Segons un estudi recent del Consell General de l’Arquitectura Tècnica d’Espanya (CGATE), en col·laboració amb la Consultora GAD3, la precarietat en l’habitatge influeix en la salut mental dels llogaters: el 50% afirmen patir ansietat per la seva situació, enfront del 38% dels arrendadors. I el benestar general és molt superior en els propietaris -al voltant del 70%- que en els llogaters, on la xifra baixa al 49%. Per últim, el 38% de les persones que viuen de lloguer admeten sentir angoixa davant la perspectiva de perdre l’habitatge.

Venen molts llogaters a la consulta?

La major part de la població que atenem són llogaters i, a més a més, en una situació de vulnerabilitat o de risc d’exclusió social. I sí, òbviament els propietaris utilitzen menys aquests serveis.

Quins símptomes presenten?

Es parla d’estrès, angoixa, ansietat… Són coses diferents. L’estrès és el primer símptoma que apareix quan ens trobem en una situació d’incertesa, de no tenir el control de la situació, de no tenir alternatives, respostes, de sentir-nos perduts. Les seves manifestacions són semblants a les de l’ansietat: alteracions del son, l’alimentació, la tensió cardíaca i la respiració; també sudoració, preocupació excessiva i rememoració de problemes. En aquest aspecte no es distingiria de l’ansietat, però l’estrès és un símptoma específic davant d’un problema concret que s’ha d’abordar i que, un cop solucionat, desapareix. En l’ansietat la qüestió és diferent, ja que la problemàtica partiria no tant de factors externs com interns de la persona.

Quines opcions tenen els llogaters?

Compartir habitatge amb altres famílies, per exemple. Això significa que moltes persones conviuen en un mateix espai, en una situació d’habitatge inapropiat. L’amuntegament és un factor que incrementa els nivells d’estrès i ansietat: s’han fet estudis amb rates on s’han col·locat molts d’aquests animals en un espai menor del que necessiten i han acabat matant-se les unes a les altres.

Altres alternatives?

Canviar de territori. Si no pots viure a Barcelona o altres àrees tensionades, hi ha gent que decideix traslladar-se a la perifèria o fins i tot més lluny, on el lloguer sigui més assequible. Això és una ruptura que provoca novament estrès, angoixa i ansietat, ja que comporta un desarrelament: si tens fills, han de deixar l’escola; de vegades tampoc no es poden conservar les xarxes socials, les amistats… Has de trencar amb tot i readaptar-te al nou lloc, i això implica un procés de dol. I en ocasions ni tan sols no és possible: si no pots moure el teu lloc de treball o aconseguir-ne un altre, depenent del que et costi el transport i del temps que hagis d’invertir en anar i tornar, no et surt a compte.

I què ens diu de l’okupació?

És una altra estratègia que part de la població està utilitzant i que ha arribat a naturalitzar com a solució al seu problema habitacional. Una estratègia que conviu amb un cert sentiment d’injustícia social.

I si cap alternativa és possible?

Llavors entraríem en un altre procés psicològic que ja no és l’estrès -que seria el primer símptoma- i que anomenem model d’indefensió apresa, el qual ja va descriure el psicòleg nord-americà Martin Seligman als anys seixanta. És un procés que porta la persona, més que a sentir angoixa i ansietat, a patir un quadre semblant a la depressió, amb símptomes com l’astènia, l’apatia, l’abandonament, el “ja no faig res” o el “ja no busco res”. És a dir: passivitat. La persona es rendeix. I en paral·lel als símptomes depressius, el pacient resol el problema delegant en tercers -departament d’Habitatge, Serveis Socials-, potser amb la falsa il·lusió que així trobarà respostes dignes, ja que “jo no puc sortir-me’n”. En realitat, és probable que les respostes que rebi siguin mediocres o insuficients, amb la qual cosa continuaria l’estrès.

Quins moments en la vida d’un llogater són més estressants? El procés duríssim de selecció de candidats a un habitatge -presentació d’avals, nòmines…-? Quan s’apropa la data d’extinció del contracte, amb tota la incertesa que això comporta?

No hi ha una fase d’especial estrès. Dependrà de la situació de la persona en cada moment. Si s’apropa la fi del contracte i les seves circumstàncies li permeten fer front a una pujada de la renda, o si pot negociar amb el propietari, podrà sortir-se’n. Si, en canvi, dos mesos abans perd la feina i amb l’atur amb prou feines pot pagar el lloguer, sense poder afrontar cap augment; o si no hi ha possibilitat de negociar amb l’arrendador, la qüestió canvia radicalment. Jo no dividiria l’estrès del llogater en fases. A més a més, hi ha un moment pitjor, i que vostè no ha mencionat.

Quin?

Quan rep la carta de desnonament. És el moment en què l’estrès és més gran i on les persones poden reaccionar amb angoixa. És un episodi més curt, però l’anticipació del fet que en quinze dies, o dos mesos, es produirà el desallotjament eleva molt la sensació d’angoixa. El desnonament pot produir una situació d’estrès màxim o d’indefensió apresa: “Doncs que em facin fora”, “aquí em quedo, esgoto el temps i quan vingui la comitiva judicial ja me n’aniré i recorreré a Habitatge o a Serveis Socials”. Viure un desnonament és una situació traumàtica: ja no parlem d’estrès, sinó de trauma, d’un episodi altament impactant i angoixant. Un trauma que, com a adult, hauré d’elaborar. I si no es pot fer, es pot entrar en problemàtiques de salut mental més greus, com ara la dissociació.

Diu que un trauma s’ha d’elaborar en tant que adult. Què hi ha dels nens?

Els nens han estat una mica oblidats en tot aquest tema, però la seva situació és encara pitjor. Per a un nen petit, l’experiència del desnonament, de veure sortir de casa la seva família, de no saber què està passant, d’“on anirem” o “a on em portaran”, constitueix també un element traumàtic que pot romandre, fins i tot, a dins d’un altre diagnòstic anomenat estrès posttraumàtic complex, i que s’afegeix a altres episodis, com el fet d’haver de deixar l’escola, o que potser el pare estigui malalt, o que li hagin donat una bufetada perquè tothom a casa estava nerviós.

Per últim: vostè creu que ser llogater és un factor de risc psicològic?

En la situació que vivim actualment, sí.

L'entrada Carolina Pastor: “En la situació actual, ser llogater és un factor de risc psicològic” ha aparegut primer a Carrer.

