma de granada de mà.

Kalashnikov Group no ofereix res. Ni caramels. Els trobo al hall 6, passadís 6, estand 197. L’home que m’atén m’ho explica tot.

– Primer va ser l’AK-47, el primer kalàixnikov. Era el millor del món. Després l’AKM. Era el millor del món. Ara tenim l’AK 103.
– No m’ho digui: el millor del món.

– Efectivament -respon amb una mirada de què collons busques tu, vinga, desapareix.

Els kalàixnikov es poden veure. Però no tocar. En aquest estand no hi ha clic, clic, clic… Fora, sí. Amb un kalàixnikov AKM, a més de granades, nou gihadistes van matar el novembre 130 persones en diversos punts de París.

Le Carillon va ser un d’ells. Ahir a la tarda, amb la gent embadalida amb el partit França-Albània de la televisió del bistrot, quedaven dos forats de bala. Dos forats penetrant el marbre i la fusta art decó per la part inferior de la barra: van disparar la gent que s’havia tirat a terra.

La companyia coreana Poongsan exposa les seves brillantíssimes bales ordenades en vitrines amb il·luminació focal. Com si disparessin amb diamants.

– Sembla un aparador de Tiffany’s -li dic a Eom, una de les hostesses coreanes.

– Gràcies. Les polim a fons.

Hall 5, passadís D, estand 760. Apareix Sig Sauer, la factoria més gran d’un entramat que va de New Hampshire als Alps. Sobre la moqueta, el rifle Sig Sauer MCX. Pots apropar-t’hi, acariciar-lo i fer clic, clic, clic… com va fer fa una setmana Omar Mateen en una discoteca d’Orlando. Amb el seu rifle Sig Sauer MCX va matar 49 persones.

A l’estand regalen un pin del model Sig P320, “una pistola que s’ajusta a la mida de qualsevol mà”.

Mateen va entrar a la discoteca d’Orlando amb una segona arma a sobre: una pistola austríaca Glock 17. La trobo al mateix hall, passadís K, estand 377. Al taulell tenen una desena d’armes per fer clic. La gent s’apropa i pitja el gallet disparant al buit sense bales. Altres les dispararan per ells.

Glock presenta com novetat la seva pistola model 43, “que s’adapta a tots els estils de vida pel seu perfil ultra ocultable”. I, com a cada fira, et regalen un clauer amb la forma de la seva pistola.

Tot és tan irreal. Tan real. El nom d’una fàbrica tèxtil militar turca: Spectra. El nom d’una empresa de comunicació militar israeliana: Phantom. El nom de la principal fàbrica de tancs finlandesa: Patria. El nom d’un dels ganivets de la italiana FK: Predator.

Els chupa-chups que ofereix l’alemanya Mankiewicz, revestiments de defensa. El cava Freixenet que destapen a l’agència Alan, fabricants croates de fusells per a franctiradors. Els caramels de colors de l’hongaresa Pro Patria, electrònica militar. El Maserati militaritzat que exposa Cristianini, decontamination system. El 140 aniversari de la italiana Fiocchi Munizioni: “Una història escrita amb passió”, la mateixa passió amb què les seves hostesses s’estrenyen la licra de camuflatge.

La fira és immensa, i el diminut estand de kalàixnikov em succiona. És blanc, minimalista, poc il·luminat, com un micro tanatori. Estranyament buit.

“No existeix res al món orgànic o inorgànic, objecte metàl·lic o element químic, que hagi fet més morts. El kalàixnikov ha matat més que la bomba d’Hiroshima i Nagasaki, que el virus de la sida, que la pesta bubònica, que la malària, que tots els atemptats fonamentalistes islàmics, que la suma de morts de tots els terratrèmols que han sacsejat l’escorça terrestre. Un número exorbitant de carn humana impossible d’imaginar”, recorda Roberto Saviano.

Amb fusells kalàixnikov van massacrar el novembre la terrassa del petit bistrot parisenc La Belle Équipe. Va durar tres minuts. Van morir 19 persones, entre les quals la parella musulmana del propietari jueu i un congolès negre com la xocolata que es va encarar als terroristes per evitar que matessin una noia blanca com la llet. A l’hospital, la noia es va passar dies pronunciant obsessivament el seu nom: Ludovic, Ludovic, Ludovic…

Obert de nou, amb les mateixes cadires on va seure Ludovic, a La Belle Équipe hi ha ara una frase il·luminada: “No perquè no tinguem res a dir, hem de tancar la boca”.

