L’aprovació municipal del pla constructiu que obria pas a la demolició, el 2019, va activar les veus crítiques al voltant d’El Pou, el Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, i finalment, amb una vintena d’entitats del barri, es va crear la plataforma Salvem L’Illa de les Bugaderes d’Horta. El moviment va formular una alternativa que reclamava preservar les edificacions, reactivar les zones de cultiu i vincular-les a projectes educatius destinats a les escoles del barri que ajudessin a difondre’n la memòria agrícola i els oficis tradicionals. Finalment, el Consistori ha accedit a salvar una de les tres cases i decidir-ne l’ús en un futur.

De tota manera, El Pou i la plataforma Salvem l’Illa de les Bugaderes consideren que la nova promoció descontextualitzarà una zona genuïna d’Horta, que encara conserva l’aspecte de l’època en què el poble -que no es va annexionar a Barcelona fins al 1904- era conegut per l’activitat de les dones dedicades a rentar roba, que sovint anaven a recollir a la capital. Ho feien en unes característiques casetes dotades de safareigs i pous, moltes de les quals han desaparegut. Se’n conserva una filera al carrer d’Aiguafreda, just en l’illa on ara s’edifica. Aquestes cases també van estar durant molts anys sota l’amenaça de la piconadora, ja que el Pla General Metropolità de 1976 preveia reurbanitzar tot el sector. Finalment, el 1989, l’Ajuntament va aprovar d’incloure-les en el seu catàleg de Béns d’Interès Urbanístic.

Més que pedres

L’exemple de l’illa de les bugaderes d’Horta és el més recent entre els casos de destrucció o malbaratament d’elements constructius o paisatgístics reivindicats pels seus valors històrics o culturals que han anat esquitxant la història recent de Barcelona. I reuneix alhora algunes de les característiques d’alguns dels altres episodis més significatius. Dotze anys enrere, trobem el cas de Can Pujades. Aquest mas, situat a l’entorn del pantà de Vallvidrera, amb existència documentada des del 1709, fou arrasat per les excavadores just tres segles després. L’edifici era propietat municipal des dels anys cinquanta del segle passat, i havia estat usat com a viver d’arbres, però duia dècades abandonat. Basant-se en tres informes que n’indicaven la manca d’interès patrimonial i l’estat ruïnós, l’Ajuntament va decidir enderrocar-lo, entre la indignació de les associacions veïnals de Vallvidrera i el Mas Sauró, que proposaven instal·lar a la masia un projecte obert al veïnat i vinculat al passat agrícola d’aquesta part de Collserola, i que van acusar el Consistori de tirar pel dret sense informar de l’actuació.

Les antigues cases han estat sempre víctimes propiciatòries de l’expansió de la trama urbana. Sovint sense la mà d’arquitectes de renom al darrere, el valor sentimental o en la construcció de la identitat d’alguns barris no han estat sempre arguments suficients per salvar-les. És el cas de la Torre Melina, una masia del barri de Sant Ramon, al districte de les Corts, d’origen medieval i que va desaparèixer en construir-se l’hotel Juan Carlos I, el 1990, tot i el compromís del grup constructor de preservar-la.

Restauració de façana

En altres casos, una protecció patrimonial insuficient, que tenia en compte només parts però no el conjunt, ha derivat en la desfiguració d’edificis molt emblemàtics per a alguns barris. La Torre Andreu, més coneguda com la Rotonda, va ser inaugurada el 1906 per acollir-hi un hotel, al peu de l’avinguda del Tibidabo, i reformada el 1918 per l’arquitecte Enric Sagnier. El 1975 va estar a punt de ser enderrocada quan es va sol·licitar permís per aixecar-hi un bloc nou. Però la mobilització veïnal va aconseguir que fos inclosa al Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona. El 1999, el bloc fou adquirit pel grup constructor Núñez y Navarro, que plantejava una reforma integral amb l’enderroc de tot l’interior, i en preservava només la façana i el templet circular que li dona nom, les úniques parts protegides, però amb l’afegit d’un edifici annex, per acollir oficines i locals comercials. L’obra va tirar endavant, amb un pla de reforma urbana fet a mida que es recolzava en el mal estat de l’immoble. Un grup de veïns es va aplegar en l’Associació de Defensa de la Rotonda i va dur-ne als tribunals l’execució. Amb la reforma ja quasi enllestida, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar part de raó a la plataforma opositora i va anul·lar parcialment la llicència d’obres.

