Segons un estudi recent del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya (CGATE), en col·laboració amb la Consultora GAD3, la precarietat en l’habitatge influeix en la salut mental dels llogaters: el 50% afirmen patir ansietat per la seva situació, enfront del 38% dels arrendadors. I el benestar general és molt superior en els propietaris -al voltant del 70%- que en els llogaters, on la xifra baixa al 49%. Per últim, el 38% de les persones que viuen de lloguer admeten sentir angoixa davant la perspectiva de perdre l’habitatge.

Venen molts llogaters a la consulta?

La major part de la població que atenem són llogaters i, a més a més, en una situació de vulnerabilitat o de risc d’exclusió social. I sí, òbviament els propietaris utilitzen menys aquests serveis.

Quins símptomes presenten?

Es parla d’estrès, angoixa, ansietat… Són coses diferents. L’estrès és el primer símptoma que apareix quan ens trobem en una situació d’incertesa, de no tenir el control de la situació, de no tenir alternatives, respostes, de sentir-nos perduts. Les seves manifestacions són semblants a les de l’ansietat: alteracions del son, l’alimentació, la tensió cardíaca i la respiració; també sudoració, preocupació excessiva i rememoració de problemes. En aquest aspecte no es distingiria de l’ansietat, però l’estrès és un símptoma específic davant d’un problema concret que s’ha d’abordar i que, un cop solucionat, desapareix. En l’ansietat la qüestió és diferent, ja que la problemàtica partiria no tant de factors externs com interns de la persona.

Quines opcions tenen els llogaters?

Compartir habitatge amb altres famílies, per exemple. Això significa que moltes persones conviuen en un mateix espai, en una situació d’habitatge inapropiat. L’amuntegament és un factor que incrementa els nivells d’estrès i ansietat: s’han fet estudis amb rates on s’han col·locat molts d’aquests animals en un espai menor del que necessiten i han acabat matant-se les unes a les altres.

Altres alternatives?

Canviar de territori. Si no pots viure a Barcelona o altres àrees tensionades, hi ha gent que decideix traslladar-se a la perifèria o fins i tot més lluny, on el lloguer sigui més assequible. Això és una ruptura que provoca novament estrès, angoixa i ansietat, ja que comporta un desarrelament: si tens fills, han de deixar l’escola; de vegades tampoc no es poden conservar les xarxes socials, les amistats… Has de trencar amb tot i readaptar-te al nou lloc, i això implica un procés de dol. I en ocasions ni tan sols no és possible: si no pots moure el teu lloc de treball o aconseguir-ne un altre, depenent del que et costi el transport i del temps que hagis d’invertir en anar i tornar, no et surt a compte.

I què ens diu de l’okupació?

És una altra estratègia que part de la població està utilitzant i que ha arribat a naturalitzar com a solució al seu problema habitacional. Una estratègia que conviu amb un cert sentiment d’injustícia social.

I si cap alternativa és possible?

Llavors entraríem en un altre procés psicològic que ja no és l’estrès -que seria el primer símptoma- i que anomenem model d’indefensió apresa, el qual ja va descriure el psicòleg nord-americà Martin Seligman als anys seixanta. És un procés que porta la persona, més que a sentir angoixa i ansietat, a patir un quadre semblant a la depressió, amb símptomes com l’astènia, l’apatia, l’abandonament, el “ja no faig res” o el “ja no busco res”. És a dir: passivitat. La persona es rendeix. I en paral·lel als símptomes depressius, el pacient resol el problema delegant en tercers -departament d’Habitatge, Serveis Socials-, potser amb la falsa il·lusió que així trobarà respostes dignes, ja que “jo no puc sortir-me’n”. En realitat, és probable que les respostes que rebi siguin mediocres o insuficients, amb la qual cosa continuaria l’estrès.

Quins moments en la vida d’un llogater són més estressants? El procés duríssim de selecció de candidats a un habitatge -presentació d’avals, nòmines…-? Quan s’apropa la data d’extinció del contracte, amb tota la incertesa que això comporta?

No hi ha una fase d’especial estrès. Dependrà de la situació de la persona en cada moment. Si s’apropa la fi del contracte i les seves circumstàncies li permeten fer front a una pujada de la renda, o si pot negociar amb el propietari, podrà sortir-se’n. Si, en canvi, dos mesos abans perd la feina i amb l’atur amb prou feines pot pagar el lloguer, sense poder afrontar cap augment; o si no hi ha possibilitat de negociar amb l’arrendador, la qüestió canvia radicalment. Jo no dividiria l’estrès del llogater en fases. A més a més, hi ha un moment pitjor, i que vostè no ha mencionat.

