Avui, als pandèmics anys 20, la relació amb el poder és molt diferent: les institucions tenen obligacions de transparència i hi ha informació immediata i en línia sobre gairebé tot. Ara, però, pateix mals com la intoxicació per pressa i sobreabundància i per la imposició de gabinets de premsa amb mentalitat de firewall (tallafocs).

La política avui és comunicació i la comunicació ja no necessita tant els micròfons i rodes de premsa. Una piulada pot ser notícia. Però en canvi exigeix altes dosis de relat, d’imposar una determinada lectura [frame] dels fets i de ràpids contraatacs a les crítiques. Això ha sacralitzat la figura del dircom o cap de premsa, com si l’èxit o fracàs d’un partit no depengués d’allò que fa per a la ciutadania sinó de com ho explica. En això sí que el periodista es troba enmig de política i públic, com a intermediari necessari del flux incessant de propaganda.

L’Ajuntament de Barcelona no viu al marge d’aquesta tendència general. El consistori de la Transició, diuen els veterans, era un colador per a la informació: regidors, caps d’urbanisme i fins al conserge feien declaracions als seus periodistes de confiança -amb o sense anonimat- i per tant les fuites d’informació eren el pa de cada dia. Avui un funcionari que expliqui una intimitat municipal es juga literalment la feina i per tant si rep una petició la notifica ipso facto per evitar-se problemes. Fins i tot els electes! Qualsevol consulta “ha de passar per Premsa”, en l’argot actual.

És a dir, mana la llei de l’embut. I qui té un embut té el poder, quan es tracta d’informació. Les teories que s’estudien a la facultat de Comunicació, com el gatekeeper, l’espiral del silenci o l’agenda setting, es fan realitat dia rere dia en aquest contacte entre informadors i informants. El dret a la informació depèn directament d’aquest entrepà. Hi ha professionals que creuen en el seu paper de facilitadors i d’altres que han assumit com a pròpia la funció de comissari polític. Les pressions per exercir aquest segon rol les haurien de denunciar ells mateixos, però no sol passar. Afloren per l’altra banda, la dels periodistes que reben respostes a mitges o amb retards adreçats a controlar el missatge: Quant s’ha invertit en aquest mercat? “La roda de divendres, fins llavors no direm res”. Què opina l’alcaldessa d’això? “Farà declaracions a la tarda”.

També funciona a la inversa: controlar els anuncis fent que els expliqui el periodista, magazín o mitjà que entra en el joc de portar-se bé i explicar avui el que toca avui i demà el que toqui demà. Disfressades de periodisme d’investigació o exclusives, cada setmana hi ha filtracions o globus sonda interessats a Barcelona. Una xifra que no s’havia fet pública, la voluntat de presentar-se a un tercer mandat o una sentència judicial, per citar tres exemples recurrents. Quan pregunta un dissident, silenci administratiu i excuses.

D’assessors a funcionaris
La pregunta del milió és a qui es deu un gabinet: Al govern que el nomena? A la institució a la que pertany? A la ciutadania que el sufraga? De fet, a tothom una mica. I la proporció de cada lleialtat depèn en gran part del contracte. L’Ajuntament de Barcelona té la peculiaritat, per ser poder local i per dimensió, de ser alhora poder executiu i legislatiu. I això li fa fer equilibris entre la comunicació institucional i la comunicació política, que actualment es tradueixen en una reforma de la contractació dels seus periodistes.

Tradicionalment a Barcelona els portaveus municipals han estat càrrecs de designació directa, per a bé i per a mal: el govern els escollia a dit però ocupaven una part de les cobdiciades places d’assessor a què tenen dret els grups municipals. El creixement del gabinet i la seva professionalització ha portat al fet que part de l’equip es mantingui quan canvia el color de l’Alcaldia, compaginant-ho amb la incorporació o sortida d’alguns integrants.

Finalment el consistori ha optat per incloure aquests llocs de feina a l’enorme convocatòria d’oposicions en marxa, fruit d’una jubilació simultània dels qui van fer créixer la institució amb l’arribada de la democràcia.

Aquest procés de funcionarització que és alhora una oportunitat i una amenaça, depèn de com s’acabi fent i dels mecanismes de garantia que s’hi posin. Cal que els partits polítics -tots- es convencin de les bondats d’una comunicació municipal el més neutra i facilitadora possible, renunciant a teledirigir la resposta a les peticions d’informació. Si no s’ho creuen del tot, acabaran apareixent para-portaveus amb obediència de partit i altres mecanismes a l’ombra per mantenir el control del relat. Ergo, doble despesa pública i poc benefici ciutadà.

Transparència i rigor
Però no tot són males notícies. “No lo vea todo negro”, que deia un mural davant del qual es va fer fotografiar Josep Maria Huertas Claveria. El periodisme d’investigació és possible i molt més assequible que fa una dècada, gràcies a les nombroses webs de Transparència de les administracions. A qui s’ha adjudicat una obra i per quants diners, on s’ha recol·locat un polític defenestrat i què cobrarà, en quin punt està un tràmit… I molt més que avançarem els propers anys, a través d’eines incipients com l’agenda pública dels electes, els processos participatius o les actes de consells d’administració. L’obligatorietat legal de retre comptes només s’aplica al sector públic, però el tercer sector ja l’ha fet seva i el privat s’hi veurà arrossegat tard o d’hora.

A més, quan no es compleixen prou les obligacions comptem amb el comodí de la trucada de la Llei de Transparència, un dret d’empara i d’arbitratge impensable fa 30 anys. El major accés a la informació permet un periodisme més lliure i també empodera la ciutadania organitzada, que fa ús d’aquestes noves eines amb assiduïtat. I aquí tenim també un vector nou d’exigència per a la premsa, perquè les pífies i les intoxicacions poden ser fàcilment rebatudes pels lectors amb dades oficials. El rigor i la independència del poder no són opcionals, perquè la maleïda hemeroteca se’ns aplica a tots i a temps real. Canvia el tauler de joc, però seguim jugant la mateixa partida.

L'entrada La premsa local i el poder, més comissaris, però més transparència ha aparegut primer a Carrer.

Però no és la primera vegada que es dona per acabada la premsa pobra, la que editen les associacions de veïns. L’any 1979 la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona va muntar una exposició a la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu on es mostraven les 45 revistes que s’editaven en aquell moment. Però mentre l’exposició va restar oberta, els més pessimistes ja deien que la mostra representava l’acomiadament, el final d’una etapa i que la marxa s’acabava.

I és cert que en la dècada següent, acabada la dita transició i mig apuntalada la democràcia, els millors líders veïnals van abandonar les associacions per anar a treballar a l’administració. Aquest trasbals va alentir el ritme de les entitats i de retruc també el de les revistes de barri. Van desaparèixer algunes capçaleres i d’altres van anar fent la viu-viu.

El buit creat el van aprofitar altres publicacions també d’àmbit local però impulsades per comerciants o per agents publicitaris i que publicaven més anuncis que notícies. Però en la dècada dels anys noranta el moviment va rebrotar i es van tornar a publicar revistes de barri editades per les associacions. El 2001 se’n van comptabilitzar 121. Ara, vint anys després, només n’hi ha deu que surten estrictament de les associacions veïnals. “Les que van plegar és perquè no van saber mirar més enllà del seu melic”, diu l’Andrés Naya, director de Carrer i exvicepresident de la Favb.

Però alhora que han anat desapareixent les publicacions que depenien només de les associacions n’han sorgit d’altres impulsades per coordinadores veïnals i d’entitats, plataformes cíviques, cooperatives… com Masala de Ciutat Vella, El Clatellot de Nou Barris o la que acaba de nàixer, La Rambla del Poblenou. En aquesta llista no pot faltar La veu del carrer (Carrer), que es la síntesi de les revistes de barri.

Del segle XIX al franquisme dur
Els pobles de Gràcia i Sant Martí, abans de l’agregació a Barcelona, publicaven molta premsa local i cal dir que molt potent. Crida l’atenció L’Arc de Sant Martí, que es va començar a publicar el 1882, es definia com a regionalista, donava suport a la lluita d’Irlanda i va tancar el 1892 després de rebre 21 querelles “per dir la veritat”.

Al barri del Poblenou entre 1924-1928 es va publicar Poble Nou, que estava molt ben escrita i molt ben il·lustrada i donava molta canya a les entitats però alhora les defensava quan el govern civil les clausurava, com va fer amb L’Aliança, que la dictadura de Primo de Rivera feia tancar cada dos per tres per catalanista. Els promotors de la revista -entre d’altres els escriptors Xavier Benguerel, Salvador Roca i Roca i el pintor Ramon Calsina- van acabar a l’exili. Roca i Roca va morir al camp de concentració d’Argelers.

Durant el franquisme i sota l’empara de l’església va aparèixer de nou premsa local, que sovint era un mix entre el full dominical, sermons morals, pinzellades d’història i quan es podia es colava algun tipus de denúncia cívica: Núcleo a Torre Baró, Sarrià, Atalaya del Guinardó; Ideal i La voz de la montaña en els barris de Montjuïc… D’aquestes primeres publicacions i de moltes de les posteriors no hi ha ni catàleg ni col·leccions senceres en cap arxiu públic i el seu estudi es fa ara molt difícil.

