La majoria dels mitjans de comunicació han recollit que l’ordenança servirà per evitar rutes etíliques, excessos dels comiats de solter, soroll de botellots o expressions degradants. Alguns periodistes afegeixen que la norma inclou sancions per a les persones que capten clients per a locals de productes cannàbics il·legals, i que s’augmenten les sancions per fer grafitis, orinar al carrer o no netejar els pixats de gos. Hi ha canvis en els terminis de pagament i els percentatges de descompte, i s’afegeix la possibilitat de pagar la multa al moment, mitjançant datàfon.

L’Ajuntament desplegarà 400 agents cívics per informar de la reglamentació a les zones amb més activitat turística i d’oci nocturn, campanyes en mitjans i xarxes socials, la formació d’agents de la Guàrdia Urbana -per adaptar-se a la normativa- i la instrucció de professionals d’altres serveis -gestió de conflictes, oficines d’atenció al ciutadà i servei telefònic 010-.

Fins aquí, a molta gent li semblarà bé. Però hi ha aspectes difícils de veure darrere d’aquesta campanya de divulgació ben dirigida. Moltes entitats socials, incloses les associacions veïnals, van demanar en el procés participatiu que es tinguessin en compte alguns aspectes no tan clars de l’aplicació de l’ordenança anterior i de la futura. Pel que sembla, no ho van aconseguir. També demanaven una valoració honesta de l’eficàcia assolida en anys anteriors a l’hora d’evitar i corregir comportaments molestos o perjudicials en l’espai públic, que hauria de ser l’objectiu principal de l’ordenança.

Les dades indiquen que hi ha un percentatge baixíssim de cobrament de les sancions, sobretot si són persones de fora de la ciutat, turistes o sense recursos econòmics. És probable que això millori poc per l’augment de les sancions o perquè la urbana porti datàfons. Les entitats van advertir que, en el cas de la gent en situació vulnerable, una sanció -per alta que sigui- no modifica el seu comportament, ja que aquest està relacionat amb la manca d’ingressos, habitatge, accés als aliments, la impossibilitat d’ocupar-se de la seva higiene personal o, directament, problemes de salut mental.

Coses que no resolen les multes

Dormir al carrer, al mobiliari urbà o en una tenda de campanya, rentar-se en una font, rebuscar en un contenidor i embrutar el terra, fer les necessitats a l’espai públic… són situacions que no resoldrà cap multa, que només afegirà una taca més en l’expedient, dificultant o impedint que els Serveis Socials li proporcionin ajuda, ja que apareixerà en els registres oficials com a deutor de la hisenda pública. En paral·lel, les deficiències de coordinació entre serveis socials, sanitaris i Guàrdia Urbana no estan solucionades.

En el procés de participació, moltes entitats van demanar més imaginació per buscar mecanismes diferents o complementaris a les sancions per evitar els comportaments individuals perjudicials. Bona part d’aquests estan relacionats amb activitats comercials i empresarials que utilitzen la via pública com a extensió del negoci. Prohibir o regular de manera diferent aquestes activitats podria ser més eficaç per assolir els objectius, però l’Ajuntament no ha volgut fer aquesta tasca.

Ja hi ha ordenances sobre vehicles de mobilitat individual, terrasses, soroll, salubritat o horaris comercials, però en la discussió i disseny de la nova Ordenança de Civisme no s’ha contemplat la possibilitat de modificar-les tenint en compte les interrelacions que hi ha entre elles. Per exemple, fent efectiva l’obligatorietat de permetre utilitzar lliurement els lavabos de bars i restaurants. En canvi, tot es deixa en mans de l’augment de les multes a les persones individuals.

I hi ha un altre aspecte que passa desapercebut: es vol mantenir net i en bon estat el mobiliari urbà i les parets sancionant l’enganxament de cartells o pancartes, però no es planteja com garantir el dret a la protesta ciutadana. No hi ha cap mecanisme mitjançant el qual les associacions veïnals i entitats socials puguin comunicar públicament les seves queixes o convocatòries, si no és gastant-se una enorme quantitat de diners -que no tenen- contractant espais publicitaris a mitjans de comunicació, marquesines, metros o fanals. Al final, s’ha optat per fer el de sempre, però amb multes més altes, sense voler aprendre dels resultats anteriors ni aportar la imaginació que seria necessària.