Can Serra i Can Trinxet

Un exemple semblant, en què el patrimoni arquitectònic s’ha concebut com una mera façana per ser contemplada des del carrer, és el de Can Serra, concebuda per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1908 al capdamunt de la Rambla de Catalunya, que durant dècades va acollir un col·legi regentat per l’ordre de Santa Teresa de Jesús. El 1969 és venut a un grup immobiliari que demana que sigui exclosa del catàleg d’edificis d’interès artístic per poder-hi aixecar un bloc nou. La Comissió d’Urbanisme de Barcelona i la Direcció General de Belles Arts ho van aturar, però no es va impedir l’abandó i degradació de l’immoble durant la dècada següent. El 1987 és designat com a nova seu de la Diputació de Barcelona, després d’una intensa reforma que va implicar, a la pràctica, la construcció d’un nou edifici sense cap semblança amb l’original adossat a les històriques façanes, amb l’argument que l’interior era insalvable. Un pla especial de reforma, fet amb posterioritat a l’adjudicació, va beneir-la, tot i els recursos que hi va interposar la Favb.

Tot i ser avui un tòtem intocable del modernisme, en altre temps el nom de Puig i Cadafalch no era aval suficient per mantenir un edifici en peu. La Casa Trinxet, al carrer de Còrsega a tocar de Balmes, construïda el 1904, va anar a parar als anys seixanta sota el paraigua del Núñez y Navarro, el qual, com passaria amb la Rotonda dècades més tard, no es va deixar impressionar per l’oposició ciutadana a les seves intencions que en aquest cas passaven per l’enderroc total de la finca per aixecar-hi un bloc d’oficines. Un manifest amb 134 signatures del món artístic i acadèmic no ho va aturar i la casa va desaparèixer el 1967. L’única llei de protecció del patrimoni d’aleshores, estatal, exigia una antiguitat de cent anys per plantejar la catalogació d’un bé.

L'entrada Perdre les arrels, perdre identitat ha aparegut primer a Carrer.

Horta i els ‘beneficis’ del PGM

La modificació del PGM del casc antic d’Horta, la plaça Bacardí, els carrers de Campoamor i Salses, i els àmbits discontinus de les cases dels Periodistes -a Can Baró i la Font d’en Fargues- es va aprovar el gener del 2019. L’elaboració del PGM havia suposat l’afectació de moltes places del barri històric d’Horta. Però com que en aquests anys el PGM no s’havia executat, “això ha suposat que els propietaris no poguessin enderrocar les cases i, gràcies a això, edificis històrics s’han conservat fins als nostres dies”, exposa Dolors Canudas, arquitecta i membre del grup de treball d’urbanisme i arquitectura d’El Pou, el Grup d’estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada. Amb la modificació del PGM, les cases han passat d’estar afectades a protegides. Malgrat aquest primer pas que representa una actuació de millora com a conjunt, El Pou considera que l’àmbit és insuficient i la protecció d’algunes peces també. Per això, va presentar fins a 70 al·legacions d’edificis, molts d’ells sense protecció i que, segons Canudas, s’haurien d’haver inclòs -i que no van ser acceptades-.

Gràcia, pendent de la modificació

El desembre del 2020 es va aprovar el Pla especial per a la protecció del patrimoni del nucli històric de Gràcia -la modificació del de l’any 2000-. “Quan vam voler salvar les casetes del carrer de l’Encarnació i l’alzina d’una operació immobiliària, vam assumir que no es podien fer modificacions puntuals, sinó que s’havia de refer el pla”, exposa Toni Ramon, membre de la plataforma Gràcia cap a on vas? Aquesta entitat fa una valoració general positiva del pla perquè “s’ha incrementat la protecció, no només d’edificis concrets, sinó de patis i jardins de les finques catalogades”. “Però voldríem que s’hagués creat una comissió de seguiment amb presència del moviment veïnal”, comenta Ramon.

Gràcia cap a on vas?, el Jardí del Silenci, Salvem l’Alzina i l’Associació Veïnal de la Vil·la de Gràcia han presentat al·legacions en què reivindiquen que les finques que s’inclouen en el conjunt de protecció són insuficients, demanen l’augment dels anomenats conjunts arquitectònics i critiquen la manca de protecció d’edificis moderns, dels comerços tradicionals i d’alguns edificis industrials. La modificació del PGM es troba actualment en estat d’aprovació inicial i les al·legacions es resoldran el pròxim mes de desembre. Un cop l’Ajuntament de Barcelona doni una resposta, caldrà portar-lo al Ple perquè s’aprovi per majoria absoluta.