Ciclostil i sense peu d’impremta
A final de la dècada dels 60 apareixen les comissions de barri, impulsades sobretot per Bandera Roja i militants dels moviments catòlics. Les comissions es movien en la clandestinitat i la part emergida eren les associacions de veïns, que comencen a fer actes més o menys legals. Tant els fulls que sortien de les comissions com els modestos butlletins de les associacions es feien en ciclostil i sense peu d’impremta. És a dir, il·legals, i el seu objectiu era l’agitació: El Obrero de Sant Adrià del Besòs, Poble Nou, Barrio (d’Horta), La Voz de los Barrios (Nou Barris), Asamblea (Carmel, Can Carol)…

Si les anteriors revistes són difícils de trobar, el balanç d’aquestes encara és mes trist perquè la majoria van anar a la foguera quan es temia alguna “caiguda” (batuda) per part de la policia. Com vam fer els redactors de 4 Cantons el 1975 quan vam decidir autosegrestar un número que havíem dedicat a mossèn Joan Soler i a Josep Maria Huertas detinguts pel cas Wilson que era un militant d’ETA.

A final dels anys 60 ja apareixen publicacions legals, sempre sota el paraigües de l’església, com Carrilet del centre social Almeda de Cornellà, Grama a Santa Coloma de Gramenet, La voz del barrio de l’Hospitalet, Besós que editava l’associació d’exalumnes del Sagrat Cor de Sant Adrià… De totes aquestes, la més ben feta i impresa amb tipografia era 4 Cantons que va sortir entre 1963 i 1967 sota l’empara de la parròquia de Santa Maria del Taulat, i que tornarà a sorgir ja en democràcia.

L’esclat del moviment veïnal
Quan el franquisme estava a la UCI, esclata a Barcelona el moviment veïnal i amb ell les revistes de barri. “Donaven veu als que no en tenien”, recorda Andrés Naya, aleshores un eslògan molt popular. La premsa generalista no pot fer política encara i fa molt de cas a allò que passa als barris, i la lectura dels butlletins i revistes es fa imprescindible per saber on hi haurà la pròxima manifestació o quina campanya es prepara. “El que no sortia a la premsa, no existia” reconeix Naya.

El 1979, l’any de l’exposició i del punt d’inflexió, neix Carrer Gran de Gràcia, que és un dels altres referents de la premsa pobra, i que ja no depenia de l’associació de veïns. Se’n feia un tiratge de 5.000 exemplars, costava 200.000 pessetes cada número i es venia al quiosc al preu de 60 pessetes. El quiosc era la fita que perseguien totes les revistes i algunes, com 4 Cantons o Grama, ho van aconseguir. Ara caldria que l’Hemeroteca de Barcelona fes una tasca prèvia de recollida de revistes i butlletins que ara estan en mans de particulars i entitats per tal de fer-ne després una catalogació.

‘Cap a peus’, la degana
La revista Sant Andreu de Cap a Peus és des de fa anys la degana de la premsa pobra. Surt amb aquesta capçalera i en format revista des de 1980 i només va interrompre la regularitat l’any passat, durant
tres mesos, per culpa de la pandèmia. Des del 1973 i fins al 1980 l’Associació de Veïns i Veïnes de Sant Andreu de Palomar va publicar un modest butlletí ciclostilat que durant els primers anys tenia només un doble full.

Des de fa cinc mesos el responsable de la revista és l’Àlex González, estudiant de periodisme, que abans feia la crònica d’esports que és una secció important i estable junt amb la de teatre. La d’història local també és cabdal però ha anat apareixent i desapareixent. Abans que ell i durant deu anys el responsable va ser Xavi Aragall. Un altre dels puntals de la publicació va ser Pau Vinyes, que coordinava la secció d’història i que defineix la revista com “la veu del poble”, i recorda que ha estat una escola de periodistes. Els coordinadors han tingut clar que era la revista de l’associació, però alhora era i és un mitjà informatiu i d’anàlisi crítica al servei de tot el barri.

“Acostar el barri a la gent del barri” és la definició que en fa l’Àlex, que explica que ara la revista la fan només entre quatre persones i que abans eren moltes més. Una novetat, que potser crearà escola ara que s’estan acabant els temps del treball voluntari, és que el coordinador cobra. Poc, però cobra.

L’editorial l’escriu la junta de l’Associació però Aragall ressalta que l’entitat “deixa fer” a la redacció i uns i altres procuren no trepitjar l’ull de poll de ningú en temes que poden ser conflictius, com ara l’eix comercial o l’ocupació del cinema Lauren. Quan els temes són delicats procuren recollir totes les versions “de manera didàctica i rigorosa”. En els darrers anys s’ha optat per estar present a les xarxes socials, sobretot Twitter i Facebook, i pengen una part dels articles a internet. Tots plegats són conscients que les associacions de veïns ara tenen molta competència amb les plataformes veïnals i cíviques que han anat apareixent, però també saben que les associacions de veïns són encara les que saben moure’s millor pels laberints de l’administració i aconseguir contactes i informació.

Temes per continuar essent la degana no li faltaran al Cap a Peus. El tema estrella i que probablement donarà més titulars és la interminable estació de la Sagrera.

Tossuderia i resistència dels butlletins veïnals
En aquests moments es publiquen a Barcelona una desena de butlletins que depenen de les associacions de veïns i veïnes. Si comptéssim les magnífiques revistes Masala, El Clatellot i Carrer, que són més globals per utilitzar una paraula de moda, serien alguns més.

Algunes de les associacions que no publiquen butlletins en paper tenen blocs o utilitzen les xarxes socials per donar a conèixer els seus actes, però aquesta fórmula no agrada els socis més grans que tenen dificultats per connectar-se a internet.

Les associacions del Clot-Camp de l’Arpa i Congrés-Indians no hi van posar gaire imaginació i van titular les seves revistes en paper com El butlletí. Les dues tenen 16 pàgines i porten publicitat com quasi totes. La del Clot va publicar el seu número 286 el passat mes d’abril. La del Congrés va sortir el mes de febrer amb el número 51.

L’associació del Poblenou edita una revista amb el nom del barri. L’abril va treure el número 113, de 24 pàgines. Tenen les revistes publicades des de l’any 2004 penjades a la web. Del 1975 al 1978 el butlletí de l’associació es va fusionar amb la revista 4 Cantons.

Tota la Sagrera es publica des de 1982. El passat abril va publicar-ne el número 188, que té 32 pàgines.

La Vall de Vidre de Vallvidrera va treure el seu número 300 amb setze pàgines el mes de maig. Sovint fa crides a favor del relleu generacional. Publica força notícies de tipus històric.

Putxet actiu és un butlletí molt clàssic amb notícies curtes que es publica des de fa 25 anys. El mes d’abril va treure el seu número 63, que té dotze pàgines.

També és un butlletí molt clàssic Sagrada Família, que porta en el subtítol “50 anys fent barri”. El mes d’abril va publicar el número 119 amb 16 pàgines.

Esquerra de l’Eixample va publicar l’abril el seu número 100 amb articles sobre la gent gran i molta informació feta per dones i per a les dones.

La revista de l’associació de Prosperitat A tot el barri, tirada en blanc i negre i fotocòpia, surt un parell de vegades l’any i acaba de renovar-ne el disseny.

L'entrada La ‘premsa pobra’, cada any es perd un llençol ha aparegut primer a Carrer.

Un lloc de trobada religiós-polític-cultural que amb el temps es convertiria en escola de periodisme de la qual van sorgir professionals de sang, com la mateixa Maria, Josep Maria Huertas, Rafael Pradas, Àngela Vinent, Juanjo Caballero, Miquel Villagrassa, Manuel Vilaseró, Ferran Sales… i temps després Ernest Alós, Carol Biosca i Marc Andreu. Més el dissenyador gràfic Josep Sarsanedas, els ninotaires Joma, Alfons, Fer i Puyal, i els fotògrafs Jaume Mor i Pepe Encinas. Professionals que, anys a venir, tindrien importants rols en diferents àmbits del periodisme i la política local. Però tornem a la crono.

Transcorria l’any 1965 quan el bisbe Modrego decideix enviar el mossèn aristocràtic nascut a la casa Sayrach de la Diagonal a Santa Coloma de Gramenet, perquè hi fundés la parròquia del Fondo. L’actual Chinatown de Santako, la ciutat on Sayrach crearia quatre anys després d’arribar-hi, el gener de 1969, una altra revista/planter de professionals: Grama.

Obertura a la informació de barris
Capellans renunciant a la paga del Bisbat, penjant la sotana i treballant d’obrers, imitant, perquè volien ser com ells, els immigrants que arribaven en massa per establir-se als barris en formació a la perifèria barcelonina. L’any 1966 s’aprova la llei de Premsa de Manuel Fraga, la que substitueix censura per autocensura.

Així i tot, correm el risc. Tres anys després, gener del 1969, sorgeix Grama a Santa Coloma. De la mateixa fornada són també El Maresme, a Mataró; Ca n’Oriach, a Sabadell… Un reguitzell de publicacions que fan alhora d’escoles de periodisme i de punt de trobada de periodistes que, aprofitant l’escletxa Fraga, es colen tant com poden a les pàgines dels diaris de Barcelona que, tímidament, s’obren a la informació regional i de barris.

Neix el corresponsal de premsa, personatge amb ganes de ser periodista que aprofita el temps lliure per estudiar la carrera, publicar reportatges a la revista local i col·locar cròniques informatives als diaris o a les agències de notícies. Una multi ocupació que, agitada per la situació política general, es converteix en frenesí per publicar informacions que són a la vegada actes sobre el descontentament de la població, testimoni de les lluites i protestes que el règim ja no aconsegueix ocultar, propostes d’alternatives de canvi filtrades pels partits clandestins, i anhel general de llibertat.

