Pel que fa a les grans empreses, patim una privatització massiva de serveis públics que es materialitza en unes pitjors condicions laborals, unes pitjors condicions dels serveis i un menor control públic a costa del pressupost municipal, que va destinat a enriquir els prestadors dels serveis. Mentrestant, les persones LGBTI tenim necessitats específiques que no són cobertes per aquests serveis privatitzats: una major dificultat per accedir al mercat de treball, especialment en el cas de les persones trans, o la discriminació LGBTI-fòbica en serveis vinculats a la salut, l’educació o les cures, sobretot en el cas de persones racialitzades, dependents o gent gran.

De la mateixa manera, aquesta catifa vermella al capital implica que l’Ajuntament legitimi la patronal com a principal interlocutora del moviment LGBTI per davant dels col·lectius i les organitzacions socials que fa cinc dècades que lideren la lluita per l’alliberament sexual i de gènere. Parlem d’una patronal amb l’afany de lucre com a màxim interès, que privatitza l’oci tot imposant preus abusius, consumisme i pressió estètica en locals ben lluny de ser segurs.

Espais de seguretat privatitzats

L’orientació al turisme l’observem en la privatització d’espais de seguretat conquerits pel col·lectiu i en el menyspreu per la memòria LGBTI de la ciutat, en favor de referents anglosaxons despolititzats, vinculats al consumisme i la festa, i sense cap afany de transformació i lluita pels nostres drets. Ho veiem igualment en un habitatge cada cop més inaccessible, en mans de voltors. No hi podem accedir o en som expulsades: si no és pels preus, serà per la nostra sexualitat, identitat o expressió de gènere. Això se suma a la manca de responsabilitat de Barcelona en l’acollida del sexili, de les persones d’arreu del país i del món que venen buscant viure més lliurement i cada cop ho tenen més difícil.

Finalment, pel que fa a l’intercanvi de cromos: els mateixos grups que governen a l’Ajuntament, a l’Estat i a la Generalitat s’intercanvien polítiques concretes i pressupostos, però sempre en benefici propi i dels empresaris, i mai amb una negociació seriosa que posi al centre les necessitats de la majoria treballadora, incloses les dissidències sexuals i de gènere. La llei trans i LGBTI arriba tard i retallada; no s’espera una farmacèutica pública que acabi amb el desproveïment d’hormones; el servei Trànsit encara està per desplegar al territori i la Renda Bàsica Universal que ens permeti a totes viure dignament no acaba d’arrencar. Uns i altres, quan no són els mateixos, es donen suport i s’espolsen les responsabilitats.

Cal municipalitzar els serveis per aplicar-hi protocols contra les violències LGBTI-fòbiques, establir una quota laboral trans i garantir-hi l’accés universal amb independència de la sexualitat, la identitat i l’expressió de gènere. Cal dignificar la memòria LGBTI i generar comunitat i espais d’oci segur, tot acompanyant el moviment autoorganitzat. Cal un parc d’habitatge públic social adequat i solidaritat real amb el sexili. Cal una Barcelona compromesa amb els drets LGBTI!

Àngel Camacho és membre de la Crida LGBTI.

L'entrada Per una Barcelona compromesa amb els drets LGBTI ha aparegut primer a Carrer.

Lesbianes i feministes

Als anys setanta i vuitanta del segle passat, va destacar l’activista lesbiana Gretel Amman, que apostava, des del seu Centre d’Estudis de la Dona, per treballar més amb el feminisme que amb el moviment LGTBI. Una aposta que es va consolidar amb espais d’activisme lesbià posteriors, com ara el Grup de Lesbianes Feministes dels anys noranta, vinculat a Ca la Dona. Des del 2017, Bollos en Teoria ha agafat el relleu d’aquestes organitzacions lesbofeministes com a espai de trobada, de debat i reflexió, en què participen al voltant de 70 dones i que ha servit per fer comunitat. No fan activisme de carrer, però en aquest espai s’hi troben lesbianes que participen en altres organitzacions, des de Lambda fins a Suport i Autodefensa Feminista.

Barcelona també va ser la primera ciutat de l’Estat que va comptar amb un Observatori contra l’Homofòbia (OCH) [vegeu l’entrevista a Eugeni Rodríguez], creat el 2008 i que tenia com a precedent l’Oficina Antidiscriminatòria del FAGC, en actiu des del 1991. L’activisme del FAGC, de fet, va ser el que va permetre abordar des d’una perspectiva política i antidiscriminatòria l’assassinat transfòbic de Sonia Rescalvo, el 1991, un crim que va assentar un precedent: la seva condemna incloïa per primer cop l’agreujant de transfòbia. Des del 2013, hi ha un espai de memòria on la van assassinar, a la Ciutadella, i es fa un acte anual de reconeixement. Després d’aquest cas, va sorgir el Col·lectiu Trans de Catalunya, que va entomar la lluita pels drets de les dones trans, a la qual es va sumar al 2000 l’Associació Trans de Catalunya, que ha incidit en els drets de salut i laborals.

Un referent en polítiques LGBTI?

Àlex Suárez, del col·lectiu Atzagaia, considera que l’actual equip de govern municipal, format per Comuns i PSC -i que porta ja dues legislatures- “s’ha posat les piles en polítiques LGBTI, comparat amb governs anteriors. Però falta molt de camí per recórrer”, avisa. Montse Mota, secretària de Famílies LGBTI, assegura que les polítiques de garantia de drets per a les persones LGBTI actuals “no són suficients” i que “de vegades fa la sensació que s’esvaeixen entre altres tipus de polítiques més generals”. Suárez, per exemple, qualifica d’“insuficients” els recursos que es dediquen al Centre LGTBI: “Té un horari molt limitat, hi manca espai social -bar-cafeteria- i la biblioteca no es dona a conèixer”. Alhora, no entén “el suport incondicional de l’Ajuntament a un esdeveniment privat i lucratiu com és el Pride”.

Mota, per la seva banda, fa una valoració positiva d’aquest espai que centralitza serveis i atencions al col·lectiu, però creu que “hi ha coses millorables”. També li reclama una major independència política. “Per una bona salut de les reivindicacions, és imprescindible que aquestes no vagin lligades a interessos polítics partidistes. Al Centre LGTBI s’hauria de poder parlar de tot allò que preocupa la comunitat LGTBI, fins i tot si això no va en la línia del partit polític que ocupi l’alcaldia en aquell moment”, rebla. Mota veu bé que la instal·lació municipal serveixi perquè les entitats puguin oferir els seus serveis, “moltes d’elles des del voluntariat”, però reclama que “haurien de tenir la llibertat d’expressar el seu sentir i les seves reivindicacions. I no sempre és així”. En aquest sentit, Suàrez reclama “que la part més autònoma del moviment LGBTI de la ciutat es mantingui al marge de les institucions” perquè continuï sent “motor de canvi”.

