Més d’un segle de cinema dóna per a moltes representacions fílmiques de la Barcelona nocturna. L’elecció d’unes pel·lícules o unes altres pot servir per relatar històries diferents durant aquestes dècades i els seus contextos polítics i industrials que empenyien en diverses direccions. Durant la llarga nit de la dictadura, per exemple, predominava la negació -o la limitació- de la conflictivitat social. D’aquí que el cinema del franquisme tendís a cultivar la narrativa policial, amb els corresponents agents restauradors de l’estat de les coses, enlloc d’explorar les ambivalències del gènere negre.
Llums i tenebres
Algunes tensions socials es van fer més evidents, o van esdevenir una mica més visibles, quan el desenvolupisme econòmic del segon franquisme va propiciar algunes expressions culturals un xic més obertes. El drama fulletinesc Tuset Street (1968) va ser un curiós fracàs artístic que escenificava una crítica habitual a la gauche divine: que parasitava la vida nocturna i dels entreteniments dels ravals. El protagonista del film és un jove arquitecte que empeny per convertir el carrer de Tuset en un símbol de modernitat -i en un bon negoci-, mentre sedueix una vedet de la sala El Molino per guanyar una cruel juguesca amorosa. La pel·lícula mostra una vida nocturna de transgressions controlades, neta i bastant artificiosa, tant als pubs de la zona alta com a les sales de festes dels barris pobres.
Més popular, i artificiosa d’una altra manera, era l’odissea en blanc i negre de Noche de vino tinto (1967). Allà no hi ha cap club decorat amb colorismes hereus del pop art. El rotundament independent realitzador José María Nunes (Sexperiencias) semblava seguir algunes petges del gran cinema modern europeu de Michelangelo Antonioni per seguir a dos nàufrags del desamor, abatuts i melancòlics, en el seu recorregut per diverses bodegues de la ciutat.
Deu anys després de Tuset Street, l’home benestant que es comporta com un vampir a la cerca d’experiències tindrà una versió encara més sinistra: Bilbao (1978), la història d’un fotògraf que segresta una ballarina que l’obsessiona. El cineasta Bigas Luna no mostrava una nit moderadament conflictiva, sinó abismal: una nit fosquíssima marcada per la perspectiva d’un home ple de malestar, fàstic i desitjos terribles. Les nits més o menys criminals del cinema quinqui, de Perros callejeros (1977) i altres films, potser resultaven menys tenebroses, però no deixaven de ser incòmodes. La seva habitual barreja de drama social i espectacle sensacionalista desprenia un aire trist d’explotació de la misèria.
Barcelona, posa’t lucrativa
Ja en el nou segle, altres pel·lícules han copsat la nit de la Barcelona globalitzada amb aspecte de franquícia del capitalisme extractiu. La comèdia comercial Una casa de locos (2002), per exemple, tractava de diversos universitaris europeus que estudiaven, estimaven i anaven de farra per un Raval en procés de desplegament després de la mort i transformació del Barri Xino que mostrava el documental En construcción. L’obra ha anat adquirint un cert valor documental amb els anys, com a retrat d’un moment històric en què els bars del casc antic estaven presos pels estudiants. Els responsables del film assumien una mirada similar a la que podien tenir els seus personatges de ficció: una mirada una mica idealitzada i principalment lúdica, marcada per una connexió molt superficial amb la realitat local.
Llenguatge publicitari
Pocs anys després, una altra comèdia, Vicky Cristina Barcelona (2008), va anar més enllà. El realitzador Woody Allen i el seu equip no reproduïen la mirada del turista, sinó que remetien al llenguatge publicitari, a la propaganda d’agència de viatges -o de consorci turístic-. Involuntàriament, semblava un símbol d’una nova època: la seva narració sobre els amors de dues joves estatunidenques desplaçava completament la població autòctona de la fotografia de la seva ciutat.
Obres posteriors, com Barcelona, nit d’estiu, han seguit camins similars. El cineasta Dani de la Orden (Casa en flames) va firmar una comèdia coral astuta, amable, atractiva, però que també desprèn un cert aspecte d’anunci -en aquest cas, de marca de cerveses. Es picava l’ullet a un cert malestar per la transformació de la ciutat, però en clau més nostàlgica que combativa. D’alguna manera, el pas de Vicky Cristina Barcelona a Barcelona, nit d’estiu es pot interpretar com una interiorització resignada de la venda de la ciutat: sabem que la ciutat ja no és nostra, però almenys ho filmem nosaltres mateixos i ens posem com a protagonistes de la ficció. Tot i que ara, a la vida, real, tinguem una certa sensació d’haver-hi esdevingut forasters.