Cursa dels diaris per la renovació
Tornem a la primera meitat de la dècada dels 70. Mireu Enric Company fent-se espai a Tele/eXprés per poder informar del que passa a l’Hospitalet. A Teresa Carreras o Manuel Cusachs informant de Mataró. A Enric Juliana, de Badalona. A Joan Manuel Tresserras, de Rubí. A Jaume Codina, del Prat. Ignasi Riera o Manuel Campo Vidal, a cavall entre l’organització local del PSUC de Cornellà i la redacció del diari. A Josep Maria Huertas, Jaume Fabre, José Martí Gómez… renovant les pàgines de El Correo Catalán amb informacions que han trobat a peu de carrer, xerrant sobre la vida -la mala vida en molts casos- de tanta gent.

Corresponsals cridats a liderar la renovació generacional i tecnològica de la premsa de Barcelona, aprofitant l’oportunitat de fer-se forat a les redaccions. La conveniència en termes d’oportunitat històrica fins aleshores prohibida d’explicar com érem, pensàvem i vivíem. L’arribada de Josep Maria Huertas el 1972 al Tele/eXprés, on va acabar dirigint entre set i vuit pàgines diàries d’informació local i comarcal; l’aparició de Mundo Diario, amb Maria Eugenia Ibáñez com a responsable de la informació de proximitat, i l’aggiornamento de la resta de capçaleres per no quedar endarrerides en la cursa de la renovació va provocar l’eclosió. “Un temps irrepetible que no tornarem a veure”, diu l’activista veïnal Andrés Naya rememorant els llunyans anys en els quals periodistes i veïns compartien complicitats.

‘Guerrilla’ periodística
Va ser en aquell context d’eclosió de la informació social i de barris, quan algú va batejar aquells periodistes que trepitjaven els carrers i escoltaven els veïns com a huertamaros, equiparant-los amb el grup uruguaià practicant de la guerrilla urbana anomenat Tupamaros. Jaume Fabre, que aviat publicarà un llibre explicant aquesta època del periodisme social barceloní, defineix els huertamaros com els periodistes “procedents de revistes locals o de barri -especialment 4 Cantons, de Poblenou, i Grama, de Santa Coloma de Gramenet- que van anar entrant a les seccions de local de diaris barcelonins, en part gràcies als bons oficis de Huertas, sobre els quals va exercir un cert mestratge i amb els que va mantenir relacions d’amistat, i que van dedicar-se de manera preferent a informar sobre les deficiències dels barris perifèrics i les lluites veïnals per millorar-ne la qualitat de vida”.

Arribats aquí voldria justificar perquè parlo dels huertamaros a la revista Carrer. Responc amb una altra pregunta. Podem imaginar Carrer sense aquell planter de periodistes i el mestratge professional de Josep Maria Huertas?

L'entrada Els ‘huertamaros’ i el periodisme social i de barris ha aparegut primer a Carrer.

Quin és el paper que ha de tenir la informació local i de proximitat en la premsa generalista?

Maria Eugènia Ibáñez: És la informació que queda més a prop del ciutadà. Al veí l’afecta directament perquè li estàs explicant coses que pot tocar, que pot contrastar: té una forma física. Tu parles de transport públic o d’un equipament i el que li dius al ciutadà té una traducció molt clara quan surt al carrer.

Helena López: I moltes vegades, les històries petites tenen molt d’universal. Jo intento trobar coses grans en allò més petit, que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent. La injustícia que pateix la senyora gran de la Vall d’Hebron que no pot arribar al CAP amb l’autobús té molt de similar al que li pot passar a moltes senyores de molts barris, tant de Barcelona com de fora. I aquest és un altre element: quan fem informació local ens mirem molt els temes de Barcelona, però hi ha moltes ciutats amb problemes molt semblants.

MEI: Darrere de les coses petites hi ha una decisió política i una ideologia molt clara. Recordo que als primers anys de la democràcia, a Nou Barris hi va haver una lluita que va durar molt de temps per un arbre. I tu pensaves: com venc això al diari? Perquè creies que havia de sortir. Perquè sabies tot el que hi havia darrere. No era només l’arbre, sinó un barri que volia una zona verda. L’arbre era un símbol.

HL: Aquesta és una mica com la teva batalla: fer que l’arbre sigui icònic i que salvar-lo signifiqui molt més que l’arbre en si mateix.

La Barcelona “rosa de foc” es teixeix a partir de les lluites als barris. I és el periodisme local el que en deixa constància.

MEI: Durant els darrers anys de la dictadura potser no podies parlar d’una reunió entre polítics, però en canvi, quan parlaves dels carrers sense pavimentar del Carmel, o de les cases que s’enfonsaven, o dels veïns que no tenien el mínim elemental per viure, era difícil que ho censuressin amb l’argument que hi havia una interpretació política al darrere. I hi era. Però colava. Col·locar la informació local era més fàcil i per això tenia tanta força: recollia la lluita de molts barris i associacions de veïns que també feien oposició al règim. La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local.

Però aquest tipus de periodisme té el reconeixement que mereix dins la mateixa professió? Es cuida la informació local?

HL: Jo crec que encara es manté prou viva en els principals diaris editats a Barcelona, que tenen una secció específica d’informació local. De fet, jo crec que cada vegada es posen més en valor les històries úniques, la veïna que t’explica el que li passa, el relat humà que només tindràs tu. Ara que tot és actualitat, últim minut i bombardeig d’informació, les històries pròpies es valoren més.

MEI: També té molt a veure amb el redactor que la fa, si està convençut i si lluita perquè li donin l’espai que creu que mereix el tema que treballa. Alguns companys de professió comencen fent informació local perquè és una via d’accés als diaris, i quan ascendeixen, salten a una altra secció. Alguns directors no sempre li donen prou importància: hi ha el mite que tothom pot fer aquest tipus de periodisme. En canvi, jo valoro un mitjà a partir de la informació local que ofereix, perquè crec que implica un coneixement profund de la ciutat. Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla.

HL: I escriure des de la proximitat també és més perillós que escriure sobre Donald Trump, per exemple. Ell no et trucarà. Però potser quan parles de l’arbre de Nou Barris, el terreny on es planta és de Núñez i Navarro. Sembla que sigui més fàcil fer un tema sobre Turisme de Barcelona, però hi ha molts interessos darrere d’aquest consorci, fet que implica més pressió.

L’Helena deia que en la informació local hi ha una inèrcia cap al “barcelonacentrisme”. Això deixa fora les ciutats invisibles?

HL: El que passa a Barcelona sembla que sigui el que més interessa, però hem d’ampliar la mirada cap a l’àrea metropolitana. La taca d’oli barcelonina com a ciutat transformadora amb iniciatives comunitàries també es reprodueix a altres llocs, i és interessant explicar-ho. No només ens hem de quedar amb com de xulo és Can Batlló, al barri de Sants. Segurament a Can Trinxet, a l’Hospitalet, es fan coses similars, però vendre Can Trinxet és encara més difícil que vendre Can Batlló, per la concentració de poder que hi ha a Barcelona.

Quan la M. Eugènia va rebre el premi d’Honor dels Premis de Comunicació Local, el 2010, va fer un discurs on deia que es considerava d’una generació privilegiada. “No vam haver de sotmetre la veritat als interessos econòmics o polítics de les nostres empreses. Avui, adaptem la realitat a la ideologia de la marca empresarial que ens toca defensar”, explicava.

MEI: Durant la primera fase de la democràcia, tots els diaris teníem molt clar què havíem de fer, i en aquell moment els periodistes teníem molta llibertat. Jo vaig treballar a Mundo Diario, que va saber fer el més important que pot fer un mitjà: generar lectors. Estic convençuda que el director no volia fer el diari que es va acabar creant; de fet, va reconèixer que se li havia escapat de les mans. Els redactors érem gent jove, d’esquerres, alguns vinculats al PSUC, i ens el vam fer nostre.

En canvi, després de les primeres eleccions municipals, vaig viure la vinculació de El Periódico amb els socialistes, i és cert que mai vaig patir censura, però la llibertat ja tenia uns límits. També vaig treballar al Full del dilluns durant la primera època de l’Ajuntament democràtic, el 1979, i un dia em va trucar un cap de premsa, que havia estat company meu de manifestacions, dient-me que li feia el joc a la dreta. Simplement perquè informava de coses de l’Ajuntament que no li agradaven. Amb la democràcia, paradoxalment, aquesta generació va tenir una pèrdua d’autonomia. Es va retallar la independència que teníem prèviament quan escrivíem en contra d’un sistema no democràtic. Es va imposar un filtre ideològic, i cada mitjà tenia el seu.

HL: Això ha estat un momentazo amb l’arribada dels comuns a l’Ajuntament de Barcelona. Abans havien estat les nostres fonts, perquè provenien dels moviments veïnals i dels moviments socials. Això ens va deixar una mica descol·locats a tots. En qualsevol cas, cadascú sap on treballa i quines són les línies vermelles, però jo particularment treballo de forma bastant lliure. De fet, crec que els redactors tenim més poder del que pensem. La gent pensa que hi ha una mà negra que moltes vegades no existeix: que un tema no surti publicat no s’explica tant perquè sigui un silenci mediàtic com perquè a ningú no se li ha acudit de posar-hi la banya. I en això faig autocrítica. Però el diari al final vol tenir lectors i vendre exemplars, i si tens una bomba, trepitgis el que trepitgis allò donarà visites i notorietat.

