Per això la relació del moviment veïnal amb l’esport ha estat ambivalent. En general, tothom veu bé l’esport, ja que genera molta vida social de barri, que cal potenciar. Per això hi ha moltes reivindicacions d’espais esportius en marxa. També tenim bones experiències amb activitats esportives de proximitat, donant suport a entitats que duen a terme una tasca social, promocionant l’esport de base, fomentant una cultura del joc net, la cooperació i la convivència. Entitats que formen part del teixit social viu de molts barris, que necessiten suport públic per garantir que tothom pugui participar en l’activitat que vulgui.

A l’altre costat hem hagut de fer front als grans poders esportius. Fent oposició als processos de requalificació urbanística orientats a sanejar l’economia d’alguns clubs, com el Barça i l’Espanyol. Protestant per les molèsties que generen alguns grans esdeveniments. O per les subvencions que reben activitats si més no discutibles, com ara la del Circuit de Catalunya. També, en una escala més casolana, qüestionant les condicions en què algunes empreses privades gestionen equipaments esportius públics. Però més que una lluita contra l’esport, és una protesta contra el negoci i els seus efectes.

Amb tot, els barris hem de continuar fent feina per aconseguir que els aspectes positius de l’esport predominin, promovent el benestar i la vida social.

*Albert Recio és activista veïnal.

L'entrada Moviment veïnal i esport, una relació ambivalent ha aparegut primer a Carrer.

Macroesdeveniments que són possibles gràcies a una milionària aportació pública -es van pagar 1,6 milions de cànon per rebre la Vuelta i es pagaran 9,7 per acollir el Tour- i que també constitueixen l’enèsima eina de promoció turística de la ciutat. En contrast, Barcelona presenta un notable dèficit d’instal·lacions esportives, que limiten l’activitat dels clubs i que llasten la possibilitat dels barcelonins de fer esport a prop de casa. Una mancança d’equipaments que sovint es tradueix en la sobresaturació dels espais existents.

Des de fa dues dècades, la gestió de l’esport a nivell de ciutat recau bàsicament en l’Institut Barcelona Esports (IBE), un organisme autònom creat per l’Ajuntament i que presideix David Escudé, des del 2019 regidor de l’àrea -entre 2016 i 2017 havia estat comissionat d’Esports-. L’organisme està dirigit per un consell rector, que compta amb la presència de representants dels diversos grups municipals.

Segons el seu portal, les línies d’actuació de l’IBE són “potenciar l’accés a una oferta d’activitat física i esportiva equilibrada en tots els col·lectius ciutadans”, “dotar la ciutat d’equipaments esportius públics, i col·laborar amb altres institucions públiques i privades per consolidar una xarxa d’instal·lacions de qualitat”, “consolidar els esdeveniments que ja es fan a la ciutat i atreure’n de nous” o “crear atractius turístics relacionats amb el món de l’esport”, entre d’altres.

Saturació dels equipaments

Tot i que el mateix IBE subratlla que “la ciutat disposa d’un bon nombre d’instal·lacions esportives públiques distribuïdes per tot el territori que, conjuntament amb les privades, permeten a la ciutadania dur a terme tota mena d’activitats i modalitats físiques i esportives”, el dèficit d’equipaments s’ha posat de manifest en constants ocasions els darrers anys. El Mapa d’Instal·lacions Esportives i Pla d’Equipaments Esportius (2019-2035), del desembre del 2018, advertia de la necessitat de 17 camps poliesportius més a la ciutat i de 19 pavellons per satisfer la demanda.

Des d’aleshores s’han produït nombrosos anuncis d’inversions públiques per pal·liar la situació. El 2022 es va detallar que es destinarien 70 milions fins al 2025 per construir quatre complexos poliesportius i remodelar-ne cinc, mentre que els últims mesos s’ha confirmat la construcció del Pavelló Glòries-Meridiana Sud, a Sant Martí; del Centre Esportiu Municipal (CEM) La Marina; i la reconversió del pavelló 2 de Fira de Barcelona en un poliesportiu, entre d’altres. Però el dèficit continua i el reconeix el mateix regidor d’Esports, que en la línia clàssica del PSC ha plantejat aquest mandat “buscar altres formes constructives de finançament i l’entrada de capital privat” per reduir-lo.