Fronts de lluita diversos

A Barcelona hi ha fites pròpies en la lluita LGBTI, a part de la primera manifestació a l’Estat del 28 de juny, el Dia de l’Orgull. L’Oficina per la No Discriminació es va crear el 1998. I el 2004, com a òrgan consultiu, el Consell municipal LGBTI, que va suposar que el consistori barceloní fos dels primers a dissenyar plans integrals de polítiques per garantir els drets de les persones LGBTI. El 2013, es va aconseguir el reconeixement polític i la garantia de manteniment de la memòria de Sonia Rescalvo. El FAGC, a través de l’OCH, va consolidar l’estratègia de lluita antidiscriminatòria, culminada el 2014 amb l’aprovació de la Llei 11/2014; una lluita duta a terme sobretot a Barcelona. I el 2019, es va obrir el Centre LGBTI com a part del Pla de polítiques LGBTI de l’Ajuntament.

Però hi ha moltes més lluites per la visibilitat, la creació de comunitat i l’assoliment d’espais de referència no només mediàtica. Les llibreries especialitzades en temàtica LGBTI, com ara Antinous, Cómplices o la més recent Acciò Perifèrica, a Nou Barris [vegeu «Llibreries revolucionàries perilloses per al cisheteropatriarcat»], han generat espais d’activitat cultural, debat i reflexió. La visibilitat i la informació ha vingut de ràdios com In&Out o televisions online com Gaylestv. El Festival de literatura queer, QLit, impulsat per Sebastià Portell, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), està plenament consolidat. També hi ha el Festival de Cultures Lesbianes, que se celebra des del 2017; la Mostra de cinema Fire, promoguda pel Casal Lambda, amb base a l’Institut Francès; i el Festival Internacional de Cinema LGBTI de Barcelona, que es fa a la Filmoteca.

“Hi ha moltíssimes entitats, associacions i col·lectius LGTBI a la ciutat que vetllen pels nostres drets, en tots els àmbits: polític, sanitari, educatiu, cultural, esportiu… i familiar, com Famílies LGBTI”, reivindica Mota. Existeix una gran diversitat: Acathi, que aborda les necessitats de les persones migrades [vegeu «Migrar per escapar de l’LGBTI-fòbia»]; la Fundació Enllaç, de la gent gran [vegeu «Encarar la vellesa amb dignitat, llibertat i orgull»]; el club esportiu LGBTI Panteres Grogues; l’associació de cristians Acgil; Gaylespol, que sensibilitza els cossos policials amb protocols contra la LGBTI-fòbia; o la històrica -i recentment dissolta- associació LGBTI universitària Sinver. Moltes d’elles estan agrupades en la Plataforma LGTBI.Cat, l’encarregada de gestionar el Centre LGTBI. També hi ha espais de serveis i comunitat per a persones trans, com Generem.

Contra la mercantilització

Mentre al món occidental l’Orgull esdevenia un acte festiu organitzat per associacions empresarials LGBTI, a Barcelona, la Comissió Unitària 28 de Juny, sense participació de l’empresariat, ha convocat aquesta manifestació des de final dels anys noranta fins al 2019. La ciutat, de fet, és de les poques del món occidental on la manifestació estrictament reivindicativa -convocada des de l’activisme- era l’única que se celebrava fins al 2009. Aquell any va nàixer el Pride, la marca amb la qual l’abans anomenada Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (Acegal) va començar a organitzar el 28 de juny amb la col·laboració del gruix del moviment associatiu LGBTI barceloní. Durant 10 anys, entre 2009 i 2019, moltes organitzacions participaven en les dues convocatòries, però era Pride qui aconseguia tenir una major visibilitat mediàtica.

La Comissió Unitària va deixar de registrar activitat l’any de la pandèmia i va ser la Crida LGBTI qui en va prendre el relleu per organitzar la marxa més polititzada, que fa el recorregut tradicional des de la plaça de la Universitat fins a la de Sant Jaume, passant per la Rambla. “Amb un gran èxit d’assistència i de manera més reivindicativa que mai, teixint aliances amb la resta de moviments i col·lectius de la ciutat i fent nostres les reivindicacions de tota la classe treballadora: unint els colors de totes les lluites”, indica Bernat Aragó, de la Crida. Amb tot, el moviment LGBTI més alternatiu ja s’havia organitzat des del 2018 al voltant del 28 J Autònom amb activitats paral·leles a les de la Comissió Unitària, però que participaven de la seua manifestació com a bloc autònom.

A la convocatòria de la Crida se sumen des del 2020 altres organitzacions -ecologistes, feministes, socials, sindicals, veïnals, espais llibertaris, comunistes o pròxims a l’esquerra independentista o als Comuns- i compten amb un plantejament i unes reivindicacions més transversals, com ara apostar per una renda bàsica universal contra la LGBTI-fòbia. Això suposa un canvi respecte a la Comissió Unitària 28 de Juny, que se cenyia a la lluita LGBTI. Aquest canvi forma part de l’ideari de la Crida, que en el marc del 28 de juny ja havia fet accions conjuntes amb les Kellys (2018) o la CGT (2019), quan, després de la manifestació, va aplegar més de 200 persones en suport a una protesta laboral convocada pel sindicat davant del Telepizza de la plaça d’Urquinaona.

Aquesta doble -o triple- convocatòria respon a la pluralitat estratègica del moviment, que es viu diferent en funció de l’interlocutor. “L’escissió que darrerament s’està produint entre els diferents sectors del moviment LGTBI a la ciutat es viu amb certa preocupació. Això no ens beneficia, i aquestes bretxes les estan aprofitant altres moviments no-LGTBI per afeblir-nos com a comunitat. Tenim per davant el repte, i el deure, d’asseure’ns i trobar espais de comunicació i d’acord que ens permetin conviure i sumar”, explica Mota, de Famílies LGBTI, que també ressalta la necessitat d’unitat davant de, per exemple, el creixement de l’extrema dreta i la transfòbia.

“Ens trobem en una situació peculiar, en què tenim fins a tres convocatòries diferents per al 28 de juny, i que cal veure com evoluciona”, considera Bárbara Ramajo, de Bollos en Teoria. En canvi, Atzagaia o la Crida ho viuen més com una mostra de la pluralitat dins del moviment: “A Barcelona hi ha lloc per a tota mena de col·lectius i estratègies”, indica Suárez.

