La tria efectuada causà malestar entre alguns convidats com el Consell d’Associacions de Barcelona (CAB), Organitzacions per la justícia global (LaFede.cat) i la mateixa Favb, que vam publicar un comunicat on criticàvem la sobre representació de l’àmbit econòmic i de la mateixa administració, mentre trobàvem a faltar organitzacions de la ciutat que treballen aspectes de salut, mediambientals i socials.

Debat obert, conclusions opaques
L’Ajuntament va crear quatre taules de treball: model urbà, economia, social i cultura/esports, més un grup de treball al voltant de les empreses tecnològiques. Cada una es va reunir tres vegades: les reunions eren en format on-line i es limitaven a fer una ronda d’intervencions d’entre un minut i mig i dos per representant per exposar les seves preocupacions i receptes. A la vista de les conclusions del Pacte, podem observar la gran distància entre els continguts de les actes de les reunions, els documents de síntesi que sortien de cada taula i la proposta final, que tot indica que es va cuinar de manera poc transparent entre els partits municipals.

Sovint, el terme de “procés participatiu” s’ha utilitzat amb molta lleugeresa -per a descrèdit del mateix- suportat per una ideologia ciutadanista que grinyola quan els participants no representen persones sinó sectors amb interessos concrets. Per exemple, a ningú li passaria pel cap definir com a procés participatiu la negociació d’un conveni col·lectiu. Així mateix, els participants del Pacte per Barcelona representen interessos que en alguns casos són contraposats, els quals no es poden superar amb dinàmiques participatives (que han estat una pantalla) i que per pròpia naturalesa es transformen en negociacions al marge del procés participatiu.

En aquest sentit, l’aiguabarreig de conceptes i actors en el Pacte per Barcelona s’ha vist clarament reflectit amb la tipologia de propostes que s’han presentat. Mentre les entitats socials i veïnals feien propostes amb una visió holística de la ciutat en un intent d’assentar unes bases estratègiques de futur, els sectors empresarials i gremials apostaven per convertir el Pacte per Barcelona en un acord per a la reactivació econòmica dels seus respectius sectors, on la rebaixa dels impostos i els ajuts financers eren el leitmotiv. Dos nivells d’aportacions conceptuals difícils de conjugar i que contradiuen la lògica de saber primer on voler anar per triar després el camí adient.

El turisme, on la repercussió de la pandèmia ha estat devastadora, és un cas paradigmàtic d’aquestes contradiccions: uns opten per reactivar cegament la Barcelona turística mentre que els altres recapacitem sobre la necessitat de crear una economia més diversificada i circular, i per tant més sòlida, la qual cosa significa elaborar noves visions a curt i llarg termini.

Sector econòmic sense complexes
Recordem, a més a més, que la proposta de fer un Pacte per Barcelona es dona en els mesos de maig-juny, enmig d’un accelerat procés de desescalada de les mesures que s’aplicaren durant l’estat d’alarma. La pressió del sector econòmic va aconseguir que l’Administració ignorés els consells epidemiològics amb la conseqüència de l’aparició dels rebrots que ens han afectat durant tot l’estiu. Però no s’ha limitat a això, sinó que ha reclamat el suport econòmic públic per refer-se de les seves pèrdues. Ho han fet sense complexos i, per tant, també dins de les sessions del Pacte, que alguns han aprofitat com si fos un mercat on vendre els seus greuges.

La salut, per sobre de tot?
Durant el confinament ens preguntàvem si la pandèmia ens faria reflexionar com a societat. Vam copsar directament que amb voluntat política la salut es podia posar per sobre de l’economia i que la nostra ciutat podia lliurar-se de la contaminació acústica i atmosfèrica. Però poc dura l’alegria en la casa del pobre, i en poques setmanes vam observar com els corrents subterranis de sempre emergien amb molta força, i aconseguien per exemple que l’Ajuntament aparqués i suspengués de facto el reglament de terrasses, ignorant el dret al descans del veïnat més afectat.

O com el gremi del motor aprofitava molt hàbilment la por al contagi en el transport públic per augmentar el nombre de vendes de cotxes, amb el suport inestimable de ‘plans renove’ del govern. Hem escoltat de pròpia veu al vell polític Celestino Corbacho la justificació que salvar llocs de treball també millora salut de les persones, el mateix argument que utilitza la patronal quan reclama augmentar els seus beneficis sota el pretext de no acomiadar ningú. Davant les morts per causa de la contaminació atmosfèrica ara ja s’oblidava ràpidament que la salut està per sobre de tot. Per sort, Confinem els cotxes, recuperem la ciutat ha estat el lema de la primera i més àmplia mobilització després de l’estat d’alarma.

Però el que sorprèn més és que, tractant-se d’una crisi sanitària, el Pacte per Barcelona no s’hagi centrat en les imprescindibles reformes en l’àmbit de la salut i que s’hagi tancat sense una reflexió en profunditat que posi en qüestió, entre d’altres coses, la perversió de les polítiques público- privades. El cas del contracte amb Ferrovial ha estat el més escandalós, però és un exponent més d’una pràctica que ha comportat deficiències criminals com les que hem vist en el cas de les residències de gent gran. Aquestes coses passaven quan l’Ajuntament ens demanava participar en el Pacte.

La Favb, conjuntament amb el CAB i LaFede.cat, vam veure que era important aportar-hi una visió social, mediambiental i veïnal. A tal vam teixir relació amb més de 20 entitats i federacions de la ciutat amb la pretensió d’elaborar un document conjunt que exposés els nostres plantejaments. Internament dins la Favb, les associacions veïnals també hi han intervingut a través de trobades on-line i les aportacions en l’espai col·laboratiu Participa-Favb. Fruit d’aquest procés s’ha elaborat el document Pacte per Barcelona: les propostes de les entitats, que conté un pro- grama molt complet del qual ens sentim molt orgulloses i que, si més no, marcarà el nostre full de ruta en el futur.

Hem de confessar que a començaments de juliol, a la vista de com havia anat el procés del Pacte, no va ser una sorpresa observar com les propostes de fons que nosaltres plantejàvem no eren recollides en el text del Pacte oficial. En les trobades amb les entitats amb les quals havíem treballat el document, de seguida es va desprendre que no seria coherent signar el text oficial perquè significaria un brindis al sol sense substància. Vam denunciar públicament que el contingut era excessivament abstracte en un comunicat que portava per títol “Front social en oposició a l’intent de Pacte municipal per Barcelona”, un encapçalament que posa èmfasi en el treball conjunt de més de vint entitats i federacions de segon grau i a les quals després s’hi han adherit més del doble.

No hem perdut el temps
La decisió col·lectiva de les entitats de no signar el pacte no ha estat còmoda. Hem de tenir en compte que la totalitat dels grups polítics municipals l’han subscrit i que per a ells la foto de conjunt era important. Tant és així que ens hem trobat que el document oficial del Pacte, en comptes de portar al final el llistat dels signants, prefereix posar la relació de tots els agents que hi han participat, malgrat que no combreguin amb el resultat. Lleig i malintencionat.

Segurament la història assenyalarà un abans i un després de la pandèmia, però de ben segur que aquest Pacte per Barcelona anunciat a bombo i plateret no passarà a la història. És més, segurament quan el lector llegeixi aquestes línies ni se’n recordarà.

Nosaltres creiem, però, que no hem perdut el temps participant-hi. Tenim un coneixement més acurat de la complexitat de la nostra ciutat i, el que és més important, hem teixit unes relacions amb moltes entitats al voltant d’un text propi que marca unes direccions clares i una voluntat de compromís amb els sectors més febles de la nostra ciutat. Els estralls de la pandèmia ens reclamaran donar-li continuïtat.

L'entrada Un Pacte per Barcelona? Per a què? ha aparegut primer a Carrer.

Només els serveis sanitaris i essencials van mantenir viva la ciutat enmig d’una situació que va desbordar tothom i totes les administracions (si bé l’Ajuntament de Barcelona, més enllà de les seves competències i recursos, va respondre millor que d’altres a l’emergència). Era el confinament i l’estat d’alarma que, terminologies jurídiques i decisions polítiques a banda, segueix vigent en l’esglai de la població.

És l’esglai d’una societat de consum i del benestar que oblida molt ràpidament i no té memòria d’haver viscut una situació crítica i tan dura com aquesta des de la guerra civil i la immediata postguerra. Per això, i després de setmanes de confinament, per Sant Joan la gent va sortir de l’estat d’alarma amb alegria però aquesta tardor sap que no reprèn cap normalitat, ni nova ni vella, perquè la covid-19 segueix contagiant sense que encara hi hagi ni vacuna ni tractament.

I perquè, en general, els polítics governants i teòricament competents han estat tant o més irresponsables que la ciutadania en no prendre totes les mesures que calien, posant tots els recursos, mitjans i també la transparència comunicativa necessàries, per controlar una situació sanitària amb els pitjors índex d’Europa i que va acompanyada d’una crisi econòmica i social sense precedents.

Mirada local amb òptica externa
“Alguna cosa ha canviat”, respon el fotoperiodista Emilio Morenatti quan se li pregunta si la ciutat és la mateixa ara que abans. Delegat de l’agència Associated Press per a Espanya i Portugal, nascut el 1969 a Zaragoza, criat a Jerez de la Frontera i veí del Poblenou des de fa una dècada, on va recalar-hi després de voltar per mig món com a reporter de guerra (el 2009 va perdre un peu per una explosió a Kandahar), la seva mirada local però amb perspectiva externa és un bon punt de vista per fer la crònica de la Barcelona d’aquests mesos.

La ciutat i la societat que Morenatti ha fotografiat i servit des de la seva agència o les xarxes socials -amb portades i imatges que han donat la volta al món i han aixecat polèmiques locals, com quan va mostrar les platges de Barcelona plenes a vessar durant el desconfinament- és, com ell expressa, “difícil de definir”. Perquè durant el confinament la ciutat “estava morta de vida humana però hi sorgia la vida natural” i perquè “la solitud i l’hostilitat que et feien sentir els carrers deserts contrastava amb la protecció i el refugi d’arribar a casa”.

“Aquesta sensació ja no la tinc després del desconfinament”, confessa. I això que “ha canviat tot” i que, per a un fotògraf, dona molt de joc “veure la gent amb mascareta, que és visualment molt impactant”. Però així com Morenatti recorda que el va commoure “veure les cues dels supermercats amb la gent guardant escrupolosament les distàncies i deixant-se fer fotos com assumint un punt de protagonisme en la Història”, ara creu que “aquella consciència no sé si ha desaparegut però sí que s’ha relaxat”.

“Per què, si la situació és igual de dramàtica?”, s’interroga ell mateix. I respon: “Potser perquè la gent tenia por del desconeixement, del virus i el perill desconegut; i això era el que nosaltres havíem d’explicar i no ens van deixar. D’alguna manera, no haver pogut accedir a explicar el drama des de la part més dura i des del primer moment ens ha anestesiat i ens ha dut al punt on som ara, quan seguim sense saber què és el que passarà”.

Les reflexions de Morenatti no són gratuïtes ni abstractes, sinó que parteixen de l’experiència viscuda com a fotoperiodista ara i aquí, abans i arreu. Al març, des del primer moment, ell, com altres fotògrafs i periodistes, es va intentar apropar als hospitals, a les UCI i als cementiris, i es va topar amb un mur. “Durant setmanes, les autoritats van ignorar totes les peticions oficials, fetes com a periodista i en nom d’una agència internacional de prestigi com AP, de poder accedir als centres hospitalaris i als cementiris per verificar amb imatges les informacions que deien que les UCI s’estaven col·lapsant i que els morts creixien exponencialment”, explica.

