Actualment hi ha 64 equipaments gestionats per entitats i repartits de forma desigual per districtes. On n’hi ha més és a Sant Martí (15), seguit de prop per Nou Barris (12). En canvi només n’hi ha un a Ciutat Vella, a Sarrià-Sant Gervasi i a les Corts. La majoria són casals de barri (25), però també hi ha casals de joves (9), centres cívics (8), equipaments esportius (7) o centres culturals (7). Entre els gestors hi ha sobretot entitats de barri o de districte, però també sectorials com el Centre LGTBI, una aula ambiental, Torre Jussana o la Central del Circ al parc del Fòrum.

Les entitats que actualment gestionen aquests espais pateixen en pròpia pell aquesta manca de paraigües legal. Cada cop que els toca renovar conveni apareix el fantasma del concurs públic: burocràcia disparada i potser fins i tot haver de competir amb empreses i fundacions molt més musculades a nivell tècnic i pressupostari que una associació de barri.

Pegues a l’adjudicació directa

Les lleis supramunicipals han evolucionat cap a la lliure concurrència i les entitats gestores denuncien que els funcionaris cada cop posen més pegues a les adjudicacions directes. És més, la Plataforma de Gestió Ciutadana, que agrupa 39 dels col·lectius gestors a Barcelona, denuncia que el Consistori ha aturat la renovació de diversos convenis aquest hivern perquè Intervenció municipal ha transmès la consigna d’enviar a concurs qualsevol concessió d’espais. L’ordre d’extremar la cautela coincideix en el temps amb la querella contra l’alcaldesa Ada Colau per subvencionar la PAH i tres entitats més a través de convenis directes. De moment, la incertesa ja s’ha cobrat víctimes col·laterals: equipaments com La Violeta (Gràcia) o la Casa Orlandai (Sarrià) aniran a concurs en breu.

“Defensem aquest model perquè som entitats arrelades al territori i obertes, i a més molts cops ens forcen a anar a concurs i ningú altre s’hi presenta”, reivindica Mariona Soler, de la Plataforma de Gestió Ciutadana. Anar a concurs és un problema per a associacions d’aquesta mida, coincideix Marcel·lí Puig, del Centre cultural Ton i Guida (Nou Barris). “Has de dedicar un esforç molt gran a la burocràcia d’un concurs. Són hores i energies que treus de dinamització comunitària”, lamenta. A més, requereix uns coneixements que no tothom té i que poden fer de barrera d’entrada per exemple a grups juvenils o col·lectius d’origen divers. “Estem caient en el parany de la tecnificació administrativa”, avisa.

La temptació de contractar professionals

També per a les entitats que són gestores hi ha la temptació de contractar tècnics professionals per portar el dia a dia, una tendència amb la que la plataforma és crítica perquè dilueix el factor comunitari. L’esperit original, recorden, és que el barri s’empoderi i s’autogestioni per cobrir les necessitats dels veïns, des de les capacitats i possibilitats de cada territori. No hi ha una fórmula màgica i homogènia, sinó que “cada cas és un món”. “El barri ha d’estar dins de l’equipament, decidint i realitzant les activitats que s’hi fan”, recalca Soler.

Durant el mandat de Xavier Trias (CIU) les entitats van aconseguir fixar un tipus de conveni que s’anomena de “gestió cívica”. Va ser un pas endavant, però el veuen insuficient i volen seguir afinant-lo, explica Aurora Álvarez Yoyi, de la gestora de l’Ateneu Popular 9 Barris: “Ens agradaria que tingués una mirada més comunitària, que no serveixi per a qualsevol tipus d’espai”. L’únic límit legal existent, ara per ara, és que siguin serveis públics no obligatoris, com ara escoles o hospitals. Darrerament se n’han firmat per a camps de futbol, per exemple, cosa que ha generat suspicàcies. “Som els primers interessats en què no pugui confondre’s una gestió cívica amb un xiringuito amic”, rebla Soler.

Nou circuit en camí

La insistència de les entitats gestores al districte de Nou Barris ha desembocat en la troballa d’una fórmula ad hoc per evitar els concursos sense perdre seguretat jurídica. L’element clau és anunciar la renovació o estrena d’una gestió cívica al consell de barri, perquè pugui assabentar-se’n el teixit associatiu i debatre la idoneïtat del projecte. Si en aquell mateix territori apareix un altre col·lectiu candidat a assumir aquella gestió, amb un arrelament i representativitat equivalents, aleshores s’obriria un concurs. Per contra, si no hi ha cap altre interessat i no hi ha ombra de dubte sobre la tasca realitzada, es podria procedir a la firma del nou conveni.

La Plataforma de Gestió Ciutadana va reclamar a l’àrea de Democràcia Activa de l’Ajuntament –que és qui tracta aquests convenis– que fes extensiva a tota la ciutat la via assajada a Nou Barris. El govern municipal ha recollit el guant i prepara una circular sobre el nou circuit d’adjudicació. Primer l’ha de pactar internament, que no és poc: diferents departaments municipals –districtes, serveis jurídics, Participació, interventor…– han de dir-hi la seva. I no tots comparteixen la mateixa visió sobre les adjudicacions directes.

L’Ajuntament elabora el procediment

“El procediment encara no està finalitzat, l’estem escrivint”, admet el regidor de Drets de Ciutadania i Participació, Marc Serra. “La previsió és que pugui estar consensuat dins de l’Ajuntament i amb les entitats cap a la primavera-estiu, i que pugui entrar en funcionament a partir del curs vinent, cap al mes de setembre”, detalla a Carrer. L’objectiu, diu, és “arribar a temps per a les renovacions de conveni previstes per final d’any”.

Fonts municipals afegeixen que el procés judicial obert contra Colau no altera en cap cas aquesta previsió. “L’adjudicació es fa actualment seguint els procediments establerts: de forma excepcional quan queda acreditada l’exclusivitat de l’entitat es fa per adjudicació directa, i en la resta de situacions de forma ordinària per concurrència. Sempre segons la llei”, apunten.

Competència i dubtes

Serra assumeix que el nou circuit no serà un canvi de paradigma, sinó una “actualització” de les bases que ara regulen com ha de ser una gestió cívica. Preveu obrir concurs públic en dos supòsits: competència i dubtes. “En primer lloc, quan dos projectes o més demostrin interès per la gestió d’un equipament”, apunta Serra. “Si només n’hi ha un, es presentarà la proposta al consell de barri o al consell sectorial d’aquell àmbit temàtic”, afegeix.

La segona circumstància és que es qüestioni la idoneïtat de la candidatura. La proposta haurà de rebre el vistiplau del consell de barri o sectorial i també un informe favorable de la Taula de Patrimoni Ciutadà, que és l’òrgan municipal que adjudica locals a entitats. Està format pels serveis jurídics, tècnics de Patrimoni, de Participació i del districte en qüestió.

Un cop superats els dos filtres, encara s’ha d’anunciar l’adjudicació en el butlletí oficial de l’Ajuntament i en el Portal de Transparència. En cas que no hi hagi cap candidatura de darrera hora ni cap impugnació, aleshores ja sí que es faria l’adjudicació directa.

Segueix sent un circuit llarg, però pretén ser més garantista que l’actual. “Si no es fan bé les coses, pot aparèixer qualsevol tercer i impugnar”, justifica Serra. “La majoria de cops es tracta de renovacions, no de noves cessions”, recorda el regidor. Per tant, els dubtes que poden sorgir anirien sobretot en la línia de valorar la tasca feta, conflictes en la gestió o pèrdua de la potència dinamitzadora.

Nous espais

“De la pràctica d’aquests 15 anys, hem après que és un model molt bo, però que necessita que hi hagi un projecte comunitari al darrere”, adverteix Serra. “Gestionar per gestionar no té sentit, només té sentit quan una entitat amb la seva capil·laritat pot desenvolupar un projecte veïnal amb valor afegit, que no podria oferir una empresa”, sosté. Serra no descarta que l’aplicació del nou procediment comporti canvis de gestora en espais concrets: “En alguns equipaments pot comportar activar la fórmula de gestió cívica i en altres casos potser no renovar la que hi ha, perquè el projecte inicial ha perdut força amb els anys o no ha trobat relleu generacional”.

Sobre els espais que poden optar-hi, Serra esquiva la polèmica: “L’escenari natural de la gestió cívica són els equipaments de proximitat i, per tant, ens hi acostem més amb casals de barri, de joves o centres cívics que amb equipaments esportius. Però podria donar-se el cas si és fruit d’una lluita veïnal, té un projecte social sumat a l’esportiu, té arrelament…”. El govern municipal té en ment alguns espais de nova creació candidats a adjudicacions a entitats, però prefereix no avançar-ne cap: “En tenim diversos en construcció que són fruit d’una reclamació veïnal, però no vull posar noms per no prefigurar situacions en el futur”.

Cap a una llei catalana

La circular municipal no deixa de ser un pedaç jurídic per no estar tant a la intempèrie. La Plataforma de Gestió Ciutadana i l’Ajuntament tenen esperances d’aconseguir la seguretat legal definitiva a través de les lleis d’associacionisme i d’economia social que té en tràmit el Parlament català. “Estem en converses amb la Generalitat perquè sigui possible; si s’aconsegueix serà més fàcil que tothom que ha de validar un expedient de gestió cívica ho faciliti”, confia Serra.

A què ens referim quan parlem de…?

Gestió cívica
És una fórmula de gestió d’equipaments municipals -centres cívics, casals de barri, casals de joves…-, per la qual una entitat del territori es fa càrrec d’un equipament.

Gestió ciutadana
Entitats i col·lectius, com ara la Plataforma de Gestió Ciutadana, eviten l’ús de l’adjectiu cívica, en considerar que gestió ciutadana és un terme més ampli i inclusiu.

