“El Moviment d’Objecció de Consciència s’emmiralla en les lluites veïnals”

Parlar del Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) impressiona per l’ús de la desobediència civil com a eina de transformació social i política, per la valentia amb què un col·lectiu transversal es va enfrontar a un exèrcit franquista i per la gran capacitat d’organització territorial i comunitària que va generar la seva gesta malgrat la inexistència d’Internet i xarxes socials. Tot i que s’ha vinculat el MOC a moviments religiosos, potser perquè els primers objectors de consciència van ser testimonis de Jehovà, la realitat és que es va crear el gener del 1977 com un “moviment antimilitarista i pacifista que qüestionava el sistema militar i l’existència dels exèrcits”. Així el defineix Jordi Muñoz, membre del moviment antimilitarista català.

El seu no va ser només un enfrontament a la ideologia militar franquista. Era un desafiament a l’Estat. “No hi havia cap llei que regulés l’objecció de consciència i ens coordinàvem amb el telèfon i el fax”, recorda. Tot i això, hi ha un munt de factors que van ajudar el MOC en l’èxit de l’empresa. Un, potser el més important, va ser el moment històric. “També va ajudar el bagatge de Pepe Beunza -es va declarar objector per raons polítiques el 1971 i va ser empresonat- i dels objectors de Can Serra, el treball del moviment anti-OTAN que va culminar amb el referèndum del 1986, la valentia amb què la premsa va explicar què passava a les casernes i el suport del món de la cultura”, remarca.

Però per sobre de tot hi havia el compromís personal dels joves a negar-se a fer el servei militar tot i saber que acabarien jutjats en un consell de guerra i empresonats. I si es van atrevir a rebutjar la mili i la prestació social substitutòria (PSS) va ser perquè la seva lluita va esdevenir un objectiu col·lectiu. “Va ser molt important la complicitat amb els moviments socials de l’època. La Favb va ser cabdal i el MOC també es va emmirallar en les lluites veïnals”, destaca Muñoz. Tots contra una estructura anacrònica, masclista, homòfoba, violenta i antidemocràtica assessorats per un grup d’advocats joves.

El punt d’inflexió que va decantar la balança a favor del MOC fins aconseguir que l’any 2000 el govern Aznar suspengués la mili va ser el rebuig tant a la llei d’objecció de consciència com al succedani de la PSS. “Si s’acceptava una llei i un servei substitutori a la mili, el qüestionament a l’exèrcit quedava intacte. Així que el que vam fer va ser plantejar una desobediència total”, remarca Muñoz recordant la campanya d’insubmissió que es va posar en marxa a tot l’Estat el febrer del 1989 i que va descol·locar el govern espanyol. Al llarg de 10 anys hi va haver uns 50.000 insubmisos dels quals un miler va acabar a la presó.

“Quan et plantaves davant d’un jutge militar i el despullaves de la seva legitimitat en dir-li que no tenia cap poder sobre la teva consciència, el deixaves desarmat”, recorda Muñoz. La prova més palpable que el MOC estava guanyant el pols era que tots els judicis militars es van traslladar a la jurisdicció civil fins que es va optar per professionalitzar l’exèrcit. Lluny d’extingir-se, l’essència del moviment antimilitarista s’ha transformat i les reivindicacions ciutadanes actuals beuen de la seva gosadia. “No s’han abolit els exèrcits ni s’han acabat les guerres, així que la lluita continua”, conclou.

Compartir