*Miquel Borràs és president de la Favb.

L'entrada ‘Nova’ ordenança de civisme o com ignorar l’experiència ha aparegut primer a Carrer.

L’usuari de la bicicleta és coneixedor dels detalls de la nova ordenança?

La meva percepció és que sí, però potser la meva visió és esbiaixada perquè formo part del BACC i els ciclistes urbans que conec solen ser activistes de la bici. En qualsevol cas, no es tracta només que en siguin coneixedors: la pregunta és si poden complir l’ordenança de mobilitat movent-se amb bicicleta per Barcelona. I la resposta és que no.

El punt més destacat de l’ordenança és la prohibició de circular per la vorera. Barcelona té un espai òptim per a la circulació de bicicletes?

Clarament, no. Ara mateix, la ciutat no està preparada per anar-hi amb bicicleta. La infraestructura que hi ha no és inclusiva, no la pot fer servir tothom i, per tant, no és òptima. Hauria de ser prou inclusiva perquè una persona es pogués moure amb bicicleta dels quatre als noranta anys. I això ara mateix no passa.

La xarxa de carrils bici és insuficient?

La xarxa és del tot millorable, pel que fa a quantitat, però també a qualitat: patim un deteriorament de la infraestructura i falten molts separadors de carril bici.

Si radiografiem la xarxa, hi ha molt de contrast entre el centre i la perifèria?

Sense cap mena de dubte. La bicicleta és un vehicle molt pràctic com més pla és el terreny. En els barris perifèrics, hi trobem més desnivells perquè ens acostem a la muntanya de Collserola. Ens agradaria molt poder incidir en aquestes zones
i, de fet, el primer Bici-bus que hi va haver a la ciutat va ser a Sarrià, on hi ha molt d’activisme per la bici i una comunitat molt implicada. Barcelona és diversa, cada barri té la seva realitat. A les Corts, per exemple, hi ha una manca d’infraestructura ciclista molt gran.

La sanció per transitar per la vorera és de 500 euros. Què us sembla?

Ens sembla que desincentiva del tot l’ús de la bici i que el criminalitza. ¿I com pretenen aplicar la normativa quan la infraestructura ciclista que ha fet el mateix Ajuntament t’obliga a passar per la vorera? És a dir, s’ha començat la casa per la teulada. Si s’aplica la multa de 500 euros i es comença a multar a tort i a dret, el que farà és treure l’incentiu a l’ús de la bici.

Com es pot conscienciar l’usuari de la bicicleta de no circular per la vorera?

El que se li ha de treure a Barcelona és espai al cotxe. El carril bici ha de passar per la calçada, no per la vorera, que ha de ser per al vianant per una qüestió de vulnerabilitat. La bici és un vehicle que té drets i deures, i un dels deures és no passar per la vorera, on el vianant ha de tenir la prioritat absoluta. És molt fàcil posar el focus en la bicicleta, perquè moltes vegades la infraestructura, que està mal feta, ens obliga a passar per la vorera. Creiem que o es millora la infraestructura ciclista o l’ús de la bici a Barcelona continuarà sent molt conflictiu. Calen carrils bici amples, segregats, i això es podrà fer reduint l’espai del cotxe; no a la vorera, sinó a la calçada. Hem d’anar cap aquí.

Un altre punt de l’ordenança és la sanció de 100 euros per als usuaris que lliguin la bici als arbres i al mobiliari urbà. És suficient el nombre d’aparcaments?

No ho és, clarament. Hi ha una manca d’aparcament per a bicis en la gran majoria dels barris de la ciutat. En falta molt a la superilla de Sant Antoni, per exemple. I hi ha llocs, com ara Sants o Gràcia, on és molt difícil posar-ne perquè les voreres són molt estretes. En aquests barris has de fer mans i mànigues per trobar un lloc d’aparcament.

Amb tot, quina valoració general feu del contingut de la nova normativa?

