Hem après alguna lliçó?

Sempre n’aprenem. L’última gran sequera va ajudar a rebaixar molt el consum de les llars a Catalunya. Amb la darrera, els municipis s’han posat les piles per promoure ordenances de reaprofitament d’aigües grises i pluvials. Barcelona no en tenia, tot just acaba de sortir i ja s’està revisant.

Al març, cada barceloní va consumir 164 litres al dia. Fem un consum raonable?

Sí, sobretot pel fet que aquesta quantitat no només inclou el consum de les llars: és el de tota la ciutat dividit pel nombre d’habitants. Inclou comerços, edificis turístics… Hi ha dades que apunten al fet que el turisme de luxe consumeix fins a cinc vegades més que un barceloní. Això es deu a la neteja constant dels hotels, les dutxes, les piscines…

Però hi ha dades oficials o no?

Hem demanat a l’Agència Catalana de l’Aigua que puguem saber què consumeix el sector turístic, perquè ara es computa dins del consum de les llars. Volem que se separi aquest ús. Hem de diferenciar el que és aigua a vida del que és aigua a negoci, i hem de prioritzar la primera. No és que l’economia no sigui important, però això s’ha d’auditar.

Quins deures tenim pendents?

Cal seguir aplicant mesures per reduir els consums i promoure la reutilització de l’aigua. I hem de canviar la política d’oferta infinita d’aigua. Per exemple, el sector agrícola cada cop fa servir tècniques més eficients de consum, però això no ha implicat un estalvi d’aigua, perquè s’han incrementat les hectàrees de regadiu.

Quin paper hi juga l’aposta per les dessalinitzadores?

És l’estratègia del Govern, conjuntament amb l’aigua regenerada. No ens hi oposem, i sort n’hem tingut durant la sequera, però cal vigilar que la creació d’aigua no serveixi perquè el sector econòmic n’incrementi el consum. Cal tenir en compte que aquest tipus d’aigua requereix molta tecnologia, un fet que fa encarir la factura al voltant d’un 30%. Això ens preocupa pels efectes que pugui tenir en la població més vulnerable.

Aquesta lectura social sovint s’omet.

Les mesures per estalviar aigua són relativament senzilles i garanteixen una reducció del preu. Però a les empreses privades que la gestionen no els interessa reduir-ne el consum, perquè això implica menys facturació. I cal recordar que Catalunya és una de les regions on l’aigua està més privatitzada: a escala mundial, el 90% de la població rep aigua per part d’operadors públics o comunitaris; a Europa, el 70%; a l’Estat espanyol, el 50%; i a Catalunya, només el 23%.

A l’àrea metropolitana de Barcelona tenim una empresa mixta.

La qual és, en un 70%, d’Aigües de Barcelona, una multinacional. El 15% és participació de CaixaBank i el 15%, de l’Administració.

Això influeix quan tenim sequeres?

És més difícil que hi hagi informació, perquè s’ha perdut el control de l’aigua. I municipis que haurien de fiscalitzar l’empresa privada se n’han anat desvinculant.

És complicat remunicipalitzar el servei?

Ho vam veure en el primer mandat d’Ada Colau. És molt difícil revertir aquestes concessions privades; sembla que siguin per a l’eternitat. Privatitzar l’aigua es pot fer en qualsevol moment, però recuperar-ne la gestió només es pot fer quan el contracte de concessió s’acaba.

Es calcula que les canonades perden fins a una quarta part de l’aigua potable. Per què no es posa aquest problema sobre la taula?

Si arregléssim totes les pèrdues de la xarxa, tindríem molta capacitat d’estalvi. En comptes de generar més aigua dessalada, hem d’abocar més esforços aquí.

Quant al manteniment, hi ha diferències entre la gestió privada i la pública?

Si atorguem la gestió a una empresa privada i el municipi deixa de responsabilitzar-se’n, el privat sovint no manté la infraestructura com toca. En canvi, municipis amb gestió pública, com el Prat de Llobregat o Barberà del Vallès, inverteixen molt més en el manteniment de la xarxa i tenen moltes menys pèrdues. Una privada no vol gestionar l’aigua si no li aporta beneficis econòmics. Una de pública reverteix els beneficis en el manteniment.

Les fonts ornamentals tenen sentit?

Tenen una simbologia cultural i estètica per a la ciutat. En situació de sequera, són una imatge i un consum que ens podem estalviar. Però en el context actual poden funcionar. Cal tenir present que el seu consum és residual en comparació amb el d’altres activitats.

En contraposició a les sequeres, cada cop hi haurà més pluges torrencials.

