L’invent normatiu prové de la nova consellera de Territori, Esther Capella (ERC), que segons la rumorologia republicana té aspiracions d’alcaldable per al 2027 a Barcelona. Les tingui o no, ha regalat al govern en solitari de Jaume Collboni (PSC) un bon cop d’efecte si sap jugar aquesta oportunitat històrica per a la capital. Els socialistes ho han vist clar i han desencallat al Parlament la tramitació del reglament. La republicana el va anunciar el 7 de novembre com un decret llei que obligaria a clausurar HUT sí o sí a 47 municipis, però el pacte amb el PSC anunciat el passat 20 de desembre ha introduït canvis notables. Ha imposat que es transformi en un projecte de llei per poder convertir la reducció d’allotjaments en una decisió lliure de cada consistori, sense cap ràtio màxima obligatòria, cosa que treu pressió a municipis de costa. Allà on el planejament ho permeti, el permís local pot ser fins i tot de renovació automàtica.

Barcelona ha rebut amb els braços oberts la nova norma, perquè li dona cobertura legal per retallar allotjaments sense topalls obligatoris. Collboni ha reconegut en una entrevista a Catalunya Ràdio que vol “aprofitar a fons el decret” per “reduir molt significativament el número de pisos turístics, sobretot a les zones amb més pressió turística i més densitat”, com podria ser Ciutat Vella i, segons com, també la gran Eixample i Gràcia. Ara bé, l’alcalde no sembla tenir cap pressa per anunciar xifres ni requisits. Té temps de sobres, perquè en realitat els efectes de la normativa no es veuran fins al mandat que ve.

Cinc anys de camí

Si no hi ha cap contratemps, abans del 31 de març del 2024 hauria d’haver entrat en vigor la regulació. Llavors s’obrirà un termini de cinc anys durant el qual cada localitat haurà de fixar les condicions per a l’obtenció de la seva llicència. Els tècnics municipals de Barcelona tenen un bon repte per davant, perquè hauran de trobar un filtre objectiu que permeti tombar el volum d’apartaments desitjat pel Consistori i que alhora estigui blindat d’acusacions d’arbitrarietat. Avui per avui, l’executiu socialista voldria que fos un criteri relatiu a la densitat, és a dir, tancar apartaments als barris on més n’hi ha avui.

El més probable és que el sector s’esperi a tenir un escenari del tot clar abans de sol·licitar el permís. I aquells que augurin una negativa seran els últims a fer el tràmit, per mantenir-se operatius el màxim d’anys. La Generalitat va fixar un termini tan ampli per minimitzar les indemnitzacions potencials, ja que per cobrar-ne caldrà demostrar que no s’ha recuperat la inversió prevista. També es dona per feta la judicialització: les patronals Apartur i Federatur han avançat que demanaran empara al Tribunal Constitucional. Avisen, a més, que no es resoldrà l’encariment dels pisos en zones de gran demanda com la capital i que mancarà oferta per encabir els turistes a certs territoris o durant esdeveniments clau com el Mobile World Congress.

Què diu la normativa?

La regulació té força complexitat. No s’aplica a tot el territori català, sinó només a 140 localitats on el Govern constata dificultats d’accés a l’habitatge convencional per raó de preu. A banda, 122 localitats més -les que tenen una ràtio de més de cinc HUT per cada 100 habitants, bàsicament en zones d’esquí o de platja- podran adherir-s’hi si volen. Només quatre compleixen el primer criteri i tenen més de 10 HUT per cada centenar de veïns: Salou, Cambrils, Santa Susanna i Palafrugell. La nova llicència urbanística tindrà una validesa de cinc anys, que posarà fi a la perpetuïtat de l’actual tràmit, una simple comunicació d’inici d’activitat que costa 230 euros.

En un escenari de màxims, la norma podria arribar a més o menys un de cada quatre municipis de Catalunya, que junts sumen 95.000 dels 102.000 apartaments que hi ha registrats al país. Per cert, 85 d’aquests 262 consistoris ja estan aplicant avui algun tipus de regulació, com Barcelona, on no se’n poden obrir des del 2014. Les alarmes fa temps que estaven disparades perquè en l’última dècada s’han multiplicat per deu aquests negocis al país.