Creiem que hi ha un greuge comparatiu entre els vehicles de motor, que tenen una infraestructura molt determinada i ben construïda -que et pot agradar més o menys- i nosaltres, que no la tenim. La infraestructura de la bicicleta és més recent i molt més precària. La conclusió a què arribem és que hi ha una manca de sensibilitat per part de qui legisla i que es busca específicament perseguir l’ús de la bicicleta a la ciutat.

Quins passos cal fer per reforçar la presència de la bici al carrer?

El futur demana reduir l’espai destinat al vehicle de motor privat, potenciar el transport públic i la intermodalitat i millorar els espais destinats al transport públic, a la bicicleta i al vianant. Hem d’anar cap aquí. Llàstima que l’ordenança de mobilitat no va en aquesta línia. Quant al BACC, el nostre camí és ser un corcó, perquè el futur exigeix moure’s a peu, en bici i en transport públic, pel canvi climàtic i pel cost de la vida.

Joan Marc Montserrat, ‘Jota’, membre del Bicicleta Club de Catalunya

De l’Esquerra de l’Eixample -a tocar de Sants Estació-, ‘Jota’ ha anat fent-se activista de la bicicleta al llarg dels tretze anys que fa que hi circula per Barcelona, dels disset als trenta que en té ara. Després de ser tècnic comunitari de l’Ajuntament de Barcelona i implicar-se en diversos projectes del territori, va ser un pas natural per a ell incorporar-se al BACC, on porta sis anys, tres dels quals com a vocal de la junta de l’entitat.

L'entrada Joan Marc Montserrat ‘Jota’ (Bacc): “La sanció de 500 euros treu incentiu a l’ús de la bicicleta” ha aparegut primer a Carrer.

Ara bé, setze mesos després de la seva posada en marxa, la visió de nombroses organitzacions, entitats i veïns i veïnes no és tan complaent. Així denuncien que el pla s’ha traduït en una persecució de determinades activitats -des de la venda ambulant al sensellarisme, passant per protestes ciutadanes o els músics que toquen al carrer-, que fonamentalment perjudica col·lectius vulnerables. I això s’ha fet sobretot a través de l’increment de les multes, entre d’altres raons conseqüència de la major presència als carrers dels agents de la Guàrdia Urbana. Només en els seus primers tres mesos d’aplicació -fins a l’octubre del 2023- els agents van interposar més de 35.000 sancions per “incivisme”, gairebé el 40% més que el mateix període de l’any previ.

La percepció ciutadana sobre els teòrics avenços assolits pel Pla Endreça no és precisament positiva. Segons la darrera Enquesta de Serveis Municipals, publicada al mes de setembre, la inseguretat es manté com el principal problema de la ciutat, i ho fa amb el 27,7% de les respostes, cinc punts més que un any enrere, mentre que la neteja és el tercer, amb el 9,3%, si bé en aquest cas registra una caiguda de gairebé quatre punts. L’empitjorament de la percepció en seguretat és significatiu, atès que justament el PSC l’ha posat al centre de la seva acció política tant en l’àmbit municipal com en el conjunt de Catalunya, amb un enfocament estrictament securitari i policial que comparteixen tant la consellera d’Interior, Núria Parlon, com el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle.

Multada per pintar un arbre

La revista Carrer ha recollit tres exemples de sancions interposades els darrers mesos que resumeixen alguns dels impactes del Pla Endreça. A final de juliol, una veïna del parc de Joan Miró va ser multada per un agent de paisà de la Guàrdia Urbana després de pintar un arbre a una tanca de les obres de perllongament dels Ferrocarrils que es fan a l’espai, i que han comportat la tala d’uns 75 arbres. Per a Xavier Riu, portaveu de la plataforma Salvem el Parc Joan Miró -que refusava la tala-, l’acció “en cap moment va afectar mobiliari urbà ni cap edifici provisional, sinó que era una pintada en una tanca provisional”. Segons ell, sancions d’aquest tipus “busquen silenciar-nos i fer-nos callar”, un fet que casa amb la “voluntat repressora” d’un Pla Endreça que veu fonamentalment com una “política de màrqueting”. La plataforma està pendent de si es compleix l’anunci del regidor de l’Eixample, Jordi Valls, que en el Ple del Districte de l’octubre va assegurar que la veïna no haurà de pagar la multa, de 500 euros.