Gestió comunitària
Amb aquest concepte, les entitats reivindiquen la implicació veïnal en l’autogestió de projectes -amb o sense equipament- i el seu retorn al territori.

Què hi diu la legislació?

Segons l’article 34 de la Carta Municipal de Barcelona, “les entitats, les organitzacions i les associacions ciutadanes sense ànim de lucre poden exercir competències municipals o participar en nom de l’ajuntament en la gestió de serveis o equipaments la titularitat dels quals correspon a altres administracions públiques”. “La gestió cívica de competències municipals -afegeix-es pot utilitzar per a les activitats i els serveis susceptibles de gestió indirecta, té sempre caràcter voluntari i no lucratiu i s’adjudica mitjançant concurs públic quan hi hagi diverses entitats o organitzacions amb característiques idèntiques o semblants”.

La gestió cívica a Barcelona

Ciutat Vella
Casal de barri Pou de la Figuera (Casc Antic)

L’Eixample
Casal de barri El Poblet (La Sagrada Família)
Casal de barri Espai 210 (La Sagrada Família)
Casal de barri Transformadors (El Fort Pienc)
Centre LGTBI (Sant Antoni)
Equipament cultural Calàbria 66 (Sant Antoni)
Espai associatiu Lola Anglada (L’Esquerra de l’Eixample)

Sants-Montjuïc
Casal de barri la Vinya (La Marina)
Centre cívic Cotxeres-Casinet d’Hostafrancs (Sants i Hostafrancs)
Centre cívic el Sortidor (El Poble-Sec)
Centre cívic Font de la Guatlla (La Font de la Guatlla)
Centre cívic la Cadena (La Marina)
Centre cívic la Casa del Rellotge-Sala Pepita (La Marina)
Poliesportiu la Marina (La Marina)
Poliesportiu les Tres Xemeneies (El Poble-Sec)

Les Corts
Casal de barri de la Mercè (Les Corts)

Sarrià-Sant Gervasi
Centre cívic Casa Orlandai (Sarrià)

Gràcia
Aula ambiental Bosc Turull (Vallcarca i els Penitents)
Casal de barri Can Carol (Vallcarca i els Penitents)
Casal de barri Cardener (La Salut)
Centre Artesà Tradicionàrius (La Vila de Gràcia)
Centre cultural popular la Violeta (La Vila de Gràcia)
Centre de Recursos per Associacions Juvenils (La Vila de Gràcia)
Espai Jove la Fontana (La Vila de Gràcia)
Finca Salvador i refugi Plaça del Diamant (La Vila de Gràcia)

Horta-Guinardó
Camp de futbol de Sant Genís (Sant Genís dels Agudells)
Camp de futbol del Carmel (El Carmel)
Can Crehuet (Horta)
Casal de barri Font d’en Fargues (La Font d’en Fargues)
Casal de joves Girapells (El Guinardó)
Punt d’Informació Juvenil d’Horta-Guinardó (Horta)
Torre Jussana (La Clota)

Nou Barris
Ateneu Popular 9 Barris (La Trinitat Nova)
Camp municipal de Ciutat Meridiana (Ciutat Meridiana)
Camp municipal de futbol Vallbona (Vallbona)
Casal de barri Ateneu la Bòbila de Porta (Porta)
Casal de barri de Prosperitat (La Prosperitat)
Casal de barri la Cosa Nostra (Can Peguera)
Casal de barri Ton i Guida (Les Roquetes)
Casal de joves de Prosperitat (La Prosperitat)
Casal de joves de Roquetes (Les Roquetes)
Centre cívic Can Basté (El Turó de la Peira)
La Masia de la Guineueta (La Guineueta)
Poliesportiu Valldaura (La Prosperitat)

Sant Andreu
Ateneu l’Harmonia (Sant Andreu de Palomar)
Casal de barri Can Portabella (Sant Andreu de Palomar)
Casal de barri Torre de la Sagrera (La Sagrera)
Centre cívic Can Clariana Cultural (El Congrés i els Indians)

Sant Martí
Casal de barri Bac de Roda de Poblenou (El Poblenou)
Casal de barri Besòs (El Besòs i el Maresme)
Casal de barri de Diagonal Mar (Diagonal Mar)
Casal de barri de la Pau (La Verneda i la Pau)
Casal de barri del Poblenou (El Poblenou)
Casal de barri Espai Antoni Miró Peris (El Camp de l’Arpa)
Casal de barri la Palmera (La Verneda i la Pau)
Casal de barri la Verneda (La Verneda i la Pau)
Casal de barri Provençals Ca l’Isidret (El Poblenou)
Casal de barri Vila Olímpica-Can Gili Nou (La Vila Olímpica)
Casal de joves del Clot (El Clot)
Casal de joves del Poblenou-Can Ricart (El Poblenou)
Centre cultural la Farinera (El Clot)
Centre d’Imatgeria Festiva del Poblenou (El Poblenou)
La Central del Circ Fàbrica de Creació (Diagonal Mar)

Font: Grup de Treball de Gestió Comunitària i Economia Solidària

L'entrada La gestió ciutadana d’equipaments públics exigeix paraigües legal ha aparegut primer a Carrer.

Fa ara just sis anys d’una escenificació. Un pont sobre el Besòs va servir de decorat. Allà van retratar-se les quatre alcaldesses i l’alcalde de les cinc poblacions que circumden la desembocadura del riu: Barcelona, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs. La posada en escena transmetia unitat i transcendència en un punt d’enllaç entre ciutats apinyades, depauperades allà on els seus límits es toquen i amb escassos lligams entre si. També havia de simbolitzar la gènesi del desgreuge amb un extraradi resignat a ser el calaix dels mals endreços de l’àrea metropolitana. Que l’alcaldessa Ada Colau se sumés a la imatge connotava un compromís inèdit de Barcelona amb les seves localitats veïnes, condicionades per ser la perifèria de la capital.

Una aliança inaudita

“Aquella foto estava molt ben pensada des del punt de vista simbòlic i mediàtic”, analitza José Mansilla, antropòleg i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà. “Colau [BComú] acabava d’arribar al poder; compartia frontera amb algú d’una sensibilitat similar encara que fos d’un altre partit, com Núria Parlon [PSC], i els comuns tenien encara l’empenta de ser una força que es preocupava per les classes populars i les perifèries”, desgrana Mansilla. El context que descriu ja és passat, un cop diluïda l’efervescència de l’ascens d’ex-activistes al govern de Barcelona.

El component aglutinador de l’aliança inaudita de les cinc alcaldies va ser el mateix que continua definint bona part del cantó Besòs: l’alta concentració de població desfavorida en barris estancats en la desestructuració i la pobresa, a més de frustrats i estigmatitzats per llargs anys de desídia i incapacitat de les institucions per sufocar el cúmul més gran de penúries que s’amuntega a Catalunya.

Obligacions autoimposades

La teràpia de xoc per començar a intentar revertir la desatenció a la franja desvalguda de Barcelona i la seva conurbació es va anomenar Agenda Besòs, el motiu rere la instantània premeditada. El pla -concretat en 10 objectius i 50 línies estratègiques el 2018- aspirava a fer bascular inversions cap al flanc metropolità que s’ha sentit menystingut en comparació amb el del Llobregat. El llistat d’actuacions promogut per les alcaldies venia a ser un contracte d’obligacions que els ajuntaments s’imposaven, supeditat alhora a obtenir finançament d’instàncies superiors. Colau ho va sintetitzar marcant com a meta configurar “una nova centralitat” al voltant del riu.

“L’Agenda Besòs havia de donar visibilitat a la zona, però als nostres barris i ciutats ens vam adonar ja el 2019 que això ni funciona ni va enlloc. El document potser està ben treballat en alguns aspectes, però, sense inversió, és un document buit”, critica el president de la recentment constituïda Coordinadora Veïnal del Baix Besòs, Pepe Sánchez. L’aparició de la plataforma que agrupa moviments associatius de les cinc localitats evidencia que l’esperança de fer contrapesar les desigualtats internes a Barcelona i la seva rodalia no s’ha materialitzat. La mateixa Agenda Besòs quantificava que 16 dels 25 barris més vulnerables a l’àrea metropolitana barcelonina s’apilaven a les rodalies de la desembocadura del Besòs. Res fa suggerir que les estretors s’hagin atenuat.

“El que ha canviat és que un seguit de persones han començat a trucar a portes, a fer-se notar i a dir que el Besòs no és només un dormitori ni estem per solucionar el problema a la gran àrea”, postula Sánchez. Mansilla hi coincideix: “S’ha projectat sobre la zona i des de fa dècades tot allò que Barcelona no volia per a ella. És la catifa sota la qual escombrar tot el que no ens agrada veure”.

Full de ruta

Les alcaldesses i l’alcalde van situar la reducció dels índexs de pobresa com a prioritat, i van fixar el 2020 com a horitzó per recollir fruits. Quan van tornar a ajuntar-se el 2017 per presentar les grans línies del full de ruta, van parlar també de crear un gran parc adjacent a les Tres Xemeneies, acondiciar la llera del Besòs que dona a Barcelona, revitalitzar els polígons industrials, ampliar els passos per a vianants i ciclistes entre una banda i l’altra del riu i programar una festa entre les cinc ciutats per forjar una identitat compartida. El cert, però, és que bona part de les previsions no han deixat de ser intencions sense gaire concreció, reformes a mig fer i pendents d’execució o idees de les quals no n’hem sabut res més.

