Segons l’informe La població estrangera a Barcelona, publicat per l’Ajuntament de Barcelona el 2022, 363.576 persones estrangeres estan empadronades a la ciutat -una xifra que representa el 22% del total-, de les quals 12.865 estan aturades -el 21% del total-. Aquestes dades, però, no contemplen els estrangers en situació irregular que treballen sense contracte o que voldrien treballar. L’economia submergida, en la qual el treballador està desprotegit, no només dona feina a persones migrades, però sí que és l’única opció per als estrangers que no tenen permís de residència. Són els més vulnerables i exposats a patir precarietat laboral. Generalment, procedeixen de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina i, ni tan sols quan es regularitzen -en la majoria dels casos, després de tres anys o més de clandestinitat-, deixen d’estar exposats a abusos.
Arianna Vindici, que coordina Apropem-nos, una entitat que acompanya i assessora jurídicament persones nouvingudes, explica que “gairebé tots els supòsits de la llei d’estrangeria vinculen el permís de residència al contracte de treball”. Sense una oferta de feina -i, sobretot, sense la bona voluntat de l’empresa que la fa-, els estrangers no poden regularitzar-se. “Aquí és on el sistema es torna particularment pervers, exigint a persones sense permís de residència que aconsegueixin un contracte”, critica Vindici. Ella, acostumada a veure i viure la frustració dels damnificats per aquesta norma, acaba pensant que “al sistema ja li va bé tenir mà d’obra fàcilment explotable o sense drets laborals”. Entre els centenars de persones que Apropem-nos atén cada any, figuren els testimonis que configuren aquest reportatge.
Una carrera d’obstacles
En Jorge, veneçolà de 60 anys, va arribar a Barcelona el 2021 amb la seva dona i la seva filla. Ella va entrar al país amb un visat d’estudiant i després es va regularitzar com a personal altament qualificat, mentre que ell va accedir amb un visat de turista i esperava demanar l’asil, però una sobtada malaltia el va incapacitar i el termini de sol·licitud va caducar. Tot i que tenia un permís de residència per tractar l’afecció que patia, no estava autoritzat a treballar: havia d’enfrontar, doncs, les mateixes adversitats que els migrants irregulars. “El migrante tiene que meterse en la cabeza que cuando sale de su patria, de su tierra, se va a enfrentar a una carrera de obstáculos”, diu quan explica que, un cop recuperat, no va tenir més opció que treballar en negre com a cambrer. Feia moltes hores, del vespre a la matinada, i guanyava molt poc. A més, el patró abusava d’ell: “Me humilló hasta que le dio la gana y, tú sabes, uno por la necesidad se aguanta y se aguanta”. Al final, va aconseguir l’autorització per treballar per mitjà d’un reagrupament familiar i, el novembre passat, va signar el seu primer contracte amb una empresa de neteja. Un obstacle superat més, d’una cursa que espera que acabi amb l’homologació dels seus estudis -és enginyer forestal- i accedeixi a una feina del seu sector: “Por donde he pasado en mi campo laboral he dejado huella, he dejado vida, y, no sé, aquí, creo que en algún momento lo voy a lograr”.
La vida reclosa
Ella, una colombiana en la quarantena que vol mantenir l’anonimat, havia renunciat a la regularització. Feia tres anys que estava a Espanya -dos a Barcelona- i estava desesperada. Havia treballat sense contracte com a netejadora i cuidadora de gent gran, però havia guanyat una misèria -en algunes cases, només li pagaven quatre euros per hora- i ja no aguantava més la solitud esquinçadora i les humiliacions: “Todos los días me echaba; le decía que si salíamos a caminar un rato y me decía que ella conmigo no salía, que con ese culo que yo tenía, que era culo de puta”. Per tot plegat, havia renunciat a continuar lluitant i ja tenia un bitllet emparaulat quan va rebre la trucada. Uns dies abans, s’havia interessat per un anunci de Milanuncios que oferia cuidar en règim intern una parella d’ancians. Com que no tenia res a perdre, es va entrevistar amb la família, que de seguida la va voler contractar. Ella ho va interpretar com un senyal diví i va renunciar a la renúncia. Ara fa més de dos anys que treballa al seu servei i està agraïda pel tracte que rep: han accedit a contractar-la formalment, la qual cosa li permetrà regularitzar-se. Però reconeix que és una feina molt dura -només té dues hores lliures al dia- i, quan falti l’anciana que cuida -l’home ja és mort-, vol tornar a la neteja o provar sort en l’hostaleria. “Se me está yendo la vida encerrada”, lamenta.
Més enllà de la regularització
En Banine, un senegalès de 48 anys, va trigar tres anys -i sis països, un desert i un mar- per arribar del seu país a Barcelona. Per aconseguir el seu primer contracte, va trigar el doble. L’estiu passat, després d’haver treballat de dia quan podia i d’haver passat incomptables nits al carrer quan no tenia on dormir, va signar un contracte amb una empresa de ferralla i es va regularitzar. Però encara pateix abusos laborals. El setembre es va haver d’operar i el seu cap no va comunicar la baixa a la Seguretat Social ni li va pagar el temps que es va absentar. Ara, quan té visites de control, li descompta del sou les hores que està fora. “No quiero problemas”, sentencia quan li preguntem per què no ho denuncia. No es pot arriscar a perdre la feina que li permet pagar una habitació, menjar i, poques vegades, enviar diners a la família que va haver de deixar enrere. També és la feina que, arribat el moment, li permetrà renovar el permís de residència, que caduca al cap de 12 mesos.
* Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració d’Apropem-nos
i sense la generositat i valentia dels testimonis.