El reptes pendents

“Han fet falta dècades de lluita, però, en general, es pot dir que la ciutat és molt acollidora amb la diversitat, especialment en comparació amb temps passats”, afirma Mota. “La gran quantitat d’entitats, locals, botigues, activitats culturals i esdeveniments socials LGTBI així ho demostren”, remarca. Aquesta situació, tanmateix, pot generar la sensació que ja no queda res per fer, però encara no s’ha aconseguit tot: el col·lectiu veu amb molta preocupació les dades d’agressions LGTBI-fòbiques dels últims anys, que no deixen de créixer, sobretot des que certs discursos d’odi han estat legitimats per alguns partits polítics i Administracions.

Famílies LGBTI manté que el gran repte del moviment és l’educació. “Que les noves generacions creixin sabent que els drets de les persones LGTBI són drets humans que cal respectar i que n’exigeixin el seu compliment”, afirma Mota, que demana el desplegament i la dotació efectiva de la Llei catalana contra l’LGTBI-fòbia.

El de l’educació, però, no és l’únic repte que li queda al col·lectiu. Alex Suàrez, d’Atzagaia, creu que “la lluita trans, que abans era l’etcètera de les sigles i que ara té moltíssima força i és una de les principals lluites del moviment, forma part de la seva centralitat reivindicativa”. L’educació és també una de les prioritats per a Suárez, “però amb formació incorporada al currículum, en el marc d’una estratègia educativa sòlida i continuada”, perquè “una xerrada de tant en tant no fa res”.

L’embat contra l’extrema dreta és un altre dels reptes. “Cal visibilitat i no caure en els paranys de ressuscitar debats superats. L’extrema dreta es combat des de moltes bandes, ja sigui expulsant-los físicament dels barris, apostant més per l’educació o reclamant, d’una forma desacomplexada i combativa, els nostres drets i llibertats. No podem permetre’ns el luxe de retrocedir. Avancem. Amb l’extrema dreta no s’hi debat: cal desemmascarar-la, assenyalar-la i combatre-la”, afirma Suárez.

Juliana Cehí, de Sororitrans, opina que “el principal repte del moviment és resistir l’embat assimilacionista del capitalisme rosa. Cal fer-se sentir per sobre del soroll de festa que ven el Pride, i així lluitar solidàriament pels drets reals de totis, més enllà dels drets formals. Cal lluitar pel dret a viure amb dignitat, a viure sense por. Cal lluitar per ser reconegudis i per poder sentir-nos seguris vivint lliurement”.

La confrontació sobre la Llei Trans

La Llei Trans espanyola, reivindicada per la Plataforma Trans, està generant un debat i una mobilització en el moviment LGBTI que fa uns anys era impensable. L’objectiu de la llei és pal·liar la situació de precarietat en la que viuen moltes persones trans i garantir els seus drets en l’accés a la feina, la salut, l’habitatge i la lliure autodeterminació del gènere des de la infància, amb reconeixement jurídic. “A Barcelona, ser trans es viu millor que a molts altres llocs, però això no vol dir que puguem viure sense por, sense por a ser abandonadis per la família i els amics, de què et digui un desconegut pel carrer, de no poder accedir a feines o habitatges pel simple fet de ser trans”, diu Cehí. Aquesta problemàtica està travessada inevitablement pel cispassing: quan una persona és visiblement trans ho té més difícil que algú que passa per ser una dona o un home cis [quan el seu aspecte físic coincideix amb la seva identitat de gènere]”.

Cehí critica la incoherència del PSOE pel seu canvi de criteri sobre la Llei Trans i remarca que el feminisme trans-excloent “no reflecteix el feminisme que es viu a peu de carrer”. Lamenta que “els drets de les persones trans hagin esdevingut una arma llancívola en una lluita de poder institucional entre partits i faccions”, sense interessar-se per “les necessitats i el pensament” del col·lectiu. Ramajo, de Bollos en Teoria, creu que el feminisme en contra de la Llei Trans és molt minoritari a Barcelona. “Només s’han produït unes pintades a Ca la Dona, però no hi ha fissures en aquest tema amb el moviment LGBTI, ni a Ca la Dona, ni en el feminisme que és al carrer”, explica.

“Els drets de les persones trans no ens resten drets a la resta, però sí que [la Llei] els donarà a una gran quantitat de persones, i a les seves famílies, que ara no els tenen”, conclou Montse Mota. Un debat, el de la Llei Trans, que posa la consecució dels drets trans com a un dels reptes pendents del moviment LGBTI.

La importància de fer comunitat per defensar els drets

L’heteropatriarcat aïlla les persones LGBTI i les invisibilitza. És l’anomenat armari, que porta les persones d’aquest col·lectiu a amagar les seues preferències afectivo-sexuals o la seua expressió de gènere per evitar violències. Per això, el moviment LGBTI ha fomentat sempre la idea de fer comunitat, perquè és una forma “de ser més forts i de trencar amb la individualitat i la solitud”, explica Àlex Suàrez, del col·lectiu Atzagaia. “És important trobar espais de relació segurs i lliures de LGBTI-fòbia on poder compartir, socialitzar i fer cultura”, afegeix.

El Casal Lambda es va fundar als anys setanta del segle passat per crear espais de socialització i donar serveis, per exemple el d’atenció psicològica. Des de llavors, ha impulsat activitats com ara la mostra Fire, el Festigailèsbic i el ball del casal, i també un bar on poder relacionar-se de forma espontània. També ha impulsat la Fundació Enllaç, per atendre les necessitats de la gent gran LGBTI i evitar l’aïllament que pot provocar la pèrdua de xarxa. Un paper similar ha tingut el Col·lectiu Gai de Barcelona amb la Kantina, que des de final del 2000 fins a gairebé mitjan 2010 va oferir un espai polititzat al Gaixample, el barri on s’ubiquen la majoria de locals comercials d’oci destinats al públic LGBTI.

“Atzagaia ha intentat crear comunitat marika a Barcelona, promovent espais de trobada a festes on hi tenen cabuda xerrades, debats, actuacions drag i música per ballar”, explica Suárez. Alhora, també impulsen el fanzín La Lloca, que organitza presentacions i debats a diferents casals i espais com ara la llibreria Antinous, al barri de l’Esquerra de l’Eixample.

L’Espai Qwerty, nascut fa quatre anys i que ara té la seu al Poble-sec, té també l’objectiu de “crear comunitat i ser referent de la producció cultural marica-queer”, indica Lliure Hilla Ariza. Entre altres activitats, desenvolupen l’esplai Qwerty, unes colònies que realitzen a l’agost “per a majors de divuit anys i on es fan debats, xerrades i actuacions, amb la voluntat d’experimentar amb la producció d’espais segurs que permeten crear comunitat i gaudir de la vida”, afegeix.