L’emblema de tot plegat ha de ser la remodelació de les Tres Xemeneies i els terrenys que les encerclen. Tot i dissenyar un pla director urbanístic i un hub del coneixement i de la pau de caràcter internacional per reconvertir l’antiga central, la fita continua en el terreny dels desitjos més que en el dels resultats tangibles, sotmès a vaivens -l’últim, el pol audiovisual que la Generalitat de Catalunya ambiciona instal·lar-hi- i vist amb recel per col·lectius veïnals, que temen un pelotazo urbanístic amb 1.844 habitatges i empreses altament tecnificades que es desentenguin de les urgències socials dels voltants.

Privacions enquistades

Més flagrant resulta encara que les privacions continuïn enquistades a la vora del Besòs, atiades pel trasbals de la pandèmia. N’hi ha prou amb sobrevolar alguns fets recents: la mort d’una parella mentre intentava escalfar-se en un camp de barraques a Montcada i Reixac; el crit d’alerta pels desnonaments freqüents a barris com Ciutat Meridiana i Sant Roc; el desallotjament de desenes de subsaharians que malvivien des de fa anys en una nau abandonada a Badalona; el perpetu estancament del projecte per desallotjar i enderrocar el malmès bloc del carrer de Venus a la Mina, o l’amenaça sempre latent de la contaminació, com fan palès les sentències contra la cimentera de Montcada i la troballa d’antics residus industrials potencialment cancerígens que mantenen tancat un tram de platges entre Sant Adrià i Badalona.

Una consigna d’una manifestació recent contra la inseguretat i l’infrahabitatge al barri del Besòs i el Maresme venia a condensar el malestar. “Som barri obrer, no el vostre traster”, s’hi cridava. “Sempre som el cosí pobre. Les millores que arriben fins al 22@ no entren al nostre barri”, protesta Tareixa Pardo, membre de l’Associació de Veïns del Maresme.

Per a Mansilla, les persistents angoixes del Besòs són el resultat d’anys arraconant-hi adversitats. “No és res que s’arregli d’un dia per un altre, ni tan sols en dècades. Necessita empenta, atenció continuada, molts diners i protegir la gent que hi viu d’altres sotracs que, com les crisis econòmiques, fan que acabi sent oblidada”, prescriu l’antropòleg.

Crítiques a Barcelona

En comptes de compenetració, els últims sis anys han demostrat més bé que l’Ajuntament de Barcelona té més capacitat financera per abordar les emergències que les poblacions veïnes, menys acabalades. Mentre la capital s’ha dotat del seu pla de barris amb 150 milions d’euros de fons propis, no ha existit una transferència equiparable d’ajuts de la Generalitat o l’Àrea Metropolitana a la corona nord de Barcelona.

Precisament, els ajuntaments de Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià van queixar-se el 2021 de les mancances del Consorci del Besòs, l’òrgan cridat a articular una governabilitat col·legiada per impulsar reformes més enllà de les fronteres dels termes municipals. La crítica va acabar assenyalant l’Ajuntament de Barcelona, tot un símptoma que l’aparença d’unitat del 2016 no s’ha cultivat prou.

No obstant això, l’ingrés de la Generalitat al Consorci ha revifat les expectatives perquè l’eix Besòs torni al primer pla. “Ens en congratulem, perquè ja avisàvem que l’organisme està buit de contingut”, apunta Sánchez. El moviment veïnal, però, urgeix concrecions i no quedar-se només en les fotos.

El veïnat s’autoorganitza

Set federacions, entitats i plataformes van constituir el novembre passat a Badalona la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs. Els seus objectius, “treballar per la construcció d’una governança metropolitana de l’eix del Besòs des del teixit veïnal”, “consensuar una planificació estratègica” i “desenvolupar projectes coherents amb les necessitats i potencialitats dels barris” de la zona. “Sense justícia espacial, la urgència social i la vulnerabilitat es distribueixen desigualment en el territori”, asseguren en el seu comunicat, on assenyalen que el Besòs acumula baixos nivells de formació i de renda, una menor esperança de vida, altes taxes d’atur i condicions de vida més difícils. La coordinadora té l’antecedent de les Jornades Veïnals de l’Eix Besòs del 2020, que ja van abordar problemes d’urbanisme, patrimoni, infraestructures i mobilitat; habitatge, vulnerabilitats i emergències socials; sistema productiu i formació; salut i medi ambient; i polítiques de gènere i igualtat. El 2021 es van començar a formar taules tècniques amb equips dels cinc ajuntaments implicats i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La coordinadora la formen les federacions veïnals de Barcelona (Favb), Badalona (FAVB), Santa Coloma de Gramenet (FAVGram) i Montcada i Reixac (FAVMir), l’Associació Veïnal Sant Joan Baptista de Sant Adrià de Besòs, la Plataforma per la conservació de les tres xemeneies, i la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc). Redacció

L'entrada Una foto fixa de pobresa al voltant del Besòs ha aparegut primer a Carrer.

Ha estat confeccionat pels tècnics de la Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona utilitzant dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2019, i estan agrupades per seccions censals.

S’han comparat totes les dades per mesurar les desviacions respecte a la mitja: en blau, apareixen les rendes més baixes; en vermell, les més altes; en groc, les mitges; en verdós, les mitges baixes; i en taronja, les mitges altes.

La gran taca blava a banda i banda del traçat del riu Besòs corrobora les desigualtats amb Barcelona, que manté majoritàriament rendes mitges al centre i altes als barris alts del districte de Sarrià-Sant Gervasi.

El mapa interactiu està disponible a: https://taulaurbanisme.org/maps/renda-bcn-besos.

L'entrada Els colors de la desigualtat: mapa de la renda a Barcelona i els municipis del Besòs ha aparegut primer a Carrer.

En les grans àrees metropolitanes apareixen desigualtats extremes. Són grans concentracions de població on conviuen persones amb una posició econòmica molt diferent. La dinàmica de les metròpolis tendeix a la diferenciació territorial. Un dels seus efectes és la segregació per nivells de renda. Un element que juga un paper clau en aquesta història és, sens dubte, el del preu de l’habitatge, que és producte de les dinàmiques del mercat i les polítiques d’habitatge. Els més rics sempre poden triar on volen anar i, habitualment, opten per espais excloents.

Barcelona té la renda més alta…

Que a la conurbació barcelonina hi ha barris rics i pobres es pot constatar amb una simple passejada. Ja teníem estudis que mostraven desigualtats entre els barris de Barcelona i entre la ciutat i la seva perifèria immediata. Ara, disposem d’una eina més precisa, elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) a partir de la informació de l’Agència Tributària. És possible que no capti l’activitat submergida, però la pintura general és molt bona. Les estadístiques de renda tenen dificultats per captar les més altes -que es poden camuflar de diverses formes-, i també les més baixes. En aquest cas, la informació ve per seccions electorals i permet situar molt bé les desigualtats en l’espai. No totes les persones que voten en una mateixa taula tenen la mateixa situació econòmica, però en tractar-se d’àrees petites, el resultat és prou representatiu. Cal assenyalar que les dades de les rendes més altes estan topades: a les seccions de més ingressos els assignen 32.183 euros de renda familiar el 2019. Això impedeix conèixer si hi ha seccions on la renda real és molt superior a aquesta quantitat.

Amb les dades del 2019, la primera evidència és que la renda mitjana de Barcelona (16.894 euros) és clarament superior a la de la resta de municipis: Montcada i Reixac (12.684), Badalona (12.440), Sant Adrià de Besòs (11.233) i Santa Coloma de Gramenet (10.779). Però una mitjana amaga moltes coses. Cal analitzar les diferències entre els que guanyen més i els que guanyen menys. No és el mateix que uns guanyin un 30% més que uns altres o que ho facin dues, tres o cinc vegades més. Les desigualtats tenen graus. Encara que les rendes més altes estiguin topades, l’ordre de desigualtats entre les seccions més riques -els 32.183 euros- i la més pobra -una secció de Badalona on la renda mitjana és de 5.120 euros- és més de sis vegades superior.

…i més desigualtat

El més significatiu és veure els extrems. Les seccions de rendes més altes se situen totes als districtes de Sarrià-Sant Gervasi (21) i les Corts (4) de Barcelona. Per contra, la majoria de seccions en rendes inferiors als 10.000 euros estan a l’àrea del Besòs: als districtes barcelonins de Nou Barris (23), Sant Andreu i Sant Martí (7 a cadascun); a Santa Coloma (37), Badalona (25), Sant Adrià (7) i Montcada i Reixac (3). A la resta de Barcelona, només Ciutat Vella té 15 seccions amb aquest nivell de renda. Si tenim en compte el pes d’aquestes àrees pobres en el conjunt del seu territori, les majors concentracions de zones molt pobres representen el 37,5% a Sant Adrià, el 26,3% a Santa Coloma, el 19,6% a Nou Barris i el 16,2% a Badalona.

Si comparem la diferència entre les àrees riques i pobres, Barcelona és la població més desigual, seguida de Badalona, on coexisteixen zones amb rendes relativament altes (18.720 euros) amb altres de molt baixes. La resta de municipis presenten un índex de desigualtat moderat, donat que en tots ells només hi trobem àrees de rendes baixes. Santa Coloma, la ciutat de menor renda, és també la més homogènia -la seva renda més alta se situa en 12.252 euros-.

Un plantejament metropolità i social ambiciós

Tenim dos problemes relacionats: el de les desigualtats i el de l’extrema pobresa. El segon és producte del primer. És una situació que genera molt patiment, que impedeix a moltes persones garantir-se un nivell de vida digna, estabilitat vital. Però no podem perdre de vista que bona part de la seva situació és producte de desigualtats diverses, fruit de les normes i polítiques institucionals, d’una protecció de drets desigual -com en el cas de l’habitatge i el món laboral-, de mecanismes discriminatoris -com els que hi ha en el sistema escolar-, de polítiques públiques inadequades. Hem de ser conscients que som davant una gran crisi social i ecològica. I el Besòs és un dels espais on aquestes es manifesten amb més desigualtats. Fer front als seus problemes no es pot fer només en l’àmbit local: requereix un plantejament metropolità i social més ambiciós.

