Com contempla una arquitecta aquesta problemàtica?

Ho veiem com tothom, com un drama. I la nostra perspectiva és que l’habitatge hauria de ser un dret garantit. La voluntat de la nostra professió és construir espais habitables per a la gent i, per tant, com a professionals ens dol veure que això no és possible. En tot cas, quan es parla d’aquest tema es fa d’una manera molt genèrica, i dins el camp de l’arquitectura podríem fer molta autocrítica.

A què es refereix?

Si està passant el que està passant és perquè venim de molts anys en què l’habitatge s’ha utilitzat com una mercaderia. També els arquitectes van usar l’habitatge com un bé de mercat: “Si puc guanyar diners, per què no? Si un promotor em paga bé, tiro endavant”. Però les coses es poden fer d’una altra manera. De fet, ho estem intentant: pots decidir amb qui col·labores i amb qui no, i defensar models que no siguin el convencional.

Quin tipus de model?

Les cooperatives d’habitatge defensen un model que surti del mercat especulatiu. Dins el sector cooperatiu i de l’economia social i solidària, moltes persones intentem cooperar. Proposant lleis, compartint coneixement o fent divulgació d’altres models que desmercantilitzin l’habitatge.

Dins la seva professió, aquesta visió social segueix sent minoritària?

Sí, però cada vegada menys. De fet, s’està produint un boom d’arquitectes socialment conscienciats. El simple fet que cada cop hi hagi més cooperatives d’arquitectura, despatxos on no només hi ha un arquitecte estrella que pensa el projecte, ho confirma. Veure allò que està passant, la crisi habitacional, afecta personalment i professionalment. No tinc la sensació que els arquitectes estiguem totalment alienats de la realitat. Cada vegada hi ha més professionals que pensen en l’impacte d’allò que fan.

L’arquitectura pot donar solucions a l’emergència habitacional o simplement mesures pal·liatives?

Pel que fa a les primeres, n’hi ha moltes. Potser és més difícil amb l’arquitecte de despatx, que depèn dels encàrrecs que li arribin, però es poden proposar altres maneres de viure, que permeten reduir el cost de l’habitatge, a part de desenvolupar alternatives col·lectives i feministes. Altres tipus d’arquitectes, com els urbanistes, tenen molta incidència a l’hora de dissenyar solucions, realitzant planejaments i plans d’habitatge que donen suport a les Administracions i promouen el dret a un lloc per viure digne i assequible.

I quant a les segones, les pal·liatives?

Les mesures pal·liatives no són dolentes, són importants. L’emergència habitacional no només és un problema d’accés: també hi ha molta gent vivint en infrahabitatges. I enfocats en aquesta qüestió, existeixen projectes de gran interès, tant a nivell públic com privat, de rehabilitació, que també són molt útils. Concretament, s’està promovent molt des dels Ajuntaments -també des del de Barcelona- una iniciativa anomenada Àrea de Conservació i Rehabilitació, que consisteix en intervenir el parc d’habitatges existent i rehabilitar-lo perquè sigui més eficient energèticament, més confortable i que tingui més accessibilitat. I això millora de forma notable la vida de les persones que en realitat no poden canviar de pis: si tens problemes d’accés, també tens problemes per moure’t i et quedes on pots.

Què encareix una promoció?

No tinc una resposta unívoca, perquè en una promoció intervenen molts agents: un arquitecte, una constructora, un promotor. Fins i tot l’Ajuntament, que atorga la llicència -i el temps que triga a concedir-la-, influeix en els costos. A nosaltres el que ens agrada qüestionar és fins a quin punt el cost final d’una promoció depèn dels costos materials -que són objectius- o d’altres elements intangibles, com ara el mercat. Un exemple d’això és el preu del sòl: què o qui determina aquest preu? Perquè no hi ha res material, quantificable, objectiu, que faci que el preu del sòl s’apugi: simplement és el mercat. Llavors, que un bé de primera necessitat s’hagi de regir per les regles del mercat, no funciona. Amb la sanitat i l’educació mai se’ns acudiria que això passés.

És possible conjugar qualitat i eficiència amb el fet que un habitatge sigui econòmicament assequible?

Sí. De fet, les cooperatives ho estan fent: el promotor és l’usuari que viurà a l’habitatge, i com que aquest no prioritza un benefici material, sinó el fet que hi pugui viure confortablement, quan ha de prendre decisions, ho fa pensant en això: a nivell de confort tèrmic, de benestar personal… I és per aquest motiu que li acaba sortint un habitatge de qualitat, i al cost previst.

Fa un any, el president de la Generalitat va anunciar una inversió de més de 4.400 milions d’euros per a  la construcció de 50.000 pisos públics fins al 2030. I l’octubre passat va anunciar un pla per fer 210.000 habitatges addicionals, gràcies a la col·laboració publicoprivada.

Em suscita diverses preguntes. Una: quants d’aquests pisos seran de protecció oficial i quants aniran al lliure mercat? Dues: a part d’aquesta iniciativa, es plantegen mesures per retornar al parc d’habitatge disponible els pisos que ara mateix en són fora -pisos turístics, pisos buits en mà de fons voltor…-? Pensem també que construir més no té per què comportar una baixada de preus. En els anys anteriors a la bombolla immobiliària del 2008, es construïa més que mai, i tot i així els preus estaven disparats.

Llavors?

El repte està en restringir les lògiques especulatives. Siguem ambiciosos: per què no pot ser tot l’habitatge nou de protecció oficial? A més, el to general d’aquestes mesures sembla ser el de fer possible l’accés a la propietat. Vivim en un país on accedir a una propietat és qüestió de supervivència, ja que el mercat de lloguer està plagat d’especulació, i esdevé inestable i econòmicament insostenible per als llogaters. És veritat que en els últims anys s’han pres algunes mesures al respecte, però encara queda camí per recórrer. Per tant, estudiem a fons què es pot fer amb el parc construït existent per millorar la situació, i una vegada fet això, valorem quant habitatge nou és necessari.

Mireia Simó, arquitecta i membre de la cooperativa Celobert

Mireia Simó és una jove arquitecta, sòcia d’una cooperativa d’arquitectura que porta el suggestiu nom de Celobert. Arquitecta per l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC) i Màster Universitària en Arquitectura -especialitat de Tecnologia- (UPC, 2021), ha participat en diverses investigacions i publicacions sobre arquitectura feminista, com ara Antología de pensamientos feministas para la arquitectura (UPC Editions, 2022).

L'entrada Mireia Simó, arquitecta: “Que l’habitatge es regeixi per la llei del mercat no funciona” ha aparegut primer a Carrer.

Les associacions veïnals i altres entitats del territori detecten la gran diversitat de problemes que provoca l’encariment de l’habitatge. A les seves portes -o als seus correus electrònics- arriben multitud de peticions d’ajuda. La dificultat per accedir a un habitatge és ja un problema que ens afecta a totes encara que no en siguem conscients. Impedeix l’emancipació del jovent; perjudica el desenvolupament de nens i nenes que han de viure en infrahabitatges; allunya els treballadors i treballadores dels llocs de feina; redueix les millores laborals aconseguides per la lluita sindical; força a tancar comerços de proximitat; anul·la l’efecte de molts ajuts socials; expulsa els pensionistes dels barris i cercles de suport; segresta la renda en el sector immobiliari perjudicant el consum d’altres necessitats… Els lloguers s’han disparat i han convertit l’accés a un habitatge digne en un repte insuperable per a moltes famílies i en una font de desigualtat, vulnerabilitat i pobresa. La concentració de pisos buits en mans de grans tenidors i l’ús de molts altres per a lloguer de temporada o turístic fa que milers d’habitatges no compleixin la seva funció social.

És imprescindible la mobilització ciutadana per situar el dret a l’habitatge al bell mig de les prioritats polítiques i l’acció dels governs. Evitar desnonaments és necessari, però cal anar més enllà. Només amb la implicació de totes les capes de la població podrem començar a revertir la situació. Hem d’evitar que l’habitatge sigui considerat una mercaderia o un producte especulatiu. Ha de ser garantit per les Administracions igual que es garanteix la sanitat o l’educació. Hem d’evitar l’expulsió del veïnat dels nostres pobles i ciutats, invertir el percentatge suficient dels pressupostos, fer els canvis legislatius necessaris i eliminar els privilegis fiscals de les empreses immobiliàries.

L'entrada L’habitatge, com la sanitat i l’educació ha aparegut primer a Carrer.

Carme Arcarazo, dona menuda i enèrgica, ho té tot molt clar pel que fa al problema de l’habitatge: de fet, treballa com a investigadoraen aquest camp a l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). Llicenciada en Ciències Polítiques i Economia a Amsterdam, va viure molt anys a Mèxic, on va realitzar tasques d’acompanyament a persones defensores del territori amenaçades. Va tornar a Espanya el 2020, integrant-se al Sindicat de Llogateres de Catalunya, del qual és la portaveu.

