L’Ajuntament de Barcelona va desdir la Generalitat de Catalunya -licitant de les obres- i va negar que hagués aprovat aquest ús del parc. L’aleshores tinenta d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz (Barcelona en Comú), piulava a Twitter: “Ja hem traslladat a la Generalitat que ha de trobar una alternativa. Des de l’Ajuntament de Barcelona no acceptarem destrossar el parc de Joan Miró”. Per la seva part, Jaume Collboni, aleshores candidat socialista a l’alcaldia, advocava per una resolució realista del conflicte i informava que els representants del seu partit al Parlament de Catalunya havien tramitat una resolució per reduir sensiblement l’impacte de l’execució, contemplar alternatives i evitar la tala d’arbres.

El govern català, però, va manifestar que era molt difícil minimitzar l’afectació i va tirar pel dret amb els plans establerts. Al juny, les obres es van adjudicar per 300 milions d’euros a la unió temporal d’empreses formada per Copcisa, Copisa, Ferrovial i Sacyr, que no va tenir cap altre competidor en l’oferta. Està previst que els primers treballs comencin a finals d’aquest estiu i que l’obra estigui acabada el 2030. El parc patiria l’afectació més gran entre la primavera del 2025 i la del 2026, quan començaria a treballar la tuneladora.

Nova consellera, noves esperances

Al juny, però, també va haver-hi un moviment a Territori que suggereix que es podria donar un canvi en la postura del govern català: la republicana Ester Capella va assumir el càrrec de consellera. De moment, Capella ha mantingut una reunió amb la plataforma en defensa del parc i s’ha compromès a no començar cap obra sense haver-los explicat el projecte que tirin endavant.

“Han calculat malament les prioritats ciutadanes”, afirma Xavier Riu, un dels portaveus de la plataforma. Riu denuncia l’opacitat que ha imperat fins fa no gaire i deixa clar que no estan “en contra de l’obra”: “Ens sembla bé que es reforci el transport públic, però creiem que la proposta no és l’adequada”. Ell és una de les persones esperançades amb la nova consellera, a qui ha vist més sensibilitzada que a altres polítics. La proposta que li fan passa perquè el centre d’operacions ocupi part d’algun carrer, com ara el de Tarragona: “Pensem que, abans de tallar els arbres, és millor reduir el trànsit en alguns carrils, com es va fer en el Mercat de Sant Antoni”. A Riu no li tremola la veu quan diu que, si no arriben a una entesa, les més de 1.200 veïnes mobilitzades estan disposades a fer el que sigui per defensar el parc: “El necessitem més que mai”.

El parc de Joan Miró és fruit d’una lluita històrica del moviment veïnal. El 1976, l’AV de l’Esquerra de l’Eixample i l’AV Hostafrancs van demanar que l’Escorxador municipal tanqués i s’hi fes un parc. El lema: “Fora, verd i aviat”. Inaugurat el 1983, el parc ja va veure el 2009 com l’Administració li manllevava un tros per instal·lar-hi una caserna de bombers “provisional”, que encara segueix en peu.

L'entrada El veïnat, (de nou) en lluita pel parc de Joan Miró ha aparegut primer a Carrer.

Inaugurat l’any 2007, amb un projecte de Jaime Coll i Judith Leclerc -que va ser finalista al Premi Europeu d’Espai Públic Urbà-, el parc està situat a la coberta de la cotxera d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), un equipament ubicat a la serra de Collserola des de final del 2003. Al principi, de fet, s’havia d’anomenar parc de les Cotxeres d’Horta, però un any més tard -el 2008- va prendre la denominació de Xavier Montsalvatge, en reconeixement al compositor i crític musical nascut a Girona el 1912 i mort a la capital catalana el 2002.