Quin?

Quan rep la carta de desnonament. És el moment en què l’estrès és més gran i on les persones poden reaccionar amb angoixa. És un episodi més curt, però l’anticipació del fet que en quinze dies, o dos mesos, es produirà el desallotjament eleva molt la sensació d’angoixa. El desnonament pot produir una situació d’estrès màxim o d’indefensió apresa: “Doncs que em facin fora”, “aquí em quedo, esgoto el temps i quan vingui la comitiva judicial ja me n’aniré i recorreré a Habitatge o a Serveis Socials”. Viure un desnonament és una situació traumàtica: ja no parlem d’estrès, sinó de trauma, d’un episodi altament impactant i angoixant. Un trauma que, com a adult, hauré d’elaborar. I si no es pot fer, es pot entrar en problemàtiques de salut mental més greus, com ara la dissociació.

Diu que un trauma s’ha d’elaborar en tant que adult. Què hi ha dels nens?

Els nens han estat una mica oblidats en tot aquest tema, però la seva situació és encara pitjor. Per a un nen petit, l’experiència del desnonament, de veure sortir de casa la seva família, de no saber què està passant, d’“on anirem” o “a on em portaran”, constitueix també un element traumàtic que pot romandre, fins i tot, a dins d’un altre diagnòstic anomenat estrès posttraumàtic complex, i que s’afegeix a altres episodis, com el fet d’haver de deixar l’escola, o que potser el pare estigui malalt, o que li hagin donat una bufetada perquè tothom a casa estava nerviós.

Per últim: vostè creu que ser llogater és un factor de risc psicològic?

En la situació que vivim actualment, sí.

L'entrada Carolina Pastor: “En la situació actual, ser llogater és un factor de risc psicològic” ha aparegut primer a Carrer.

Ella no veu les coses en blanc i negre, respira donzell, la persegueix el núvol negre que no es treia de sobre en Patán, el gosset de Los autos locos. Els seus ossos la prolonguen, l’estampa d’una cheyenne que no menja ni beu perquè pensa que demà dormirà al ras: dolguda en el més profund de la seva ànima, els cabells caiguts pels nervis, els fragments irregulars de la seva mirada cristal·lina escampats per terra.

L’últim dia de Yolanda Niño (Barcelona, 1994) abans que la desnonessin va ser una merda i un puto maldecap. Pujava i baixava els cinc pisos sense ascensor del número 15 de l’avinguda dels Rasos de Peguera, a Ciutat Meridiana, a Nou Barris. Les pujades i les baixades fan aquest soroll: plas-plas-plas-plas-plas-plas.

La seva amiga, la Mari Carmen, l’ajudava a carregar embalums i abatiments, que arraconaven a qualsevol racó. Per això, la carpeta amb els salconduits -informe de vulnerabilitat, llibre de família-, i amb la intolerància a la lactosa de l’ordre de desnonament 1203-2018-CS, reposava sobre la lleixa al costat del televisor. L’ordre li va arribar al novembre: “És una amargor. Estàs pensant i pensant que en qualsevol moment et pot arribar El Full. I quan t’arriba, només vols que aquest dia passi”.

El Dia D. En el seu cas, el 25. L’últim dia, el 24, els mitjans de comunicació no l’han parat de trucar per telèfon. “Tot el que pugui fer per salvar el sostre dels meus fills”.

La resposta de la Yolanda a les indagacions del primer periodista: “Aquest és el tercer. En el primer, el 2021, van venir els del jutjat, però l’associació veïnal va aconseguir parar-lo, es van fer enrere; en el segon, el 2022, no es van presentar, i ara, en el tercer, em ve forçós a través del SAC [Servei d’Actes de Comunicació], i bé, ho tinc una mica complicat… Soc optimista, però no pinta bé…”.

Resposta al segon periodista: “He intentat parlar amb ells a causa de la meva situació, però no volen, són una mica tendenciosos… Sí, en aquest temps he estat treballant, i després amb el subsidi, anades i vingudes. Ara em volen fer fora quan justament estic sola i cobro els 480 euros de la BAE [la recerca activa d’ocupació; es refereix al subsidi extraordinari per desocupació]. Estic al mercat laboral, i bé, vaig fent. He treballat a escoles, escoles bressol, casals d’estiu, com a escombriaire…”.

Resposta al tercer periodista: “Jo no entenc per què no em donen la possibilitat de llogar aquest pis, no em donen l’opció. No hi ha manera, jo truco al 012 i al 010 [el servei municipal d’atenció telefònica] i no hi ha manera… No em puc presentar sense cita prèvia, i no em donen cita. Es van passant la pilota els uns als altres, i no hi ha manera, no puc demanar cita enlloc, no em volen veure la cara…”.

