Eugeni Rodríguez és des del 1985 portaveu del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). També és president de l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH), una entitat creada el 2008 per denunciar les agressions homòfobes i donar suport a les víctimes. Fa poc, el diari Público els ha donat un premi per la seva defensa dels drets del col·lectiu LGBTI.
L’Observatori contra l’Homofòbia fa 14 anys. Com es va crear?
El 1991, van assassinar la transsexual Sonia Rescalvo. El forense, en un principi, es va pensar que era una dona trans negra, dels cops que li havien donat. Ens vam presentar [la FAGC i altres entitats] com a acusació popular, la segona en tot l’Estat i la primera per crim d’odi documentada a Espanya. Per poder-ho fer, vam crear l’Oficina Antidiscriminatòria. L’any 2000, al FAGC vam creure que era necessari crear l’Observatori contra l’Homofòbia i vam començar a reportar les agressions. El 10 de desembre del 2008 és quan ens vam legalitzar. Poc després, el 2010, vam decidir que volíem una Llei contra l’homofòbia, l’actual 11/2014, i vam començar a treballar amb els grups parlamentaris. El 2015, vam començar a atendre les víctimes, registrar les agressions i fer els primers informes acadèmics. Traslladar-nos al Centre LGTBI ha estat un salt qualitatiu: ara tenim unes instal·lacions espectaculars on podem donar un servei molt bo. Com a activista, després de tants anys de lluita, tenir un lloc com Déu mana ha estat un acte de dignitat.
Quines tasques desenvolupeu?
L’Observatori, el primer de l’Estat, és un referent per la tasca que fa de reportar incidències; per la formació, els punts a peu de carrer i en l’oci nocturn, els espais amables… Tenim convenis amb les principals sales d’oci de Barcelona. Treballem l’atenció a la víctima des del vessant jurídic i psicosocial. Ara ens ocupa la modificació de la llei del 2014 i la Llei Trans. Combinem l’activisme, la tasca dels estudiants en pràctiques i, des de fa tres anys, el voluntariat, que dona suport als punts d’informació i a la línia de Whatsapp que tenim per denunciar agressions. Hem rebut més de 100 peticions per ser voluntari.
Quan vau començar a denunciar l’assassinat de la Sonia devíeu ser els únics.
Va ser un punt d’inflexió a Catalunya. Feia anys que havíem sortit de la dictadura, havia guanyat el PSOE i semblava que tot estigués guanyat. L’assassinat de la Sonia i l’actitud de la FAGC van despertar una Catalunya on semblava que no hi passava res i que l’homofòbia era una bajanada. Els assassinats de la Sonia i la Lucrecia [Pérez, assessinada el 1992 a Madrid, víctima del racisme] van posar sobre la taula el que ara es considera delicte d’odi. Cal recordar que l’agreujant per homofòbia es va crear el 1996, amb el canvi del Codi Penal. En aquell moment, allò era activisme pur, sense cap mena de mitjà i amb molt poc suport institucional. Va ser una època de crear resiliència. Mai hem sigut la nineta dels ulls de cap institució, perquè som incòmodes. Als polítics sempre els dic que ells passen però l’LGTBI-fòbia es queda. Hem après a buscar-nos la vida amb finançament privat, fent formacions, els punts liles… Som independents vers qualsevol grup polític, però no som neutrals: no som indiferents a l’homofòbia.
Què destaca de l’informe sobre l’homofòbia d’enguany?
El nombre d’incidències que tenim no arriba, per fortuna, a les 283 del 2021, que va ser un any absolutament nefast per al món LGTBI. A Barcelona, a la platja de Somorrostro, van trencar-li la mandíbula a un noi, que encara té pendent el judici. Hi ha molta gent que ha deixat de naturalitzar expressions com “bollera de mierda” o “trans de mierda” i va haver-hi un boom de denúncies. Al final d’aquest any, veurem que han augmentat les agressions al col·lectiu de persones trans, sobretot les dones. En aquest aspecte, el 2021 va ser l’any de la LGTBI-fòbia i aquest any ha estat el de la transfòbia.
A què creu que va ser degut l’increment de les agressions del 2021?
Durant la pandèmia, sorties al balcó amb la bandera LGTBI i ja t’insultaven. A la primavera del 2021, quan van començar les mesures de desconfinament, feia temps que la gent estava continguda i les agressions es van donar sobretot amb la tornada de l’oci. La polarització que hi ha hagut de les TERF [feministes trans excloents] i la ultradreta ha creat molt d’odi. El 4 de novembre d’aquell any, els Mossos d’Esquadra van fer pública l’agressió més greu, la detenció d’un home per intent d’homicidi a Sants-Montjuïc.
Enguany, a Barcelona, portem 89 atacs. Quina valoració en fa?
Calen polítiques per part de l’Ajuntament, que és la institució que ens dona més suport; més que la Generalitat i la Diputació. Tenim un protocol contra la LGTBI-fòbia que s’activa molt bé. Però això és insuficient, no hi ha una complicitat real amb els operadors que treballem independentment. Aquest mai ha estat un tema prioritari, més enllà del discurs, del tuit, de la Orgullosa [festival celebrat per l’Ajuntament per commemorar l’Orgull Gai]. Nosaltres volem anar al moll de l’os, per fer polítiques de prevenció i més estudis, per veure com es pot incidir. Del que estic més content és que aviat sortirà el primer informe amb les conclusions del grup de treball d’LGTBI-fòbia al Parlament de Catalunya, que proposa que hi hagi una taula amb Mossos, Generalitat, els principals ajuntaments i operadors que treballem contra les violències. Cal tenir present que la institució mai arribarà on arriba l’Observatori, perquè les persones LGTBI necessiten una complicitat i, a més a més, els caps de setmana, que és quan es produeixen més agressions, no hi ha ningú a les Administracions. En canvi, nosaltres donem el servei en temps real a les víctimes.
A quins districtes hi ha més agressions?
Els districtes que més violència pateixen són l’Eixample i Sants-Montjuïc, on hi ha el cruising [encontres fortuïts], un tema tabú, que no s’ha volgut tractar com caldria; cal molta voluntat política i mitjans. És una zona molt calenta que es junta amb l’homofòbia interioritzada: moltes vegades les agressions no es denuncien perquè cal explicar que hi eres allà.
Què en pensa de que es vengui Barcelona com a ciutat LGBTI?
Aquí es viu bé en comparació amb altres ciutats del món, però els violents sempre hi han estat. Quan van matar la Sonia, eren a les clavegueres, però ara han sortit. Hi ha llocs de Barcelona on no és fàcil ser LGTBI. Sense voler estigmatitzar cap barri, seria el cas de la Zona Franca o la Verneda. Perquè no tot són les Rambles. Però a la ciutat conviuen dues realitats: el sector de joves radicalitzats i els que tenen molt clara la diversitat sexual, que són els que guanyen per golejada.