En aquesta fira tan explosiva, l’empresa sueca Bofors Test Center sempre té la darrera paraula. La més sublim.

Creada el 1886 per Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita, Bofors té un gran bosc a Suècia on prova i perfecciona el tir de projectils i míssils de qualsevol fabricant. Els seus eslògans marquen, fira rere fira, la magnitud del deliri. Aquesta temporada és una coordenada: N59º 19.238’ E 14º 36.163… El bosc on ells disparen els míssils. El lloc on l’inventor del premi de la Pau tenia la seva residència. I, sobre la coordenada, un missatge en lletres grans i sinceres: “L’infern és un lloc a la terra”.

L'entrada La guerra comença en una moqueta ha aparegut primer a Carrer.

Indra, un gegant al 22@
Indra és la principal empresa del sector de defensa assentada a Barcelona ciutat (en el 22@ del Poblenou), forma part de l’IBEX 35 i alguns anys ha estat situada en el rànquing de les 100 primeres empreses militars mundials. Inicialment empresa pública, el 1999 el Partit Popular de José Maria Aznar la va privatitzar. El principal accionista era Bankia, amb el 20,14% de les accions, però la crisi financera de 2008 va enfonsar l’entitat i el govern de M. Rajoy decideix rescatar-la, injectant-hi 22.424 milions d’euros.

Però la suma és insuficient i el Govern, a través de la Sociedad Española de Participaciones Industriales (SEPI), adquireix l’agost de 2013 el total de les accions que tenia Bankia per valor de 337,1 milions d’euros, i cedeix el control de l’empresa al ministeri de Defensa. El 2015, essent ministre Pedro Morenés, es nomena director Fernando Abril-Martorell.

Indra és una de les empreses d’electrònica, comunicacions i noves tecnologies de més projecció de l’Estat espanyol, està present en 33 països i hi treballen 40.000 persones. L’empresa té participacions en altres empreses, com la Sociedad Española de Misiles (Inmize), de la qual controla el 80% de les accions, i en la que es produeixen la direcció de míssils com el Meteor per a l’avió de combat EF-200 o el Rafale.

Indra té tres divisions d’activitat: la de tecnologies de la informació; la de simulació i sistemes automàtics de manteniment i la de sistemes de defensa. El grup Indra està format per Indra Sofware, Indra Busines, Indra EMAC, Indra Comunicaciones, Indra Teknatrans Consultores i Indra Sistemas de Seguridad. Indra Sistemas representa el 20% de l’activitat i treballa en projectes militars rellevants.

En els últims anys Indra s’ha introduït en les noves àrees de ciberseguretat, ciberguerra, ciberdefensa o ciberinteligencia, i ha creat el centre d’operacions avançades CyberSecurity Operations Centre (i-CSOC). A títol de comentari, destacar que les administracions publiques, com la Generalitat de Catalunya, la Fira, el Port o diversos ajuntaments catalans, mantenen diverses contractacions amb aquesta empresa per a productes informàtics, recompte de votacions o control de peatges de les autopistes.

APPlux+. És una empresa que es dedica a la inspecció, assajos i certificacions. Va ser creada el 1996 a Barcelona pel Grup Agbar. És la concessionària més important de certificacions d’automòbil de les ITV catalanes. Les seves certificacions també arriben al camp militar: Applus ha certificat vaixells de guerra i el submarí S-80 per a l’empresa Navantia.

SENER Group. Una de les seves oficines està situada al parc d’Alba de Cerdanyola. En l’àrea de defensa desenvolupa i fabrica solucions per a superfícies aerodinàmiques i mecanismes de desplegament en míssils o sistemes guiats, també per a la indústria aeroespacial, i en sistemes de propulsió de submarins i modernització d’helicòpters de les forces militars.