El gos, l’Odín, lladra. No és perillós, però millor no molestar-lo. La Yolanda: “Em diuen que em busqui la vida amb el gos, però ell es quedarà amb mi per sempre; ha estat al meu costat, m’ha ajudat a superar-me, a estar millor”. La cacatua carolina, la Micaela, repeteix la cantarella: “Odín meu, Odín meu”. El canari, al fons de la gàbia. “Anava a volar-los…”. Vol dir deixar-los anar, obrir la finestra i que es posin a volar.

El que se salva de la crema

Fitxa de Yolanda Niño. Dades personals: separada de la parella. Antecedents: “Estic a Rasos de Peguera, 15, des de fa set anys. Abans vivia en una altra casa d’ocupa, a Torre Baró. Tenia humitats i el meu fill patia de bronquitis”. Descripció: el pis de Rasos de Peguera forma part del programa Reallotgem, de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, mitjançant el qual es capten habitatges per a persones en situació d’emergència econòmica i social. El que se salva de la crema: “Estic recollint les joguines dels nens i les fotos, i la roba; la resta m’és igual”. Ha buidat l’armari.

La Yolanda diu: “Aprens a gestionar les pors, l’angoixa, però és molt difícil, molt difícil…”. Diu: “Som pobres en diners, però rics en amor”.

ReporteroJesús s’acomiada d’ella. Demà, 25, a les 10.30 h, l’assaltaran els policies de les boines i els jutges i les jutgesses amb mentalitat obtusa -sense marge per a la mediació i sense imaginació-; pot ser que no tinguin res més a fer que espantar les famílies de baix cost.

La Yolanda es porta el dit als llavis: “Txis”. No vol que diguem la veritat. “Ells no en saben res, han de créixer feliços i sense problemes”. Als seus fills, estranyats pel tràfec de caixes, els ha dit que fumigaran el pis.

Placa “Amb veu de dona”, del Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona, col·locada als patis: “Partim d’un projecte educatiu on les i els joves del barri són els protagonistes. Desitgem que el món en què viuran estigui basat en la igualtat, el respecte i la generositat”.

L'entrada Crònica d’un desnonament ha aparegut primer a Carrer.

“Normalment, ens toquen entre quatre i cinc llançaments per setmana”, explica Filiberto Bravo, president de l’Associació Veïnal de Ciutat Meridiana. “Hem arribat a tenir-ne onze en un mateix dia. En general, els aconseguim ajornar una setmana o un mes, però el procés i l’angoixa continuen”, denuncia. “Arriba un moment en què no hi ha ajornament i arriba la Brimo amb 10 furgonetes. Els nens han de deixar l’escola, els pares han de buscar pisos on ficar-se… Realment, és una pressió que molta gent no pot suportar”.

Malgrat l’entrada dels comuns a l’Ajuntament el 2015, el problema de l’habitatge, iniciat amb la crisi del 2008, no s’ha pogut revertir. “Fa dues setmanes, hi va haver un llançament en un pis de l’Institut Municipal d’Habitatge. La família hi duia dos anys vivint. És una cosa que fa molt de mal, perquè Colau va entrar a l’alcaldia dient que aturaria els desnonaments i marxarà de l’Ajuntament executant-los. Això sí que és dur. I més quan hi havia una petita esperança per canviar les coses, que ja hem perdut”, es queixa Bravo.

Per tot plegat, a Ciutat Meridiana l’ocupació d’habitatges d’entitats financeres o immobiliàries -que posseeixen el 30% d’immobles del barri- està a l’ordre del dia. No hi ha alternativa. És o això o viure al carrer. “Tenim 200 famílies ocupant pisos de bancs i immobiliàries, esperant alguna solució. A més, moltes d’aquestes persones no tenen papers, són nouvinguts sense res ni ningú, invisibles per a les Administracions”, subratlla l’activista. Quan les famílies recorren a la Mesa d’emergències socials, l’òrgan municipal encarregat d’adjudicar habitatges a aquells en situació de risc d’exclusió residencial, l’espera per aconseguir una llar s’enfila com a mínim als tres anys.

Pisos buits

“Hi ha molts pisos que fa anys que estan buits. No només dels bancs, sinó també de les Administracions: tant de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya com de l’Institut Municipal”, denuncia Bravo. Per això demana al govern municipal que es recuperin tots els pisos buits: “Tots aquests habitatges tancats, que són com cromos per als bancs, s’han de destinar a la Mesa d’emergències socials i s’han de repartir a la gent que ho necessita”. També demana que “deixin de passar-se la pilota de l’habitatge” i que no “menteixin tant”. “Si diuen que s’han fet 78 pisos de protecció oficial a Torre Baró, que ho siguin de debò. Del total, només quatre han anat a la Mesa d’emergència”, protesta l’activista, que també demana que el barri deixi de ser invisible a ulls de l’Ajuntament. oriol lapeira portús

L'entrada Sense novetat a ‘Villa Desahucio’ ha aparegut primer a Carrer.

