De repartidor de llet a gran empresari

Balañá era un home d’origen molt humil que va començar fent d’escolanet en una parròquia de Terrassa i va acabar convertint la plaça de toros Monumental en la més prestigiosa del món. Entremig va fer de repartidor de llet, va muntar una primera vaqueria a Sants, va ser dues vegades regidor de l’Ajuntament de Barcelona i importador de vaques d’Holanda, i va subministrar carn als mercats de la ciutat. Va regentar les dues places de toros de Barcelona, on van torejar les figures més mítiques i on va propiciar el llançament de Domingo Ortega i la rivalitat entre Manolete i Arruza, i va donar ales al fenomen Chamaco. Va organitzar més de 1.000 festivals taurins, combats de boxa, circs i muntatges lírics, i va fundar una cadena de cinemes on es van estrenar 500 pel·lícules.

Va anar canviant d’activitat i de negoci perquè preveia abans que ningú quan una activitat aniria de capa caiguda i intuïa cap a on podien anar les noves tendències. Es va saber adaptar als canvis d’hàbits i dels gustos del públic. Es va avançar a la crisi del teatre, va comprar algunes sales i les va convertir en cinemes. Aquesta reconversió li va comportar moltes crítiques que no li devien afectar ni poc ni gaire. Va deixar un llegat de festivals benèfics i unes sales de cinema molt modernes. Ell ja no ho va poder veure, però cinc mesos després de la seva mort, els Beatles van actuar a la Monumental, un recital que va marcar una època i una generació.

Va ser un home molt treballador, “obsessiu”, diu l’autor del llibre. Ell va saber conquerir els periodistes amb simpatia, però també amb regals i entrades per als seus espectacles. La seva nissaga no va ser tan llesta ni tan simpàtica.

Sense estalviar-se les parts fosques

Guixà no ha escrit una hagiografia. No ha glorificat el personatge. Ans al contrari. “Cuando un biógrafo elige el camino de no glorificar a su personaje en pago a unas migajas de intimidad subministrada por sus familiares, no tiene más remedio que rodearse de un buen puñado de expertos”, diu l’autor en el capítol d’agraïments. Guixà també ha posat al descobert les parts fosques del personatge, sobretot pel que fa a la seva influència en la política. I ens descobreix que els expedients personals del regidor Balañá han desaparegut de l’Arxiu Municipal Contemporani.

Els editors catalans no van saber veure el valor d’aquest llibre o potser només el van mirar en diagonal. Sorprèn que l’hagi editat Almuzara, una editorial cordovesa especialitzada en temes taurins. Tampoc el devien llegir gaire en profunditat, perquè, si bé el personatge central és un empresari que també va organitzar corridas, el paisatge és radicalment barceloní i català. I malgrat que l’Ajuntament de Barcelona es va declarar l’any 2004 “ciutat antitaurina”, el cert és que l’afició popular pels toros –corridas, correbous, toros embolats…- és encara viva a Catalunya.

Balañá: el mayor espectáculo del mundo

Josep Guixà
Editorial Almuzara
336 pàgines. 21,95 €

L'entrada La Barcelona de Pedro Balañá ha aparegut primer a Carrer.

I… tanmateix, guanyar les eleccions no significava aconseguir el poder. “És l’hegemonia cultural, estúpids!”. L’hegemonia no és guanyar les eleccions. L’hegemonia no és tenir el govern. L’hegemonia, en un enfrontament entre Barça i Madrid, no és qui guanya: és el terreny de joc, les normes, el consens, el sentit comú. Un canvi radical, en el sentit d’anar a l’arrel, hauria de passar per canviar les estructures del poder de la ciutat. La idea de BComú en la campanya electoral va ser que una mena de ‘patriotisme barceloní’ -en el sentit errejonista– hauria de capgirar la ciutat de cap a peus per retornar la ciutat a la seva gent.

De veritat que no es pot?
El govern de BComú ha topat contra la crua realitat d’una hegemonia cultural -i per tant, també legal, política, social- amb un consens liberal -de lliure mercat- i d’obsessió pel creixement econòmic.