L’habitatge ha estat sempre en l’agenda del moviment veïnal. La lluita contra el barraquisme als anys setanta, la vaga de lloguers que acabaria amb la reforma dels polígons de l’Obra Sindical del Hogar, el drama de l’aluminosi als anys noranta… I més recentment, iniciatives com la campanya “Mudances de protesta”, impulsada fa set anys per la Favb per fer visibles els desnonaments silenciosos -que expulsen el veïnat de les seves cases per la pujada del lloguer o la no renovació de contractes-, corroboren el compromís de les associacions veïnals amb la lluita per un habitatge digne. Un problema que, com reflecteix el dossier d’aquest número de Carrer, lluny d’aturar-se, s’ha anat estenent fins a extrems propis d’una distopia.

Mesures insuficients

Els moviments socials, encapçalats per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Sindicat de Llogateres, els sindicats d’habitatge i algunes entitats del Tercer Sector Social, han forçat polítiques per intentar posar fre al problema, però l’intent de regularitzar la situació per part de l’Administració ha estat insuficient. Els resultats són ben pobres: a Catalunya, per exemple, només hi ha un 1,5% d’habitatge social, lluny del 15% de mitjana a Europa.

La PAH va néixer el 2009 i, el que va començar com un moviment contra els desnonaments a causa de les hipoteques, ha anat aplegant altres problemàtiques sota un mateix paraigua: la dificultat per accedir a un habitatge. Tenir un sostre, una llar, és un dret que obre la porta a viure vides dignes on siguin respectats altres drets com el dret a la salut, l’educació, la cultura, el lleure o les relacions lliures de violència masclista. Segurament per això la demanda d’habitatge ha esdevingut un clam per a qualsevol col·lectiu social i una demanda que han acollit com a prioritària els moviments en el sector de l’educació, la sanitat, el feminisme o l’ecologisme.

La gran acollida de la manifestació del 23-N, convocada pel Sindicat de Llogateres i els sindicats d’habitatge de barri, n’és un exemple. Malgrat fer la crida sota el lema “Abaixem els lloguers”, la marxa va aglutinar moltes més problemàtiques. El bloc de la Favb sumava les associacions federades amb el lema “Cap veïna fora del barri”, que deixava clar que la problemàtica de l’habitatge no és un fet individual, sinó una qüestió que afecta tothom i que pot deixar els barris irreconeixibles.

Els moviments socials es coordinen

A l’octubre, en la darrera Assemblea veïnal pel Dret a l’Habitatge, es van posar en comú diverses iniciatives que s’estan portant a terme als barris, com ara la creació de coordinadores d’habitatge territorials. Activistes veïnals del Poblenou, la Vila de Gràcia i la Dreta i l’Esquerra de l’Eixample estan treballant conjuntament amb el teixit associatiu dels seus respectius barris.

En aquesta línia, la Favb i altres organitzacions, sindicats, col·lectius i plataformes s’estan organitzant per denunciar la situació de la forma més àmplia possible, interpel·lant diversos sectors socials, apel·lant a la dificultat d’emancipació de la població jove; la reducció de les millores laborals aconseguides sindicalment; l’expulsió dels pensionistes dels barris; l’augment de desplaçaments, o l’allunyament del veïnat de les xarxes de suport. La campanya, que es presentarà a principis d’any, és una crida pel dret a l’habitatge i a la mobilització i l’acció per mantenir el nivell de reivindicació aconseguit el 23-N. Com va declarar una veïna al vídeo que la Favb va publicar a Instagram (@favbcn) durant la manifestació: “Prepareu-vos, perquè no ens faran fora de Barcelona”.

L'entrada La lluita pel dret a l’habitatge interpel·la tothom ha aparegut primer a Carrer.

Carme Arcarazo, dona menuda i enèrgica, ho té tot molt clar pel que fa al problema de l’habitatge: de fet, treballa com a investigadoraen aquest camp a l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA). Llicenciada en Ciències Polítiques i Economia a Amsterdam, va viure molt anys a Mèxic, on va realitzar tasques d’acompanyament a persones defensores del territori amenaçades. Va tornar a Espanya el 2020, integrant-se al Sindicat de Llogateres de Catalunya, del qual és la portaveu.

Ens pot fer cinc cèntims sobre la llei?

Es tracta d’una llei d’àmbit nacional, però són les comunitats autònomes qui decideixen si l’apliquen. De moment, només Catalunya ho fa. El que passa és que, malgrat haver-se aprovat el maig del 2023, el Ministerio de Vivienda hi va posar molts entrebancs, de manera que no va ser fins al març del 2024 que va entrar en vigor.

I què diu la norma?

Bàsicament que, a les àrees considerades “tensionades” en l’aspecte habitacional -el 80% de la població de Catalunya viu en aquestes àrees-, s’estableixen una sèrie de mesures. Una d’elles és que entre un contracte i el següent no es pot apujar el preu del lloguer, canviï o no canviï el llogater. Una altra mesura és que si vius en un pis d’un gran tenidor -un propietari que posseeixi cinc immobles o més-, el preu del lloguer estarà regit per l’Índex. Si un gran tenidor pretén cobrar un preu superior a l’Índex, en el nou contracte està obligat a baixar-lo. Finalment, la tercera pota de la llei és que qualsevol pis que no s’hagi llogat mai i entri per primer cop al mercat ha de tenir l’Índex com a topall a l’hora de fixar la mensualitat del lloguer.

Què és l’Índex?

És una mitjana del preu de mercat. L’estableix el Ministerio de Vivienda i és una dada pública, es pot consultar a Internet.

Quina valoració fa el Sindicat de Llogateres de Catalunya d’aquesta llei?

Per a una persona que viu de lloguer en un pis, li ha suposat un gran baló d’oxigen: saps que quan s’acabi el contracte no et podran apujar la mensualitat. I aquesta és una situació molt diferent de la que existia anteriorment. Abans, a les nostres assemblees, la gent ens deia: “El propietari ha dit que o pago 300 euros més o hauré de marxar de casa”. Això ja no pot passar, perquè el màxim serà sempre el preu del contracte anterior. És una gran victòria. Una victòria que pot semblar no tan gran, però és un veritable avenç respecte a la situació anterior, quan et podien duplicar el preu en acabar un contracte.

Sembla tot molt bonic. Hi ha escletxes?