Al desembre, la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports va aprovar una proposta d’ERC per invertir 10 milions el 2025 per millorar les instal·lacions esportives. “Després d’anys de desinversió, les instal·lacions, moltes construïdes per als Jocs Olímpics, estan quedant obsoletes”, deia el portaveu dels republicans, Jordi Castellana. Els últims mesos s’han evidenciat problemes a instal·lacions municipals com el Tennis Vall d’Hebron, que necessita una reforma integral, o a l’estadi Nou Sardenya, on juguen els equips de l’Europa -centenars de persones, la majoria infants- i que va viure la caiguda d’una tanca durant el derbi amb la UE Sant Andreu.

També la Sindicatura de Greuges de la ciutat ha alertat de la “gran saturació dels poliesportius” i ha plantejat a curt termini explorar solucions com l’ús de pistes escolars, tant públiques com concertades. L’impacte va més enllà del nivell popular i també afecta equips d’elit o històrics. Com l’AE les Corts-UBAE, el primer equip femení de futbol sala del qual no pot entrenar en un pavelló cobert malgrat competir a la divisió d’honor estatal, la màxima categoria; o la històrica UE Sants, convertida des de fa anys en un club nòmada pendent de l’eterna transformació del complex de la Magòria, on hi ha de tornar a tenir el camp.

Membre de Turisme de Barcelona

L’IBE disposa de 71 instal·lacions esportives municipals, de les quals 41 són centres esportius municipals, 24 instal·lacions especialitzades -més orientades a clubs i entitats per a modalitats específiques- i sis instal·lacions especialitzades d’ús lliure a l’espai públic. La gestió s’atorga mitjançant concessió i hi trobem des de casos de gestió comunitària per part d’entitats arrelades al barri, d’altres en què se n’encarreguen clubs o entitats esportives en solitari -com l’Europa amb el Nou Sardenya-, però també empreses privades amb ànim de lucre. És el cas d’Eurofitness, un grup sorgit el 2020 de la fusió dels negocis en el sector de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE) -tradicionalment ben connectada amb la plaça de Sant Jaume-, que gestiona nou centres a la ciutat -més de 20 a tot Catalunya- i factura anualment més de 30 milions d’euros.

I és que el factor negoci de l’esport no és menor per a l’actual govern municipal, fins al punt que des del passat novembre l’IBE és membre del Consorci Turisme de Barcelona, un element que lliga amb la seva estratègia d’organitzar macroesdeveniments regats amb fons públics que projectin -encara més- la ciutat a nivell internacional. En paral·lel, molts clubs locals de base se l’han d’enginyar per quadrar horaris impossibles d’entrenaments i partits en unes instal·lacions municipals que ja no donen gaire més de si.

L'entrada L’IBE, entre l’impuls d’esdeveniments i el dèficit d’instal·lacions esportives ha aparegut primer a Carrer.

Maria Eugènia Gay: L’exdegana ben connectada amb l’‘establishment’

Després de dues dècades com a advocada, tot just fa dos anys i mig que Maria Eugènia Gay (1975) va fer el salt a la política. Primer, com a delegada del Govern espanyol a Catalunya i des del juny de l’any passat com a segona tinent d’alcaldia de l’Ajuntament i responsable de l’àrea de Drets Socials, Cultura, Educació i Cicles de la Vida. La seva meteòrica carrera política -va ser la número dos del PSC a la candidatura per a les municipals- no s’explica sense el seu passat com a degana del Col·legi d’Advocats (ICAB) entre 2017 i 2022, on va oposar-se amb fermesa al Procés -sí que va defensar els indults als presos polítics- i on va establir lligams sòlids amb l’establishment de la ciutat. De fet, va formar part del lobby Barcelona Futur. També regidora de Sarrià-Sant Gervasi, ha demostrat que se sent més còmoda entre despatxos nobles que en trobades amb els moviments veïnals més reivindicatius. Crítica amb algunes de les polítiques més ambicioses de l’era Colau -superilles, reserva del 30% en habitatge o posar límits a l’accés a la ciutat amb cotxe-, ja ha tingut diferències amb els Castellers de Sarrià o la plataforma Defensem Can Raventós, que li han retret la poca predisposició a reunir-se amb elles. Veurem si amb l’avenç del mandat es confirma el seu teòric perfil de mediadora i contribueix a desescalar conflictes.