En l’àrea de comunicacions intel·ligents treballa per desenvolupar equips de detecció, desmodulació i classificació de senyals de ràdio freqüència. Sener es sòcia de la nord-americana General Atòmic en la fabricació de drons REPER. En concret en el sistema Predator, serà l’empresa encarregada del manteniment dels Repers adquirits pel ministeri de Defensa espanyol. El 2016 va rebre una subvenció de la Generalitat de 20.000€.

GTD Enginyeria de Sistemes. Té una seu a Barcelona ciutat. Treballa en el disseny i desenvolupament de software per a aviació civil i militar, en sistemes de vigilància terrestres, navals o aeris i desenvolupa sensors que proporcionen informació en temps reals per detectar, identificar, fer seguiment i interceptar amenaces. Desenvolupa eines de simulació en aviònica, bancs de proves o, en l’àrea de l’espai, software per a diverses aplicacions, des del seguiment de terra a les llançadores. El 2012 va rebre una subvenció de la Generalitat de 110.520 €.

CT INGENIEROS. Ubicada a Barcelona, desenvolupa projectes per a bucs civils o de guerra i ha participat en la fabricació de les Fragates F-100, en els destructors AWD australians, en bucs d’assalt o en submarins com el S-80. En aeronàutica, cobreix el cicle de vida i és un proveïdor important d’Airbus Defence and Space.

GUTMAR, S.A. Ubicada a l’Hospitalet de Llobregat, al polígon de la Marina del Prat Vermell. La seva activitat principal és la fabricació de mecànica de precisió i muntatge de conjunts mecatrònics, destinats als sectors aeronàutic, espacial, robòtic i biomèdic. També es dedica, a través de la seva filial Aquiles Robotic Systems, al desenvolupament, producció i comercialització de Robots UGV per a activitats perilloses i de desactivació d’explosius. Entre 2012 i 2013 ha rebut subvencions de la Generalitat per valor de 202.364 €.

GMV Aerospace and Defence, S.A. Té seu a Barcelona ciutat i al polígon de l’Ametlla del Vallès. Treballa ens els sectors aeronàutic, de ciberseguretat, seguretat i defensa i navegació per a satèl·lits i telecomunicacions, entre d’altres. És un grup tecnològic que treballa tant per a administracions públiques com per a grans empreses.

ARITEX Cading, S.A. Ubicada a Badalona, desenvolupa sistemes de visió artificial en 3D aplicats a projectes d’aviació.

Álava Ingenieros SA. Manté una oficina a l’Hospitalet. Un dels sectors en què treballa és l’aeroespacial, l’aviònica i en assajos de vol.

CIMSA, Ingeniería de Sistemas, SA. Ubicada a les Franqueses, dissenya i fabrica paracaigudes i sistemes de desacceleració, estabilització i flotació de vehicles o grans estructures.

L'entrada El sector militar a Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

El seu no va ser només un enfrontament a la ideologia militar franquista. Era un desafiament a l’Estat. “No hi havia cap llei que regulés l’objecció de consciència i ens coordinàvem amb el telèfon i el fax”, recorda. Tot i això, hi ha un munt de factors que van ajudar el MOC en l’èxit de l’empresa. Un, potser el més important, va ser el moment històric. “També va ajudar el bagatge de Pepe Beunza -es va declarar objector per raons polítiques el 1971 i va ser empresonat- i dels objectors de Can Serra, el treball del moviment anti-OTAN que va culminar amb el referèndum del 1986, la valentia amb què la premsa va explicar què passava a les casernes i el suport del món de la cultura”, remarca.

Però per sobre de tot hi havia el compromís personal dels joves a negar-se a fer el servei militar tot i saber que acabarien jutjats en un consell de guerra i empresonats. I si es van atrevir a rebutjar la mili i la prestació social substitutòria (PSS) va ser perquè la seva lluita va esdevenir un objectiu col·lectiu. “Va ser molt important la complicitat amb els moviments socials de l’època. La Favb va ser cabdal i el MOC també es va emmirallar en les lluites veïnals”, destaca Muñoz. Tots contra una estructura anacrònica, masclista, homòfoba, violenta i antidemocràtica assessorats per un grup d’advocats joves.