Albert Recio és professor d’economia.

L'entrada Mala peça al teler davant la crisi social i ecològica ha aparegut primer a Carrer.

La covid-19 ha tingut un impacte evident en el sistema públic de salut. L’epidèmia ha col·lapsat serveis hospitalaris, unitats de cures intensives i urgències, però també ha obligat a ajustar les llargues llistes d’espera per a intervencions i tractaments per a malalties no vinculades al brot víric. I l’efecte s’ha notat molt particularment en l’àmbit de l’atenció primària, desertitzant els ambulatoris bloquejats per la detecció de noves infeccions, amb una aposta per l’atenció no presencial -telefònica i telemàtica- que sembla que ha vingut per quedar-se.

Mecanismes de control

Però el brot pandèmic ha tingut una altra afectació col·lateral: la manca de transparència. La Comissió de Salut de la Favb alerta d’un deteriorament dels mecanismes de control sobre tots els agents prestadors de serveis, públics i privats, al sistema sanitari públic, i també de les eines telemàtiques destinades a proporcionar informació a la ciutadania sobre aquestes activitats.

Mentre el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya centrava la seva activitat comunicativa diària en proporcionar informació sobre dades de nous contagis, ingressos, mortalitat i taxa d’incidència del SARS-Covid, diversos portals digitals dedicats a publicar documentació i dades sobre el funcionament del conjunt dels serveis de salut han anat patint una paràlisi des de fa dos anys, que en alguns casos ja era patent des d’abans de la crisi vírica. “S’han bolcat molts esforços a informar de la covid, però sembla que de la resta d’activitats se n’han oblidat”, assenyala Marta Carrera, membre de la Comissió de Salut de la federació veïnal barcelonina.

El cas de l’Aquas

Aquest deteriorament de la qualitat de la informació pública s’ha fet palès en diverses dependències que orbiten en l’organigrama del Departament de Salut. Un dels casos on, segons la Comissió de Salut, ha estat més paradigmàtic, és el de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària de Catalunya (Aquas), un observatori que publicava regularment informes sobre el funcionament de l’assistència sanitària a partir del tractament de dades i enquestes. “Gràcies a les dades de l’Aquas vam saber coses molt interessants, com per exemple que els requeriments de serveis d’urgències de les residències assistides eren superiors a l’ús que en fa la resta d’usuàries”, explica Carrera, en referència a les llars de gent gran que compten amb l’assistència d’una mútua sanitària privada.

Però l’Aquas -que fins al 2016 va estar dirigida per l’actual titular de la conselleria de Salut, Josep Maria Argimon- fa més de dos anys que no emet cap informe nou: els documents més recents que es poden trobar al seu web són dels anys 2018 i 2017, excepte un, sobre instituts i centres de recerca, publicat el 2019. Carrera detalla que algunes dades bàsiques per exercir el control sobre l’activitat sanitària es podien obtenir abans mitjançant aquesta agència: “Com per exemple quants professionals hi havia adscrits a cada centre del Consorci Sanitari de Barcelona, unes xifres que recentment sí que hem pogut obtenir, però per mitjà de fer el tràmit de demanar-ho al portal de transparència de la Generalitat”.

L’Observatori de la Mort, mut des del 2017

Altres dependències que subministraven estadístiques sobre l’activitat assistencial es troben en una situació similar. L’Observatori de la Mort, un òrgan adscrit a l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, dedicat a recaptar informació sobre l’acompanyament sanitari i psicosocial a les persones en el tram final de la vida, no publica cap informe des de l’any de la seva creació, el 2017. Una altra dependència, l’Observatori sobre les Desigualtats en Salut -que té la missió d’avaluar les diferències socioeconòmiques i d’altra mena a l’hora de rebre cobertura sanitària- no ofereix dades obertes des del 2018, i des de l’any 2017 només ha publicat dos informes, un sobre desigualtats en l’àmbit de la població infantil, i l’altre sobre desigualtat socioeconòmica en casos de mortalitat a causa de la covid-19, tots dos del 2020.

Pel que fa al seguiment de les llistes d’espera d’intervencions quirúrgiques, proves diagnòstiques i vistes d’especialistes -un dels aspectes on la covid més ha impactat- la Comissió de Salut de la Favb lamenta que “malgrat que sí que és possible consultar de forma actualitzada la situació per àmbits i centres d’atenció, no es publiquen informes amb resums i anàlisi global de les dades que permeti rastrejar-ne l’evolució”.

Contractes i convenis amb proveïdors privats

Un altre dels apartats on la facilitació d’informació ha quedat trasbalsada és el dels contractes i convenis amb proveïdors privats mitjançant els quals el Catsalut garanteix tots els aspectes de la cobertura sanitària, sigui de forma directa o a través de diversos consorcis. Marta Carrera explica com, en el portal d’internet dedicat a publicar tota la informació sobre aquests acords, “les clàusules que amplien i prorroguen molts contractes no estan al dia, de manera que es fa molt difícil fer-ne un seguiment”. Des de la Comissió de Salut de la Favb s’esmenta, en aquest sentit, el cas dels serveis de rehabilitació i logopèdia per al Districte de Nou Barris i part del de Sant Andreu. El març del 2018, el Catsalut va anunciar la rescissió d’aquest contracte, vigent des de l’any 2012, a una Unió Temporal d’Empreses (UTE) anomenada Acerf, després que una inspecció sanitària detectés diverses irregularitats tant en la contractació de personal sense contracte -en una situació d’autònoms fraudulenta- com en la qualitat de la prestació i dels locals on es duia a terme. Malgrat aquest anunci, que van recollir diversos mitjans, el web del Catsalut va publicar l’any següent la clàusula que prolongava el contracte fins al 31 de gener de 2019, per una quantia total de 964.000 euros, però és l’última informació que hi ha disponible sobre aquest contracte.

L'entrada La manca de transparència, efecte secundari de la covid ha aparegut primer a Carrer.

La pandèmia ha estat un punt d’inflexió en relació amb l’organització col·lectiva. El moviment feminista se n’ha ressentit?
Montserrat Cervera (M. C.): Veníem dels anys 2018 i 2019 on hi va haver un desbordament, i el repte era consolidar aquesta gent. Però llavors apareix la pandèmia i ens tanca a casa. La virtualitat ens ha permès mantenir el contacte i fer alguns debats, però amb les trobades físiques ens engresquem les unes a les altres, i no poder-les fer s’ha notat moltíssim. A banda, a l’aïllament se li han sumat els efectes de la malaltia en si mateixa, la manca de feina, la precarietat o la qüestió de la salut mental. Ha estat una estocada forta per als moviments socials i ara som en un moment de resistència i de recomposició.
Milena Duch (M. D.): Tota la mobilització social ha quedat tocada després de la covid. Però, en l’àmbit feminista, penso que hi ha un afegit: l’autocrítica constant. Això és bo, però a la vegada pot ser una mica paralitzador. Moltes de les coses que s’han plantejat les hem recollit com a certes, perquè potser per context i per racisme no s’incloïen prou els discursos de les dones migrades, o la diversitat sexual i de gènere, per exemple. Però, a la vegada, des de determinades esferes de poder s’han aprofitat algunes d’aquestes escletxes per incidir i desmobilitzar, o fins i tot per apropiar-se del discurs i desradicalitzar-lo.

En quin sentit?
M. D.: Hi ha discursos de poder que s’aconsegueixen introduir dins del moviment, que no és monolític, i ara estem recuperant-nos de la polarització que hi ha hagut arran dels discursos transmisògins, per exemple. O producte de les xarxes socials, que són una ficció i que a vegades s’han fet servir com a canal per desvirtuar debats que, de fet, ja es tenien dins del feminisme, però respecte dels quals hi havia consensos, almenys a Catalunya.
M. C.: Penso que, en aquests anys d’eclosió, s’han mostrat les grans crisis. El moviment feminista anticolonial va fer una crítica al moviment blanc i això va ser molt important, perquè va canviar dinàmiques. L’altra qüestió és el tema trans, que ha travessat d’una manera diferent. No és que aquí no existeixin aquestes postures o les postures abolicionistes, però no s’han dedicat tant a fer una competència salvatge com ha passat en altres contextos. La gent que s’ha mobilitzat amb aquestes premisses de destrucció aquí ha estat molt minoritària. A Catalunya hi ha veus de tot tipus, però treballem a través de consensos i de línies vermelles.
M. D.: En alguns llocs de l’Estat espanyol, com Madrid, hi va haver dues manifestacions paral·leles. Em fa la sensació que, allà, la proximitat de les institucions i els partits ha volgut enderrocar les bases mobilitzades. I hi ha una resistència molt forta, però s’ha intentat imposar una polarització que potser no era tan real a nivell intern.

Alguns mitjans de comunicació han posat el focus sobre un altre dels debats presents en el si del moviment, que consisteix en la tensió entre un suposat feminisme punitivista i d’un altre d’antipunitivista.
M. C.: Per molt que puguem creure en l’antipunitivisme i que sigui una perspectiva que ens agradi, abordar la violència des d’un punt de vista comunitari té moltes dificultats, perquè no tenim capacitat per gestionar-la a nivell de barris, per exemple. I a la vegada, volem que una part de les lleis es compleixin. Moltes vegades ens queixem que les lleis no serveixen per res, però al mateix temps volem que siguin al màxim de justes per protegir els drets de les dones. És a dir, exigim els mínims que hem aconseguit arrencar de la institució, i en paral·lel, creiem que hem d’anar construint coses diferents. Ens trobem amb aquesta contradicció.
M. D.: En el moment d’eclosió del moviment hi va haver un augment molt fort de conscienciació de les violències, per part de dones cada vegada més joves, que transcendien les militants de base. I en aquesta presa de consciència col·lectiva davant la violència hi ha una part del feminisme que comença a parlar d’autodefensa. Llavors, surten algunes veus parlant de feminisme punitivista, però jo els posaria un interrogant molt gran. És perillós fer servir segons quins termes que poden arribar a qüestionar aquesta conscienciació i a desincentivar que es facin públiques les agressions, quan era una cosa molt important que s’havia aconseguit.