En aquesta qüestió la ciutat està ben preparada, perquè té molts dipòsits subterranis de retenció d’aigües pluvials, col·lectors i sistemes urbans de drenatge sostenible.

Aquesta aigua s’aprofita o va al mar?

El problema de Barcelona és que barreja l’aigua residual i la pluvial. Això és molt difícil solucionar-ho tècnicament, però l’ideal seria separar-les. Ara tota va a parar a la mateixa planta de tractament, amb infraestructures tecnològiques i químiques molt complexes, un fet que suposa l’encariment del preu, quan en realitat l’aigua pluvial necessita un tractament més senzill.

Quan serà la pròxima gran sequera?

No ho sabem. De fet, ningú no s’esperava sortir de la sequera tan ràpid. De cop, ha plogut molt i els embassaments s’han omplert. El que ens diuen els experts és que els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més recurrents. Per tant, cal gestionar la sequera quan tenim aigua. Cal gestionar la crisi quan no estem en crisi, perquè quan estem en crisi reaccionem amb mesures d’urgència.

Aura Vidal Carrasco, tècnica d’enginyeria sense fronteres
Aura Vidal (El Berguedà, 1994) és una veu autoritzada en matèria d’aigua. Enginyera ambiental per la Universitat Politècnica de Catalunya, és crítica amb com es formen els professionals del sector -“falta perspectiva social i ambiental, tot està enfocat en aspectes productius, quan l’aigua té una fortíssima relació amb temes socials”-. A Enginyeria Sense Fronteres i la plataforma Aigua és Vida ha aconseguit aixoplugar sota un mateix càrrec professió i activisme.

L'entrada Aura Vidal Carrasco (ESF): “Cal gestionar la sequera quan tenim aigua” ha aparegut primer a Carrer.

Tanmateix, Agbar fa més de 150 anys que gestiona l’aigua a Barcelona, la major part d’aquest temps sense contracte. El 2010, arran de la denúncia d’un veí de la ciutat sobre la tarifa de l’aigua, va sortir a la llum que l’empresa privada gestionava l’aigua sense cap contracte i, per tant, les tarifes del servei no es basaven en cap marc legal. El 2013 es va crear l’empresa mixta Aigües de Barcelona, per regularitzar la situació, però es va constituir de manera opaca, sense cap concurs públic.

Malgrat els intents de remunicipalitzar-la, la concessió a l’empresa mixta que gestiona el servei integral de l’aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona finalitzarà el 2047, després que una polèmica sentència del Tribunal Suprem dictaminés a favor d’Agbar. Aquesta empresa mixta compta amb un 85% de capital privat: el 70% d’Agbar i el 15% de La Caixa. El 15% de capital restant és públic. Per a la seva creació, l’AMB va assumir un deute públic de 190 milions d’euros a través d’una estratègia d’enginyeria financera per aportar liquiditat a la nova empresa, passant del 10% al 15% dels actius.

Mercantilització i drets humans

Davant de la situació de privatització de l’aigua que viu la ciutat de Barcelona històricament, és important destacar que l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 28 de juliol del 2010, va reconèixer el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament (DHAS), fet que implica considerar l’aigua com un bé comú, que no hauria de ser objecte de lucre per part de cap empresa privada. I la mercantilització pot comprometre el compliment d’aquest dret. L’aleshores relator especial de les Nacions Unides pel DHAS, Léo Heller, en el seu últim informe sobre “Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament”, concreta els riscos que suposa la privatització per a la garantia del DHAS.

La lògica mercantilista del model de gestió privada es basa a minimitzar costos i maximitzar beneficis. Observem que el 56% dels costos imputats a la tarifa de l’aigua són costos il·legítims que no estan directament relacionats amb el consum d’aigua, sinó que inclouen la publicitat corporativa de l’empresa, els beneficis dels accionistes i el coneixement privat que acumula l’empresa.

Addicionalment, la confidencialitat amb què operen les empreses privades dificulta l’obtenció d’informació i documentació ambiental, cosa que es tradueix en una pèrdua de supervisió, transparència i democràcia. L’accés a la informació ambiental està reconegut pel Conveni d’Aarhus, la Llei Estatal 27/2006 i l’article 2 de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern (LTAIPBG).