Ens pot fer cinc cèntims sobre la llei?

Es tracta d’una llei d’àmbit nacional, però són les comunitats autònomes qui decideixen si l’apliquen. De moment, només Catalunya ho fa. El que passa és que, malgrat haver-se aprovat el maig del 2023, el Ministerio de Vivienda hi va posar molts entrebancs, de manera que no va ser fins al març del 2024 que va entrar en vigor.

I què diu la norma?

Bàsicament que, a les àrees considerades “tensionades” en l’aspecte habitacional -el 80% de la població de Catalunya viu en aquestes àrees-, s’estableixen una sèrie de mesures. Una d’elles és que entre un contracte i el següent no es pot apujar el preu del lloguer, canviï o no canviï el llogater. Una altra mesura és que si vius en un pis d’un gran tenidor -un propietari que posseeixi cinc immobles o més-, el preu del lloguer estarà regit per l’Índex. Si un gran tenidor pretén cobrar un preu superior a l’Índex, en el nou contracte està obligat a baixar-lo. Finalment, la tercera pota de la llei és que qualsevol pis que no s’hagi llogat mai i entri per primer cop al mercat ha de tenir l’Índex com a topall a l’hora de fixar la mensualitat del lloguer.

Què és l’Índex?

És una mitjana del preu de mercat. L’estableix el Ministerio de Vivienda i és una dada pública, es pot consultar a Internet.

Quina valoració fa el Sindicat de Llogateres de Catalunya d’aquesta llei?

Per a una persona que viu de lloguer en un pis, li ha suposat un gran baló d’oxigen: saps que quan s’acabi el contracte no et podran apujar la mensualitat. I aquesta és una situació molt diferent de la que existia anteriorment. Abans, a les nostres assemblees, la gent ens deia: “El propietari ha dit que o pago 300 euros més o hauré de marxar de casa”. Això ja no pot passar, perquè el màxim serà sempre el preu del contracte anterior. És una gran victòria. Una victòria que pot semblar no tan gran, però és un veritable avenç respecte a la situació anterior, quan et podien duplicar el preu en acabar un contracte.

Sembla tot molt bonic. Hi ha escletxes?

Certament: el lloguer de temporada. Es tracta d’un acord lliure entre dues parts i, en conseqüència, aquestes poden pactar lliurement la duració del contracte. Normalment oscil·la entre trenta-un dies i onze mesos, però no hi ha límits: igual poden ser quaranta dies que tres anys, a voluntat. A més a més, és un contracte completament desregulat, no hi ha protecció de cap mena per al llogater. D’altra banda, el propietari pot decidir lliurement deixar de llogar el pis de manera habitual i passar-se a aquesta modalitat. Doncs bé: el lloguer de temporada no entra en la regulació de preus que imposa la normativa.

Com pot ser que hi hagi un forat així?

No va ser cap sorpresa. Quan estàvem negociant la regulació, abans del maig del 2023, ja vam dir que això passaria. I efectivament, la posició del PSOE va ser que s’havia de donar una via d’escapament a la Patronal Immobiliària: el lloguer de temporada. Això és molt important que se sàpiga: no estem parlant d’una normativa modèlica que, al final, malauradament, ha tingut la fatalitat de presentar una escletxa. No: el PSOE ho va fer conscientment. Va dir: “Deixarem un forat a la legislació perquè no funcioni”. I des del primer dia que es va aprovar, el Sindicat de Llogateres de Catalunya va advertir que, malgrat ser una bona norma, hi havia un forat que s’havia de tapar, perquè, si no, es produiria una fuga d’oferta del mercat habitual cap al mercat de temporada.

Tanmateix, malgrat aquesta “via d’escapament” considerable, el sector immobiliari, el liberalisme econòmic i la dreta política segueixen repetint el mantra que la llei, amb les seves limitacions, el que fa és espantar els propietaris, que prefereixen no posar els seus pisos en lloguer i, per tant, el mercat es restringeix i la gent no pot llogar.

L’única limitació és que ja no poden apujar el lloguer. Però és que venim d’un període de deu anys en què el preu dels lloguers s’ha duplicat a Barcelona. Per tant, jo no em crec ningú que digui: “Ah, llogar ja no em surt a compte”. Això no és veritat. Senzillament es tracta de gent que el que vol és seguir extorsionant i apujant preus. D’altra banda, que vagi a caure l’oferta no està clar. De moment no hi ha tal caiguda. El que argumenten és: “Hi ha menys pisos d’oferta a Idealista” -un dels portals immobiliaris més importants-. Però atenció: que hi hagi menys pisos anunciats no significa que hi hagi menys pisos llogats. Això el que vol dir és que hi ha menys circulació, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa: un llogater el que desitja és estabilitat, romandre al seu pis quant més temps, millor. Abans de la normativa, t’apujaven el lloguer i havies de marxar. Ara, amb el preu estabilitzat, t’hi quedes. Per tant, un habitatge menys a Idealista.

Alguna consideració final?

Sí. Que el que necessitaríem realment és una norma que fes baixar el preu del lloguer, no només impedir que pugi. Per tant, aquesta és una llei de mínims, molt de mínims. I almenys l’escletxa del lloguer de temporada hauria de tapar-se. I la millor manera seria que aquesta modalitat també estigués regulada per la llei. Vols llogar el teu pis per temporada? Perfecte. Però el preu màxim serà el que marqui la normativa. Ja veuries com ningú voldria llogar-lo així, perquè no podrien cobrar les quantitats astronòmiques que cobren ara.

Hi ha hagut intents d’incloure el lloguer de temporada en la regulació?

Fa unes setmanes ERC va aprovar un decret per incloure-hi aquesta modalitat, però el PSC, Junts, PP i Vox el van tombar.

I com el PSC, un partit d’esquerres, pot votar d’aquesta manera?

Jo diria: una formació que vota en contra de les majories i a favor de les elits es pot considerar un partit d’esquerres?

L'entrada Carme Arcarazo: “Cal baixar el preu dels lloguers, no només limitar-lo” ha aparegut primer a Carrer.

Últimamente la hemeroteca no ha sido piadosa con esta normativa. El 27 de julio de 2022, el digital Crónica Global publicaba un artículo cuyo titular la calificaba de “fracaso”: “Colau tapa el fiasco [sic] del 30% para vivienda pública obligatoria con la intervención de 17 promociones”. Y en él podía leerse que, según la teniente de alcalde de Ecología, Urbanismo, Infraestructuras y Movilidad, Janet Sanz, el Ayuntamiento había detectado un “modus operandi de estafa”, consistente en tramitar diversos permisos de obras menores en vez de solicitar una única licencia de gran rehabilitación, a fin de esquivar la obligación de reservar el 30% a pisos de protección oficial. Sanz aseguraba también que se había llevado a cabo una campaña de inspección de 1.368 inmuebles con permisos de obra entre enero de 2019 -con la normativa ya vigente- y abril de 2022, dando como resultado 138 casos de obras que no se ajustaban al reglamento, en 17 de los cuales se debería haber aplicado la reserva del 30%, lo que hubiera supuesto 70 viviendas sociales más desde 2019.

Pero pasemos a fechas más recientes. El pasado 9 de febrero, el diario La Vanguardia publicaba un artículo que comenzaba así: “La obligación de destinar el 30% de los pisos de las nuevas promociones en Barcelona a vivienda social ha paralizado la construcción de obra nueva en la ciudad, pero solo ha logrado que se construyan 52 viviendas protegidas desde que se aprobó en 2018, según los datos presentados hoy por la Asociación de Promotores de Cataluña (APCE)”. Esta entidad destacaba también la caída de la promoción de obra nueva en Barcelona, pues hasta el mismo mes del año pasado se habían iniciado 1.389 viviendas, un 16,6% menos que en 2021. Y su presidente, Xavier Vilajoana, se preguntaba: “Las Administraciones habrían de valorar si, con los años que llevamos, una norma que tenía como objetivo aumentar la vivienda protegida en la ciudad ha conseguido sus objetivos”.

“Una medida que duele”

Lucía Delgado es portavoz de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) de Barcelona. Acerca de estas informaciones, su posición es clara: “Por la respuesta de la APCE, es una medida que duele, que no gusta nada al sector inmobiliario, que lo único que quiere es especular con un bien de primera necesidad como la vivienda”. Y explica que la reserva del 30% “iba destinada a aumentar el parque público de vivienda. Nuestros cálculos preveían que supusiera un aumento anual de 200 pisos de carácter asequible, que no social”. ¿Hay alguna diferencia entre ambos? “Pues que el alquiler de tipo social está por debajo del precio de mercado, pero aun así resulta caro para una familia con ingresos medio-bajos: entorno a 600-700 euros. Un alquiler asequible, en cambio, rondaría los 100-200 euros”. ¿Y aún así los promotores ponen el grito en el cielo? “Sí” -contesta Delgado- “de ningún modo se resignan a vender o alquilar por debajo de los precios de mercado”.