Però el poder polític i el poder econòmic intenten controlar la informació?

MEI: És cert que, si un redactor té les coses molt clares, acaba donant la informació. Però jo he viscut l’evolució de la pressió de la ideologia i de les relacions d’aquests poders amb els mitjans. En alguns diaris, el poder econòmic és el que controla la informació. Si els crèdits els paguen els bancs, la teva llibertat està condicionada. Si treballes en un mitjà que té aquestes hipoteques, hi ha coses que no pots dir.

Parlem de com ha estat la cobertura informativa de grans moments històrics a Barcelona, començant pels Jocs Olímpics. Es va fer un relat edulcorat? Hi havia escletxes per al periodisme crític?

MEI: Hi va haver autocontrol des d’alguns mitjans, com a mínim sobre els àmbits dels quals jo informava, com les obres o els projectes. I, de fet, l’autocontrol es va estendre també a una part de la ciutadania. Josep Antoni Acebillo [director tècnic de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística, encarregat de planificar i coordinar les obres del projecte olímpic Barcelona’92] explicava que, quan van acabar les obres de la Ronda de Dalt, que van causar un desgavell per a molts veïns, hi va parlar directament per agrair-los la comprensió. La ciutat estava il·lusionada i no es feia sang dels problemes. L’anàlisi crítica més a fons en matèria urbanística i social es va fer des de Carrer; va ser l’oposició més raonada, coherent i necessària. Cap diari va fer res de similar.

I dels Jocs a macroprojectes com el Fòrum o el 22@. Alguns mitjans de comunicació els han venut com a models d’èxit.

HL: Sobre els Jocs Olímpics, fer la lectura a toro passat és molt fàcil, però era un moment en què la gent venia d’una crisi brutal i necessitava una injecció d’energia i il·lusió. Potser els silencis dels mitjans ni tan sols eren autocensura, potser els periodistes vivien també aquesta il·lusió col·lectiva.

Crec que el relat sobre el Fòrum i el 22@, projectes posteriors, és diferent: les conseqüències dels Jocs ja s’havien fet evidents i era més fàcil escoltar les “veus dissidents”. És cert que, al principi, semblava que qualsevol crítica volia dir anar contra el progrés, i en això hi van tenir molta responsabilitat els redactors. Però, així com els crítics amb els Jocs se situaven als marges, era un discurs més underground, el missatge que a final dels 80 no s’escoltava, avui esclata a les xarxes. I els mitjans no poden mirar cap a un altre costat. Per molt que vulguin pintar una realitat edulcorada, la informació hi és i tothom la sap.

MEI: La ideologia d’un equip de govern queda clara a través de la política d’urbanisme i d’habitatge. És on es mouen els diners i el poder, a través de les construccions. Els constructors a Barcelona, fins i tot quan hi ha hagut un poder municipal d’esquerres, han tingut moltes possibilitats de maniobrar. Són poders a l’ombra que no sempre han estat prou fiscalitzats.

Cal seguir reivindicant l’escola Huertas Claveria en la informació local?

MEI: Ell va crear una manera de fer periodisme local, el va valoritzar. Era l’exemple del company que, quan va pujar el seu estatus, no va voler fer el salt a la secció de política. Va demostrar la importància de fer una informació ben feta sobre l’entorn, la traducció política, sociològica, ideològica del que té lloc a una ciutat. No sé si això encara es manté, la professió ha canviat molt. I amb això no vull dir ni de lluny que tot temps passat fos millor, o que la meva generació fes millor periodisme. El que sí que tinc molt clar és que ho vam tenir més fàcil. És en aquest sentit que érem uns privilegiats, perquè la feina ara es fa moltes vegades amb poc temps, menys recursos i pitjors condicions.

HL: Jo crec que l’empenta segueix. La gent jove té moltes ganes, va als llocs, es mou, és molt canyera. I tot això ho fa malgrat que parteix d’una situació molt més precària i cobra sous molt més baixos. Però l’espurna d’explicar les històries des de la proximitat, d’escoltar els veïns, de fer coses petites que són universals, es manté.

A prop de la ciutadania
La M. Eugenia Ibañez i l’Helena López han compartit ofici en el mateix mitjà de comunicació, El Periódico, però en moments diferents. Representen dues generacions de periodistes de carrer,
de les que parlen als lectors des de la proximitat i els expliquen coses “tangibles” que tenen efectes pràctics en la seva quotidianitat.

Aquesta és la principal aportació de la informació local, creuen, perquè implica “un coneixement profund de la ciutat”. “Quan llegeixes un tema saps perfectament si el periodista ha escrit al dictat o si sap de què parla”, explica la Maria Eugènia. Per la seva banda, l’Helena posa en valor “les històries petites que tenen molt d’universal”. “Jo intento trobar coses grans en allò més reduït, en el que té lloc als racons i als marges, però que interpel·la molta gent”, relata.

L'entrada “La lluita contra la dictadura a la premsa es va fer a través de la informació local” ha aparegut primer a Carrer.

Així acota temporalment el periodista i historiador Jaume Fabre, en un llibre de pròxima aparició significativament titulat Cròniques del fang, l’anomenat “periodisme de barraqueta o miserabilista” que van practicar entre mitjans dels anys 60 i els anys 80 del segle XX aquells professionals de la premsa barcelonina a qui es va qualificar amb l’epítet de huertamaros.

Joan de Sagarra va ser qui va batejar Josep Maria Huertas i els seus amics i deixebles amb l’epítet que evocava la guerrilla urbana uruguaiana dels tupamaros, un sobrenom que no amagava la crítica, la burla o el menyspreu envers un periodisme social, qualificat despectivament “de barraqueta”, i que es confrontava al periodisme més literari, fantasiós o personal -“de les ombres”, el titllaria Josep Maria Carandell; “de mirar-se el melic”, diria Manuel de Pedrolo– que practicaven, entre altres, el mateix Sagarra. Ell va ser també qui, en plena polèmica amb Huertas, va arribar a adjectivar de “patufetisme-leninisme” tots aquells companys, huertamaros o no, que feien un periodisme atent als problemes socials i dels barris.

Com explica Fabre, a El Correo Catalán Huertas s’havia guanyat en broma la qualificació de fer “periodisme de barraqueta” perquè va ser el primer -en plena sintonia amb Francisco Candel– en escriure i publicar reportatges sobre els barris marginals de Barcelona que patien habitatge precari i uns serveis i equipaments inexistents. “Donde la ciudad tiene otros nombres” es deia la sèrie de 18 capítols en huecogravat, publicada entre abril i juliol de 1966 i recopilada el 2013 en l’antologia Josep M. Huertas Claveria i els barris de Barcelona, editada per la Favb al número 7 de Quaderns de Carrer. Huertas es va mantenir fidel a aquesta línia fins a la seva mort, el 2007, i va esdevenir un referent per a tots els qui, des de les associacions veïnals i altres col·lectius reivindicatius, lideraven les demandes per millorar la vida als seus barris.

Una proposta per a la Favb
Tot això ve a tomb perquè el naixement de La Veu del Carrer ara fa 30 anys, l’octubre de 1991, té precisament molt a veure tant amb l’època d’esplendor del periodisme social com amb el seu esllanguiment durant la Barcelona preolímpica. La idea de dotar la Favb d’un òrgan d’expressió periodístic propi data de mitjan anys 70, però si d’entrada no es va concretar -al marge de la revista satírica Butifarra!– és justament perquè la premsa de barris -conformada de mitjana per una trentena de butlletins veïnals, que van arribar a sumar fins a 69 capçaleres al llarg dels anys 70- i les seccions de local de la majoria de diaris barcelonins ja cobrien bé aquesta necessitat informativa.

El 1977, destacats periodistes de local com Maria Favà, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Manuel Sanz, Vicenç Gràcia i Manuel López van elaborar un document de treball que proposava a la Favb crear una revista de nom Barris (i subsidiàriament El 29 o La Calle o El Carrer). Citant les emblemàtiques revistes Quatre Cantons, Grama i Les Corts com a exemples de premsa de barri a imitar, aquest informe argumentava “la necessitat” de crear un òrgan periodístic del moviment veïnal perquè “impulsaria amb més decisió i eficàcia l’alternativa popular en aquest camp social i evitaria dependre de la benevolència de la premsa diària per donar a conèixer les opinions i posicionaments de les associacions de veïns davant dels problemes en que viu immersa la comarca de Barcelona”.

Aquesta benevolència de la premsa diària és la que es va anar perdent durant els anys 80, en paral·lel al reflux tant de la informació crítica a les seccions locals dels mitjans generalistes com del nombre de butlletins o revistes de barri en actiu. Per això, després de l’experiència fallida d’El 29 -que la Favb va editar mensualment entre desembre de 1983 i desembre de 1984, sota la direcció d’Isabel-Clara Simó i Mitzi Kotnik-, el naixement de Carrer, el 1991, sota l’impuls incombustible del dirigent veïnal i punt de referència periodística Andrés Naya va esdevenir clau i una alenada d’aire fresc i d’esperit crític enmig de l’oasi informatiu de la Barcelona olímpica.

Durant tres dècades, sota cinc alcaldies diferents a Barcelona, sis presidents diferents a la Generalitat de Catalunya i cinc al govern espanyol, i veient també sis canvis de presidència a la Favb mentre passaven diversos directors pels grans diaris de la ciutat i morien (més que naixien) capçaleres de tota mena, Carrer s’ha mantingut com a punt de referència d’un periodisme crític i militant, però alhora independent i rigorós, inigualable com a paraigües dels moviments socials i per la seva concepció social i la seva visió i anàlisi del model de ciutat i la Barcelona dels barris.