Ciutat Vella, un conjunt desprotegit

El districte de Ciutat Vella no té actualment cap pla que el protegeixi com a conjunt patrimonial, a diferència de qualsevol ciutat europea. Segons Artigues, això es pot explicar perquè “els quatre barris que el conformen són molt diferents entre ells”. “A més, determinats ambients de l’activisme vinculen el patrimoni amb l’expulsió de residents, ja que no hi ha un control dels processos especulatius”, exposa. L’any 2018, un grup de persones vinculades al patrimoni -Artigues entre elles- va presentar al Districte de Ciutat Vella una proposta de declaració de conjunt protegit, que no va tenir més transcendència. “Si Ciutat Vella té una unitat urbanística diferenciada i espais urbans amb valors històrics, per què no pot tenir una protecció de conjunt especial, com l’Eixample?”, es pregunta l’arquitecte. La protecció com a conjunt permetria, segons l’expert, fer una política de protecció integral i possibilitaria la modificació del PGM pel que fa als sostres edificables que s’atorguen en forma de remuntes superiors als sostres existents en edificis catalogats.

Resultat de la pressió veïnal

L’Associació Veïnal del Clot-Camp de l’Arpa també demana des de fa tres anys la creació d’un pla especial per preservar edificis del nucli antic del barri que ara no estan catalogats. Segons fonts municipals, s’estan duent a terme els estudis previs, el que s’anomena auscultació, i l’objectiu és que, quan s’acabi el de Gràcia, es comenci amb el d’un altre districte. Joan Termes, president de l’AV d’Horta; Santi Serra, president de l’AV de Sant Andreu de Palomar, i Toni Ramon, de l’AV de Gràcia, coincideixen en afirmar que sense la pressió dels moviments veïnals els plans de protecció dels nuclis històrics no s’haurien realitzat.

La Llei del 1993 i el PGM del 1976

El patrimoni de la ciutat de Barcelona està protegit per la Llei de patrimoni de la Generalitat de Catalunya del 1993, que parteix d’un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya i en la qual s’estableixen tres categories de protecció, comunes a béns mobles, immobles i immaterials: els béns culturals d’interès nacional, els béns catalogats i la resta de béns integrants de l’ampli concepte de patrimoni cultural.
També està vigent el Pla General Metropolità (PGM) aprovat el 1976, que consisteix en l’ordenació urbanística de Barcelona i el seu voltant. El pla dona la mateixa condició de nucli antic a qualsevol dels barris sense tenir en compte la seva idiosincràsia. El PGM contempla vies molt àmplies perquè “es va realitzar en un moment en què la comunicació viària i l’accessibilitat de l’automòbil eren les prioritats”, recorda Dolors Canudas, d’El Pou d’Horta.

L'entrada Plans de protecció dels nuclis històrics, necessaris però insuficients ha aparegut primer a Carrer.

Tres alcaldes socialistas y un convergente permitieron el abandono de ese edificio, desidia a la que ahora se ha sumado la administración de Barcelona en Comú, incapaces todos ellos, los de ayer y los de hoy, de frenar el abandono de una construcción ya ruinosa, sin techumbre, con ventanas desvencijadas, muros a punto de perder la verticalidad y con hierbajos ocupando el espacio interior.

La calamitosa situación del llamado palacio puede suponer, incluso, un riesgo para los 230.000 visitantes que cada año recorren el recinto del Laberint, un hermoso parque histórico y probablemente una de las zonas verdes más interesantes de la ciudad.

Partida desaprovechada
El último despropósito lleva fecha de marzo del 2017, cuando el gerente del Instituto Municipal de Parques y Jardines, Jordi Ribas, informó de la existencia de una partida de casi dos millones de euros destinados a apuntalar el edificio y realizar trabajos básicos estructurales, a la espera de que el siguiente presupuesto permitiera afrontar una restauración más sólida de los restos del palacio.

Año y medio después, los trabajos mínimos de mantenimiento no se han realizado, los dos millones de euros han tenido otro destino y el presupuesto del 2018 olvidó de nuevo al abandonado palacio de Alfarrás. La decisión de postergar la rehabilitación del edificio correspondió en su día a la comisión de gobierno municipal, con el consentimiento de las concejalas Janet Sanz, responsable de urbanismo y ecología, y Mercedes Vidal, presidenta de Horta-Guinardó, distrito donde se sitúa el parque del Laberint.

Políticos y técnicos son conscientes de que el edificio está cada día peor y que su precaria situación puede implicar problemas de seguridad para los visitantes, hasta el extremo de que las cuarenta personas que trabajan en el mismo tienen la orden de cerrar el recinto, o el entorno más próximo al edificio, en el caso de advertir la caída de materiales procedentes del mismo.