Certament: el lloguer de temporada. Es tracta d’un acord lliure entre dues parts i, en conseqüència, aquestes poden pactar lliurement la duració del contracte. Normalment oscil·la entre trenta-un dies i onze mesos, però no hi ha límits: igual poden ser quaranta dies que tres anys, a voluntat. A més a més, és un contracte completament desregulat, no hi ha protecció de cap mena per al llogater. D’altra banda, el propietari pot decidir lliurement deixar de llogar el pis de manera habitual i passar-se a aquesta modalitat. Doncs bé: el lloguer de temporada no entra en la regulació de preus que imposa la normativa.

Com pot ser que hi hagi un forat així?

No va ser cap sorpresa. Quan estàvem negociant la regulació, abans del maig del 2023, ja vam dir que això passaria. I efectivament, la posició del PSOE va ser que s’havia de donar una via d’escapament a la Patronal Immobiliària: el lloguer de temporada. Això és molt important que se sàpiga: no estem parlant d’una normativa modèlica que, al final, malauradament, ha tingut la fatalitat de presentar una escletxa. No: el PSOE ho va fer conscientment. Va dir: “Deixarem un forat a la legislació perquè no funcioni”. I des del primer dia que es va aprovar, el Sindicat de Llogateres de Catalunya va advertir que, malgrat ser una bona norma, hi havia un forat que s’havia de tapar, perquè, si no, es produiria una fuga d’oferta del mercat habitual cap al mercat de temporada.

Tanmateix, malgrat aquesta “via d’escapament” considerable, el sector immobiliari, el liberalisme econòmic i la dreta política segueixen repetint el mantra que la llei, amb les seves limitacions, el que fa és espantar els propietaris, que prefereixen no posar els seus pisos en lloguer i, per tant, el mercat es restringeix i la gent no pot llogar.

L’única limitació és que ja no poden apujar el lloguer. Però és que venim d’un període de deu anys en què el preu dels lloguers s’ha duplicat a Barcelona. Per tant, jo no em crec ningú que digui: “Ah, llogar ja no em surt a compte”. Això no és veritat. Senzillament es tracta de gent que el que vol és seguir extorsionant i apujant preus. D’altra banda, que vagi a caure l’oferta no està clar. De moment no hi ha tal caiguda. El que argumenten és: “Hi ha menys pisos d’oferta a Idealista” -un dels portals immobiliaris més importants-. Però atenció: que hi hagi menys pisos anunciats no significa que hi hagi menys pisos llogats. Això el que vol dir és que hi ha menys circulació, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa: un llogater el que desitja és estabilitat, romandre al seu pis quant més temps, millor. Abans de la normativa, t’apujaven el lloguer i havies de marxar. Ara, amb el preu estabilitzat, t’hi quedes. Per tant, un habitatge menys a Idealista.

Alguna consideració final?

Sí. Que el que necessitaríem realment és una norma que fes baixar el preu del lloguer, no només impedir que pugi. Per tant, aquesta és una llei de mínims, molt de mínims. I almenys l’escletxa del lloguer de temporada hauria de tapar-se. I la millor manera seria que aquesta modalitat també estigués regulada per la llei. Vols llogar el teu pis per temporada? Perfecte. Però el preu màxim serà el que marqui la normativa. Ja veuries com ningú voldria llogar-lo així, perquè no podrien cobrar les quantitats astronòmiques que cobren ara.

Hi ha hagut intents d’incloure el lloguer de temporada en la regulació?

Fa unes setmanes ERC va aprovar un decret per incloure-hi aquesta modalitat, però el PSC, Junts, PP i Vox el van tombar.

I com el PSC, un partit d’esquerres, pot votar d’aquesta manera?

Jo diria: una formació que vota en contra de les majories i a favor de les elits es pot considerar un partit d’esquerres?

L'entrada Carme Arcarazo: “Cal baixar el preu dels lloguers, no només limitar-lo” ha aparegut primer a Carrer.

El fet és que van plegant les botigues singulars, però també les que no són tan singulars ni tan boniques, però que donen servei, i són substituïdes per franquícies impersonals, per grans cadenes, per establiments de souvenirs i per molta roba. I poc sabó.

Les raons endèmiques del tancament de les botigues autòctones són sobretot la manca de relleu generacional i els augments desmesurats dels lloguers. En els últims anys s’hi han afegit dos factors nous: el canvi d’hàbits de consum i les compres online. I des de l’any passat, la pandèmia de la covid-19. Segons un estudi de l’Associació Barcelona Oberta, en els últims mesos la tercera part de les botigues de la ciutat s’han plantejat tancar per culpa del coronavirus.

Asfixiats pel preu del lloguer

La finalització de la moratòria de la llei d’arrendaments urbans, la LAU, el 2014, va ser el cop de gràcia de molts establiments. És el cas de la camiseria Xancó de la Rambla, que va acabar plegant el desembre del 2019 després de litigar durant molts anys amb La Caixa, que era la propietària de l’edifici. La camiseria la va fundar Antoni Coxet el 1820. Del seu mobiliari bellíssim destacaven els elements modernistes i noucentistes i una de les primeres màquines registradores National que van arribar a Barcelona. També la farmàcia La Estrella tenia una màquina National del 1913 de la que estava molt cofoi el farmacèutic Mallol Balmaña. Quan aquest home es va jubilar, l’establiment va sofrir una rehabilitació maldestre malgrat que tenia la protecció del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. Els darrers titulars de la farmàcia van haver de marxar per culpa del lloguer: van arribar a oferir 8.000 euros al mes o comprar la botiga, però al final van haver d’anar-se’n.

En el barri Gòtic és on es veu més clar la substitució de les botigues tradicionals per la nova oferta comercial. En el carrer del Call hi ha 19 persianes que fa mesos que no s’aixequen, entre aquestes la de la bijuteria M. Sala, que ha deixat enrere la feina de cinc generacions. En el carrer de Jaume I, que és molt curt, hi ha deu botigues tancades i la que més enyorarem serà la de jocs de taula. En el carrer dels Banys Nous van tancar la cistelleria Germans Garcia i els jocs infantils Foyé, i els locals s’han convertit en un sex shop -on venen un altre tipus de joguines-, una botiga d’accessoris de moda i una cadena alemanya d’ornaments nadalencs. A pocs metres, a la plaça de Sant Josep Oriol, va plegar Coses de casa, i fa més temps Joguines Monforte, que tenia una història de 173 anys. En la contigua plaça del Pi, la farmàcia que va donar aixopluc a Angel Guimerà s’ha convertir en un restaurant. Al costat agonitza Galeries Maldà, que després de tancar botigues com la Policlínica de los bebés -un taller que restaurava nines- ha anat donant tombs fins a encallar en una oferta entre el kitsch i el frikisme.