El segon exemple data del maig, durant les festes de Porta (Nou Barris), quan la Maria -nom fictici, per protegir la seva identitat- va rebre dues multes per un total de 851 euros acusada de negar-se a identificar i “faltar al respecte i consideració un agent d’un cos de seguretat en l’exercici de les seves funcions”. La seva versió dels fets és absolutament divergent de la policial, en la qual es basa la sanció. Relata que diverses persones van ser multades en el context de les festes majors de Nou Barris, en què l’elevada presència policial va generar “molt de malestar” veïnal. En el seu cas, detalla que va adreçar-se als agents per demanar-los explicacions quan van començar a sancionar gent per beure i orinar a prop de l’escenari durant un concert, un fet que considerava “arbitrari, injust i un abús d’autoritat”. Ella mateixa va demanar la presència de persones organitzadores de l’esdeveniment, que van acudir. “Immediatament em vaig identificar sense cap tipus de resistència quan se’m va sol·licitar”, manté. La jove ha recorregut la sanció amb el suport de l’organització antirepressiva Alerta Solidària i en les al·legacions, en què en demana l’arxivament, manifesta que “demanar explicacions sobre l’actuació policial envers els assistents pacíficament a una festa major no constitueix cap tipus d’infracció”. Per a ella en el rerefons de tot plegat hi ha la voluntat del Pla Endreça de “criminalitzar l’autoorganització veïnal. No els agrada tot el que impliqui ocupar l’espai públic, els carrer i places sense que se’n faci negoci, i cada cop es deneguen més permisos per fer-hi activitats”.

“Racisme institucional”

El tercer cas és el de l’artista Ibrahima Seydi, d’origen senegalès i resident a la ciutat des de fa més de dues dècades. Segons comenta a Carrer, al setembre estava treballant en les seves escultures en un racó dels Jardins de Miramar, a Montjuïc: “Van venir agents de la Guàrdia Urbana i em van posar una multa de 75 euros amb l’argument que molestava el petit altaveu amb què escoltava música, quan tot just se sent a cinc metres i no molestava, no hi havia ningú”. Seydi, que té carnet d’escultor i autorització municipal per treballar a la zona, en el passat ja havia tingut problemes amb la Policia, que li havia requisat obres. “Ara hi ha molts més agents al carrer, que mantenen una actitud racista i venen a fer-me la vida impossible”, assegura.

SOS Racisme també ha denunciat el Pla Endreça, que segons l’ONG “és una mostra més de la institucionalització del racisme”. L’entitat afegeix que “l’ús del civisme com a eix central i regulador de les polítiques té com a conseqüència criminalitzar, estigmatitzar i excloure certs col·lectius, que no entren en una visió higienista blanca del que és l’espai públic compartit”. Així, només en els primers sis mesos de l’any, la Guàrdia Urbana ja havia posat el doble de denúncies per venda ambulant que en tot el 2023.

Centrar-se en l’incivisme “deliberat”

També la Sindicatura de Greuges de Barcelona, que lidera David Bondia, ha criticat el Pla Endreça per ser excessivament “punitiu”. En un informe publicat a l’octubre recomana que la futura ordenança de convivència i civisme prioritzi mesures alternatives a les sancions. A més, planteja que la seva aplicació s’ha de centrar en comportaments incívics “deliberats” i que eviti les sancions quan es tracta de persones en risc d’exclusió o vulnerables. I, directament, apunta que “no té sentit” multar persones sense llar o manters. Lluny de la filosofia actual del Pla Endreça de Collboni.

L'entrada El Pla Endreça s’acarnissa amb els més vulnerables i l’autoorganització veïnal ha aparegut primer a Carrer.