Davant d’aquesta negativa, va haver de tirar d’experiència, d’audàcia i dels recursos que proporciona la combinació del reporterisme de guerra i “el periodisme veïnal i de carrer”.

Fent paral·lelismes amb la seva experiència com a corresponsal de guerra, diu que “era com quan no pots creuar el front, la primera línia de foc, i t’han d’explicar els locals el que passa; en aquest cas no eren locals, sinó tuits i coneguts de coneguts”. Com que, d’entrada, l’accés a les UCI de l’Hospital del Mar o de la Vall d’Hebron li va ser impossible, les dues primeres setmanes d’estat d’alarma el fotoperiodista es va centrar a fer treball de carrer.

Però “els carrers estaven buits i només hi havia la gent sense sostre que s’hi havia quedat atrapada; ells eren els únics testimonis i estaven desorientats, no aconseguien saber què passava”.

Fins a l’extrem, recorda Morenatti, que una persona sense casa li va arribar a preguntar si havien arribat “els marcians” o, un altre, “si hi havia hagut un accident nuclear”. Sense deixar la càmera, també va fer servir la gravadora i tot això ho va publicar a través d’Associated Press. “Va ser interessant perquè era molt fàcil veure’ls; eren l’únic vestigi humà que hi havia al carrer. Els més vulnerables eren més vulnerables que mai. I vaig recórrer tot el casc antic de Barcelona fins a comprovar que hi havia desabastiment: no tenien ningú que els donés caritat ni cap bar on poder fer un cafè o un entrepà i hi havia gent passant-ho molt malament”.

Sense permís per accedir als hospitals a explicar què succeïa, el fotoperiodista va tirar de “coneguts de coneguts i de confiances de gent concreta” per poder fotografiar la tragèdia. Amb els metges d’atenció primària del CAP de les Corts va poder visitar malalts a domicili i comprovar “el temor de tota la gent que ja portava molt de temps confinada i, en especial, la vulnerabilitat de les persones grans”.

Compartir la jornada amb la gent de les emergències sanitàries fins a “retirar algun cadàver amb ells” li va permetre “descobrir una quinzena de persones que vivien amb por a casa seva; veure la por a cadascuna de les cares i dels ulls d’aquella gent, que sovint vivia en pisos sense ascensor i decorats encara a l’estil dels anys 70” i que contrastaven visualment amb els metges o ell mateix, que hi entraven enfundats amb uns EPI o vestimenta de ciència ficció que havien de canviar-se a cada casa. “Va ser un període molt intens”, diu tot recordant la por i, sense manies, les vegades que va arribar a plorar fent la seva feina.

Després d’aquelles jornades extenuants, Morenatti aprofitava el barri i sortia cada tarda a la Rambla del Poblenou a escoltar els aplaudiments i fotografiar les escenes de la gent als balcons: “Jo era l’únic que estava al carrer i algunes vegades la gent que em veia des dels balcons em demanava fotos sense saber que sortirien en mitjans nordamericans. Buscava imatges que fossin molt visuals per explicar què és el que passava, i a cada racó hi havia un detall i cada detall em donava una imatge del barri”.

Ningú no li va posar problemes per fer-los fotos i ell argumenta que “no eren només una fórmula de visibilitzar l’aplaudiment als sanitaris, sinó sobretot aquella decisió col·lectiva de quedar-se a casa”. I valora: “Va ser molt bonic perquè em sentia part de l’engranatge que dona sentit a la funció del periodisme en la societat, i això passa molt poques vegades, només quan estàs en un lloc de conflicte o davant d’un esdeveniment espontani”.

Paral·lelismes amb llocs de guerra
Morenatti troba “gran similitud” entre treballar en guerres i el que va significar la seva feina durant el dia a dia de l’estat d’alarma. “No era una guerra, però la percepció sí que era d’estar en un lloc en guerra. El confinament equival a un toc de queda, i el toc de queda és bàsicament un carrer desert i guàrdies que et deixen passar perquè ets periodista o que et detenen o et fan tornar.

A la guerra entre Israel i el Líban del 2006, les ciutats eren tan fantasmes com durant el confinament d’aquí; l’única diferència és que no queien els míssils, però la sensació era la mateixa. No era un toc de queda, era un confinament; però els que hem viscut guerres sabem les semblances davant d’un enemic invisible i comú que existeix i que en aquest cas és el virus”.

I els morts? Per què hem vist pocs morts? “No em sorprèn que ens hagin impedit l’accés a les UCI, als tanatoris i als cementiris”, diu Morenatti. “Quantes escenes ens hem perdut? La nostra societat oblida molt ràpidament i potser sí que hagués generat alarma social o a certes persones els hagués atemorit si haguéssim pogut ensenyar algunes coses, però també s’hagués conscienciat una altra part de la societat i aquells que van arribar a dir que no havien vist cap mort en tota la pandèmia, com va passar amb la ultradreta a Madrid, o els negacionistes que hi ha arreu i que segueixen creixent no ho tindrien tan fàcil”.

Moments colpidors
Morenatti retreu a les autoritats -tant li fa si és l’Ajuntament de Barcelona que no el deixava entrar als cementiris com el de Madrid que no va respondre mai les peticions d’AP de poder accedir al dipòsit de cadàvers del Palacio de Cristal- haver impedit “explicar coses quan la gent necessitava respostes i estar informada”.

Ell va arribar a fer guàrdies al cementiri de Poblenou un dia sí i un altre també per poder fer fotos de funerals on no hi havia ningú, només els enterramorts. “Eren funerals sense ànima i això ens ho van prohibir ensenyar amb un argument tan pobre com el de la nostra seguretat”, critica. Ell va plorar la primera vegada que va poder presenciar un funeral amb permís: “Una dona enterrava el seu pare i abans ja havia enterrat un germà sense poder ser-hi present; estava sola al cementiri, amb la seva mare a metres de distància, i s’abraçava a ella mateixa, ella sola. Necessitava que l’abracessin i ho havia de fer ella mateixa!”.

Impactant va ser també la peripècia de Morenatti al tanatori de Collserola, on va anar-hi en veure a La Vanguardia una foto del pàrquing ple de taüts. “Sabia que no em deixarien entrar i, de pirata, hi vaig accedir a través d’uns conductes de ventilació i d’unes escales d’emergència. Un cop dins, em vaig posar a fer fotos d’aquell mar de fèretres completament acollonit, sabent que m’enganxarien. I així va ser: un vigilant em va dur davant de Fernando Sánchez, el director de comunicació de Mémora, que em va reconèixer perquè havia treballat amb ells durant el funeral de l’avió accidentat de German Wings i havien quedat molt contents de mi. Aquell home, que coneixia el renom d’AP i el rigor d’un periodisme que informa sense sensacionalisme però que no sempre és habitual a casa nostra, va tornar a entrar amb mi al pàrquing i em va deixar fer les fotos que vaig voler”.

Aquelles fotos ja li van provocar problemes a les xarxes, perquè els negacionistes van posar en dubte que dins de cada fèretre d’aquell pàrquing del tanatori de Collserola hi hagués 270 persones mortes per covid-19. “I això que jo, abans de passar les imatges i fer el peu de foto, em vaig assegurar que el que posaven les etiquetes dels taüts era ‘mort per covid’, tot i que sense autòpsia que ho verifiqués al cent per cent”, aclareix Morenatti.

Una polèmica i un negacionisme que també es va trobar després quan, al juny, va fer les fotos de la platja de Poblenou plena de gent amb el seu teleobjectiu i va haver de sortir a TV3 i a RAC1, “en programes seriosos”, no pas a defensar-se d’atacs a les xarxes, sinó a explicar-se “des de la deontologia d’un mitjà anglosaxó i des de la responsabilitat en el periodisme”.

Amb diversos premis internacionals de fotografia al seu currículum, Morenatti diu que li costa “creure que hi hagi gent que li doni més credibilitat a un expert que parla d’efectes òptics davant d’un professional que porta 35 anys fent fotoperiodisme”. I explica que si va fer les fotos de la platja de Barcelona amb teleobjectiu, o les de les terrasses dels bars plenes de gent sense distància a Tarragona i Girona en sortir de la fase 1, que també van aixecar polseguera, és perquè “el periodisme és avançar-se a explicar les coses”.

Sense veritats absolutes, la feina del fotoperiodista és donar el seu punt de vista: “Amb l’angular no s’apreciava el número de gent que hi havia, i fer servir el tele no era mentir, sinó explicar que hi havia molta gent i que per irresponsabilitat de tothom, malgrat veure-ho venir, no n’aprenem i no ens prenem seriosament ni el que ens diuen des del periodisme ni el que el sentit comú aconsella”.

Cap a la platja!
Després de mesos d’estricte confinament, la gent va decidir anar a la platja i, com diu Morenatti, “va anar-hi sense recular tot i que allò estava a petar”. Ell també, perquè aquell dia estava de festa i com que és del barri i li quedava a prop, va prometre als seus fills que anirien a la platja. Sense càmera, només amb els flotadors. “Però quan vaig veure la gentada, se’m va estroncar el rotllo, vaig tornar amb la canalla a casa i vaig agafar la càmera per tornar a fotografiar-ho.

No em van deixar pujar a la torre de salvament i vaig haver de fer les fotos des de dalt d’una tanca. Quan vaig passar la foto sabia que em crucificarien, però l’havia de fer. L’endemà, a banda de sortir a les portades, també ens vam avançar al tancament de les platges per excés d’aforament mentre la gent, molta d’ella només per cercar protagonisme a les xarxes, seguia negant la realitat”.

Però la realitat no es podrà negar mentre hi hagi fotoperiodistes com Morenatti i mitjans seriosos, siguin premsa local o agències internacionals, compromesos amb explicar el que passa i amb sentit crític, encara que no agradi i pugui contradir els anestesistes de la història. Davant la segona onada d’aquesta pandèmia que ho està trasbalsant tot i que, de ben segur, d’una manera o altra, canviarà Barcelona per poder mantenir-la viva, Morenatti conclou: “Ara ja no hi ha dificultats per entrar als hospitals, als CAP o als cementiris. Ara és fàcil. Però què passarà quan se saturin un altre cop les UCI? Ens tornaran a deixar a la porta?

La nostra és una societat molt conservadora i no exhibeix morts. I dic exhibir perquè els qui hem treballat a l’Orient Mitjà sabem que els morts són una manera de comptabilitzar el drama. Els palestins et conviden a casa seva a ensenyar-te els seus morts. Aquí, en canvi, la mort l’ocultem”.

A les fotografies de sota, imatge del pàrquing del tanatori de Collserola ple de taüts amb cadàvers de morts pel coronavirus, que contrasta amb la de la gent als balcons aplaudint o fent música cada tarda durant el confinament i la del mirador de la platja de Bogatell ple de gent el primer dia que es va poder sortir de casa (Emilio Morenatti-Associated Press)

L'entrada Barcelona a vida o mort ha aparegut primer a Carrer.

La anterior frase la pronunció el hijo de Enrique Tierno Galván a finales del 2011 al ser preguntado por qué cedía a Barcelona la documentación de su padre. Meses después llegaron a esta ciudad treinta cajas con el archivo personal del que fuera alcalde de Madrid y depositadas en la sede de la biblioteca Arús, en el paseo de Sant Joan, 26, donde siguen.

