El pitjor d’aquestes opinions, a banda de ferir persones que són veïnes, és que amaguen els veritables responsables dels problemes socials que patim, assenyalant com a culpables persones que no es poden defensar. Per això l’extrema dreta les inventa i difon: per confondre’ns i perquè no siguem capaços d’identificar les veritables causes dels problemes. Perjudiquen les persones a qui acusen, però també els moviments socials reivindicatius.

La llista de falsedats o tergiversacions és llarga i diversa. Diuen que les persones migrants prenen la feina als espanyols o als catalans, que s’aprofiten dels serveis públics i els col·lapsen, que incrementen la inseguretat, que porten malalties noves o, fins i tot, que són les culpables de la crisi de l’habitatge. Com si les persones migrants prenguessin les decisions sobre a qui contracten les empreses, quants diners retalla l’Administració en serveis socials o a quin preu es posen els pisos a la venda o lloguer.

Cal que qualsevol persona pugui treballar amb seguretat legal perquè la precarietat i la inseguretat jurídica no faci fracassar els convenis laborals; que pugui cotitzar per finançar els serveis públics i les pensions; que pugui llogar un pis en comptes d’habitacions compartides; que pugui denunciar els abusos d’empresaris i propietaris; que pugui ser atesa mèdicament i que els centres de salut detectin a temps qualsevol risc sanitari; i que pugui negar-se a treballar per a qualsevol màfia perquè tindrà alternatives segures i legals. Pel bé de la convivència als barris, cal contrarestar aquestes opinions amb dades fiables i arguments sobre per què ens interessa que tothom tingui papers.

L'entrada ‘Migracions’ de notícies falses ha aparegut primer a Carrer.

Arianna Vindici, que coordina Apropem-nos, una entitat que acompanya i assessora jurídicament persones nouvingudes, explica que “gairebé tots els supòsits de la llei d’estrangeria vinculen el permís de residència al contracte de treball”. Sense una oferta de feina -i, sobretot, sense la bona voluntat de l’empresa que la fa-, els estrangers no poden regularitzar-se. “Aquí és on el sistema es torna particularment pervers, exigint a persones sense permís de residència que aconsegueixin un contracte”, critica Vindici. Ella, acostumada a veure i viure la frustració dels damnificats per aquesta norma, acaba pensant que “al sistema ja li va bé tenir mà d’obra fàcilment explotable o sense drets laborals”. Entre els centenars de persones que Apropem-nos atén cada any, figuren els testimonis que configuren aquest reportatge.

Una carrera d’obstacles

En Jorge, veneçolà de 60 anys, va arribar a Barcelona el 2021 amb la seva dona i la seva filla. Ella va entrar al país amb un visat d’estudiant i després es va regularitzar com a personal altament qualificat, mentre que ell va accedir amb un visat de turista i esperava demanar l’asil, però una sobtada malaltia el va incapacitar i el termini de sol·licitud va caducar. Tot i que tenia un permís de residència per tractar l’afecció que patia, no estava autoritzat a treballar: havia d’enfrontar, doncs, les mateixes adversitats que els migrants irregulars. “El migrante tiene que meterse en la cabeza que cuando sale de su patria, de su tierra, se va a enfrentar a una carrera de obstáculos”, diu quan explica que, un cop recuperat, no va tenir més opció que treballar en negre com a cambrer. Feia moltes hores, del vespre a la matinada, i guanyava molt poc. A més, el patró abusava d’ell: “Me humilló hasta que le dio la gana y, tú sabes, uno por la necesidad se aguanta y se aguanta”. Al final, va aconseguir l’autorització per treballar per mitjà d’un reagrupament familiar i, el novembre passat, va signar el seu primer contracte amb una empresa de neteja. Un obstacle superat més, d’una cursa que espera que acabi amb l’homologació dels seus estudis -és enginyer forestal- i accedeixi a una feina del seu sector: “Por donde he pasado en mi campo laboral he dejado huella, he dejado vida, y, no sé, aquí, creo que en algún momento lo voy a lograr”.

La vida reclosa

Ella, una colombiana en la quarantena que vol mantenir l’anonimat, havia renunciat a la regularització. Feia tres anys que estava a Espanya -dos a Barcelona- i estava desesperada. Havia treballat sense contracte com a netejadora i cuidadora de gent gran, però havia guanyat una misèria -en algunes cases, només li pagaven quatre euros per hora- i ja no aguantava més la solitud esquinçadora i les humiliacions: “Todos los días me echaba; le decía que si salíamos a caminar un rato y me decía que ella conmigo no salía, que con ese culo que yo tenía, que era culo de puta”. Per tot plegat, havia renunciat a continuar lluitant i ja tenia un bitllet emparaulat quan va rebre la trucada. Uns dies abans, s’havia interessat per un anunci de Milanuncios que oferia cuidar en règim intern una parella d’ancians. Com que no tenia res a perdre, es va entrevistar amb la família, que de seguida la va voler contractar. Ella ho va interpretar com un senyal diví i va renunciar a la renúncia. Ara fa més de dos anys que treballa al seu servei i està agraïda pel tracte que rep: han accedit a contractar-la formalment, la qual cosa li permetrà regularitzar-se. Però reconeix que és una feina molt dura -només té dues hores lliures al dia- i, quan falti l’anciana que cuida -l’home ja és mort-, vol tornar a la neteja o provar sort en l’hostaleria. “Se me está yendo la vida encerrada”, lamenta.