La propietat privada, per davant

En el darrer informe Estat de l’exclusió residencial: Impactes de la Llei 24/2015 i altres mesures de resposta avaluem la Iniciativa Legislativa Popular contra els desnonaments i la pobresa energètica que vam impulsar el 2015. Ha permès que entre 5.318 i 11.261 famílies puguin quedar-se a casa seva amb un lloguer social, en lloc de veure’s abocades al carrer. Després que el recurs davant el Tribunal Constitucional suspengués la norma i l’acabés anul·lant en gran part, els diferents moviments i organitzacions hem emprès diverses iniciatives per aprovar noves lleis amb la mateixa finalitat.

Ara bé, la seva aplicació no ha estat senzilla. Les majors dificultats: el poder judicial, que interpreta sovint de forma restrictiva les normes i privilegia sempre el dret a la propietat per davant del dret a l’habitatge; i els grans propietaris, que incompleixen de manera reiterada les lleis que els co-responsabilitzen de la problemàtica habitacional. Per aquest motiu, el rol sancionador dels ajuntaments i la Generalitat de Catalunya és clau.

Pel que fa a les polítiques públiques, el dispositiu innovador d’atenció als desnonaments SIPHO, creat per l’Ajuntament de Barcelona el 2015, i que de fet s’inspira en les pràctiques dels moviments socials, ha donat cobertura al 86,1% dels casos de la ciutat. D’aquests, el 87,4% eren llars amb menors. Ara bé, a finals del 2021 hi havia 668 famílies a Barcelona que esperaven un reallotjament: necessitem multiplicar recursos i lleis protectores per posar aquest llistat a zero.

I després de la moratòria?

Finalment, l’informe analitza l’impacte de les moratòries de desnonaments per la pandèmia que s’han anat prorrogant -amb més de dos anys de vigència-, previsiblement fins que l’esmentada llei estatal d’habitatge entri en vigor. No podem negar que la situació segueix sent d’emergència, amb 11.072 desnonaments el darrer trimestre a Espanya. Ara bé, la moratòria ha aconseguit aturar el 42,3% dels desnonaments a Catalunya el 2021. A dia d’avui, les propostes de la futura llei estatal tan sols preveuen ajornar-los uns pocs mesos, mesura del tot insuficient per als moviments i organitzacions que s’uneixen a la Iniciativa Ley Vivienda, ja que no compleix ni tan sols les recomanacions de Nacions Unides.

L’exclusió residencial i els seus impactes són una evidència i la realitat diària als nostres barris. Ho sap la gent, se’n fa ressó la música i el cine i les dades ho corroboren. S’esperen setmanes -si no mesos- intenses d’estira i arronsa als carrers i al Congrés dels Diputats, on no aniria malament una mica de cinema i de música compromesos per acostar la realitat de milers de famílies als diputats i diputades per tal que s’adoptin d’una vegada per totes les mesures per aturar aquesta vulneració flagrant dels drets humans.

Irene Escorihuela és directora de l’Observatori DESC.

L'entrada Música i dades contra els desnonaments ha aparegut primer a Carrer.

Des de la PAH de Barcelona vam intentar adaptar-nos a la nova situació, tot reiniciant els nostres assessoraments col·lectius dels dilluns (les assembles de benvinguda) en format online només un mes després de la declaració de l’estat d’alarma i l’establiment del confinament estricte. Alhora, des del primer dia hem estat publicant guies i documents útils -de lliure accés al nostre web– sobre les mesures impulsades pel Govern central i la Generalitat per tal de donar eines a tota persona que es trobi en una situació de dificultat envers el seu habitatge.

Seguim creient que, més enllà de les institucions, l’empoderament ciutadà és la millor eina per garantir els nostres drets.

I què n’han fet, les institucions?
Per això, hem analitzat i desgranat cada nou reial decret-llei aprovat per l’executiu de Pedro Sánchez i incidit, amb major o menor èxit, perquè s’establissin les mesures més garantistes possibles. Així, als pocs dies de declarar-se l’estat d’alarma, es van aprovar un paquet de mesures en el marc de l’anomenat “escut social”. La iniciativa pretenia protegir les famílies que viuen sota règim de lloguer, així com aquelles que no podien fer front a les seves quotes hipotecàries.