El punt d’inflexió que va decantar la balança a favor del MOC fins aconseguir que l’any 2000 el govern Aznar suspengués la mili va ser el rebuig tant a la llei d’objecció de consciència com al succedani de la PSS. “Si s’acceptava una llei i un servei substitutori a la mili, el qüestionament a l’exèrcit quedava intacte. Així que el que vam fer va ser plantejar una desobediència total”, remarca Muñoz recordant la campanya d’insubmissió que es va posar en marxa a tot l’Estat el febrer del 1989 i que va descol·locar el govern espanyol. Al llarg de 10 anys hi va haver uns 50.000 insubmisos dels quals un miler va acabar a la presó.

“Quan et plantaves davant d’un jutge militar i el despullaves de la seva legitimitat en dir-li que no tenia cap poder sobre la teva consciència, el deixaves desarmat”, recorda Muñoz. La prova més palpable que el MOC estava guanyant el pols era que tots els judicis militars es van traslladar a la jurisdicció civil fins que es va optar per professionalitzar l’exèrcit. Lluny d’extingir-se, l’essència del moviment antimilitarista s’ha transformat i les reivindicacions ciutadanes actuals beuen de la seva gosadia. “No s’han abolit els exèrcits ni s’han acabat les guerres, així que la lluita continua”, conclou.

L'entrada “El Moviment d’Objecció de Consciència s’emmiralla en les lluites veïnals” ha aparegut primer a Carrer.

Va ser un moviment alternatiu, autogestionat i transversal contra el servei militar obligatori únic i irrepetible, sorgit al voltant del gran rebuig social a continuar a l’OTAN. Un aiguabarreig d’estudiants universitaris barbuts, hippies ecologistes grenyuts, joves dels barris obrers i del cinturó industrial de Barcelona, militants de l’esquerra radical, punkis amb crestes impossibles i àcrates incorregibles que van plantar cara a l’autoritat de l’Estat. Tenien molt a perdre, però també molt a guanyar: no anar a la mili.

Xavi Benito recorda la seva militància a Mili KK. “Vaig entrar a la universitat però es va acabar ràpid. Em tirava més l’antimilitarisme que l’economia”, explica rient. Malgrat la vinculació inicial del moviment insubmís amb partits com el Moviment Comunista de Catalunya (MCC) i la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), la realitat és que no va trigar gaire a rebentar les seves costures i aconseguir atreure activistes de la CNT i altres moviments antimilitaristes que no congeniaven gaire amb el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) per motius generacionals. “Treballàvem plegats en el marc del Casal de la Pau, però el MOC era més intel·lectual, venia del postfranquisme i tenia un rerefons de no violència que no era compatible amb l’acció directa i les ganes de festa que teníem nosaltres”, explica Benito.

Els orígens de Mili KK són joves, obrers i de barri. La clau del seu èxit va ser que no hi havia càrrecs, ni consignes prèvies més enllà de l’oposició compartida i frontal al servei militar obligatori. També va ajudar molt a estendre’s pel territori el fet que fos un moviment descentralitzat i autogestionari que treballava en xarxa. “Comencen a sortir molts grups als barris, pobles i ciutats de Catalunya. Als barris de Sant Andreu i Sants van sortir els primers grups de Mili KK i les primeres festes alternatives que es van fer aquí –Sant Andreu– les vam organitzar nosaltres. Sumàvem l’antimilitarisme amb la festa”, remarca Benito deixant clara la complicitat amb les entitats veïnals i els casals de joves, sobretot a Nou Barris.

Els dos primers judicis contra insubmisos es van fer contra dos militants de Mili KK, un anarquista i l’altre de l’esquerra més alternativa. Xavi Benito recorda amb ironia que ells també van ser presos per les seves idees polítiques, en aquell cas perquè es negaven a complir la llei.

Com que el seu objectiu era acabar amb la mili, Mili KK desapareix quan el govern de José María Aznar suspèn el servei militar obligatori. “El moviment va connectar amb els joves més rebels perquè simbolitzava una lluita contra l’autoritat visualitzada en l’exèrcit i en l’Estat. Va tenir molt d’èxit perquè es va focalitzar en una cosa que els joves rebutjaven de pla i quan la mili va desaparèixer, es va acabar tot”, conclou nostàlgic.