No pot acabar amb els desnonaments -tot i que és un dels govern que més s’hi ha esforçat-; no pot aturar la pujada del preu dels lloguers ni evitar l’expulsió dels veïns més joves -malgrat que la inversió en habitatge s’ha multiplicat per quatre, i treballen amb la Generalitat en l’índex de preus del lloguer-; no pot frenar les conseqüències negatives del turisme -malgrat la moratòria hotelera i el xoc amb Airbnb-; no pot reduir les xifres d’atur a la ciutat -malgrat que en el primer any van triplicar els plans d’ocupació i s’està treballant per establir un salari mínim de ciutat-; no pot reduir ràpidament les desigualtats socials, educatives i de salut -malgrat haver augmentat un 50% la inversió social en aquests dos anys, fent créixer un 200% les beques menjador-; no pot carregar-se els grans contractes d’electricitat amb Endesa -perquè els tribunals li ho prohibeixen- ni el de la neteja amb FCC -malgrat denunciar-ne la malversació- ni pot crear una funerària pública -perquè l’oposició ho rebutja-; no pot remunicipalitzar el servei d’aigües en mans d’Agbar -perquè es necessiten canvis a l’Àrea Metropolitana de Barcelona-; ni tan sols ha pogut deixar a zero la subvenció al circuit de Fórmula 1 de Montmeló -n’ha reduït la partida, però no l’ha eliminat com va prometre-; o no pot tancar el Centre d’Internament d’Estrangers -malgrat els intents legals del regidor-advocat Jaume Asens-. No es pot. No es pot, de veritat?

Ciutat arrossegada pel capitalisme
Barcelona ja no és només una ciutat: s’ha convertit en un producte de consum global. Els barcelonins, legalment, no tenen ara per ara més dret a viure a la ciutat que qualsevol empresari, jove hipster o migrant acabat d’arribar de la resta del món només pel simple fet d’haver nascut a la ciutat. Els fons d’inversió internacionals, el negoci immobiliari, les botigues de grans marques mundials i les cadenes de fastfood alimentari estan fent augmentar el preu de la vida a tota velocitat. Sembla un corrent imparable. El capitalisme arrossega tot el que troba. El mateix que va passar fa anys als centres de Manhattan, Londres i París està passant avui a la nostra ciutat i, de fet, ja afecta la resta de l’àrea metropolitana. Barcelona s’ha acabat. S’ha acabat, de veritat?

Un dels cervells de Barcelona en Comú, el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, diu que davant del patiment de la gent, l’esquerra no pot paralitzar-se amb el discurs pessimista del “no hi ha alternativa” contra el capitalisme. És cert que l’Ajuntament està fent (i està deixant de fer) coses que fins ara eren impensables, des de la creació d’una empresa pública d’energia fins a la retirada de símbols monàrquics, passant per la lluita contra els paradisos fiscals. Però el mateix Pisarello va apuntar el primer dia que va trepitjar la Casa Gran per on havien d’anar els trets si es volia un canvi radical: “Només si aconseguim acabar amb certs privilegis inacceptables, i sobretot, si emprenem des del primer moment un canvi cultural, de mentalitat, podem avançar”. Barcelona en Comú no té el poder real. Tenen una quota de poder davant dels privilegis inacceptables dels grans fons d’inversió estrangers, les empreses de l’Ibex-35 i els grans mitjans de comunicació. En alguns moments, BComú ha apostat per generar xocs contra aquests poders -fins i tot a vegades sabent que perdria- però, en altres moments, ha preferit no plantar batalla.

A més, la institució no hi ajuda. La institució, l’agenda política i les lleis i reglaments promouen sempre l’statu quo. Per fer qualsevol canvi substancial a Barcelona, necessiten fer aliances amb el PSC -sorprèn el número de càrrecs a l’interior de l’Ajuntament amb passat socialista-, ERC i la CUP per sumar el suport de 21 regidors. BComú només en té 11. Ada Colau, en una entrevista a Contexto, explicava amb raó que “la naturalesa de la institució no va associada a la possibilitat de la ruptura. La institució va associada a governar allò possible i allò realment existent. No els somnis ni les grans fites. La institució, que ha de gestionar el possible i l’imperfecte, va associada a inèrcies que tendeixen al conservadorisme, i no a la ruptura”.

Generar contrapoder
Davant d’això, ¿com frenar l’avenç inexorable del capitalisme global, depredador, desigual i salvatge sobre tots els àmbits de la vida a Barcelona?

Pensant estratègicament, hi ha dues vies: a) Crear o ajudar a crear, amb inversions socials i econòmiques, espais i estructures de contrapoder. Ja han passat dos anys… i queda un any i mig. De fet, Pisarello, en una entrevista a Crític, ja va dir-ho: “Crec que des del poder municipal tenim una oportunitat de generar contrapoder”. i b) Dir la Veritat. L’esquerra ha d’aprofitar aquest potencial institucional per començar a dir, com reclama sempre el filòsof Carlos Fernández Líria, “la veritat”: “Si ens deixessin parlar 10 minuts a televisió, els matxacaríem perquè ells expliquen ximpleries i impostures. És el moment de dir coses clares i deixar de dir coses buides”. “En una època d’engany universal”, com deia Orwell, “dir la veritat és un acte revolucionari”.