En cuanto a realizar un balance de la medida desde su entrada en vigor, Delgado prefiere no pronunciarse: “No puedo hacer una valoración porque desde que se promulgó ha habido una pandemia global y una guerra como la de Ucrania, hechos que han paralizado el sector de la construcción durante al menos dos años”. ¿Pero qué fue del objetivo de las 200 viviendas anuales? “Obviamente, con estos impasses, el número de pisos ha sido menor al que calculábamos. Pero esperamos que cuando la situación se normalice se vaya a más”. Y en caso de que un futuro gobierno municipal intente eliminarla, avisa: “Para nosotros es una medida necesaria. Por tanto, si intentan suprimirla, nos tendrán enfrente”.

Trampas al solitario

Salvador Torres es fundador y tesorero de la asociación Por un Alquiler Público y Asequible-500×20. Cuando le preguntamos por el 30%, afirma que “Colau se ha hecho trampas al solitario. Es decir, que, si dice la verdad, pierde las elecciones”. Y explica: “Lo que tenemos que hacer es ver la cuestión en perspectiva: el problema que tiene nuestro país es que no existe un parque público de vivienda. Ahora mismo, en Barcelona, la proporción de pisos públicos está entorno a un 2%-3%, mientras que en Europa se sitúa entre el 15% y el 20%”. Teniendo en cuenta que en la ciudad existen más de 800.000 inmuebles, cumplir los estándares europeos supondría entre 130.000 y 160.000 de viviendas públicas. “Por tanto” -afirma Torres- “estamos, no lejos, sino lejísimos de estos estándares. Y Janet Sanz nos habla de 70 pisos de menos”. Y se reafirma en lo que ya declaró a Carrer en 2019: “Según la normativa del 30%, es el constructor el que tiene la potestad de elegir si ese porcentaje se destinará a venta o a alquiler. Y obviamente, preferirá siempre la venta, cuando lo que se necesita son pisos de alquiler asequible”. Delgado, sin embargo, niega este extremo y afirma que, mediante un decreto de la Generalitat de 2019, se estableció la obligatoriedad de destinar el 30% íntegramente a “viviendas de alquiler asequible”.

Pero Torres va más allá y revela un tema desconocido para el gran público: el plan Habitatge Metrópolis Barcelona. “Se trata del gran proyecto de vivienda social de la era Colau. Y aunque propiamente no corresponde al Ayuntamiento, pues se impulsa desde el Área Metropolitana de Barcelona (AMB), la presidenta de esta entidad es la alcaldesa de la capital, y, por tanto, de alguna manera le pertenece. Consistía en solicitar un crédito de 250 millones de euros al Banco Europeo de Inversiones para la construcción de 4.500 pisos en el área metropolitana, de los cuales 2.250 serían de alquiler social en la ciudad de Barcelona, en el plazo de diez años”. “Pero” -añade- “el plan fracasa porque el Ayuntamiento, por normativa europea, debía buscar un socio privado para constituir una sociedad mixta, participada al 50% por ambos. Y los constructores exigieron condiciones que no pudieron ser aceptadas”. “En mi opinión”-remata Torres- “la medida del 30% es la consecuencia del portazo de la iniciativa privada a este proyecto. No les quedó otra salida”.

Construcción de vivienda pública

Si en 2019 el portavoz de 500×20 alababa el “gran esfuerzo” municipal en construir vivienda pese a las “limitaciones financieras” que impone el artículo 135 de la Constitución, hoy se pregunta si el Ayuntamiento puede hacer crecer el parque público de vivienda hasta niveles europeos. “De ninguna manera: para construir vivienda social es obligatorio echar mano de los Presupuestos Generales del Estado, que los gestionan las Comunidades Autónomas. El parque público ha crecido muy poco en Barcelona en estos últimos ocho años, y ha sido un esfuerzo enorme”, enfatiza Torres. Por su parte, Enric Aragonès, portavoz del Sindicat de Llogateres, afirma que “el ritmo de construcción municipal de pisos públicos ha aumentado en los últimos años, pero se podría haber ido más allá. No es suficiente. Haría falta más presupuesto para ello y para hacerlo más rápido. Y más implicación por parte de la Generalitat”.

Mesa de negociación

Otro tema es el establecimiento de una “mesa de negociación con entidades financieras, fondos buitres y grandes propietarios, a fin de que quien no pueda pagar una hipoteca o un alquiler pueda quedarse en su casa en régimen de alquiler social”. Si en 2019 Delgado denunciaba que tales mesas “naufragaban porque la propiedad no quiere llegar a un acuerdo; [y] a los fondos y los bancos sólo les interesa especular con la vivienda”, cuatro años después se reafirma: “Seguimos igual”. “Pero es que además” -añade- “no se están utilizando todos los recursos disponibles”. ¿Qué recursos? “Estos grandes propietarios -por ejemplo la Sareb- están obligados legalmente en muchas ocasiones a ofrecer alquileres sociales a familias que han acreditado su vulnerabilidad, y no lo están haciendo. En este caso, el Ayuntamiento tiene la responsabilidad de sancionar a estos grandes propietarios. Pero la PAH de Barcelona ha requerido al Consistorio información sobre estas multas y, a día de hoy, no hemos recibido respuesta. De momento, no hemos visto transparencia en este aspecto”.

La limitación de espacio nos ha obligado a dejar temas en el tintero: el derecho de tanteo y retracto del Ayuntamiento, el censo de viviendas vacías de la ciudad… Pero, aun así, un balance bastante realista de la gestión de Colau en estos últimos ocho años podría ser el de Salvador Torres: “Si atendemos a lo que han hecho en el pasado otros gobiernos municipales, o lo que hace la Generalitat o el Gobierno central, que es cero, este Ayuntamiento ha hecho mucho, y con un presupuesto mucho más bajo. Ahora bien, si atendemos a las necesidades reales de vivienda de la población, evidentemente se ha quedado corto”. Y si atendemos a las expectativas que la propia Colau levantó, podríamos añadir.

Competencias municipales en vivienda

El artículo 85 de la Carta Municipal de Barcelona indica que “la planificación, la programación y la gestión de la vivienda pública, en régimen de propiedad y de alquiler, en el término municipal […], corresponden exclusivamente al Consorcio [de Vivienda]”, en el que la Generalitat tiene el 60% de los votos y el Ayuntamiento, el 40%. El artículo 86, dice que el “Plan general debe reservar espacios para la vivienda en cualquier régimen de protección pública” y que “los planes especiales deben reservar espacios para esta finalidad, siempre que técnicamente sea posible”.

L'entrada Ocho años de vivienda con Ada Colau ha aparegut primer a Carrer.

La propietat privada, per davant

En el darrer informe Estat de l’exclusió residencial: Impactes de la Llei 24/2015 i altres mesures de resposta avaluem la Iniciativa Legislativa Popular contra els desnonaments i la pobresa energètica que vam impulsar el 2015. Ha permès que entre 5.318 i 11.261 famílies puguin quedar-se a casa seva amb un lloguer social, en lloc de veure’s abocades al carrer. Després que el recurs davant el Tribunal Constitucional suspengués la norma i l’acabés anul·lant en gran part, els diferents moviments i organitzacions hem emprès diverses iniciatives per aprovar noves lleis amb la mateixa finalitat.

Ara bé, la seva aplicació no ha estat senzilla. Les majors dificultats: el poder judicial, que interpreta sovint de forma restrictiva les normes i privilegia sempre el dret a la propietat per davant del dret a l’habitatge; i els grans propietaris, que incompleixen de manera reiterada les lleis que els co-responsabilitzen de la problemàtica habitacional. Per aquest motiu, el rol sancionador dels ajuntaments i la Generalitat de Catalunya és clau.

Pel que fa a les polítiques públiques, el dispositiu innovador d’atenció als desnonaments SIPHO, creat per l’Ajuntament de Barcelona el 2015, i que de fet s’inspira en les pràctiques dels moviments socials, ha donat cobertura al 86,1% dels casos de la ciutat. D’aquests, el 87,4% eren llars amb menors. Ara bé, a finals del 2021 hi havia 668 famílies a Barcelona que esperaven un reallotjament: necessitem multiplicar recursos i lleis protectores per posar aquest llistat a zero.

I després de la moratòria?

