Aquesta dicotomia va fer tanta fortuna que continua utilitzant-se més de seixanta anys després. Quina història explica l’agenda pública de l’alcalde Jaume Collboni després d’un any de mandat? Segurament dona anècdotes i indicis per poder considerar-lo un integrat en la Barcelona dels negocis, dels grups de pressió amb múscul econòmic, dels poderosos de sempre. De la ciutat dels grans esdeveniments del capitalisme tecnològic amb alguns afegits d’esports d’elit -com la Volta Ciclista a Espanya- i d’elits -com la Copa Amèrica de Vela-.

En la cambra d’ecos dels que manen

Part del problema pot provenir d’inèrcies heretades, de decisions prèvies d’altres equips de govern, d’eleccions preses en el moment de fundació d’organismes consultius i de taules de treball que acostumen a anar en una línia previsible: atorgar espais d’expressió de manera molt prioritària a aquells grups que ja disposen d’una capacitat d’interlocució sostinguda amb els poders polític. Donar més veu als qui ja tenen veu; escoltar aquells amb qui ja has parlat. Els òrgans de govern del Consell Econòmic i Social de Barcelona, per exemple, estan formats principalment per representants de dues organitzacions patronals, dels dos sindicats majoritaris -únicament dels dos sindicats majoritaris- i de partits polítics amb presència al ple municipal. Entre els experts convocats i els observadors del Consell hi ha, al menys, alguna veu diferenciada -la Federació de Cooperatives o la Taula del Tercer Sector-, però l’ens s’allunya de la pluralitat de veus que resultaria desitjable.

Altres taules són de nova creació. I no es pot dir que el nou equip de govern hagi optat per la inclusivitat. Un exemple és la Taula de Diàleg Social que es va constituir aquest mes de gener. S’entén, doncs, que el seu disseny recau principalment en l’administració Collboni. La composició d’aquest espai de reunió és doblement binària: sindicats i patronals. Els dos sindicats majoritaris (Comissions Obreres i UGT) i les dues grans patronals (Foment del Treball i Pimec). No sembla que s’hagin convocat altres organitzacions sindicals -algunes de les quals compten amb un gran número d’afiliats-, ni associacions de cooperatives, ni de treballadors autònoms. Tornen a aparèixer aquells que ja disposen d’espais, les veus habituals.

El govern Collboni també ha impulsat un comitè d’experts en matèria d’habitatge presidit per l’ex-consellera de la Generalitat en l’època dels tripartits socialistes, Carme Trilla. Trilla resulta un exemple paradigmàtic de veu redundant: també presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació d’Hàbitat3. Quan se la va nomenar, mitjans com El País van donar per fet que un dels objectius de la taula seria flexibilitzar la norma que obliga els constructors a dedicar un 30% de les noves promocions a lloguer social. El mateix alcalde ho va desmentir posteriorment, però entitats com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o el Sindicat de Llogateres han mostrat la seva preocupació. I el signe de les votacions del PSC tant al Consistori com al Parlament de Catalunya en matèries relacionades amb l’habitatge i la turistificació de la ciutat -com la limitació dels preus dels lloguers per temporada o per habitacions- semblen anticipar un nou cicle de desregulació.

Els passadissos de l’Ajuntament com a cambra d’ecos on s’acostumen a sentir sempre les mateixes veus es potencia amb alguna anècdota. Segons l’agenda pública de l’alcalde, el Consistori va acollir un dinar amb l’anomenat G-16, un grup bastant més afí a la Catalunya de les cinquanta famílies que a la Barcelona treballadora. Els membres que el componen presideixen entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball, el Cercle d’Economia, el RACC o el Círculo Ecuestre. I la representació del món de l’esport i la cultura no és precisament de base: els multimilionaris FC Barcelona i RCD Espanyol, el Gran Teatre del Liceu…

L’administració Collboni ha impulsat el programa L’alcalde a prop teu, que escenifica una certa descentralització de les tasques de l’Ajuntament. Durant alguns dies al mes, algunes activitats ordinàries es duen a terme en altres districtes de la ciutat. Aquest canvi d’escenari s’acompanya d’una agenda de contactes directes de l’alcalde amb entitats i ciutadans. Que els representants electes interactuïn amb els ciutadans és intrínsecament positiu, però sembla haver generat una dinàmica indesitjable: l’alcalde pot estar més a prop, però l’Ajuntament sembla encara més lluny.