Hilla ressalta la voluntat “d’aplegar les persones queer i totes les dissidències de l’heteropatriarcat per treballar perquè l’agenda no vingui marcada pels interessos del capital”, ressalta. Des de festes o concerts a jornades com les de Barcelona Queer, a l’Ateneu del Raval. Quant a les noves tecnologies: “Són una capa més de la presencialitat i una eina que permet crear comunitat, defensar els nostres drets i cuidar-nos”.

LGBTI, lletres en moviment

El moviment LGBTI ha evolucionat molt des dels inicis a final del segle XIX, quan va abraçar la terminologia científica d’homosexual. Als anys quaranta i cinquanta del segle XX, va incorporar el concepte homòfil per centrar-se en la vessant afectiva més que en la sexual. Després de la revolta d’Stonewall Inn a Nova York (1969), va generalitzar-se l’ús de la paraula gai per influència nord-americana. La lluita es marcava la fita de l’alliberament de la diversitat del desig sexual i de l’expressió de gènere, que afectava tota la població. Als vuitanta, el moviment LGBTI va generalitzar l’estratègia identitària com a forma de lluita a partir de col·lectius d’oprimits.

Va ser llavors quan es van començar a sumar sigles per visibilitzar totes les identitats. Als gais se sumen les lesbianes: LG. Més tard, els transsexuals: LGT. A finals dels anys noranta, els bisexuals: LGBT. A la dècada del 2010, els intersexuals: LGBTI. I des de llavors, hi ha un ball de sigles en funció de qui les escriu, que pot incloure l’‘A’, d’assexuals; la ‘Q’, de queer; la ‘F’, de feministes; o un ‘+’, per incloure-hi totes les identitats.

Als anys noranta, el moviment queer va introduir la crítica a les identitats, especialment plantejades de forma essencialista. L’heteropatriarcat i les seues limitacions, amb el règim d’heterosexualitat obligatòria, eren l’arrel del problema. Establir noves normativitats, com ara una homonormativitat a partir de l’hegemonia dels homes cis gais dins del moviment, no era el camí de l’alliberament. Amb aquest plantejament, s’han visibilitzat totes les identitats sexuals i de gènere que havien estat amagades per l’hegemonia de la identitat gai, que, alhora, pretenen qüestionar l’essencialisme identitari. L’objectiu és convertir el moviment en un espai de dissidències sexuals, afectives i de gènere que propugna l’autodeterminació de gènere i crea espais que transcendeixen les categories d’home i dona i aposten per la multiplicitat d’identitats com a reflex de la diversitat humana.

L'entrada La Barcelona LGBTI, un referent reivindicatiu ha aparegut primer a Carrer.

L’Observatori contra l’Homofòbia fa 14 anys. Com es va crear?

El 1991, van assassinar la transsexual Sonia Rescalvo. El forense, en un principi, es va pensar que era una dona trans negra, dels cops que li havien donat. Ens vam presentar [la FAGC i altres entitats] com a acusació popular, la segona en tot l’Estat i la primera per crim d’odi documentada a Espanya. Per poder-ho fer, vam crear l’Oficina Antidiscriminatòria. L’any 2000, al FAGC vam creure que era necessari crear l’Observatori contra l’Homofòbia i vam començar a reportar les agressions. El 10 de desembre del 2008 és quan ens vam legalitzar. Poc després, el 2010, vam decidir que volíem una Llei contra l’homofòbia, l’actual 11/2014, i vam començar a treballar amb els grups parlamentaris. El 2015, vam començar a atendre les víctimes, registrar les agressions i fer els primers informes acadèmics. Traslladar-nos al Centre LGTBI ha estat un salt qualitatiu: ara tenim unes instal·lacions espectaculars on podem donar un servei molt bo. Com a activista, després de tants anys de lluita, tenir un lloc com Déu mana ha estat un acte de dignitat.

Quines tasques desenvolupeu?

L’Observatori, el primer de l’Estat, és un referent per la tasca que fa de reportar incidències; per la formació, els punts a peu de carrer i en l’oci nocturn, els espais amables… Tenim convenis amb les principals sales d’oci de Barcelona. Treballem l’atenció a la víctima des del vessant jurídic i psicosocial. Ara ens ocupa la modificació de la llei del 2014 i la Llei Trans. Combinem l’activisme, la tasca dels estudiants en pràctiques i, des de fa tres anys, el voluntariat, que dona suport als punts d’informació i a la línia de Whatsapp que tenim per denunciar agressions. Hem rebut més de 100 peticions per ser voluntari.

Quan vau començar a denunciar l’assassinat de la Sonia devíeu ser els únics.

Va ser un punt d’inflexió a Catalunya. Feia anys que havíem sortit de la dictadura, havia guanyat el PSOE i semblava que tot estigués guanyat. L’assassinat de la Sonia i l’actitud de la FAGC van despertar una Catalunya on semblava que no hi passava res i que l’homofòbia era una bajanada. Els assassinats de la Sonia i la Lucrecia [Pérez, assessinada el 1992 a Madrid, víctima del racisme] van posar sobre la taula el que ara es considera delicte d’odi. Cal recordar que l’agreujant per homofòbia es va crear el 1996, amb el canvi del Codi Penal. En aquell moment, allò era activisme pur, sense cap mena de mitjà i amb molt poc suport institucional. Va ser una època de crear resiliència. Mai hem sigut la nineta dels ulls de cap institució, perquè som incòmodes. Als polítics sempre els dic que ells passen però l’LGTBI-fòbia es queda. Hem après a buscar-nos la vida amb finançament privat, fent formacions, els punts liles… Som independents vers qualsevol grup polític, però no som neutrals: no som indiferents a l’homofòbia.

Què destaca de l’informe sobre l’homofòbia d’enguany?

El nombre d’incidències que tenim no arriba, per fortuna, a les 283 del 2021, que va ser un any absolutament nefast per al món LGTBI. A Barcelona, a la platja de Somorrostro, van trencar-li la mandíbula a un noi, que encara té pendent el judici. Hi ha molta gent que ha deixat de naturalitzar expressions com “bollera de mierda” o “trans de mierda” i va haver-hi un boom de denúncies. Al final d’aquest any, veurem que han augmentat les agressions al col·lectiu de persones trans, sobretot les dones. En aquest aspecte, el 2021 va ser l’any de la LGTBI-fòbia i aquest any ha estat el de la transfòbia.

A què creu que va ser degut l’increment de les agressions del 2021?

