Ha estat una nit més. Una nit més a la feina, en una festa amb els col·legues o en el pis d’una amiga. Toca tornar a casa i gairebé mai falta el comentari recurrent, les unes a les altres: “Escriu quan arribis”. Molts cops no s’escriu, perquè poques vegades passa tornant a casa: la majoria de les agressions que pateixen les dones són en l’entorn més proper o en locals i espais d’oci nocturn. Els agressors conviuen entre nosaltres amb més tranquil·litat de la que sembla. Però de vegades sí que passa. Per això, travessar la porta de casa quan tornes de nit és alliberador. Si tens casa -i no vius amb el teu agressor-.
Una emoció ben coneguda
Si tens un destí segur on arribar, sovint ho fas amb les claus ben agafades entre els dits, després de modificar l’itinerari per evitar el bar masculinitzat de certa cantonada o a punt per arrencar a córrer si fa falta. Altres, trucant a una amiga per evitar que algun desconegut se t’apropi o amb un esprai pebre casolà a la mà: la potinga l’hauràs feta gràcies a una recepta que t’han fet arribar en un taller d’autodefensa feminista.
Mireia Muñoz Miquel, professora d’autodefensa feminista, fa 20 anys que fa tallers per a noies, dones i identitats dissidents de gènere. Ha treballat per a serveis públics de prevenció de les violències masclistes, centres cívics, instituts i grups autogestionats. Muñoz explica a Carrer que la por és una emoció molt comuna entre les participants i, per això, és clau no negar-la, sinó entendre com funciona i aprofitar-la per defensar-se.
A classe, a més d’eines físiques amb tècniques d’arts marcials i esports de contacte, Muñoz també treballa l’autopercepció de víctima. “Ens han ensenyat que una dona o identitat dissident sola de nit és vulnerable, i el discurs que hi ha al darrere les fa culpables del que els pugui passar, per exposar-se. Tot plegat, una trampa per continuar exercint el control sobre els nostres cossos, mantenint el discurs del terror sexual i, per tant, el privilegi dels homes cis en l’ocupació de l’espai públic”, rebla.
Luciana Pellegrino, d’Auge Feminista, fa anys que treballa amb la Favb organitzant marxes exploratòries per fer un diagnòstic de com perceben l’espai públic les dones. “L’experiència canvia segons el barri. Al Raval, per exemple, hi ha dones grans que no surten després de les vuit del vespre i les joves sempre van acompanyades, i això limita molt la seva llibertat i circulació”. Per canviar aquesta situació, les dones no demanen més presència policial, sinó més il·luminació i un manteniment dels carrers més acurat.
Espais que generen por
Les males experiències en tornar a casa, però, no només passen per la foscor dels carrers -que augmenten de forma significativa la percepció d’inseguretat-: també es donen en el transport públic. Moltes dones i persones LGTBIQ+ han patit intimidacions i s’han vist obligades a baixar del metro o l’autobús quan no els tocava. Tot i que no és molt conegut, les línies de NitBus disposen d’un servei de baixada a demanda: la usuària avisa el personal de conducció d’on necessita baixar i el bus s’atura al lloc més proper i segur.
Les dues professionals coincideixen en la necessitat d’impulsar un urbanisme feminista. “El transport públic i el carrer de nit són espais molt vulnerabilitzadors. En part, per com estan dissenyats i pensats, en benefici del capital i els poders hegemònics i no a favor de les persones que l’habiten, i en part perquè formen part de l’imaginari del terror sexual.
Són espais que ens generen por, tant si és comú que en un lloc concret hi hagi agressions com si no ho és”, reflexiona Muñoz. A Auge Feminista consideren que la seguretat passa per aconseguir que hi hagi vitalitat als carrers, comerços oberts i espais segurs on gaudir de l’oci nocturn. També treballen a generar una xarxa d’autocura als barris, amb la creació de punts liles en els establiments, perquè ofereixin prevenció i assistència en cas de patir una situació de violència masclista.
Per una ciutat segura
La manifestació nocturna prèvia al 8 de març portava com a nom “La nit és nostra” i reivindicava que les dones i les identitats dissidents de gènere ocupin la nit sense por de ser agredides. La convocatòria d’enguany, tot i la pluja, va aplegar 2.000 persones i s’hi escoltava el càntic “la nit és nostra, cap agressió sense resposta”. Les dones i dissidències ja no s’esperaran més: han ocupat els carrers, han passat a l’acció i estan teixint complicitats perquè la Barcelona de nit comenci a ser insegura per als agressors i no per a elles.