La iniciativa reequilibra el sedàs pro-negocis de les reunions en seu municipal, però les trobades pels barris són un contrapès notòriament insuficient: tendeixen a ser fugaces i informals, sense objectius específics. I les dependències de la plaça de Sant Jaume semblen molt poc accessibles. En els primers trenta-un dies de mandat, Collboni va complir amb un mínim perfil social esperable a través de reunions amb representants sindicals -d’UGT i Comissions Obreres-, amb la junta de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (Favb) i amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector. L’alcalde, però, va ser molt més exhaustiu a l’hora de reunir-se amb la Barcelona dels negocis en el mateix període: va rebre el president del Cercle d’Economia, el president de Pimec, el president de Foment del Treball, el consell delegat de l’empresa de telecomunicació Cellnex…

Per complir l’expedient

En els deu mesos posteriors, segons l’agenda pública de l’alcalde, no s’ha produït gaires trobades més, a l’Ajuntament i en clau formal, amb entitats relacionables amb els moviments socials, veïnals… L’habitual excepció són els dos sindicats majoritaris, amb l’afegit curiós del sindicat de dones futbolistes FUTPro, de creació recent i que el 2022 comptava amb 61 afiliades. Les reunions de l’Ajuntament amb altres entitats -l’associació de treballadores Las Kellys, l’Observatori contra l’LGTBI-fòbia- i grups d’entitats -la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere- de tarannà notòriament social poden comptar-se amb els dits d’una mà. Amb la Favb es va tornar a reunir el 22 de maig per abordar el problema de l’habitatge.

Entre les anècdotes, es pot assenyalar alguna reunió a contracorrent. Com la trobada en seu municipal amb el grup de pares i mares Poblenou Adolescència Lliure de Mòbil, que demana un pacte social per aconseguir que els menors accedeixin a l’ús d’un telèfon mòbil propi a una edat més avançada. La trobada té quelcom de matís inusual al tecnooptimisme que sembla moure les polítiques municipals, molt lligades a grans fires
i accions del sector tecnològics -Mobile World Congress, saló Integrated Systems Europe…- i a la retòrica de les smart cities (‘ciutats intel·ligents’) -amb el seu propi congrés a Barcelona, l’Smart City Expo World Congress-. Tot plegat té un component irònic, atès que el Poblenou és l’emplaçament d’aquell Districte 22@ que havia de convertir-se en la llar de la Barcelona puntcom.

Més informació

Consulteu el resum de les reunions de l’alcalde Collboni aquí.

L'entrada Amb qui s’ha reunit Collboni en el primer any de mandat? ha aparegut primer a Carrer.

La bona imatge del servei, una façana

La lluita organitzada del col·lectiu va començar el juny del 2022, amb una carta enviada a l’Ajuntament amb les seves primeres reivindicacions. Sense resposta, van enviar una segona missiva al setembre, i al novembre, davant la falta de comunicació, van començar les mobilitzacions, moment en el qual el Consistori -aleshores pilotat per Ada Colau- va acceptar reunir-se amb els treballadors i treballadores. “La ciutadania havia de saber que, rere la façana amable dels serveis de cultura i lleure als barris, s’hi amaga una precarietat laboral que taca la bona imatge que es vol donar a través del servei que prestem amb el nostre treball”, relata aquest animador sociocultural.

El col·lectiu és conscient que l’Ajuntament no té marge per forçar una dignificació del conveni del lleure, però remarca que “sí que pot apujar la categoria professional que defineix als plecs dels concursos d’explotació dels serveis que externalitza a empreses privades per gestionar centres cívics, ludoteques, casals d’infants, de joves, de gent gran o de barri”. Diversos testimonis relaten que els treballadors i treballadores assumeixen una sobrecàrrega de tasques per sobre del seu sou i de la categoria per a la qual estan contractats, però denuncien que “l’Ajuntament els continua menystenint, malgrat que sostenen la cohesió social i el moviment cultural a la ciutat”.