Trasllats lamentables

Si fugim del mal gust de les Galeries per una de les portes que dona al carrer del Pi, ens toparem amb uns trasllats lamentables, el de la xocolateria Fargas i el de la numismàtica Monge, que tenia una preciosa decoració modernista. Ambdós establiments ocupaven els baixos del palau Castell de Ponç i es van haver de mudar quan l’edifici d’estil neoclàssic es va reconvertir el 2016 en una galeria comercial que ara ja està tancada.

Algunes botigues, com la merceria Santa Anna del Portal de l’Àngel, la Casa del Bacalao del carrer Comtal o Articles de pesca Calicó de la plaça de les Olles, han hagut d’abandonar els seus emplaçaments històrics, i comercialment molt bons, per altres indrets més barats. Calicó s’ha traslladat al carrer d’Àvila al Poblenou. I la merceria i la bacallaneria al fosc carrer de les Moles.

De la cuina tradicional al ‘fast food’

Els restaurants de cuina tradicional, com el Senyor Parellada del carrer de l’Argenteria, l’Agut del carrer de Gignàs o Cal Lluís del carrer de la Cera també han sofert la gentrificació comercial i han tancat. L’Agut hauria complert el seu centenari el 2024. El Viena de la Rambla havia estat un popular colmado que el 1987, en convertir-se en restaurant, va respectar la decoració. Arreu de la ciutat els establiments de cuina tradicionals són substituïts per menjadors de fast food o per cadenes de menjar per emportar. El restaurant Pitarra del carrer d’Avinyò -on el poeta i dramaturg organitzava les seves tertúlies- va tancar el 2018 per convertir-se en un pub irlandès que ja ha plegat.

També han desaparegut les dues sales dels cinemes Mèlies que es van inaugurar el 1996. El seu promotor era el cineasta Carles Balagué, que les va obrir per exhibir films d’autors, cinema clàssic en versió original. Aquestes sales van sobreviure a un incendi i una inundació, però la pandèmia del coronavirus les ha matat. L’operació per rescatar el cinema Texas també es va frustrar per culpa de la pandèmia.

Protecció zero

El 10 de març del 2016, quan ja s’havien malmès una quarta part de les botigues històriques de la ciutat, es va publicar en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el Catàleg de protecció arquitectònic, històric i paisatgístic dels establiments emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Fins aquell moment tot havia quedat en comissions, promeses, bones paraules i unes plaques a terra davant de les botigues. Però després del març del 2016 s’han continuat destruint botigues sense conseqüències penals.

Una llista que va creixent

La llista de botigues que han tancat és inacabable. Aquí només en ressenyem algunes del centre de la ciutat perquè són les que coneix tothom: les galeries El Camello de Portaferrissa, Arlequí màscares del carrer de la Princesa, el Musical Emporium de la Rambla -que s’ha convertit en una oficina de canvi de moneda-, la centenària Granja Vendrell del carrer de Girona, Furest del Passeig de Gràcia, Konema de Consell de Cent cantonada rambla de Catalunya, el restaurant Can Soteras -famós pels caragols i un clàssic per celebrar convits de boda de diverses generacions-, El Gran Café del carrer d’Avinyò -on els periodistes anaven a escoltar off de record-, la llibreria Somnegra del carrer d’Aragó amb Borrell…

Notícia esperançadora

La centenària sabateria Lluch (1889) s’ha recuperat. El mes de novembre uns joves l’estaven rehabilitant per convertir-la en la llibreria Terranova.

L'entrada Necrològica de botigues ha aparegut primer a Carrer.

Doctor en Antropologia Econòmica, Palomera és especialista en habitatge, transformació urbana i sector immobiliari-financer. Fa recerca a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma Barcelona i a La Hidra Cooperativa, i ha estat investigador convidat al Graduate Center de Nova York i a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París.

A casa seva, el portaveu del Sindicat de Llogaters predica amb l’exemple: sempre ha viscut de lloguer. I també n’ha patit les conseqüències: el 2017, pocs mesos després que es comencessin a fer les reunions del grup promotor del Sindicat -amb entitats socials, assemblees de barri, veïns, afectats i, fins i tot, propietaris preocupats-, l’amo del seu pis -que ho era també de tot el bloc, i d’un altre edifici més!- va exigir-li una pujada del 30%.

Res que no hagin patit milers de barcelonins i barcelonines els darrers anys.

En què consisteix aquesta ‘bombolla’ del lloguer?
L’economia neoliberal interpreta que hi ha bombolla quan es registren uns alts nivells d’endeutament. Nosaltres utilitzem el concepte quan els preus augmenten de forma artificial, de manera que hi ha una desproporció entre els ingressos de la gent i els lloguers.

I com s’apugen els lloguers “de forma artificial”?
A través de la reforma del mercat de l’habitatge del 2012; una intervenció decidida de l’Estat, llavors governat pel Partit Popular (PP), que va posar una catifa vermella perquè els grans fons d’inversió -a través de les socimis– poguessin comprar habitatge i destinar-lo a lloguer, amb grans beneficis fiscals.

El 2013, a més, es va reformar la llei d’arrendaments urbans, que reduïa la durada dels contractes i facilitava l’expulsió del llogater al primer impagament. El PP va aconseguir que qui vivia de lloguer estigués sotmès a una constant rotació, que es generés una demanda artificial. Al 2015, els preus van començar a disparar-se.

Quin era l’objectiu d’aquests canvis legislatius?
Els llogaters havien començat a augmentar el 2008. No perquè el lloguer fos més atractiu, sinó perquè molts no podien o no volien hipotecar-se. Quan veuen que s’hi pot fer negoci, l’Estat lubrica el procés i, en comptes de fer política d’habitatge, fa política d’especulació amb l’habitatge: converteix el lloguer en un negoci atractiu per al capital financer.

El 30% de les finances globals ja es destinen a mercats immobiliaris; en molts casos per destinar-lo al lloguer. O per mantenir l’habitatge buit. Al centre de París hi ha 40.000 habitatges buits. I a Nova York, més de 200.000. L’habitatge ha esdevingut un mer refugi del capital financer.

Quina és la situació a Barcelona?
S’han adaptat les condicions de vida de la població a les necessitats de les empreses immobiliàries i els fons d’inversió, que sovint utilitzen capital provinent de les finances globals. Elix és un fons d’inversió de capital suposadament català que treballa cada vegada més amb capital de Wall Street -de KKR, gestionada per un ex de JP Morgan-; i s’està dedicant a comprar edificis a Barcelona.