Refugi de ‘huertamaros’
Amb la codirecció o ajuda regular de professionals com Roser Argemí, Ernest Alós, José Ángel Borlán, Joan Carles Magrans, Marta Plujà, Eugeni Madueño, Montse Ayats, Marc Andreu, Elia Herranz, Néstor Bogajo i Cristina Palomar, i amb un ampli consell de redacció que ha estat escola de periodisme per a molta gent jove que ja no ho és tant, el Carrer que ha pilotat Andrés Naya ha servit durant tres dècades de refugi i caixa de ressonància als huertamaros que resistien a les redaccions de la ciutat.

Els han acompanyat els fotògrafs, il·lustradors i ninotaires que posaven imatge i color al periodisme de barraqueta, es diguessin Pilar Villuendas, Josep Ramón Gómez, Azagra, Fer, Manel Puyal o Pepe Encinas, que han trobat relleu en joves com Dani Codina, Ignasi Rodríguez Renom, Joan Morejón, Marc Javierre o Ricardo Hermida, entre d’altres. I també els intel·lectuals i professionals que se seguien reconeixent en aquelles coordenades: d’Anna Alabart a Manuel Vázquez Montalbán, de Jordi Borja a Albert Recio, per citar-ne només quatre.

Avui, desapareguts o jubilats ja pràcticament tots els huertamaros, i immersos des de fa temps tant el món associatiu veïnal com el periodisme en sengles revolucions que van més enllà del món digital i de la vida política i que afecten de ple tant les formes clàssiques d’organització social com l’ofici de la comunicació i la deontologia professional, una veu com la del Carrer segueix sent útil i necessària.

Entre d’altres motius perquè -i no és qüestió de benevolència, sinó d’ofici i sensibilitat- pràcticament no hi ha ningú que practiqui de forma sostinguda un periodisme social i de carrer, insubornable i de proximitat, en una ciutat que és molt diferent de la de fa 30, 40 o 50 anys. Però que segueix sent una ciutat amb problemes, que pateix precarietat en l’habitatge i que segueix tenint uns barris i uns veïns i veïnes vinguts d’arreu que reclamen serveis i equipaments potser no inexistents, però sí molt insuficients. El dret a la ciutat, en definitiva.

Curiosament, i més en l’estela de Maria Favà o María Eugenia Ibáñez que del mestre Huertas Clavería, són principalment dones periodistes les qui, de forma isolada en alguna redacció de diari o digital, mantenen viu aquell periodisme local, social, crític, persistent i amb coneixement de causa perquè, si convé, gasten soles de sabates per fer cròniques de l’asfalt o del fang, de la vida i de la gent.

És aquell periodisme que algú va titllar “de barraqueta” amb ironia o menyspreu i que ara, com abans, hi ha persones i poders que voldrien marginal o desaparegut. Però que no podran tancar mai perquè va en l’essència de l’ofici, sigui amb carnet de periodista (els huertamaros) o sense (Andrés Naya), que es puguin explicar històries amb sentit i sensibilitat, amb memòria i intencionalitat.

Fins al punt, si s’escau, de poder guanyar un premi Pulitzer, com el que recentment ha rebut el fotoperiodista de l’Agència AP Emilio Morenatti pel seu seguiment gràfic i d’alt contingut social de la pandèmia a Barcelona, amb reflexions i fotos que van omplir un dels darrers dossiers i la mateixa portada de Carrer. Queda clar, doncs, que el periodisme de carrer té futur.

L'entrada Tanquem la barraqueta? ha aparegut primer a Carrer.

L’Arcadi era un professor d’universitat que impartia principalment fora de la universitat. Devia de tenir el rècord mundial de xerrades, capaç de fer-ne dues al matí a pobles de Catalunya i a continuació marxar en autobús a Terol a fer la següent. I l’endemà, més. No deia mai que no.

Però la figura de l’Arcadi ens fa reflexionar sobre la figura del mestre espiritual, el que se’t creua algunes vegades al llarg de la vida, el que t’excita, t’emociona i serveix de brúixola vital, el que destaca entre tantes persones interessants. No està molt de moda la figura de mestre (savi, exemplar, proper, modest, capaç d’empatitzar…) com a necessitat humana bàsica per créixer com a persones. En els nostres respectius fulls de vida es porten més els cursets, els màsters universitaris, les sèries, els influencers i tutorials del youtube que segueixes, i els personatges populars. Però no els mestres com l’Arcadi.

Com diu l’article “Som arcadistes” que parla d’una generació d’internacionalistes, anticapitalistes, cristians de base, cooperants, pacifistes i/o independentistes a qui l’Arcadi va influir-nos com a mestre, ell era capaç de llançar una diagnosi global funesta i, immediatament després d’una pausa, obrir-nos l’interruptor de l’esperança amb alternatives que nosaltres podríem arribar a desplegar. Foscor i després llum, derrota però alternativa. Mai una xerrada sobre un problema sense plantejar alternatives personals i col·lectives. Primera llei de la teoria del canvi. Fórmula mestra.

Jo (nosaltres) formo part d’aquestes generacions de centenars que hem tingut de mestre l’Arcadi. Amb l’Arcadi hem après globalització, hem format voluntaris per a camps de treball al Servei Civil Internacional i SETEM, hem creat el moviment del deute extern i l’Observatori del Deute en la Globalització i organitzat una consulta il·legal però legítima, hem après del dispendi militar i desplegat manifestacions contra la guerra del Govern, de la banca ètica, de la captura de l’Estat per personatges com Botín, o la necessitat d’un Procés Constituent. Ell va començar amb una xerrada sobre Puig Antich a l’Eixample Esquerra abans de ser assassinat en els darrers anys del règim franquista, ens explicava mentre menjava uns bunyols que li vam dur a casa seva. I ha acabat escrivint un llibre i deixant-se acompanyar afablement a la mort malgrat el dolor i els efectes de la morfina. Arcadi, no t’oblidarem.

L’Arcadi era tant també per la seva parella, la Janine, menys visible. Aquestes coses són sentit comú. Ella va coordinar tantes visites, també la nostra a casa seva. La casa, metàfora de nou de l’Arcadi. Una casa oberta amb gent que entra i surt en confiança, unes cadires senzilles i un jardinet naturalitzat, envoltat de promocions immobiliàries, grues i carreteres de vehicles fumejants a Sant Cugat. Així és el món capitalista i així era ca l’Arcadi i la Janine. Una metàfora final, de les de mestre.

L'entrada Un pare espiritual, un mestre, l’Arcadi ha aparegut primer a Carrer.

Un país força tancat a la competència exterior i que per tant garantia rendibilitats suculentes a un teixit productiu no excessivament eficient. L’especulació urbana i el control dels subministraments públics han constituït una altra de les activitats tradicionals de les elits locals. Aquest model econòmic va començar a morir amb la crisi dels 1970, l’entrada a la Unió Europea i la globalització econòmica. El procés de desindustrialització va transformar moltes famílies de les elits locals d’industrials en inversors immobiliaris i financers.

La ciutat va trobar un nou model després dels Jocs Olímpics de 1992 -que van servir d’aparador- amb l’eclosió del turisme de masses associat al transport low cost. Per a les elits urbanes el turisme és molt atractiu no tan sols per la despesa que genera, també perquè obre moltes oportunitats al capitalisme rendista. Hotels, pisos turístics, lloguer de locals (associat a l’ocupació del sòl públic per les terrasses…), espais comercials, són el centre d’un enorme procés especulatiu que té la seva cara fosca en forma d’assetjament immobiliari, increment dels lloguers, desnonaments, ocupació de l’espai públic, monocultiu turístic en determinats barris… El turisme no és només l’hostaleria, és també comerç, activitats recreatives, fires o transports.

És cert que no tot es redueix a turisme. S’ha produït també un creixement rellevant de segments derivats de les noves tecnologies de la comunicació, concentrats sobretot al 22@, i un increment de l’activitat logística. I potser també un creixement del paper del sector de l’ensenyament i de la sanitat orientats al públic forà, que poden ser variants del turisme. Aquest nou model productiu, que es presenta habitualment com un model d’èxit, té contrapartides molt desagradables: desigualtats socials i de renda, problemes d’accés a l’habitatge i un insuportable cost ecològic.

La pandèmia ha mostrat les debilitats d’aquest model: l’enfonsament del turisme a causa del confinament ha fet caure l’economia local; durant un període es va produir una falta de subministraments sanitaris bàsics; els sectors més precaris han experimentat greus problemes de subsistència… L’experiència hauria d’haver suposat una oportunitat per reflexionar i per repensar un model tan vulnerable, i també per avançar-se als problemes que podem esperar en el futur, molts d’ells ja detectables: desigualtats socials intolerables, problemes d’habitatge, serveis públics insuficients, vulnerabilitat derivada de l’especialització excessiva, crisi ambiental multidimensional, etc.

Davant d’aquesta situació hi ha diverses respostes possibles, que poden tenir importants conseqüències per al futur de la ciutat. En termes sintètics es poden resumir en tres escenaris diferents.

Com si res no hagués passat
El primer és considerar que la pandèmia ha estat un breu parèntesi i que cal continuar la línia seguida fins ara. És el que defensen la majoria de forces vives de la ciutat i que, en gran mesura, promou l’àrea econòmica de l’Ajuntament: recuperar el turisme com sigui, seguir amb els programes de grans infraestructures (ampliació del port i l’aeroport) i “atreure talent”, o sigui, centrar-se en promocionar els sectors que ara ja han despuntat.