Cap a les jornades completes?

Fonts municipals, en canvi, asseguren a Carrer que “l’Ajuntament comparteix la necessitat de millorar aquestes condicions. Si bé no té competència en aquest àmbit, sí que té el compromís ferm d’incloure totes les millores que el conveni de referència vagi incorporant en el marc de la negociació col·lectiva”. Des de la plaça de Sant Jaume també remarquen que existeix el compromís d’establir “criteris comuns entre els diferents districtes pel que fa a les categories, funcions i característiques dels serveis que han de desenvolupar els equips de les empreses gestores dels equipaments”, i que estaran continguts en els plecs de condicions de la subcontractació a empreses privades. També anuncia que vol “revisar les jornades laborals, per anar passant, en la mesura del possible, a jornades completes”. Però l’Assemblea no se’n refia i denuncia que l’Ajuntament ha “trencat l’espai de diàleg”, després d’haver-se “aprofitat de la informació” que els treballadors i treballadores han recopilat sobre males praxis i precarietat laboral als centres de treball.

El Consistori fa una lectura diferent del conflicte i assegura que els ha comunicat que farà trobades periòdiques cada sis mesos per informar dels avenços de l’estudi “detallat” referent als centres cívics que ha posat en marxa per “definir el model de ciutat amb estàndards bàsics en funció de diverses tipologies de centres, model que podrà ser operatiu a partir de finals d’aquest any i l’any 2025”. Pel que fa als casals d’infants, de joves, de gent gran i de barri, l’Ajuntament informa que també s’ha començat a treballar en aquestes diagnosis i preveu tenir-les finalitzades durant el 2025, de manera que “començarà a aplicar-se entre el mateix 2025 i el 2026 i aquestes millores s’aplicaran a mida que finalitzin els contractes vigents de gestió -tenen una durada de quatre anys- de cadascun dels equipaments”.

“No hi ha voluntat política”

“No hi ha voluntat política, ni tan sols per fer una aportació als pressupostos. Volen que callem amb un suposat full de ruta que, amb sort, el 2027 equipararà les plantilles de tots els centres cívics, però mantindrà unes condicions absolutament precàries”, diu un portaveu de l’Assemblea de Treballadores dels Equipaments de Proximitat, Cultura i Lleure en Lluita. En aquest àmbit, l’Ajuntament contradiu la versió dels treballadors i treballadores, i insisteix que “el govern municipal està compromès en atendre la seva demanda per millorar les condicions de les prestacions dels serveis”. Per aquest motiu, afegeix que, en paral·lel, s’està treballant en “un increment del pressupost per fer front a les possibles millores que plantegi la negociació del nou conveni de lleure i la reconversió d’algunes posicions de perfils que passarien de jornades parcials a jornades completes i alguns perfils que canviarien a categories superiors”.

Mentre les millores no es materialitzin, els 950 treballadors i treballadores que representen l’Ajuntament en aquests equipaments socials i culturals continuaran lluitant pels seus drets laborals, però alhora exercint la responsabilitat que se’ls ha atorgat de sostenir un servei essencial per a la cohesió dels barris i per garantir el dret a l’accés a la cultura i el lleure.

L'entrada Precarietat laboral, la cara B dels serveis de cultura i lleure ha aparegut primer a Carrer.

Però no vam aconseguir altres coses, com ara que la TAMGREM (la Taxa Metropolitana de Tractament de Residus) sortís fora del rebut -només es va treure a les persones que havien participat en la lluita-, i encara menys, que canviés la forma de calcular-lo.

Els darrers mesos Agbar s’està oferint a les associacions veïnals per explicar el rebut de l’aigua, i val la pena revisar-lo per entendre què hi podem fer, què hem de demanar i què caldria canviar. La proposta d’Agbar no és altruista. Té dos objectius: millorar la seva imatge empresarial després de la fallida batalla per la municipalització i obrir una nova escletxa per imposar els seus interessos. Per això ens cal entendre bé aquest rebut.