La primera i més important de les mesures ha consistit en una moratòria de desnonaments, que s’ha anat prorrogant, i que fins fa poc tenia un abast molt limitat. Això és així perquè la suspensió de llançaments només incloïa aquelles persones que s’havien vist directament afectades des d’un punt de vista econòmic per la crisi del coronavirus: nous desocupats, ERTO o reducció d’ingressos en el cas d’autònoms o circumstàncies anàlogues.

Com es pot veure, la moratòria no comprenia totes aquelles famílies que ja es trobaven en una situació de precarietat abans de l’esclat de la pandèmia. A més, només s’hi podien acollir les persones que provenien d’un problema de lloguer -impagaments i finalitzacions de contracte-, tot excloent el gruix de població vulnerabilitzada que s’ha vist forçada a ocupar un habitatge per pura necessitat.

La Generalitat, pel seu cantó, va impulsar a principis de novembre un decret llei per intentar frenar les xifres de desnonaments als nostres barris. Després de la paralització dels jutjats de març a setembre, les comissions judicials van actuar a tota màquina a Barcelona i en només un mes -del 17 de setembre al 23 d’octubre- els Jutjats de Primera Instància de la ciutat van ordenar fins a 443 desnonaments. El decret català pretenia evitar el desallotjament d’aquelles famílies vulnerables segons la Llei 24/2015 que visquessin en habitatges de grans tenidors.

Malgrat que se’n van suspendre alguns, la realitat és que durant aquests últims mesos s’han executat un gran nombre de llançaments, amb la cobertura en moltes ocasions de les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que des de setembre, coincidint amb l’arribada del nou conseller Miquel Sàmper, han destinat més recursos que mai a tallar carrers i actuar amb violència contra els col·lectius pel dret a l’habitatge, fins i tot han aplicat sancions a activistes via llei mordassa.

Molta lluita per davant
En aquest context, vam arribar al mes de desembre, quan, després d’una gran campanya de pressió ciutadana en l’àmbit estatal liderada per la PAH, va aprovar-se una ampliació de la moratòria de desnonaments, ara sí, més extensa que l’anterior. Primer, inclou aquelles famílies que ja es trobaven en una situació precària abans de la Covid. Segon, ofereix protecció -encara que amb limitacions- als casos d’ocupació sense títol.

És evident que les mesures impulsades fins a dia d’avui no són la solució al gran problema de l’habitatge a casa nostra i que tan sols faciliten certa cobertura en casos d’emergència, però no és menys veritat que sense la pressió de la ciutadania organitzada i els grups en defensa de l’habitatge, aquests decrets mai no s’haguessin aprovat. Ens queda per davant un any de molta lluita, on serà més necessari que mai treballar colze amb colze en defensa dels drets col·lectius, però com portem anys dient, amb la força de la gent SÍ SE PUEDE!

Josep Babot Barbero és membre de PAH Barcelona

L'entrada 2020, plou sobre mullat en el dret al’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Els darrers quatre mesos de 2020 han estat marcats per un augment dels desnonaments immobiliaris a Barcelona respecte als dos quadrimestres anteriors. De setembre a desembre, els jutjats han ordenat el llançament de centenars de famílies a les quals han exigit que abandonin les seves llars. Paradoxalment, mentre s’executaven aquestes ordres, les autoritats imposaven un toc de queda nocturn i instaven la ciutadania a «quedar-se a casa» per frenar la segona onada de Covid-19.

Segons el Servei d’Intervencions en Situacions de Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions (SIPHO), conegut com la unitat antidesnonaments de l’Ajuntament de Barcelona, només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre, es van ordenar 443 desnonaments a la ciutat –1.211 persones es van veure afectades, entre les quals 463 menors-. Això significa una mitjana de més de 80 desnonaments setmanals, una xifra que per a la regidora d’Habitatge, Lucía Martín, “no és estranya”, perquè és similar a la que es registrava abans de la pandèmia.

Va ser al setembre, amb l’atenció posada en la represa de l’activitat educativa, quan es van produir els primers desnonaments a Barcelona, tot i que la moratòria decretada pel Govern espanyol prohibia els llançaments fins al 2 d’octubre. Es tractava d’ordres tramitades abans del primer estat d’alarma que havien quedat paralitzades arran de la crisi sanitària i que llavors es començaven a executar.

“L’escut social” plantejat pel vicepresident de Drets Socials i Agenda 2030, Pablo Iglesias, tenia fissures i no protegia tota la població vulnerable. La moratòria, que s’estendria fins al gener de 2021, només evitava el llançament de famílies en situacions de vulnerabilitat provocades per la pandèmia. Això indignava les entitats d’habitatge, que no entenien la diferenciació i demanaven la paralització de tots els desnonaments de persones vulnerables.