Ese valioso material esconde recovecos de la historia de España y del socialismo español aún no examinados porque, nueve años después, el contenido de aquellas cajas no ha sido inventariado ni catalogado y en consecuencia tampoco es posible su consulta. Un archivo valioso, de momento inservible, convertido en el secreto mejor guardado.

Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986), alcalde de la capital entre 1979 y 1986, participó en las listas del PSOE en las primeras elecciones democráticas municipales celebradas en España tras la dictadura franquista, en mayo de 1979, fue elegido alcalde con el apoyo del PCE y reelegido en 1983. Hasta el día de hoy, y no parece que esa valoración vaya a tener otro destinatario, ha sido el edil más querido por los madrileños que el día de su entierro, en el cementerio de La Almudena, le despidieron en una multitudinaria manifestación que paralizó la ciudad.

En el recuerdo de sus paisanos quedaba la resistencia al franquismo, el paso por la cárcel y la etapa de docente en la Universidad de Princeton que le acogió tras ser expulsado de la docencia española en 1965 y donde depositó una parte de sus archivos, que no podrán ser consultados hasta el 2036, al cumplirse los cincuenta años de su muerte.

Pero el material entregado a la universidad norteamericana no incluía la totalidad de los archivos, documentos y objetos acumulados por el exalcalde a lo largo de una vida muy activa. Fotografías, vídeos, ensayos, poesía y textos de diverso contenido se conservaron durante años en estanterías, cajones y archivos familiares en una casa de campo, pero nunca fueron clasificados ni ordenados.

Especializada en la masonería
Enrique Tierno Pérez-Relaño, hijo único del exalcalde, decidió en su día que la última memoria documental de su padre debía tener un destino público, una biblioteca, para facilitar la consulta de historiadores y público en general.

Descartó la alternativa madrileña y decidió que fuera Barcelona la receptora, en concreto la Biblioteca Arús, especializada en movimientos sociales y con uno de los mejores fondos históricos relacionados con la masonería. Pérez-Relaño, ya residente en Barcelona, trató esa posibilidad con Jordi Farrerons, gran maestre masón de la Gran Logia Simbólica Española (GLSE), y con Josep Brunet, responsable de la Biblioteca Arús.

Siguieron después las consultas con el Ayuntamiento de Barcelona, nada fáciles por el temor municipal al conflicto institucional que podía suponer la cesión de las memorias de un edil de Madrid a un equipamiento cultural barcelonés. Resueltas suspicacias y cuestiones burocráticas, el 13 de marzo del 2012, el alcalde de Barcelona, Xavier Trias, Jordi Farrerons y Enrique Tierno Pérez-Relaño firmaron el convenio para la donación del material acumulado.

Inventario minucioso
Ese acuerdo establece que Pérez-Relaño cede el archivo a la GLSE y, “por razones de espacio” y para conseguir “una mayor difusión”, que sea depositado en la Biblioteca Arús, “dado que esta tiene un fondo especializado en humanismo y pensamiento social”. En el mismo convenio, Xavier Trias acepta que la propiedad de la donación sea compartida por la logia masónica y la Biblioteca Arús y se determina que la documentación permanezca “unida y ubicada” en la sede de este equipamiento. La donación incluye asimismo los documentos en poder de particulares, centros docentes de Europa y América y, en especial, los depositados “en la universidad de Princeton”.

La biblioteca detalló en un minucioso inventario de 63 puntos el contenido de las treinta cajas, con más de 500 fotografías, 18 archivadores, álbumes, grabaciones de conferencias, datos de campañas electorales, artículos de prensa, carpetas con textos relativos a la actividad política y privada del exalcalde, ensayos, poemas, y correspondencia con Willy Brandt, Victoria Kent y otros exiliados españoles. El material llegó a Barcelona en malas condiciones, incluso con hongos, y fue tratado con minuciosidad para evitar que progresara su degradación. Se cambiaron algunos archivadores deteriorados y toda la documentación fue depositada en estanterías a la espera de la adecuada restauración y catalogación. Hasta hoy.

Sin dinero para la catalogación
Ocho años después de su llegada a Barcelona, nadie ha podido consultar el archivo de Tierno Galván porque el material está almacenado pero no inventariado. La biblioteca ha sido durante ese tiempo un refugio protector pero el contenido de aquellas treinta cajas sigue siendo un revoltijo de fotografías y textos y no un archivo vivo, apto para consultas y mejor comprensión de la gura de un alcalde y una parte de la historia de Madrid y de España. Maribel Giner, actual directora gerente, señala que el presupuesto ordinario del centro no permite contratar especialistas que cataloguen el material, tarea imprescindible para poner el archivo a disposición del público.

Los investigadores que han solicitado acceso al material han obtenido invariablemente una respuesta negativa, a la espera de un trabajo siempre pendiente. La Biblioteca Aús dispone de un presupuesto que apenas supera los 250.000 euros, 247.000 a cargo del Institut Municipal de Cultura y otros 10.000 de la Diputación, importes con los que se cubren los gastos ordinarios y los sueltos de tres trabajadores: directora gerente, bibliotecaria y administrativo.

Nunca ha habido aportaciones extras para el archivo de Tierno Galván. La biblioteca solicitó en su momento ayuda y colaboración al Arxiu Nacional de Catalunya, petición denegada con el argumento de que el archivo del exalcalde no contiene material de procedencia catalana.

Compromisos incumplidos
Los firmantes del acuerdo de marzo del 2012, un alcalde y una logia masónica, no han cumplido los compromisos adquiridos. El Ayuntamiento de Barcelona no ha mostrado el más mínimo interés por sacar del olvido un archivo que debía conservar, proteger y poner a disposición del público y el convenio firmado por un alcalde en nombre de la ciudad ha quedado reducido a mero acto protocolario. Tampoco la Diputación se ha interesado por el legado y Pérez Relaño, al parecer por cuestiones de salud, ha rechazado comentar la situación del archivo de su padre.

Resulta aún más extraño el comportamiento de la Logia Simbólica Española, copropietaria del archivo, que en ningún momento ha exigido el cumplimiento de los acuerdos firmados. El gran maestre de la logia es hoy Xavier Molina que acepta la nula presión que la institución que preside ha hecho para lograr que la documentación del exalcalde se pusiera a disposición del público. Según Molina, los primeros contactos para la cesión del archivo se establecieron hacia el 2011 en la sede de la logia en Barcelona, frecuentada por Pérez-Relaño, pero, una vez firmado el convenio, esta agrupación se desinteresó por el tema y tampoco presionó al Ayuntamiento para evitar que el archivo cayera en el olvido. “Los masones no somos ricos”, añade Molina, “pero sí es cierto que algo deberíamos hacer”.

Quizá Tierno Pérez-Relaño se equivocó al elegir Barcelona como último destino del archivo de su padre.

La Biblioteca Arús, el legado para la instrucción del pueblo trabajador
¿Biblioteca o museo? Un fondo documental de 75.000 volúmenes acreditan lo primero, y su estética e historia aceptarían sin dudar la segunda acepción. Todo eso es la Biblioteca Arús, uno de los equipamientos culturales más interesantes de Barcelona y a pesar de ello uno de los más ignorados, con una actividad que ha menguado al ritmo que lo hacía el personal que la atiende. El centro cumplió 125 años de existencia el pasado 24 de marzo, aniversario silenciado por el coronavirus y el olvido municipal.

Rosend Arús, masón, librepensador, filántropo, empresario teatral, cofundador del Centre Català, dejó dispuesto por vía oral a su muerte, en 1891, que se construyera una biblioteca para “la instrucción del pueblo trabajador” en el edificio donde él había nacido, el actual número 26 del paseo de Sant Joan. Cuatro años más tarde se inauguró el centro tras una reforma en la que participaron el arquitecto Bonavenura Bassegoda y notables artesanos como el escultor Manuel Fuxà y el ebanista Joan Sunyol. La biblioteca abrió sus puertas con 24.000 volúmenes que aún se conservan, un fondo documental que ha aumentado hasta convertirse en valioso material de investigación de los movimientos obreros y masónicos, especialmente de los siglos XIX y XX. En el 2011 se incorporó la colección de Joan Proubasta con material diverso sobre Sherlock Holmes.

El acceso a la Biblioteca Aús no se distingue entre los edificios de aquella parte del Eixample, apenas un hermoso farol de metal y vidrio sirve de orientación al visitante. Esta discreción puede ser, en parte, la explicación por la que su valioso contenido no acabara en la hoguera de las furias franquistas contra la masonería. La biblioteca cerró en 1939 y reanudó sus actividades en 1967 con sus fondos documentales íntegros porque, incomprensiblemente, las airadas ideologías de la Guerra Civil y la dictadura respetaron el edificio del paseo de Sant Joan. Conocedores de aquella parte de la historia explican que la siempre discreta presencia de masones en esos dos periodos pudo actuar como escudo protector para evitar que libros, símbolos, incunables, partituras, documentos cartográficos, muebles y esculturas acabaran destruidos, quemados, en cualquier calle barcelonesa.

La alcaldía preside el patronato
Ese milagro laico de supervivencia añade un plus de interés al contenido y a la historia del reducido espacio de la biblioteca. El acceso por la escalera de honor, que recuerda al santuario griego de Atenea, sitúa al visitante en un entorno donde pocas cosas han cambiado en los últimos 125 años: una impresionante estatua de la Libertad, reproducción a menor escala de la que el pueblo francés regaló al norteamericano, la sala de lectura con el techo formado por nueve plafones que reproducen centros culturales del mundo, paredes con los nombres de personajes destacados de la ciencia, la sala de exposiciones, el pasillo, las salas de lectura y de música y, en almacenes no accesibles, miles de libros, documentos y folletos.

¿Quién rige la Biblioteca Arús? La responsabilidad directa recae sobre el alcalde o alcaldesa de Barcelona, presidentes del patronato responsable del centro e integrado, además, por dos concejales de ese consistorio, dos miembros de las academias de Bones Lletres y de las Ciències i Arts y cuatro ciudadanos, personajes todos ellos notables, sin duda, que no han logrado dar el trato debido a una de las joyas de la cultura barcelonesa. A pesar de ese olvido oficial, la Biblioteca Arús, escondida tras un farol de cristal esmerilado, sigue a disposición de la “instrucción del pueblo”, abierta para quienes quieran consultar sus fondos o, simplemente, recorrer sus instalaciones. Si esta es la opción, el visitante encontrará en el personal del centro a guías tan entusiastas en romper el silencio y el olvido en el que parece postrado el legado de Rosend Arús.

L'entrada El archivo de Enrique Tierno Galván, olvidado en Barcelona ha aparegut primer a Carrer.

Cada dia hi baixa des de casa seva, a Vilapicina -el barri on va néixer fa 53 anys i on mai no ha deixat de viure-, per repartir correspondència i fer de “facilitador públic”, que és com ell denomina a fer aquelles funcions que, sense contradir la legalitat, sobrepassen les seves obligacions com a carter. Rutines que en aquests carrerons del Gòtic, maltractats pel turisme massiu, la gentrificació, la pobresa i la desesperació, són un bon grapat.

Reconeix que aquest no és dels barris que donen més feina -“a les zones benestants la gent rep més cartes”-, però no s’avorreix pas. Explica mil històries; és un radar amb potes.

