El fet de subvertir aquest ordre polític ha convertit els feminismes en un objectiu prioritari per a l’extrema dreta. “La dreta vol un model de dona sotmès a un rol tradicional. La nostra proposta és una amenaça perquè entenem que el gènere va més enllà del sexe biològic”, afirma una membre de La Lluna del Clot, un col·lectiu transfeminista que celebra enguany el desè aniversari. El 2019 van fer un mural al mercat per denunciar la gentrificació i reivindicar-lo com un espai del barri ocupat per dones i identitats dissidents. Pocs dies després, apareixia marcat amb pintades de Vox: “Els va molestar perquè el mural era un exemple de vida comunitària i diversa, i això va en contra del que ells promouen: el seu discurs es basa en l’odi i en assenyalar l’altre”.

El cas no és aïllat. Assumpció Justo, de l’Associació Veïnal del Casc Antic, explica que el 2018 van fer al carrer de la Bòria un mural on apareixen dones rellevants en la història del feminisme, una obra que “ha patit agressions masclistes constants”. La primera, signada pel partit polític esmentat més amunt, va anar dirigida contra la figura d’Angela Davis -filòsofa, política i activista feminista-. L’última, aquest mateix any, va consistir a pintar nikabs a totes les dones representades. Justo identifica l’acció amb l’extrema dreta: “Aquesta pintada s’ha repetit de manera coordinada en altres ciutats i pretén culpabilitzar els magrebins. Però al barri ja sabem que no han estat ells: les dones musulmanes al barri no porten nikab i, quan vam anar a explicar-ho a la mesquita, van venir a netejar les pintades juntament amb altres veïnes”.

Canvi d’estratègia

El discurs feixista ha passat d’una retòrica obertament antifeminista a instrumentalitzar la defensa de les dones per atacar la migració, mentre reforça un ideal de família tradicional, nacional, blanca i heterosexual. “La dreta no vol dones amb hijab, les vol tancades a casa”, resumeix Justo. Rocío Vilaró, de la Vocalia de Feminismes de l’Associació Veïnal de Sant Antoni, treu conclusions similars: “Ara, l’extrema dreta dissimula amb el feminisme, ataquen la gent migrada del barri, la seu de Mujeres Pa’lante o el sensellarisme. Nosaltres vam fer el 2022 un mural amb referents feministes que apareixia cada dos per tres amb esvàstiques; fa temps que no ens passa. El que sí fan es posar-nos sota la persiana de l’associació cartells trencats de les nostres activitats o posar enganxines als punts liles amb imatges de Trump, Milei o Meloni”.

Els atacs visibles al carrer no són els únics: els discursos d’odi també han tingut una gran acollida a l’esfera digital. A les xarxes han sorgit defensors dels drets dels homes, incels -homes cèlibes involuntaris-, youtubers misògins i gurús de la seducció. “La masclosfera és una resposta reaccionària a l’avenç del feminisme. Aplega espais en línia que difonen discursos misògins i antifeministes, normalitzen la discriminació i legitimen la violència. Les plataformes digitals són molt laxes amb el control d’aquests continguts”, explica l’Andrea, de FemBloc, una iniciativa que combat les violències masclistes digitals. “Les xarxes socials són gratuïtes perquè nosaltres som el producte. I els discursos d’odi donen molts beneficis, perquè provoquen reaccions emocionals de rebuig que generen més activitat i, per tant, més diners. Això acaba sent un altaveu que polaritza el debat públic, legitima la violència sexual i afavoreix processos de radicalització ideològica”.

A més de la proliferació de discursos reaccionaris, l’anonimat de les plataformes permet atacs individuals i col·lectius a dones i dissidències de gènere. “La cibermisogínia provoca violències sexuals: rebre contingut sexual explícit no consentit; patir sexpreading [difusió de fotos sense permís]; extorsió, i ara, amb la intel·ligència artificial, està sorgint la suplantació de la imatge, que encara no està regulada. També es promouen continguts que imposen cossos perfectes que poden tenir efectes molt negatius com, per exemple, l’obsessió de les nenes amb l’skin care [la cura de la pell]”. Davant d’aquesta situació, l’Andrea assegura que és molt important la prevenció i l’autodefensa digital: “Hi ha moltes eines per fer front a aquestes situacions i és molt important saber com actuar davant d’un atac, conèixer què respondre i què no, i saber com denunciar contingut. Com més es denuncia, més possibilitats hi ha que la plataforma respongui”.