El passat 3 de novembre la Generalitat va aprovar un decret llei per evitar tots els llançaments de persones vulnerables durant el segon estat d’alarma. Tanmateix, el Govern català no té la competència per prohibir desnonaments, i els sindicats d’habitatge van titllar de farsa el decret i van instar la Generalitat a sancionar els grans tenidors -bancs, fons d’inversió i propietaris de més de 15 habitatges- que no ofererien lloguers socials a famílies en situació de vulnerabilitat.

Després d’un pols entre els socis de govern, PSOE i Unidas Podemos, el 22 de desembre es va aprovar finalment el decret llei que hauria d’aturar els desnonaments de persones vulnerables durant l’estat d’alarma vigent, que finalitza el 9 de maig de 2021. Aquest decret contempla que tota família vulnerable, independentment de si la seva situació de vulnerabilitat ha estat provocada per la Covid-19, pugui quedar-se a la seva llar mentre l’administració busca una alternativa d’habitatge digne -una operació que no hauria de prolongar-se més de tres mesos i que exclou albergs-.

Tanmateix, les entitats d’habitatge desconfien del nou decret. El portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona, Santi Mas de Xaxàs, assegura que “tenim molta por que això torni a ser un decret “de titular”, però que després, si el text no està ben fet i ben tancat, puguin fer-se reinterpretacions, i que no funcioni”.

Infància desprotegida
15 de desembre. Han passat tres setmanes de l’anunci de la suspensió de tots els desnonaments i s’estan discutint els darrers punts del decret. Al Bloc Gayarre, a Sants, quatre famílies amb menors, entre els quals un nadó de dies, són desnonades amb la intervenció dels agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que carreguen contra els activistes que intenten, sense èxit, impedir el llançament.

Aquesta és la realitat que es viu al carrer i l’experiència traumàtica que han de viure les persones afectades. Per això, les entitats es mobilitzen per donar suport a les famílies i acompanyar-les durant el procés. És el cas de l’Assemblea de Vallcarca: el seu vocal, Iruberto Moner, explica que tenen diferents línies de treball, com concentracions per aturar llançaments i l’establiment d’un pis d’acollida temporal per a persones desnonades. També treballen en la creació d’una borsa de propietaris ètics que ofereixen lloguers assequibles a famílies vulnerables.

L’ús excessiu de la força i les multes de fins a 600 euros estan darrere de les crítiques de les entitats vers les intervencions dels Mossos en els llançaments. El responsable de l’Associació de Veïns i Veïnes de Ciutat Meridiana, Filiberto Bravo, afirma que “actuen de pinxo i de forma violenta, sabent de sobres que nosaltres no fem servir cap violència generalment”, mentre que el Grup d’Habitatge de Sants ha informat que Interior ha multat amb una quantitat acumulada superior als 30.000 euros més de 45 persones, acusades de desobediència a l’autoritat i de “falta de respecte”, que van participar en una manifestació contra l’especulació immobiliària al febrer.

Més enllà de l’aprovació del nou decret llei, queda molt per fer, asseguren les entitats. La problemàtica de l’habitatge existia abans de la pandèmia i continuarà després, si no es canvia la legislació. A més, la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia pot arrossegar moltes persones a escenaris de pobresa i vulnerabilitat i és fonamental crear una xarxa que els garanteixi el dret a l’habitatge.

Mas de Xaxàs considera que “la solució definitiva és l’aprovació d’una llei d’habitatge que reconegui clarament la funció social de l’habitatge, que tregui l’habitatge del mercat especulatiu i del mercat d’inversió i que sobretot obligui qualsevol gran propietari que vulgui desnonar una família vulnerable a oferir-li lloguer social”. També reclama l’ampliació del parc d’habitatge públic, que a Barcelona només és de l’1,5% -l’estàndard europeu és del 15%-.

El diagnòstic d’un malalt desnonat no pot canviar, però el d’una persona vulnerable que perd el seu dret a l’habitatge sí.

L'entrada L’any del «queda’t a casa» acaba amb més desnonaments ha aparegut primer a Carrer.

La problemàtica relacionada amb l’habitatge s’agreuja i no hi ha solucions prou valentes per fer-hi front. Així ho veu Lucía Delgado, una de les cares més visibles de la PAH de Barcelona. Amb ella fem balanç del paper de l’administració davant d’aquesta emergència i abordem les respostes que han articulat els moviments socials.