Què és què al rebut
Bàsicament, el rebut incorpora cinc partides: el subministrament de l’aigua, el cànon de l’aigua, la taxa de clavegueram, la taxa metropolitana de tractament de residus i l’IVA (de quota reduïda del 10%).

La taxa metropolitana no té res a veure amb el consum d’aigua, ja que està relacionada amb el tractament de residus sòlids i per tant no hauria de formar part del rebut. La resta de conceptes sí que formen part del cicle de l’aigua, ja que incorporen els costos del conjunt de processos que garanteixen un bon subministrament: tractament de l’aigua en alta, transport fins a l’àrea metropolitana, depuració de l’aigua que arriba contaminada, subministrament als domicilis i clavegueram.

Que hi hagi tres partides diferents és lògic perquè cadascuna va a parar a l’agent que fa cada part del procés: Aigües de Barcelona cobra pel subministrament, l’Agència Catalana de l’Aigua pel procés en alta i la depuració final i l’Ajuntament pel servei de clavegueram.

Tant el preu del subministrament com el cànon de l’aigua inclouen una diferenciació en funció del consum, i es castiga qui malbarata més aigua. No és, però, totalment progressiu, ja que el preu del subministrament inclou un consum mínim fix que encareix el cost a les persones que viuen soles i que possiblement no consumeixen aquesta quantitat. Amb tot, aquesta relativa progressivitat de la factura de l’aigua va ser el resultat més sòlid de la lluita veïnal.

Impostos que no toquen
El que no està justificat és que a la factura s’hi afegeixi la taxa metropolitana, que és una despesa que es genera fora del cicle de l’aigua. I encara menys que el seu import es fixi segons el consum d’aigua i no sobre la generació de residus sòlids.

Segurament l’argument fàcil és que qui gasta més aigua també genera més residus, però això no sempre ha de ser així. La raó de fons és possiblement una altra: és més fàcil de calcular i especialment de recaptar si entra amb el rebut de l’aigua.

Una bona política ambiental hauria d’exigir tant un canvi de model de recollida de residus com l’aplicació d’una taxa que realment tingui en compte la generació real de residus de persones, empreses, etc.

No ens deixem enganyar
Però, ¿com és que Agbar té ara tant d’interès en venir a explicar a les associacions veïnals el rebut de l’aigua? En primer lloc, perquè això forma part de tota una estratègia per presentar-se com una empresa “amable” i “social” que ajudi a esvair la demanda de municipalització del servei.

En segon lloc, i ara que la sentència del Tribunal Suprem li ha aclarit la seva continuïtat, la segona batalla és aconseguir que se li autoritzin increments de preu que augmentin la seva rendibilitat.

El que segurament ens explicarà Agbar és que el rebut que cobra és només una part del total (de l’ordre del 48%) i que per tant el veritable culpable de l’elevat volum de la factura són les taxes, o sigui l’Administració. I que un augment realista del preu de l’aigua estaria justificat.

L’evidència dels darrers anys mostra que l’empresa ha estat pressionant per realitzar increments de tarifes injustificats: els darrers anys l’AMB ha imposat rebaixes de preus i l’empresa ha seguit guanyant molts diners.

No ens deixem enganyar: que el cost del subministrament només sigui una part del rebut no justifica cap increment. El treball d’Aigua es Vida ha posat de manifest que el preu que cobra Agbar segueix sent excessiu i que hi ha bones raons per municipalitzar el servei.

L'entrada Agbar vol explicar-nos el rebut de l’aigua ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona en Comú (BeC) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tenen en les seves mans poder donar resposta a les necessitats de 1.620.343 barcelonins i barcelonines -uns 20.000 més que a principi del mandat anterior-. Unes necessitats marcades per les brases de la crisi econòmica, els reptes de l’habitatge -lloguers, desnonaments…- turisme i la seguretat, i amb el desafiament independentista sempre present.