Molts fons d’inversió compren i buiden habitatges suposadament per llogar-los, però els mantenen buits 18 o 24 mesos. Per després vendre’ls.

Tot això afecta els petits propietaris, que també acaben apujant els preus?
Sí. Blackstone, que sovint s’ha quedat pisos provinents de la crisi hipotecària, apuja els preus per sobre de la mitjana, independentment de l’estat de l’habitatge. Quan el petit propietari veu que un pis en pitjors condicions que el seu es lloga a un preu superior, potser no farà una pujada tan forta, però n’apujarà el preu. És veritat que, quantitativament, els fons d’inversió no controlen una part tan gran del mercat, però són una influència.

I en tot això, on queda el dret a l’habitatge que garanteix la Constitució?
Crec que molt poca gent discutiria que l’habitatge ha de ser un dret universal com la sanitat, l’educació o les pensions. Però l’Estat sempre ha format part de l’engranatge de la indústria immobiliària. Des del franquisme. Abans que Margaret Thatcher digués que calia privatitzar l’habitatge públic a Anglaterra, Franco i el seu Ministeri ja havien conclòs que calia finançar habitatge amb diner públic perquè després, al cap d’uns anys, s’incorporés al mercat privat.

Molts polígons de la perifèria barcelonina es van aixecar així.
Als anys setanta, el moviment veïnal va criticar molt aquell model de ciutat. Però es va fer una lectura sobretot urbanística. La gran carència -no només del moviment veïnal- és no haver defensat que no només volem pisos, sinó que els volem públics i de lloguer.

Si no s’hagués privatitzat el que es va construir des dels cinquanta, tindríem un 40% d’habitatge públic. El PSOE i el PP, en democràcia, han sostingut aquesta política franquista d’habitatge.

Hi ha qui diu que obligar les immobiliàries a destinar el 30% dels pisos nous o rehabilitats a habitatge protegit contribuirà a fer pujar els preus.
És curiós que aquells que es beneficien de les pujades diguin: “Compte, que amb això pugen els preus!” [Somriu].

Els preus es formen a partir del preu del sòl. Si el promotor sap que vendrà el 30% dels pisos a un preu més baix, voldrà pagar menys pel sòl, perquè n’esperarà menys benefici. Qui surt perjudicat? El propietari del sòl; la màxima expressió del rendista. No està malament que qui no aporta res en el procés productiu obtingui menys rendes.

La gent s’ha resignat a marxar fora de la ciutat?
Més que gentrificació, en el sentit de desplaçament de la població fora de la ciutat i substitució per unes classes més benestants, el que veiem és que una majoria de la ciutadania s’està veient sotmesa a una precarietat residencial. Hi ha persones que en cinc anys han viscut en tres habitatges en el mateix barri. La gent vol seguir vivint a la seva ciutat. O ha de viure a la seva ciutat, perquè treballa aquí o hi té l’escola dels nens.

Llavors allò que diuen que els veïns del centre marxen fora i fan pujar els preus…?
Això és un rumor. Una llegenda que també reprodueixen alguns experts. Que ens ensenyin un estudi que demostri aquest procés d’expulsió i desplaçament concatenat a l’àrea metropolitana. La idea del desplaçament és atractiva. Però no tenim dades. I l’evidència més aviat ho desmenteix. Els preus es van disparar en paral·lel al mateix temps a tot arreu.

Com punxem la bombolla?
Cal vincular els preus de l’habitatge als sous. Cal que l’Administració faci un índex de preus que inclogui variables socioeconòmiques, com ara la renda familiar o l’índex d’atur. L’Administració no és Idealista: l’índex no pot reflectir només els preus de mercat, com s’ha fet a Alemanya. Si es fa així, estem legitimant els preus en un context de bombolla.

També exigim que, com ja passa a Alemanya o a Àustria, el contracte es renovi automàticament, a menys que hi hagi una necessitat familiar del propietari o una causa de força major. Això dona estabilitat al lloguer i fa que hi hagi alternatives a hipotecar-se de per vida. Cal vincular el lloguer a l’estabilitat i la seguretat, com històricament s’ha fet amb la hipoteca.

L'entrada «El PSOE i el PP han sostingut la política franquista d’habitatge» ha aparegut primer a Carrer.

“El lloguer ha estat de segona fila a Espanya si el comparem amb la compra de pisos”, diu la Lourdes, i afegeix que la seua problemàtica ha estat invisible socialment. El 2017 hi ha hagut 44.000 contractes vençuts de lloguer a Barcelona, que van ser signats al 2014. “Això ens va fer pensar que hi hauria 44.000 problemes per renovar-los: pujades abusives de preus o canvis de condicions, conversions en lloguer turístic sense llicència, etc”. Per això, el Sindicat neix amb “voluntat de promoure canvis, i per això necessitem molta gent darrere, tant d’afiliació com de col·lectius que se sumin a les nostres reivindicacions”.

La situació que viu Barcelona, és igual en altres capitals europees?
Hem estat els únics que hem comprat de forma majoritària, la resta d’europeus lloguen molt més que nosaltres i tenen molt més habitatge públic. A Barcelona, dels 200.000 contractes de lloguer només un 2% són d’habitatge públic. A ciutats com Berlín o París el parc d’habitatge públic suposa entre el 35 i el 40% de l’oferta. Això modera els preus i fa que la ciutadania tingui moltes més opcions a part del “mercat”. A Berlín, tot i que ara té una certa tendència a liberalitzar l’habitatge, durant molts anys s’han vigilat molt les situacions d’especulació i s’han regulat els preus.

A més, a Europa estan organitzats: fa temps que hi ha sindicats de llogaters per protegir els seus drets, tal i com aquí ha passat amb els sindicats de treballadors. Hi ha altres factors sobre els quals podem incidir, com la cultura de la compra pròpia d’Espanya (que limita molt el mercat del lloguer i fa que els preus pugin). A banda, en moltes capitals europees hi ha molt més espai no urbanitzat on poder construir habitatge social, cosa que a Barcelona no passa. Una opció interessant (i ràpida) aquí seria la compra o expropiació d’habitatge ja construït per fer habitatge social. L’únic problema pot ser el preu de compra.