En l’àmbit català, tenim un Govern que s’autodenomina feminista i que inclou, per primera vegada, una conselleria de feminismes. Ho viviu com una oportunitat?
M. C.: La part positiva és que, d’aquesta manera, el discurs pot arribar a alguna gent a la qual no havia penetrat. Hem de ser conscients, però, dels límits que té la institució. Per tant, més que com una oportunitat, ho hem de veure com una via més, i mantenir-hi relació. Ara bé, hem de tenir clar que això no vol dir que ja ho hem conquerit tot i que el patriarcat s’ha acabat.

Llavors, el fet que el moviment feminista tingui presència a les institucions pot ser desmobilitzador? És un dels riscos?
M. C.: Podria ser-ho. Quan les institucions agafen el discurs del moviment feminista i hi incorporen algunes de les companyes que en formaven part, es perd potencial. Això és un perill, perquè són dones de molt valor que deixen de ser en el moviment per ser a les institucions, amb totes les contradiccions que això comporta. I a banda, pot ser que algú es pregunti: “Però si ja sou a l’Administració, què més voleu?”. Per tant, insisteixo: el tema és no menysprear la relació que es pugui establir, però tenint en ment que la transformació és en el moviment feminista autònom i en l’autoorganització, no en la institució.
M. D.: Vivim en el món en què vivim i seria ingenu pensar que no necessites ser a tot arreu, però és fonamental que les institucions estiguin supeditades al carrer. I també és essencial que les dones que hi són vinguin del moviment feminista per pura legitimitat. Tanmateix, és cert que la institucionalització és perillosa, perquè pot ser desmobilitzadora si no es manté un respecte al moviment autònom. Fa la sensació que, per a certs sectors, és com si ja s’hagués aconseguit l’objectiu i que, per tant, es pogués abandonar el conflicte. Però no: conflictuar és important, i si hi ha companyes que són a l’Administració els hem d’exigir encara més. I és important tenir sempre present que les institucions no són nostres, encara que hi puguem tenir representació. No són de les dones de classe treballadora del país, perquè al final protegeixen interessos que responen a tot el contrari de les necessitats de la majoria.

En el marc de les darreres mobilitzacions feministes hi ha hagut casos d’activistes que han acabat encausades. Això és contradictori amb el discurs de les institucions en relació amb el moviment?
M. D.: Amb el moviment feminista ha passat el que passa amb qualsevol moviment que pot capgirar l’statu quo. Mentre era només una qüestió de discurs no hi havia problema, però en el moment en què comencen a haver-hi mobilitzacions més fortes que alteren una mica l’ordre, la resposta és la repressió policial i institucional. Però, a més, en el cas feminista, passa que les reaccions contràries també venen per part de certs sectors que se senten amenaçats pel fet que les dones estiguin fent allò que mai s’haguessin pensat que farien: sortir al carrer i mobilitzar-se. Per a alguna gent, que les ties impulsin manifestacions combatives és la cosa més impensable del món, i contraataquen amb expressions d’odi.
M. C.: Hi ha companyes que han dit que, a l’hora de pujar a un furgó policial, tenen por. Algunes expliquen que han rebut comentaris denigrants o que les han tocat. Això és la representació de la repressió en el cos de les dones; és odi i és masclisme. La denúncia d’aquests casos no només s’ha de fer des d’una perspectiva antirepressiva, sinó que també ha d’incidir en tot el que implica que les dones tinguin protagonisme en les lluites socials, i la violència afegida a la qual s’exposen.

L’any vinent s’inicia un nou cicle electoral i totes les projeccions diuen que l’extrema dreta podria créixer i que podria haver una nova correlació de forces al Congrés dels Diputats. Quina lectura en feu? Com hauria de reaccionar el moviment feminista davant d’aquesta ofensiva?
M. C.: Malgrat totes les crítiques que fem als partits que ara governen a Catalunya i a Espanya, sabem el que ha representat el feixisme històricament. La pujada de Vox i tot el que comporta és un dels reptes del moviment feminista, i per això ens hem d’enfortir i defensar-nos perquè no avancin. Haurem de recuperar la nostra força i teixir vincles de solidaritat, fer aliances contranatura, si cal, perquè les conseqüències de no enfrontar aquesta amenaça poden ser horroroses.
M. D.: S’ha banalitzat la presència d’aquesta gent a les institucions i dels grupuscles d’extrema dreta que prenen la forma de societat civil. I, per això, és molt important teixir una aliança entre el moviment feminista, el moviment LGTBI i el moviment de persones migrades, per enfrontar-nos-hi. Al final, tenir una ofensiva feixista és un problema per a tota la classe treballadora, però només cal llegir la seva propaganda per veure que apunten, particularment, contra les dones, contra la dissidència sexual i de gènere, i contra les persones migrades. Nosaltres, que som qui històricament hem rebut la violència de l’extrema dreta, haurem de ser les primeres que formem aquest front antifeixista per frenar-la. Ens hi va la vida. De fet, ja espanta veure ara el nivell d’agressions LGTBIfòbiques. Ara bé, la lluita antifeixista no pot recaure només en els col·lectius més susceptibles de rebre violència; cal que s’articuli des de tots els flancs abans no sigui massa tard i repetim la història. Seria desastrós.

Dues dones i una lluita

Montserrat Cervera és historiadora i una de les veus més acreditades del feminisme antimilitarista. La seva trajectòria de lluita, de fet, es va vincular inicialment amb l’antifranquisme. Va militar a la Lliga Comunista Revolucionària i va viure la mort del dictador des d’una presó de Madrid, on s’hi va estar quasi tres anys arran de la seva detenció quan preparava una manifestació. Milena Duch, per la seva banda, és politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i també membre del col·lectiu Suport i Autonomia Lesbofeminista (La SAL).

L'entrada Montserrat Cervera i Milena Duch: “La institucionalització del feminisme pot ser desmobilitzadora” ha aparegut primer a Carrer.

Al fons de l’encàrrec de Martí no hi havia epitafi autopreparat ni falsa modèstia, sinó solidaritat i sintonia amb el seu millor amic, de qui el 2016 va deixar escrit, a les memòries El oficio más hermoso del mundo, editades quan Huertas ja feia gairebé una dècada que era mort: “Lo quiero de carne y hueso, no momificado como un hombre perfecto. No lo fue nunca. Fue mucho mejor que eso: fue una persona a un tiempo fuerte y débil, que gozó y sufrió”. Una mica com el mateix Martí, periodista integral -Madueño dixit– a qui, en paraules de Carles Geli a El País, “el protegia el seu pessimisme clarivident, una mirada escorada cap al que és sentimental, exportada de la seva pròpia manera de ser, una predisposició a no jutjar ni condemnar, i una ironia esmolada per una tendresa que amb prou feines podia camuflar el fum de la seva pipa”.

Olfacte periodístic

En qualsevol cas, l’antiga advertència perquè Huertas no parlés al funeral obeïa potser també a la voluntat eterna de preservar un dels secrets que expliquen el millor ofici del món: la necessitat “d’embrutar-se les sabates”. Així és com Martí Gómez va descriure sempre l’acció de trepitjar barris i carrers, única manera d’adquirir la sensibilitat, de satisfer la curiositat i d’exercitar l’olfacte periodístic necessaris, al costat d’una infatigable capacitat de treball, per poder exercir bé l’ofici. Les sabates també eren clau en la mítica secció “La sala de los pasos perdidos”, d’El Correo Catalán, que exemplifica la mena de periodisme, el de crònica judicial, pel qual Martí es va donar a conèixer. Això va ser abans d’exercir de corresponsal de premsa a Londres o d’esdevenir gran veu radiofònica en programes de la SER com l’Hora 25, que tancava signant “El bestiario” amb Josep Ramoneda; La Ventana de Gemma Nierga o l’A vivir de Javier del Pino.

Al llibre del 1988 Amor y sangre en la oficina, brillant antologia de la crònica judicial, hi ha una petjada que prova l’origen de Martí Gómez en el periodisme de sabates brutes. És al penúltim capítol, que porta el títol candelià de “Los chicos de la banda mueren sin ser felices”, i diu així: “Las barracas del Campo de la Bota fueron derruidas un día pero lo que se ofreció a las familias que allí vivían fue un habitáculo todavía más marginado: el hacinamiento en el barrio de La Mina. De las barracas unifamiliares los jóvenes pasaron al piso en un rascacielos levantado en un barrio que carecía de escuelas, de campos para practicar deportes, de cualquier tipo de salida para el ocio de una niñez y una adolescencia sin ningún control familiar. Otras familias buscarían acomodo en Hospitalet. La delincuencia juvenil conoció en la Barcelona de aquellos años fronterizos entre el hambre y el desarrollo la gran expansión de los barrios periféricos. Las ciudades dormitorio, les llamaron los urbanistas y los sociólogos”.