Aquest entramat moltes vegades passa del carrer a la política pública amb el finançament d’organitzacions antiavortistes lligades a l’extrema dreta. Segons l’Associació Drets Sexuals i Reproductius, entre el 2020 i el 2024 més de 50 entitats antiavortistes van rebre 7,8 milions d’euros en subvencions públiques. Barcelona n’ha notat els efectes: “El passat 8 de març vam denunciar que a l’Hospital de Sant Pau no es practiquen avortaments”, expliquen a La Lluna del Clot.

Als carrers i a les xarxes, els transfeminismes lliuren una batalla a les polítiques de dretes i recuperen una eina essencial: la memòria. En el seu desè aniversari, La Lluna del Clot ha organitzat una ruta sobre les genealogies feministes del barri per rescatar històries de dones i dissidències: “Volem recuperar com el barri s’ha construït amb solidaritat i comunitat. La memòria és la millor defensa davant l’extrema dreta”.

L'entrada Divers i comunitari, el feminisme que incomoda la dreta ha aparegut primer a Carrer.

Una emoció ben coneguda

Si tens un destí segur on arribar, sovint ho fas amb les claus ben agafades entre els dits, després de modificar l’itinerari per evitar el bar masculinitzat de certa cantonada o a punt per arrencar a córrer si fa falta. Altres, trucant a una amiga per evitar que algun desconegut se t’apropi o amb un esprai pebre casolà a la mà: la potinga l’hauràs feta gràcies a una recepta que t’han fet arribar en un taller d’autodefensa feminista.

Mireia Muñoz Miquel, professora d’autodefensa feminista, fa 20 anys que fa tallers per a noies, dones i identitats dissidents de gènere. Ha treballat per a serveis públics de prevenció de les violències masclistes, centres cívics, instituts i grups autogestionats. Muñoz explica a Carrer que la por és una emoció molt comuna entre les participants i, per això, és clau no negar-la, sinó entendre com funciona i aprofitar-la per defensar-se.

A classe, a més d’eines físiques amb tècniques d’arts marcials i esports de contacte, Muñoz també treballa l’autopercepció de víctima. “Ens han ensenyat que una dona o identitat dissident sola de nit és vulnerable, i el discurs que hi ha al darrere les fa culpables del que els pugui passar, per exposar-se. Tot plegat, una trampa per continuar exercint el control sobre els nostres cossos, mantenint el discurs del terror sexual i, per tant, el privilegi dels homes cis en l’ocupació de l’espai públic”, rebla.

Luciana Pellegrino, d’Auge Feminista, fa anys que treballa amb la Favb organitzant marxes exploratòries per fer un diagnòstic de com perceben l’espai públic les dones. “L’experiència canvia segons el barri. Al Raval, per exemple, hi ha dones grans que no surten després de les vuit del vespre i les joves sempre van acompanyades, i això limita molt la seva llibertat i circulació”. Per canviar aquesta situació, les dones no demanen més presència policial, sinó més il·luminació i un manteniment dels carrers més acurat.

Espais que generen por

Les males experiències en tornar a casa, però, no només passen per la foscor dels carrers -que augmenten de forma significativa la percepció d’inseguretat-: també es donen en el transport públic. Moltes dones i persones LGTBIQ+ han patit intimidacions i s’han vist obligades a baixar del metro o l’autobús quan no els tocava. Tot i que no és molt conegut, les línies de NitBus disposen d’un servei de baixada a demanda: la usuària avisa el personal de conducció d’on necessita baixar i el bus s’atura al lloc més proper i segur.