L'entrada “Als barris de Sant Andreu i Sants van sortir els primers grups de Mili KK” ha aparegut primer a Carrer.

El “no a la guerra” va ser un clam global, després que el Fòrum Social Mundial -era l’època d’auge del moviment altermundista- escollís aquella data per mostrar el rebuig que generava un conflicte bèl·lic justificat pel govern de George W. Bush a partir d’una enorme mentida: les suposades armes de destrucció massiva que tenia el règim iraquià de Saddam Hussein. La de Barcelona va ser una de les manifestacions més concorregudes del planeta i va ser organitzada per la Plataforma Aturem la Guerra (PAG).

Francesc Tubau n’era el portaveu i recorda a Carrer que si bé no va constituir-se formalment fins al 2002, la plataforma havia tingut com a embrió les mobilitzacions -força més reduïdes- que durant els anys noranta s’havien fet contra les guerres de l’antiga Iugoslàvia.

Va ser precisament la confluència d’aquest grup amb el potent moviment antiglobalització el que va donar a la PAG la potència que va tenir aquell 2003, amb l’adhesió de sindicats, col·lectius feministes, organitzacions ecologistes, institucions, partits polítics, universitats… S’hi van sumar uns 200 col·lectius. “En aquell moment, molta gent va sentir-se interpel·lada i va apuntar-se a la plataforma, si bé eren col·lectius que no tenien el pacifisme, l’antimilitarisme i la denúncia de les guerres com els seus objectius centrals”, comenta Tubau.

Amb el temps, tota aquesta amalgama es desfaria i la PAG perdria força, si bé el rebuig a la guerra de l’Iraq encara tindria conseqüències polítiques. Després que arran de les eleccions del 14 de març de 2004, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero es convertís en el nou president espanyol, una de les primeres decisions que va prendre va ser, precisament, retirar les tropes espanyoles del país àrab, on havien estat enviades pel seu predecessor, José María Aznar.

“La invasió no es va aturar, però durant aquell 2003 es van fer moltes més accions de rebuig a la guerra i crec que molts moviments que aleshores s’hi van sumar van adquirir una experiència organitzativa i una capacitat de mobilització que posteriorment van adaptar a les seves lluites”, comenta Tubau.

De fet, la gran mobilització del febrer de l’any passat en defensa dels refugiats -amb el lema “Volem acollir” i convocada per Casa nostra, Casa vostra– té una clara connexió amb la PAG perquè, com recorda l’antic portaveu de la plataforma, al cap i a la fi bona part dels refugiats ho són per culpa d’un conflicte bèl·lic.

O, dit amb altres paraules, si bé la plataforma Aturem la Guerra va perdre força, els moviments de rebuig als conflictes bèl·lics i de solidaritat amb les seves víctimes indefenses segueixen ben presents a Barcelona, amb rebrots d’una gran capacitat mobilitzadora quan l’actualitat els situa en primer terme.

L'entrada “La plataforma Aturem la Guerra segueix present en el suport als refugiats” ha aparegut primer a Carrer.

Jordi Garcia Jané, avui cooperativista i regidor de SOM Gramenet, va ser un dels impulsors i explica a Carrer que “amb 16 o 17 anys ens veiem venir l’arribada del servei militar i, alhora, es comença a parlar del possible ingrés de l’Estat a la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i a l’OTAN. Nosaltres teníem plantejaments pacifistes i antimilitaristes i vam decidir crear un grup dins el Casal de la Pau que fes campanya contra l’OTAN, perquè aleshores no ho feia ningú”.

El Ganva-Gamba mai va ser un grup de masses -es movia entre els 10 i els 20 activistes-, però va fer una tasca especialment important en l’elaboració de material teòric, a través de diversos dossiers, llibres i, especialment, la revista La puça i el general, la primera publicació antimilitarista de l’Estat. El material es presentava en associacions veïnals i en nombrosos municipis va servir per començar a crear consciència i qüestionar institucions fins aleshores intocables, com l’exèrcit.