L'entrada Barcelona en comú segueix tenint un problema, guanyar l’hegemonia ha aparegut primer a Carrer.

Moltes d’aquestes estructures tenen una enorme solidesa institucional, però també estan subjectes a conflictes i problemes, la solució dels quals no està escrita. I precisament depenent de com es desenvolupin aquests conflictes i problemes, es poden derivar canvis en les estructures de poder.

Històricament, el control de la ciutat ha estat en mans dels grans propietaris urbans i de la burgesia. Però ha estat una hegemonia que periòdicament s’ha hagut d’enfrontar a revoltes de les classes populars, situació que ha donat a la ciutat una llarga història de conflicte social. Un conflicte que en els darrers segles sovint s’ha resolt amb la intervenció del poder estatal en benefici de les elits dominants, però que també ha consolidat una llarga tradició de moviments i institucions que han permès, a vegades, consolidar contrapoders i millores socials.

Durant els darrers trenta anys el procés de globalització ha generat canvis importants en les estructures de poder. Ha perdut pes la burgesia industrial i en canvi s’ha reforçat la importància del sector financer i de les empreses de distribució i turisme. I, sobretot, han guanyat rellevància els interessos de les grans corporacions multinacionals. Barcelona ha passat de ser una ciutat industrial a una ciutat turística i de serveis, i això ha canviat els equilibris de poder.

És un canvi que no és tan palpable en el control de les grans institucions privades locals, on segueixen presents les velles elits de sempre, com en el disseny i els condicionants de les polítiques. L’interès polític dels darrers anys ha estat centrat en l’atracció de capital forà, en la presència internacional de la ciutat, en l’atracció turística, etc. En part és un procés volgut per les elits i en part reflecteix la necessitat d’adaptació a la nova època de capitalisme globalitzat i neoliberal.

No sembla que en el futur immediat aquesta evolució hagi de canviar. La crisi financera s’ha saldat amb una pèrdua de les possibilitats de control públic sobre les institucions locals (la Caixa, Caixa Catalunya). El poder del capital exterior es veu reforçat i controla bona part dels fluxos d’inversions immobiliàries i d’activitat turística de la ciutat (on el paper de les companyies aèries de baix cost, les empreses de creuers i les webs d’hotels i apartaments hi juguen un paper central). També se suma al vell control de l’activitat industrial (automòbil i química), i juga un paper crucial en el control dels “nous sectors” de la biotecnologia i les aplicacions informàtiques.

Les principals regles del joc en camps com les relacions laborals, la política econòmica o la regulació dels drets de propietat vénen condicionades des de les institucions europees, els grans grups inversors i l’Estat. Els poders locals són part d’una xarxa més ampla i tenen els seus espais propis de control, però sovint les grans decisions es prenen lluny de la ciutat.

Els grans poders no operen, però, en el buit. A escala local hi ha grups d’interès que es beneficien de les estratègies i els canvis globals. Per exemple, el sector immobiliari i el turisme permeten la participació de sectors locals que són molt actius i presents en els debats sobre polítiques locals. I com que el turisme i l’especulació amb el sòl són presents a la Barcelona global, cal preveure que aquests grups seguiran jugant un paper important en la vida local.

Més difícil en canvi és la situació del comerç tradicional, afectat per la doble competència de les grans cadenes comercials i la compra per internet. Si Barcelona, com sembla, evoluciona cap a una àrea de predomini logístic i d’assentament d’empreses tecnològiques, cal esperar una major presència d’aquests sectors.

Avui, gran part de les expectatives ciutadanes estan centrades en els canvis en l’esfera política. De fet, ja hem presenciat un canvi en el poder municipal, però sens dubte la culminació del procés d’independència significaria un pas més radical. No està clar com acabarà aquesta escomesa. Si finalment tinguéssim un nou Estat es produiria un canvi en el plànol de les polítiques públiques. Tot canvi genera alguna transformació, però pel que fa als poders econòmics reals (i els que operen en esferes com la producció cultural o els mitjans de comunicació), no és evident que signifiqués un canvi radical, donat el caràcter global de moltes estructures de poder, les hipoteques amb les quals naixeria el nou poder (necessitat de recursos i reconeixement exterior) i les relacions de llarga durada entre aquests grans poders i algunes de les formacions polítiques hegemòniques al país.

El que promouen aquests poders és la continuïtat d’unes polítiques i unes dinàmiques que generen un gran número de costos socials: precarietat, relacions laborals amb pocs drets, desigualtats, atacs continuats als serveis públics, predomini dels interessos financers, degradació ambiental, retallades als drets de ciutadania… Els grans grups de poder semblen tenir molts mecanismes per exercir el control i es mouen per uns motius i unes inèrcies que situen la societat en una situació d’extrema fragilitat i d’incapacitat per trobar respostes als greus problemes que tenim plantejats.