Les dues professionals coincideixen en la necessitat d’impulsar un urbanisme feminista. “El transport públic i el carrer de nit són espais molt vulnerabilitzadors. En part, per com estan dissenyats i pensats, en benefici del capital i els poders hegemònics i no a favor de les persones que l’habiten, i en part perquè formen part de l’imaginari del terror sexual.

Són espais que ens generen por, tant si és comú que en un lloc concret hi hagi agressions com si no ho és”, reflexiona Muñoz. A Auge Feminista consideren que la seguretat passa per aconseguir que hi hagi vitalitat als carrers, comerços oberts i espais segurs on gaudir de l’oci nocturn. També treballen a generar una xarxa d’autocura als barris, amb la creació de punts liles en els establiments, perquè ofereixin prevenció i assistència en cas de patir una situació de violència masclista.

Per una ciutat segura

La manifestació nocturna prèvia al 8 de març portava com a nom “La nit és nostra” i reivindicava que les dones i les identitats dissidents de gènere ocupin la nit sense por de ser agredides. La convocatòria d’enguany, tot i la pluja, va aplegar 2.000 persones i s’hi escoltava el càntic “la nit és nostra, cap agressió sense resposta”. Les dones i dissidències ja no s’esperaran més: han ocupat els carrers, han passat a l’acció i estan teixint complicitats perquè la Barcelona de nit comenci a ser insegura per als agressors i no per a elles.

L'entrada La nit és nostra ha aparegut primer a Carrer.

La pandèmia ha estat un punt d’inflexió en relació amb l’organització col·lectiva. El moviment feminista se n’ha ressentit?
Montserrat Cervera (M. C.): Veníem dels anys 2018 i 2019 on hi va haver un desbordament, i el repte era consolidar aquesta gent. Però llavors apareix la pandèmia i ens tanca a casa. La virtualitat ens ha permès mantenir el contacte i fer alguns debats, però amb les trobades físiques ens engresquem les unes a les altres, i no poder-les fer s’ha notat moltíssim. A banda, a l’aïllament se li han sumat els efectes de la malaltia en si mateixa, la manca de feina, la precarietat o la qüestió de la salut mental. Ha estat una estocada forta per als moviments socials i ara som en un moment de resistència i de recomposició.
Milena Duch (M. D.): Tota la mobilització social ha quedat tocada després de la covid. Però, en l’àmbit feminista, penso que hi ha un afegit: l’autocrítica constant. Això és bo, però a la vegada pot ser una mica paralitzador. Moltes de les coses que s’han plantejat les hem recollit com a certes, perquè potser per context i per racisme no s’incloïen prou els discursos de les dones migrades, o la diversitat sexual i de gènere, per exemple. Però, a la vegada, des de determinades esferes de poder s’han aprofitat algunes d’aquestes escletxes per incidir i desmobilitzar, o fins i tot per apropiar-se del discurs i desradicalitzar-lo.

En quin sentit?
M. D.: Hi ha discursos de poder que s’aconsegueixen introduir dins del moviment, que no és monolític, i ara estem recuperant-nos de la polarització que hi ha hagut arran dels discursos transmisògins, per exemple. O producte de les xarxes socials, que són una ficció i que a vegades s’han fet servir com a canal per desvirtuar debats que, de fet, ja es tenien dins del feminisme, però respecte dels quals hi havia consensos, almenys a Catalunya.
M. C.: Penso que, en aquests anys d’eclosió, s’han mostrat les grans crisis. El moviment feminista anticolonial va fer una crítica al moviment blanc i això va ser molt important, perquè va canviar dinàmiques. L’altra qüestió és el tema trans, que ha travessat d’una manera diferent. No és que aquí no existeixin aquestes postures o les postures abolicionistes, però no s’han dedicat tant a fer una competència salvatge com ha passat en altres contextos. La gent que s’ha mobilitzat amb aquestes premisses de destrucció aquí ha estat molt minoritària. A Catalunya hi ha veus de tot tipus, però treballem a través de consensos i de línies vermelles.
M. D.: En alguns llocs de l’Estat espanyol, com Madrid, hi va haver dues manifestacions paral·leles. Em fa la sensació que, allà, la proximitat de les institucions i els partits ha volgut enderrocar les bases mobilitzades. I hi ha una resistència molt forta, però s’ha intentat imposar una polarització que potser no era tan real a nivell intern.