Jordi Valls: l’home dels números per a qui el turisme ha tocat sostre

El primer any de mandat ha confirmat que Jordi Valls (1960) serà una de les peces clau del govern de Collboni. Quart tinent d’alcaldia, responsable de l’àrea d’Economia, Hisenda, Promoció Econòmica i Turisme i regidor del Districte de l’Eixample -el més poblat-, ha combinat anuncis continuistes, com ara la voluntat de continuar amb les pacificacions de carrers al districte o la necessitat d’aprofundir en la regulació -i limitació- del turisme, amb la defensa de mesures totalment refusades pels Comuns, amb l’ampliació de l’aeroport del Prat com a paradigma. Acumula una amplíssima trajectòria política prèvia, ja que va ser alcalde de Manresa durant més d’una dècada (1995-2006), conseller de Treball de la Generalitat durant uns mesos de 2006 i director del Port del 2007 al 2011, a banda de director general de Mercabarna els darrers anys (2020-2023), a més d’alt càrrec internacional d’Agbar-Suez, el gegant de la gestió de l’aigua. En un gir realista respecte a allò que Collboni proclamava en campanya, ha admès que el turisme “ja ha arribat al límit” a Barcelona, ha defensat que el Peuat ha estat “positiu” i s’ha marcat com a objectiu reduir els pisos turístics. Capaç d’arribar a un acord pressupostari amb ERC, que tiraria endavant via qüestió de confiança, li toca abordar les creixents queixes veïnals per un soroll excessiu que torpedina el dret al descans.

Xavier Marcé: L’etern gestor «beneït» pels focus socialistes

El nomenament, el juny passat, com a regidor de Cultura suposa el punt culminant en l’amplíssima trajectòria de Xavier Marcé (1957) com a gestor en el sector. Sempre vinculat al PSC -ha passat pels ajuntaments
de l’Hospitalet, Sabadell i Barcelona; i per la Generalitat, com a director de l’Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), durant el tripartit-, també ha tingut una pota ficada al sector privat, concretament al Grup Focus. Des de l’octubre passat, a més, és el regidor de Nou Barris, càrrec que ja va ostentar durant el passat mandat. Rere l’acumulació de càrrecs no es pot negar que és un perfil que deixa empremta, encara que això no tingui ni de lluny una connotació positiva. Apòstol de la tan espremuda pel PSC col·laboració público-privada, tant des del sector com des del moviment veïnal ha rebut crítiques per una forma d’actuar “despòtica” -i no necessàriament il·lustrada-, que menysté el diàleg veïnal. En el que portem de mandat ja ha rebut crítiques pel canvi de rumb del Born Centre de Cultura i Memòria -que redueix el seu pes com a espai memorialístic-, mentre que al districte el teixit associatiu el recorda per una actitud de certa prepotència i per imposar projectes allunyats de les necessitats veïnals. Un exemple va ser el fallit intent de privatització del Parc del Turó de la Peira durant la pandèmia.

Lluís Rabell: L’activista veïnal abduït pel model que combatia

De mobilitzar-se contra el model de ciutat que va gestar el PSC durant les seves llargues dècades al capdavant de la capital, i que va aprofundir el mandat de Xavier Trias, a convertir-se en regidor del govern de Jaume Collboni. A grans trets, així es pot resumir l’evolució que ha experimentat Lluís Rabell (1954) els darrers anys. Qui va presidir la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) entre 2011 i 2015 va ser després diputat al Parlament en els moments més intensos del Procés -de 2015 a 2017- sota les sigles de Catalunya Sí que es Pot. En aquest període va evolucionar d’un sobiranisme clar a un furibund rebuig a l’independentisme. En paral·lel, s’aniria allunyant dels Comuns i de les polítiques d’Ada Colau al Consistori. Primer, el 2021 va passar a ser vicepresident de la Fundació Portes Obertes del Catalanisme, molt propera al PSC, i a les municipals ja va formar part
de la candidatura del partit. Encarregat de les regidories d’Educació i de Persones Grans, del Pla de Barris i del Districte d’Horta-Guinardó, problemes de salut l’han deixat fora de l’activitat durant uns mesos. Ja recuperat, té el repte que l’increment pressupostari millori realment la situació dels barris amb més dèficits i de greixar les relacions amb un moviment veïnal que manté un esperit combatiu i crític amb el poder que Rabell ha abandonat.

L'entrada ‘Els àngels d’en Jaume’ ha aparegut primer a Carrer.