Durant la pandèmia, sorties al balcó amb la bandera LGTBI i ja t’insultaven. A la primavera del 2021, quan van començar les mesures de desconfinament, feia temps que la gent estava continguda i les agressions es van donar sobretot amb la tornada de l’oci. La polarització que hi ha hagut de les TERF [feministes trans excloents] i la ultradreta ha creat molt d’odi. El 4 de novembre d’aquell any, els Mossos d’Esquadra van fer pública l’agressió més greu, la detenció d’un home per intent d’homicidi a Sants-Montjuïc.

Enguany, a Barcelona, portem 89 atacs. Quina valoració en fa?

Calen polítiques per part de l’Ajuntament, que és la institució que ens dona més suport; més que la Generalitat i la Diputació. Tenim un protocol contra la LGTBI-fòbia que s’activa molt bé. Però això és insuficient, no hi ha una complicitat real amb els operadors que treballem independentment. Aquest mai ha estat un tema prioritari, més enllà del discurs, del tuit, de la Orgullosa [festival celebrat per l’Ajuntament per commemorar l’Orgull Gai]. Nosaltres volem anar al moll de l’os, per fer polítiques de prevenció i més estudis, per veure com es pot incidir. Del que estic més content és que aviat sortirà el primer informe amb les conclusions del grup de treball d’LGTBI-fòbia al Parlament de Catalunya, que proposa que hi hagi una taula amb Mossos, Generalitat, els principals ajuntaments i operadors que treballem contra les violències. Cal tenir present que la institució mai arribarà on arriba l’Observatori, perquè les persones LGTBI necessiten una complicitat i, a més a més, els caps de setmana, que és quan es produeixen més agressions, no hi ha ningú a les Administracions. En canvi, nosaltres donem el servei en temps real a les víctimes.

A quins districtes hi ha més agressions?

Els districtes que més violència pateixen són l’Eixample i Sants-Montjuïc, on hi ha el cruising [encontres fortuïts], un tema tabú, que no s’ha volgut tractar com caldria; cal molta voluntat política i mitjans. És una zona molt calenta que es junta amb l’homofòbia interioritzada: moltes vegades les agressions no es denuncien perquè cal explicar que hi eres allà.

Què en pensa de que es vengui Barcelona com a ciutat LGBTI?

Aquí es viu bé en comparació amb altres ciutats del món, però els violents sempre hi han estat. Quan van matar la Sonia, eren a les clavegueres, però ara han sortit. Hi ha llocs de Barcelona on no és fàcil ser LGTBI. Sense voler estigmatitzar cap barri, seria el cas de la Zona Franca o la Verneda. Perquè no tot són les Rambles. Però a la ciutat conviuen dues realitats: el sector de joves radicalitzats i els que tenen molt clara la diversitat sexual, que són els que guanyen per golejada.

L'entrada Eugeni Rodríguez (OCH): “El 2021 va ser l’any de l’LGTBI-fòbia i aquest, el de la transfòbia” ha aparegut primer a Carrer.

El ‘fil rosa’ continua

Aquesta nova generació d’organitzacions segueix el fil rosa combatiu que va començar a teixir el FAGC, la primera entitat LGBTI de l’Estat nascuda a Barcelona i que al llarg de la seua història ha treballat colze a colze amb moviments socials com l’okupa, el feminista o el sindicalisme combatiu. També connecta amb la tradició d’organitzacions que van desenvolupar la seua tasca als anys noranta i la primera dècada dels 2000, com el Grup de Lesbianes Feministes -integrades a Ca la Dona- o el Col·lectiu Gai de Barcelona -una escissió llibertària del FAGC dels anys noranta-, que va durar 20 anys i va donar continuïtat al Carnaval Gai a La Paloma, la Kantina com a espai alternatiu de relació i trobada, i la revista Infogai, que encara existeix, com a referent informatiu del col·lectiu a Barcelona.

Transfeminisme i queer

Guerrilla Travolaka va introduir el 2005 el transfeminisme i l’activisme queer a la ciutat, i es va coordinar amb un moviment internacional de despatologització trans i autodeterminació de gènere. En la dècada del 2010, Cultura Trans va desenvolupar formes d’activisme vinculades a la visibilitat i la comunitat a partir d’un festival on es trobaven referents culturals i artístics trans. Brot Bord en va prendre el relleu el 2009, promovent l’activisme des de l’acció directa, els plantejaments queer i el debat i la reflexió des de la seua revista L’aBORDatge. La Crida LGBTI seria la següent en agafar el testimoni, el 2015, i continua en actiu, mentre que Atzagaia, creada el 2018, ha volgut ocupar un altre espai més orientat a “teixir aliances i crear comunitat”.

Suport i Autodefensa Lesbofeminista, nascuda l’any 2019, és una organització no mixta de lesbianes que treballen des del feminisme i l’anticapitalisme contra el masclisme i la lesbofòbia. Són molt crítiques amb el “conglomerat” LGBTI, perquè invisibilitza les dones. Representa un corrent del moviment lèsbic i formen part del 28-J Autònom, un espai compartit amb organitzacions com Atzagaia o Nou Barris LGBTI.

En l’àmbit del transfeminisme, des de l’any 2021, Sororitrans ocupa un espai central entre les persones transfemenines. Han participat en l’orgull alternatiu al Pride en les darreres dues edicions i han promogut mobilitzacions per respondre a casos de transfòbia o per les diades de memòria i visibilització trans. Des dels barris i per als barris, fan feina la Fondona -vinculada a Can Batlló i que ha organitzat les kafetes queer i diferents espais de trobada i relació, però també de debat i reflexió al voltant de l’Orgull- o el mencionat Nou Barris LGBTI, que organitzen des de fa quatre anys l’Orgull de Classe, el 28 de juny.

Fractura generacional

Bernat Aragó, de la Crida LGBTI, reconeix la feina feta per “bona part de les organitzacions històriques”. “Sense elles no seríem on som ara”, remarca, però creu que “han passat de ser la punta de llança del col·lectiu a tenir derives institucionalistes, identitàries i assistencialistes”, i que han perdut la implicació en la resta de les lluites socials. Segons Aragó, la normalització de la diversitat afectiva-sexual l’ha convertida en un nínxol de mercat que absorbeix, en part, les dissidències, per anul·lar-les i treure’n benefici des del capitalisme rosa, tot privatitzant els espais segurs de socialització LGBTI.