Dualitat al món econòmic

La passada campanya electoral va constatar l’existència a Barcelona d’un ampli consens polític en contra dels apartaments turístics. Trias per Barcelona, PSC, Barcelona en Comú i ERC van expressar al maig les seves reticències cap a uns allotjaments que sovint comparteixen replà, ascensor i finca amb comunitats de veïns. Festes sorolloses i descontrolades, maletes amunt i avall constantment i timbres que sonen a deshora per error són algunes de les externalitats més denunciades pels qui viuen al costat.

El moviment per l’habitatge, a més, ha denunciat reiteradament que els allotjaments turístics retiren pisos d’un mercat de lloguer ja massa escàs i car a Barcelona, a banda de contribuir a pujar preus per la via intangible de generar llamineres expectatives de lucre en els propietaris i intermediaris immobiliaris. Així doncs, no s’auguren grans dificultats a l’Ajuntament capitalí per pactar una majoria política favorable a la reducció d’apartaments. El debat se centrarà en quants i on se’n tanquen.

Casualment, el dia que Capella anunciava el decret era a Catalunya un cofundador d’Airbnb, Nathan Blecharczyk. La plataforma perdrà ingressos com a intermediària dels allotjaments que tanquin, però Blecharczyk no va parlar de les seves pèrdues, sinó que va recordar que les restriccions imposades a Nova York han encarit els hotels de la Gran Poma americana. I és que els hotels són els primers beneficiaris d’una gran retallada d’HUT, fins i tot més que els veïns de la ciutat. Ha estat molt eloqüent el gran silenci d’aquest sector davant la mesura. Deu mil apartaments representen un pastís de pernoctacions molt gran a repartir entre els 440 hotels de Barcelona i els de les ciutats properes. Uns establiments que a més viuen un moment dolcíssim, amb un 2023 en què han coincidit preus rècord i ocupacions molt altes en temporada alta, mitjana i també baixa. La Covid-19 els va atropellar i en va fer tancar uns quants, però els supervivents s’han fet d’or amb les ganes de viatjar postpandèmia. Jaume Collboni i Xavier Trias, a més, ja han flirtejat en públic amb la idea de permetre que obrin hotels al centre si rehabiliten finques patrimonials.

L’altre gran transvasament de clientela serà cap al mercat negre, que ja està entrenat gràcies a les habitacions turístiques. Teòricament, avui a Barcelona cap pis amb un veí empadronat pot llogar a visitants les estances sobreres, perquè el Pla Especial Urbanístic d’Apartaments Turístics (PEUAT) municipal ho prohibeix. No obstant, una cerca ràpida als grans portals immobiliaris permet trobar desenes d’anuncis, que arriben a col·locar llits a 300 euros la nit quan hi ha pics d’afluència. Els anunciants no són particulars en busca de picaresca, sinó professionals que tenen ben calculats guanys i sancions potencials per exercir aquesta activitat prohibida. Una part de la demanda que cobreixen els pisos turístics és molt probable que l’absorbeixin noves habitacions pirata.

Lloguers per mesos, la nova bèstia negra

Per completar el panorama, creix amb força un fenomen immobiliari pervers: el lloguer de temporada. El Sindicat de Llogateres ja ha demanat a la Generalitat que abordi de forma “urgent” aquesta realitat emergent. I és que la regulació estatal dels lloguers i la propera normativa dels HUT fan pinça per afavorir l’accés a un pis de lloguer a preu assequible, però ambdues deixen una esquerda per la que ja s’està escolant molta oferta d’habitatge. Segons un estudi del portal Idealista, ja suposa el 30% dels arrendaments a la ciutat. Els contractes per períodes d’entre un i onze mesos proliferen a gran velocitat, perquè ofereixen molta més rendibilitat als amos i no estan contemplats per cap restricció. Les mensualitats poden ser astronòmiques si l’immoble és d’alt standing. El més inquietant és que tenen sortida, almenys a Barcelona, gràcies a la creixent població flotant que hi arriba per estar-s’hi només uns mesos. Un col·lectiu en permanent rotació i sovint amb un poder adquisitiu inversament proporcional al seu interès per la dimensió col·lectiva de l’habitatge.

L'entrada Reordenació (sense preses) dels allotjaments turístics ha aparegut primer a Carrer.