Finalment, l’informe analitza l’impacte de les moratòries de desnonaments per la pandèmia que s’han anat prorrogant -amb més de dos anys de vigència-, previsiblement fins que l’esmentada llei estatal d’habitatge entri en vigor. No podem negar que la situació segueix sent d’emergència, amb 11.072 desnonaments el darrer trimestre a Espanya. Ara bé, la moratòria ha aconseguit aturar el 42,3% dels desnonaments a Catalunya el 2021. A dia d’avui, les propostes de la futura llei estatal tan sols preveuen ajornar-los uns pocs mesos, mesura del tot insuficient per als moviments i organitzacions que s’uneixen a la Iniciativa Ley Vivienda, ja que no compleix ni tan sols les recomanacions de Nacions Unides.

L’exclusió residencial i els seus impactes són una evidència i la realitat diària als nostres barris. Ho sap la gent, se’n fa ressó la música i el cine i les dades ho corroboren. S’esperen setmanes -si no mesos- intenses d’estira i arronsa als carrers i al Congrés dels Diputats, on no aniria malament una mica de cinema i de música compromesos per acostar la realitat de milers de famílies als diputats i diputades per tal que s’adoptin d’una vegada per totes les mesures per aturar aquesta vulneració flagrant dels drets humans.

Irene Escorihuela és directora de l’Observatori DESC.

L'entrada Música i dades contra els desnonaments ha aparegut primer a Carrer.

L'entrada El problema de l’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Des de la PAH de Barcelona vam intentar adaptar-nos a la nova situació, tot reiniciant els nostres assessoraments col·lectius dels dilluns (les assembles de benvinguda) en format online només un mes després de la declaració de l’estat d’alarma i l’establiment del confinament estricte. Alhora, des del primer dia hem estat publicant guies i documents útils -de lliure accés al nostre web– sobre les mesures impulsades pel Govern central i la Generalitat per tal de donar eines a tota persona que es trobi en una situació de dificultat envers el seu habitatge.

Seguim creient que, més enllà de les institucions, l’empoderament ciutadà és la millor eina per garantir els nostres drets.

I què n’han fet, les institucions?
Per això, hem analitzat i desgranat cada nou reial decret-llei aprovat per l’executiu de Pedro Sánchez i incidit, amb major o menor èxit, perquè s’establissin les mesures més garantistes possibles. Així, als pocs dies de declarar-se l’estat d’alarma, es van aprovar un paquet de mesures en el marc de l’anomenat “escut social”. La iniciativa pretenia protegir les famílies que viuen sota règim de lloguer, així com aquelles que no podien fer front a les seves quotes hipotecàries.

La primera i més important de les mesures ha consistit en una moratòria de desnonaments, que s’ha anat prorrogant, i que fins fa poc tenia un abast molt limitat. Això és així perquè la suspensió de llançaments només incloïa aquelles persones que s’havien vist directament afectades des d’un punt de vista econòmic per la crisi del coronavirus: nous desocupats, ERTO o reducció d’ingressos en el cas d’autònoms o circumstàncies anàlogues.

Com es pot veure, la moratòria no comprenia totes aquelles famílies que ja es trobaven en una situació de precarietat abans de l’esclat de la pandèmia. A més, només s’hi podien acollir les persones que provenien d’un problema de lloguer -impagaments i finalitzacions de contracte-, tot excloent el gruix de població vulnerabilitzada que s’ha vist forçada a ocupar un habitatge per pura necessitat.

La Generalitat, pel seu cantó, va impulsar a principis de novembre un decret llei per intentar frenar les xifres de desnonaments als nostres barris. Després de la paralització dels jutjats de març a setembre, les comissions judicials van actuar a tota màquina a Barcelona i en només un mes -del 17 de setembre al 23 d’octubre- els Jutjats de Primera Instància de la ciutat van ordenar fins a 443 desnonaments. El decret català pretenia evitar el desallotjament d’aquelles famílies vulnerables segons la Llei 24/2015 que visquessin en habitatges de grans tenidors.

Malgrat que se’n van suspendre alguns, la realitat és que durant aquests últims mesos s’han executat un gran nombre de llançaments, amb la cobertura en moltes ocasions de les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que des de setembre, coincidint amb l’arribada del nou conseller Miquel Sàmper, han destinat més recursos que mai a tallar carrers i actuar amb violència contra els col·lectius pel dret a l’habitatge, fins i tot han aplicat sancions a activistes via llei mordassa.

Molta lluita per davant
En aquest context, vam arribar al mes de desembre, quan, després d’una gran campanya de pressió ciutadana en l’àmbit estatal liderada per la PAH, va aprovar-se una ampliació de la moratòria de desnonaments, ara sí, més extensa que l’anterior. Primer, inclou aquelles famílies que ja es trobaven en una situació precària abans de la Covid. Segon, ofereix protecció -encara que amb limitacions- als casos d’ocupació sense títol.

És evident que les mesures impulsades fins a dia d’avui no són la solució al gran problema de l’habitatge a casa nostra i que tan sols faciliten certa cobertura en casos d’emergència, però no és menys veritat que sense la pressió de la ciutadania organitzada i els grups en defensa de l’habitatge, aquests decrets mai no s’haguessin aprovat. Ens queda per davant un any de molta lluita, on serà més necessari que mai treballar colze amb colze en defensa dels drets col·lectius, però com portem anys dient, amb la força de la gent SÍ SE PUEDE!

Josep Babot Barbero és membre de PAH Barcelona

L'entrada 2020, plou sobre mullat en el dret al’habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Els darrers quatre mesos de 2020 han estat marcats per un augment dels desnonaments immobiliaris a Barcelona respecte als dos quadrimestres anteriors. De setembre a desembre, els jutjats han ordenat el llançament de centenars de famílies a les quals han exigit que abandonin les seves llars. Paradoxalment, mentre s’executaven aquestes ordres, les autoritats imposaven un toc de queda nocturn i instaven la ciutadania a «quedar-se a casa» per frenar la segona onada de Covid-19.

Segons el Servei d’Intervencions en Situacions de Pèrdua d’Habitatge i Ocupacions (SIPHO), conegut com la unitat antidesnonaments de l’Ajuntament de Barcelona, només entre el 14 de setembre i el 23 d’octubre, es van ordenar 443 desnonaments a la ciutat –1.211 persones es van veure afectades, entre les quals 463 menors-. Això significa una mitjana de més de 80 desnonaments setmanals, una xifra que per a la regidora d’Habitatge, Lucía Martín, “no és estranya”, perquè és similar a la que es registrava abans de la pandèmia.

Va ser al setembre, amb l’atenció posada en la represa de l’activitat educativa, quan es van produir els primers desnonaments a Barcelona, tot i que la moratòria decretada pel Govern espanyol prohibia els llançaments fins al 2 d’octubre. Es tractava d’ordres tramitades abans del primer estat d’alarma que havien quedat paralitzades arran de la crisi sanitària i que llavors es començaven a executar.

“L’escut social” plantejat pel vicepresident de Drets Socials i Agenda 2030, Pablo Iglesias, tenia fissures i no protegia tota la població vulnerable. La moratòria, que s’estendria fins al gener de 2021, només evitava el llançament de famílies en situacions de vulnerabilitat provocades per la pandèmia. Això indignava les entitats d’habitatge, que no entenien la diferenciació i demanaven la paralització de tots els desnonaments de persones vulnerables.

El passat 3 de novembre la Generalitat va aprovar un decret llei per evitar tots els llançaments de persones vulnerables durant el segon estat d’alarma. Tanmateix, el Govern català no té la competència per prohibir desnonaments, i els sindicats d’habitatge van titllar de farsa el decret i van instar la Generalitat a sancionar els grans tenidors -bancs, fons d’inversió i propietaris de més de 15 habitatges- que no ofererien lloguers socials a famílies en situació de vulnerabilitat.

Després d’un pols entre els socis de govern, PSOE i Unidas Podemos, el 22 de desembre es va aprovar finalment el decret llei que hauria d’aturar els desnonaments de persones vulnerables durant l’estat d’alarma vigent, que finalitza el 9 de maig de 2021. Aquest decret contempla que tota família vulnerable, independentment de si la seva situació de vulnerabilitat ha estat provocada per la Covid-19, pugui quedar-se a la seva llar mentre l’administració busca una alternativa d’habitatge digne -una operació que no hauria de prolongar-se més de tres mesos i que exclou albergs-.

Tanmateix, les entitats d’habitatge desconfien del nou decret. El portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona, Santi Mas de Xaxàs, assegura que “tenim molta por que això torni a ser un decret “de titular”, però que després, si el text no està ben fet i ben tancat, puguin fer-se reinterpretacions, i que no funcioni”.