Amb l’entrada en vigor del Pla Endreça el juliol de 2023, vam rebre queixes de persones que atenem i vam comprovar que la iniciativa dificultava el dia a dia de les persones que viuen al carrer, amb més sancions i vulneracions de dret. Amenaçar de llençar-los les pertinences o fer-ho sense avís previ, mullar les persones que descansen al carrer, llençar a les escombraries mantes, cartons, documentació, mòbil o medicació són algunes de les actuacions que persones que viuen a la intempèrie i que coneixem ens han explicat. Relaten que la policia municipal apareix més sovint que abans, en moltes ocasions a diari i a la mateixa hora, generalment al matí. També amenacen les persones que acompanyem de prendre’ls els animals de companyia o els sancionen amb multes.

Persones desprotegides

Els nostres equips de carrer han observat un increment policial sobretot en punts de pernoctació on hi ha agrupament de persones. Això es tradueix en el trencament de les rutines de les persones que viuen al carrer, sovint relacionades amb la supervivència: les persones han de fer guàrdia i quedar-se al lloc on dormen a l’hora que ve la Guàrdia Urbana, esperar que es faci la neteja, que s’assequi el terra i tornar a col·locar les coses a lloc. Això pot comportar que es perdin torns en menjadors socials, recursos d’atencions bàsiques…

Les persones que viuen al carrer s’han de tractar com a subjectes a protegir, no com a subjectes a controlar o sancionar. Calen polítiques fetes des d’una perspectiva social, no punitiva: un pis a cada barri per acollir les persones sense llar, serveis bàsics com dutxes, consignes, menjadors o acompanyament social… Les ordenances no poden sancionar les persones que viuen al carrer per portar a terme activitats orientades al sosteniment de la vida.

Una recomanació de Nacions Unides en relació a la no criminalització de les activitats orientades a tal efecte estableix que el Dret Internacional dels Drets Humans exigeix que els Estats adoptin totes les mesures possibles per erradicar la pobresa extrema i prevenir i posar fi al sensellarisme. La manca d’habitatge reflecteix la incapacitat de l’Estat per garantir el dret humà a un habitatge adequat. Criminalitzar les persones que dormen al carrer no aborda aquesta violació dels drets humans. Més aviat, empitjora la seva situació, castiga les persones per comportaments que no poden evitar i acaba per perjudicar encara més la seva capacitat de sobreviure o millorar i accedir a un habitatge. Un enfocament punitiu que penalitzi les persones sense llar per pidolar, dormir, rentar-se o treballar en espais públics també planteja un cost econòmic per a les Administracions que no és sostenible, ja que moltes d’aquestes persones no poden pagar les multes que se’ls imposen.

En darrer lloc, la criminalització dóna lloc a la discriminació per motius de condició socioeconòmica o altres motius prohibits, com ara l’ètnia, l’origen nacional o la salut, vulnerant, d’aquesta manera, les normes de drets humans.

* Eva Hobeich és responsable de l’equip jurídic d’Arrels Fundació.

L'entrada Necessitem polítiques fetes des d’una perspectiva social i no punitiva ha aparegut primer a Carrer.

El principal conflicte és a la vorera: el 84% de les motos comptabilitzades en aquesta àrea es trobaven mal aparcades. Un percentatge que es redueix a menys del 3% en el cas dels vehicles aparcats a la calçada. Segons l’Ordenança Municipal de Circulació de Vianants i Vehicles, les motos han d’estacionar preferiblement en espais habilitats a la calçada. En cas de no trobar-n’hi, poden fer-ho en voreres d’entre tres i sis metres d’amplada i en posició paral·lela. Tot i això, han de deixar, com a mínim, tres metres lliures de pas per als transeünts i almenys dos metres de distància fins als passos de vianants i les parades de bus. A les voreres que tenen una amplada major als sis metres, les motos poden aparcar en semibateria, sempre que deixin més de tres metres de pas lliure i sense comptar els obstacles del carrer, com ara les terrasses.

Com set vegades la plaça d’Espanya

El document qualifica l’alt incompliment de la normativa com una “barrera arquitectònica que impedeix i limita la mobilitat dels vianants”. Segons els càlculs dels autors, les 90.000 motos estacionades de forma incorrecta cada dia ocuparien una superfície de 260.000 m². Aquesta àrea és l’equivalent a més de set vegades l’extensió de la plaça d’Espanya.

