El Pla Endreça és un paquet de mesures municipals que contempla la reordenació de l’espai públic des de dos punts de vista: la neteja i la seguretat. Aquesta última es tradueix en un augment d’efectius policials municipals i l’enduriment en l’aplicació de les ordenances que regulen l’ús del carrer: civisme, medi ambient, tinença d’animals i ús de vies i espais públics. Cal recordar que l’ordenança de civisme està en procés de modificació. Arrels Fundació en fa seguiment i ens preocupa que no es tingui en compte la situació de les persones sense llar en el disseny i l’aplicació de les ordenances que regulen l’ús de l’espai públic, on viuen més de 1.350 veïns i veïnes de Barcelona.
Amb l’entrada en vigor del Pla Endreça el juliol de 2023, vam rebre queixes de persones que atenem i vam comprovar que la iniciativa dificultava el dia a dia de les persones que viuen al carrer, amb més sancions i vulneracions de dret. Amenaçar de llençar-los les pertinences o fer-ho sense avís previ, mullar les persones que descansen al carrer, llençar a les escombraries mantes, cartons, documentació, mòbil o medicació són algunes de les actuacions que persones que viuen a la intempèrie i que coneixem ens han explicat. Relaten que la policia municipal apareix més sovint que abans, en moltes ocasions a diari i a la mateixa hora, generalment al matí. També amenacen les persones que acompanyem de prendre’ls els animals de companyia o els sancionen amb multes.
Persones desprotegides
Els nostres equips de carrer han observat un increment policial sobretot en punts de pernoctació on hi ha agrupament de persones. Això es tradueix en el trencament de les rutines de les persones que viuen al carrer, sovint relacionades amb la supervivència: les persones han de fer guàrdia i quedar-se al lloc on dormen a l’hora que ve la Guàrdia Urbana, esperar que es faci la neteja, que s’assequi el terra i tornar a col·locar les coses a lloc. Això pot comportar que es perdin torns en menjadors socials, recursos d’atencions bàsiques…
Les persones que viuen al carrer s’han de tractar com a subjectes a protegir, no com a subjectes a controlar o sancionar. Calen polítiques fetes des d’una perspectiva social, no punitiva: un pis a cada barri per acollir les persones sense llar, serveis bàsics com dutxes, consignes, menjadors o acompanyament social… Les ordenances no poden sancionar les persones que viuen al carrer per portar a terme activitats orientades al sosteniment de la vida.
Una recomanació de Nacions Unides en relació a la no criminalització de les activitats orientades a tal efecte estableix que el Dret Internacional dels Drets Humans exigeix que els Estats adoptin totes les mesures possibles per erradicar la pobresa extrema i prevenir i posar fi al sensellarisme. La manca d’habitatge reflecteix la incapacitat de l’Estat per garantir el dret humà a un habitatge adequat. Criminalitzar les persones que dormen al carrer no aborda aquesta violació dels drets humans. Més aviat, empitjora la seva situació, castiga les persones per comportaments que no poden evitar i acaba per perjudicar encara més la seva capacitat de sobreviure o millorar i accedir a un habitatge. Un enfocament punitiu que penalitzi les persones sense llar per pidolar, dormir, rentar-se o treballar en espais públics també planteja un cost econòmic per a les Administracions que no és sostenible, ja que moltes d’aquestes persones no poden pagar les multes que se’ls imposen.
En darrer lloc, la criminalització dóna lloc a la discriminació per motius de condició socioeconòmica o altres motius prohibits, com ara l’ètnia, l’origen nacional o la salut, vulnerant, d’aquesta manera, les normes de drets humans.
* Eva Hobeich és responsable de l’equip jurídic d’Arrels Fundació.