Quines demandes plantegeu?
S’han d’aplicar diferents mesures, amb una de sola no farem res. Però la més important per a nosaltres és canviar la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Entre els canvis que proposem hi ha ampliar la durada dels contractes (que ara és de tres anys) i posar un topall de preus. Això tindrà un efecte relatiu si al mateix temps no es fa més habitatge públic de lloguer, cosa que genera més oferta i fa baixar els preus. A més, hem de regular i controlar els pisos turístics i aconseguir, per exemple, que l’Ajuntament faci inspeccions i retiri els apartaments que no tenen els permisos, com es va fer amb AirBNB. Per aconseguir això, necessitem no només el sindicat, sinó sumar molts col·lectius preocupats per l’habitatge.

Quina estratègia fareu servir per assolir les reivindicacions?
Hem de fer pressió a totes les administracions. Per exemple, la LAU és d’àmbit estatal, només pressionant a la plaça Sant Jaume no aconseguirem canvis en aquest sentit. Per això ens volem vincular a altres iniciatives similars d’arreu d’Espanya: han sorgit propostes com el Sindicat a Sevilla, Gran Canària, Madrid, Màlaga, Pamplona, Palma de Mallorca…

Aposteu per estratègies de pressió directa o de mediació amb els propietaris en cas de desnonaments de lloguer?
Hi ha més desnonaments invisibles que visibles en el cas dels lloguers. Estarem presents en tots els àmbits possibles a l’hora d’aturar-los: amb mobilització, resistència, negociació, amb la gent que està sola. L’opció de la resistència la tenim sobre la taula, com un llogater que decideixi no marxar i continuar pagant el preu que considera acceptable (l’anterior amb un increment). Potser acabi marxant, però trigarà més temps (mig any o un any) i també pot aconseguir que els propietaris, siguin petits o grans, es prestin a negociar.

Organitzeu accions col·lectives?
Hi ha el que anomenem “pisos en lluita”: diferents edificis de la ciutat on hi ha una majoria de llogaters conscienciats, els coordinem perquè comparteixin lluites. Un sol aconsegueix menys que quan hi ha molta més gent i fan més força. Treballem a partir d’estratègies de resistència als increments abusius que he comentat abans. També treballem amb el teixit associatiu pel dret a l’habitatge als barris, del qual tenim molt per aprendre, per donar-nos suport i treballar en xarxa.

També hem engegat la campanya “desnonaments invisibles”, ja que la invisibilitat és el que defineix aquelles situacions en les quals el llogater ha de marxar. I marxa perquè se li acaba el contracte, als tres anys mínims que marca la llei, perquè no li volen renovar o perquè puja notablement el lloguer (entre un 50% i un 80%) i no pot assumir-lo. I és una realitat poc coneguda socialment. Ara mateix la compra d’habitatge ha decaigut, hi ha més gent que lloga i això fa que hi hagi més desnonaments de lloguer que de compra.

L’administració vigila de forma suficient els pisos turístics, el mercat immobiliari i la banca (com a grans propietaris de pisos de lloguer) per fer prevaldre l’interès general?
L’administració a vegades sembla que estigui a favor d’aquests agents. Els llogaters estem del cantó que no ens agrada estar, on hi ha abusos. Per això volem canviar la LAU, per evitar situacions de vulnerabilitat. Per què s’han de renovar els contractes cada tres anys? A qui beneficia això? Als propietaris grans i als bancs. El propietari petit que va comprar el pis als seixanta o setanta per a la filla i la filla va marxar fora i ja no el vol, lloga aquell pis per tirar endavant, i li interessa un llogater estable que no li doni problemes, ja que és part dels seus ingressos habituals.

Què provoca l’especulació en el preu dels lloguers?
Una part molt important està relacionada amb els pisos turístics. A Barcelona hi ha edificis sencers esperant a ser llogats a turistes sense la llicència corresponent. La banca continua tenint molts pisos buits. Com menys pisos hi hagi al mercat, i s’ha d’afegir que no n’hi ha de lloguer públic, més cars seran els lloguers. El preu se suposa que el fixa el mercat, però en una situació de clar desavantatge per al llogater. No actua la llei de l’oferta i la demanda, hi ha una dinàmica especulativa en la qual els propietaris (especialment els grans) tenen més poder: la situació no està equilibrada.

Això provoca que la gent marxi fora, no ja del barri sinó de Barcelona. Fins i tot ho estem exportant al voltant: situacions com les que t’he descrit estan passant a Santa Coloma, Badalona, i va creixent. I això fa que t’allunyis del barri, dels parents, dels amics, que hagis de canviar d’escola per als fills… Ja no és que s’estiga expulsant els més pobres, que també, és que s’expulsa tothom.

El preu de lloguer l’hauria de marcar algú altre que no fos el mercat?
El preu l’hauríem de poder controlar. S’haurien de poder crear les condicions i els instruments, amb les institucions i la ciutadania, per poder influir sobre el preu, ja que l’habitatge no és una mercaderia sinó una necessitat. I aplicar mesures perquè els preus no canviïn ni s’apugin tan ràpidament ni tan brutalment com els actuals.

L'entrada «Per evitar els abusos s’han de poder controlar els preus del lloguer» ha aparegut primer a Carrer.

Per afrontar aquesta situació, el govern d’Ada Colau ha creat el Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2016-2025, que va ser aprovat pel Plenari a principis d’any. A criteri del responsable d’habitatge de la Favb, Joan Balañach, aquest pla “és molt trencador” comparativament amb els altres que s’havien plantejat prèviament, perquè “recull de forma àmplia les diferents modalitats que hi ha en l’accés, posant l’accent en els pisos de lloguer social i assequible”. Tot i així, lamenta que “no s’hagi fet res encara per a desenvolupar-lo”. I és que, si bé hi ha força consens respecte el fet que l’Ajuntament mostra bona voluntat per fer front a la crisi de l’habitatge, els col·lectius organitzats consideren que falta celeritat.

En aquest sentit, el portaveu de la PAH Carlos Macías explica que el govern de la ciutat “va massa lent” en la creació d’un cens de pisos buits, una mesura urgent que es va comprometre a executar i que permetria mobilitzar aquests habitatges i sancionar els bancs que en són propietaris. “De moment només l’ha fet en tres barris i pensem que ja hauria d’estar el de tota la ciutat o, com a mínim, que hauria d’estar molt més avançat”, continua l’activista, “només han posat quatre multes, quan s’han comptabilitzat 2.000 pisos buits que infringeixen la llei”.