Un parell de visites al parc

El parc queda lluny dels nuclis habitats més pròxims. Al costat hi ha la Font del Gos, que té pocs veïns, i més enllà, el parc del Laberint i el Velòdrom d’Horta. A l’altre cantó, després de travessar la carretera d’Horta a Cerdanyola, hi ha el Tanatori de la Ronda de Dalt. En aquest entorn, el parc esdevé un lloc aïllat, solitari. El seu aspecte és desolador per l’escassa vitalitat que desprèn i per la seva deixadesa. La placa que dona nom a l’espai està tota pintada. Hi ha una zona de jocs infantils sense nens; zones de descans sense ningú descansant; un aparcament de bicicletes amb totes les places lliures i un carril bici per on no en circula cap. L’herba ha crescut i s’escampa lliure i desordenada.

És un espai fred. Una sensació que contrasta amb la calor d’una tarda d’estiu en què hi arriben persones amb comptagotes: un senyor que passeja el gos, una mare amb un cotxet i dos nens, i una noia vestida d’esport que corre. Uns minuts després, a la zona d’estacionament de vehicles del carrer del Síndic Rahola, aparca un cotxe i baixen dues persones per passejar. També hi passa un ciclista i un jove que corre amb auriculars.

L’escena és molt semblant un altre dia d’estiu, aquest cop cap al vespre. Diverses persones passegen el gos, tres nois s’asseuen en un banc de fusta a fer la xerrada. Un taxi -sense passatge- circula pel carrer del Síndic Rahola i no s’atura. Un cotxe aparca i baixa una parella que passeja pel parc i marxa al cap d’uns minuts. Quatre motoristes arriben i xerren al costat de les motos aparcades. Un noi i una noia arriben amb dos patinets pel carril bici i paren en un dels extrems del parc. I una dona camina amb un barret al cap, ara que la tarda cau i el sol ja no escalfa tant. Un sol que vol amagar-se en l’horitzó, a l’esquena de la serra de Collserola, en un vespre en què el vent bufa una mica i on la temperatura és prou agradable en aquest punt de Barcelona.

El veïnat vol més manteniment

El parc de Xavier Montsalvatge ofereix una bona panoràmica de la ciutat. Té uns 20.000 m² i s’organitza a partir de 26 cercles, a mode de cràters de diferents diàmetres que ordenen l’espai. Sense cap ús definit, allunyat dels nuclis habitats més pròxims i amb un abandonament ben visible, és un parc desconegut i oblidat per gairebé tothom. Fonts veïnals del barri veí del Parc de la Vall d’Hebron expliquen que l’ús d’aquest espai verd és mínim i que al llarg dels anys se’n constata la soledat -“sempre hi ha anat poca gent”- i un progressiu deteriorament. Destaquen que mai no se li ha donat un ús determinat i que tampoc no se n’ha potenciat la utilització. Afegeixen que caldria fer un manteniment de l’espai que el fes més atractiu, perquè l’aspecte actual no ajuda. Un altre element que ressalten és que el parc -conegut més com el parc de les Cotxeres d’Autobusos que no pas pel nom de Xavier Montsalvatge- té poc arbrat i no hi ha ombra.

“No es coneix ni el nom de Xavier Montsalvatge”

El parc de Xavier Montsalvatge és també força desconegut per als veïns d’Horta, el barri al qual pertany. Joan Termes, vocal de l’Associació Veïnal d’Horta, explica que, “pel nom, molta gent del barri no el coneix; si dius que es troba a les cotxeres, ja en saben més. Però els llocs de referència allà són les cotxeres d’autobusos i el Tanatori de la Ronda de Dalt”. Malgrat que s’hi pot arribar en autobús -la línia V25 té la parada final allà mateix- i que hi ha una zona d’estacionament de vehicles just al costat, Termes opina que “és un lloc que queda aïllat: és un parc sui generis, amb molt poc arbrat i gairebé sense bancs, més per passejar el gos a l’hivern que per anar-hi a l’estiu”. L’activista considera que l’espai s’hauria de donar a conèixer no només a la gent d’Horta, sinó també a la ciutat, perquè “és un parc desconegut i infrautilitzat que podria estar més ben aprofitat i no ho està: si es dinamitzés i s’hi fessin activitats, seria un parc viu, no com passa ara”.

L'entrada El parc de Xavier Montsalvatge, desconegut i oblidat al peu de Collserola ha aparegut primer a Carrer.