Per això, l’única forma de revertir la situació és la que sempre ha estat capaç de trobar la població barcelonina. La de generar moviments i iniciatives socials que obliguin els poders a canviar d’orientació, introduir canvis, generar drets. Si alguna cosa ha tingut la ciutat ha estat capacitat d’innovació social i creació de contrapoder. Una vitalitat que no s’ha apagat i que ara cal revifar, tenint en compte que formem part d’un món cada cop més interdependent i controlat i que per tant cal que les noves iniciatives tinguin una mirada i una acció que combinin allò local i allò global, cercant aliats i processos que facin que comenci a canviar el predomini d’uns poders que avui es creuen més forts que mai.

L'entrada El poder es creu més fort que mai ha aparegut primer a Carrer.

Imaginem la Barcelona del 2042. Un primer diagnòstic d’urgència…

Toni Ramon: El dubte que tinc és si, de la mateixa manera que ha esclatat la bombolla immobiliària, esclatarà la bombolla turística. Com es podrà aguantar que els vols siguin tan barats, per exemple? Sembla que hi ha interessos que volen que això es mantingui. Si això petés, l’actual dinàmica de Barcelona es tallaria.

Francesc Muñoz: El turisme no és tot el problema. No tothom que es mou és turista, i ja es parla del concepte “d’economia del visitant”. On abans tenies botigues que donaven serveis als residents -una farmàcia, un forn de pa…-, ara n’apareixen de dedicades a donar serveis al visitant, com espais amb taquilles per deixar-hi les maletes. El diagnòstic que hem de fer de cara a aquests pròxims 25 anys ha de partir del principi que la societat global és mòbil per definició.

Sembla que el turisme és l’eix al voltant del qual giren tots els debats de la Barcelona del futur. S’ha de regular el turisme? S’ha de limitar? Com es pot fer?

Toni Ramon: La pregunta seria si aquesta nova economia que s’implanta en el territori, destrueix la ciutat com l’havíem entès. Parlem molt de gentrificació i elitització. La gentrificació fa que un barri continuï sent barri, ja no de capes populars, sinó més cool, amb més poder adquisitiu. Però el turisme és un passavolant, converteix un barri en un hotel dispers.

Francesc Muñoz: Has dit una cosa molt interessant: la ciutat tal com l’havíem entès… Volem que la ciutat continuï sent com la coneixíem abans d’aquest fenomen. La ciutat és un espai que compartim gent diferent fent coses diferents, això explica la ciutat com un lloc de conflicte, es generen tensions, però també és el que fa apassionant el debat a la ciutat. Si tens iguals, fent el mateix, això no és una ciutat, és un aeroport. És un fenomen que està canviant no només l’economia sinó també el paisatge urbà, els referents d’imaginari col·lectiu, i porta a un punt de no retorn que és quan el mateix habitant dimiteix de la pròpia ciutat. Se’n va a viure fora però manté el pis i el lloga a turistes, i entra en el cercle especulatiu.

La indústria turística s’aprofita de certes plusvàlues col·lectives: les empreses que fan rutes per a turistes en bicicleta s’aprofiten de la inversió pública que paguem tots en carrers per a vianants. La gran paradoxa és que amb l’urbanisme els inversors tenen clar que han de respectar unes regles, que no es pot construir un hotel on es vulgui, però amb el turisme no, és una economia extractiva i no hem aconseguit encara que hi hagi un retorn. Es dóna permís per fer un hotel però em diuen que ha servit per fer un parc que hi ha al costat. És un ús de la plusvàlua per generar ciutat. Però amb el turisme no es fa. Si no podem abolir el turisme, com a mínim, siguem capaços que generi redistribució de riquesa.

Toni Ramon: Però tinc dubtes. Hi hauria un impost que revertiria en la ciutat, d’acord. Però la ciutat continuaria funcionant com marca la indústria turística. Penso que hauríem de ser més radicals. Podríem dir, un hotel aquí sí, però dos no, i limitar-ne les alçades… És a dir, turistes sí però fins a un cert punt. Si pensem en la ciutat com un ecosistema que vol sobreviure (de la mateixa manera que al parc nacional d’Aigüestortes es limita la gent que hi pot accedir cada dia), doncs una ciutat com Barcelona, perquè continuï sent Barcelona, ha de tenir un sostre turístic.