BeC i PSC no estaran sols: l’Ajuntament de Barcelona compta amb una plantilla de 14.436 funcionaris, segons les últimes dades disponibles, de 2018. Això inclou els 7.014 funcionaris del Consistori i els 7.422 treballadors d’organismes públics i empreses municipals. Entre els funcionaris sobta el domini masculí: hi ha 4.531 homes per només 2.483 dones. Una dada que constata que a la Casa Gran queda molta feina a fer per arribar a la paritat.

Els dos partits en el Govern tindran a les seves mans un pressupost consolidat de 3.020 milions d’euros, que inclou les partides de l’Ajuntament, però també les dels organismes autònoms, les entitats públiques i les societats mercantils dependents del Consistori. Una xifra que correspon al pressupost del 2018, que caldrà prorrogar si BeC i PSC no aconsegueixen el suport d’altres formacions polítiques -entre les dues forces sumen només 18 dels 41 regidors-. Prorrogar el pressupost, en tot cas, no és la millor solució per a la ciutadania, ja que implica limitacions a l’hora de concretar noves inversions que donin resposta a la realitat, que canvia constantment.

Cares noves i vells coneguts
Dels 41 regidors del nou Consistori, només catorze repeteixen en el càrrec. Són el 34%. El 66%, per tant, són nous -o almenys no ocupaven aquest càrrec en l’anterior mandat-. És ben bé un 7% més de “saba nova” que en l’estrena de l’anterior legislatura. Al Consell Municipal hi haurà 22 homes i 19 dones, de manera que es fregarà la paritat, però sense arribar-hi. On sí que crida l’atenció la presència de dones és en la mesa presidencial, que, per primera vegada, serà ocupada per tres dones.

Però la novetat més rellevant de l’inici d’aquesta legislatura és que torna la fórmula del Govern de coalició, a la qual el PSC va recórrer durant alguns dels seus mandats -sovint formant Govern amb Iniciativa per Catalunya (IC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)-, però que els últims Governs de Trias i Colau havien preferit evitar, encara que això els obligués a governar en minoria.

Aquest cop, BeC compartirà responsabilitats amb el PSC, que assumeix àrees de molta responsabilitat, com ara la d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda, amb Jaume Collboni al capdavant; les regidories de Turisme i Mobilitat -dues patates calentes que poden fer entrar en contradicció els dos partits del Govern, amb visions divergents en aquestes matèries- i, sobretot, l’àrea de Prevenció i Seguretat, en mans d’Albert Batlle, un vell conegut de l’Ajuntament i director general dels Mossos d’Esquadra entre 2014 i 2017 (veure l’article d’Eloi Latorre al dossier d’aquest mateix número).

En l’organigrama del Govern, també destaca un nou càrrec: la regidoria de Presidència i Planificació Estratègica, de la qual s’encarrega un altre vell conegut, Jordi Martí Grau, exregidor del PSC -d’on va sortir escaldat- i recuperat per Ada Colau en el darrer mandat per encarregar-li la gerència municipal. Martí també es farà càrrec de la regidoria d’Economia i Pressupostos. Assumeix, per tant, dos càrrecs clau, que fan que el fins ara supergerent municipal entri a format part de l’estructura de Govern. Sense arribar a ser-ho, tindrà rang de tinent d’alcalde.

L’oposició també toca poder
BeC i PSC s’han repartit el poder als districtes de la ciutat: en governaran cinc cadascun. Les presidències, però, aniran a càrrec de l’oposició. ERC, el principal partit de l’oposició tot i haver guanyat les eleccions en nombre de vots, és el partit que més en té (5), però també Junts per Catalunya (JxCat) -en dos districtes-; Ciutadans (C’s) -també en dos-; i la Barcelona pel Canvi de Manuel Valls -en un- tindran aquesta responsabilitat. Dels partits amb representació en el Consell Municipal, només el PP n’ha quedat fora.