Un dels primers ‘huertamaros’

De la mà dels seus amics Huertas, Jaume Fabre i Paco Candel, el Martí va conèixer la realitat dels barris i del barraquisme i, fins i tot, el 1969 va signar amb els dos primers el llibre El Montjuïc del segle XX. De fet, quan el 1971 Joan de Sagarra va encunyar el gentilici huertamaro va ser, inicialment, per etiquetar el trio professional que formaven Huertas, Fabre i Martí Gómez, i que ben aviat va definir tots aquells periodistes de tarannà crític i amb sensibilitat pels temes socials, cosa que requeria, és clar, “embrutar-se les sabates”. O el que és el mateix: no trepitjar les redaccions -i encara menys els despatxos- més que els carrers, amb la seva gent, que és on s’aconsegueixen les millors històries del periodisme.

“Recorrer el mundo del barraquismo de los años setenta, tan distinto al de hoy; entonces era duro, pero había esperanza. Hoy esa esperanza no existe en las viejas naves en las que se hacinan los deheredados”, va escriure Martí Gómez al capítol dedicat al reportatge, “el género rey del periodismo”, de les seves memòries. Una antologia d’aquell reporterisme la va recopilar el 2012 Jaume Fabre i la van editar la Favb i l’Ajuntament de Barcelona a la Guia informal de la Barcelona dels anys 70, amb textos de Huertas Claveria i Martí Gómez publicats entre 1970 i 1974 a El Correo Catalán, Tele/eXprés, Destino i Presència. Segurament, però, el text més desconegut de Martí Gómez, autoeditat el 1996 amb Josep Marcé i Fort, és el llibre Centre Social de Sants: una experiència asociativa. En la millor escola huertamara, el Martí va escriure la història del moviment veïnal de Sants pels vincles que tenia amb la parròquia de Sant Medir i perquè, com va explicar en una entrevista al número 41 de Carrer, durant els anys seixanta ell va participar “en el combatiu periodisme de barris”.

Compromís sense idealització

En aquella entrevista del 1996, titulada “La gran premsa s’equivoca deixant de banda els barris”, el Martí ens va dir coses com aquesta: “Agraeixo al periodisme que m’hagi permès estar al matí a les barraques de Montjuïc i a la tarda en una recepció als salons del Ritz. Observant diversos mons tens més capacitat de comprensió. Cosa que no vol dir que no estiguis compromès amb un d’aquests mons. En el meu cas, el dels marginats. Però no cal idealitzar-los. Una de les decepcions més grans mentre vaig estar de corresponsal a Anglaterra va ser descobrir com de brutal pot arribar a ser la classe obrera”. O com aquesta altra: “La crisi i la precarietat laboral fa que ningú es vulgui complicar la vida amb temes conflictius, i la mediocritat de molts quadres periodístics no ajuda gens a què això canviï”.

No era el seu cas; no era gens mediocre i, si calia, es complicava la vida amb temes conflictius. Quina gran crònica no n’hagués fet del seu propi funeral… I no perquè coincidís amb el mateix dia en què va començar la que podria ser la tercera guerra mundial, sinó perquè hagués explicat l’última anècdota impagable de les seves. Entre familiars, amics i la vella guàrdia periodística de l’ofici -el més jove era Jordi Évole-, i en un tanatori on només es van deixar veure discretament dos polítics -tot un senyor de Barcelona com Xavier Trias i tota una alcaldessa com Ada Colau, asseguda a la tercera fila, just davant d’Andrés Naya-, el Martí hagués comentat que només una autoritat presidencial va enviar un telegrama oficial de condol a la seva família. I no era ni el president de Catalunya ni el d’Espanya. Tampoc el de l’Espanyol.

Com tants altres off the record, el Martí potser hagués preservat el nom de l’autoritat política, però el seu telegrama l’hauria estripat segur. Per llançar-li com una bola de paper al seu amic Huertas. “Ets feliç?”, li hauria preguntat ell, que és com el Huertas saludava sempre als amics. La resposta del Martí està al darrer missatge del compte de Twitter que li havia obert un net seu, i que porta data del matí de la seva mort: “La vida és bonica”. El colofó, a mode de recordatori de funeral, és d’un escriptor catòlic molt estimat -i entrevistat- per Martí Gómez: “No has de tenir por. L’amor no s’acaba, només pel fet que no ens veiem”. Paraula de Graham Greene.

L'entrada Martí Gómez, sabates brutes i vida bonica ha aparegut primer a Carrer.

Però el seu desterrament s’ha acabat. Han tornat a ser aplegades tal com les va pensar l’autor. I s’ha fet en un nou espai que ha unit les places Layret i Ángel Pestaña, creant un magnífic seguit de jardins, estanys, cortines d’aigua i una rambla. Hi ha, a més de l’obra de Plensa, l’escultura de 18 metres d’alçada dedicada Als nous catalans, de Sergi Aguilar, i també un monument a Josep Anselm Clavé, símbol igualment de la idea “d’un sol poble”.

L’obra de Plensa és una de les que hi ha a Barcelona amb les seves peces desarticulades en algun moment i repartides per diferents indrets. Però és la primera que ha vist reagrupades les diverses figures per retornar a la idea original de l’autor. Vegem-ne algunes de les que no han tingut aquesta sort.

Dues fonts esmicolades

L’escultor Joan Borrell i Nicolau no va perdonar mai que el 1931 l’Ajuntament desmuntés la seva Font de l’Aurora, que dos anys abans havia estat aixecada a la part alta dels jardinets de Gràcia. Era una obra monumental, de grans dimensions, formada per quatre columnes altes i deu escultures situades en un estany. No va agradar als veïns, que trobaven que era un tap entre el seu barri i l’Eixample barceloní, i el Consistori va cedir a les queixes populars. Les peces que formaven el monument van seguir després un complicat recorregut itinerant per la ciutat, separades, amb períodes d’estada als magatzems municipals i, en algun cas, la seva destrucció per aprofitar-ne el bronze. Ara, segueixen disperses en places i parcs. Qui en vulgui un detall complet pot trobar-lo a l’entrada de la Font de l’Aurora de la Wikipèdia, en un molt bon article, precís i entenedor.

Un altre monument imponent que va ser trossejat i no ha tornat a ser recuperat en la seva forma original fou la Font del Vell. Era una estructura força aparatosa en forma de piràmide truncada, al capdamunt de la qual hi havia una figura de la deessa Minerva portant un escut amb les armes de Barcelona, que va fer Salvador Gurri. A la base hi havia quatre fornícules, en una de les quals s’hi va posar una gran estàtua d’un vell assegut, obra de Damià Campeny, que representa els rius que abasteixen d’aigua Barcelona. Ambdues estàtues es van fer en pedra i es van col·locar el 1816 a la Rambla, al lloc on ara hi ha el monument a Serafí Pitarra. No se sap perquè, el 1819 es va desmuntar la font, però el 1877 es va tornar a aixecar al Parc de la Ciutadella. Mentre va ser-hi, algú li va trencar el nas al vell, i per això va passar a ser conegut popularment com El Xato. Al cap d’uns anys va ser desmuntada definitivament. La Minerva va passar de la Ciutadella al Museu Marítim, on va estar fins que el 2002 la van portar als magatzems municipals, on segueix. L’estàtua del vell xato va estar al magatzem fins que el 1975 el van tornar a la llum pública posant-lo sobre un gran pedestal a la plaça de Sants.

Els castigats del franquisme

Diferent és el cas dels monuments desmuntats pel franquisme per motius clarament polítics i guardats en un magatzem fins a la fi de la dictadura. Alguns van retornar al seu lloc original en arribar la democràcia, com el monument a Francesc Layret i el de Pau Claris, i altres van haver-se de muntar de nou en un altre lloc, com el monument del doctor Robert, que de l’emplaçament original a la plaça Universitat va passar a la de Tetuan. En tots dos casos van ser restituïts a la forma original. El monument a la República, en canvi, trossejat en part pel franquisme, no ha tornat mai a la seva forma original, tot i que en aquest cas hi ha sortit guanyant, ja que el nou disseny i l’emplaçament a la plaça que portava el nom de Llucmajor, i ara el de la República, és infinitament millor que l’estàtua enfilada a la punta del llapis del Cinc d’Oros tal com va ser concebuda als anys trenta del segle passat.

Durant el franquisme va haver-hi també escultures que no van patir només persecució per motius polítics, sinó que van ser víctimes dels puritans que veuen indecències pertot. A l’obra L’Empordà, per exemple. És una obra de l’escultor Ernest Maragall posada el 1961 als Jardinets de Gràcia. Representa dues noies, una nua i l’altra amb poca roba, assegudes a terra una davant de l’altra. Un grapat de nyeu-nyeus van protestar perquè hi veien apologia del lesbianisme i l’estàtua es va haver de retirar. Va estar al magatzem fins que el 1985 es va tornar a posar on havia estat.

També l’escultor Alexandre Calder va patir la persecució dels reaccionaris per la seva obra Quatre ales, posada el febrer del 1975 a l’avinguda que encara es deia del General Goded i que ara porta el nom de Pau Casals. Segons explica Francesc Farreras a les seves memòries, “les protestes dels incultes i estúpids veïns d’aquell indret privilegiat van fer que, al cap d’uns dies, l’Ajuntament retirés l’escultura”. En assabentar-se de l’afer, el pintor Joan Miró, amic personal de Calder, va demanar que pogués anar a la fundació que estava creant a Montjuïc. I allà segueix.

Dormint uns anys al magatzem

Hi ha altres escultures que no formaven conjunts, però que per raons diverses van ser retirades del lloc on havien estat posades inicialment i guardades en un magatzem fins que, al cap d’uns anys, l’Ajuntament va decidir tornar-les a treure al carrer, però en un lloc diferent d’on havien estat. D’aquestes, les més destacades són dues fonts: la de Neptú i la de les Tres Gràcies.