Francesc Muñoz: La idea de la contenció és una opció molt potent, però és més complexa en una ciutat que en un parc natural; tens agents molt diversos i és molt diferent com reaccionarà un botiguer o una gran corporació. El problema és que ara el turisme no té regles de joc i genera afectació molt diferent per barris, barris que no eren turístics es turistifiquen i tu no t’has avançat. Per a cada barri, de la mateixa manera que tenim diagnosis demogràfiques i econòmiques, hauríem de tenir un protocol que reguli com enquibir-hi els usos turístics…

Fa pocs anys, per exemple, el turó de la Rovira era un lloc degradat i ara és ple de turistes. Com evolucionarà el turisme? ¿S’estendrà encara més? Assaltarà nous barris i territoris?

Toni Ramon: Jo crec que l’extensió massiva del turisme no es produirà, perquè vulguis o no hi ha un gregarisme innat del turisme, que fa que la majoria de turistes, encara que el Barça no guanyi títols durant cinc anys seguits continuaran anant al Camp Nou i a la Sagrada Família.

Francesc Muñoz: No funciona així. El turisme es basa en la novetat i l’exotisme del lloc. I constantment t’has de reinventar. Les últimes tendències del turisme a Barcelona ja no tenen res a veure amb el que coneixem. Coses al·lucinants… Per exemple, les scape rooms (habitacions per escapar); són turistes que vénen a jugar a Barcelona i queden per escapar. Hi ha una sèrie de pisos a Ciutat Vella o a l’Eixample que s’hi dediquen. Després tens els comiats de solter, que ha generat un teixit d’oferta, com les excursions organitzades de bar en bar. Hauríem de tenir algú a l’Ajuntament que es dediqués només a mirar Internet per rastrejar què s’està oferint a Barcelona des dels servidors de web.

Acabem de viure una manifestació que reclamava recuperar la Rambla per als residents. Aquesta recuperació de l’espai públic, es pot produir en aquells llocs de Barcelona de més pressió turística?

Francesc Muñoz: Hi ha una privatització, primer selectiva i més endavant indiscriminada, una destinació d’espais públics per al consum puntual d’un grup de població. Però és que, a més, com que els llocs de consum han d’oferir una imatge de marca, un recurs d’imatge urbana, que és la que busca el turista, et trobes amb la reiteració de les icones: el trencadís de Gaudí, etcètera. Si baixes per Rambla Catalunya és un no parar. Per tant, tenim d’una banda privatització i de l’altra especialització i després la banalització o orientació a una única imatge de ciutat. I finalment la modificació dels usos. Tens per exemple el cas dels skaters: hi ha una pàgina web que visiten skaters de tot el món que diu els llocs de Barcelona on pots anar a patinar.

Toni Ramon: Per a mi la clau és la quantitat, podríem dir. Una ciutat té un capacitat de suportar fluxos de gent, com a conjunt, tant me fa que siguin turistes… Una altra cosa és que la gent que viu a una ciutat sí que genera dinàmiques que porten a què un barri esdevingui de lleure. La qüestió és que el turisme magnifica unes situacions que trenquen l’equilibri urbà, i fa molt difícil arribar a consensos, perquè, amb qui parles?

Francesc Muñoz: Hi ha altres possibilitats que no ens estem plantejant. Jo he intentat tres vegades anar a veure la Casa Batlló i no ho he aconseguit, per les cues. I també en dissuadeix el preu. Aleshores, ¿no podríem tenir una mena de carnet de resident? Podria haver-hi el dia del resident en els llocs més turístics. Aquesta mesura tan senzilla, faria que canviés la percepció del turisme. Si no vas a certs llocs perquè estan plens de turistes, t’acabes encapsulant i renunciant a la ciutat, i és una llàstima.

Com veieu l’equipament públic del futur?

Francesc Muñoz: Tenim un exemple magnífic que és la biblioteca Jaume Fuster, que té funcions diverses i demostra que una biblioteca pot ser molt més que un lloc on demanes llibres. Anem cap a un tipus d’equipament multicapa, que és el contrari del model socialdemòcrata: una escola és una escola. Ara ens estem adonant que els caps de setmana les escoles poden ser una altra cosa. L’ideal és que tinguin més d’una funció. Repensar els equipaments en aquesta línia pot generar nous pols d’atracció urbana i podria solucionar la saturació d’espais públics. Podríem utilitzar els equipaments com a llocs d’espai públic. A Rotterdam tens una biblioteca on, a la planta baixa, hi ha tot de seients plens de parelles iranianes, bosnianes, etcètera. Perquè és l’únic lloc on les famílies musulmanes deixen que les noies es vegin amb nois. Demostra el poder cívic de l’equipament, i és un ús nou per a les biblioteques en una societat multicultural. Per tant, podem imaginar usos inesperats i interessants que puguin fins i tot solucionar problemes.