Encara hi ha marge de millora
Colau es troba a l’equador del seu mandat i els moviments socials consideren que encara hi ha marge de millora. D’una banda, celebren que s’hagin impulsat algunes mesures, com la creació del Servei d’Intervenció i Mediació davant situacions de pèrdua i/o ocupació de l’habitatge (SIPHO), que serveix per acompanyar i assessorar les persones davant d’un desnonament i informar-les dels seus drets. Però de l’altra, reclamen que l’Ajuntament ampliï el parc públic d’habitatge com a mínim fins un 5% en el que queda de legislatura. De fet, la pròpia Llei catalana del Dret a l’Habitatge diu que s’hauria d’arribar a un 15% “i això faria que la mesa d’emergències pogués obrir la porta a moltes casuístiques que a dia d’avui no estan entrant, com les famílies que es veuen obligades a llogar habitacions perquè no tenen altra alternativa”, puntualitza Macías.

Tenint en compte que l’Ajuntament no té marge competencial per establir un topall en els preus del lloguer, que seria la via més efectiva per garantir que l’habitatge complís la seva funció social, l’ampliació del parc públic ha esdevingut una necessitat bàsica. Des d’una perspectiva comparada, el cas barceloní deixa molt que desitjar. “A ciutats com Estocolm, més del 40% dels residents viuen de lloguer i el parc públic d’habitatge arriba al 20%”, recorda l’activista, “de manera que aquesta opció no està pensada només per a les persones vulnerables, sinó per a diferents tipus de butxaques”. A Barcelona, en canvi, el percentatge de pisos públics és d’aproximadament l’1%, i si s’ampliés “es podria incidir indirectament sobre el preu, encara que per llei, l’Ajuntament no pugui regular-lo”.

A banda, els col·lectius organitzats consideren necessari que el Consistori aposti pels models alternatius d’accés a l’habitatge que van més enllà del lloguer i la compra. En aquests dos anys s’han pres mesures que van en aquesta direcció, però “encara són molt tímides”, rebla Joan Balañach. “És positiu que s’hagin tret a concurs set solars públics per a cooperatives que aposten pel valor d’ús de l’habitatge i no pel seu valor de canvi, però fora d’això, no s’ha fet res més”, comenta.

Per al portaveu de la PAH és igualment imprescindible que l’Ajuntament “explori molt més el dret a tanteig i retracte”, segons el qual, les administracions poden adquirir amb caràcter preferent aquells habitatges que hagin quedat buits després d’una execució hipotecària en zones de forta demanda residencial. “Penso que s’hauria de poder fer en qualsevol immoble, per tenir habitatge públic distribuït per tots els barris”, concreta Macías.

La conservació dels habitatges, un tema clau
I encara hi ha una altra qüestió, que ha passat més desapercebuda però que també “és essencial que l’Ajuntament l’entomi” en el que resta de mandat: la conservació.

Ciutat Vella és l’exemple paradigmàtic d’un districte que ha vist com els seus habitatges s’anaven degradant amb el pas del temps. Per això el Consistori ha impulsat el Pla Dintres, que obliga els propietaris de finques habitades que es troben en mal estat a fer les obres de rehabilitació, amb l’acompanyament, si s’escau, de l’administració. El problema és que actua només en aquest districte i sobre aquelles propietats que es troben en un nivell molt per sota dels mínims d’habitabilitat i de conservació, i que poden posar en risc la seguretat dels residents. “Aquest pla s’hauria d’estendre a tota la ciutat i s’haurien de posar més recursos”, opina Macías, “i si els propietaris no rehabiliten les fiques, s’haurien d’expropiar”.

Malgrat els avenços dels dos darrers anys, les dificultats en l’accés a l’habitatge amb un lloguer estable, segur i digne han propiciat la creació del primer Sindicat de llogaters a Barcelona. Per a Joan Balañach, això és “una molt bona notícia”. “És una feblesa del sistema el fet que no es garanteixi el dret a l’habitatge”, conclou el representant veïnal, “i per poder-lo conquerir, és fonamental que la ciutadania s’organitzi”.

L'entrada Passos ferms però massa lents en habitatge ha aparegut primer a Carrer.

Barcelona és l’exemple més obvi que, en matèria d’habitatge, preval el negoci sobre la funció social. Segons el portal immobiliari Idealista.com, de mitjana, el preu del metre quadrat de lloguer a la ciutat (17,4 euros) ja supera els nivells assolits durant la bombolla immobiliària. A dia d’avui, els llogaters paguen tres euros més per metre quadrat que fa un any, i 5,5 euros més que el que pagaven el setembre del 2014. La capital catalana és la ciutat de tot l’Estat espanyol que més està patint l’efecte pujada, i els preus desorbitats, sumats a les xifres d’atur juvenil, als salaris, la temporalitat i la precarietat dels contractes, dóna com a resultat que el 80% dels menors de 30 anys no puguin marxar de casa els pares, tal com indica l’Observatori d’Emancipació. El lloguer de pisos a la capital catalana ha esdevingut un negoci molt suculent per als arrendadors.
Però… ¿com hem arribat fins aquí?

El turisme no és l’únic factor
Els veïns i veïnes de Barcelona qualifiquen el turisme com el segon problema més greu que té la ciutat, segons els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals d’enguany. La preocupació per aquest fenomen es fa especialment palesa en barris com el Gòtic, la Barceloneta, el Poblenou o la Sagrada Família. La relació entre la massificació turística i l’augment del preu del lloguer sembla incontestable, sobretot en les zones amb major presència de pisos turístics, on el cost de pernoctar-hi pot inflar-se tant com els seus propietaris desitgin. Això fa que als arrendadors els surti molt més rendible llogar el pis per dies o setmanes a residents temporals que destinar-los a les famílies dels barris. “Malgrat la moratòria i que ja no es donin permisos, és una invitació a convertir un habitatge residencial en un habitatge d’ús turístic”, sentencia Joan Balañach, responsable de la vocalia d’Habitatge de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (Favb), “i el més pervers és que molts ciutadans s’han convertit en petits especuladors”. L’actual govern municipal té la voluntat manifesta d’abordar aquest problema i de sancionar els pisos turístics il·legals i les plataformes que els promocionen, però de moment “hi ha dedicat pocs recursos econòmics i humans”. “Dir que fas una normativa però no posar mecanismes de control és un brindis al sol, perquè la rendibilitat econòmica d’aquests allotjaments és superior a la sanció que puguin tenir els propietaris”, continua Balañach.