“La Conchita i l’Adrián, veïns de tota la vida, vivien al carrer Còdols. El propietari els va dir que, donat que el pis estava en males condicions, no calia que li seguissin pagant el lloguer. Ells m’ho van explicar, i vaig pensar que al quart mes sense pagar els enviarien un burofax per fer-los fora. Vaig anar corrent a dir-l’hi a la Mercè, del Centre de Dia, per cercar una solució, via Serveis Socials”. “Aquella gent feia fora els inquilins i destrossava els pisos perquè ningú no els ocupés, i allà deixava la runa. Jo, a la Conchita, li anava a comprar matacucarachas, al Vicente, un colmado que hi havia”.

El Xavi coneix els veïns pel seu nom, i segurament aquest ha estat el seu secret per guanyar-se’n la confiança: “Quan els dius: ‘Bon dia, Abdelá’, ‘Bon dia, Halila’, ‘Bon dia, Manuela’…, els canvia la cara”.

Al barri ha conegut gent de les successives onades migratòries: “La dels pares, que van venir d’Aragó i Andalusia, barrejada amb la gent de Bangla Desh o el Senegal”. I una realitat inesperada: “Hi viu molta gent gran homosexual. Això va ser el centre gai de Barcelona als anys seixanta, setanta i vuitanta; i la gent s’hi quedava a viure”. Era, potser, el Gaixample de l’època? “Bueno, jo sempre dic que no sóc gai: jo sóc marica, perquè els gais viuen a l’Eixample”, bromeja.

Defensa que, quan tens una actitud d’obrir-te, la gent s’obre amb tu. “T’expliquen: ‘Jo era estiva’, ‘Jo treballava de camàlic’, ‘Jo… no era puta, pero mi marido estaba en casa y yo daba los jabones en la calle Robadors‘”.

Quan li preguntem si ha hagut de repartir moltes citacions judicials al barri, reconeix que sí. “Però també vaig haver de repartir molts PIRMI. I el 2008 la Generalitat els va tallar de cop. Un mes d’agost. Va ser la situació més bèstia que he viscut en 34 anys que porto fent de carter”.

La seva feina durant les pitjors setmanes de la pandèmia, les del confinament total, la recorda amb tristor i com una pel·lícula de ciència-ficció: “Durant la Setmana Santa no hi havia ningú pel carrer. Un dia jo estava tot sol a la Rambla de Santa Mònica, amb el meu carret, a les dotze del migdia, i de cop i volta van començar a sonar les campanes de Sant Josep Oriol, les de la Mercè, les de Sant Agustí…, les senties totes. Jo pensava: ‘Ara vindrà un cocoon i se m’endurà, i el pitjor de tot és que ningú se n’assabentarà’”.

Aquells dies va poder entregar el 100% dels certificats. “No m’havia passat en la vida. Tothom era a casa. La gent va ser molt obedient”. Explica que un dia es va dedicar a comptar la gent que trobava pel carrer. Vint-i-tres persones, del Gòtic fins a Fabra i Puig. Sense comptar la gent que viu al carrer. “Aquests no van marxar. Com el Pedro i l’Antonio, que viuen a Escudellers. No van anar a cap alberg, perquè tenen gos, el Blanquito. ‘Y si nos vamos’, ens explicaven a mi i a la fornera, ‘¿quién le irá a hacer la compra a la Libertad, a la Antonia, al Diego…?’. Ells han estat cuidant i mimant a tota aquesta gent gran del barri. I són nois del carrer. I ja ho feien abans de la pandèmia”.

Durant molt de temps el Xavi va ser president de l’Ateneu Popular 9 Barris. No fa gaire que ha ficat la poteta a L’Harmonia, a Sant Andreu. I com que no vol que els seus estalvis estiguin a La Caixa, els té a Coop57, una cooperativa que finança projectes que, d’una altra manera, no tirarien endavant. Ens parla de la iniciativa Gazpacho Gitano, un projecte de cuina comunal i per a la reinserció al barri de les Tres Mil Viviendas de Sevilla. “És emocionant, perquè és pura base, puro barrio dignificant-se”.

En 10 anys, explica, el Gòtic ha perdut el 40% de la població. I enumera el reguitzell de comerços que han tancat per donar pas a “cucuruchitos de jamón, helados superexóticos, masajes, supermercats d’alcohol…”. “La pandèmia ens ha de permetre fer una reflexió de quina ciutat volem”. Com ens en sortirem? “Amb economia social i solidaria, i amb cooperació de tots els espais comuns”.

Els actors d’aquesta pel·lícula: el CAP Gòtic, el Centre de Dia, els Serveis Socials, La Negreta… “Y el cartero”.

L'entrada “A la gent, quan li dius pel seu nom, li canvia la cara” ha aparegut primer a Carrer.

Jaume Perich (1941-1995) fou un dels nostres referents més sòlids en el camp de l’humor en el darrer terç del segle XX. La seva especialitat era un humor punyent, construït amb frases breus i esmolades, acompanyades -o no- de dibuixos sintètics i expressius. Va morir massa jove, de manera fulminant i inesperada, amb tot just 53 anys, en plena maduresa creativa.

Avui, un quart de segle després de la seva mort, el pas del temps ens ha permès veure ben clar allò que aleshores ja intuíem: Perich fou un geni. Una ferotge intel·ligència, un gran talent i una enorme capacitat de treball, units i dedicats a l’objectiu de fer riure i desvetllar, mitjançant la rialla, el pensament crític. Cadascuna de les seves obres aconsegueix fiblar la consciència dels lectors, encara avui igual que en el moment que van ser escrites, fa més de trenta, quaranta o cinquanta anys!

Perich és divertit, però també amarg, perquè la seva lucidesa incisiva ens enlluerna, mentre que alhora ens permet descobrir d’una llambregada les febleses del nostre món i de nosaltres mateixos com a societat i com a persones, i això sempre acaba per deixar mal sabor de boca.

La troballa del sobre groguenc
Fa poc, remenant els papers que Perich va deixar, va aparèixer un sobre, ja groguenc, amb un centenar de fulls amb anotacions i dibuixos. Es tractava del material de treball d’una idea molt personal que ell havia estat desenvolupant: un llibre, amb textos i dibuixos en clau autobiogràfica que satiritzava l’educació religiosa del franquisme que ell -com tants d’altres- havia tingut el privilegi de sofrir en primera persona.

Hi havia papers de diverses mides i textures, cosa que permetia veure ben clarament que havia anat desenvolupant aquell projecte al llarg de diferents etapes. Algunes de les versions dels dibuixos ja es podrien considerar bones per publicar, en altres fulls s’hi trobaven escenes amb diversos graus d’acabat: algunes estaven a penes esbossades i altres amb un dibuix més acurat, però era fàcil de veure que el llibre que Perich volia fer era allà, gairebé a punt.

Anticlerical convençut i militant, el seu pas per l’escola el va marcar en aquest sentit, ja que en ben diverses entrevistes que li van fer al llarg de la vida, el tema dels rigors de l’educació religiosa és recurrent. Al llibre hi trobem passatges de gran mordacitat i d’altres que ens commouen amb la seves confidències íntimes. No ens enganyem, tot plegat traspua una certa tristor, una ràbia continguda, i mostra sota el vel de la ironia el que fou una infantesa dura, sota el jou del franquisme i d’aquell ensenyament religiós salvatge i cruel.

Perich realitza un exercici d’introspecció i alhora elabora una sàtira molt punyent a la vida en aquest país en una època molt concreta, en la qual gent ben diversa s’hi pot sentir identificada, o com a mínim, saber reconèixer vivències personals o de persones properes. En el fons, la penicil·lina de Perich és un remei contra la desmemòria, contra l’oblit que permet que aquest país basculi de nou cap al feixisme.

I gràcies al servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona, l’Arxiu Històric de la Ciutat i Angle Editorial, aquest llibre ha vist la llum de la manera més similar -crec- a la que ell hauria desitjat que s’edités.

En realitat, aquest llibre no és una recopilació de dibuixos publicats anteriorment en diaris i revistes -com la majoria de llibres que publicà al llarg de la seva carrera- sinó un material nou, absolutament inèdit que pensà i dibuixà per ser publicat en format llibre.

Publicar les desventures del petit Perich -sempre abillat amb un abric de color verd penicil·lina que la seva mare l’obligava a portar- és un acte necessari per fer justícia al llegat d’aquesta figura fonamental del nostre humor gràfic. En la mateixa línia, una gran exposició al Born Centre de Cultura i Memòria -prorrogada fins el gener de 2021- permet descobrir el seu immens talent, a banda de mostrar documents inèdits, esbossos, guions i material de treball, el seu primer dibuix publicat, o algunes joies de la seva producció.

Perich va retratar la nostra societat durant gairebé mig segle. Els ninotaires d’avui ens reconeixem, obertament, hereus de Perich. I és que la seva manera desacomplexada d’acarar la realitat, el seu estil concís, implacable i extremadament crític, ha deixat una marca tan gran en la professió que tots volem ser Perich.

Però a més, la seva obra va aconseguir arribar a tota la societat, i molts lectors se la van fer seva. Va ajudar els ciutadans d’aquest país a perdre la por, a obrir els ulls i a fer que es desvetllés el seu sentit crític. Perich és un referent intel·lectual de diverses generacions, i per això, ja no és patrimoni dels humoristes, ni dels periodistes, sinó que forma part de l’essència d’aquest país.

Una experiència agredolça
Vint-i-cinc anys després de la seva mort veiem no només que l’obra de Perich encara és vigent, sinó que fou capaç d’assenyalar amb una lucidesa colpidora el moll de l’ós de les qüestions fonamentals que encara avui pertorben la nostra societat.

Retrobar Perich és una experiència agredolça. Cada frase, cada dibuix, rellegit avui, causa el mateix impacte demolidor que en el moment en què fou escrit. Això diu molt de la seva capacitat d’anàlisi, i potser diu ben poc d’aquest país i d’aquesta societat…

Potser hi ha qui pensa que el Perich era tan sols un senyor que feia dibuixos i deia coses divertides, però d’aquí a uns quants anys, quan siguem un altre país, un país culte i seriós, Perich hauria de ser recordat com a un dels grans pensadors del segle XX.

Carrer recomana: Humor amb ulls de gat
Exposició temporal coproduïda amb l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i comissariada per Jaume Capdevila-KAP. Al Born CCM (Sala Casanova). Fins al 10 de gener de 2021
Excel·lent complement al llibre Un abric verd de penicil·lina!

L'entrada La Penicil·lina de Perich, un remei contra la desmemòria ha aparegut primer a Carrer.

La centralitat ha transformat tots els barris en una de les principals àrees d’especulació immobiliària, fenomen que afecta negativament la cohesió social i les condicions de vida del veïnat, especialment per l’augment dels preus de l’habitatge, el gran nombre de desnonaments i la pèrdua del teixit comercial de proximitat.

El conjunt d’aquests barris aplega un total de 270.000 veïns i veïnes d’una forta diversitat social, que suposen una part important dels habitants del municipi de Barcelona i concentren moltes i diverses activitats. Creiem que, tot i aquest pes demogràfic i econòmic, el veïnat de l’Eixample i la seva història estan oblidats.

Els “altres” Eixamples
Es parla sobretot del Modernisme de la seva part central (anomenada el Quadrat d’Or), dels seus arquitectes, promotors i constructors, i molt poc dels altres barris més enllà d’aquest espai hipervalorat.