La Font de Neptú, formada per una figura de Neptú, d’Adrià Ferran, i unes esfinxs de Celdoni Guixà, es va posar el 1826 al moll de la Riba de la Barceloneta. El 1892 la van portar al peu de l’escalinata dreta de la Cascada del Parc. El 1919 va anar al Parc Laribal de Montjuïc. Desmuntada el 1975 en fer-se la Fundació Miró, va estar en un magatzem fins que el 1983 va ser rescatada per posar-la en l’emplaçament actual a la plaça de la Mercè.

La Font de les Tres Gràcies, instal·lada el 1876 a la plaça Reial, va ser desmuntada el 1892 i va dormir uns anys al magatzem. El 1907 la van portar a la Rambla del Poblenou, on va estar fins al 1925, en què la van tornar al seu emplaçament original de la plaça Reial.

Sense passar pel magatzem

A part de les escultures que han hagut de visitar magatzems municipals, n’hi ha d’altres que han anat canviant de lloc sense passar pels magatzems. Les causes són normalment de tipus urbanístic, però n’hi ha d’altres, sovint inexplicables. La xifra és elevada. El primer lloc al hit parade dels desplaçats l’ocupa sens dubte el Gat de l’escultor colombià Fernando Botero. El seu recorregut va començar al Parc de la Ciutadella, prop de la Cascada, on va estar un parell d’anys. En vigílies dels Jocs Olímpics el van portar a l’Anella Olímpica, prop de l’estadi. Al cap de pocs mesos va ser traslladat, per expressa voluntat de l’autor, ran de la paret posterior de les Drassanes, un lloc obac i inhòspit on tampoc va fer fortuna. Finalment, el 28 de març del 2003, es va traslladar a l’emplaçament actual, a la Rambla del Raval urbanitzada un parell d’anys abans, i es va decidir suprimir-ne la peanya.

Una altra cèlebre escultura viatgera és la Font d’Hèrcules. Inaugurada el 1802 prop del que és ara el passeig de Lluís Companys, quan el 1881 els terrenys de la Ciutadella es van convertir en parc públic va quedar com una peça solitària en retirar-se altres escultures que li feien companyia. El 1929 va ser traslladada a l’encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer de Còrsega, on segueix.

La Font de Ceres, inaugurada el 1830 on ara és la cruïlla del passeig de Gràcia amb el carrer de Provença, va ser traslladada el 1874 a la nova plaça de Blasco de Garay, del Poble-sec, actualment anomenada del Sortidor per recordar el pas de la font per allà. Va estar-hi fins al 1913, quan va anar a parar al seu emplaçament actual a la plaça de Sant Jordi de Montjuïc, que començava a urbanitzar-se.

El Monument a Josep Anselm Clavé va ser inaugurat l’any 1888 a Rambla de Catalunya-València. Quan la circulació va augmentar, el monument va esdevenir un destorb i va ser traslladat el 1956 al seu actual emplaçament, al capdamunt del passeig de Sant Joan. Va obligar a moure el monument a Guillem Graell que era allà, que va anar a parar una travessia més avall.

El llistat no s’acaba!

Hi ha moltes més escultures que han anat voltant per Barcelona, canviades de lloc sovint més d’una vegada. Apart de les esmentades, en un repàs ràpid n’hem trobat una vintena, entre elles la Font de la Caputxeta, que de la plaça de Tetuan va anar a parar al passeig de Sant Joan; el Monument al Treball, d’Eudald Serra, que de la Meridiana va anar a parar a Montjuïc; un Nu Femení, d’Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, dels jardins de Pedralbes als jardins de Joan Maragall, i no seguim perquè l’espai s’acaba i és molt probable que quan llegiu això ja n’hagin canviat de lloc alguna altra.

Jaume Fabre és periodista i historiador.

L'entrada El ball de les escultures ha aparegut primer a Carrer.

Mayka Restrepo no se ahoga en un vaso de agua. Ella salió de Colombia porque en el país del Inmaculado Corazón de María las cosas se estaban poniendo feas. Que si las guerrillas, que si la inflación, que si la deflación, que si el encarecimiento, que si las maras… De estatura media, con la altura de una parábola, Mayka posee dos ojos como dos solsticios: resplandecientes, turquesas, hespérides.

Su boca abierta es el Golfo de México: para hablar aparca los dientes y la lengua y las cuerdas pinzadas se tensan y pronuncian frases que circulan como un fuerte viento tropical. Dice cosas como: “La señora nos jalaba la puerta”, “A los nenes no les dejo entrar”, “El miedo a las ratas”…

En el cuello se destinan guedejas que son nenúfares. El pelo enmarañado, recogido en una coleta negra destrenzada, la obliga a guardar en el bolsillo horquillas de las que poder echar mano. Suspendida en el aire, con su vocecita de Pocahontas, Mayka podría pasar por una aparición mariana; sin lugar a dudas, el establo de la entidad financiera abandonada en el que mora es el pesebre viviente sin que importen las profecías.

Así, la gloriosa Mayka, renacida de unas brasas milagrosas, se ha erigido como la madre coraje de una época perversa: afectada por la especulación de la vivienda (“reburbuja inmobiliaria”), herida por los bajos sueldos (“precariedad”), carcomida por el papeleo íncubo (“ya tengo el nie”), apagada por las visitas inoportunas (“han venido los del banco y me han dicho que me vaya”)…

Descalza, se ha encerrado con su familia durante el confinamiento. En la esquina de Mare de Déu de Port con Mineria, en lo que antes era un punto para los empréstitos, ella se ha hecho una casita de celofán. En las basuras se ha procurado el mobiliario que adorna su hogar. En los cubos de basura se hallan tanto cosas en desuso como cosas a las que aún se les puede dar uso. A las paredes les ha puesto cuadros de ciervos rojos con una cornamenta esplendorosa, óleos de pinceles sesentones, trazos ejecutados en los balcones de las plazas reales en una Barcelona de tinto de verano… Esos óleos estaban colgados en el salón de don Matías, que ya falleció.

El sofá modular de cuatro plazas, de gris Coventry, lo recogió Santiago junto a los contenedores. Desmontados, los sillones de centro se superponían como los tetrominós del Tetris. Mentalmente, Santiago, el rastreador de los trastos-viejos-para-una-segunda-oportunidad, adivinó la combinación correcta. Con un amigo, y con la ayuda de su mujer, Mayka, cargaron con el sofá y lo metieron en el banco en el que viven, en el lugar en el que antes se hacía cola para actualizar la cartilla o ingresar o cobrar la pensión y pagar impuestos. En la entrada, donde otrora se diera servicio de caja, la mampara de cristal ha sido cubierta con rollos de papel kraft reciclado y de marrón natural.

A lo largo de la caja, donde el vecino del quinto contaba una a una sus pesetas como el señor don Rodrigo Quesada (Don erre que erre), tres sillas con tapizado imitación de terciopelo. A cinco pies de altura, los tres peldaños que hay que bajar para coger la puerta de candado y salir a la calle. El recibidor, dispuesto de tal manera, quiere aparentar el porche de un chalé en el Empordà, con su falsa mesa jardín, sus falsas sillitas de ratán y sus verdaderas palabras de amor.

Detrás del cristal, en la cabina del personal de caja, se ha habilitado un aposento para dos personas, el cuarto de invitados. En esta sección, dos cajas de caudales (1 y 2): 1. La caja fuerte que contenía los pagos, las nóminas y los depósitos -“Caixa forta protegida amb dispositiu d’obertura retardada i bloqueig”-, con sus mandos, sus pulsadores y sus cerraduras de hierro, palancas que hoy sirven como colgadores de toallas; y 2. La caja fuerte interior del ATM (Automated Teller Machine), del que los ciudadanos extraían determinadas cantidades de dinero en efectivo, y que hoy hace las veces de mesita de noche para colocar en ella el champú, el cojín y la maleta.

El despacho del director de la sucursal es hoy… la habitación de matrimonio.

L'entrada Mayka Restrepo: “Han venido los del banco y me han dicho que me vaya” ha aparegut primer a Carrer.

La seva omnipresència en tants àmbits i dècades ha fet que influeixi en la vida de moltes persones. Per exemple, jo mateix vaig entrar el 1977 a ser professor de l’ETSAB [l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona] gràcies al fet que ell, com a nou director, va aconseguir doblar la plantilla, contractant gairebé un centenar de professors i professores joves que havíem acabat els estudis d’arquitectura als anys setanta. Bohigas va redirigir totalment l’escola amb un pla d’estudis adequat per a aquell moment, però que avui, més de quaranta anys després, hauria de ser molt diferent i desenvolupar noves eines per afrontar uns reptes llavors inimaginables. Ell mateix, sempre tan polemista, se’n penedia el 2010 d’haver atorgat el paper troncal als projectes, i reconeixia que el més important és “la teoria general sobre els pensaments arquitectònics”, és a dir, la història, la teoria, les tipologies i la construcció.

Menyspreu pel patrimoni

Per assenyalar alguns dels temes que avui podem retreure de la seva manera de fer i de la seva visió de la ciutat, el primer seria el menyspreu explícit i militant pel patrimoni en general i per l’industrial en concret, que odiava de manera inquietant, un fet només explicable des de la seva mentalitat eclecticista, lluny de l’avantguardisme que admirava el món de la màquina, i de l’experimentació tecnològica que volia resoldre els problemes socials amb la industrialització. Per això, la seva defensa del realisme del maó i l’ornament, dins d’una ciutat noucentista, enjardinada i harmònica.

De fet, encara que s’ha volgut negar, Bohigas tenia una visió molt dirigista de la ciutat, que no comptava amb la participació i que alguns vàrem qualificar de “despotisme il·lustrat”, d’un polític i urbanista culte i intel·ligent, caracteritzat pel que té de poc democràtic decidir-ho tot sense tenir en compte l’opinió del veïnat. Es poden consultar en els arxius de la Favb les diverses ocasions en què Bohigas no va fer cas del que reclamaven les associacions de veïnes.