Alguns mitjans de comunicació han posat el focus sobre un altre dels debats presents en el si del moviment, que consisteix en la tensió entre un suposat feminisme punitivista i d’un altre d’antipunitivista.
M. C.: Per molt que puguem creure en l’antipunitivisme i que sigui una perspectiva que ens agradi, abordar la violència des d’un punt de vista comunitari té moltes dificultats, perquè no tenim capacitat per gestionar-la a nivell de barris, per exemple. I a la vegada, volem que una part de les lleis es compleixin. Moltes vegades ens queixem que les lleis no serveixen per res, però al mateix temps volem que siguin al màxim de justes per protegir els drets de les dones. És a dir, exigim els mínims que hem aconseguit arrencar de la institució, i en paral·lel, creiem que hem d’anar construint coses diferents. Ens trobem amb aquesta contradicció.
M. D.: En el moment d’eclosió del moviment hi va haver un augment molt fort de conscienciació de les violències, per part de dones cada vegada més joves, que transcendien les militants de base. I en aquesta presa de consciència col·lectiva davant la violència hi ha una part del feminisme que comença a parlar d’autodefensa. Llavors, surten algunes veus parlant de feminisme punitivista, però jo els posaria un interrogant molt gran. És perillós fer servir segons quins termes que poden arribar a qüestionar aquesta conscienciació i a desincentivar que es facin públiques les agressions, quan era una cosa molt important que s’havia aconseguit.

En l’àmbit català, tenim un Govern que s’autodenomina feminista i que inclou, per primera vegada, una conselleria de feminismes. Ho viviu com una oportunitat?
M. C.: La part positiva és que, d’aquesta manera, el discurs pot arribar a alguna gent a la qual no havia penetrat. Hem de ser conscients, però, dels límits que té la institució. Per tant, més que com una oportunitat, ho hem de veure com una via més, i mantenir-hi relació. Ara bé, hem de tenir clar que això no vol dir que ja ho hem conquerit tot i que el patriarcat s’ha acabat.

Llavors, el fet que el moviment feminista tingui presència a les institucions pot ser desmobilitzador? És un dels riscos?
M. C.: Podria ser-ho. Quan les institucions agafen el discurs del moviment feminista i hi incorporen algunes de les companyes que en formaven part, es perd potencial. Això és un perill, perquè són dones de molt valor que deixen de ser en el moviment per ser a les institucions, amb totes les contradiccions que això comporta. I a banda, pot ser que algú es pregunti: “Però si ja sou a l’Administració, què més voleu?”. Per tant, insisteixo: el tema és no menysprear la relació que es pugui establir, però tenint en ment que la transformació és en el moviment feminista autònom i en l’autoorganització, no en la institució.
M. D.: Vivim en el món en què vivim i seria ingenu pensar que no necessites ser a tot arreu, però és fonamental que les institucions estiguin supeditades al carrer. I també és essencial que les dones que hi són vinguin del moviment feminista per pura legitimitat. Tanmateix, és cert que la institucionalització és perillosa, perquè pot ser desmobilitzadora si no es manté un respecte al moviment autònom. Fa la sensació que, per a certs sectors, és com si ja s’hagués aconseguit l’objectiu i que, per tant, es pogués abandonar el conflicte. Però no: conflictuar és important, i si hi ha companyes que són a l’Administració els hem d’exigir encara més. I és important tenir sempre present que les institucions no són nostres, encara que hi puguem tenir representació. No són de les dones de classe treballadora del país, perquè al final protegeixen interessos que responen a tot el contrari de les necessitats de la majoria.