Tot i la tasca desenvolupada per les cinc associacions veïnals i altres grups i entitats, els barris de l’Eixample tenen escassa presència als mitjans de comunicació, i són també comptades les publicacions que tracten sobre la seva història o la seva memòria. Poc se’n parla de l’associacionisme, tant del lligat amb la ciutat com el que es va anar desenvolupant a nivell de cadascun dels barris des dels principis de la seva urbanització fins avui.

És cert que la trama de l’Eixample dissenyada per Ildefons Cerdà ha sigut objecte d’un gran nombre de recerques i estudis urbanístics, obra d’arquitectes i acadèmics, però no disposem encara avui de cap història veritable i completa dels processos de creixement urbà i desenvolupament econòmic i social del districte actual.

L’únic treball de conjunt, realitzat sota el títol Estudi de l’Eixample pel Laboratori d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona es publicà el 1983, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta publicació es dedicava en la seva major part a qüestions urbanístiques (tipologies, xarxes viàries, edificació, illes, traçats), amb escassa referència a la població i les activitats econòmiques.

En la mateixa línia, a les darreres dècades diferents activitats i publicacions han tractat el Pla Cerdà, entre les quals destaca l’exposició L’Eixample Cerdà. 150 anys de modernitat, que es va realitzar l’any 2009 amb motiu de la celebració del segle i mig de l’aprovació del Pla. Aquesta exposició, tot i ser de major abast temàtic, tampoc aplegà massa informació sobre qüestions relacionades amb l’habitatge, la població o l’economia de les diferents àrees que conformen el districte.

Dintre d’aquest panorama destaquen les tasques capdavanteres dels llibres de Jaume Fabre i Josep M. Huertas a partir de la dècada del 1970, així com els treballs de recuperació de la memòria històrica dutes a terme més endavant per algunes associacions, historiadors i arquitectes. Podem esmentar especialment les exemplars recerques sobre el Passeig de Sant Joan i el seu entorn realitzades per l’arquitecte Antoni González Moreno-Navarro.

Recollir i coordinar lluites
Precisament, en aquest moment caldria recollir i coordinar les veus de les diferents reivindicacions que s’estan realitzant des de la comunitat educativa de les escoles dels barris de l’Eixample i de les associacions veïnals en relació a la recuperació de la Model, o les seves reivindicacions per augmentar el nombre de centres educatius públics. I més recentment, el treball d’altres plataformes com Eixample Respira, les lluites contra la turistificació o per la regulació d’obres poc consensuades, com l’ampliació de la Sagrada Família o de l’Hospital Clínic, que afecten directament i indirectament el veïnat, i d’altres que estan sense resolució, per exemple el futur del taller Masriera.

Catàleg per revisar
Davant de la complexitat i amplitud de les propostes, algunes de les quals ja estan en curs, plantegem un projecte per completar el coneixement i la defensa del patrimoni i la memòria històrica dels barris de l’Eixample amb la consideració de bé comú.

Per iniciar aquesta tasca és imprescindible revisar el catàleg de patrimoni arquitectònic històric-artístic a partir de nous criteris, cronològics, transversals, temàtics i de memòria històrica que reconsiderin la seva relació amb el Pla General Metropolità del 1976 encara vigent i amb els serveis municipals d’Urbanisme i de Patrimoni, que han estat tractats en la publicació del Llibre blanc del patrimoni de Barcelona, 2016.

El nou catàleg hauria d’inventariar i, si s’escau, catalogar, les edificacions del període 1914-1950. Aquesta etapa de forta construcció d’edificis residencials en la trama Cerdà, i especialment en determinades parts de l’Eixample com les de l’Esquerra de l’Eixample, Sant Antoni, la Sagrada Família i el Fort Pienc, va representar noves tipologies i estils, des del tardo-modernisme i el noucentisme en totes les seves varietats fins al primer racionalisme i les construccions de postguerra. Aquestes tipologies residencials conformen sovint petits conjunts que defineixen paisatges que donen diversitat a la repetitiva trama de l’Eixample.

Moltes d’aquestes edificacions, amb habitatges força estandarditzats però ben aviat amb equipaments (ascensor, dutxes, safaretjos al terrat) que s’adreçaven a capes mitjanes conformaven en alguns casos, com els del període 1920-1936 i 1939-1950, conjunts paisatgístics que singularitzen i personalitzen la trama Cerdà.

Sovint aquestes construccions ocuparen els espais buits o s’aixecaren al costat de conjunts modernistes que en aquestes àrees també varen sovintejar a final del segle XIX i del segle XX.

Per tant, s’hauria de revisar i inventariar, també, un cert nombre d’edificis modernistes, tant els del modernisme popular que no estan catalogats o ho estan en una baixa qualificació, com d’altres que corresponen al període inicial de la construcció de l’Eixample (1864-1888) que, tot i ha- ver estat estudiats, encara estan desprotegits.

En determinades àrees, alguns edificis dels anys 1920-1930 possibilitaren la construcció a l’interior d’illa de petits passadissos amb habitatges de mínimes dimensions, alhora que s’urbanitzaren passatges amb casetes que aixoplugaren la població nouvinguda de pocs recursos. En aquest període, fins i tot grups de barraques ocuparen solars buits de les àrees perifèriques de l’actual districte que, amb l’avanç de la urbanització, acabarien desapareixent a final de la dècada de 1950. Aquestes formes d’habitatge popular o informal, tot i estar desaparegudes o encara dempeus, formen part també de la memòria històrica de l’Eixample.

Podríem esmentar tres exemples d’actualitat, com és el cas de la desprotecció de la Carboneria, de ben segur el primer edifici residencial de l’Eixample. O del taller Masriera, que mostra les fortes dificultats per evitar la desvirtuació d’edificis emblemàtics fins i tot quan estan catalogats. I finalment, el debat recentment obert sobre el nou ús hospitalari de l’edifici de la que encara és l’Escola Industrial (l’emblemàtica fàbrica Batlló).

La futura revisió del catàleg també hauria de tenir en compte les construccions industrials, tant les desaparegudes com les que resten dempeus, especialment als barris de l’Esquerra de l’Eixample i de Sant Antoni, als de la Sagrada Família i Fort Pienc i fins i tot, al mateix Quadrat d’Or, i senyalitzar-les, com a mostra de la versatilitat econòmica i social de la trama Cerdà i el seu protagonisme en el desenvolupament d’activitats fabrils i de memòria obrera. Paral·lelament, seria necessari destinar més esforços a anar més enllà de les recopilacions d’imatges per completar-les amb estudis de les trajectòries socials, associacionisme, vida quotidiana i reivindicacions obreres dels més de 150 anys de memòria històrica dels barris de l’Eixample.

En resum, s’ha de continuar la tasca empresa fa més de mig segle per Jaume Fabre i Josep M. Huertas Clavería, i als darrers anys per les associacions veïnals del districte i alguns centres cívics, grups d’estudis i grups de memòria històrica, com la que s’ha dut a terme des de la Comissió de la Memòria Històrica de l’Eixample.

Propostes a partir de l’agenda veïnal
Partint de la tasca que estan realitzant les entitats, assenyalem algunes propostes per avançar en el reconeixement del patrimoni i la memòria històrica i en la defensa de la qualitat de vida del veïnat.

1. Atendre les necessitats del veïnat augmentant els equipaments públics assistencials, escolars i els espais verds, amb especial atenció al desenvolupament del projecte de la Model i de l’interior de les illes encara no transformades en espai públic.

2. Control de la contaminació.

3. Evitar la turistificació, l’especulació immobiliària i els desnonaments.

4. Conèixer i defensar el patrimoni i la memòria històrica.

5. Mantenir i potenciar el comerç de proximitat i repensar activitats productives de caràcter cooperatiu als futurs espais verds públics de l’interior d’illes (antics cinemes Rex i Dorado) i en les noves promocions i reformes d’edificis.

6. Debatre i consensuar les noves propostes urbanístiques tenint en compte les necessitats de cadascun dels barris.

L'entrada En defensa de l’Eixample i els seus barris ha aparegut primer a Carrer.

Certament, la pandèmia que estem patint, i que a hores d’ara no sabem quant de temps i com continuarà, ens està fent viure la ciutat d’una manera que no sospitàvem, posant de relleu algunes de les mancances de la Barcelona contemporània. Segurament ja les coneixíem, però ara les hem patit amb més duresa. Però en un altre sentit, el confinament més estricte ens ha permès constatar altres maneres de treballar, viure i moure’s. I potser en alguns casos en podem treure alguna lliçó.

L’actual situació ens obliga a reflexionar des de tots els àmbits del coneixement: des de l’antropologia, l’arquitectura, l’ecologia, l’economia, la geografia, la medecina, la sociologia, l’urbanisme… el llistat seria interminable. El món artístic i cultural, l’oci, l’esport, s’han vist profundament alterats. En algun cas, i penso en l’esport d’alta competició, i sobretot en el futbol, fent-nos notar que potser no és tan important i que podem viure sense ell. Les dinàmiques dels moviments socials han patit molt, i d’això se n’ha parlat poc. La ciutadania, tots ens hem vist sacsejats.

Més enllà de la capacitat d’adaptació dels éssers vius (els humans també), més enllà de l’enginy, de veure com es pot viure d’altres maneres a les nostres cases, per a una gran part de la població confinar-se ha representat enclaustrar-se en habitatges petits. I així hem comprovat que la majoria acaben essent espais per recuperar allò que Karl Marx anomenava força de treball. Els desequilibris s’han posat de manifest amb cruesa. I com a resultat, la necessitat d’una altra ciutat.

Una de les característiques de la ciutat mediterrània, i de Barcelona en concret, és la seva densitat. Aquest tret, que sovint ha estat lloat per la seva capacitat de generar vida urbana, ha facilitat enormement la difusió de la pandèmia. La manca d’espai verd a la ciutat, especialment en alguns barris, i el desig d’obtenir-ne més, s’estan fent notar amb força. Cal amb urgència un planejament urbanístic que doni resposta a aquesta necessitat, i unes inversions que permetin realitzar amb celeritat allò que els plans proposen. La ciutat post pandèmica ha de ser més verda.

I quan hem pogut sortir de casa, l’espai públic s’ha vist col·lapsat, gratament. En el moment que un carrer es tallava al trànsit rodat, s’omplia de gent. La meva imatge és la del carrer Gran de Gràcia convertit en un passeig, en un lloc de trobada casual d’amistats “emmascarades”. Però la represa ha dut l’Ajuntament a jugar per moltes bandes a la vegada. L’increment de l’espai de terrasses no es pot consolidar. Certament, les terrasses formen part de la cultura mediterrània, però no hem d’hipotecar l’espai públic al consum.

La visió d’una ciutat buida, sense cotxes, ha copsat. Si bé podia recordar-nos la d’algunes pel·lícules apocalíptiques, també ens feia somniar en una ciutat més tranquil·la. Però això solament seria possible amb una altra ordenació de la població i de les activitats productives en el territori. I, és clar, amb un potent i enxarxat transport públic. Les imatges vistes ens han permès imaginar-nos una altra ciutat. No les oblidem. A veure si ens alliçonen a nosaltres, i a les administracions.