Preus elevats i pobresa hídrica

La mercantilització, a més, posa en risc l’assequibilitat -o accessibilitat econòmica- del servei, a causa de la dificultat de les famílies i persones vulnerables per pagar les factures, agreujant les desigualtats en l’accés al dret a l’aigua. El preu mitjà de l’aigua a Catalunya ha augmentat un 66% des de l’any 2008. Aquesta alça de preus aboca moltes llars a una situació de pobresa hídrica, vulnerant l’assequibilitat del servei i el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

Estudis recents de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) situen l’aigua de la ciutat de Barcelona com la més cara de l’Estat espanyol, amb un cost de 520 euros anuals per una factura anual de 175 m3, que seria equivalent a un habitatge amb tres o quatre persones. De fet, segons l’Observatori de Preus 2022 de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la gestió privada de l’aigua té un cost un 22% més elevat en comparació amb la gestió pública. La segona ciutat més cara de tot l’Estat és Múrcia, on també opera el grup Agbar.

Segons l’Institut de la Metròpoli (IERMB), la incapacitat de pagar les factures de subministraments, incloses les de l’aigua, té una clara repercussió directa sobre l’accés al subministrament. D’aquesta manera, la garantia a aquest dret queda supeditada a les circumstàncies personals i a la capacitat de poder assumir el cost del servei.

A Catalunya, a través de la mobilització ciutadana, es va impulsar el 2015 una iniciativa legislativa popular (ILP) que va aconseguir la Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica, que protegeix les persones vulnerables davant de talls de subministraments i obliga les empreses subministradores, mitjançant el principi de precaució, a assegurar-se que el consumidor no es troba en situació de risc d’exclusió residencial abans de procedir al tall i, en conseqüència, veu vulnerat el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament.

La mercantilització de l’aigua, igual que la de l’energia, ha generat a Catalunya greus situacions de pobresa hídrica i energètica, situacions on famílies i persones no poden afrontar el pagament dels subministraments bàsics.

Mònica Guiteras i Aura Vidal són membres d’Enginyeria sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Aigua és Vida.

L'entrada Una gestió de l’aigua privada i opaca ha aparegut primer a Carrer.

Però no vam aconseguir altres coses, com ara que la TAMGREM (la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus) sortís fora del rebut -només es va treure a les persones que havien participat en la lluita-, i encara menys, que canviés la forma de calcular-lo.

Els darrers mesos Agbar s’està oferint a les associacions veïnals per explicar el rebut de l’aigua, i val la pena revisar-lo per entendre què hi podem fer, què hem de demanar i què caldria canviar. La proposta d’Agbar no és altruista. Té dos objectius: millorar la seva imatge empresarial després de la fallida batalla per la municipalització i obrir una nova escletxa per imposar els seus interessos. Per això ens cal entendre bé aquest rebut.

Què és què al rebut
Bàsicament, el rebut incorpora cinc partides: el subministrament de l’aigua, el cànon de l’aigua, la taxa de clavegueram, la taxa metropolitana de tractament de residus i l’IVA (de quota reduïda del 10%).

La taxa metropolitana no té res a veure amb el consum d’aigua, ja que està relacionada amb el tractament de residus sòlids i per tant no hauria de formar part del rebut. La resta de conceptes sí que formen part del cicle de l’aigua, ja que incorporen els costos del conjunt de processos que garanteixen un bon subministrament: tractament de l’aigua en alta, transport fins a l’àrea metropolitana, depuració de l’aigua que arriba contaminada, subministrament als domicilis i clavegueram.

Que hi hagi tres partides diferents és lògic perquè cadascuna va a parar a l’agent que fa cada part del procés: Aigües de Barcelona cobra pel subministrament, l’Agència Catalana de l’Aigua pel procés en alta i la depuració final i l’Ajuntament pel servei de clavegueram.

Tant el preu del subministrament com el cànon de l’aigua inclouen una diferenciació en funció del consum, i es castiga qui malbarata més aigua. No és, però, totalment progressiu, ja que el preu del subministrament inclou un consum mínim fix que encareix el cost a les persones que viuen soles i que possiblement no consumeixen aquesta quantitat. Amb tot, aquesta relativa progressivitat de la factura de l’aigua va ser el resultat més sòlid de la lluita veïnal.

Impostos que no toquen
El que no està justificat és que a la factura s’hi afegeixi la taxa metropolitana, que és una despesa que es genera fora del cicle de l’aigua. I encara menys que el seu import es fixi segons el consum d’aigua i no sobre la generació de residus sòlids.

Segurament l’argument fàcil és que qui gasta més aigua també genera més residus, però això no sempre ha de ser així. La raó de fons és possiblement una altra: és més fàcil de calcular i especialment de recaptar si entra amb el rebut de l’aigua.

Una bona política ambiental hauria d’exigir tant un canvi de model de recollida de residus com l’aplicació d’una taxa que realment tingui en compte la generació real de residus de persones, empreses, etc.