El Consell Municipal -l’òrgan màxim de representació política, presidit per l’alcaldessa- funciona en sessions plenàries i mitjançant quatre comissions. D’altra banda, la Comissió de Govern -l’òrgan col·legiat del Govern executiu municipal, i presidit també per l’alcaldessa-, la formaran 10 regidors de BeC i vuit del PSC.

El govern a l’ombra
Amb el canvi d’aires de Jordi Martí, la seva supergerència ha canviat de titular. Colau ha nomenat a Sara Berbel, de l’entorn del PSC. Sembla lògic que, tractant-se d’un govern de coalició, l’alcaldessa hagi pactat aquest càrrec amb Collboni.

Berbel viu en el districte de Nou Barris, on va començar la seva carrera política, com a consellera del PSC. Després ha tingut càrrecs de responsabilitat. L’últim d’ells, el de directora de l’empresa municipal Barcelona Activa. Abans havia estat directora de l’Institut Català de les Dones i directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball de la Generalitat. Aparentment, per tant, té un perfil més polític que no pas tècnic.

La supergerència de Berbel se sosté sobre sis gerències sectorials, i aquestes se subdivideixen en nou subàrees, amb les seves gerències. En aquesta teranyina de gerències, destaquen sobretot les quatre que pengen de l’àrea d’Ecologia Urbana, la titular de la qual és Gemma Arau. És un àrea que concentra un poder molt gran, ja que aplega matèries com el medi ambient, els serveis urbans, la mobilitat, les infraestructures i l’urbanisme.

Per concretar les seves decisions, les gerències sectorials se serveixen de 13 instituts municipals –vuit organismes autònoms i cinc entitats públiques empresarials– i set societats mercantils. Dotats de personalitat jurídica pròpia o participats per l’Ajuntament, arriben a tots els àmbits de l’actuació municipal i a tots els racons de la ciutat. Els seus consells d’administració els presideix un càrrec polític, que és escollit de manera democràtica.

Sota la batuta de la supergerència municipal, exerceixen la seva autoritat més d’un centenar d’alts càrrecs directius. Es tracta, per tant, d’una estructura poderosa, l’objectiu de la qual és concretar les línies polítiques marcades pel Govern. Portar-les de la teoria a la pràctica. Executar-les. Un camí que, sovint, és llarg i complex. El marge de maniobra, però, és gran: les incomptables responsabilitats dels governants i la confiança que aquests dipositen en l’aparell gerencial els atorguen una gran capacitat de decisió.

Els darrers anys, l’estructura gerencial ha crescut sense parar. El que es busca és poder executar els acords amb més agilitat. Però aquesta mesura, que sens dubte millora l’eficàcia del sistema, va en detriment del control polític. Els mecanismes de participació deixen molt que desitjar. I moltes decisions queden en mans dels gerents. Els càrrecs electes sovint no poden dedicar el temps necessari a fer el seguiment i la valoració en profunditat que requereixen les actuacions que han hagut de delegar. Un cop a l’any, el Ple municipal aprova o ratifica les memòries i els resultats econòmics de cada ens. Però la sensació és que funcionen de manera força autònoma.

Cal no oblidar que la descentralització municipal es concreta en 10 districtes, que tenen també capacitat de gestió -tot i que limitada- a través de les seves corresponents gerències. Unes gerències que també formen part de la teranyina gerencial; una estructura que sovint queda amagada, sense gaire visibilitat, però amb molt poder, en mans de responsables que, en qualsevol cas, i sense desmerèixer els mèrits que tots ells hagin pogut fer per accedir als càrrecs, no han estat escollits per la ciutadania.

Barcelona Serveis Municipals, més que una societat mercantil
Barcelona Serveis Municipals (BSM) és una societat mercantil que desenvolupa, per encàrrec de l’Ajuntament, nombroses activitats relacionades amb la mobilitat, els residus, el comerç i l’oci. Gestiona, per exemple, el Zoo, les instal·lacions de l’Anella Olímpica i diversos parcs de la ciutat, entre ells el Park Güell.

