El darrer dia de la Yolanda va ser una autèntica merda. Se’l va passar ficant en bosses d’escombraries la robeta dels dos nens -G., del 2014, i A., del 2019-. “No puc quedar-me al carrer sense res; m’enduré això, per si…, no fos cas que…”.
Ella no veu les coses en blanc i negre, respira donzell, la persegueix el núvol negre que no es treia de sobre en Patán, el gosset de Los autos locos. Els seus ossos la prolonguen, l’estampa d’una cheyenne que no menja ni beu perquè pensa que demà dormirà al ras: dolguda en el més profund de la seva ànima, els cabells caiguts pels nervis, els fragments irregulars de la seva mirada cristal·lina escampats per terra.
L’últim dia de Yolanda Niño (Barcelona, 1994) abans que la desnonessin va ser una merda i un puto maldecap. Pujava i baixava els cinc pisos sense ascensor del número 15 de l’avinguda dels Rasos de Peguera, a Ciutat Meridiana, a Nou Barris. Les pujades i les baixades fan aquest soroll: plas-plas-plas-plas-plas-plas.
La seva amiga, la Mari Carmen, l’ajudava a carregar embalums i abatiments, que arraconaven a qualsevol racó. Per això, la carpeta amb els salconduits -informe de vulnerabilitat, llibre de família-, i amb la intolerància a la lactosa de l’ordre de desnonament 1203-2018-CS, reposava sobre la lleixa al costat del televisor. L’ordre li va arribar al novembre: “És una amargor. Estàs pensant i pensant que en qualsevol moment et pot arribar El Full. I quan t’arriba, només vols que aquest dia passi”.
El Dia D. En el seu cas, el 25. L’últim dia, el 24, els mitjans de comunicació no l’han parat de trucar per telèfon. “Tot el que pugui fer per salvar el sostre dels meus fills”.
La resposta de la Yolanda a les indagacions del primer periodista: “Aquest és el tercer. En el primer, el 2021, van venir els del jutjat, però l’associació veïnal va aconseguir parar-lo, es van fer enrere; en el segon, el 2022, no es van presentar, i ara, en el tercer, em ve forçós a través del SAC [Servei d’Actes de Comunicació], i bé, ho tinc una mica complicat… Soc optimista, però no pinta bé…”.
Resposta al segon periodista: “He intentat parlar amb ells a causa de la meva situació, però no volen, són una mica tendenciosos… Sí, en aquest temps he estat treballant, i després amb el subsidi, anades i vingudes. Ara em volen fer fora quan justament estic sola i cobro els 480 euros de la BAE [la recerca activa d’ocupació; es refereix al subsidi extraordinari per desocupació]. Estic al mercat laboral, i bé, vaig fent. He treballat a escoles, escoles bressol, casals d’estiu, com a escombriaire…”.
Resposta al tercer periodista: “Jo no entenc per què no em donen la possibilitat de llogar aquest pis, no em donen l’opció. No hi ha manera, jo truco al 012 i al 010 [el servei municipal d’atenció telefònica] i no hi ha manera… No em puc presentar sense cita prèvia, i no em donen cita. Es van passant la pilota els uns als altres, i no hi ha manera, no puc demanar cita enlloc, no em volen veure la cara…”.
El gos, l’Odín, lladra. No és perillós, però millor no molestar-lo. La Yolanda: “Em diuen que em busqui la vida amb el gos, però ell es quedarà amb mi per sempre; ha estat al meu costat, m’ha ajudat a superar-me, a estar millor”. La cacatua carolina, la Micaela, repeteix la cantarella: “Odín meu, Odín meu”. El canari, al fons de la gàbia. “Anava a volar-los…”. Vol dir deixar-los anar, obrir la finestra i que es posin a volar.
El que se salva de la crema
Fitxa de Yolanda Niño. Dades personals: separada de la parella. Antecedents: “Estic a Rasos de Peguera, 15, des de fa set anys. Abans vivia en una altra casa d’ocupa, a Torre Baró. Tenia humitats i el meu fill patia de bronquitis”. Descripció: el pis de Rasos de Peguera forma part del programa Reallotgem, de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, mitjançant el qual es capten habitatges per a persones en situació d’emergència econòmica i social. El que se salva de la crema: “Estic recollint les joguines dels nens i les fotos, i la roba; la resta m’és igual”. Ha buidat l’armari.
La Yolanda diu: “Aprens a gestionar les pors, l’angoixa, però és molt difícil, molt difícil…”. Diu: “Som pobres en diners, però rics en amor”.
ReporteroJesús s’acomiada d’ella. Demà, 25, a les 10.30 h, l’assaltaran els policies de les boines i els jutges i les jutgesses amb mentalitat obtusa -sense marge per a la mediació i sense imaginació-; pot ser que no tinguin res més a fer que espantar les famílies de baix cost.
La Yolanda es porta el dit als llavis: “Txis”. No vol que diguem la veritat. “Ells no en saben res, han de créixer feliços i sense problemes”. Als seus fills, estranyats pel tràfec de caixes, els ha dit que fumigaran el pis.
Placa “Amb veu de dona”, del Pla de Barris de l’Ajuntament de Barcelona, col·locada als patis: “Partim d’un projecte educatiu on les i els joves del barri són els protagonistes. Desitgem que el món en què viuran estigui basat en la igualtat, el respecte i la generositat”.