Infància desprotegida
15 de desembre. Han passat tres setmanes de l’anunci de la suspensió de tots els desnonaments i s’estan discutint els darrers punts del decret. Al Bloc Gayarre, a Sants, quatre famílies amb menors, entre els quals un nadó de dies, són desnonades amb la intervenció dels agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra, que carreguen contra els activistes que intenten, sense èxit, impedir el llançament.

Aquesta és la realitat que es viu al carrer i l’experiència traumàtica que han de viure les persones afectades. Per això, les entitats es mobilitzen per donar suport a les famílies i acompanyar-les durant el procés. És el cas de l’Assemblea de Vallcarca: el seu vocal, Iruberto Moner, explica que tenen diferents línies de treball, com concentracions per aturar llançaments i l’establiment d’un pis d’acollida temporal per a persones desnonades. També treballen en la creació d’una borsa de propietaris ètics que ofereixen lloguers assequibles a famílies vulnerables.

L’ús excessiu de la força i les multes de fins a 600 euros estan darrere de les crítiques de les entitats vers les intervencions dels Mossos en els llançaments. El responsable de l’Associació de Veïns i Veïnes de Ciutat Meridiana, Filiberto Bravo, afirma que “actuen de pinxo i de forma violenta, sabent de sobres que nosaltres no fem servir cap violència generalment”, mentre que el Grup d’Habitatge de Sants ha informat que Interior ha multat amb una quantitat acumulada superior als 30.000 euros més de 45 persones, acusades de desobediència a l’autoritat i de “falta de respecte”, que van participar en una manifestació contra l’especulació immobiliària al febrer.

Més enllà de l’aprovació del nou decret llei, queda molt per fer, asseguren les entitats. La problemàtica de l’habitatge existia abans de la pandèmia i continuarà després, si no es canvia la legislació. A més, la crisi econòmica i social derivada de la pandèmia pot arrossegar moltes persones a escenaris de pobresa i vulnerabilitat i és fonamental crear una xarxa que els garanteixi el dret a l’habitatge.

Mas de Xaxàs considera que “la solució definitiva és l’aprovació d’una llei d’habitatge que reconegui clarament la funció social de l’habitatge, que tregui l’habitatge del mercat especulatiu i del mercat d’inversió i que sobretot obligui qualsevol gran propietari que vulgui desnonar una família vulnerable a oferir-li lloguer social”. També reclama l’ampliació del parc d’habitatge públic, que a Barcelona només és de l’1,5% -l’estàndard europeu és del 15%-.

El diagnòstic d’un malalt desnonat no pot canviar, però el d’una persona vulnerable que perd el seu dret a l’habitatge sí.

L'entrada L’any del «queda’t a casa» acaba amb més desnonaments ha aparegut primer a Carrer.

La problemàtica relacionada amb l’habitatge s’agreuja i no hi ha solucions prou valentes per fer-hi front. Així ho veu Lucía Delgado, una de les cares més visibles de la PAH de Barcelona. Amb ella fem balanç del paper de l’administració davant d’aquesta emergència i abordem les respostes que han articulat els moviments socials.

A principi de febrer, el Parlament de Catalunya va validar el nou decret llei de mesures urgents en matèria d’habitatge, aprovat pel Govern el desembre passat i que havia estat negociat amb els moviments socials. Quina valoració en fas?

El decret representa una ampliació de la Llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica. Estem contentes perquè implica que a Catalunya hi haurà més famílies protegides davant la vulneració d’aquest dret.

A més, no només abordem l’emergència en el cas de desnonaments i impagaments, sinó que posem sobre la taula les pujades de preu i les extincions dels contractes de lloguer, que quan s’acaben acaben produint desnonaments. I també hem pogut incloure la qüestió de les ocupacions. Llavors, aquest decret és un avenç? Sí. Però és suficient? No.

Sense una llei que reguli el preu del lloguer és difícil resoldre la situació…

La regulació de preus és una cosa més que s’ha de fer, però no és l’única. Avui tenim dos grans problemes: l’emergència habitacional i la manca de parc públic o assequible d’habitatge. La gent que no pot pagar el preu de mercat, que està molt inflat, no té un lloc on anar, malgrat que sí que hi ha pisos disponibles.

En l’ADN de la PAH hi ha la reivindicació que tots els habitatges que venen d’execucions hipotecàries, així com els de la Sareb i els de Bankia, passin a aquest parc mitjançant la cessió obligatòria. Vull dir que la regulació és necessària, però hi ha altres maneres de començar a moure la maquinària.

En aquest sentit, la Generalitat ha aprovat decrets per mobilitzar els habitatges provinents d’execucions hipotecàries o per posar un impost als bancs amb pisos buits. En paral·lel, l’Ajuntament de Barcelona ha imposat sancions a tres entitats bancàries i ha dut a terme la primera expropiació d’un pis de la banca per tenir-lo buit. Són mesures prou valentes? Per què no han tingut més recorregut?

És que detectar que un pis és buit i iniciar un expedient sancionador és complicat. S’han de creuar les dades del cadastre amb les de consum de subministraments, i després, s’ha d’anar presencialment als habitatges i comprovar-ho, perquè molts estan ocupats.

Fins ara, ens trobàvem amb l’excusa que no multaven o no expropiaven perquè el pis no havia estat dos anys buit, però això amb el decret canvia. Esperem que s’incrementin les sancions o les possibles expropiacions, i en paral·lel, que a la gent que estigui ocupant se li faci un lloguer social obligatori. És una de les coses que vam posar sobre la taula.

I això el decret ho recull?

Sí, però només per a les persones que estiguin ocupant des d’abans del 30 de juny de 2019. La Generalitat va fixar aquest límit perquè considerava que, del contrari, estaria fomentant l’ocupació.

Però la gent no desapareixerà, i la que vingui després no tindrà aquesta garantia. Això és perquè les ocupacions són un tabú. Es criminalitzen les persones que ocupen perquè no tenen alternativa habitacional, però ningú no els dona una solució. Segurament, la majoria de famílies que són a les meses d’emergència esperant un habitatge, deuen estar ocupant un pis.

En aquest ‘mentrestant’, a Barcelona s’estan gastant un munt de diners en reallotjar-les en albergs i pensions, però no és una bona solució. No són llocs on viure-hi, la gent hi pot estar un temps però la situació no es pot cronificar, perquè té afectacions en la seva vida i en la seva salut. El pilar per desenvolupar-te com a persona és tenir una llar, un espai on sentir-te segura, i si aquest dret es vulnera, el resultat és una societat malalta.

El decret llei obliga els grans tenidors a oferir un lloguer social de set anys a famílies vulnerables abans d’iniciar un procés de desnonament…però què passa amb les famílies desnonades que vivien en pisos de petits propietaris?

Amb aquest decret, a partir dels 15 habitatges es considera la persona com a gran propietària i també estarà obligada a fer un lloguer social. L’ACE està molt enfadada amb el decret i l’està atacant, però aquesta línia es va fixar després d’una negociació, i nosaltres no hi estem d’acord.

Tenint en compte la situació de crisi crònica i l’emergència habitacional que vivim, entenem que qualsevol persona que tingui més de 5 pisos ja no els té com a mitjà per poder viure’n. Parlem de famílies que viuen d’això des de fa molts anys, i qüestionem que n’hi hagi algunes que hi guanyen molts diners a costa de vulnerar el dret a l’habitatge.

Tornant als pisos buits, l’Ajuntament va fer un cens en què va determinar que hi ha aproximadament 10.000 habitatges buits a la ciutat. Com s’han fet servir?

Nosaltres dèiem que s’utilitzés aquest cens per posar sancions als habitatges buits i que es comencessin a aplicar les mesures, que no perdessin ni un segon. Sé que han fet captació d’alguns d’aquests habitatges oferint un aval, com descomptar l’IBI als propietaris, per exemple, a canvi que els pugui gestionar l’Ajuntament amb lloguers assequibles.

És positiu però no ha tingut molta acceptació, i és que per fer això, hi ha d’haver un canvi de mentalitat social. La gent encara no veu l’habitatge com un dret sinó com un bé per enriquir-se. Cal més sensibilització per part de les institucions.

Una de les batalles que va guanyar la PAH és el discurs que la gent que s’havia hipotecat no eren ‘tontos’ ni avariciosos, però amb el lloguer encara no hi ha hagut aquest canvi, i és fonamental que es produeixi.

El marc competencial de la Generalitat i l’Ajuntament en matèria d’habitatge és limitat, però això es fa servir com a excusa a vegades?

Des de la PAH sempre diem que si la societat organitzada és capaç de fer lleis, no entenem per què les administracions no es mouen fins que senten la nostra pressió. És flipant, perquè tenen experts, però no tenen la imaginació que es té des del carrer. No sabem quines són les seves mesures estrella, no existeixen.