La relació entre l’ús d’espais residencials com a oferta turística, la pujada del preu de l’habitatge i certs processos de gentrificació és més que evident. En zones amb percentatges alts d’Habitatges d’Ús Turístic (HUT), la transformació dels barris en espais refractaris als veïns i veïnes està ben demostrada. Cal tenir en compte que no parlem d’una activitat econòmica a l’ús: és una activitat que, per fer negoci, utilitza un espai que el planejament urbanístic va destinar als residents. I alhora cal tenir present que el mateix planejament preveu altres espais que tenen, de forma ordenada, un ús turístic -aparthotels, apartaments turístics, residències, hotels, càmpings i un llarg etcètera-. Són moltes les raons i els arguments que qüestionen aquest negoci sobre els habitatges en zones, com Barcelona, on la prioritat ha de ser disposar de més oferta d’habitatge per als seus residents.

On és l’índex de referència?

Hem celebrat l’aprovació de la primera Llei pel Dret a l’Habitatge de l’Estat, però encara esperem l’índex de referència, imprescindible per aplicar la limitació del preu del lloguer, així com la regulació del lloguer de temporada. Una escletxa a la llei ha provocat que aquesta modalitat ja arribi al 30% de tota l’oferta actual a Barcelona.

Sentim declaracions de governants que fan seves les nostres paraules sobre la necessitat d’arribar a acords institucionals imprescindibles per afrontar la gravetat de la crisi habitacional. Aviat farà cinc anys que la Favb va fer públic el document Mesures ineludibles per garantir el dret a l’habitatge, i quatre des que, juntament amb dotze entitats socials, vam presentar la Crida a un Pacte per l’Habitatge 2020-2030, en la qual apuntàvem una llarga bateria de factors sobre els que incidir per regular el conjunt del mercat. Ara, quinze grans ciutats de l’Estat ens hem aliat per presentar aquest gener la Declaració de Barcelona. Reclamarem molta més ambició transformadora i proposarem nombroses reformes. Entre elles, la regulació dels HUT.

Les últimes setmanes han estat marcades pel soroll entorn la validació al Parlament del Decret Llei 3/2023 de 7 de novembre de mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d’ús turístic, amb uns vots del PSC condicionats a un acord que, hores d’ara, només coneixem parcialment. Els mesos vinents veurem si el projecte de llei es concreta, però de moment podem celebrar l’extinció de les llicències perpètues a la nostra ciutat en els pròxims cinc anys.

Ara bé, com a Favb anem més enllà i reclamem l’extinció progressiva dels habitatges d’ús turístic i les habitacions turístiques a Barcelona (vegeu el document Un nou model de turisme per a Barcelona). Perquè incideixen greument en l’accés a l’habitatge, en els preus desorbitats i en una oferta de lloguer minvant. Perquè expulsen veïnes i veïns dels nostres barris, sotmesos a l’especulació i la gentrificació, transformant el seu paisatge urbà en escenari per a turbes de turistes desfermats, fent-los inhabitables pel soroll de l’oci i la restauració i pel col·lapse dels serveis bàsics. Perquè no ens podem permetre que l’activitat econòmica prevalgui sobre l’ús residencial. Perquè recordem que l’habitatge és un dret fonamental.

* Pere Mariné i Ana Menéndez són membres de la Comissió d’Habitatge de la Favb.

L'entrada Els habitatges no són per al turisme ha aparegut primer a Carrer.

La construcció de l’establiment, que va obrir el 1992, s’emmarcava en el polèmic Pla d’hotels, que oficialment pretenia incrementar l’oferta d’hotels de luxe a la ciutat a les portes dels Jocs Olímpics. L’agost passat, el govern municipal va decidir treure una nova concessió per als terrenys i l’immoble per a mig segle més. La concessió, juntament amb els 19 anys que resten de l’actual, s’adjudicaran a través d’un concurs en un procés que ha de culminar durant la tardor.

Deute superior als 120 milions

Com s’explica tot plegat? Resumidament, el Juan Carlos I ha estat un pou sense fons de pèrdues i acumula un deute superior als 120 milions d’euros. Tancat des de l’any passat per les restriccions pandèmiques, amb els treballadors en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) i durant mesos en preconcurs de creditors, la propietat se’n vol desfer. I difícilment hauria aparegut algun grup interessat a quedar-se’l si l’expectativa era explotar-lo únicament durant els 19 anys que restaven de concessió, un termini que complicava rendibilitzar la inversió per quedar-se un establiment que supera les 430 habitacions i els 400 treballadors. Amb 69 anys de marge, la perspectiva canvia.