No ens deixem enganyar
Però, ¿com és que Agbar té ara tant d’interès en venir a explicar a les associacions veïnals el rebut de l’aigua? En primer lloc, perquè això forma part de tota una estratègia per presentar-se com una empresa “amable” i “social” que ajudi a esvair la demanda de municipalització del servei.

En segon lloc, i ara que la sentència del Tribunal Suprem li ha aclarit la seva continuïtat, la segona batalla és aconseguir que se li autoritzin increments de preu que augmentin la seva rendibilitat.

El que segurament ens explicarà Agbar és que el rebut que cobra és només una part del total (de l’ordre del 48%) i que per tant el veritable culpable de l’elevat volum de la factura són les taxes, o sigui l’Administració. I que un augment realista del preu de l’aigua estaria justificat.

L’evidència dels darrers anys mostra que l’empresa ha estat pressionant per realitzar increments de tarifes injustificats: els darrers anys l’AMB ha imposat rebaixes de preus i l’empresa ha seguit guanyant molts diners.

No ens deixem enganyar: que el cost del subministrament només sigui una part del rebut no justifica cap increment. El treball d’Aigua es Vida ha posat de manifest que el preu que cobra Agbar segueix sent excessiu i que hi ha bones raons per municipalitzar el servei.

L'entrada Agbar vol explicar-nos el rebut de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Aquest manresà nascut fa 63 anys presenta un impol·lut currículum d’alt executiu. Enginyer de Canals, Camins i Ports per la UPC complementat amb un Màster en Administració de Negocis a ESADE, Simón ha fet pràcticament tota la carrera de la mà d’Agbar i les seves ramificacions, amb les quals ha viscut la seva expansió fins erigir-se en una peça clau en el negoci multinacional de la gestió de l’aigua domèstica.

Els seus llaços amb la companyia es comencen a teixir, però, fins i tot abans d’entrar-hi a treballar, durant la seva primera ocupació professional com a gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, aleshores una mancomunitat de municipis concebuda com una representació de l’hegemonia del PSC en la conurbació de Barcelona.

Simón, que ha estat considerat sempre una persona ben relacionada amb l’entorn socialista, s’incorpora a l’AMB el 1989, i s’hi està sis anys, període en el qual la històrica societat Aigües de Barcelona va consolidant la seva expansió com a distribuïdora d’aigua en bona part dels municipis de l’entorn metropolità.

El 1995 executa un trànsit natural per la porta giratòria, invers a l’habitual, i del sector públic passa al privat, i s’incorpora al planter d’alta direcció d’Agbar, grup aleshores sota control de La Caixa.

L’envien de delegat a la divisió de la companyia a Portugal, i el 1999 salta l’Atlàntic per fer-se càrrec de Metropolitana de Obras Sanitarias (Emos), la societat que abastia d’aigua la regió metropolitana de Santiago de Xile.

És un pas decisiu en la seva visió com a estratega empresarial. La xilena, més endavant rebatejada com Aguas Andinas, era una societat pública que acabava de ser concessionada a un consorci privat en el qual participava Agbar i la francesa Lyonnaise des Eaux (embrió de l’actual Suez Environnement, que aleshores ja havia entrat a l’accionariat de la companyia catalana i avui n’és sòcia majoritària).

La gestió pública, ineficient?
En aquesta etapa americana l’executiu bagenc desenvolupa un sòlid argumentari en defensa de la gestió privada de serveis públics de primera necessitat. “El gran problema que veiem nosaltres quan assumim un contracte de privatització és que la gestió pública no és eficient, cosa que es tradueix en majors costos i major consum d’aigua, a part que no es fan les inversions requerides”, argumentava l’any 2008 al diari xilè El Mercurio.

És un relat que ha anat repetint i polint al llarg dels anys i que ha accentuat arran del sorgiment del moviment ciutadà que reclama la remunicipalització dels serveis de distribució d’aigua, el seu darrer maldecap.

El passat mes de novembre, en un esmorzar amb VIPS organitzat pel diari La Razón a Madrid, Simón deixava anar una versió afinada d’aquest relat: “Cal més inversió público-privada per a una gestió integrada de l’aigua. A les administracions els demanem implicació en aquest repte. L’existència del sector privat en la prestació del servei allibera recursos públics i no encareix el cost de l’aigua”.

Simón sol edulcorar aquest relat amb una pàtina de responsabilitat de servei públic per part de les corporacions privades: “Les empreses tenen un paper fonamental com a principal generador de riquesa a la societat i tenim un compromís inamovible amb la ciutadania, sempre hem estat sensibles a la realitat social i la protecció dels col·lectius més vulnerables”, afirmava a la mateixa xerrada.