Si t’hi fixes, vam haver de ser nosaltres els que vam desenvolupar la Llei 24/2015 o els que vam pressionar amb el decret. I a nivell estatal, passa exactament el mateix.

Com funciona la Mesa d’emergència a Barcelona? Està servint per donar resposta a les famílies en situació de vulnerabilitat?

És un drama, està saturada. Ara hi ha unes 450 famílies que compleixen els requisits -que tenen un informe d’exclusió residencial i una ordre de desnonament- i que estan esperant que els donin un habitatge.

Aquests són els casos que s’accepten, però tenim un problema molt greu amb la gent que no té la nacionalitat espanyola i que queda fora de la mesa, per molt que estigui pendent d’un desnonament. És molt incongruent, com també ho és que hi hagi famílies que no hi tenen accés encara que tinguin una demanda de desnonament, perquè encara no tenen l’ordre.

Llavors només poden aspirar a ser reallotjades les famílies acceptades a la mesa?

I ni tan sols en aquests casos el reallotjament és mecànic. Primer han d’entregar tota la documentació perquè la valorin i els diguin si els falta algun paper o si són òptimes per a la mesa. I el més probable és que, en aquest període en què estan esperant un pis, que es pot allargar més de dos anys, es produeixi el desnonament. Llavors, o van a una pensió o alberg, o van a casa d’un familiar, o ocupen. No hi ha més alternatives.

Aquestes 450 famílies deuen ser la punta de l’iceberg…

Hi ha unes 600 famílies més que estan en pensions. Algunes provenen de la mesa, però d’altres no.

Una situació greu que tenim a Barcelona i de la qual no se’n parla massa són les famílies que viuen rellogades en una habitació, compartint pis amb altra gent. Són famílies que no poden pagar un lloguer i opten per això, però moltes vegades fins i tot els imposen restriccions pel que fa a l’ús de la cuina o del lavabo.

I quan la propietat decideix fer-les fora perquè prefereix tenir un únic inquilí, se’n van al carrer i no poden accedir a la mesa d’emergència, perquè no han patit un “desnonament’” com a tal. Moltes vegades acaben en pensions perquè tenen un informe de vulnerabilitat dels serveis socials, però insisteixo, no pots tenir famílies vivint així ad eternum! Jo puc entendre que l’administració estigui desbordada, perquè la situació és molt bèstia, però els moviments socials som els que més propostes ideem per fer-hi front.

Propostes com ara?

Doncs potser els habitatges de titularitat pública es poden rehabilitar com a apartaments temporals dignes i amb tots els serveis, per exemple. O potser les administracions poden llogar pisos del mercat. Això faria que les famílies sortissin de l’agonia. De moment, l’Ajuntament de Barcelona només ha impulsat les promocions dels contenidors APROP, que valorem molt positivament, però van molt lents.

Alguns partits polítics van criticar la iniciativa, argumentant que la solució hauria de ser mobilitzar el parc d’habitatge buit censat enlloc de fer ús d’aquesta mesura.

Nosaltres vam anar a veure els APROP amb els usuaris i estaven encantats, perquè venien de situacions molt complicades. Demanàvem solucions ràpides i no ho han estat, perquè des de l’anunci fins que s’han fet els primers pisos contenidor han passat 4 anys, però com a mínim és una alternativa digna i hi estem d’acord.

Ha de ser una mesura transitòria -mentre a les famílies no els assignin un pis-, és clar, però se n’han de fer molts més. Calen més mesures valentes i imaginatives.

L'entrada «Les ocupacions són un tabú» ha aparegut primer a Carrer.

El 30% para vivienda social
En materia de vivienda, sin duda la normativa “estrella” promulgada por el Ayuntamiento durante el mandato de Colau ha sido la que establece que las nuevas construcciones o rehabilitaciones de inmuebles en Barcelona deberán destinar un 30% a vivienda social, a precios asequibles. Así lo asegura, por ejemplo, la web del Observatori DESC, la entidad social donde la actual alcaldesa trabajó varios años antes de acceder al cargo, así como el portavoz de su gobierno y primer teniente de alcalde, Gerardo Pisarello, además de su pareja, Vanesa Valiño, jefa de gabinete de la Concejalía de Vivienda, quien incluso llegó a dirigir la entidad. “Esta norma la impulsaron la PAH, el Sindicato de Inquilinos, la Favb, el Observatori DESC y la ABTS (Asamblea de Barrios por un Turismo Sostenible). Es decir, la impulsó la ciudadanía, no el Ayuntamiento”, afirma Lucía Delgado, portavoz de la PAH de Barcelona. Y por eso mismo, no ve “fisuras” en ella. “Es que la hemos forzado nosotros”, asegura con un punto de orgullo. “Es más” -añade- “la normativa del 30% es un cambio de paradigma en todo el Estado: imagínate, obligar a un promotor privado a destinar ese porcentaje a vivienda social era impensable hasta hace poco. Por eso, ahora los promotores inmobiliarios están interponiendo recursos en contra”.

Salva Torres, por el contrario, sí ve fisuras. Torres es tesorero de Por un Alquiler Público y Asequible-500×20, una asociación surgida en 2006 y que tiene prohibido por estatutos recibir cualquier clase de ayuda o subvención. Este activista denuncia que “quien decidirá si ese 30% destinado a vivienda social se pone a la venta o se dedica a alquiler social, será el promotor. Y obviamente, el promotor preferirá ponerlo en venta”. “Con lo cual” -asegura- “el precariado de esta ciudad, la población más vulnerable, al no tener un perfil financiero, esto es, al no ser solvente económicamente para los bancos, lo tendrá muy difícil para optar a estos pisos. Porque tendrán que pedir una hipoteca, ¿verdad?”. Un argumento que la portavoz de la PAH rebate afirmando que “el 75% de la población barcelonesa puede acceder a la hipoteca de una vivienda social”. Aunque reconoce que el empresario puede, efectivamente, decidir si ese 30% lo destina a venta o a alquiler. “Es una putada”, reconoce.

Programa, programa, programa
Convendrán conmigo en que la mejor forma de evaluar una acción de gobierno es comparar el programa electoral de un partido con las medidas concretas que ese mismo partido pone en práctica tras acceder al poder. Pues bien, en el programa electoral de Bcn En Comú para las municipales de 2015 existía un capítulo titulado “Evitar los desahucios por motivos económicos”, donde figuraban las propuestas que se ofrecían a los barceloneses en materia de vivienda. Veamos.

La primera se titula “Aumentar los recursos de las oficinas de vivienda”. Y nuestros dos activistas coinciden en que el Ayuntamiento ha cumplido este punto. “Ahora existe algo que antes no había” -señala Torres- “son unos equipos llamados SIFO (Servicio de Intermediación y Mediación Municipal), que están integrados en las Oficinas de Habitatge de cada distrito, y que median entre la propiedad y los inquilinos o hipotecados”. Un servicio valioso por cuanto contribuye, en su opinión, a paliar una situación que se da en España y que considera “única” en Europa: “que la mayor parte de los desahuciados son abandonados a su suerte por el Estado y por las administraciones”.

La siguiente medida habla de establecer una “mesa de negociación” con entidades financieras, fondos buitres y grandes propietarios, a fin de que quien no pueda pagar una hipoteca o un alquiler, pueda quedarse en su casa en régimen de alquiler social. “El Ayuntamiento lo está haciendo. Otra cosa es que lo consiga. De hecho, muchas veces no lo consigue, aunque habría que preguntarles a ellos”, afirma Torres. Y revela que desde 500×20 se han dirigido al Consistorio para pedir que “la única solución que dé una Oficina de Vivienda no sea regalar el piso al banco y la concesión de un alquiler social”. “Porque” -denuncia- “lo que está pasando es que, a quienes hicieron esto, se les está acabando el contrato de alquiler social y los bancos no quieren renovarlo”. Y Lucía Delgado asegura que sí se establecen tales “mesas de negociación”, pero que naufragan “porque la propiedad no quiere llegar a un acuerdo; a los fondos y los bancos sólo les interesa especular con la vivienda”.

También falta dinero
La tercera propuesta consiste en que el Ayuntamiento aplique el llamado “derecho de tanteo y retracto” (es decir, que tenga preferencia en cualquier operación de compraventa inmobiliaria) para poder así ampliar el parque de vivienda social. Pero la falta de presupuesto la limita considerablemente, según 500×20. Y en cuanto al siguiente punto -”Garantizar apoyo a los pequeños propietarios afectados por impagos de alquiler”, a la vez que se promueve “el alquiler social de la vivienda” en caso de inquilinos en dificultades económicas-, Salva Torres vuelve a mostrarse pesimista: “en estos casos el alquiler social es imposible porque los contratos ya firmados están en el mercado libre. Si bien es verdad que algunos propietarios han llegado a acuerdos con el Ayuntamiento para ceder sus viviendas en alquiler social, se trata de un porcentaje residual. Como no se les obligue, lo veo difícil”. Y Lucía Delgado confirma que “muchas veces no les interesa ceder sus inmuebles, no ya en alquiler social, sino a un alquiler a precio más bajo que el mercado, el precio que se daba en Barcelona hace cuatro años”.

