El concepte de precarietat designa el conjunt de situacions de vulnerabilitat relacionades amb la situació laboral. Equival a viure en la incertesa permanent a l’hora de cobrir les necessitats bàsiques de la persona. És una combinació de diferents elements: llocs de treball inestables, canvis de feina forçats, salaris insuficients, jornades laborals que dificulten organitzar la vida quotidiana, capacitat escassa d’influència en les condicions de treball, poc reconeixement social de la feina feta -una successió d’ocupacions precàries és un mal historial laboral-, poc suport institucional…
No és un fenomen nou. De fet, la precarietat ha caracteritzat la situació de gran part de la classe obrera en 200 anys de capitalisme. En els països en desenvolupament és un fet quotidià. La situació es va anar reconduint gràcies a la lluita social i la regulació pública. Ara ens sembla nou perquè recordem la feina estable dels anys setanta del segle passat, però fins i tot llavors la precarietat predominava en una part del món laboral. I les dècades posteriors, aquests segments precaris han anat creixent. No ha estat un procés inevitable ni natural. Entendre el que ha passat ens pot ajudar a buscar respostes.
El capitalisme neoliberal
A partir dels anys vuitanta del segle XX, les economies capitalistes van començar una sèrie de transformacions que sovint anomenem neoliberalisme. Una part d’elles es van donar a l’esfera pública. La política econòmica va canviar i la plena ocupació va deixar de ser l’objectiu prioritari. Es van implantar reformes laborals que reduïen els drets individuals i col·lectius dels treballadors. Les reformes serien diferents a cada país, però en conjunt provocarien la proliferació de contractes laborals precaris -temporals, a temps parcial-, el debilitament dels sindicats i l’increment del poder empresarial. Tot això, ben amanit amb el discurs de la flexibilitat laboral.
Les empreses -sobretot les grans- han transformat la seva organització per debilitar les resistències laborals, rebaixar costos i dificultar l’acció col·lectiva. Això s’ha fet per mitjà de diferents vies: migrar empreses a països de baixos salaris; externalitzar parts del procés productiu i de serveis auxiliars; diferenciar contractes laborals; implantar mesures de control individual dels treballadors; fer polítiques per eludir els sindicats… Cada empresa ho ha fet a la seva manera, però el conjunt ha donat lloc a moltes situacions en les quals els treballadors estan exposats a diversos graus de precarietat. Els pitjors es donen quan la gent està sotmesa a contractes de molt curta durada o quan es treballa en activitats que ocupen el pitjor lloc a les cadenes de subcontracte, com és el cas d’ocupacions relacionades amb la neteja. El resultat d’aquestes polítiques explica bona part de l’increment dels beneficis privats en detriment dels salaris.
Un model de vida precaritzador
El poder econòmic també prefigura un model determinat de vida que, sovint, és acceptat per molta gent. Les transformacions del model de vida de les societats riques afavoreixen el desenvolupament de feines precàries. Ho podem il·lustrar amb alguns exemples. El creixement del turisme incrementa les estacionalitats de l’activitat econòmica. És una activitat amb pics de feina alguns mesos de l’any. Tot allò que es relaciona amb el turisme -hostaleria, comerç, transport…- contribueix a fer que proliferin les ocupacions de temporada.
El model de consum basat en la satisfacció instantània i la variació contínua de productes té un impacte semblant: no és casualitat que alguns dels pitjors llocs de treball es trobin a la distribució a domicili. Els serveis de cures exigeixen molta dedicació i l’única forma de satisfer-los per mitjans mercantils és que surtin barats. No és casualitat que els llocs de treball més precaris, sovint informals, es donin en les cures de les persones grans, on molta gent normalitza que la cura d’un familiar ha de costar poc. Per últim, la idea de carrera professional competitiva permet manipular molts llocs de treball professionals, de forma que siguin mal pagats i inestables perquè, sobretot els joves, esperen que siguin formatius, que generin currículum.
La producció de la precarietat
La precarietat és també el producte de polítiques socials que creen persones que no tenen altra alternativa que acceptar feines precàries. Ara, el factor més decisiu en aquest àmbit són les polítiques d’estrangeria, que generen una oferta laboral sense drets. Però no és l’únic: el patriarcat afavoreix que les dones tinguin menys drets; i un sistema educatiu classista produeix joves socialment discriminats. Perquè la precarietat no es pot entendre com una única situació, hi ha graus i diferències. I en els pitjors llocs, trobem les dones i les persones migrants que fan feines manuals.
*Albert Recio és professor d’Economia.