Més enllà de la regularització

En Banine, un senegalès de 48 anys, va trigar tres anys -i sis països, un desert i un mar- per arribar del seu país a Barcelona. Per aconseguir el seu primer contracte, va trigar el doble. L’estiu passat, després d’haver treballat de dia quan podia i d’haver passat incomptables nits al carrer quan no tenia on dormir, va signar un contracte amb una empresa de ferralla i es va regularitzar. Però encara pateix abusos laborals. El setembre es va haver d’operar i el seu cap no va comunicar la baixa a la Seguretat Social ni li va pagar el temps que es va absentar. Ara, quan té visites de control, li descompta del sou les hores que està fora. “No quiero problemas”, sentencia quan li preguntem per què no ho denuncia. No es pot arriscar a perdre la feina que li permet pagar una habitació, menjar i, poques vegades, enviar diners a la família que va haver de deixar enrere. També és la feina que, arribat el moment, li permetrà renovar el permís de residència, que caduca al cap de 12 mesos.

* Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració d’Apropem-nos
i sense la generositat i valentia dels testimonis.

L'entrada Migrants, la mà d’obra més explotable i vulnerable ha aparegut primer a Carrer.

Atès que les vies de regularització són establertes en el marc de la Llei d’Estrangeria -estatal-, el marge d’acció de l’administració local per facilitar els drets essencials a la població migrada sembla reduir-se als dispositius d’atenció assistencial, igualment previstos per al conjunt de població en situació de precarietat, i que exclouen de la majoria d’ajudes les persones sense NIE. Així que, més enllà de l’atenció social generalista, a la qual pot optar la població migrada regularitzada, cal pensar com garantir la seguretat social als col·lectius més desprotegits en situació administrativa irregular.

Millorar l’acollida a la ciutat

En aquest sentit, és de clara competència municipal ampliar les mesures de protecció social bàsiques i d’urgència -entre les més necessàries: respostes de continuïtat a l’emergència habitacional, més enllà de l’allotjament provisional en albergs que l’Ajuntament paga a preu de mercat o el Centre d’Acolliment Nocturn d’Emergències, actiu de novembre a març-, però sobretot millorar l’acollida a la ciutat de Barcelona, per agilitzar els processos de regularització i així permetre l’autonomia personal i inclusió social de la població migrada.
Es tracta de potenciar els dispositius existents, articular solucions creatives en grau de facilitar l’assoliment dels requisits previstos per la normativa estatal -en la línia del padró sense domicili fix, que s’hauria d’estendre més per facilitar l’empadronament a persones en vulnerabilitat residencial- i establir mesures internes de prevenció i erradicació del racisme institucional que travessa els protocols d’atenció i deriva en tracte diferenciat i discriminació administrativa.

Primer, destinant més recursos al Saier, un servei municipal que facilita assessorament jurídic i suport social a la població nouvinguda, actualment saturat i amb temps d’espera de fins a tres mesos només per programar una futura cita. També articulant formes de finançament específiques per a entitats que proporcionen acollida, formació en llengües i assessorament jurídic en matèria d’estrangeria. Aposta política amb dotació pressupostària, superant la lògica de les subvencions que no faciliten la sostenibilitat dels projectes. I per últim, promovent accions de suport administratiu -coordinació entre els departaments i administracions implicades- i econòmic -col·laboracions entre el sector públic, privat i de l’economia social- a les empreses d’inserció amb programes d’arrelament social i de formació, i mecanismes per a la regularització del col·lectiu dedicat a la mineria urbana i la venda ambulant, constituït majoritàriament per població de l’Àfrica Subsahariana, països amb conflictes sociopolítics i econòmics no reconeguts, a la població dels quals Estrangeria rebutja el dret d’asil, clara discriminació en relació amb altres nacionalitats. L’últim exemple evident: la població ucraïnesa que fugia del conflicte bèl·lic.

Arianna Vindici és membre d’Apropem-nos-Pla Comunitari del Poblenou.

L'entrada Cal garantir la seguretat social als més desprotegits ha aparegut primer a Carrer.