El confinament ha posat de relleu les mancances de la major part del parc d’habitatges de Barcelona. Habitacions de 6, 8 i 10 metres quadrats. Menjadors i sales de dimensions més que ajustades. I molta gent vivint al mateix pis. Aquest és el retrat. Viure tancats en aquest món ha estat dur per a una unitat familiar amb un o dos fills, i no diguem si eren més. Tal com deia, la majoria dels habitatges més aviat han estat pensats per recuperar-nos de la feina diària i preparar-nos per a la de l’endemà. També en matèria d’habitatge, el moment viscut ens l’ha de fer pensar d’una altra manera. I més quan l’anomenat teletreball es promou més enllà d’aquesta pandèmia.

L’arquitectura dels habitatges ha de repensar-se (tal com es diu ara, en què el prefix “re” es fa servir amb profusió). Cal valorar la flexibilitat dels espais. Les terrasses i els terrats han estat àmbits preuats. Teletreballar a casa, pot estar bé, però per fer-ho en condicions cal un altre tipus d’habitatge. De totes maneres el problema de fons no és de disseny, sinó econòmic. El més difícil no és pensar cóm haurien de ser aquests nous habitatges, sinó que siguin de preu assequible. I per a això cal un control del preu de lloguer, posar al mercat l’habitatge buit, reduir els pisos turístics. Cal una activa política d’habitatge públic. Si no, totes aquestes millores, com les anteriors, no acaben sent una altra cosa que altres factors gentrificadors.

D’entre les lliçons de la pandèmia, una és ben diàfana: no podem dependre del turisme. Des dels moviments socials, des de l’Assemblea pel Decreixement Turístic fa temps que es proclama. Més que fer anuncis per atraure turistes cal treballar per canviar l’actual model productiu del país. Que no sigui fàcil no vol dir que no sigui necessari, i urgent. Des dels moviments socials haurem de tenir en compte les lliçons, positives i negatives, de la pandèmia. I des de les administracions també ho haurien de fer. El nou Pla Director Urbanístic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ofereix una ocasió.

L'entrada Necessitem una altra ciutat ha aparegut primer a Carrer.

Si més no, en un dels fronts que manté oberts als jutjats i el que ara li urgeix més: el que investiga la seva activitat al capdavant de l’agència pública Barcelona Regional, durant els anys en què fou tinent d’alcalde d’Urbanisme i Medi Ambient de la ciutat, en el quadrienni 2011-2015.

Preacord amb la fiscalia
El passat mes de juny, segons una informació d’El Periódico de Catalunya, Vives té “pràcticament ultimat” un principi d’acord amb la Fiscalia de l’Audiència de Barcelona, que inicialment li demanava cinc anys de presó per haver contractat fraudulentament un altre alt càrrec de l’espai polític, CiU, com a assessor de Barcelona Regional durant els anys 2012 i 2015, unes tasques que no va desenvolupar mai.

Segons l’acord extrajudicial, l’exedil admetria els delictes de falsedat documental, prevaricació i malversació de cabals públics que se li imputen, a canvi d’una condemna a presó inferior als dos anys (que li evitaria ingressar-hi) i una multa de 60.000 euros. El pacte s’hauria tancat aleshores perquè, en principi, el cas tenia data de judici per al juny passat, però es va retardar -en principi, fins a l’octubre- per la dificultat de desplaçar-se del principal acusat en plena pandèmia, ja que viu per motius laborals fora de l’Estat.

El febrer passat, el fiscal delegat d’Anticorrupció a Barcelona havia presentat les seves conclusions de la investigació sobre l’activitat de Barcelona Regional mentre va estar sota les regnes de Vives, i demanava el processament d’aquest, juntament amb el director general de l’agència del moment, Willy Muller i l’exalcalde convergent de Cervelló, Jesús Arévalo.

Per a tots ells peticionava cinc anys de presó i indemnitzacions a l’administració de 155.000 euros. És la quantitat que l’escrit de la fiscalia considera que Arévalo es va embutxacar il·lícitament, mitjançant un contracte de treball fictici amanit per Vives i Muller, pel qual va ingressar 34.000 euros mensuals bruts, en qualitat d’assessor per prestar “assistència tècnica al projecte Model urbà i metropolità de dispersió de contaminants”, però gairebé no hauria posat mai els peus a la seu de Barcelona Regional.

Segons els arguments de la fiscalia, Arévalo hauria demanat al seu partit, l’extinta UDC, una fórmula per compensar la pèrdua de poder adquisitiu que li va ocasionar esdevenir alcalde.

El “cas Leslie”
L’afer, que s’origina l’any 2015, s’ha conegut fins ara com el cas Leslie, per la tirada mediàtica d’un altre dels investigats inicialment, Antoni Miquel Cerveró, conegut amb aquest nom artístic com a cantant del grup musical Los Sírex.

Miquel, regidor de CiU als anys 90, també va ser contractat per Barcelona Regional els anys 2014 i 2015 i va rebre 59.544 en salaris per tasques d’assessoria. Més endavant, l’any 2017, després que els principals investigats declaressin davant del jutge, la fiscalia va retirar les acusacions contra Miquel, ja que va donar per bona la documentació que aquest va presentar per acreditar que sí que havia treballat per a l’Ajuntament com a mediador veïnal al districte de les Corts. Amb tot, l’Ajuntament de Barcelona, personat al cas com a acusació particular, sí que manté per ara les peticions de càrrecs contra el vocalista.

En la seva compareixença davant de la jutgessa del cas, aquell mateix març de 2017, Vives va defensar que tant Arévalo com Leslie sí que havien treballat per a la corporació municipal, tot i reconèixer que les tasques que van dur a terme no tenien res a veure amb les activitats pròpies de Barcelona Regional, un fet que va justi car perquè, segons ell “era una pràctica comuna” a l’administració contractar personal de confiança a través d’empreses públiques, per agilitzar-ne el procés.

El cas que pot acabar amb una condemna de mutu acord per a l’extinent d’alcalde convergent es va iniciar poc després de la sortida de Xavier Trias del consistori, quan un seguit de denúncies anònimes de personal intern de Barcelona Regional van derivar en l’obertura d’una auditoria interna encarregada per l’Ajuntament.

La investigació va concloure que la disbauxa comptable que va caracteritzar la gestió del tàndem Vives-Muller es va materialitzar en unes despeses injustificades per damunt dels dos milions d’euros, raó per la qual el plenari va aprovar l’obertura d’una comissió d’investigació (davant de la qual els dos principals assenyalats es van negar a prestar declaració).

Organismes confusos
Barcelona Regional, Agència de Desenvolupament Urbà (BR) és un consorci públic creat el 1993 per l’alcalde Pasqual Maragall per fomentar l’impuls de projectes i reformes urbanístiques de llarg abast, seguint la petjada de les grans transformacions preolímpiques.

Al seu accionariat hi són representats, a part de l’Ajuntament de Barcelona, l’Àrea Metropolitana, TMB, el Consorci de la Zona Franca, l’Autoritat Portuària de Barcelona, Adif, Aena i Mercabana. Però a partir de l’any 2009, BR s’integra en un altre consorci, publicoprivat, en aquest cas, el Barcelona Strategical and Urban System (BCNSus), una Agrupació d’Interès Econòmic dedicada a la promoció econòmica de Barcelona a l’exterior.

Segons l’auditoria municipal, Barcelona Regional va centrar les seves activitats durant els anys de Vives en la seva participació a BCNSus, que van ocasionar una gran quantia de despeses injustificades en viatges i allotjaments superiors a 500.000 euros en activitats de caràcter “ruïnós i antieconòmic” que no van aportar cap benefici a la promoció internacional de la ciutat.

La confusió entre un i altre organisme era tal que moltes tasques del BCNSus s’encarregaven directament a Barcelona Regional, sense que fossin deliberades pel seu consell d’administració; i que BR va arribar a demanar a l’Ajuntament una subvenció d’1,3 milions d’euros aproximadament la meitat dels quals s’haurien destinat, segons l’auditoria interna, a sufragar les despeses de BCNSus. I que tot i que el consorci de promoció internacional va ser formalment liquidat l’any 2014, Barcelona Regional va continuar duent a terme tasques que hi tenia derivades durant més d’un any.

Un problema que es diu 3%
Tot i ser el maldecap judicial més urgent per a Antoni Vives, el cas de Barcelona Regional és peccata minuta comparat amb el que l’espera més endavant.

I és que l’exregidor de Barcelona també està inclòs en el macrosumari de l’anomenat cas 3%, que investiga el presumpte finançament il·legal del partit (avui en extinció) a través del cobrament de comissions per adjudicacions d’obra pública a través de donatius a fundacions adscrites.

En el seu escrit de conclusions, conegut el passat mes de juliol, el magistrat de l’Audiència Nacional espanyola José de la Mata inclou a l’ex alt càrrec municipal entre el llistat de 28 persones a qui sotmetre a judici.

En concret, assenyala Vives com una peça clau en l’arquitectura de les comissions il·lícites en algunes obres públiques adjudicades des de Barcelona d’Infraestructures Municipals (BIMSA), una altra empresa pública que va presidir, o pel Port de Barcelona, del qual fou vicepresident: entre altres, el Consorci d’Educació de Barcelona, els accessos a l’ampliació del Port, el reforçament del Dic de l’Est de la zona portuària, la reforma de la plaça de les Glòries o la remodelació del Paral·lel.

L'entrada Barcelona Regional, la repartidora d’Antoni Vives ha aparegut primer a Carrer.

Vam haver de bregar amb una doble desconfiança. Per una banda, la que el poder i els poderosos sempre senten vers el poble organitzat que vol exercir els seus drets, sigui quin sigui el dret l’existència del qual es reivindica, precisament exercitant-lo, i per l’altra la desconfiança del sistema judicial i els seus operadors davant l’acusació popular.

L’acció popular penal és una peculiaritat del sistema judicial espanyol, desconeguda més enllà dels Pirineus. És la particular forma de participació del poble en un dels tres poders de l’Estat que els il·lustrats espanyols van establir. Altres països van optar per l’elecció popular dels jutges, i altres pels judicis amb jurats populars. A Espanya es va optar per aquesta figura que té entrada a la seva història constitucional precisament amb la primera constitució, la de les corts de Cadis de 19 de març de 1812 i des de llavors, amb major o menor abast, ha estat present en tots els textos constitucionals espanyols.

La Pepa la recollia com a realitat preexistent i en limitava les funcions als casos de suborn i prevaricació dels jutges i magistrats en el seu article 255. Cal recordar que aquella constitució era la que també establia l’obligació dels espanyols d’ambdós hemisferis de ser justos i benèfics i que la finalitat del govern era la felicitat dels ciutadans. En fi, temps il·lustrats que no tornaran.

L’acusació popular, criticada en ocasió del seu exercici torçat per artefactes com Manos Limpias o Vox, corre seriós perill de quedar només en una possibilitat nominal en ocasió de l’aprovació de la nova llei d’enjudiciament criminal que torna a estar en mans d’una comissió d’experts, tal i com va passar amb la jurisdicció universal.

A la causa del Palau no ens hi volien. Ni el jutge, que va fixar una elevada fiança i l’obligació inicial de litigar amb la Diputació de Barcelona que vàrem poder evitar finalment, ni la fiscalia anticorrupció, que volia tenir el monopoli de la investigació, ni el consorci del Palau, que va tenir una actuació més aviat limitadora de la investigació, ni per suposat els acusats, que van intentar que no poguéssim formular el nostre escrit d’acusació.

Hi vam ser, i vam impulsar la investigació amb èxits i fracassos, en aquest darrer capítol cal recordar que no vam ser capaços de conduir la investigació cap als fons desviats de la subvenció del Ministerio de Cultura del govern Aznar per a la reforma del Palau.