Segons les enquestes, caldrà tenir una bona cintura política per arribar a pactes de govern perquè a la nit electoral la victòria podria anar d’una dècima, amb el perill de l’abstenció sempre present. Ara per ara, els candidats amb més possibilitats de guanyar les eleccions són els de comuns, socialistes, republicans i postconvergents, que són els que hem optat per perfilar en aquestes pàgines. Tots, tret de Junts per Catalunya, que recupera Trias, repeteixen cap de llista -Ada Colau (Comuns), Ernest Maragall (ERC) i Jaume Collboni (PSC)- i tots podrien perdre algun regidor respecte als comicis del 2019.

Pel que fa a la resta de partits amb representació actual, els sondejos vaticinen una pèrdua substancial de regidors situant-los en gairebé tots els casos fora de l’Ajuntament. És el cas de populars (Daniel Sirera), ciutadans (Anna Grau) i valents (Eva Parera). Entre les formacions que ara no tenen presència política, la CUP torna a provar sort amb Basha Changue i en alguns sondejos apareix també la llista cívica de David Vosseler.

La inseguretat i la gestió política són els temes que més preocupen als barcelonins i les barcelonines segons l’últim baròmetre municipal i seran els protagonistes de la campanya més disputada.

El candidat del futur soc jo
Ernest Maragall (ERC)

Poc marge de maniobra li està deixant el seu partit a Ernest Maragall per fer una campanya lluïda a Barcelona. El pacte amb el PSC per tirar endavant els pressupostos catalans a pocs mesos dels comicis municipals, el suport que des de fora han donat els republicans als projectes del bipartit barceloní i la irrupció per sorpresa de Trias compliquen molt les coses a l’alcaldable d’ERC. Tanmateix, Maragall és un animal polític i no és dels qui s’arronsa a la primera derrota, tot i que n’acumula unes quantes. Malgrat haver exercit de diputat més que de regidor durant aquest mandat, ell segueix convençut que és el candidat “del futur” a Barcelona perquè fa números i li surt que “el llegat de Trias és Colau i el llegat de Colau és una ciutat dividida i enfadada”. L’estratègia ara és ignorar Collboni per estalviar energies i rebaixar la intensitat processista presentant-se com un candidat centrat, amic dels pactes i amb experiència a l’hora de treure les castanyes del foc. Afirma que se sent amb més ganes de fer coses que fa quatre anys, i aquest missatge no és només per als qui esmenten la seva edat, és sobretot un avís al seu partit perquè no el substitueixi en l’últim moment, com és tradició, i no utilitzi Barcelona com a moneda de canvi d’altres negocis més lucratius.

A la tercera va la vençuda (o no)
Ada Colau (Barcelona en Comú)

Aspira a un tercer intent de governar Barcelona sense les crosses indesitjables del passat recent en un escenari polític encara més incert. Vuit anys al capdavant del govern municipal, amb les seves llums i ombres, llimen les arestes revolucionàries de qualsevol i converteixen el més somiatruites en un hàbil equilibrista del poder, per això Ada Colau ja no visita tant el barri de Ciutat Meridiana ni es posa la disfressa d’activista veïnal per Carnaval. Amb l’alcaldable dels Comuns no hi ha terme mig: o enlluerna o treu de polleguera. Els seus acòlits li han permès optar a un tercer mandat vulnerant el Codi Ètic del partit perquè a les primàries internes ningú ha gosat plantar-li cara. I és que com a la Reina de Cors, a Colau no li agrada que li facin ombra. Entre els seus detractors hi ha de tot: des dels progres decebuts per la seva deriva cap al despatx i el cotxe oficial als que la menyspreen per dona, per comunista, per ambigua o per ambiciosa. Per sort, la tensió i el desgast del processisme ja han passat i ara, amb un Maragall desorientat i un Collboni fent d’oposició, Colau pot dedicar els seus esforços a explicar la feina feta -la no feta no cal- i a disparar la seva artilleria dialèctica contra un Trias que prou feina té a posar ordre al seu corral.