Toni Ramon: Estic d’acord amb el que dius, més que un gran problema de manca d’equipaments és definir-ne bé els usos. De vegades és un problema de gestió entre administracions, que et diuen: “no, que això ho gestionen els de cultura” o que “això és d’esports”. Però, si pot ser per a tots a la vegada!

Francesc Muñoz: També haurem d’adaptar l’equipament al canvi climàtic, que ara sembla que ens el creiem, amb permís de l’administració Trump. Cal generar un tipus d’equipament que no tenim, a mig camí del geriàtric i la zona verda. I també voldria dir alguna cosa sobre el patrimoni. L’any 2000 el conveni d’Urbanisme i Paisatge comença a parlar dels patrimonis ordinaris. Fins llavors, quan parlàvem de patrimoni urbà pensàvem només en les grans peces: la Sagrada Família o la casa Batlló, la resta no ho gestionàvem. Es degradava, o quedava en mans del mercat.

Fins ara hem recuperat habitatge burgès i peces soltes, com les fàbriques. Però hi ha molt més, no es tracta de recuperar només el patrimoni industrial sinó el patrimoni de la societat industrial, la memòria històrica proletària. La central tèrmica del Besòs serà una cosa o una altra si s’entén aquest repte. Tenim l’última franja de front marítim que queda per urbanitzar, i si mires com s’han urbanitzat els últims (model Hotel Vela), doncs ja veus una mica per on van els trets. En canvi allà tenim una oportunitat brutal, que de moment s’està perdent, de generar un espai de referència a tot Europa, mantenint la trama urbana i explicant el que això significa.

Estem assistint a una nova bombolla del preu del lloguer. Com pot evolucionar? Sou partidaris d’implantar polítiques que hi imposin límits?

Toni Ramon: Totalment. Un control del preu del lloguer, que també limitaria els pisos turístics perquè, si no en pogués treure tan marge de benefici, potser la propietat preferiria tenir un llogater únic que no cinquanta. La regulació del preu del sòl està en contra del mercat capitalista, però seria el que aportaria una ciutat menys gentrificada. Perquè quan més millores un barri, el fas més atractiu per a un tipus de gent de més poder adquisitiu que hi pot anar a viure, però clar, això no vol dir que no l’hagis de millorar. Això regulant el sòl no passaria.

Francesc Muñoz: Jo això ho subratllaria molt perquè no podem caure en aquest error de no fer res perquè si fem la ciutat més atractiva es gentrificarà. Sabent això, has de fer polítiques socials al costat de les polítiques urbanístiques.

Cal un nou Pla General Metropolità? S’hauria de ser més proactiu des de l’administració per generar-ne un de nou. Quines haurien de ser les seves línies generals d’actuació?

Toni Ramon: La dinàmica que perceps és que, com que anem bé, ¿per què ens hem d’anar complicant la vida amb una cosa de la qual ens cauran crítiques per tot arreu? Es fa veure que fem alguna cosa, estudis i tal, però tens la sensació que qui dia passa any empeny.

Francesc Muñoz: El tema que més ha canviat les dinàmiques del territori en els últims vint anys és la dispersió de la urbanització. I d’això l’exposició que es va fer al Museu del Disseny sobre el Pla General Metropolità no en deia res. Algunes urbanitzacions disperses encara no tenen ni clavegueram. És una realitat que no s’ha planificat. Nosaltres vam comptar totes les cases unifamiliars que s’han construït en vint anys a la província de Barcelona, i és descomunal: són mig milió d’habitatges nous entre 1985 i 2005. Si et centres en les unifamiliars, que normalment estan en el dispers, són 120.000. Et surt un ritme de construcció d’una casa unifamiliar per hora. Són microcosmos interelacionats, i hauríem de tenir una caixa d’eines, una taula de polítiques per a aquesta realitat.

I un altre tema força és la mobilitat: estem guanyant la batalla de la mobilitat sostenible dins de la ciutat, però l’estem perdent de manera aclaparadora fora. Si vols anar a l’Autònoma des de segons on de Barcelona has de fer quatre hores de transport públic. Diria que el PGM hauria de fer dialogar les dinàmiques de dintre de la ciutat i les de fora de forma integral. Una altra qüestió que s’hauria de regular és el tema de les smart city. Ho comparo amb el que va passar amb la construcció del clavegueram, que també va ser una gran tecnologia smart, que van començar companyies privades i després va ser un servei públic. Doncs hauríem d’aconseguir que els beneficis de la societat digital fossin un servei públic.