Però seria un error considerar que la pressió turística és l’únic factor que explica l’augment del lloguer. D’una banda, la demanda supera amb escreix l’oferta, un fet que obre la porta a la inflació dels preus, i de l’altra, a l’hora de “competir” per un pis, els barcelonins s’enfronten cada vegada més amb persones estrangeres amb una capacitat adquisitiva superior a la mitjana dels veïns i veïnes. “Són gent amb diners que es trasllada a Barcelona com una ciutat atractiva globalment”, matisa el sociòleg Ancor Mesa “i ofereixen més diners dels que pot pagar un habitant de classe treballadora”.

I a tot plegat, se li suma el fet que ja no són els particulars, sinó els grans fons inversors nacionals i internacionals, els qui gestionen el gruix del parc de lloguer. La “marca Barcelona” els ha interpel·lat amb força. La capital catalana s’ha convertit en una ciutat de negoci, en un pol d’atracció econòmica i en una inversió segura.

Incidència per barris
Barcelona és una ciutat molt polaritzada i això també es fa evident en el preu dels lloguers per barris. Segons l’Informe sobre el Lloguer a Barcelona, elaborat per la Favb, els tres barris amb un preu per metre quadrat més elevat són la Barceloneta (17,51 €), la Vila Olímpica (16,53 €) i Sarrià (16,50 €). Per contra, a Baró de Viver, a Sant Andreu, el preu és molt més baix que a la resta de la ciutat, concretament de 2,82 €. Això es podria deure, dedueix l’estudi, “al fet que hi hagi un alt nombre de pisos de protecció oficial i que l’oferta de pisos en lloguer sigui més reduïda que en altres barris”. També destaca l’elevat preu del districte de Sarrià-Sant Gervasi, caracteritzat per l’alt nivell adquisitiu dels seus habitants. “Si aquesta pujada continua”, puntualitza Mesa, “en un parell d’anys els preus de lloguer a Sarrià-Sant Gervasi podrien duplicar els que hi havia durant la bombolla immobiliària”. Paradoxalment, la bretxa de desigualtat entre els habitants de la ciutat fa que els residents dels barris més benestants destinin entre un 5 i un 10% de la seva renda a pagar l’habitatge de lloguer a les zones on és més costós, mentre que els veïns de Nou Barris, on els preus són substancialment més baixos, destinen el major percentatge: aproximadament un 35% dels seus ingressos.

I mirat en perspectiva, el portal “idealista.com” determina que en només dos anys el cost del lloguer a Barcelona ha pujat un 45,7%. Lidera el rànquing el districte de Sant Martí, amb un augment del 62% des del tercer trimestre de 2014 fins l’actualitat, seguit de l’Eixample (53%) i Gràcia (52%).

L’increment exponencial dels preus ha tingut un triple efecte sobre els barris: L’expulsió dels veïns en pro dels residents temporals i de persones amb una capacitat adquisitiva superior, el canvi en la morfologia de la ciutat i una Barcelona desposseïda d’identitat. “Ciutat Vella és l’exemple més clar”, puntualitza Balañach. La gentrificació està fent mutar els negocis de tota la vida, que van donant lloc a locals “hipsters”, d’oci, orientats a satisfer les necessitats del turista i del nou resident. “Canvia l’activitat econòmica, l’ocupació de l’espai públic, la ciutat es desvirtua i això afecta la cohesió social”.

I se’n podria deduir un quart efecte, que es tradueix en el desplaçament de residents dels centres a les perifèries i el posterior encariment del lloguer en aquestes zones perquè la demanda supera l’oferta. “Sabem el cas del barri del Coll, que està rebent molta població rebotada de la Vila de Gràcia, que ja no pot assumir el lloguer, i la gent del Coll també es troba que puja el preu de l’habitatge i ha de marxar a un altre barri més popular”, afirma Mesa, “és un efecte domino”.

Absència d’un marc normatiu protector
L’àmplia majoria dels desnonaments a Barcelona ja són per impagament de lloguer, però no hi ha un marc legal que aixoplugui els llogaters. La darrera reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) del 2013 redueix la durada dels contractes de lloguer de cinc a tres anys i brinda la possibilitat d’inflar el preu de l’habitatge any a any, sense tenir en compte els condicionants socioeconòmics dels inquilins. “Abans els contractes estaven una mica blindats, però ara, si l’arrendador et diu que en un any vol el teu pis, tu has de marxar en el termini d’un mes”, afegeix Laura González, advocada de la Favb. Al respecte, l’Ajuntament de Barcelona s’ha compromès a treballar en un índex de preus orientatius, on definirà el que hauria de costar el lloguer d’un habitatge en funció de factors diversos, com els seus metres quadrats, la ubicació o l’antiguitat de l’immoble. “És un primer pas”, afirma González, “però el problema és que aquest índex no és vinculant”, cosa que vol dir que el consistori no té competències efectives per establir un topall en el preu dels lloguers. Aquesta és la diferència substancial entre Barcelona i altres ciutats europees com París o Berlín, on els contractes poden pujar com a màxim un 10% i un 20%, respectivament, per sobre d’un índex de referència.

Neix el Sindicat de Llogaters
La figura del Sindicat de Llogaters fa anys que existeix en algunes de les principals ciutats europees i ha servit perquè, a l’hora de pactar els preus, hi hagi una negociació col·lectiva entre llogaters, administració i propietaris que ha permès que s’arribi a un pacte acordat, i que es respecti. L’observació de la realitat en matèria de lloguers i el contacte amb el sindicalisme d’altres països ha establert les bases perquè a Barcelona es plantegi la creació del primer Sindicat de Llogaters. Tot i que encara es troba en una fase molt embrionària, l’Observatori DESC, l’entitat impulsora, té la voluntat que aquesta eina respongui a un doble objectiu: d’una banda, pressionar perquè es creï un mecanisme de control sobre el preu del lloguer i redefinir els terminis dels contractes, i de l’altra, esdevenir interlocutors amb l’administració i la ciutadania.
“Els propietaris estan molt ben organitzats i els inquilins no ho estan gens”, explica Irene Escorihuela, directora de l’Observatori, “i nosaltres hem de ser una veu de denúncia”. Conscients que aquestes finalitats són de màxims, la meta principal, per ara, és donar resposta als problemes quotidians amb què es troben els llogaters, i anar guanyant petites victòries. “Si per exemple, el propietari vol recuperar el seu habitatge”, proposa Escorihuela, “volem aconseguir que l’inquilí disposi de més temps per marxar, perquè no quedi desemparat”.

L'entrada El lloguer ofega els barcelonins ha aparegut primer a Carrer.