I, des del seu blog personal d’Internet, accentua el perfil d’un home preocupat per les desigualtats socials, pel medi ambient i pels efectes del canvi climàtic. També ha fet tasca de lobista des d’alguns fòrums selectes, com el Cercle d’Economia, del qual és membre de ja junta directiva, o l’anomenat Fòrum Pont Aeri, un club informal de grans empresaris que propugnava l’enfortiment de llaços econòmics entre Barcelona i Madrid per combatre la deriva independentista.

A les faldes dels Andes va travar també un decisiu vincle professional amb Jean-Louis Chaussade, aleshores director general de Lyonnaise des Eaux a l’Amèrica Llatina. Tots dos han ascendit de la mà en l’organigrama d’una multinacional que ha estès els seus tentacles pels continents americà i europeu, de la qual des de l’any 2013 són els principals executius.

El 2004 Simón torna a Barcelona, com a director general del grup Agbar fins que el 2010 ascendeix a la presidència. Des de la nova responsabilitat pilota també l’aterratge del grup a la companyia britànica Bristol Waters, on enviarà un coetani seu per dirigir-la in situ, l’exalcalde socialista de Manresa i exconseller de la Generalitat Jordi Valls, avui màxim responsable d’Aguas Andinas.

L’aliat del Baix Llobregat
Les seves bones relacions amb càrrecs del PSC tenen una altra baula de pes a la ciutat de Cornellà. El retorn a Catalunya de Simón coincideix amb l’arribada a l’alcaldia baixllobregatenca d’Antoni Balmón Arévalo, que substituïa José Montilla, nomenat ministre d’Indústria.

Balmón ha estat un personatge decisiu de l’organigrama socialista a l’Àrea Metropolitana de Barcelona -una peça clau en l’estratègia de negoci d’Agbar-, en la qual ha estat vicepresident des que la institució es va reconèixer per llei l’any 2010.

Encara que la seu formal del grup Agbar és a Barcelona (fins l’any 2013, en l’edifici de la plaça de les Glòries que molta gent continua anomenant Torre Agbar) a la ciutat del Baix Llobregat hi té la seva gran palanca de projecció pública: l’anomenat Central Cornellà, un complex que aglutina la seu de la Fundació Agbar i el llampant Museu de les Aigües, inaugurat justament l’any 2004.

L'entrada Àngel Simón, l’aiguader que només es mulla en privat ha aparegut primer a Carrer.

Simón se sent fort després que cinc dies enrere el Tribunal Suprem tombés la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que obria la porta a deixar la companyia sense la concessió del servei d’aigua a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana, el seu principal negoci, ja que li aporta uns 40 milions anuals de beneficis.

La polèmica decisió del Suprem va considerar com a vàlides tant una concessió de l’Estat franquista a la companyia el 1953 -malgrat que no era l’administració competent per adjudicar el servei, que hauria estat l’Ajuntament, amb qui no existia contracte- com la que va fer l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a dit, és a dir sense concurs públic, el 2012.

Aquell any, va crear-se Aigües de Barcelona Empresa Metropolitana del Cicle Integral de l’Aigua, una corporació de capital mixt público-privat que controla Agbar amb el 70% de la societat, i on també participen Criteria -societat de Caixabank- i l’AMB, amb un 15% cadascuna.

La societat mixta va rebre la concessió de l’AMB per a 35 anys, és a dir, fins al 2047. Ras i curt, la sentència del Suprem va torpedinar, almenys a curt termini, la pretensió del Govern de Colau de remunicipalitzar la gestió de l’aigua, una demanda que segons les enquestes compta amb el suport de la majoria de la població de la ciutat i que ha liderat la plataforma Aigua és Vida.

Després de la resolució de l’alt tribunal, Colau va denunciar els vincles entre l’empresa i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges a l’Estat espanyol.

Entre 2011 i 2015 va estar en vigor un conveni entre Agbar i el CGPJ per a la formació dels jutges en matèria d’aigua. El diari Públic va revelar que César Tolosa Tribiño, un dels magistrats que va signar la sentència del Suprem del passat novembre, va ser un dels ponents d’una de les jornades de formació per als jutges organitzades -i finançades- per Agbar.

Batalla per la gestió
La darrera dècada, més d’una desena de municipis catalans han decidit posar en mans públiques la gestió de l’aigua, el més important dels quals és Terrassa, la tercera ciutat més poblada del Principat, amb més de 220.000 habitants.