La zona més afectada és l’Eixample, però es tracta d’un conflicte transversal a tot el territori. “És un problema de ciutat, en totes les àrees hem detectat el mateix: ocupació de l’espai públic, motos ben posicionades a la calçada amb places lliures, mentre que altres estan mal col·locades a la vorera”, explica Oier Martínez, un dels autors de l’informe. “És un impediment que genera zones desertes: si no tinc lloc per on passar en un carrer, no hi passejaré, consumiré o faré oci”, expressa.

A l’Eixample, l’ocupació de la via pública per part del motor és una preocupació social des de fa uns anys. “Indica un cert mal comportament cívic, uns hàbits i uns costums que es basen en el suposat dret d’arribar a peu de porta a qualsevol lloc”, comenta Jaume Artigues, president de l’AV de la Dreta de l’Eixample. L’activista, a més, destaca que a l’associació veïnal tenen constància de places infraocupades en els aparcaments subterranis de pagament de la zona.

L’estat actual genera tensions també en altres barris, com és el cas de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou. Els veïns asseguren que al passeig de Garcia Fària, entre els carrers Provençals i Ferrater i Mora, s’hi troben habitualment motos ubicades al mig de la vorera, tot i existir places properes a la calçada o poder estacionar en semibateria a prop d’aquesta. “Les motos mal aparcades sovint circulen per la vorera i posen en risc els vianants”, denuncia Mireia Soler, membre de l’AV del Front Marítim.

Es multen el 0,01% de les infraccions

Tot i que l’apreciació diària és de 90.000 motos mal aparcades, de mitjana només se’n multen i sancionen tretze cada dia, segons dades oficials de l’Ajuntament recollides a l’estudi. El número representa el 0,01% del total de motos mal aparcades als carrers del municipi. A l’informe, els participants denuncien aquest fet: “Aparquen malament perquè poden: s’estaciona davant la porta, viatjant de porta a porta, perquè es permet”. El govern municipal ha promocionat una sèrie de campanyes de sensibilització per “alliberar la vorera de motos mal aparcades” i informar sobre com s’ha d’estacionar correctament el vehicle.

Un altre aspecte clau del conflicte és el nombre de places disponibles. L’any 2021, a Barcelona hi havia al voltant de 220.000 motos i 49.000 ciclomotors censats. Segons dades del Consistori, la ciutat comptava l’any passat amb 82.643 places d’estacionament de motos a la via pública: 77.899 a calçada i 4.744 a vorera. Entre 2019 i 2021, l’Ajuntament ha incrementat un 12,3% els llocs de calçada i eliminat 228 de vorera. “Falten llocs on estacionar. L’ideal seria tenir el mateix nombre de places d’aparcament que de motos”, denunciava el 2020 a Tot Barcelona Juanma Reyes, president de l’Associació Mútua Motera. Una de les troballes de l’estudi, tanmateix, és la detecció d’un 30% de places d’estacionament de calçada buides a menys de cent metres de les motos comptades.

Baixar-les a la calçada i pagar per aparcar

Eixample Respira i Catalunya Camina han presentat una sèrie de propostes, com ara fer més places d’estacionament en calçada per a motos i baixar a la calçada les ja existents a la vorera. Informen que a l’espai alliberat es podrien instal·lar elements d’estada i de descans, com ara bancs “per afavorir aquesta mobilitat de vianants i crear relacions interpersonals”. Una altra proposta és l’establiment de pagament d’aparcament de motos a la via pública amb una taxa d’1,5 euros al dia per a motos censades al municipi i 4 euros al dia per a les originàries d’altres localitats. És una iniciativa semblant a la que ja han establert poblacions com París, que des de l’1 de setembre passat cobra 3 euros per hora a no residents i 1,5 euros diaris a residents. Els autors de l’escrit consideren que els diners obtinguts per aquesta via es podrien destinar a mitigar “les externalitats creades per aquests vehicles”, per exemple, invertint en el transport públic o en projectes per fomentar la mobilitat activa.

L'entrada Motos, un obstacle per al vianant cada vuit metres ha aparegut primer a Carrer.