La Crida considera que el moviment històric ha sucumbit a aquest joc, picant l’ullet al Pride, l’Orgull organitzat pels empresaris LGBTI amb el suport d’una part important del moviment. “La diversitat ven i està de moda”, rebla Aragó. “Genera pinkwashing: espònsors i patrocinis del Pride buiden de contingut i mercantilitzen la lluita LGBTI, i aprofiten per rentar la cara a empreses que deporten persones migrants i fons voltors immobiliaris. En l’àmbit local, això s’ha materialitzat en la consolidació d’Acegal, una plataforma d’empreses destinades al públic LGBTI, principalment de l’oci nocturn, que viu de l’elitització de les nostres vides i la mercantilització de la nostra lluita”, afegeix Aragó.

Juliana Cehí, de Sororitrans, veu també en aquest fenomen una fractura generacional amb el moviment històric i coincideix en que el Pride està controlat per la patronal del capitalisme rosa. “L’Orgull ha quedat difuminat en una festa de consumisme”, lamenta.

L'entrada Joves i anticapitalistes ha aparegut primer a Carrer.

Les persones LGBTI majors de 65 anys van néixer i créixer sota el règim franquista, on la moral nacionalcatòlica rebutjava i criminalitzava la diversitat sexual i d’identitat de gènere. Aquest és l’entorn en què Blanco va créixer. Originària d’El Torno (Càceres) i mestra de professió, va començar a sentir atracció per les noies al col·legi. La manca d’informació i el tabú de la sexualitat li van provocar un sentiment d’incomprensió. “Em sentia sola perquè no vaig poder parlar amb ningú sobre allò que m’estava passant”, explica. Va conèixer la seva dona en un poble d’Extremadura on era professora. Quan la seva parella es va mudar a la ciutat, ella la va acompanyar, i així van començar a viure juntes, fins avui. El rebuig de la família va ser frontal. Mai va arribar a dir-los que era lesbiana, però sabien que ella tenia una amiga “molt especial”. Es van casar el 2005, el mateix any que es va aprovar el matrimoni igualitari a Espanya.

Blanco és patrona de la Fundació Enllaç, creada el 2008 a Barcelona per defensar els drets de la població gran LGBTI. “És un projecte d’ajuda mútua, pensat per cobrir les necessitats dels membres fundadors, però amb una orientació comunitària: ofereix suport a la resta de persones grans de la ciutat”, exposa Josep Maria Mesquida, membre del comitè de direcció. Un dels objectius de l’entitat és garantir un entorn segur en els serveis de dependència per a gent gran, com les residències. Assessora sobre recursos d’atenció a persones grans i forma professionals del sector sobre la diversitat sexoafectiva i identitat de gènere per garantir la no discriminació. “Hi ha la percepció que aquests espais no són segurs”, diu Mesquida. A Madrid, la Fundació 26 de Diciembre ha inaugurat la primera residència especialitzada en gent gran LGBTI d’Espanya.

La soledat, un problema freqüent

La soledat és una preocupació de la gent gran en general, però s’agreuja en la població LGBTI. Segons l’informe 50 + LGTB, el 38,7% de les persones del col·lectiu majors de 50 anys residents a Barcelona viu sola, i el 30% ho fa en parella i sense fills. Cal afegir que el 36,8% de les persones que manifesten tenir dificultats per fer activitats quotidianes no rep cap ajuda. “És un grup social que viu amb més freqüència situacions de soledat no desitjada”, manté Mesquida. Tot i que no és un fenomen aplicable a tothom: l’estudi indica que hi ha l’estereotip que les persones LGBTI estan “condemnades a envellir en soledat”, però segons les vivències dels participants, això “no ha de ser considerat una característica del col·lectiu, perquè no sempre hi és present”. “El mite de la persona LGBTI sola també és una forma de violència”, expressa Mesquida.

Trencar estereotips és també un pas. “Hi ha una sèrie de tòpics sobre ser dona trans: ‘El teu matrimoni s’acabarà’, ‘els fills et rebutjaran’, ‘t’han d’agradar els homes’ o ‘has d’odiar els teus genitals’”. Són les paraules de Sofía Bengoetxea, dona trans de 65 anys i veïna de Nou Barris. Va manifestar-se públicament com a dona trans el 2014, amb 57 anys. Ja estava casada i continua amb la seva dona. Assegura que no encaixava en els valors de la masculinitat del franquisme, i a l’adolescència es va començar a sentir i vestir com una dona, d’amagat: “Fer el que no s’esperava de mi em generava una culpa terrible”. Bengoetxea, que és activista social i ha coordinat EnFemme -una associació que dona suport a dones trans i crossdressers-, demana no reduir la comunitat a una única realitat: “Hi ha una manera en què la societat ens dicta com hem de ser”.

Barcelona va ser pionera en la defensa dels drets LGBTI a Espanya durant la transició. La generació actual de gent gran del col·lectiu és l’evolució d’aquella lluita. “Nosaltres no tenim por, nosaltres som” era el lema de la primera manifestació LGBTI a l’Estat, feta a la ciutat el 1977. I és un clam que encara fa seu aquella generació. “Hem aconseguit el que tenim gràcies a la lluita; ara us correspon als joves defensar els drets de tothom”, conclou Paulina.

L'entrada Encarar la vellesa amb dignitat, llibertat i orgull ha aparegut primer a Carrer.

Mata treballa a l’Associació Catalana per la Integració d’Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (Acathi), que va guiar-la quan va arribar a Barcelona i en la petició d’asil a l’Estat. L’entitat, creada el 2003, ofereix a migrants i refugiats LGBTI assessorament legal en les sol·licituds d’asil i ajudes, assistència en la recerca de treball i suport emocional. L’alta taxa de denegació de l’asil és, de fet, una de les principals traves per a qualsevol refugiat: el 2021, el 71% de les peticions van ser rebutjades, segons dades del Ministeri de l’Interior. Només se’n van acceptar el 10,5% per protecció internacional -una xifra allunyada de la mitjana europea (35%)- i un 18,5% per raons humanitàries. “L’asil no ha sigut prioritari a Espanya”, denuncia Rodrigo Araneda, president d’Acathi. “La perspectiva de la migració sempre ha sigut com a força de treball, no com acollida humanitària”, rebla. Per això, l’acompanyament legal de l’entitat és vital per a l’èxit de la sol·licitud, ja que els migrants, en ser informats del procés i de la documentació requerida, poden defensar millor la seva aplicació. “Si el Govern veu que hi ha una ONG al darrere, funciona diferent”, assegura.