En el marc de les darreres mobilitzacions feministes hi ha hagut casos d’activistes que han acabat encausades. Això és contradictori amb el discurs de les institucions en relació amb el moviment?
M. D.: Amb el moviment feminista ha passat el que passa amb qualsevol moviment que pot capgirar l’statu quo. Mentre era només una qüestió de discurs no hi havia problema, però en el moment en què comencen a haver-hi mobilitzacions més fortes que alteren una mica l’ordre, la resposta és la repressió policial i institucional. Però, a més, en el cas feminista, passa que les reaccions contràries també venen per part de certs sectors que se senten amenaçats pel fet que les dones estiguin fent allò que mai s’haguessin pensat que farien: sortir al carrer i mobilitzar-se. Per a alguna gent, que les ties impulsin manifestacions combatives és la cosa més impensable del món, i contraataquen amb expressions d’odi.
M. C.: Hi ha companyes que han dit que, a l’hora de pujar a un furgó policial, tenen por. Algunes expliquen que han rebut comentaris denigrants o que les han tocat. Això és la representació de la repressió en el cos de les dones; és odi i és masclisme. La denúncia d’aquests casos no només s’ha de fer des d’una perspectiva antirepressiva, sinó que també ha d’incidir en tot el que implica que les dones tinguin protagonisme en les lluites socials, i la violència afegida a la qual s’exposen.

L’any vinent s’inicia un nou cicle electoral i totes les projeccions diuen que l’extrema dreta podria créixer i que podria haver una nova correlació de forces al Congrés dels Diputats. Quina lectura en feu? Com hauria de reaccionar el moviment feminista davant d’aquesta ofensiva?
M. C.: Malgrat totes les crítiques que fem als partits que ara governen a Catalunya i a Espanya, sabem el que ha representat el feixisme històricament. La pujada de Vox i tot el que comporta és un dels reptes del moviment feminista, i per això ens hem d’enfortir i defensar-nos perquè no avancin. Haurem de recuperar la nostra força i teixir vincles de solidaritat, fer aliances contranatura, si cal, perquè les conseqüències de no enfrontar aquesta amenaça poden ser horroroses.
M. D.: S’ha banalitzat la presència d’aquesta gent a les institucions i dels grupuscles d’extrema dreta que prenen la forma de societat civil. I, per això, és molt important teixir una aliança entre el moviment feminista, el moviment LGTBI i el moviment de persones migrades, per enfrontar-nos-hi. Al final, tenir una ofensiva feixista és un problema per a tota la classe treballadora, però només cal llegir la seva propaganda per veure que apunten, particularment, contra les dones, contra la dissidència sexual i de gènere, i contra les persones migrades. Nosaltres, que som qui històricament hem rebut la violència de l’extrema dreta, haurem de ser les primeres que formem aquest front antifeixista per frenar-la. Ens hi va la vida. De fet, ja espanta veure ara el nivell d’agressions LGTBIfòbiques. Ara bé, la lluita antifeixista no pot recaure només en els col·lectius més susceptibles de rebre violència; cal que s’articuli des de tots els flancs abans no sigui massa tard i repetim la història. Seria desastrós.

Dues dones i una lluita

Montserrat Cervera és historiadora i una de les veus més acreditades del feminisme antimilitarista. La seva trajectòria de lluita, de fet, es va vincular inicialment amb l’antifranquisme. Va militar a la Lliga Comunista Revolucionària i va viure la mort del dictador des d’una presó de Madrid, on s’hi va estar quasi tres anys arran de la seva detenció quan preparava una manifestació. Milena Duch, per la seva banda, és politòloga especialitzada en feminismes i estudis de gènere, i també membre del col·lectiu Suport i Autonomia Lesbofeminista (La SAL).

L'entrada Montserrat Cervera i Milena Duch: “La institucionalització del feminisme pot ser desmobilitzadora” ha aparegut primer a Carrer.

Atenció i prevenció

L’espai, que canalitza les polítiques públiques feministes de la localitat, va requerir una inversió inicial de més de tres milions d’euros. “Algunes persones qüestionaven aquesta despesa, però ningú no ho fa quan es construeixen camps de futbol”, recorda Muxí. Avui estan en funcionament la planta baixa, on hi ha la sala d’actes i exposicions, i la subterrània, on s’ha instal·lat el Centre de Documentació i Memòria de les Dones i el Centre d’Informació i Atenció integral a les Dones (CIRD), un dels projectes més destacats de l’equipament. “Estem desenvolupant un model que va des de l’atenció fins a la prevenció. Rebem moltes peticions de dones que necessiten fer consultes jurídiques sobre la separació o l’herència, o que viuen situacions abusives i necessiten acompanyament”, explica Silvia Migueiz, directora de la Ciba. També aborden les demandes de noies menors d’edat: “Treballem les masculinitats i l’autoestima”, agrega.