Quant als èxits, sempre han de ser compartits i cal destacar per la seva importància la rigorosa i incansable tasca d’en Joan Llinares que, des de la seva direcció de crisi del Palau va anar subministrant al jutjat elements i documents que no havien estat trobats pels Mossos que van mantenir viva la ama de la investigació

Globalment, però, el fracàs va ser anterior i va ser-ho de tothom com a societat, ja que la llarga impunitat de què van gaudir tots els implicats va ser compatible amb, almenys, una denúncia anònima a Hisenda datada l’any 2002, en què s’alertava de la gran circulació de diner negre, de la doble comptabilitat i de la utilització de recursos públics per realitzar obres als habitatges particulars dels directius.

Escrutat el funcionament del Palau durant la instrucció i el judici, aquest nivell de coneixement venia d’alguna persona de dins del Palau, de dins de l’oficina de direcció. ¿Podem arribar a imaginar el grau de frustració del denunciant en veure que ningú no feia res després de cursar la denúncia? I, ¿per què no es va fer res?

Doncs resulta que a Espanya no es dona valor a les denúncies si són anònimes, i a més no es protegeix el denunciant per les represàlies que pugui patir, de tal manera que es desincentiva la principal eina contra la corrupció, ja que no és possible un cas de les dimensions del Palau sense que moltes persones en tinguessin coneixement, almenys parcial, de conductes i fets realment molt sospitosos.

El sovint glossat efecte “catàrtic” del cas Palau, sembla no haver estat tal, ja que en aquest aspecte no sembla haver produït ni la convicció social ni política de la necessitat de protegir els anomenats “alertadors” (neologisme que prové del francès lanceur d’alerte, i que els anglosaxons han batejat com whist-leblower), és a dir, aquelles persones que tenen coneixement de conductes corruptes i ho volen/ poden posar en coneixement de les corresponents autoritats de control.

I és que el 26 de novembre de 2019 es va publicar la Directiva 2019/1937 per a la protecció de les persones que informen sobre infraccions del Dret de la Unió, que pretén garantir una protecció efectiva i equilibrada als alertadors, i els estats membres disposen d’un termini de dos anys per adaptar les seves legislacions nacionals als requeriments de mínims de la Directiva. Aquesta obligació representa una oportunitat per posar negre sobre blanc el pretès efecte catàrtic del cas Palau, però no sembla que aquest tema estigui rebent l’atenció que mereix.

Ara mateix el silenci no només segueix essent més segur que la denúncia, sinó que és més ben vist. La implantació d’alternatives segures al silenci permetria impulsar un canvi cultural que reconegui el valor cívic de la denúncia en defensa d’allò que és públic i de tothom. L’aire de la gestió de la cosa pública també ha de ser respirable.

L'entrada Acusació popular, doble desconfiança i una oportunitat ha aparegut primer a Carrer.

També s’ha confirmat el comís de 6,6 milions a l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) com a guanys obtinguts mitjançant tràfic d’influències, i tres anys de presó i multa de 3,7 milions al seu extresorer, Daniel Osácar.

Lladres de guant blanc
Les penes castiguen el saqueig del Palau de la Música per part dels seus gestors durant almenys una dècada i la conversió d’aquesta institució cultural en una maquinària per finançar il·legalment CDC. De les comissions del 4% que es cobraven de l’empresa Ferrovial a canvi d’obra pública, el partit es quedava el 2,5% i l’1,5 restant anava a parar a les butxaques de Millet i Montull.

Més enllà dels fets provats, la societat catalana es va haver d’enfrontar a l’evidència que una part de les seves elits familiars, polítiques i econòmiques van ficar la mà a les arques públiques durant anys amb total impunitat i amb la tranquil·litat que ningú no gosaria denunciar-ho, i ho va saber en un moment de crisi econòmica i retallades que estrenyien el cinturó d’una part important de la població, inclosos els cantaires dels concerts que organitzava el mateix Palau mentre que el seu patró anava de vacances amb la família a països exòtics “de franc”.

Han passat 10 anys des que va esclatar un escàndol davant del qual el moviment veïnal va considerar que havia d’actuar, i ho va fer presentant-se com a acusació popular al judici, decisió que va representar un llarg camí ple d’entrebancs. Els mateixos que es van posar a les denúncies anònimes que van alertar de les irregularitats molts anys abans de l’escorcoll del Palau, les investigacions que va portar a terme Joan Llinares per esclarir què havia passat i posar ordre a la institució, o que han aconseguit tapar una part de la trama corrupta: la que apunta a la connexió del Palau de Millet amb la FAES de José Maria Aznar.

No va ser un camí de roses
Al febrer de 2010 diverses entitats ciutadanes representades per la Favb van ser acceptades com a acusació popular al judici, previ pagament de 6.000 euros de fiança (un milió de les antigues pessetes). Havien decidit personar-se en el marc de la Campanya contra la corrupció i la impunitat, en defensa del bé públic, que es va crear quan al juliol de 2009 tothom va presenciar atònit a la televisió l’escorcoll policial del centre cultural a cop d’ordre judicial.

Perdut el recurs contra el pagament d’una fiança que van titllar de “dissuasòria” i que conculcava el dret a exercir l’acusació, i lluny d’acoquinar-se, les entitats van engegar una campanya ciutadana de recollida de fons a través de 200 bons solidaris a 50€ que va arribar a recaptar 9.800 euros, 6.000 per a la fiança i la resta per cobrir despeses jurídiques.

Això va permetre ser presents al judici i exigir la depuració de responsabilitats en nom d’un veïnat que, perplex i indignat, veia com el que semblava una apropiació privada de Millet i Montull s’anava convertint en una operació de finançament il·legal a gran escala d’un partit polític amb la complicitat d’una constructora que pagava la mossegada per aconseguir contractes públics.

500 folis de sentència
Van ser quatre mesos de judici repartits en més de 50 sessions per a una causa que va ocupar milers de pàgines i que va acabar amb una sentència de 500 folis. Al banc dels acusats, 16 persones encapçalades pel “patrici pocavergonya”, com va batejar l’acusació popular a Fèlix Millet, acompanyat del seu escuder Jordi Montull, el tresorer de CDC Daniel Osácar i diversos directius de la constructora Ferrovial.

L’advocat de la Favb, Àlex Solà, va publicar a la web de la Favb des del primer dia del judici una mena de diari de sessions personal sota el nom de “Quadern de bitàcola”. Amb un llenguatge entenedor i fugint de tecnicismes jurídics, relatava la manera, moltes vegades hilarant, com s’anava desfent la teranyina sargida al voltant del Palau. Encara es pot consultar escrivint al cercador de la web de la Favb les paraules clau “CasPalau” o “bitàcola”. Una lectura molt recomanable que és millor abordar-la amb un protector d’estómac.

Comunicat de la Favb del 15 de gener de 2018, dia en què es va publicar la sentència

La Favb, raonablement satisfeta amb la sentència, demana l’assumpció de responsabilitats polítiques

A falta d’una lectura en profunditat dels més de 500 folis de la sentència del Palau de la Música que s’ha fet pública aquest matí, la Favb valora positivament el text perquè revela de forma entenedora com es va poder produir el saqueig d’una entitat cultural de les dimensions del Palau durant més d’una dècada sense que ningú no ho investigués ni es prengués cap mesura per aturar-ho. Una sentència que, més enllà dels possibles recursos i penes finalment executades, dona la raó a les tesis de l’acusació popular representada per la Favb.

La Favb considera que l’escrit prova tant l’espoli de l’entitat per part dels seus màxims responsables com l’aprofitament de CDC per finançar-se de manera irregular a través del Palau amb obra pública adjudicada a Ferrovial i demana l’assumpció de responsabilitats polítiques. Lamenta que la instrucció tan allargada en el temps hagi donat lloc a la prescripció d’alguns dels fets provats així com a la reducció d’algunes de les condemnes. Un llarg procés durant el qual s’ha mantingut la consciència crítica de la ciutadania exercida al capdavant de l’acusació popular.

Cal destacar la tasca valenta i honesta de persones com en Joan Llinares i agrair el suport de les que van contribuir al pagament de la fiança de 6.000 € que es va interposar a la Favb per poder continuar com a acusació.

Els responsables de la Favb valoren que l’espoli groller no s’hauria pogut dur a terme sense la sensació de total impunitat de què gaudien els responsables del Palau. Però més important encara és que el cas Palau ha destapat tot un entramat de funcionament irregular sobre el que van fallar els sistemes de vigilància i de control sobre els diners públics, que segurament no fan del Palau un cas aïllat. Vetllar perquè aquestes situacions no es produeixin és una de les funcions dels moviments socials.

La Favb també es mostra satisfeta amb la decisió de l’Ajuntament de Barcelona d’enterrar definitivament el projecte de l’hotel del Palau i recorda que les irregularitats urbanístiques del seu planejament, denunciades pel moviment veïnal de Ciutat Vella, van donar el tret de sortida per començar a fiscalitzar la trama del Palau.

L'entrada Es tanca el cercle de ‘cas Palau’: el veïnat hi era ha aparegut primer a Carrer.

Tot un escenari èpic on hi ha persones exhaustes a les quals s’ha anomenat herois i heroïnes fins que han reclamat els seus drets laborals o ens han demanat una vegada i una altra que no oblidem la nostra vulnerabilitat i interdependència.

Posar les cures i la vida al centre de les polítiques (incloses les polítiques urbanes) és quelcom que sempre queda bé sobre un paper, però que encara suposa -curiosament- una de les majors revolucions, i exigeix valentia i determinació per part de tots els poders públics.

L’espai de la ciutat, igual que la nostra vida al planeta i els recursos naturals que hi ha, no són infinits (per molt que ja hi hagi gent pensant en “conquerir” la lluna, l’espai exterior i algun altre planeta per fer-hi, per exemple, turisme). Res no pot “créixer” indefinidament perquè implica un trencament de l’equilibri i la convivència del nostre ecosistema urbà, la pèrdua de quelcom. I massa sovint el que perdem o podem perdre és tan valuós que no té preu. O sí que en té?

De qui era l’espai públic de Barcelona abans de la pandèmia de la Covid-19? I en el procés de “desescalada”? I ara, en aquesta anomenada “nova normalitat”? L’espai públic és de tothom? És de la ciutadania? L’espai públic és públic? És més: què vol dir “normalitat”, qui defineix aquest terme i des d’on?

Aquests mesos els conceptes de ciutat cuidadora, sostenible, accessible i humana han xocat frontalment a la pràctica, una vegada i una altra, amb els interessos mercantilistes d’explotació privada (i privativa) de l’espai públic (i de la pròpia ciutat) que -no ho oblidem- ja hi eren a Barcelona i ara només s’han evidenciat encara més.

La pugna històrica de les persones amb diversitat funcional (discapacitat) per guanyar centímetres a les voreres semblava blindada legalment a través de la norma estatal Ordre VIV/561/2010, després de més de 30 anys de batalles (recordem l’històric tancament del SEREM de Barcelona el 1977). Parlem del que s’anomena “itinerari de vianants accessible”, aquells 180 cm d’ample mínim de pas lliure d’obstacles, obligatòriament des de façana, que permet que dues persones es puguin creuar a una vorera.

Persones invisibles
Però la “reconquesta” dels carrers després del confinament per la Covid-19 ha estat desigual, tant per territoris (les accions de millora no han estat equitatives a tots els barris) com per edat, gènere, situació socioeconòmica, estat previ de salut, etc.