Activistes assassinats

El refugiat gai Carlos Andrés Tovar explica que Acathi va ser el seu “àngel de la guarda” quan va arribar a Barcelona. Aquest colombià de 40 anys va lluitar durant dues dècades pels drets del col·lectiu a la ciutat d’Armènia i al departament de Quindío. També va participar en campanyes per la prevenció del VIH i la sida, la creació de la Taula Municipal LGBTI d’Armènia i la lluita en contra del microtràfic de drogues. Va haver de migrar cap a la capital catalana el 2021, arran del que ell descriu com una època “d’assassinats consecutius de líders socials i de persecució contra la població LGBTI”. El 2020, van matar un dels seus companys activistes durant una activitat comunitària. “La Policia em va aconsellar que marxés”, recorda. Ara viu a Gavà, on participa en l’activisme LGBTI d’aquest municipi del Baix Llobregat.

Tovar denuncia els problemes que ha patit per aconseguir cita en la sol·licitud d’asil: “Hi ha tantes peticions que les respostes arriben massa tard”. Segons la llei, la resolució d’asil, acompanyada dels permisos de residència i treball, ha d’arribar als sis mesos de presentar-se la petició. El Defensor del Pueblo, però, ha manifestat que a vegades triga un, dos o més anys. Mentre esperen el permís de treball, l’estat de vulnerabilitat dels refugiats s’agreuja: “No pots sobreviure si no tens recursos”, afegeix Mata.

Obstacles administratius i laborals

El Sistema d’Acollida de Protecció Internacional garanteix les necessitats bàsiques dels refugiats els primers 18 o 24 mesos, mitjançant assistència social i habitatge. “Però no està pensat per atendre les seves necessitats i els temps acaben sent extremadament curts”, informa Blanca Garcés, investigadora del Barcelona Centre for International Affairs (Cidob). L’associació Acathi compta amb dos pisos d’acollida temporal per als refugiats LGBTI que estan a l’espera d’ajuts o no en tenen.

A Barcelona els refugiats poden trobar un espai més segur des d’on exercir l’activisme. És el cas de Rusly Cachina, noia trans de 27 anys equatoguineana: “M’he traslladat a Espanya per donar veu a qui no la té al meu país”. És la cofundadora d’una de les primeres organitzacions LGBTI de l’Estat africà: Somos Parte del Mundo. I denuncia la violència sistemàtica que pateix la comunitat al seu país, però també les complicacions a què s’enfronten les dones trans refugiades aquí. En són exemples la dificultat de canviar el nom a la documentació oficial o els obstacles laborals. “La manca d’oportunitats obliga les dones trans a exercir el comerç sexual”, expressa.

L'entrada Migrar per escapar de l’LGBTI-fòbia ha aparegut primer a Carrer.

L’entitat ajuda joves com ara la Nora o en Genís, noms ficticis per protegir el seu anonimat. La Nora és una noia trans que va marxar de casa perquè els pares no acceptaven la seva identitat. Es troba en una situació complexa: està intentant trobar un habitatge i, a la vegada, continuar els seus estudis. Ara mateix, viu amb una amistat, però Ahora Dónde li està buscant una família d’acollida. En Genís és un noi gai que té problemes de convivència amb la seva mare i pateix d’ansietat. L’entitat li està donant suport emocional mentre fa la mediació amb la seva família.

Aquests dos joves són exemples de la trentena d’usuaris que l’associació ha atès des de la seva constitució. I també són una mostra d’una realitat difícil de quantificar. Segons dades recents de la Fundació Arrels, a Barcelona hi ha 5.142 persones sense llar. D’aquestes, 1.231 dormen al carrer. Però no existeix cap estadística que calculi la relació entre sensellarisme i identitat LGBTI a Barcelona o a Catalunya. Sí que hi ha investigacions que aborden la problemàtica fora d’aquest territori. Als Estats Units, per exemple, el 40% dels joves sense llar s’identifiquen com a LGTBQ, segons dades de True Colors United. La joventut del col·lectiu té un 120% més de probabilitats d’experimentar el sensellarisme que la resta dels joves, d’acord amb un informe de Chapin Hall.

“Per sensibilitzar, calen dades”

Les dades més pròximes provenen de la Comunitat de Madrid, on la Federación de Asociaciones y Centros de Ayuda a Marginados (Faciam) i la Universidad Rey Juan Carlos van publicar un estudi sociològic sobre persones LGBTI sense sostre. El 23% dels entrevistats consideraven que la primera causa de la pèrdua d’habitatge va ser l’expulsió del domicili per discriminació vinculada a la seva identitat de gènere o orientació sexual. Una de les demandes principals d’Ahora Dónde és l’elaboració d’un estudi que estimi, en el nostre àmbit, el nombre de persones de la comunitat LGBTI sense habitatge i el motiu de la seva situació. “Si tens dades, és més fàcil sensibilitzar”, declara Gemma Brulles, presidenta de l’associació, que treballa en àmbits com l’assistència laboral o l’acompanyament emocional. Els usuaris solen tenir entre 18 i 25 anys i la majoria són persones trans.

Sandra Toledano, terapeuta gestalt i coach especialitzada en el col·lectiu LGBTI, és voluntària de l’entitat i s’encarrega de dirigir el suport emocional a les víctimes. “El primer que fem és crear un espai segur. Treballem des de la urgència, ja que les persones que venen ho fan en situacions límit”, explica. Un altre mecanisme essencial és la mediació entre l’usuari i la seva família, que està dirigida per professionals de l’Associació de Mediacions de Catalunya. “Dona molt bons resultats. Facilita el contacte, i els pares i mares comencen a veure la situació amb uns altres ulls”, comenta Toledano. Tot i això, no és un procés fàcil, ja que a vegades els mateixos usuaris no volen parlar amb les seves famílies o aquestes rebutgen un apropament.

Els voluntaris fan una crida a l’adhesió de famílies d’acollida al projecte, per atorgar una llar i suport als usuaris amb risc de quedar-se al carrer. Brulles destaca els beneficis que suposa el procés per ambdues parts: “Hem elaborat un protocol per assegurar que les famílies estiguin preparades i evitar que, en entrar a casa d’algú, la persona rebi un segon rebuig”. Ahora Dónde denuncia la invisibilització de la situació i reclama a l’administració pública un compromís més gran. El passat mes de maig, representants de l’entitat van sol·licitar al Parlament de Catalunya habitatges per a joves LGBTI que pateixen rebuig per part de les seves famílies.

L'entrada Quan la discriminació sexual es pateix a la llar ha aparegut primer a Carrer.

