Escric amb les emocions a flor de pell, després d’escoltar els nens de Nou Barris i el Raval cantar “Stop desnonaments!”, al so de Xiula. La Rozalén borda la cançó de la nova i recomanable pel·lícula de Juan Diego Botto, En los márgenes. Ambdues reflecteixen les situacions límit, especialment per a dones i infants, que suposa perdre la llar. Però penso: aquesta angoixa, aquesta impotència, aquest dolor, el comparteixen desenes de famílies setmanalment a les assemblees dels moviments per l’habitatge de la ciutat. Amb molt d’encert, els artistes hi posen música i imatge, en aquests mesos decisius per a l’aprovació de la que podria ser la primera llei estatal d’habitatge. Des d’espais com l’Observatori DESC hi volem posar xifres, des de fa gairebé 10 anys. Aquest és l’objectiu de la publicació d’informes periòdics on, de la mà de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, fem visible la problemàtica dels desnonaments i els talls d’aigua, llum i gas.
La propietat privada, per davant
En el darrer informe Estat de l’exclusió residencial: Impactes de la Llei 24/2015 i altres mesures de resposta avaluem la Iniciativa Legislativa Popular contra els desnonaments i la pobresa energètica que vam impulsar el 2015. Ha permès que entre 5.318 i 11.261 famílies puguin quedar-se a casa seva amb un lloguer social, en lloc de veure’s abocades al carrer. Després que el recurs davant el Tribunal Constitucional suspengués la norma i l’acabés anul·lant en gran part, els diferents moviments i organitzacions hem emprès diverses iniciatives per aprovar noves lleis amb la mateixa finalitat.
Ara bé, la seva aplicació no ha estat senzilla. Les majors dificultats: el poder judicial, que interpreta sovint de forma restrictiva les normes i privilegia sempre el dret a la propietat per davant del dret a l’habitatge; i els grans propietaris, que incompleixen de manera reiterada les lleis que els co-responsabilitzen de la problemàtica habitacional. Per aquest motiu, el rol sancionador dels ajuntaments i la Generalitat de Catalunya és clau.
Pel que fa a les polítiques públiques, el dispositiu innovador d’atenció als desnonaments SIPHO, creat per l’Ajuntament de Barcelona el 2015, i que de fet s’inspira en les pràctiques dels moviments socials, ha donat cobertura al 86,1% dels casos de la ciutat. D’aquests, el 87,4% eren llars amb menors. Ara bé, a finals del 2021 hi havia 668 famílies a Barcelona que esperaven un reallotjament: necessitem multiplicar recursos i lleis protectores per posar aquest llistat a zero.
I després de la moratòria?
Finalment, l’informe analitza l’impacte de les moratòries de desnonaments per la pandèmia que s’han anat prorrogant -amb més de dos anys de vigència-, previsiblement fins que l’esmentada llei estatal d’habitatge entri en vigor. No podem negar que la situació segueix sent d’emergència, amb 11.072 desnonaments el darrer trimestre a Espanya. Ara bé, la moratòria ha aconseguit aturar el 42,3% dels desnonaments a Catalunya el 2021. A dia d’avui, les propostes de la futura llei estatal tan sols preveuen ajornar-los uns pocs mesos, mesura del tot insuficient per als moviments i organitzacions que s’uneixen a la Iniciativa Ley Vivienda, ja que no compleix ni tan sols les recomanacions de Nacions Unides.
L’exclusió residencial i els seus impactes són una evidència i la realitat diària als nostres barris. Ho sap la gent, se’n fa ressó la música i el cine i les dades ho corroboren. S’esperen setmanes -si no mesos- intenses d’estira i arronsa als carrers i al Congrés dels Diputats, on no aniria malament una mica de cinema i de música compromesos per acostar la realitat de milers de famílies als diputats i diputades per tal que s’adoptin d’una vegada per totes les mesures per aturar aquesta vulneració flagrant dels drets humans.
Irene Escorihuela és directora de l’Observatori DESC.