Paral·lelament, cada dos mesos la Rambla de Barcelona es convertia en escenari de les seves accions, bàsicament centrades a denunciar un futur ingrés a l’OTAN o les bases militars nord-americanes a la Península. Però si hi ha una acció que crida l’atenció és la primera marxa anti-OTAN, que va fer-se del 10 al 20 d’agost de 1980 i va recórrer Catalunya de punta a punta, des d’Ascó fins a Figueres. Dos anys després, Espanya ingressaria a l’organisme.

Garcia Jané detalla que en el moment de constitució del grup els tres objectius que tenien era precisament evitar l’ingrés de l’Estat espanyol a l’OTAN, la desaparició de les bases militars dels EUA a Espanya i obrir un debat popular sobre la defensa, és a dir, posar en qüestió l’exèrcit.

Amb la perspectiva del temps, està convençut que la tasca, de puça si es vol, del Ganva-Gamba va abonar la posterior gran campanya a Catalunya contra l’OTAN, que seria decisiva perquè el no s’imposés al Principat al referèndum de 1986 (amb més del 53,7% dels vots). A més a més, “vam ser dels primers a començar a parlar d’antimilitarisme. Dèiem que estàvem en contra dels exèrcits i que la nostra objecció de consciència responia a raons ètiques i polítiques”.

Finalment, una altra aportació important del moviment va ser introduir la idea que no es tractava de fer campanya pel dret a l’objecció de consciència, sinó per l’abolició del servei militar, que amb el temps s’articularia a través de la coordinadora Mili KK, amb la participació del moviment llibertari, l’extrema esquerra i els col·lectius que defensaven l’objecció. Força anys més tard, la batalla es guanyaria.

Per a Garcia Jané, el Ganva-Gamba és una “baula més” en el “pòsit antimilitarista” de Catalunya, que ja pren força en els segles XIX i XX amb el rebuig a les quintes de l’exèrcit i que continua fort avui en dia.

L'entrada “El Ganva va ser un moviment pioner en el rebuig a l’OTAN” ha aparegut primer a Carrer.

El Casal de la Pau no va ser l’únic local que aixoplugava col·lectius d’activisme pacifista. Justícia i Pau al carrer Rivadeneyra 6 o el Centre de Treball i Documentació a Gran de Gràcia 126 en van ser dos igualment molt significatius, com ara els grups DOAN (Dones Antimilitaristes) i més tard DonesXDones, a Ca la Dona. Tots ells s’alimentaven mútuament.

Però, les quatre parets del Casal de la Pau recullen una història específica de diversitat alternativa que cal ressenyar i recordar per ser poc usual i per la diversitat de col·lectius amb presència territorial a barris, pobles, centres educatius i laborals que s’hi van impulsar.

Inspirat en la Maison de la Paix
Hem de situar els orígens del Casal l’any 1976, a les acaballes de la dictadura franquista. Va ser una confluència de diferents sectors i grups d’activistes, com la primera generació d’objectors de consciència per motius no religiosos al nostre país, activistes antinuclears i grups com Pax Christi i els Amics de l’Arca, seguidors del pensador activista de la no violència Lanza del Vasto, que amb el temps inspirarien els Artesans de la Pau, grup que va estar un grapat d’anys realitzant els “Silencis per la Pau” tots els dijous a les 19 hores a la plaça de Sant Jaume.

El Casal de la Pau s’inspirava en la Maison de la Paix de Brussel·les, que era seu, entre d’altres, de la Internacional de Resistents a la Guerra (IRG-WRI), entitat històrica i referent fundada l’any 1921, que encara existeix (https://www.wri-irg.org/es), i a la qual també es van adherir els grups i persones fundadors.

El Casal va ocupar diversos locals socials, fins que es va instal·lar al carrer Cervantes 2, on romandria fins al seu tancament. Ja des dels orígens la seva característica peculiar va ser la capacitat d’acollir diferents cultures socials alternatives. Més enllà de les especificitats del moviment pacifista i antimilitarista a l’Estat espanyol -en tota la seva diversitat-, va estar imbricat amb els moviments pacifistes europeus en temps de la guerra freda, en la lluita pel desarmament nuclear i contra els blocs militars (OTAN i Pacte de Varsòvia), relacionant-se amb l’END (European Nuclear Disarmament) o en solidaritat activa amb el campament de Dones per la Pau de Greenham Common, a Anglaterra, que va contribuir al desenvolupament al nostre país del feminisme antimilitarista, l’ecofeminisme i l’ecopacifisme.