Un altre fet és el nul interès que va tenir en fer una ciutat sostenible i saludable, verda i renaturalitzada; cap defensa de la biodiversitat, sinó l’elogi de la dràstica i artificial transformació olímpica, que va arrasar una part del Poblenou. I és que un dels fenòmens més criticables va ser la Vila Olímpica, tant en relació amb el patrimoni sacrificat com amb la seva gestió de privatització, sense gairebé habitatge públic. En definitiva, un urbanisme tan poc urbà, un pas entremig entre la Barcelona existent i el barri tancat de Diagonal Mar, i un pretès paradís per als que volien fugir de la Barcelona real.

Filies i fòbies

En el mundillo de l’arquitectura i l’urbanisme se sabia de les seves filies i fòbies, de qui obtindria els seus favors i de qui estaria vetat sistemàticament. Una mostra: el projecte i gestió de la Vila Olímpica van ser dirigits pel seu soci Josep Martorell. I ben polèmic va ser el cas d’haver guanyat el concurs de la seu del Disseny Hub a la plaça de les Glòries, com a compensació per aturar les seves queixes, iniciades amb l’exposició Fiaschi el 2001. En ella es manifestava el malestar perquè Herzog i De Meuron havien guanyat prèviament el concurs de l’edifici Fòrum amb una forma arrodonida i el començaven a realitzar de forma triangular, copiant, precisament, la forma de la proposta que Martorell-Bohigas-Mackay havien presentat al mateix concurs del Fòrum 2004.

Recapitulant, és evident que gairebé cap dels temes que s’han convertit en essencials des dels anys noranta no estaven presents en la idea de la Barcelona olímpica: ni la millora del transport públic i la reducció del trànsit privat, ni l’habitatge accessible, ni la sostenibilitat i la mentalitat ecologista, ni la defensa del patrimoni i la participació. Poc de l’agenda contemporània podem trobar a la Barcelona de Bohigas, tret de la transformació de l’espai públic i de l’inici d’una política de noves biblioteques a cada barri, que ha estat un gran èxit.

Un referent intens i polèmic

Més enllà de les polèmiques i crítiques, Bohigas va ser una persona amb una gran capacitat i incansable activitat, summament astut, d’amplíssima cultura, compromès i creatiu. La seva aportació a la cultura i a l’urbanisme, la seva responsabilitat i dedicació envers el seu entorn urbà, i la consciència, de la qual tant vàrem aprendre, que política, societat, arquitectura i urbanisme tenen una estreta relació, tot això és memorable. Serà ben difícil tornar a tenir a Catalunya un referent en cultura urbana tan intens i polèmic com ell. I no hem d’oblidar que aquesta activitat política la va desenvolupar amb 60 anys, després d’haver contribuït a la missió de modernitzar l’arquitectura catalana.

Ara bé, no ens cal engreixar més mites individuals i masculins, sinó aprendre col·lectivament del passat recent per afrontar les qüestions del present. I hem de saber valorar reflexivament els encerts i els errors de l’Oriol Bohigas, entenent que seguir la seva estela, implica ser crítics i desmitificadors.

Josep Maria Montaner és arquitecte i catedràtic de l’ETSAB-UPC.

L'entrada Oriol Bohigas, mite i realitat ha aparegut primer a Carrer.

Bretxa social

“És un llegat històric malaurat que ens ha deixat el franquisme, la bretxa social en barris que van ser construïts amb pressa per reallotjar el barraquisme, perifèrics i abandonats, on molta gent va acabar essent propietària de pisos privatitzats a preus relativament còmodes, però amb problemes estructurals i derivats de la construcció amb ciment aluminós i la manca d’aïllaments tèrmics, que ara no poden afrontar”, remarca Ramos. Una trampa que el portaveu veïnal creu que deixa en una situació encara més vulnerable molts veïns de la Pau i el Besòs-Maresme.

Fins ara, afegeix Ramos, “les entitats veïnals i les plataformes s’han centrat gairebé exclusivament a reclamar lloguers assequibles i a intentar impedir el desnonament de famílies vulnerables, però tenim un gruix de gent en aquests barris que tenen un problema molt greu: són propietaris, sí, però vulnerables, que no poden afrontar econòmicament la rehabilitació de casa seva, amb el perill que suposa continuar vivint-hi”. Ramos també denuncia que les ajudes a la rehabilitació habilitades per les Administracions “no arriben a la població de renda baixa perquè les condicions són inaccessibles, de manera que van a altres propietaris i fugen dels barris perifèrics. És un bucle, renda baixa, pisos degradats, barrera administrativa”, lamenta.

Seguretat, bancs i fons d’inversió

La seguretat dels habitatges és una altra bomba de rellotgeria. Les ocupacions de pisos que estaven en mans dels bancs i dels fons d’inversió per part de màfies, que ara els relloguen a persones vulnerables, “està produint un deteriorament accelerat del parc de pisos en aquests barris”. I és que, com denuncia la Tareixa Pardo, vocal d’habitatge de l’Associació de Veïns i Veïnes del Maresme, “a la Pau i al Besòs no hi falta habitatge, sinó que hi ha hagut una espoliació i segrest de les finques per part dels grans tenidors i de les màfies”.

Una situació davant de la qual l’entitat veïnal reclama que l’Ajuntament de Barcelona faci “un recompte de pisos i locals i un cens de qui els ocupa, i si són persones en situació vulnerable, que els tramitin el lloguer social. En cas contrari, o les entitats passen els pisos a lloguer social o han de ser expropiats immediatament per passar al parc públic d’habitatge”, sentencia Pardo. De fet, en totes les comunitats de veïns del barri del Besòs-Maresme s’hi comptabilitzen entre un i set pisos ocupats. Per la seva banda, el vicepresident de la Coordinadora Veïnal del Baix Besòs també alerta que la resta de veïns dels edificis “també es veuen perjudicats, perquè les comunitats no es poden fer càrrec dels desperfectes i mal ús dels espais”, a més de la inseguretat que suposen les activitats delictives que s’hi desenvolupen.

Rehabilitació purament estètica

A partir de l’any 1991, tant a la Pau com al Besòs-Maresme es van fer algunes intervencions en pisos afectats, però, com recorden el Camilo i la Tareixa, “van ser només reformes de mínims, gairebé purament estètiques, que no contemplaven com evolucionaria l’edifici ja afectat per aluminosi. D’aquí que aquesta crisi de l’habitatge hagi estat gairebé programada; es coneixia perfectament com evolucionaria el deteriorament”. I amb la crisi econòmica del 2009, bancs i fons d’inversió van quedar-se amb molts immobles de propietaris que no podien pagar. I és aquí quan l’abandonament es va accelerar. “Són barris que si no són atesos urgentment, hi desapareixerà la zona obrera i només quedarà espai per a habitatges no accessibles de constructores. La història dels barris també està en joc”, alerten els dos activistes veïnals.

Quaranta anys de bretxa social

El barri del Besòs-Maresme apareixia als anys setanta entre les zones amb una bretxa social més gran de tota la ciutat, i quaranta anys després els indicadors de vulnerabilitat són els més alts de Barcelona. Rendes baixes, grau d’instrucció baix -només el 12% dels veïns tenen formació mitjana, molt per sota del 30% de mitjana de la ciutat- i el percentatge de població nouvinguda és dels més alts. Una combinació que s’agreuja, explica el moviment veïnal, per la seva “condició de barri limítrof abandonat per l’Administració”. El barri no té escola d’adults -la van tancar-, ni una escola bressol, que Tareixa Pardo considera que “ajudaria la conciliació familiar en un barri amb rendes baixes i precarietat laboral”. “La pobresa està desatesa i, a més, penalitzada”, rebla.

L'entrada La Pau i el Besòs-Maresme, dos barris amb l’habitatge espoliat ha aparegut primer a Carrer.

El Besòs i el Maresme és un dels barris de la ciutat amb la taxa d’atur més alta i amb l’índex més baix de titulats superiors. Per això, l’entitat defensa la necessitat de construir una escola d’adults, ja que la que hi havia fins al 2014 al centre cívic del barri es va desmantellar. Hi ha una entitat, Martinet Solidari, que està oferint aquest tipus de formació però sense local propi, de manera itirenant per diversos espais, inclosa l’associació veïnal. “Aquest equipament educatiu facilitaria al veïnat la integració de nou en el circuit educatiu, i el capacitaria amb una titulació oficial, i això es tradueix en més èxit d’inserció laboral”, exposa Pardo.

L’entitat també reclama serveis com una escola bressol, un institut de secundària, instal·lacions esportives -que aquí són inexistents, tot el contrari que a barris com la Vila Olímpica- i una biblioteca de barri -ja que la que hi ha ara té horaris reduïts-.

Per regenerar la barriada, l’associació veïnal ha presentat un projecte artístic prenent com a referència ciutats com la de Glasgow (Escòcia). Planteja que col·lectius de la zona facin fotomurals històrics que visibilitzin la biografia col·lectiva del Besòs, així com grafits representatius de la multiculturalitat del veïnat i escultures fetes amb peces reciclades.

Aquestes propostes pretenen lluitar contra l’abandonament, l’aïllament i la deixadesa, que, segons Pardo, pateixen des de fa anys: “En el barri del Besòs i el Maresme hi ha una degradació programada, i els veïns ens neguem a marxar, a regalar-lo a la ciutat. Aquest barri és d’origen obrer i s’ha de dignificar”, conclou l’activista.

L'entrada Tareixa Pardo: “En el barri del Besòs i el Maresme hi ha una degradació programada” ha aparegut primer a Carrer.