L’antiga concessionària era una filial d’Agbar i el grup ha fet tot el possible per intentar impedir el canvi de model, amb recursos judicials inclosos, però no se n’ha sortit. En el cas de Barcelona, la companyia va recórrer el reglament de participació amb la voluntat d’evitar la multiconsulta que pretenia, precisament, preguntar sobre si s’havia de municipalitzar el servei. A més a més, en aquest període Agbar també ha disparat la seva inversió publicitària.

La trajectòria de la companyia presidida per Àngel Simón està lluny de ser impol·luta.

Actualment filial de la francesa Suez i històricament vinculada a La Caixa -que participa al capital de Suez-, Agbar compta avui amb més de 25 milions de clients i té presència a dues dotzenes de països.

El seu origen es remunta a 1867, quan es va crear a Lieja (Bèlgica) la Compagnie des Eaux de Barcelona. 14 anys després entrava al capital Lyonnaise des Eaux, avui dins de Suez Environnement, la matriu d’Agbar.

El 1920, la companyia va passar a mans de capitals estatals i es rebateja com la Societat General Aigües de Barcelona. Des de l’inici, la capital catalana ha estat l’epicentre d’un negoci, que avui també té una presència important a Xile, Colòmbia o Mèxic, entre d’altres estats. A Catalunya, el seu domini és incontestable, ja que controla total o parcialment les empreses que abasteixen d’aigua el 75% de les llars, segons recull el Mapa de l’aigua, elaborat per Aigua és Vida.

Escàndols diversos
Els darrers anys, l’empresa ha protagonitzat directament o indirectament diversos escàndols, que sovint han acabat als tribunals.

Entre d’altres, està esquitxada en el cas del 3%, relatiu al presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), la formació antecessora de l’actual PDECat. Segons la investigació de la Fiscalia Anticorrupció, entre els anys 2008 i 2012 cinc filials del grup (Aquagest, Sorea, Aqualogy, Construccions i Rebaixos i Anaigua) van donar 855.000 euros a la fundació convergent CatDem. La investigació judicial sospita que les aportacions eren comissions il·legals del 3% que es pagaven a canvi de la concessió d’obres o contractes públics. El cas tot just viu les primeres passes del judici i encara s’està lluny de la sentència.

El passat desembre, el ple de l’Ajuntament de Girona va aprovar iniciar l’expedient per rescindir el contracte de l’aigua amb l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter (Agissa), de la qual Agbar té un terç de la propietat, i iniciar el camí cap a la municipalització del servei. Segons un informe de l’Agència Tributària, Agissa prestava el servei des del 1992 sense que s’hagués fet cap concurs públic.

A més a més, Girona SA -el soci privat d’Agissa i on participa Agbar- i els tres consistoris s’haurien repartit uns dividends de forma irregular que haurien contribuït a descapitalitzar Agissa. La companyia també hauria destinat centenars de milers d’euros a pagar despeses particulars de l’exconseller delegat Narcís Piferrer o d’altres directius que no tenien res a veure amb la seva activitat.

Agbar també s’ha vist esquitxat pel cas Pokemón, un dels majors casos de presumpta corrupció investigats a l’Estat espanyol, que acumula nou anys d’instrucció i encara no ha arribat a judici.

Amb l’epicentre a Galícia, la trama té ramificacions a Astúries, a Castella i Lleó, al País Valencià, a Catalunya, a les illes Balears i a Múrcia. Segons la investigació de la jutgessa Pilar de Lara, la principal instructora del cas, Aquagest -filial d’Agbar- subornava persones amb tentacles en ajuntaments o militants del partit de torn perquè exercissin “d’obrellaunes” i tinguessin un paper d’intermediaris que la beneficiés a l’hora d’aconseguir contractes públics.

En concret, de Lara, recentment apartada del cas, considera que la companyia obtenia concessions mitjançant suborns, entregues de diners, col·locació de persones properes, regals i viatges pagats a persones amb poder de decisió a les administracions. De moment, però, el poder d’Agbar es manté ferm, sobretot a Catalunya.

L'entrada Les ombres d’Agbar ha aparegut primer a Carrer.

A l’hora de crear la mixta, l’AMB -governada per CiU i PSC- atorgava a dit la part privada a Agbar. El 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) anul·la aquesta operació per no existir cap contracte a favor d’Agbar per abastir la població de Barcelona, incomplir els principis fonamentals del Tractat de la Unió Europea i per valorar els actius de la part pública i la part privada en contra de l’interès general. Després d’aquesta sentència, Agbar va recórrer al Tribunal Suprem (TS).

Incompliment del Tractat
Després de tres anys i mig d’espera, el passat novembre el TS va prendre la seva decisió. Al contrari del que s’esperava i del que diria el sentit comú, el TS ha acabat per anul·lar la sentència del TSJC i validar l’operació irregular de 2012.