A principi de febrer, el Parlament de Catalunya va validar el nou decret llei de mesures urgents en matèria d’habitatge, aprovat pel Govern el desembre passat i que havia estat negociat amb els moviments socials. Quina valoració en fas?

El decret representa una ampliació de la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Estem contentes perquè implica que a Catalunya hi haurà més famílies protegides davant la vulneració d’aquest dret.

A més, no només abordem l’emergència en el cas de desnonaments i impagaments, sinó que posem sobre la taula les pujades de preu i les extincions dels contractes de lloguer, que quan s’acaben acaben produint desnonaments. I també hem pogut incloure la qüestió de les ocupacions. Llavors, aquest decret és un avenç? Sí. Però és suficient? No.

Sense una llei que reguli el preu del lloguer és difícil resoldre la situació…

La regulació de preus és una cosa més que s’ha de fer, però no és l’única. Avui tenim dos grans problemes: l’emergència habitacional i la manca de parc públic o assequible d’habitatge. La gent que no pot pagar el preu de mercat, que està molt inflat, no té un lloc on anar, malgrat que sí que hi ha pisos disponibles.

En l’ADN de la PAH hi ha la reivindicació que tots els habitatges que venen d’execucions hipotecàries, així com els de la Sareb i els de Bankia, passin a aquest parc mitjançant la cessió obligatòria. Vull dir que la regulació és necessària, però hi ha altres maneres de començar a moure la maquinària.

En aquest sentit, la Generalitat ha aprovat decrets per mobilitzar els habitatges provinents d’execucions hipotecàries o per posar un impost als bancs amb pisos buits. En paral·lel, l’Ajuntament de Barcelona ha imposat sancions a tres entitats bancàries i ha dut a terme la primera expropiació d’un pis de la banca per tenir-lo buit. Són mesures prou valentes? Per què no han tingut més recorregut?

És que detectar que un pis és buit i iniciar un expedient sancionador és complicat. S’han de creuar les dades del cadastre amb les de consum de subministraments, i després, s’ha d’anar presencialment als habitatges i comprovar-ho, perquè molts estan ocupats.

Fins ara, ens trobàvem amb l’excusa que no multaven o no expropiaven perquè el pis no havia estat dos anys buit, però això amb el decret canvia. Esperem que s’incrementin les sancions o les possibles expropiacions, i en paral·lel, que a la gent que estigui ocupant se li faci un lloguer social obligatori. És una de les coses que vam posar sobre la taula.

I això el decret ho recull?

Sí, però només per a les persones que estiguin ocupant des d’abans del 30 de juny de 2019. La Generalitat va fixar aquest límit perquè considerava que, del contrari, estaria fomentant l’ocupació.

Però la gent no desapareixerà, i la que vingui després no tindrà aquesta garantia. Això és perquè les ocupacions són un tabú. Es criminalitzen les persones que ocupen perquè no tenen alternativa habitacional, però ningú no els dona una solució. Segurament, la majoria de famílies que són a les meses d’emergència esperant un habitatge, deuen estar ocupant un pis.

En aquest ‘mentrestant’, a Barcelona s’estan gastant un munt de diners en reallotjar-les en albergs i pensions, però no és una bona solució. No són llocs on viure-hi, la gent hi pot estar un temps però la situació no es pot cronificar, perquè té afectacions en la seva vida i en la seva salut. El pilar per desenvolupar-te com a persona és tenir una llar, un espai on sentir-te segura, i si aquest dret es vulnera, el resultat és una societat malalta.

El decret llei obliga els grans tenidors a oferir un lloguer social de set anys a famílies vulnerables abans d’iniciar un procés de desnonament…però què passa amb les famílies desnonades que vivien en pisos de petits propietaris?

Amb aquest decret, a partir dels 15 habitatges es considera la persona com a gran propietària i també estarà obligada a fer un lloguer social. L’ACE està molt enfadada amb el decret i l’està atacant, però aquesta línia es va fixar després d’una negociació, i nosaltres no hi estem d’acord.

Tenint en compte la situació de crisi crònica i l’emergència habitacional que vivim, entenem que qualsevol persona que tingui més de 5 pisos ja no els té com a mitjà per poder viure’n. Parlem de famílies que viuen d’això des de fa molts anys, i qüestionem que n’hi hagi algunes que hi guanyen molts diners a costa de vulnerar el dret a l’habitatge.

Tornant als pisos buits, l’Ajuntament va fer un cens en què va determinar que hi ha aproximadament 10.000 habitatges buits a la ciutat. Com s’han fet servir?

Nosaltres dèiem que s’utilitzés aquest cens per posar sancions als habitatges buits i que es comencessin a aplicar les mesures, que no perdessin ni un segon. Sé que han fet captació d’alguns d’aquests habitatges oferint un aval, com descomptar l’IBI als propietaris, per exemple, a canvi que els pugui gestionar l’Ajuntament amb lloguers assequibles.