En l’actualitat, s’està duent a terme la segona fase de recuperació de la fàbrica, amb una inversió de més de quatre milions d’euros, que inclou les dues plantes superiors, que haurien d’estar disponibles el març del 2023. S’hi oferirà un espai residencial per cobrir situacions d’urgència, així com aules per dur a terme tallers formatius i espais de coworking. Les usuàries que s’hi estiguin formant o estiguin treballant, comptaran amb el servei de l’àrea infantil, que ja està en marxa, per poder deixar les criatures.

Participació de les dones

La participació de les dones és un dels objectius de la Ciba. Mostra d’això és el mural distintiu Temps de Dones, d’Irantzu Lekue, que hi ha a la façana de l’edifici i que és fruit del treball comunitari entre col·lectius locals i el Consell de Dones -que reuneix perfils de diferents àmbits i que és un òrgan consultiu i informatiu del Consistori-. “Hi havia dones que volien que la part rural hi estigués representada; també que hi apareguessin referents de la ciutat i internacionals; i altres volien que quedés plasmat el moment històric en què les dones van segrestar un autobús per reclamar que el transport arribés a tots els barris”, recorda Migueiz.

Una política transversal

A Santa Coloma de Gramenet han volgut aplicar polítiques públiques feministes de manera transversal, més enllà de l’àrea d’igualtat. Per exemple, en l’urbanisme. “Les ciutats estan construïdes amb una mirada androcèntrica i això repercuteix en què no es tenen en compte necessitats com ara la seguretat o la il·luminació dels carrers”, manté Maribel Cárdenas, directora de Polítiques d’Igualtat de l’ajuntament colomenc.

L’aposta per l’urbanisme feminista com a motor de canvi va començar a rodar fa tres anys amb la remodelació de la plaça d’en Baró. “La gent no feia ús d’aquest espai perquè des de fora no tenia visibilitat”, recorda Muxí. L’urbanisme amb perspectiva de gènere implica tenir en compte el parer de tots els agents implicats, per això el procés de participació va incloure dues sessions de reflexió amb gent gran i persones cuidadores d’infants i una amb els nens i nenes de cinquè de primària de l’escola Torre Balldovina. A partir dels resultats obtinguts, les arquitectes d’Equal Sarre van dissenyar una plaça oberta, visible, que fomenta el joc no estereotipat, amb més arbustos, arbres i zones confortables.

En la mateixa línia es va impulsar el projecte Empatitzem. “L’espai central del pati el fan servir pocs nens que juguen a pilota, i la resta de nens i nenes es queden als racons”, apunta Muxí. Els infants van dir-hi la seva i l’ús del pati “es va reorganitzar perquè tingués una dimensió igualitària i coeducativa”, afirma Cárdenas.

De la Xarxa Violeta als punts liles

Una altra iniciativa en clau de dona i amb la implicació del veïnat és el projecte Santa Coloma Xarxa Violeta, que compta amb la participació d’uns tres-cents establiments -entre els quals hi ha locals d’oci nocturn, benzineres i farmàcies-. Si alguna persona pateix una agressió masclista, es pot adreçar a qualsevol comerç de la xarxa, que, quan calgui, s’encarregarà d’activar el protocol d’actuació i coordinació professional. Iniciatives similars s’han començat a implantar en altres municipis metropolitans. A Barcelona, per exemple, la Favb va començar a desenvolupar el 2021 una xarxa de punts liles al Besòs i el Maresme, que preveu ampliar a altres barris al llarg del 2022.

L'entrada Santa Coloma entoma les problemàtiques de les dones ha aparegut primer a Carrer.