Les relacions de poder a l’espai públic s’han tornat a reproduir, i els cossos que no s’han considerat adequats per ser-hi presents han estat de nou aquells valorats com a “no productius” per al sistema capitalista patriarcal (que, com ha quedat palès, també és edatista, capacitista, racista i classista). Encara avui els diaris continuen farcits de titulars on trobem per exemple als infants titllats d’elements perillosíssims per a la salut pública, i notícies amb imatges dels espais de joc de la ciutat precintats com si fossin escenaris d’algun fatídic crim. I al costat, les explicacions d’algú que justifica la no presència a l’espai públic de les persones grans (tancades a casa seva o a les residències) per al seu propi bé.

Tot plegat, fulls de diari que pots llegir tranquil·lament -això sí- prenent un cafè a alguna de les noves taules de terrasses que han envaït les places i carrers.

De les persones amb diversitat funcional pràcticament ni se n’ha parlat als mitjans, perquè fins i tot la seva condició de ser persona, de ser ésser humà amb drets, ha estat qüestionada durant els episodis més greus de l’emergència sanitària. I la seva atenció pel sistema de salut pública va arribar a veure’s compromesa per protocols que van fregar l’eugenèsia i la necropolítica.

Milers de persones segueixen confinades a casa seva a Barcelona (i arreu) sense data de desescalada per la manca d’accessibilitat dels seus habitatges. Però el silenci còmplice facilita la invisibilització i que oblidem les vides que tenen menys valor econòmic per al sistema, tot i que hagin estat protagonistes de transformacions urbanes cabdals a Barcelona.

I és que aquesta “reconquesta” de l’espai públic, com era d’esperar, també ha estat marcada pels interessos econòmics sectorials, on no hi podia faltar el conegut Decret d’Alcaldia, de 21 de maig de 2020, amb el qual s’ampliava la superfície d’espai públic destinada a les terrasses.

Un Decret d’Alcaldia aprovat durant l’estat d’alarma sense tenir en compte les propostes del veïnat i les entitats de la ciutat, i que es caracteritza -a l’igual que l’Ordenança- per una implementació pràctica que massa sovint incompleix (sense cap tipus d’impunitat) tot el marc normatiu d’accessibilitat, entre altres.

Passos enrere en el dret a la ciutat
Generar transformació social i conquerir drets mai ha estat fàcil per a ningú i malauradament la possibilitat de perdre’ls sempre amenaça. I és que el fet que moltes persones puguin desenvolupar les activitats més quotidianes (les que sostenen la vida de tothom sense excepció) i que moltes altres puguin exercir els seus drets, depèn d’aquells centímetres de vorera i espais per a vianants contínuament en perill d’extinció. Perquè l’altra pandèmia compartida per moltes ciutats de l’Estat ha estat la privatització d’allò que se suposava que era l’espai públic.

En aquest sentit, aquests mesos el veïnat i les entitats ens hem hagut d’empassar (fins a ennuegar-nos) molt del treball fet sobre el dret a la ciutat, l’Agenda 2030 i els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), la ciutat jugable, vivible, feminista. Tot per no enfonsar l’economia. Però, quina economia? L’economia de la vida de la ciutadania o l’economia d’algú en concret?

Per conquerir determinats espais, també es feia necessari conquerir-ne uns altres: els espais de participació i d’interlocució política. Hi érem en igualtat d’oportunitats? On eren i són les persones que cuiden? I les dones? Qui hi havia al Pacte per Barcelona, per “reimpulsar” la ciutat?

Davant una situació crítica, el veïnat s’ha organitzat: s’ha cuidat i ha cuidat la ciutat. Tenim l’oportunitat de generar una veritable transformació. I, tot i que el procés serà llarg i complex, allà hi serem -com sempre hi hem estat- les entitats i els moviments socials. Perquè no hi ha ciutat sense ciutadania, cuidem-nos i recuperem la ciutat!

Montserrat García Blasco és activista pels drets de les persones amb diversitat funcional

L'entrada La conquesta de l’espai ha aparegut primer a Carrer.

Què opines del teletreball?

Els orígens del que anomenem teletreball els ubiquem en plena crisi del petroli, els anys 70. Les dues característiques bàsiques de teletreball són el desplaçament del centre de treball a la llar i l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació.

Sempre ha anat apareixent com a resposta a les crisis: abans de la pandèmia es parlava molt de l’emergència climàtica i del problema de la mobilitat, i el teletreball llavors apareixia com una opció. També havia aparegut com una possible solució als problemes de conciliació.

Tanmateix, l’experiència de treballar a casa ha sigut molt diferent en funció del gènere. Històricament, les dones han treballat a la llar teixint, cosint, empaquetant, etc. En tenim milers d’exemples, que no es poden considerar teletreball perquè no hi havia tecnologia de la informació i la comunicació, sinó que hi havia treball manual que es feia des de la informalitat i en plena sincronia amb la dinàmica de casa. En masculí, l’experiència era absolutament diferent: el notari, l’advocat, el metge que tenia el consultori o un despatx a casa, absolutament aïllat de la llar i del treball domèstic i de cures. Un espai preservat, privilegiat i sense interferències de la dinàmica de la vida quotidiana.

Llavors, l’experiència del teletreball amb les característiques bàsiques que apuntaves aquí quasi no existia fins a la Covid?

Abans de la crisi de la Covid el teletreball tenia molt poca presència en el nostre context; només el 4 o 4,5% de la població treballadora ho feia dos o tres dies a la setmana i poc més d’un 3%, com a modalitat fixa. Tenim una cultura laboral molt presencialista on es reprodueix la falsa idea que qui passa més hores a la feina és qui més treballa.

No tenim ni una cultura ni una regulació mínimament estable i sòlida perquè el teletreball no redundi en les desigualtats; en particular, en les de gènere i les de classe. Si el teletreball es presenta com una solució a tots els mals sense que hi hagi una regulació, si no s’executa de manera planificada, sense improvisar, acaba reforçant les desigualtats de partida que ja existeixen.

Per què el teletreball pot reforçar les desigualtats de gènere?

En el context de la Covid, per una banda, hi havia els serveis essencials, on hi entrarien des dels metges fins al personal de neteja, molt precaritzat i molt feminitzat. Després, hi ha hagut els llocs de treball en quarantena, que ni eren essencials ni teletreballables, com l’hostaleria, la restauració, el petit comerç i altres serveis, que en bona part són també molt feminitzats i que han expulsat moltes dones del mercat de treball. Per això els ERTO han afectat més les dones que els homes.

D’altra banda, hi ha hagut serveis no essencials que s’han posat en quarantena però que s’han recuperat abans, que són els més masculinitzats: la indústria i la construcció. Aquesta gestió ha tingut un impacte de gènere claríssim! I per últim, el quart paquet ha estat el dels llocs de treball teletreballables.

Aquí és on es veuen, també, les desigualtats de classe?

El perfil de persona que ha pogut treballar a distància té estudis mitjans alts i està més ben posicionada en el mercat laboral. Durant el confinament, hi ha hagut molts llocs de treball que no eren teletreballables, i són precisament els més precaris. Però és que dins de les feines que sí que ho eren s’han reproduït també les desigualtats, per això dic que el gènere, per a mi, és la variable clau.

En un mateix espai hem hagut de simultaniejar totes les activitats: el treball remunerat, domèstic i de cura. No hem conciliat, ho hem fet tot a la vegada, i les interrupcions, les fragmentacions i els horaris absolutament intempestius és el que ha primat, en especial en el cas de les dones.

Hi ha dades que apunten que això ha tingut costos per a la seva salut: més ansietat, estrès i angoixa durant l’època dura del confinament. I a això se li sumen qüestions que tenen a veure amb problemes estructurals del mercat de treball, com el tema de les ciberviolències: a algunes treballadores, sobretot, se’ls ha requerit que durant el seu horari laboral tinguessin l’ordinador amb la càmera encesa.

I no s’hi podien negar?

Hi ha molt desconeixement, no sabem fins on arriben els nostres drets, fins on podem dir que això és la nostra privacitat i que no se’ns pot exigir tenir la càmera oberta. Ens manca molta formació.

La manca de formació i d’una regulació ha permès que es produeixin abusos en el camp laboral?

Efectivament. Sense aquestes dues coses no tens un marc de referència per saber què es pot fer i què no, o què et poden exigir. Moltes coses van quedar obertes, la qual cosa desprotegeix els treballadors.

El teletreball té potencialitat, sí, però s’ha de regular, han d’haver-hi estructures i al final no pot suposar traslladar-los a ells els costos de la producció, sigui intel·lectual o manual. No podem pretendre que es faci sense que la persona treballadora tingui una compensació salarial per utilitzar la llum, l’internet i l’ordinador de casa seva, o sense que hi hagi directament una facilitació d’aquests recursos per part de l’empresa. I a banda, les recomanacions al voltant del teletreball diuen que està bé sempre que sigui voluntari i combinat amb la presencialitat. El teletreball total no és bo.

Per què no?

Pels possibles costos laborals. Tornem al gènere: el retorn a la presencialitat ha estat major en el cas dels homes que de les dones. Penso que una de les millors polítiques d’igualtat seria fomentar el retorn a la presencialitat de les dones, perquè voldria dir que serien els homes els que es quedarien a casa assumint la responsabilitat del treball domèstic i de cura.

Una situació de confinament, a banda dels costos de salut, de gestió del temps i de conciliació, segurament a mig termini també tindrà costos en promoció laboral. Si tu no hi ets presencialment, sempre trobaràs més obstacles, i aquesta és una de les grans trampes del teletreball o del treball a distància sobrevingut i imposat. Pots fer la feina i ser molt efectiva, però quan s’hagi de promocionar algú, si no hi ets físicament, no se’t tindrà tan present.

El teletreball genera aïllament físic entre els treballadors. Això, sumat al fet que el centre de treball desapareix, pot dificultar l’organització col·lectiva? És un dels riscos?

En el cas de treballadors que de cop es posen a treballar a distància però que prèviament tenien una bona organització col·lectiva, una acció política amb un discurs, una organització, una coordinació, unes reivindicacions i que actuaven com a agent social, en una situació sobrevinguda de treball remot aconsegueixen trobar els mecanismes per continuar amb aquesta acció col·lectiva.

Quan no hi havia aquesta prèvia, organitzar-se col·lectivament és molt més difícil. Treballar a distància té un component d’aïllament social i, per molt que haguem explotat totes les potencialitats de la virtualitat, això també té límits. Fa més difícil trobar espais per socialitzar i posar en comú situacions que provoquen mal estar o donen peu a articular una demanda col·lectiva.

El teletreball exclou la part més intuïtiva, la virtualitat la capa. Quins efectes pot tenir això en les professions que optin per aquesta modalitat?

Hem d’entendre que una modalitat de 100% teletreball no és viable. Hi ha una sèrie de factors, competències i habilitats que no podem desenvolupar davant d’una pantalla. Existeixen aspectes del treball en equip que no es poden suplir virtualment.

En lògica productiva podríem dir que som més productius amb una modalitat mixta, però des d’una lògica humana i de funcionament de les relacions socials, també. Hi ha intangibles que la virtualitat no pot suplir, i des d’un punt de vista normatiu, hauríem de renunciar a qualsevol tipus d’organització social que passés tota per la virtualitat.

L'entrada “Una modalitat de teletreball al cent per cent no és viable” ha aparegut primer a Carrer.