Al número 71 del passeig de Gràcia hi ha avui una tenda de Boss. El nom de la marca -en un auster, alemany, blanc sobre negre- il·lumina els ramats de turistes que fan el recorregut entre la Pedrera i la Casa Batlló. Després de travessar el portal de la franquícia de moda i complements, ens rep un exèrcit de maniquins sense rostre entre murs i columnates grises esquitxades de camises, pantalons i jaquetes per a home casual, però elegant. Costa molt imaginar que enmig d’aquest espai anodí i clònic de tants locals comercials de la Barcelona marca, un dia hi va deambular ni més ni menys que Salvador Dalí. Però així va ser. El pintor empordanès s’hi va fer present un dia de juny del 1967. Amb la seva dona Gala, va ser un dels VIP més peculiars de la inauguració d’un local que marcaria per a bé o per a mal les nits de la ciutat durant dues dècades llargues, tot i que no era un pub, ni una boîte, ni un lloc per anar a ballar: parlem del Drugstore.
Però què era, exactament? A la justament oblidada pel·lícula d’Antoni Ribas Paraules d’amor, Joan Manuel Serrat i Emilio Gutiérrez Caba protagonitzen una llarga seqüència a l’interior de l’establiment, que avui es pot recuperar per obra i gràcia de YouTube. La cinta es va estrenar el 1968. Per tant, l’estratègic moviment de càmera -tot un exercici de publicitat encoberta- ens permet fer-nos una idea bastant fefaent d’aquell Drugstore originari. Bàsicament, era un bar cafeteria, on servien entrepans i snacks, amb una barra imponent, que cobria gairebé tot el recorregut entre el passeig i una segona entrada al passatge de Domingo.
L’acompanyaven un gran contenidor d’espais comercials: una llibreria, un quiosc, un estanc i punts on es podien comprar discos, roba, petits electrodomèstics o objectes de regal. Però amb una configuració oberta, sense separacions físiques entre uns i altres. Fins i tot hi havia una petita farmàcia, que d’alguna manera li donava nom, i que va ser clau en la característica que va marcar la identitat del Drugstore: la llicència d’activitat li permetia obrir totes les hores de tots els dies de la setmana. I amb aquest esquer és amb el que es va publicitar: oferir la possibilitat de comprar a qualsevol antulladís moment del dia, en un temps en què no hi havia Amazon.
Amb tot, el fet que sempre estigués obert -que de fet sí que tancava, una hora, de sis a set del matí, per fer-hi neteja, durant els primers anys- va ser una altra de les claus de l’èxit de l’establiment, que es va convertir en el lloc ideal per fer l’última copa, que mai era l’última, quan la resta de locals nocturns tancaven. Inspirat en un local molt similar que acabava d’obrir a París, la posada en escena i la decoració pretesament pop i atrevida va convertir durant els primers anys el Drugstore en un apèndix natural per a la fauna que aterrava des del carrer Tuset i la zona d’influència de l’anomenada gauche divine, els fills i filles de les bones famílies burgeses.
Un punt de mestissatge
Toni Garriga, fotògraf jubilat i noctàmbul inconfés, va ser-ne un client habitual. Tant, que distingeix clarament tres etapes: “Hi ha uns primers anys molt elitistes, i després vam anar-hi aterrant la gent progre que no érem tan pijos. I cap al final de la dècada [dels anys setanta], l’ambient es va degradar molt i vam deixar d’anar-hi”. Amb la seguretat de la prescripció dels delictes, recorda especialment la llibreria com un lloc ideal per endur-se llibres sense pagar, aprofitant el bullici de l’espai. En efecte, l’oferta d’autories i temàtiques llavors àvidament consumides per la progressia -com el feminisme o l’ecologia-, els discos importats de rock progressiu o la moda juvenil i atrevida que es venia i vestien els dependents -i sobretot les dependentes-, el van convertir en un particular punt de mestissatge entre la Barcelona burgesa i la fauna més working class conscienciada.
Durant uns anys, fins al 1974, va conviure amb el Saló Rosa, que estava un carrer més avall -on més tard s’erigiria el Boulevard Rosa-, una cafeteria de formes solemnes que faria d’aquell tram del passeig un connector avui impensable entre els diversos extractes socials. El Drugstore va ser un èxit que va generar ofertes clòniques. Se’n van obrir un al carrer de Tuset -el Drugstore David-, el Drugstore Liceu a la Rambla i el Drag Blau a Lesseps.
Anys de decadència
Tots van tenir una vida efímera, però l’originari va viure una llarga agonia. Quan duia uns deu anys d’existència, va estar a punt de fer fallida i un grup de treballadors en van assumir la titularitat. Coincideix amb un canvi radical de model de negoci: els diversos punts comercials es relloguen a tercers i s’exploten per separat. L’espai perd bona part de la seva marca distintiva. Són els anys de l’heroïna i d’una crisi econòmica severa que també va traspassar les portes del 71 del passeig de Gràcia. A causa de la seva nocturnitat extrema, el Drugstore es va fer habitual de les pàgines de successos, per baralles, atracaments i alguna mort per sobredosi als lavabos. Es va guanyar dues fames: de supermercat de la droga on es podia aconseguir de tot i d’enclavament estratègic de la prostitució masculina.
Va acabar tancant en un any d’allò més simbòlic: el 1992. Segurament arrossegat per la pàtina d’or olímpic que va cobrir la ciutat, però el motiu concret també marca línies de la Barcelona -i el passeig de Gràcia- que s’estava forjant. L’impagament del lloguer va dur la propietat de la finca a reclamar judicialment l’extinció del contracte. La Barcelona progre, noctàmbula, bulliciosa, interclassista i canalla va ser, literalment, desnonada.