Molts dels temes que estem debatent aquests dies tenen a veure amb aquesta resposta. És la via més directa per seguir engreixant els dos problemes més greus que té plantejada la ciutat: les desigualtats i la crisi ecològica. I suposa mantenir totes les vulnerabilitats que la crisi actual ha deixat en evidència.

Igual, però amb retocs
El segon escenari és una variant del primer, que apunta a bona part de les propostes que es deriven dels programes de la UE: intentar racionalitzar algunes coses i considerar la innovació tecnològica com la base per abordar els problemes ecològics, però mantenir bona part de les dinàmiques anteriors. És cert que algunes iniciatives poden millorar coses: fomentar el reciclatge de residus, posar limitacions a l’ús del cotxe, etc. Però ni alteren per elles mateixes el model de desigualtats imperant ni està gens clar que siguin adequades per fer front a l’allau de problemes potencials que es deriven de qüestions com el canvi climàtic, la fi dels combustibles fòssils, la crisi de biodiversitat o la generació de residus.

Canviar les prioritats
La tercera alternativa, la que seria desitjable però que és improbable que s’imposi, passaria per replantejar tant la lògica productiva com la social. Això vol dir prendre nota de les fragilitats i perills d’un model excessivament especialitzat, socialment injust, ecològicament insostenible. Suposa, entre d’altres accions, desenvolupar polítiques productives i de consum orientades a reduir seriosament la càrrega de materials, a minimitzar els residus, a canviar les pautes de mobilitat, a diversificar les activitats productives.

I també a realitzar transformacions al nivell de les regulacions que contribueixin a reduir de veritat les desigualtats. No és fàcil ni assolible a curt termini. Però precisament per això és tan urgent entendre que és necessària i començar a endegar iniciatives de canvi real. I el sector públic i els sectors socials hi haurien d’estar al capdavant, vista l’addicció dels sectors empresarials al model actual. Hi ha molts interessos i inèrcies culturals que s’hi oposen. Però és allò que demana la crisi social i ecològica a la qual ens ha portat “l’èxit” d’un model caduc.

L'entrada L’economia de Barcelona, cap a on anem? ha aparegut primer a Carrer.

Aquestes riuades, o més ben dit marees de persones, tornaran a inundar Barcelona i en acabar el dia tornaran a les seves naus i marxaran, navegant i contaminant el mar i l’aire. Els creuers eren la cara visible del turisme de masses que havia eclipsat la ciutat preexistent, i que volem recuperar.

Focus de contagi
Fa més d’un any, al començament de la pandèmia, la premsa es feia ressò del que succeïa dins alguns creuers, i no eren informacions positives. Des de diversos punts del planeta, els vaixells van ser focus de contagi de passatgeres i treballadores. Espais compartits per milers de persones, aglomeracions a festes, teatres i piscines no són la millor manera de fer front a una malaltia infecciosa. Així i tot, les empreses del sector van fer tot el possible per continuar funcionant amb les seves dinàmiques habituals d’actuar sense seguir normatives ni consells i d’opacitat informativa.

El malauradament famós Diamond Princess, que feia un recorregut pel sud-est asiàtic, va ser el primer creuer conegut com a afectat per la Covid-19 i posat en quarantena per les autoritats japoneses. Un sol passatger malalt va provocar en cinc dies de viatge el contagi de 712 persones, el 19% del conjunt de turistes i treballadores, a causa de la mala gestió de la situació. Els responsables del vaixell van ocultar durant dos dies la possibilitat de contagi a viatgeres i treballadores, i, durant aquestes 48 preuades hores, es van mantenir els esdeveniments habituals al vaixell: balls, casino, restaurants i festes.

L’orquestra va seguir tocant. No es van prendre mesures fins que el govern japonès va decretar-ne la quarantena estricta, i tot i així les treballadores de la nau van haver de seguir donant servei a la clientela sense els equips de protecció necessaris. Un avís a temps a les passatgeres i tripulació i una quarantena en condicions haurien pogut evitar la meitat dels contagis.

Així, la indústria de creuers va ser la primera a veure’s obligada a tancar, perquè no podia desembarcar a cap port, i fins i tot va tenir seriosos problemes per repatriar les treballadores als seus països d’origen. Molts van estar vivint als vaixells durant mesos, a l’espera d’una solució i obligats a pagar alguns dels serveis. La situació va arribar a ser d’un estrès i una incertesa tals que es van donar diversos casos de suïcidi entre el personal dels creuers, evidentment tapats per les companyies de totes les maneres possibles.

Dures condicions laborals
Si deixem de mirar qui baixa a terra ferma i posem l’atenció en qui treballa als creuers, podem trobar actualment diverses investigacions que denuncien les condicions d’explotació dins d’aquestes indústries flotants, que rarament respecten els drets laborals més bàsics. Fins i tot fa unes setmanes ens arribava la noticia de casos provats d’esclavatge.

També hem vist les impressionants imatges de creuers sent desballestats a ports allunyats durant la pandèmia. Es tracta dels vaixells més vells, els que no podrien assumir les adaptacions necessàries per enfrontar els temps de pandèmia. Mentrestant, els webs de les navilieres van plens d’ofertes i missatges positius de represa de l’activitat, encara que es vegin obligades a cancel·lar i modificar diferents viatges.

I és que ens volen fer creure que tot ha passat i que ja podem tornar a viatjar com abans, i sobretot el més aviat possible. La nul·la importància que donen al nivell de vacunació de la població local que s’haurà assolit quan arribin els primers creuers posa en evidència un cop més que la (seva) economia està per sobre de la salut i la vida de les i els habitants de la ciutat.

Potser vau sentir fa uns mesos les declaracions de l’alcalde de Màlaga afirmant que els malaguenys estarien confinats a casa perquè els turistes dels creuers passegessin per la ciutat de manera segura i ningú els pogués contagiar. Tot i que es tracta d’un deliri allunyat de la realitat, aquest és l’imaginari d’alguns: ciutats fantasma, decorats perquè els de fora hi passegin. Ja no es tractaria de fer-nos fora de la ciutat, sinó de tancar-nos a casa, els que en tenim.

Amb una dinàmica continuada de superació de rècords d’activitat i fluxos turístics any rere any, la proclamada riquesa que el sector portaria a la població queda totalment desacreditada quan veiem com les treballadores i treballadors del sector turístic es troben entre les més afectades per la pandèmia i la crisi subsegüent, perquè les seves vides estaven ja molt precaritzades i per tant sense coixí, i perquè a més, en molts casos no han pogut accedir als ERTO perquè es tractava de llocs de feina en negre o externalitzats.

Gasos contaminants
Ja fa temps que la indústria turística ha deixat de ser vista com la fàbrica sense fums que ens volen fer creure. En particular els creuers són literalment fàbriques flotants, amb les seves xemeneies expulsant gasos contaminants cap a l’atmosfera i afectant greument la salut de la població dels nostres barris, i no haurien de tornar a circular mai més.

Perquè la pandèmia ha evidenciat encara més la vulnerabilitat pròpia de l’economia turística, així com els seus costos i impactes de tot tipus, però sobre tot perquè en temps d’emergència climàtica, plantejaments com la tornada de creuers o l’ampliació d’aeroports són alhora la negació de la realitat i un atac directe a l’interès públic, l’oposat exacte a posar la vida al centre. Els moviments socials i la gent continuem mobilitzant-nos, denunciant i posant en evidència aquests disbarats.

L'entrada Les fàbriques flotants fumegen de nou ha aparegut primer a Carrer.

Els fets als quals fa referència l’escrit van succeir de forma sistemàtica, amb una freqüència setmanal, durant l’any comprès entre els mesos de març de 2017 i 2018, mentre la Comunitat Islàmica de Nou Barris habilitava el local que es convertiria en oratori. Ara el fiscal especial per als delictes d’odi i discriminació a Catalunya, Miguel Ángel Aguilar, acusa 15 persones d’haver-los comès i de diversos delictes com coacció per exercir el dret fonamental a la llibertat de culte, amenaces greus i lesions.

10 anys per a Bruguera
Entre les acusades destaca Albert Bruguera, que fou màxim dirigent a Catalunya del partit xenòfob i d’extrema dreta Democracia Nacional. La fiscalia demana 10 anys de presó per a ell. Per a l’excap de les joventuts del partit, Juan de Haro, i per a la resta de persones acusades demana penes que van dels tres als sis anys de privació de llibertat. L’escrit apunta que cap d’elles resideix a Nou Barris. Les entitats veïnals, que donaren suport a la Comunitat Islàmica del districte, ja van denunciar aquest fet quan es produïen els atacs i van acusar l’extrema dreta d’infiltrar-se per promoure l’odi cap a la població musulmana.

El perfil que dibuixa la fiscalia de les acusades respon a persones “amb una estètica i simbologia relacionada amb grups skinheads”. Neonazis que, segons l’escrit d’acusació, en una concentració no comunicada a la porta de l’oratori van aixecar el braç en forma de salutació romana al crit de “heil Hitler” i van llençar ous i ampolles de vidre de begudes alcohòliques -també prohibides per l’Alcorà- contra la persiana del local. Aquell dia la policia va haver d’intervenir per protegir la integritat de les persones que es trobaven a l’oratori.