Finalmente, el último punto del Programa habla de “ampliar el parque de vivienda social” mediante medidas como la construcción de vivienda o multar los pisos vacíos en poder de los bancos. Salva Torres alaba el “gran esfuerzo” municipal en construir vivienda “pese a las limitaciones financieras que impone el artículo 135 de la Constitución”. Pero en cuanto a sancionar a entidades bancarias, Lucía Delgado denuncia que “hasta la primera semana de marzo, en que se han multado a dos fondos buitres por valor de 2,8 millones de euros -sanciones que a nuestro entender llegan tarde, a punto de expirar el mandato municipal-, sólo se habían sancionado a dos bancos en Barcelona. En Terrassa, en cambio, donde hay unas PAH muy activas, han sido 17. Como PAH de Barcelona hemos de hacer autocrítica, pero la responsabilidad es del Ayuntamiento”. Y no es su única queja: “otra de las promesas de Colau era confeccionar un censo de viviendas vacías. Se lo pedimos al principio del mandato y, cuatro años después, aún no está acabado: sólo hay 17 barrios censados de 73”.

¿Vaso medio lleno o medio vacío?
A la pregunta de “¿está satisfecho con la gestión de Ada Colau en política de Vivienda durante su mandato?”, la portavoz de la PAH de Barcelona, Lucía Delgado, se niega a dar una respuesta categórica: “Es que no es una cuestión de blanco o negro, sino que hay 50.000 grises”. Aunque afirma que “si en el Ayuntamiento no hubiera habido el gobierno que ha habido, medidas como la del 30% para vivienda social hubieran sido imposibles o mucho más difíciles de aprobar. Nos han dejado incidir y participar activamente en la vida política, algo impensable en otras épocas, como la del alcalde Trias”.

Por el contrario, Salva Torres, de 500×20, asegura que “ha hecho lo que ha podido dentro de los estrechos márgenes que le deja el sistema; ha quedado muy lejos, no ya de las expectativas de sus votantes, sino de su propio programa”. Es más: “Ha maquillado la realidad, presentando como “éxitos” cosas que no lo eran, porque si decía la verdad tendría un problema de cara a las próximas elecciones”. ¿Vaso medio lleno o medio vacío? Como relataba el periodista Toni Sust en un reciente artículo publicado en El Periódico, la revolución de Ada Colau no ha sido “ni la que auguraban sus detractores ni la que esperaban algunos de sus seguidores”. Seguidores como aquel que exclamaba, desencantado: “Lo que yo esperaba es que derribásemos el Hotel Vela”. De momento, la revolución tendrá que esperar.

L'entrada Luces y sombras sobre la vivienda en la era Colau ha aparegut primer a Carrer.

Doctor en Antropologia Econòmica, Palomera és especialista en habitatge, transformació urbana i sector immobiliari-financer. Fa recerca a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma Barcelona i a La Hidra Cooperativa, i ha estat investigador convidat al Graduate Center de Nova York i a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París.

A casa seva, el portaveu del Sindicat de Llogaters predica amb l’exemple: sempre ha viscut de lloguer. I també n’ha patit les conseqüències: el 2017, pocs mesos després que es comencessin a fer les reunions del grup promotor del Sindicat -amb entitats socials, assemblees de barri, veïns, afectats i, fins i tot, propietaris preocupats-, l’amo del seu pis -que ho era també de tot el bloc, i d’un altre edifici més!- va exigir-li una pujada del 30%.

Res que no hagin patit milers de barcelonins i barcelonines els darrers anys.

En què consisteix aquesta ‘bombolla’ del lloguer?
L’economia neoliberal interpreta que hi ha bombolla quan es registren uns alts nivells d’endeutament. Nosaltres utilitzem el concepte quan els preus augmenten de forma artificial, de manera que hi ha una desproporció entre els ingressos de la gent i els lloguers.

I com s’apugen els lloguers “de forma artificial”?
A través de la reforma del mercat de l’habitatge del 2012; una intervenció decidida de l’Estat, llavors governat pel Partit Popular (PP), que va posar una catifa vermella perquè els grans fons d’inversió -a través de les socimis– poguessin comprar habitatge i destinar-lo a lloguer, amb grans beneficis fiscals.

El 2013, a més, es va reformar la llei d’arrendaments urbans, que reduïa la durada dels contractes i facilitava l’expulsió del llogater al primer impagament. El PP va aconseguir que qui vivia de lloguer estigués sotmès a una constant rotació, que es generés una demanda artificial. Al 2015, els preus van començar a disparar-se.

Quin era l’objectiu d’aquests canvis legislatius?
Els llogaters havien començat a augmentar el 2008. No perquè el lloguer fos més atractiu, sinó perquè molts no podien o no volien hipotecar-se. Quan veuen que s’hi pot fer negoci, l’Estat lubrica el procés i, en comptes de fer política d’habitatge, fa política d’especulació amb l’habitatge: converteix el lloguer en un negoci atractiu per al capital financer.

El 30% de les finances globals ja es destinen a mercats immobiliaris; en molts casos per destinar-lo al lloguer. O per mantenir l’habitatge buit. Al centre de París hi ha 40.000 habitatges buits. I a Nova York, més de 200.000. L’habitatge ha esdevingut un mer refugi del capital financer.

Quina és la situació a Barcelona?
S’han adaptat les condicions de vida de la població a les necessitats de les empreses immobiliàries i els fons d’inversió, que sovint utilitzen capital provinent de les finances globals. Elix és un fons d’inversió de capital suposadament català que treballa cada vegada més amb capital de Wall Street -de KKR, gestionada per un ex de JP Morgan-; i s’està dedicant a comprar edificis a Barcelona.

Molts fons d’inversió compren i buiden habitatges suposadament per llogar-los, però els mantenen buits 18 o 24 mesos. Per després vendre’ls.

Tot això afecta els petits propietaris, que també acaben apujant els preus?
Sí. Blackstone, que sovint s’ha quedat pisos provinents de la crisi hipotecària, apuja els preus per sobre de la mitjana, independentment de l’estat de l’habitatge. Quan el petit propietari veu que un pis en pitjors condicions que el seu es lloga a un preu superior, potser no farà una pujada tan forta, però n’apujarà el preu. És veritat que, quantitativament, els fons d’inversió no controlen una part tan gran del mercat, però són una influència.

I en tot això, on queda el dret a l’habitatge que garanteix la Constitució?
Crec que molt poca gent discutiria que l’habitatge ha de ser un dret universal com la sanitat, l’educació o les pensions. Però l’Estat sempre ha format part de l’engranatge de la indústria immobiliària. Des del franquisme. Abans que Margaret Thatcher digués que calia privatitzar l’habitatge públic a Anglaterra, Franco i el seu Ministeri ja havien conclòs que calia finançar habitatge amb diner públic perquè després, al cap d’uns anys, s’incorporés al mercat privat.

Molts polígons de la perifèria barcelonina es van aixecar així.
Als anys setanta, el moviment veïnal va criticar molt aquell model de ciutat. Però es va fer una lectura sobretot urbanística. La gran carència -no només del moviment veïnal- és no haver defensat que no només volem pisos, sinó que els volem públics i de lloguer.

Si no s’hagués privatitzat el que es va construir des dels cinquanta, tindríem un 40% d’habitatge públic. El PSOE i el PP, en democràcia, han sostingut aquesta política franquista d’habitatge.

Hi ha qui diu que obligar les immobiliàries a destinar el 30% dels pisos nous o rehabilitats a habitatge protegit contribuirà a fer pujar els preus.
És curiós que aquells que es beneficien de les pujades diguin: “Compte, que amb això pugen els preus!” [Somriu].

Els preus es formen a partir del preu del sòl. Si el promotor sap que vendrà el 30% dels pisos a un preu més baix, voldrà pagar menys pel sòl, perquè n’esperarà menys benefici. Qui surt perjudicat? El propietari del sòl; la màxima expressió del rendista. No està malament que qui no aporta res en el procés productiu obtingui menys rendes.