És positiu però no ha tingut molta acceptació, i és que per fer això, hi ha d’haver un canvi de mentalitat social. La gent encara no veu l’habitatge com un dret sinó com un bé per enriquir-se. Cal més sensibilització per part de les institucions.

Una de les batalles que va guanyar la PAH és el discurs que la gent que s’havia hipotecat no eren ‘tontos’ ni avariciosos, però amb el lloguer encara no hi ha hagut aquest canvi, i és fonamental que es produeixi.

El marc competencial de la Generalitat i l’Ajuntament en matèria d’habitatge és limitat, però això es fa servir com a excusa a vegades?

Des de la PAH sempre diem que si la societat organitzada és capaç de fer lleis, no entenem per què les administracions no es mouen fins que senten la nostra pressió. És flipant, perquè tenen experts, però no tenen la imaginació que es té des del carrer. No sabem quines són les seves mesures estrella, no existeixen.

Si t’hi fixes, vam haver de ser nosaltres els que vam desenvolupar la Llei 24/2015 o els que vam pressionar amb el decret. I a nivell estatal, passa exactament el mateix.

Com funciona la Mesa d’emergència a Barcelona? Està servint per donar resposta a les famílies en situació de vulnerabilitat?

És un drama, està saturada. Ara hi ha unes 450 famílies que compleixen els requisits -que tenen un informe d’exclusió residencial i una ordre de desnonament- i que estan esperant que els donin un habitatge.

Aquests són els casos que s’accepten, però tenim un problema molt greu amb la gent que no té la nacionalitat espanyola i que queda fora de la mesa, per molt que estigui pendent d’un desnonament. És molt incongruent, com també ho és que hi hagi famílies que no hi tenen accés encara que tinguin una demanda de desnonament, perquè encara no tenen l’ordre.

Llavors només poden aspirar a ser reallotjades les famílies acceptades a la mesa?

I ni tan sols en aquests casos el reallotjament és mecànic. Primer han d’entregar tota la documentació perquè la valorin i els diguin si els falta algun paper o si són òptimes per a la mesa. I el més probable és que, en aquest període en què estan esperant un pis, que es pot allargar més de dos anys, es produeixi el desnonament. Llavors, o van a una pensió o alberg, o van a casa d’un familiar, o ocupen. No hi ha més alternatives.

Aquestes 450 famílies deuen ser la punta de l’iceberg…

Hi ha unes 600 famílies més que estan en pensions. Algunes provenen de la mesa, però d’altres no.

Una situació greu que tenim a Barcelona i de la qual no se’n parla massa són les famílies que viuen rellogades en una habitació, compartint pis amb altra gent. Són famílies que no poden pagar un lloguer i opten per això, però moltes vegades fins i tot els imposen restriccions pel que fa a l’ús de la cuina o del lavabo.

I quan la propietat decideix fer-les fora perquè prefereix tenir un únic inquilí, se’n van al carrer i no poden accedir a la mesa d’emergència, perquè no han patit un “desnonament’” com a tal. Moltes vegades acaben en pensions perquè tenen un informe de vulnerabilitat dels serveis socials, però insisteixo, no pots tenir famílies vivint així ad eternum! Jo puc entendre que l’administració estigui desbordada, perquè la situació és molt bèstia, però els moviments socials som els que més propostes ideem per fer-hi front.

Propostes com ara?

Doncs potser els habitatges de titularitat pública es poden rehabilitar com a apartaments temporals dignes i amb tots els serveis, per exemple. O potser les administracions poden llogar pisos del mercat. Això faria que les famílies sortissin de l’agonia. De moment, l’Ajuntament de Barcelona només ha impulsat les promocions dels contenidors APROP, que valorem molt positivament, però van molt lents.

Alguns partits polítics van criticar la iniciativa, argumentant que la solució hauria de ser mobilitzar el parc d’habitatge buit censat enlloc de fer ús d’aquesta mesura.

Nosaltres vam anar a veure els APROP amb els usuaris i estaven encantats, perquè venien de situacions molt complicades. Demanàvem solucions ràpides i no ho han estat, perquè des de l’anunci fins que s’han fet els primers pisos contenidor han passat 4 anys, però com a mínim és una alternativa digna i hi estem d’acord.

Ha de ser una mesura transitòria -mentre a les famílies no els assignin un pis-, és clar, però se n’han de fer molts més. Calen més mesures valentes i imaginatives.

L'entrada «Les ocupacions són un tabú» ha aparegut primer a Carrer.