L’operació suposa un nou gir en les relacions entre Barcelona en Comú i el sector hoteler i mostra com hi ha prevalgut la postura del PSC, la pota del govern local millor connectada amb els lobbies econòmics de la ciutat. El regidor de Presidència, Jordi Martí (BComú), va ser l’encarregat d’exposar a l’agost els arguments per justificar el moviment: el caràcter “simbòlic” de l’establiment, el seu pes en el turisme de congressos, la voluntat de mantenir els llocs de treball i l’oportunitat d’aconseguir algunes desenes de milions amb el cànon que pagui la futura concessionària de l’espai -la xifra resta per concretar-. En el rerefons, però, hi pesa la negativa de l’Ajuntament a assumir els deutes, gestionar l’hotel o enderrocar-lo per fer ús del solar.

El veïnat, preocupat

Els responsables de les associacions veïnals més properes -les Corts i Sant Ramon Nonat- admeten a Carrer que encara no han pogut abordar a fons la qüestió, però no amaguen la seva preocupació. Per a Adela Agelet, secretària de l’Associació Veïnal de les Corts, aquest cas podria utilitzar-se per “veure com l’Ajuntament hauria de recuperar determinats espais quan s’acaba una concessió, perquè no deixen de ser necessaris en faltar equipaments de ciutat”. El president de l’Associació Veïnal de Sant Ramon Nonat, Andrés Quílez, afegeix que intentaran “que no es prorrogui la concessió” i argumenta que el districte “té molts pocs espais lliures i necessita equipaments”. Tot i admetre que seria molt difícil “tirar [a terra] l’hotel, hi ha instal·lacions que potser podrien utilitzar-se en favor del barri”.

El pla d’hotels del 1990

L’origen de la situació actual cal buscar-lo en la Barcelona encara pre-olímpica. A grans trets, el Pla d’hotels aprovat el 1990 permetia la requalificació d’espais verds i equipaments per aixecar-hi establiments hotelers. Establia dos mecanismes: la cessió prèvia del terreny a canvi d’una concessió administrativa per construir-hi i explotar-hi l’hotel, o bé donar una compensació econòmica al municipi equivalent a la plusvàlua generada pel canvi de qualificació de l’espai.

El Juan Carlos I va aixecar-se al solar on s’ubicava l’antiga masia Torre Melina i uns jardins dissenyats per Josep Fontserè. Barcelona Project’s va comprar la finca amb la idea de fer-hi l’hotel, però amb el compromís de restaurar la masia i obrir els jardins a la ciutat. A l’hora de la veritat, però, va enderrocar la masia, i el jardí fonamentalment és utilitzat per l’elitista clientela de l’hotel.

L’arquitecte Ferran Navarro recorda que “l’argument en què es basava el pla era molt barroer, venia a dir que, com que hi havia terrenys qualificats com a equipaments que la ciutadania no reclamava, la conclusió era que no es necessitaven més equipaments en aquests barris, i així es justificava la necessitat de requalificar-los com a hotels”. En la seva opinió, el projecte va implicar fer una gran passa per posar “la ciutat al servei del benefici privat dels hotelers, per davant dels interessos del conjunt de la ciutadania”. Un model que, malgrat algunes modificacions, s’ha perpetuat durant tres dècades i ara reapareix amb força.

Destrucció (gratuïta) de patrimoni i una història fosca

Tot i considerar-se un dels paradigmes del gran luxe a la ciutat, la història de l’hotel Juan Carlos I té moltes ombres. Al ja esmentat enderrocament de la Torre Melina -un fet que no va comportar cap conseqüència per a Turki bin Nasser més enllà d’una irrisòria multa-, s’hi han de sumar els escàndols econòmics, en part per la pèssima gestió que va fer-ne Husa -l’antiga cadena hotelera de la família Gaspart- que, després de dues etapes, acabaria el 2010. Posteriorment hi aterraria la madrilenya Gestión de Activos Turísticos (GAT), fins que el 2014 va arribar la canadenca Fairmont, ara en mans de la multinacional francesa Accor. Fairmont va modificar la denominació de l’establiment per situar el seu nom davant del nom del monarca i va forçar una costosa reforma -37 milions- el 2016, que va acabar de disparar el deute de l’hotel. Mentrestant, Bin Nasser va ser detingut el 2017 durant dos mesos al seu país en una purga contra la corrupció a la família reial saudita. I aquest estiu, part dels comptes de Barcelona Project’s han estat embargats per un deute de 16 milions amb la Seguretat Social. Rere el luxe, moltes ombres i alguns favors polítics. Res que soni gaire nou.

L'entrada L’Ajuntament prorroga l’ús hoteler del Juan Carlos I fins al 2090 ha aparegut primer a Carrer.