Però BSM també governa, mitjançant la participació en societats en les quals té una majoria que li permet dirigir-les: el Parc d’Atraccions Tibidabo S. A.; Cementiris de Barcelona S. A.; Tractament i Selecció de Residus S. A.; Mercabarna S. A.; o Barcelona d’Aparcaments Municipals. Amb una participació minoritària, també intervé en els Serveis Funeraris de Barcelona S. A. El consell d’administració el presideix Jaume Collboni i els seus components es designen respectant els resultats electorals. Tots els grups municipals hi són presents.

L'entrada El govern de Barcelona: el visible… i l’invisible ha aparegut primer a Carrer.

Quin balanç fas d’aquests darrers quatre anys amb un Ajuntament del canvi?
Jo els valoraria com a positius. S’han fet coses que feia molt de temps que era necessari fer i que ni tan sols estaven a l’agenda de ningú. Però són insuficients.

És cert que, per a qualsevol grup polític que vulgui entrar a una institució amb una agenda de canvi, quatre anys són pocs, però és que, a més, en aquest cas es tractava de persones que no sabien com funcionava l’administració. Venien d’un altre món i van necessitar més temps de l’habitual per començar a tirar endavant mesures més agosarades o de més calat. Les que volíem veure més transformacions a la ciutat ens hem quedat una mica amb la mel als llavis, però a la vegada entenc el perquè.

Amb l’aposta d’Ada Colau com a cap de llista de Barcelona en Comú hi ha qui va entendre que el missatge era que s’aniria una mica més enllà de la institució.
Sí, i això no ha passat. Moltes ens hem adonat que hi ha coses que no poden passar des de la institució: la subversió ha de ser més des de fora que des de dins, o amb un aliat a dins, però amb una pressió molt més forta des del carrer.

La institució és molt més que aquell qui la governa, perquè hi ha unes dinàmiques, unes estructures i una cultura política determinada molt instaurada. Parlo sobretot dels equips tècnics i directius. Si vols anar més enllà de la institució i que funcioni, tot això ho necessites. Comptar amb aquesta estructura per fer un procés de transformació és molt més lent del que ens imaginàvem.

Els anys previs al govern de BeC s’havia viscut molta ebullició als carrers, amb el 15-M com a màxim exponent. S’ha suavitzat la tensió entre moviments socials i institució?
És un procés bastant habitual. De cop i volta, tens un aliat a l’Ajuntament, algú que veus com a tal i que vols donar-li temps i confiança. En segon lloc, sempre que hi ha un canvi cap a un govern més d’esquerres, hi ha una certa desmobilització. Després, el mateix cicle dels moviments socials va amb pics i baixos, i no els hi podem demanar que estiguin permanentment al carrer, perquè també necessiten ser als barris, fent la feina de formigueta per poder acumular forces.

Un darrer factor és la difícil relació que existeix amb aquells que fan el pas a la institució. Des de l’Ajuntament de Barcelona s’han viscut molt malament les crítiques que venien dels moviments socials. En alguns casos, s’han entès com una traïció. Així i tot, penso que, sobretot els darrers anys, hi ha hagut més mobilització al voltant de tot el tema de la gentrificació i el turisme, i això ha propiciat que l’Ajuntament faci les actuacions que ha fet. El de Barcelona, segurament, podria haver fet servir eines més agosarades, però és dels que ha impulsat més mesures gràcies al fet que hi havia presència als carrers.

Quines són les principals assignatures pendents?
Una d’elles és la mobilitat. Crec que és on s’han fet iniciatives més tímides i on calen polítiques més valentes, per a la nostra pròpia supervivència. Però clar, perquè tinguin èxit és necessària una estratègia coordinadíssima i que tothom vagi en la mateixa direcció: personal de districte, tècnics de barri, tècnics d’urbanisme, de mobilitat, de dinamització comunitària, etc. I la coordinació entre àrees és la gran assignatura pendent de les administracions.

Hi ha hagut un intent d’acostar la ciutadania a mecanismes de participació directa. Com ho valores?
Fins al 2015, la política de participació de l’Ajuntament havia estat bastant de façana. L’arribada de BeC posa sobre la taula la possibilitat de fer-la real. Participació vol dir que la ciutadania tingui capacitat de decisió, no només opinió, que és el que hi havia abans.