Encantat d’haver-se conegut
Jaume Collboni (PSC)

L’alcaldable del PSC ha donat mostres sobrades de gran cintura i pocs escrúpols pactant el que sigui per seguir remenant les cireres a Barcelona i fitxant a qui calgui per fer veure que és una cosa quan en realitat és una altra. Jaume Collboni és un gat vell de la política barcelonina que fins ara sempre ha caigut de peu i li rellisca que el critiquin per haver plegat abans d’hora del bipartit municipal per fer campanya contra el model de gestió del bipartit municipal. Ja se sap que el socialisme de corbata que ell predica està ple de contradiccions entranyables: un dia es vesteix d’Armani per defensar amb els lobbies la inversió público-privada en la ciutat i l’endemà es posa la jaqueta de pana per visitar un barri obrer i prometre la lluna en un cove a un votant socialista cada dia més desubicat. Amic de prendre la fresca en les terrasses del seu amic Pallarols, entremig fa vídeos de Tiktok i tuiteja a tort i a dret buscant infructuosament noves generacions d’electors crèduls. Va tan sobrat de tot, i ara més després del pacte del seu partit amb el republicà Aragonès, que diu a tothom que s’ha acabat això de fer de crossa d’altres. “Si no sóc alcalde, no seré res”, assegura convençut que la irrupció de Trias no va amb ell i que Colau està acabada perquè és una impostora.

D’evitar fer el ridícul a liderar el canvi
Xavier Trias (Junts per Catalunya)

Set mesos ha passat Xavier Trias arrencant pètals de margarides abans d’acceptar ser l’alcaldable de Junts per Catalunya. El comiat sobtat d’Elsa Artadi, les guerres internes entre exconvergents i la pressió per rescatar el partit de l’oblit a Barcelona han pogut més que les ganes de seguir gaudint de la seva jubilació daurada. Tot i haver estat ungit pel radical Carles Puigdemont, Trias és una persona d’ordre, el seu perfil baix en la militància processista ho confirma, i modest: al principi es va autodescartar com a alcaldable perquè “s’ha d’evitar fer el ridícul”. Diu que és socialdemòcrata malgrat que com alcalde va exercir més de neoliberal, eliminant les poques traves que quedaven del règim anterior cap al turisme i l’especulació immobiliària, tancant el MNAC perquè un magnat indi casés la filla o vestint Colom amb la samarreta del Barça. El projecte de llogar l’espai públic al capital internacional no va prosperar per falta de temps, i companys de viatge com Antoni Vives, esquitxat per nombroses irregularitats, tampoc van ajudar a tenir un segon mandat. El retorn de Trias, com fa quatre anys va passar amb Manuel Valls, està posant nerviós el personal a base d’enquestes. Diu que ell és el canvi, però ningú no sap res del seu programa més enllà que no li agrada el tramvia.

Quan tres són multitud
Anna Grau (C’s), Daniel Sirera (PPC) i Eva Parera (Valents)

La dreta espanyolista es presenta a aquestes eleccions municipals més dividida que mai i amb els ullals de la ultradreta fregant-li la jugular. Uns Ciutadans en descomposició, colpits per guerres internes sobre com gestionar les escorrialles d’un projecte polític que fa aigües, han triat la mediàtica Anna Grau, abans periodista insígnia del règim pujolista i ara més rància que el Cid Campeador, per intentar salvar els mobles. Els xous de l’alcaldable de Ciutadans a la televisió pública i al Parlament de Catalunya són coneguts, igual que els seus modelets escandalosos i la peculiar relació amb l’avi Sánchez-Dragó, que tantes portes li va obrir fa uns anys en els ambients de la dreta madrilenya després de renunciar, decebuda pels pocs rèdits obtinguts, a la pàtria catalana.

A estrafolària i populista no la guanya ningú, així que el popular Daniel Sirera haurà d’espavilar si no vol que la incontinència verbal de la ciutadana Grau se’l mengi en tres mossegades i el deixi sense presència al consistori barceloní. Sirera, obedient i amb una trajectòria política orgànica, va on li digui el partit, i si el gurú Núñez Feijóo li demana que se sacrifiqui per la causa popular, ell deixa el seu còmode xiringuito valencià i aterra a Barcelona disposat a immolar-se amb alegria.

A diferència del seu predecessor en el càrrec, el sempre polèmic forner Josep Bou, Sirera no té talents coneguts de showman per convèncer l’electorat d’ordre que ell és millor que la polièdrica Eva Parera, l’alcaldable de Valents, abans diputada independent del PP al Parlament català, abans mà dreta de Manuel Valls al Consistori i, molt abans, entregada a la causa democristiana que liderava Duran i Lleida. Parera té la memòria curta i la llengua llarga, i no sembla tenir problemes de consciència per haver facilitat amb el seu vot que Colau repetís com a alcaldessa. Ara el moment és un altre i toca posar tota la carn a la graella perquè se li acaben els partits.

L'entrada La campanya més disputada per governar en coalició ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada Paradoxes en l’ús de l’espai públic ha aparegut primer a Carrer.