La gent s’ha resignat a marxar fora de la ciutat?
Més que gentrificació, en el sentit de desplaçament de la població fora de la ciutat i substitució per unes classes més benestants, el que veiem és que una majoria de la ciutadania s’està veient sotmesa a una precarietat residencial. Hi ha persones que en cinc anys han viscut en tres habitatges en el mateix barri. La gent vol seguir vivint a la seva ciutat. O ha de viure a la seva ciutat, perquè treballa aquí o hi té l’escola dels nens.

Llavors allò que diuen que els veïns del centre marxen fora i fan pujar els preus…?
Això és un rumor. Una llegenda que també reprodueixen alguns experts. Que ens ensenyin un estudi que demostri aquest procés d’expulsió i desplaçament concatenat a l’àrea metropolitana. La idea del desplaçament és atractiva. Però no tenim dades. I l’evidència més aviat ho desmenteix. Els preus es van disparar en paral·lel al mateix temps a tot arreu.

Com punxem la bombolla?
Cal vincular els preus de l’habitatge als sous. Cal que l’Administració faci un índex de preus que inclogui variables socioeconòmiques, com ara la renda familiar o l’índex d’atur. L’Administració no és Idealista: l’índex no pot reflectir només els preus de mercat, com s’ha fet a Alemanya. Si es fa així, estem legitimant els preus en un context de bombolla.

També exigim que, com ja passa a Alemanya o a Àustria, el contracte es renovi automàticament, a menys que hi hagi una necessitat familiar del propietari o una causa de força major. Això dona estabilitat al lloguer i fa que hi hagi alternatives a hipotecar-se de per vida. Cal vincular el lloguer a l’estabilitat i la seguretat, com històricament s’ha fet amb la hipoteca.

L'entrada «El PSOE i el PP han sostingut la política franquista d’habitatge» ha aparegut primer a Carrer.

“El lloguer ha estat de segona fila a Espanya si el comparem amb la compra de pisos”, diu la Lourdes, i afegeix que la seua problemàtica ha estat invisible socialment. El 2017 hi ha hagut 44.000 contractes vençuts de lloguer a Barcelona, que van ser signats al 2014. “Això ens va fer pensar que hi hauria 44.000 problemes per renovar-los: pujades abusives de preus o canvis de condicions, conversions en lloguer turístic sense llicència, etc”. Per això, el Sindicat neix amb “voluntat de promoure canvis, i per això necessitem molta gent darrere, tant d’afiliació com de col·lectius que se sumin a les nostres reivindicacions”.

La situació que viu Barcelona, és igual en altres capitals europees?
Hem estat els únics que hem comprat de forma majoritària, la resta d’europeus lloguen molt més que nosaltres i tenen molt més habitatge públic. A Barcelona, dels 200.000 contractes de lloguer només un 2% són d’habitatge públic. A ciutats com Berlín o París el parc d’habitatge públic suposa entre el 35 i el 40% de l’oferta. Això modera els preus i fa que la ciutadania tingui moltes més opcions a part del “mercat”. A Berlín, tot i que ara té una certa tendència a liberalitzar l’habitatge, durant molts anys s’han vigilat molt les situacions d’especulació i s’han regulat els preus.

A més, a Europa estan organitzats: fa temps que hi ha sindicats de llogaters per protegir els seus drets, tal i com aquí ha passat amb els sindicats de treballadors. Hi ha altres factors sobre els quals podem incidir, com la cultura de la compra pròpia d’Espanya (que limita molt el mercat del lloguer i fa que els preus pugin). A banda, en moltes capitals europees hi ha molt més espai no urbanitzat on poder construir habitatge social, cosa que a Barcelona no passa. Una opció interessant (i ràpida) aquí seria la compra o expropiació d’habitatge ja construït per fer habitatge social. L’únic problema pot ser el preu de compra.

Quines demandes plantegeu?
S’han d’aplicar diferents mesures, amb una de sola no farem res. Però la més important per a nosaltres és canviar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Entre els canvis que proposem hi ha ampliar la durada dels contractes (que ara és de tres anys) i posar un topall de preus. Això tindrà un efecte relatiu si al mateix temps no es fa més habitatge públic de lloguer, cosa que genera més oferta i fa baixar els preus. A més, hem de regular i controlar els pisos turístics i aconseguir, per exemple, que l’Ajuntament faci inspeccions i retiri els apartaments que no tenen els permisos, com es va fer amb AirBNB. Per aconseguir això, necessitem no només el sindicat, sinó sumar molts col·lectius preocupats per l’habitatge.

Quina estratègia fareu servir per assolir les reivindicacions?
Hem de fer pressió a totes les administracions. Per exemple, la LAU és d’àmbit estatal, només pressionant a la plaça Sant Jaume no aconseguirem canvis en aquest sentit. Per això ens volem vincular a altres iniciatives similars d’arreu d’Espanya: han sorgit propostes com el Sindicat a Sevilla, Gran Canària, Madrid, Màlaga, Pamplona, Palma de Mallorca…

Aposteu per estratègies de pressió directa o de mediació amb els propietaris en cas de desnonaments de lloguer?
Hi ha més desnonaments invisibles que visibles en el cas dels lloguers. Estarem presents en tots els àmbits possibles a l’hora d’aturar-los: amb mobilització, resistència, negociació, amb la gent que està sola. L’opció de la resistència la tenim sobre la taula, com un llogater que decideixi no marxar i continuar pagant el preu que considera acceptable (l’anterior amb un increment). Potser acabi marxant, però trigarà més temps (mig any o un any) i també pot aconseguir que els propietaris, siguin petits o grans, es prestin a negociar.

Organitzeu accions col·lectives?
Hi ha el que anomenem “pisos en lluita”: diferents edificis de la ciutat on hi ha una majoria de llogaters conscienciats, els coordinem perquè comparteixin lluites. Un sol aconsegueix menys que quan hi ha molta més gent i fan més força. Treballem a partir d’estratègies de resistència als increments abusius que he comentat abans. També treballem amb el teixit associatiu pel dret a l’habitatge als barris, del qual tenim molt per aprendre, per donar-nos suport i treballar en xarxa.

També hem engegat la campanya “desnonaments invisibles”, ja que la invisibilitat és el que defineix aquelles situacions en les quals el llogater ha de marxar. I marxa perquè se li acaba el contracte, als tres anys mínims que marca la llei, perquè no li volen renovar o perquè puja notablement el lloguer (entre un 50% i un 80%) i no pot assumir-lo. I és una realitat poc coneguda socialment. Ara mateix la compra d’habitatge ha decaigut, hi ha més gent que lloga i això fa que hi hagi més desnonaments de lloguer que de compra.

L’administració vigila de forma suficient els pisos turístics, el mercat immobiliari i la banca (com a grans propietaris de pisos de lloguer) per fer prevaldre l’interès general?
L’administració a vegades sembla que estigui a favor d’aquests agents. Els llogaters estem del cantó que no ens agrada estar, on hi ha abusos. Per això volem canviar la LAU, per evitar situacions de vulnerabilitat. Per què s’han de renovar els contractes cada tres anys? A qui beneficia això? Als propietaris grans i als bancs. El propietari petit que va comprar el pis als seixanta o setanta per a la filla i la filla va marxar fora i ja no el vol, lloga aquell pis per tirar endavant, i li interessa un llogater estable que no li doni problemes, ja que és part dels seus ingressos habituals.

Què provoca l’especulació en el preu dels lloguers?
Una part molt important està relacionada amb els pisos turístics. A Barcelona hi ha edificis sencers esperant a ser llogats a turistes sense la llicència corresponent. La banca continua tenint molts pisos buits. Com menys pisos hi hagi al mercat, i s’ha d’afegir que no n’hi ha de lloguer públic, més cars seran els lloguers. El preu se suposa que el fixa el mercat, però en una situació de clar desavantatge per al llogater. No actua la llei de l’oferta i la demanda, hi ha una dinàmica especulativa en la qual els propietaris (especialment els grans) tenen més poder: la situació no està equilibrada.

Això provoca que la gent marxi fora, no ja del barri sinó de Barcelona. Fins i tot ho estem exportant al voltant: situacions com les que t’he descrit estan passant a Santa Coloma, Badalona, i va creixent. I això fa que t’allunyis del barri, dels parents, dels amics, que hagis de canviar d’escola per als fills… Ja no és que s’estiga expulsant els més pobres, que també, és que s’expulsa tothom.

El preu de lloguer l’hauria de marcar algú altre que no fos el mercat?
El preu l’hauríem de poder controlar. S’haurien de poder crear les condicions i els instruments, amb les institucions i la ciutadania, per poder influir sobre el preu, ja que l’habitatge no és una mercaderia sinó una necessitat. I aplicar mesures perquè els preus no canviïn ni s’apugin tan ràpidament ni tan brutalment com els actuals.

L'entrada «Per evitar els abusos s’han de poder controlar els preus del lloguer» ha aparegut primer a Carrer.