Dit tot això, ¿com veieu la força del moviment veïnal i de la societat civil? El veieu com un agent suficientment actiu per incidir en la definició de la Barcelona del futur?

Francesc Muñoz: La millor notícia és que la gent no es queixa només del turisme sinó de moltes coses alhora. És una ciutat en alerta no només per un tema estrella, sinó per moltes altres qüestions.

Toni Ramon: De vegades tens la sensació de posar una presa en un tsunami: pararé fins a una alçada, però em depassarà. De tota manera, el nostre deure com a ciutadans és posar aquesta presa. Per altra banda, també penso que hi ha una gran capacitat de raonar des de sectors intel·lectuals i acadèmics, però també molta capacitat de raonar, d’edulcorar i de resistir des de moviments socials molt diversos. I parlant de Carrer com una revista que aborda l’actualitat amb una vessant crítica, que ens ajuda a veure el rerefons que sovint se’ns amaga de les dinàmiques, doncs tant de bo que el futur sigui amb un Carrer que ens arribi a les nostres cases.

Francesc Muñoz Ramírez és doctor en Geografia i professor del departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual dirigeix l’Observatori de la Urbanització i un màster en Intervenció i Paisatge Urbà. Especialista en urbanisme, planificació urbana i estratègia territorial, ha centrat la seva recerca al voltant del que anomena “urbanalització”, una forma de designar els efectes de la globalització en el paisatge urbà.

Antoni Ramon Graells és arquitecte, professor de Teoria i Història de l’Escola d’Arquitectura de la UPC. Doctorat el 1989 amb una tesi sobre l’edifici teatral. Veí de Gràcia de tota la vida, ha compaginat la tasca acadèmica amb la d’activista veïnal de llarga trajectòria, a través de l’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia (de la qual ha estat president) i d’altres espais
com la plataforma Gràcia, cap a on vas?

L'entrada Barcelona, i ara, cap a on vas? ha aparegut primer a Carrer.

Núria Esplugas entra a la sala com un remolí. Deixa el casc de la moto en una cadira, es desprèn de l’anorac, de la bufanda de llana que fa només uns segons li embolicava per dues vegades el coll, s’amaga el pèl darrere de les orelles i amb una resolta inseguretat em mira als ulls i diu:
– Vinga.

Ets molt animosa o tens motius?
– Des de fa dues setmanes tinc feina fixa. Sóc integradora social i estic treballant en un centre de primera acollida per a gent sense sostre a Nou Barris.

T’agrada aquesta feina? El sou?
– No, no és el sou… M’agrada molt tocar la realitat i la del carrer és molt dura (per a mi també és molt dur no arribar a final de mes!). La cosa és intentar ajudar aquesta gent que ha perdut les ganes de gaudir de les coses.

Per què els ha anat malament la vida?
– A tothom ens ha anat malament la vida, però hem de veure com ho gestionem…

Carrer i tu vau néixer el mateix any, ara en fa 25… Quan mires enrere tota la llista d’episodis viscuts, quins són els que recordes amb més intensitat?
– Quan era molt petita jo sortia cada cap de setmana amb els meus pares. Anava a esquiar, a la muntanya, a la platja… Cada setmana gaudia i això és una de les coses que avui en dia em fa apreciar aquestes coses. Prefereixo anar a la muntanya que quedar-me aquí veient una peli o jugant al mòbil. El recordo com un dels moments més feliços de la vida familiar.

I què recordes de la vida pública en aquests anys?
– Recordo molt bé el dia de l’atac a les torres bessones, moltíssim. Era petita i vaig plorar molt, perquè veia morir gent i no entenia com algú havia pogut fer això o com es podia haver estavellat l’avió. Per a mi va ser molt impactant.

I quan penses en Barcelona, la ciutat on vius, què és el primer que et passa pel cap?
– Que és molt bonica i molt enriquidora i que es podria aprofitar de moltes maneres. Ara mateix tinc en el cap el tema dels refugiats. Aquest matí m’estava llegint articles sobre quin nombre en podem acollir. Penso que en una ciutat on tenim tants recursos, sembla trist que les persones que estan encarregades que s’obrin les fronteres, no ho són pas, de generoses.

Creus que aquest sentiment vers els refugiats és general en la gent de la teva edat?
– Sí i no. Hi ha un sentiment que diu: «sí, sí donem-los suport», però després, a l’hora de la veritat, veus que la gent té molta por que els puguin treure la feina o que els donin abans ajudes a ells…

La gent jove és generosa?
– La gent del meu voltant crec que sí. Però les generacions que vénen ara estan molt enganxades a les tecnologies, als telèfons, a les xarxes socials, a les falses identitats de Facebook o Instagram… I això desconnecta molt.