Per fer-ho, s’ha basat en una concessió demanial franquista de l’any 1953, la qual -segons la tesi del TS- atorga a Agbar drets d’exclusiva de prestació del servei de subministrament d’aigua suficients per no incórrer en la lliure competència.

Tanmateix, les lleis ens diuen que només es pot eludir la competència si hi ha drets d’exclusiva i es justifica tècnicament i econòmicament la impossibilitat de promoure la competència. Justificació que mai no s’ha donat, i existeixen altres empreses àmpliament conegudes que gestionen sense problemes l’aigua a diferents municipis de l’AMB.

És sorprenent com el TS obvia la vulneració dels principis de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació relatius a l’adjudicació de contractes de serveis públics. Principis reconeguts al Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) i desenvolupats en l’ordenament comunitari i intern.

A més, amb la seva tesi, el TS introdueix nous fonaments jurídics a la sentència del TSJC, fet totalment irregular en un tribunal de cassació que tan sols hauria de ratificar o no la sentència del TSJC.

Al cap i a la fi, un títol provisori que tenia per objectiu captar un determinat volum d’aigua del Llobregat i potabilitzar-la, avui en dia es llegeix com una concessió vigent de servei públic per subministrar aigua a 23 municipis.

Una concessió que representa menys de la meitat de l’aigua subministrada actualment a Barcelona. I que res té a veure amb la gestió de les depuradores que s’inclou a l’empresa mixta, i que fins a l’any 2012 havia gestionat una empresa pública pertanyent a l’Àrea Metropolitana.

Aquesta sentència ens deixa perplexes i incrèduls, i també ens deixa a les ciutadanes de 23 municipis de l’AMB lligades fins a l’any 2047 a una empresa mixta creada de forma irregular.

Cal recordar que anys enrere Agbar havia impartit cursos de formació sobre Dret d’Aigües a jutges del Consell Superior del Poder Judicial (CSPJ), l’òrgan de govern del poder judicial de l’Estat. Alhora, el cas sobre Aigües de Barcelona ha saltat de sales fins arribar a la que anys enrere fallava a favor de la banca en el cas de les hipoteques.

De nou, ens trobem davant fets i dades d’un escenari de desequilibri on tot apunta a què Agbar ha pogut abusar de la seva condició mitjançant el seu poder econòmic.

Ningú no va dir que seria fàcil
Si bé és cert que el TS descarta l’anul·lació de l’empresa, no fa un pronunciament exprés sobre una de les grans estafes a l’hora de constituir la mixta: el mètode de càlcul que es va utilitzar per valorar els actius d’Agbar i els de l’AMB.

La sentència del TSJC posava en dubte que la valoració dels actius es fes d’acord amb l’interès general. En la mateixa línia, una auditoria encarregada per l’AMB el 2018 concloïa que s’havien afavorit de forma descarada els interessos d’Agbar en detracció dels interessos públics: els actius d’Agbar s’havien sobrevalorat quatre vegades, mentre que les públiques es van infravalorar 10 vegades per sota del valor real.

Així mateix, obviar la vulneració dels principis reconeguts al TFUE de publicitat, igualtat, lliure concurrència, transparència i no discriminació en l’adjudicació del 85% no pot quedar com si res no passés. Entenem que la UE no pot soscavar-los pel manteniment d’una llei franquista.

Així que la raó ens diu que aquest cas encara té un recorregut als Tribunals de la UE i que l’AMB no pot mantenir-se indiferent sent un simple testimoni de com es perjudiquen els interessos institucionals i de les persones que beuen aigua i viuen a l’àrea metropolitana.

El Dret Humà a l’Aigua
És en aquesta línia on creiem que cal treballar. Quina part del servei correspon realment a Agbar i quina pertany a l’administració? Quin cost real tindria la recuperació del servei? Com és que encara no sabem aquestes dades? Hem de mantenir les lleis i els privilegis franquistes? Per a qui governa l’AMB?

La manca de dades i la deixadesa històrica per part de l’administració dels seus deures no pot ser un motiu perquè una empresa segueixi gestionant un servei públic i obtenint-ne beneficis.

La sentència del TS ens deixa amb una empresa mixta controlada per Agbar fins l’any 2047. Una empresa que ha tallat el subministrament d’aigua a més de 150.000 famílies entre 2008 i 2016 a l’AMB, que guanya un 60% més de beneficis del que preveia, que s’oposa a la llei de transparència i intenta impedir consultes ciutadanes.