Plataforma per Catalunya
El periodista especialitzat en extrema dreta Xavier Rius explica que la reiteració i la contundència dels fets van fer que es consolidés el delicte d’odi. “No sé com ells mateixos no es van adonar que els cauria una imputació”, afirma. Rius considera que el jutge condemnarà a penes de presó aquells que ja tenien antecedents, com Bruguera. Al periodista li xoca que l’escrit d’acusació hagi omès el paper que va tenir l’extinta formació política d’extrema dreta Plataforma per Catalunya en la campanya de rebuig contra l’oratori. Indica que Jordi de la Fuente i Pablo Barranco, dos exmembres del partit, van ser els primers actors externs que es van deixar veure al barri i que van mostrar pancartes de rebuig durant les cassolades i concentracions contra la mesquita.

Plataforma per Catalunya va saber moure’s al límit de la línia vermella que divideix el que és delicte d’odi del que no. El 2018, en declaracions a dos estudiants, l’exsecretari d’organització de Plataforma per Catalunya, l’esmentat Jordi de la Fuente, explicava que una de les accions que van dur a terme va ser supervisar els missatges que mostrava el veïnat detractor perquè no cometés delicte d’odi. “La seva aplicació és perillosa perquè pot ser una aberració contra la llibertat d’expressió”, deia. Tot i que cap de les acusades era membre de Plataforma per Catalunya, no es pot qüestionar que la formació també va alimentar el rebuig contra l’oratori i la població musulmana del districte.

Les persones que van defensar el dret de la Comunitat Islàmica de Nou Barris a disposar d’un centre de culte han rebut amb alegria l’escrit d’acusació, el qual prova que hi havia una base jurídica per condemnar els perpetradors dels atacs xenòfobs. Aquestes persones van coordinar les seves accions de suport a través de les entitats veïnals, que van firmar un manifest a favor de la mesquita. El 27 d’abril de 2018 es va organitzar un acte de presentació de l’oratori al barri a la plaça Ángel Pestaña i una jornada de portes obertes, que van tenir una gran acollida i tenien com a objectiu fomentar la convivència.

Les entitats ho celebren
La xarxa 9 Barris Acull va assistir i assessorar la Comunitat Islàmica del districte durant tot el procés d’obertura del centre. Per això els grups xenòfobs la van tenir en el punt de mira. La Pitusa (Lourdes Ponce), que és membre de la xarxa i va ser víctima d’amenaces i d’agressions -les quals es recullen a l’escrit d’acusació-, afirma que “estan encantades amb el text de la Fiscalia i amb la implicació i el compromís del fiscal”, amb qui es van reunir juntament amb la resta d’actors del barri implicats. Ella, que no es va deixar acoquinar, explica que un cop publicat l’escrit els pocs veïns que encara mantenien pancartes en contra de l’oratori als seus balcons les han retirades.

“Nosaltres no desitgem el mal a ningú, però va passar el que va passar i la Fiscalia actua”, afirma en relació amb l’escrit d’acusació el vicepresident de la Comunitat Islàmica de Nou Barris, Abdelaziz Elblout. Explica que ara estan molt bé i ja no tenen problemes amb el veïnat; l’oratori s’ha integrat al barri i ha trencat els estigmes. L’entitat realitza tasques com repartiment de menjar per ajudar les persones més desfavorides, sense importar la seva religió.

Pel maig van celebrar l’Id al-Fitr -la festivitat que marca la fi del Ramadà- a la Plaça Major de Nou Barris seguint els protocols sanitaris de control de la Covid-19. L’acte, obert a tothom, va demostrar un altre cop que la discriminació no té cabuda, tot i els intents de l’extrema dreta perquè no sigui així. La posició de la Fiscalia ho ha refermat en aquest cas, indicant que aquells que exerceixen i fomenten l’odi no poden quedar impunes.

L'entrada La Fiscalia demana presó per la campanya contra la mesquita de Nou Barris ha aparegut primer a Carrer.

És el contrari del que pregonen a tot arreu quan diuen que l’Atenció Primària ha de ser la porta d’entrada al sistema, el pal de paller de l’assistència i que té com bases fonamentals la confiança que s’estableix entre el professional i l’usuari i la igualtat en l’accessibilitat de tota la ciutadania.

Com sempre aquests canvis s’estan adoptant sense demanar l’opinió de la ciutadania i per tant menystenint el seu criteri i reafirmant el mantra que ells saben “què ens convé”.

El dret a la salut ha estat vulnerat sobretot als barris pobres i ha estat el combustible de moltes de les seves lluites al llarg dels anys. Les xifres de l’afectació per la Covid-19 assenyalen clarament major incidència per menor nivell social i de renda dels barris. Als indicadors socials hem d’afegir determinants de la salut reconeguts més recentment com l’edat, l’habitatge, el gènere i la bretxa digital.

Un veritable centre de salut
El millor sistema sanitari, com hem dit repetidament (veure el número 152 de Carrer), és aquell que guarda l’equilibri entre el progrés científic i una atenció personal i col·lectiva als problemes de salut més freqüents de la comunitat i als efectes dels determinants socials. El seguiment longitudinal al llarg del temps augmenta el coneixement en les solucions necessàries adients i la seva recerca tant per part d’usuaris com de professionals, al mateix temps que es desenvolupa la coordinació amb els especialistes. El CAP es converteix així en un veritable centre de salut.

Hi ha hagut una tèbia resposta del CatSalut en l’aportació de mitjans a l’Atenció Primària per fer front a la pandèmia. Si bé s’han afegit mòduls a alguns CAP i s’ha fet alguna petita ampliació, es manté reduïda la relació presencial entre un 40 i 50% sense que es vegi cap senyal de tenir pressa per resoldre problemes de ventilació o de neteja que donarien més seguretat a les visites presencials. No es pot mantenir per gaire temps un missatge subliminar, o no tant, que dóna a entendre que les visites presencials no són tan necessàries, que les noves tecnologies les poden substituir i que per això s’han d’incorporar sí o sí. Realment es vol reforçar l’Atenció Primària?

En aquest context, la relació personal i de confiança amb el sistema sanitari corre perill de convertir-se en sensació de desprotecció quan de cap manera no es pot veure els professionals de referència ni tan sols demanar una visita presencial. Ho diu l’informe d’Amnistia Internacional: és una sensació d’abandonament i menyspreu a la dignitat de les persones i un maltractament institucional per la negació del dret constitucional a la salut.

Abans de la pandèmia el 89% de les consultes eren presencials, el 10% per telèfon i l’1% telemàtiques. En l’actualitat, segons xifres del CatSalut, a la ciutat de Barcelona l’atenció presencial es manté per sota del 45% de les visites.

Esperant una trucada
La pandèmia va suposar l’aplicació de barreres preventives per controlar les vies de transmissió d’un agent desconegut. Al mes de setembre, tot i la recuperació de la mobilitat, només el 30% de les consultes eren presencials i el 60% per telèfon. Aquesta baixa recuperació de l’atenció presencial, que ha passat de 30% al setembre al 45% el mes de març del 2021, és preocupant perquè mostra lentitud, quasi paralització, en la recuperació de l’accessibilitat de la població als seus professionals de referència.

Si abans de la pandèmia l’accés via internet era de l’1% i no s’han fet accions dirigides a millorar significativament el domini de la tecnologia per part dels usuaris, suposem per tant que el 50% de la població o més es veu obligada a fer servir el telèfon. El telèfon és l’eina més manejable per a la majoria de població, però fins i tot només per demanar hora de visita, l’atenció a les trucades és insuficient a molts CAP.

És difícil valorar les hores perdudes esperant una trucada o fent-la. Tenen un preu en salut, allunyant l’accés al sistema de persones amb dificultats diverses com pot ser la sordesa. També es poden valorar els diners que ens costa aquesta pèrdua de temps al telèfon valorant l’evolució de les assegurances privades. L’increment de les afiliacions a mútues privades de salut segueix creixent cada any des del 2011, i és l’any 2020 el que ha tingut el major increment: un 4,4%. La població amb assegurança privada a Catalunya està a prop dels 2,5 milions: un 33,8%.

Medicina de Família
Entenem que el metge o metgessa de capçalera no s’han de limitar a dirigir pacients cap als diferents especialistes com si fossin la Guàrdia Urbana ordenant el trànsit. Creiem que la seva funció abraça tots els camps de la salut, des de l’exploració física fins al suport emocional i la detecció de problemes com la violència de gènere o la salut mental, labor que no poden realitzar si no és de manera presencial.

Aquest tipus d’atenció que coneixem com Medicina de Família o Atenció Primària és clau en el procés d’incorporació del progrés tècnic i científic a la cura de la salut.

Exclosos del sistema
Actualment les noves tecnologies són una barrera per la manca d’accés per part de la majoria de la població. Per altra banda, no es mostren ni molt menys més resolutives. Les demores en la resposta poden ser importants (fins a 25 dies) i aboquen els usuaris a una trucada telefònica, sense horari, que en moltes ocasions no es pot respondre. Els resultats d’aquesta deriva no només poden degradar encara més l’Atenció Primària, sinó passar a ser un altre element d’exclusió. De fet, ja estan deixant fora molts processos que es poden fer més complexos i agreujar pel fet de no haver estat atesos en el moment oportú.

Ens han d’aclarir si això és només una genialitat d’algun membre de l’Administració que només ha trepitjat un centre de salut el dia de la inauguració o un pas més en la destrucció del sistema sanitari públic que s’està duent a terme negant els mitjans i els professionals necessaris. Des d’aquí convoquem la gran majoria de professionals que estimen el sistema sanitari i lluiten per millorar-lo, i els usuaris, autèntics propietaris del mateix, a reivindicar una sanitat que respongui a les nostres necessitats i no a les d’aquells que impulsen l’afiliació a les mútues i que volen destruir el sistema sanitari públic.