Cómplices, Antinous, la Crisi, la Prole, la Raposa, el Noa Noa i, la més recent, Acció Perifèrica, a Nou Barris. En total, a Barcelona surten cinc espais referents on trobar llibres per a bolleres, mariques, trans, no binàries, asexuals, demisexuals; on trobar, en definitiva, un oasi literari en una ciutat que sembla gran però és petita. Els que vivim a Nou Barris hem d’anar a Sant Antoni per iniciar una ruta per visitar totes aquestes llibreries en una tarda. Si volem anar a un altre lloc més proper, podem anar a Gràcia i visitar el Noa Noa -que a més a més, és una editorial!-. I al Vallès tenim les companyes de Synusia Llibreria, amb uns valors antiracistes i transfeministes.

Però, què passa amb els joves i els adolescents LGTBI que necessiten un espai segur? I amb les dones que treballen i cuiden, però volen tenir un espai on es facin xerrades, on hi hagi llibres transfeministes o només novel·les escrites per dones? No tenen dret a fer activitats i consumir cultura al seu districte? El districte ha d’esdevenir un espai segur. I almenys a Nou Barris, en molts carrers, en moltes places, en molts bars, en molts llocs, no ho és. O com diria una companya de la Zona Nord, “es lo más heteronormativo que hay”. Cada districte hauria de tenir, com a mínim, una llibreria LGTBI i transfeminista.

Tenir i promoure una llibreria a Nou Barris significa també fer evolucionar el concepte de llibreria tradicional, o com molt bé fan les compas de la Raposa, sortir al carrer, visitar les entitats veïnals, ser-hi presents, estar a les festes i a les mogudes del barri i del districte. En definitiva, ser un agent transformador cultural, social i comunitari. No tenir aquesta mirada significa el fracàs de qualsevol projecte.

També és fer altres activitats que complementin la tasca principal d’una llibreria. A Acció Perifèrica, tenim la voluntat de transformar a partir de l’acció socioeducativa. Per això realitzem formacions per als professionals de l’educació, el voluntariat o fins i tot de l’àmbit empresarial, ja que a vegades la teoria acadèmica és molt bonica de llegir, però no dona tots els recursos ni ajuda a baixar a la realitat. El fet d’estar en una llibreria, de ser presents al carrer i ser conscients de com a nosaltris ens travessa el gènere ens ajuda a canviar la metodologia formativa i aterrar la teoria al carrer. Fer pedagogia queer. Som agents transformadors i ens ho hem de creure. Promocionem un espai segur de cultura LGTBI. Apropem lectures dissidents de gènere i decolonials.

Aportem un granet de sorra per trencar el cisheteropatriarcat: suposo que per això les grans editorials no volen tenir en els seus catàlegs segons quines novel·les o segons quina teoria, no sigui pas que ara totis fóssim revolucionàries i vulguem canviar el sistema neoliberal. Doncs sí, ho volem canviar tot, perquè hem viscut agressions i volem barris amables. I aquest canvi pot començar per una llibreria.

Les persones que treballem en llibreries o en projectes transfeministes i LGTBI som persones polititzades que dia rere dia continuem aprenent i desconstruint-nos com a persones blanques i normatives. És per això que considero que hi ha uns mínims, que tot i ser accions simbòliques tenen una transcendència política en el context més proper. Com, per exemple, obrir el 12 d’octubre, tancar el 25 novembre o el 8 de març, com a vaga de consum. Uns dies -igual que el 28 de juny- on les protagonistes són les entitats i les veïnes que ocupen l’espai per reclamar una vida digna de ser viscuda.

Un llibre és foc per al sistema heteropatriarcal. Un llibre és una llavor per a un present combatiu.

Jose A. Martínez Vicario és vicepresident de l’AV de Torre Baró i llibreter i dinamitzador socioeducatiu d’Acció Perifèrica.

L'entrada Llibreries revolucionàries perilloses per al cisheteropatriarcat ha aparegut primer a Carrer.

Som una força present i plural que s’imposa a l’oblit i a la invisibilització. Sempre hem estat en primera línia reclamant els nostres drets, lluitant per existir, ensenyant un cos col·lectiu implicat en l’eclosió del transfeminisme, interrogant el racisme, el capacitisme, el capitalisme, l’homofòbia, la transfòbia i la lesbofòbia; posant en evidència i denunciant els privilegis blancs, funcionals, de classe, heterosexuals i cisgènere que ens travessen.

Els feminismes que no exclouen les seves pròpies carns han estat una força que ha catapultat les lluites feministes al centre de les polítiques i mobilitzacions socials. I ho continuarem fent! Perquè juntes som més fortes! Perquè tenim una llarga experiència de lluita feminista conjunta i conjugada entre totes i totis: dones, lesbianes i trans.

Bárbara Ramajo és membre de Bollos en Teoria, l’espai lesbiano-feminista de Ca la Dona.

L'entrada Genealogia feminista de dones, trans i lesbianes ha aparegut primer a Carrer.

És Barcelona una anomalia? Moltes capitals europees han perdut el caràcter reivindicatiu i combatiu, en la lluita LGBTI i en les reivindicacions del 28 de juny. Les manifestacions han donat pas a desfilades festives, sovint buides de contingut. S’hi exalta l’amor romàntic, el love is love normatiu, monògam. És l’homonormativitat feta consigna, un model d’amor excloent i violent. A Europa, les desfilades estan protagonitzades per les grans empreses. Per al capitalisme rosa, els homes gais blancs cis i amb cossos normatius són carteres farcides. Clients. I és un model homogeneïtzant: el Pride de Madrid s’assembla al de Berlín, i és difícil diferenciar entre Londres i Brussel·les. Per al capitalisme és un model tan exitós que ciutats com Tel Aviv -coneguda per la vulneració de drets humans-, volen sumar-s’hi. Les mateixes músiques, escenes, cossos…, els mateixos discursos.

A Barcelona plantem cara. Rebutgem el Pride Barcelona, patrocinat per empreses especuladores, gentrificadores i armamentístiques com Merlin Properties, AirBnB, TheTravelBand o Vueling. A més, el model va de la mà d’una presència policial que no té cap sentit. La Policia ha reprimit les persones dissidents amb el sistema cisheteropatriarcal; ho va fer a Stonewall i ho ha fet a Barcelona. Rebutgem el punitivisme, el control policial i la repressió i reivindiquem que volem els policies fora del nostre orgull.

A Barcelona, la lluita per l’alliberament afectiu, sexual i de gènere respon a lògiques diferents. S’allunya del capitalisme rosa en ser organitzat per i per a les classes treballadores, reconeix la necessitat d’aliances amb altres lluites, rebutja l’homonormativitat i també les violències. Som així, i volem ser-ho durant molts més anys!

Lluís Forcadell és membre de la Crida LGBTI, organització per l’alliberament sexual i de gènere.

L'entrada Reivindicar els nostres drets cada 28 de juny ha aparegut primer a Carrer.