Ara més que mai cal recordar que el 2010 les Nacions Unides van reconèixer per unanimitat el Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament. Una declaració que implica que l’aigua és un bé comú i no una mercaderia. Que implica que cal garantir l’assequibilitat econòmica i la igualtat per a tothom. Que cal que hi hagi una bona rendició de comptes i que cal que existeixi el dret de les persones usuàries a poder participar de les decisions que afecten la garantia del dret. Més encara en un context d’emergència climàtica.

És més que evident que Agbar incompleix de forma sistemàtica el Dret Humà a l’Aigua, i s’oposa a la voluntat del 80% de la població que prefereix una gestió pública i democràtica de l’aigua a l’AMB.

I ara, què?
Un cop ha fallat la política i la via jurídica, ens cal pressió i control ciutadà per tal de construir una gestió pública i democràtica de l’aigua.

Fins ara, 270 col·lectius de l’AMB han signat el Compromís per l’Aigua Pública i Democràtica. Aquesta xarxa, i les enquestes que avalen que un 80% de la població vol un model de gestió diferent, és la base per seguir treballant per construir un espai on repensar quins són els principis que han de guiar la gestió d’un dret humà i bé comú.

Seguim apoderant-nos i recuperant la governança dels nostres drets, aquest és un camí que fa anys que caminem i que, encara que ho posi més difícil, cap sentència no aturarà. L’aigua és vida i no una mercaderia.

L'entrada Una gerra d’aigua freda ha aparegut primer a Carrer.

Fets recents de l’actualitat municipal ens donen una bona mostra que ajuda a exemplificar el fenomen. Agbar, la principal filial espanyola del grup francès Suez Environnement (on el grup La Caixa hi manté una participació significativa), ha gestionat durant anys immemorials el subministre d’aigua a la ciutat de Barcelona. Quan un jutge va fer palès que ho feia sense contracte, va aconseguir que CiU i PSC avalessin la creació d’una nova empresa mixta que els hi permetés mantenir el negoci.

Ara, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya declara nul·la la creació d’aquesta empresa. I davant d’un nou equilibri municipal que comença a moure fitxa per municipalitzar la gestió de l’aigua (com ja ha passat a París i Berlín), l’empresa està nerviosa i llença el seu aparell legal per frenar un procés que li faria perdre milions. L’amenaça que, en forma de burofax, va patir Carrer és només una mostra de com se les gasten aquestes empreses amb qui qüestiona els seus mètodes.

L’exemple de FCC
Un altre exemple el tenim en FCC, l’empresa constructora i gestora de serveis ara controlada pel gran empresari mexicà Carlos Slim (enriquit amb la privatització de la telefonia del seu país). Es tracta de la continuadora de FOCSA, l’empresa que també durant quasi tot el segle XX ha controlat bona part de la neteja municipal a Barcelona i altres ciutats de l’Àrea Metropolitana. Ara s’ha descobert que FCC ha fet trampes (i possiblement estafat) per obtenir uns ingressos addicionals de 800.000 euros al 2014 (i altres quantitats indeterminades en anys propers). La mateixa empresa que també ha estat denunciada per l’Ajuntament de Badalona. FCC ha anunciat una “investigació interna” (segurament per descobrir qui ha filtrat les dades) i prepara la batalla legal per defensar-se.

Llarga llista d’afers judicials
Aquestes dues empreses estan implicades en una bona llista d’afers judicials. Filials del grup Agbar (Aquagest) han aparegut en casos de corrupció i donatius a polítics a Astúries (casos Pokémon i Punxín), Cantàbria, Torrevieja i Oriola, i figuren entre els donants de la Fundació Catdem. Per la seva banda, FCC apareix implicada en casos relacionats amb Adif, Acuamed (per exemple, en el controvertit buidatge dels residus de Flix), al “càrtel de residus” al Camp de Gibraltar, al cas Gürtel, als papers Bàrcenas, i figura com a donant de la Fundació Trias Fargas. Massa indicis per ser una casualitat.

No es tracta tampoc de casos únics d’aquestes empreses en concret. La llista dels afers de corrupteles inclou pràcticament tots els grans grups de serveis. El seu poder implica una forta prepotència sobre la ciutadania, que no pot esperar d’aquestes empreses més que amenaces i maniobres de tota mena quan els poders polítics o els moviments socials els hi volen posar control. Per això una part substancial de tot procés de democratització exigeix canviar les regles del joc de la gestió dels serveis públics i un canvi radical en la posició de poder entre empreses, poders públics i ciutadania.

L'entrada Grans empreses, serveis públics i regles del joc ha aparegut primer a Carrer.