L'entrada Portes tancades a l’Atenció Primària ha aparegut primer a Carrer.

El projecte va començar amb mal peu perquè la crisi va fer-ne endarrerir els treballs. De fet, l’aparcament va caure de la llista i de les cinc fases bianuals previstes només se n’ha fet la primera, que inclou l’escola El Petit Príncep i una part del parc que es coneix entre el veïnat com a Ca n’Oliva. La segona fase resta aturada des del 2015. El projecte de zona verda, aprovat en època de l’alcalde Xavier Trias, es va obrir al veïnat fa sis anys sense acabar. L’aleshores regidor del districte, Eduard Freixedes, insistia que el parc era una “prioritat del mandat per millorar la vida del veïnat” però s’oblidava de la resta del paquet.

Oblit institucional
De tot el projecte, el que indigna més el veïnat és l’oblit institucional per reubicar la setantena de famílies afectades per les expropiacions, sobretot les de les cases dels carrers Trinxant i Tomàs Padró. El primer dels blocs, conegut amb el nom tècnic d’AA1-A2, no s’ha construït encara i ni tan sols se n’ha adjudicat el projecte malgrat que al 2015 va culminar el procés d’expropiació del terreny. De fet, només cal donar un tomb per la zona per veure l’estat dels habitatges. Pujant pel carrer Tomàs Padró, a mà esquerra apareixen les cases baixes del número 3 amb sostre d’uralita i greus problemes d’humitat. Els inquilins han anat marxant i el propietari fa anys que fa obres de millora perquè tot està pendent de ser expropiat.

Un dels veïns afectats, que no vol donar el seu nom, lamenta l’oblit del consistori. “Sembla que no els importem. Deuen pensar que som un grapat de vells i que no val la pena amoïnar-s’hi perquè ens morirem ràpid”, assegura. Viu des de fa 40 anys en uns baixos de renda antiga amb greus problemes d’humitat. Més amunt hi ha un solar on s’entreveuen unes barraquetes fetes amb cartrons i plàstics. Passat el solar, que s’ha convertit en un cau de brutícia i rates, i seguint el camí de les formigues dibuixades en una de les parets, s’encadenen una sèrie de casetes baixes, algunes tapiades i altres ocupades, que s’aguanten dretes de miracle.

El mateix passa amb les cases de Trinxant, també pendents d’expropiar. A totes es veuen els estralls de la humitat, que afecta parets mitgeres, teulades i façanes. Pujant pel carrer s’alternen les cases reformades pels propietaris amb les que no, molt degradades i habitades per inquilins amb contracte verbal o de local, o directament ocupades. Al 2009 Narváez va explicar als veïns que no calia que rehabilitessin els habitatges perquè l’expropiació es faria ràpid. Alguns se’l van creure i altres no. Per això, al greuge històric s’hi afegeixen ara els interessos divergents dels afectats. I és que mentre els inquilins reclamen les expropiacions, els propietaris volen ser desafectats.

Escàndol amb pocs afectats
L’AV Clot-Camp de l’Arpa i el Sindicat d’Habitatge del barri són els que centralitzen la lluita perquè el pla Trinxant-Meridiana sigui una realitat després de tants anys de promeses incomplertes.

El portaveu de l’entitat veïnal, Miquel Catasús, lamenta que ningú els fa cas perquè “és un escàndol que afecta poca gent, la majoria persones grans que s’estan morint”. El resum que fa Catasús de la situació sembla digna del surrealisme de Buñuel: “L’Ajuntament fa un pla que incompleix de forma reiterada i entrem en una dinàmica perversa perquè els propietaris no sols no inverteixen en els habitatges sinó que demanen a l’AV que pressionem el consistori perquè els expropiï.”

Des de l’entitat veïnal es veu un despropòsit que el projecte de construcció del primer dels edificis que acolliran el veïnat expropiat encara no estigui adjudicat i exigeix que les obres comencin aquest mandat. Catasús recorda que el Camp de l’Arpa del Clot és un barri molt envellit amb una necessitat molt gran d’espais verds, pisos de lloguer i equipaments per a joves i gent gran. A més, s’hi afegeix el fet que hi ha molts habitatges afectats per projectes urbanístics que mai han vist la llum, com ara el que pretenia connectar Provença amb l’avinguda Meridiana a través de Degà Bahí.

El trimestre que ve o el següent
La culminació del procés d’expropiació per fer el bloc AA1-A2 fa sis anys va fer tornar les esperances al barri, però va ser endebades. Amb el primer govern d’Ada Colau, les entitats veïnals esperaven tenir un bon interlocutor i més tenint en compte que el regidor del districte de Sant Martí, Josep Maria Montaner, era també el responsable d’habitatge del consistori. Tanmateix, les excuses i el silenci administratiu es van anar alternant fins al 2018, any en què l’edifici es va incloure finalment en el pla municipal de promocions d’habitatge públic.

Però l’alegria dura poc a la casa del pobre i l’edifici mai va veure la llum. A cada pregunta, la resposta era sempre la mateixa: el trimestre que ve. Amb el segon mandat de Colau, les coses s’han complicat més per la irrupció de la Covid-19. Tampoc no ha ajudat gaire que el nou regidor del districte, David Escudé, sigui del PSC mentre que Habitatge segueix en mans dels Comuns.

En el Pla d’Actuació del Districte (PAD) del 2019, on apareixien diverses promocions d’habitatge en altres barris, el bloc del Camp de l’Arpa no sortia enlloc i els intents de l’AV Clot-Camp de l’Arpa d’afegir-ho a la llista en el procés participatiu del PAC-PAM va caure en sac foradat per culpa de la pandèmia. L’última notícia sobre el bloc és que el projecte s’aprovarà aquest mandat, però les obres no començaran fins al següent.

L'entrada Pla Trinxant-Meridiana, el més calent, a l’aigüera ha aparegut primer a Carrer.

Muchos han sido los colaboradores. Su generosidad ha sido inmensa. En treinta años no llegan a cinco los que se han negado a colaborar con nuestra revista. El trabajo realizado ha estado rodeado de complicidades. Siempre encontrábamos algún momento para compensar los esfuerzos. En los últimos tiempos vuestra compañía me ayudaba a engañarme pensando que los años no pasaban. La verdad es que yo me lo he pasado muy bien.

Las entidades y colectivos que nos habéis tenido en cuenta habéis llenado nuestras páginas de contenido. Sin vuestras reflexiones y reivindicaciones en muchas ocasiones hubieran quedado en blanco.

Los nombres y los sentimientos se me agolpan. Dejadme que los relacione en silencio. No quiero ser injusto. Dibujantes, periodistas, fotógrafos, activistas, empezamos siendo compañeros de viaje y hoy sois mis amigos.

A los compañeros de la Favb, de ayer y de hoy, agradeceros que hayamos podido hacer, con total autonomía, una revista crítica sobre la Barcelona de los barrios. Vuestra generosidad ha sido fundamental para editar 157 números. Vuestra generosidad será determinante para que Carrer tenga continuidad. Esta ciudad necesita más que nunca publicaciones críticas y rebeldes.

Seguiré acariciando las páginas de Carrer y podéis seguir contando conmigo.

Editorial:

Continuem sense ‘el Naya’

L’aniversari de Carrer -tres dècades d’una existència lligada als avatars de la nostra ciutat- coincideix amb la retirada de la primera línia de la seva ànima mater, l’activista veïnal i fins ara codirector Andrés Naya, un capricorn tossut, pencaire i entusiasta al qual la revista de la Favb (i tantes altres aventures de la premsa pobra) deu tant la perseverança com una honestedat reconeguda dins i fora del moviment veïnal.

És la generació que en la seva joventut es va revenjar de l’escolarització franquista muntant partits, agrupacions i mitjans d’expressió clandestins i que en la maduresa ha tensat la corda per mantenir estructures crítiques -sobretot mentals- que qüestionin l’autocomplaença d’una ciutat que, ben entrat el segle XXI, ha hagut de patir una pandèmia mundial per frenar i pensar que les coses es podien haver fet d’una altra manera.

Ara toca a una altra generació, la dels fills dels obrers que van poder anar a la universitat, que es va escolaritzar en democràcia i que ha viscut més llibertat i també més precarització, recollir aprenentatges i armar-se amb noves eines per intentar entendre el món que l’envolta i transformar-lo fent front a antics i nou reptes.

Un veritable final de cicle que remou també el tauler on es cuina la modesta revista Carrer.

Continuar significa renovar la confiança tant amb la Favb i les associacions veïnals com amb la resta de companys de viatge que són els col·laboradors i els lectors. Engreixar la màquina i posar-la al dia mantenint la base que l’ha fet una publicació útil tant per al moviment associatiu com per als focus de debat vius a la ciutat, sensible als neguits que sorgeixen de les persones que habiten els barris de la globalització i oberta a l’entrada de les noves generacions que han de dir la seva.

Carrer ha sigut una barreja d’intuïció, ofici, militància i, per què no dir-ho, un punt de bogeria. I també d’amistat. Sabent que no hi ha ningú imprescindible, és imprescindible que hi hagi algú. Com ara les lectores i lectors de Carrer. Continuem?

L'entrada ¡Gracias! ha aparegut primer a Carrer.