També cal ressaltar l’important paper que van jugar en tot aquest procés un seguit de revistes de gran qualitat: La Puça i el General i el Mocador, amb seu al Casal de la Pau, i Mientrastanto i En Pie de Paz al CTD. Aquestes publicacions van contribuir a l’aprenentatge i el debat de temes que fins llavors havien estat en gran mesura marginals en la reflexió programàtica de l’esquerra social i de tradició marxista. Reflexions sobre el militarisme o sobre com són condicionats els objectius finals que cerquem en la justícia social pels mitjans que utilitzem per aconseguir-los.

Els vuitanta van ser la dècada en què el Casal de la Pau va eclosionar i es va convertir en un referent i gran generador de lluites i de debats socials. En aquell moment acollia diversitat de grups, la majoria d’ells amb coordinació territorial als barris: El Ganva (Grup d’Acció Directa no Violenta Anti-OTAN), que passaria a anomenar-se Gamba; el Moviment d’Objectors de Consciència (MOC); la Coordinadora de Comitès Anti-OTAN, que més tard impulsaria i contribuiria a crear la CDDT (Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals), els Artesans de la Pau i, més endavant, la coordinadora Anti Mili – MiliKK, l’Assemblea d’Insubmisos o la IDS (Informació per a la Defensa del Soldat).

La pèrdua l’any 1986 del referèndum sobre la permanència a l’OTAN va suposar un cop fort per al moviment pacifista, i es va generar un reflux com a moviment social ampli, malgrat que des del Casal es van seguir impulsant campanyes com la “d’OTAN no-Bases fora”, contra la presència de la VI Flota dels Estats Units al port de la ciutat, contra l’estació de Radio Liberty, que emetia des de l’Estartit propaganda ianqui als països de l’Est, o contra la guerra a l’antiga Iugoslàvia.

En el moment més intens de la lluita anti mili, el Casal no es va lliurar d’infiltracions de la policia, com la d’un element del CSID que, fent-se passar per insubmís, es va colar a l’Oficina per a la Defensa del Soldat (IDS) i va arribar a col·laborar en la redacció de la Guia Anti-mili, i en va controlar l’aparell informàtic.

La lluita contra la mili
Desprès del referèndum de l’OTAN va ser el tema de la lluita contra la mili (que havia estat l’origen del Casal i era una de les columnes vertebrals de l’activisme al local) el tema que va agafar, sota la forma d’insubmissió, tot el protagonisme i que, amb la primera Guerra del Golf (1991) agruparia el conjunt del moviment pacifista amb la campanya de la crida a la deserció, que es va concretar en la solidaritat amb els dos desertors, un d’ells amagat pel moviment associatiu del barri de Prosperitat de Barcelona a la Parròquia de Santa Engràcia.

L’any 1995 el Casal de la Pau va abaixar la persiana, amb la mili obligatòria extingida, en gran part i principalment gràcies a aquells objectors i insubmisos que s’havien jugat anys de presó per la seva voluntat antimilitarista i no violenta.

Espai de riquesa cultural
El Casal de la Pau va aconseguir ser durant uns anys quelcom més que una seu social de diferents entitats i coordinadores: va agrupar i fomentar el debat -no sempre amb tranquil·litat- entre corrents d’activistes que anaven des de grups d’inspiració cristiana, corrents anarquistes o militants de l’esquerra extraparlamentària (especialment del Moviment Comunista de Catalunya i de la Lliga Comunista Revolucionària).

Va generar formes de lluita d’àmplia mobilització ciutadana, de desobediència civil i d’acció directa no violenta o, directament, preferint anar a la presó abans que violentar la pròpia consciència. Sense ser-ne del tot conscients i malgrat les diferències, es va construir un espai compartit de gran riquesa cultural.

Nota: Agraeixo molt a Vicenç Fisas, Jordi Muñoz, Xavier Artal i Josan Cuenca que m’hagin ajudat a fer memòria.

L'entrada El Casal de la Pau, cau de l’antimilitarisme ha aparegut primer a Carrer.