Quin és el problema? S’ha saturat la societat civil organitzada amb múltiples processos participatius i no s’ha fet seguiment d’allò en el que ja havien participat. Potser l’aprenentatge és que hem de ser menys ambiciosos quant a aplicar participació a tot, i ser més curosos amb la qualitat de la participació. S’han fet passos, alguns clau, però cal una feina més artesanal als barris, a les escoles, als centres de treball… i també donar temps als processos. No pots fer una proposta i donar-li tres mesos de vida, perquè només en construir la comunitat que voldrà participar-hi i fer-ne seguiment, et menges aquest temps.

Com valores el debat sobre la seguretat?
M’ha semblat que ha faltat una estratègia clara. Des de l’esquerra ens costa molt abordar aquest tema, ens incomoda i no tenim una proposta concreta. El problema és que un increment en la percepció d’inseguretat pot conduir a una deriva securitària, i nosaltres no volem ni més policia ni més ordenances de civisme. Volem més processos comunitaris i veïnals. Hem de saber senyalar els responsables reals de la inseguretat -els bancs, que tenen pisos abandonats i no els posen en lloguer social, o la llei d’estrangeria- i donar la volta al discurs que culpabilitza les mateixes classes populars d’aquesta situació.

Hi ha hagut sectors que esgrimeixen, segurament amb arguments molt simplistes, que “en els anys de mandat de Colau hi ha hagut més desnonaments”.
Aquí hi ha un tema de limitació de competències claríssim. Tanmateix, hi ha àmbits on es podria haver estat més agosarat. No sé amb quines dificultats s’han trobat, però tenim eines -el tanteig i retracte o les àrees de conservació i rehabilitació- que permeten fer una política més agressiva per recuperar habitatge per al sector públic i no s’han posat en marxa del tot. S’ha de ser més valent. Segurament dir-ho és fàcil i fer-ho, no tant, perquè t’estàs enfrontant a monstres, al capital global.

L’ordenança del civisme és un altre dels temes sobre els quals hi havia moltes expectatives posades en aquest Ajuntament.
Interpreto que políticament han seguit una estratègia de no portar al ple coses que tenien perdudes. Per derogar l’ordenança necessitaven el suport d’ERC i el PSC, i no el tenien. Entenc l’estratègia política, però crec que el tema s’hauria hagut de debatre més en obert. Fa poc es va aprovar l’estratègia de la ciutat jugable, que semblava derogar la prohibició de jugar a pilota a les places, però s’ha fet tímidament, sense fer referència a l’ordenança. He trobat a faltar un debat sobre el contingut: volem una ciutat securitzada i gairebé policial, on tot es resol amb multes, o volem una altra cosa?

Hi ha hagut dues forces de les esquerres transformadores entre les quals es podrien haver teixit més aliances.
La mateixa configuració de BeC parteix d’una no entesa amb la CUP: a Barcelona, a diferència de Badalona, s’ha optat per una coalició d’esquerres amb Iniciativa i sense la CUP, i la relació és complicada. No hi ha un únic responsable, crec que en els dos casos hi ha hagut estratègies que no han buscat bastir ponts, i a mi això m’ha decebut. Es podria haver fet un treball comú per impulsar estratègies transformadores i pressionar ERC (i fins i tot el PSC!) cap a una línia determinada.

Què és dret a la ciutat?
El dret a decidir com ha de ser la ciutat on volem viure. És la translació del concepte de ciutadania a l’àmbit urbà, i implica tant el desplegament d’una ciutat més democràtica com posar fre als operadors econòmics perquè no decideixin la ciutat per nosaltres. Ara mateix, la configuració de la ciutat, del que acaba sent un barri o no, ho decideixen els inversors, ni tan sols l’Ajuntament. El dret a la ciutat vol dir subvertir això.

L'entrada «L’Ajuntament ha viscut malament les crítiques dels moviments socials» ha aparegut primer a Carrer.