Jordi Ribas asegura ahora que el palacio del marqués de Alfarrás se ha incluido en el plan director de los casi cuarenta parques históricos de la ciudad, y que cada uno de ellos dispondrá de presupuesto para un mínimo mantenimiento. El edificio del Laberint dispone ya, al parecer, del proyecto de mejora estructural y esas obras deberían ser una prioridad técnica para el 2019, al margen, incluso, de las decisiones del nuevo equipo de gobierno que se forme a partir de las elecciones municipales del próximo mayo.

Ayudas de la Unión Europea
El parque del Laberint ocupa nueve hectáreas en una ladera de la sierra de Collserola, muy próximo a la Ronda de Dalt. Tiene su lejano origen en una torre de defensa del siglo XI, cuyos restos se conservan en la actualidad y aprovechados en posteriores construcciones.

En 1794, Joan Antoni Desvalls, marqués consorte de Alfarrás, encargó al arquitecto italiano Domenico Baggutti la creación de un jardín neoclásico en la finca que la familia tenía en el entonces municipio de Horta. En sucesivas reformas y ampliaciones intervinieron el jardinero francés Joseph Delvalet y, ya en el siglo XIX, el arquitecto Elias Rogent. El resultado final de esos cambios ha sido un parque con una mezcla de estilos, con esculturas, estanques y un magnífico laberinto central de 750 metros formado por cipreses recortados.

El Ayuntamiento de Barcelona compró el recinto a la familia Desvalls en 1967 y cuatro años después se abrió al público tras una somera restauración completada en 1994 con fondos de la Unión Europea. La rehabilitación se aplicó parcialmente al palacio del marqués de Alfarrás, situado a la entrada del parque, de estilo neomozárabe, pero la escasa sensibilidad municipal, de entonces y de ahora, hizo que la mejora solo alcanzara una parte de esa construcción, de forma que su imagen actual muestra una mitad del edificio en buenas condiciones para acoger oficinas del Instituto de Parques y Jardines mientras, pared con pared, la otra mitad se cae de puro abandono. Algo así como el caso de Doctor Jekyll y Mister Hyde trasladado a una propiedad pública.

¿Cómo se explica la coincidente desidia de tres administraciones municipales de ideología distinta a lo largo de 25 años? Quizá porque, mal que nos pese a los ciudadanos, el ejercicio del poder tiene vicios comunes a todas las sensibilidades políticas y, en el caso que nos ocupa, la valoración del problema es inversamente proporcional a las miradas que lo controlan.

El parque del Laberint está en un extremo de la ciudad y sus visitantes prestan más atención a la zona verde que al edificio que dejan a sus espaldas nada más entrar en el recinto, así que las inversiones no se han aplicado en los restos de este palacio alejado y se concentraron en obras con mayor rentabilidad política. Y es evidente que, sin crítica, el interés de tres administraciones municipales se ha relajado.

La negligencia tiene un precio
Los sucesivos gobiernos municipales han rechazado asumir directamente el costo de la restauración del edificio y han buscado, sin éxito, usos ajenos para que la iniciativa privada asumiera los costes. A lo largo de los años se ha especulado con la posibilidad de convertirlo en centro de la Fundació Joan Brossa, sede de la Casa de Marruecos o mezquita, entre otros muchos destinos, pero el maltrecho estado de la construcción no ha sido nunca un acicate para el hipotético entusiasmo de los aspirantes a su utilización. Lo único cierto es que la restauración que hace unos pocos años hubiera costado un par de millones de euros ha aumentado ya hasta unos 15. Hoy, técnicos y políticos tienen ya la certeza de que la mitad mister Hyde del palacio de Alcarrás o se recupera con fondos públicos o se recogen sus escombros.

L'entrada La desidia municipal hunde el palacio del Laberint ha aparegut primer a Carrer.

Frente a la placa se distingue un búnker que formaba parte de una batería antiaérea durante la guerra civil. “Aquí, encima de este búnker, teníamos nuestra barraca. Aquí estaba el comedor. Aquí el baño. Aquí….”. Paco González va señalando las distintas piezas que fueron adecentando, con alguna pequeña ampliación. Este espacio, de unos 35m2 lo compartía primero con su mujer, sus dos hermanos y sus padres y, más adelante, cuando éstos se fueron a un piso de alquiler, con sus dos hijos. Desde ahí se contempla una excelente panorámica inédita de 360 grados de la ciudad. “En uno de mis escasos ratos libres me sentaba con la gandula en la terraza y disfrutaba de estas vistas”. Hoy se ha convertido en uno de los mayores focos de atracción turística, algo que genera división de opiniones entre los vecinos.