Incumplimiento de horarios

Sabemos por el primer artículo que los turistas -vengan de Suecia o de Soria- deben, a diferencia del ciudadano empadronado en Barcelona, pagar una entrada para acceder. Y aquí es donde Joan Miquel Vilagelada, miembro de la asociación vecinal Park Güell-la Salut-Sanllehy, denuncia lo que considera “el gran incumplimiento que se da en la actualidad en el Park Güell”: que no se respetan las franjas horarias. “Hoy en día”, explica, “un turista observa que la venta online de entradas está completa por la mañana, pero que a las cinco de la tarde hay disponibilidad. Y compra una. Pero, como le va mejor ir por la mañana, se presenta a las diez en la entrada, que nadie le impedirá acceder”. La picaresca se extiende a la venta física de entradas, que, según el activista vecinal, supone al menos la mitad del total.

“¿Qué consecuencias trae todo esto?”, se pregunta Vilagelada. “Pues que los turistas se concentran en las horas centrales del día, dando lugar a una afluencia enorme, masiva. Aquello está a tope”, agrega. Tal vez sea por ello que, mientras el Ayuntamiento jura y perjura que el nuevo sistema ha conseguido reducir el número de turistas en la zona, la sensación es justamente la contraria. “Entre las doce y las cuatro o cinco de la tarde es insufrible”, confirma Cesca Sancho, vicepresidenta de la asociación: “En la calle Olot [donde está situada la entrada principal del parque], una vecina ha llegado a documentar con fotos cómo durante cinco o seis horas la calle entera está abarrotada de gente haciendo cola para entrar”. Ante este grave problema, Vilagelada es contundente: “La entrada al parque debe ser estrictamente gestionada online y respetando las franjas horarias, como pasa en la Sagrada Familia”.

Taxis y ‘souvenirs’, la nueva plaga

El listado de agravios no se detiene ahí. El activista vecinal argumenta que “todo barrio necesita servicios de barrio: su farmacia, su carnicería, su mercado… Es decir, lo que comúnmente se denomina comercio de proximidad. Y el Ayuntamiento ha concedido licencias para “temas que no son de beneficio para la zona: souvenirs, etc. Además, las tiendas que se dedican a ello están en manos de verdaderas mafias, ya que están controladas por los mismos dueños”, afirma. La proliferación de este tipo de establecimientos ha acabado, en su opinión, con el comercio de proximidad, de tal manera que, “para cualquier cosa que tengas que comprar, debes salir fuera del barrio”. Un fenómeno casi consustancial al turismo masivo y ante el que el Consistorio alegó -relata Cesca Sancho- “que no podía hacer nada, puesto que no se pueden poner cortapisas a la iniciativa privada”. Cierto, nada puede impedir que alguien compre las tiendas de toda la vida y las convierta en tiendas de souvernirs: es el capitalismo. “En efecto”, objeta Vilagelada, “pero puede no dar la autorización para que un comercio se convierta en tienda de souvenirs”.

La otra gran afrenta que sufren los vecinos tiene como emblema los colores negro y amarillo y se llama taxi. “Es un escándalo y uno de los problemas que más molesta a los vecinos en la actualidad”, denuncia el activista. “Nuestro barrio, la Salut, son cuatro calles, un verdadero cul-de-sac. Y resulta que el 95% del tráfico son taxis”. “Además”, continúa, “existe una parada junto al Park Güell donde los conductores son protagonistas de todo tipo de actos incívicos: como en la parada solo hay ocho plazas, aprovechan cualquier resquicio para aparcar -vados, etc.- y se detienen para hacer descender al pasaje en sitios inapropiados, provocando un colapso monumental y permanente”. “Por ello”, concluye, “exigimos al Ayuntamiento que quite la parada y la traslade a otro lugar. Pero no se atreve: tiene miedo al poderoso gremio del taxi”. Y Cesca Sancho estalla: “¡Los vecinos están hasta el gorro!”.

Leed también el artículo «Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (I)».

L'entrada Los damnificados por el ‘nuevo’ Park Güell (y II) ha aparegut primer a Carrer.