Tu tens comptes a les xarxes socials?
– Només a Facebook, únicament. A la resta de xarxes, no. Jo prefereixo relacionar-me físicament.

De quina Barcelona has sentit parlar a casa teva?
– Amb els meus avis hem parlat molt de la guerra. Amb els pares dels Jocs Olímpics. Però jo era molt petita. Sé que es va viure d’una manera molt espectacular. De fet la meva parella, que és més gran que jo, sí que molts cops m’explica que va ser una cosa increïble i fantàstica i que es va viure amb moltíssima emoció.

I dels Jocs cap aquí no recordes res així més transcendent… Per exemple, el Fòrum de les Cultures?
– Sí que hi vaig anar, però per a mi no va ser significatiu.

Quin racó de Barcelona t’agrada més?
– M’encanta el barri del Born i el Gòtic, i la Barceloneta també. Després el meu barri de quan era petita, Sant Andreu.

Els teus pares parlen a casa de com eren ells a la seva joventut?
– Ara ja no visc amb ells. Però sempre parlaven que abans les coses es feien més entre tots, junts, i que els ambients eren molt més familiars. Ara les relacions són molt més distants, cadascú va a la seva…

Ni el teu pare ni la teva mare haurien dit com tu, “la meva parella”, per referir-se a la persona amb la que viuen. En això també s’ha canviat.
– Sí. La meva mare amb 21 ja havia tingut la meva germana. Jo amb 25 només em puc plantejar tenir un fill d’aquí dos o tres anys… Dependrà de com sigui la meva situació i com estigui jo.

També el sexe i la manera de viure’l han canviat…
– Sí, abans era com un tabú. Ara el gènere es viu d’una altra manera. Les relacions cadascú les porta amb qui vol. Et pots plantejar el que vulguis. Abans t’ho plantejaves però no li explicaves a ningú. Hi havia més prejudicis. No s’entenia que tu estiguessis amb una persona del teu mateix sexe o que si tens parella, te’n vagis amb una altra… Ara està de moda el poliamor. Tens relacions íntimes amb el teu company, però en tens tres més d’altres parelles i a cadascú li dediques el temps que vols. Això ja comença a ser un concepte fora de la meva generació, que fins i tot a mi em costa entendre. Jo penso en els meus pares i els meus avis, i a ells els costa entendre el que jo visc. Cada generació porta conceptes nous i noves maneres de relacionar-se. En aquest cas a banda de sexe se suposa que hauria estimació.

Enveges l’època dels teus pares?
– No els envejo en l’àmbit relacional. Crec que jo sóc més lliure que ells, però no per tenir sexe amb qui em doni la gana, sinó per no estar pressionada per l’estereotip de tenir parella o una família. No tinc l’obligació del matrimoni de «para lo bueno y lo malo» i «per sempre». Tinc la mirada més cap a mi mateixa, cap a «jo» estar bé.

La fidelitat en la parella ja no és un valor.
– Jo tinc la mentalitat, però no el sentiment. Vull dir que sí, d’acord, jo podria entendre’m amb una altra persona a nivell sexual, però si m’ho fessin a mi em sentiria malament. També s’hauria de veure la situació, el context, quin objectiu ha tingut l’altre per voler estar amb algú més. Pernso que és perquè estem plens d’inseguretats. Tots tenim por a l’abandó.

T’imagines com serà la teva vida en els propers anys?
– M’agafes en un moment que penso constantment cap on m’agradaria anar. Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis a Barcelona, una feina i un horari. No m’omple. Necessito replantejar-m’ho i traçar un camí cap a un canvi d’estil de vida. Somio en potser anar-me’n cap a la muntanya, aprendre del camp, gaudir de l’aire fresc… No sé si tenir un hort, una feina més apartada de la civilització… O bé estar al mar, amb un vaixell…

I podries viure d’això?
– Amb el meu company estem pensant en moltes alternatives, des de fer un curs de submarinisme i viure d’això, a fer cursos o viatges per a turistes, o bé en una illa… O bé ell treure’s el carnet de patró de vaixell… En definitiva, fer coses relacionades amb la natura.

I en aquest somni t’imagines fent vida de parella, amb fills?
– Sí, però primer he de fer aquest canvi. Jo vull ser mare, és clar. Però fora de la ciutat. M’encanta Barcelona però vull una vida més tranquila. M’encanta estar amb gent i anar a bars amb els meus amics, però també m’estressa. M’atabalen les presses, el consumisme, arribar a casa i no tenir ni un moment per a mi.

L'entrada “Sé el que no vull, que és el que tinc ara: un pis, una feina i un horari” ha aparegut primer a Carrer.