Paco González (1939), nace accidentalmente en el barrio sevillano de la Macarena pero se cría y crece en Azuega, un pueblo de Badajoz, fronterizo con Andalucía. Muy pronto, a los 8 años, se pone a trabajar en un almacén y a los 16 se inicia en las tareas del campo. “Yo sabía labrar, sembrar y recolectar. Hacía de todo”. Apenas pisa un año la escuela, pero espabila y aprovechaba cualquier ocasión para instruirse: “En el campo, mientras un señor enseñaba a su hija, yo escuchaba y aprendía. Y cuando cuidaba ganado iba con mi catón -libro que se usaba para ejercitar en la lectura a los principiantes- y, cuando me encontraba un pastor o alguien que supiera leer, le preguntaba”.

A los 20 años, con su familia, toman el sevillano y, tras día y medio de viaje, recalan en Barcelona. Unos tíos les dicen que aquí encontrarán más oportunidades de trabajo y se hospedan en su casa del Guinardó. Pronto se dan cuenta de que no hay espacio para tanta gente y se trasladan a la calle Calderón de la Barca (el Carmel), “una vivienda sin suelo rebozado, en pésimas condiciones”. Trabaja en un instituto óptico, de tornero y matricero, mientras por la noche asiste a una academia para sacarse los estudios primarios. Al año siguiente cumple el servicio militar, primero en Madrid y luego en Canarias.

En una de las cartas que le envía su madre le cuenta que han encontrado un lugar en Los Cañones y que se están construyendo una torre. “A mi regreso, en 1962, me doy cuenta que de torre nada, que se trata de una barraca. Paso a paso fuimos adecentándola y mejorándola, pues al principio había goteras y nos mojábamos. Allí vivíamos unas cien familias sin agua, ni luz ni otros servicios básicos. Teníamos que ir a dos fuentes a por agua. De ese modo yo llené estos dos depósitos (señala el punto donde los instaló). Eso sí, lo poco que teníamos lo compartíamos. Los días de lluvia los caminos de acceso se convierten en un barrizal y cuando las fuertes nevadas las pasan canutas.

La biografía de Paco está teñida de sencillez, humanidad, solidaridad, tolerancia, lucha y generosidad. No tiene éxito con la escuela de adultos que monta en una barraca deshabitada, pero sí la tiene cuando en los años setenta entra en la Asociación de Vecinos del Carmelo y se crea la vocalía de barracas, de la que él se hace responsable. Coincide con el realojo de 123 familias en el polígono de Canyelles, propuesta rechazada por muchos barraquistas, que pedían viviendas más próximas. Es el líder natural de este sector de barracas, mientras Custodia Moreno lo es del núcleo de Raimon Casellas. “Una fuera de serie, porque nunca escatima esfuerzos para estar con los demás. Tendríamos que tener más Custodias jóvenes”. Un liderazgo que también se forja como miembro de UGT y del comité de empresa de Pegaso, donde trabaja hasta su prejubilación, a menudo con jornadas alternas de 12 y 16 horas, empezando como especialista de carretillas y terminando como oficial de primera.

En la vocalía de barracas lo tienen claro. Primero se trata de mejorar sus condiciones de vida. Por este orden logran que llegue la luz y el agua y que se instalen recolectores de basura y servicios en cada barraca. Y la segunda y principal reivindicación es lograr pisos para todos los barraquistas en el barrio, algo que se consigue en 1984 con la construcción de los “pisos verdes” en lo alto de la carretera del Carmel -allí vive él- y, más adelante, en Can Carreras (Nou Barris). “Hubo muchas manifestaciones y estábamos muy bien organizados. Nuestros planteamientos eran justos y realistas. Además, planteábamos el problema pero siempre con una solución”. Movilización y negociación iban siempre de la mano.

A principios de siglo recibe del Ayuntamiento la medalla de honor de Barcelona. Hoy, a sus 77 años muy bien llevados, aparte del cuidado de sus nietos y de seguir militando en la agrupación del PSC del barrio, se ocupa de lo que siempre ha hecho: ayudar a la gente, buscando soluciones dialogadas o tratando de arreglar, manitas como es, lo que se le presenta. “El Paco siempre anda con las herramientas a cuestas. Si hay que pintar, el Paco. Si hay que reparar, el Paco… Trabajando me distraigo. Siempre me ha preocupado la parte social de la gente”. Ni que lo diga.

L'entrada “Yo tenía la barraca encima de este búnker” ha aparegut primer a Carrer.