La Maria té 24 anys i estudia un màster de recursos humans a Barcelona. Fa uns anys que va venir a la ciutat des de Menorca i ara treballa en una consultora, amb un contracte de pràctiques extracurriculars. Amb el que guanya, pot llogar un pis amb dos companys, però reconeix que ara, amb la pujada del preu dels aliments, es veu més ofegada quan toca fer la llista de la compra. Li agradaria viure sola en un futur, però això no serà viable fins que no trobi un treball indefinit: “Amb un sou de pràctiques, és impossible”.
Experiència inabastable
El jovent té complicat accedir al mercat laboral i trobar ofertes que s’ajustin a la seva formació. Segons l’Eurostat, l’Estat espanyol és el país de la Unió Europea (UE) amb més atur juvenil en homes menors de 25 anys (28,9%) i el segon en dones (30,8%), només superat per Grècia. El principal obstacle amb el qual es troben els joves és la demanda d’experiència laboral: en certs casos, els ocupadors sol·liciten un nombre d’anys d’experiència inabastables per als que s’acaben de graduar. “Als estudis t’ofereixen pràctiques d’entre sis mesos i un any, però les empreses et demanen un mínim de dos anys d’experiència”, denuncia la Maria. Una trava que connecta amb una altra dada alarmant: el 36% dels treballadors de l’Estat estan sobrequalificats per a les feines que desenvolupen.
Lloguers inassequibles
La Maria està preocupada per la pujada del preu de l’habitatge a Barcelona i la precarietat d’aquest altre àmbit de la vida: “Els pisos, que són literalment un traster, són cada cop més cars”. Admet sentir-se angoixada pel futur i per la possibilitat d’arribar als 30 anys “sense estalvis o l’oportunitat d’adquirir un habitatge”. Les seves preocupacions responen a una realitat: per als que volen accedir a un pis, Barcelona ha esdevingut un espai hostil, on els preus han pujat molt més que els sous. D’acord amb un informe de l’Observatori d’Habitatge de Barcelona (OHB), els lloguers van pujar el 2022 quatre vegades més que els ingressos de les famílies locals: l’11,8% i el 2,6%, respectivament. La capital catalana és la segona ciutat més cara de l’Estat, darrere de Sant Sebastià, i el cost de vida és un 26,76% superior a la mitjana estatal. Tot això fa que els joves, afectats per la precarietat laboral, s’hagin convertit en un col·lectiu vulnerable a l’hora d’accedir a un habitatge digne.
L’Helena és periodista i té 26 anys. Va decidir marxar de casa dels pares per viure amb la seva parella a principi d’any. Viuen en un pis de l’Hospitalet del Llobregat, paguen un lloguer de 895 euros i es reparteixen les despeses. La seva mare les ajuda amb 100 euros al mes, que destinen a la mensualitat de la casa. Té dues feines: una com a assalariada a temps complet en un diari digital i l’altra com a autònoma cobrint esdeveniments per a altres mitjans de comunicació. “Si no fos perquè som dues persones, no em plantejaria independitzar-me, perquè tot el meu salari es destinaria al lloguer i les factures”, admet. Al principi volien comprar i no llogar, però l’accés al mercat immobiliari es complica per la quantitat que cal pagar per a l’entrada del pis. L’Helena explica que tenen problemes per arribar a final de mes i que sovint acaben emprant la partida d’estalvis per pagar els costos restants.
La carestia de la vida
La pujada generalitzada del preu dels aliments dels darrers mesos ha provocat que fer la compra sigui un 8,3% més car que fa un any. L’augment es nota molt en productes com l’oli d’oliva (+70%), la carn de porc (+13,8%) o el sucre i les patates (+12%). Segons una enquesta de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), nou de cada deu ciutadans a Espanya asseguren haver canviat els seus hàbits alimentaris per culpa de la inflació. “Hem de buscar ofertes del supermercat per estalviar diners, és això o no menjar”, diu l’Helena. El preu de l’electricitat, el gas i altres combustibles s’ha reduït més d’un 20% respecte a l’any passat. Però l’aigua ha pujat un 1,4% en aquest període.
Efectes en la salut mental
L’Helena reconeix que abans feien més viatges i sortien més a dinar, i que ara és més difícil fer-ho: bona part del salari el destina a les despeses mensuals i, amb dues feines, té menys temps lliure. “L’angoixa de no arribar a fi de mes em genera ansietat”, expressa. L’impacte sobre la salut mental és 2,5 vegades més gran en els treballadors més precaritzats respecte d’aquells que ho estan menys, segons un informe del Ministeri de Treball. “El malestar, el patiment psíquic o la medicalització permanent per aguantar la jornada laboral són una resposta normalitzada”, explica Joan Benach, coordinador de la comissió experta de l’estudi. “Bona part de la població se sent culpable del seu patiment sense ser plenament conscient de les causes estructurals de la precarietat”, afegeix. La principal recomanació és crear un nou Estatut del Treball que permeti dignificar les condicions laborals, respectar la conciliació familiar, reconèixer el servei de cures i impulsar el model de representació de les persones treballadores a les empreses.
Replantejar l’‘emancipació’
El Consell de Joventut de Barcelona (CJB) considera que cal transformar el significat conegut del terme emancipació. “Ara, s’està dient emancipades a persones amb condicions precàries només perquè viuen fora de casa dels pares”, alerta Júlia Martorell, secretària d’Emancipacions i Politització de Malestars del CJB. Per aquest motiu, defensen que cal fer un gir en la definició: “Una persona emancipada és aquella que pot desenvolupar-se plenament i de forma autònoma sense haver de patir per la seva supervivència”. La idea inclou poder viure sol, permetre’s un oci de qualitat o accedir a serveis de primera necessitat, com el dentista o la teràpia. El CJB impulsa el projecte Posa’t en valor amb la Fundació Ferrer i Guàrdia i Barcelona Activa. Es tracta d’una eina en desenvolupament per reconèixer en el mercat laboral les aptituds que una persona ha adquirit en l’associacionisme i que ara no es poden justificar en un currículum.
Feina, horaris i conciliació, factors per tenir fills
El 2022, van registrar-se al voltant de 330.000 naixements i 462.000 defuncions a l’Estat. El desequilibri demogràfic porta a molts a plantejar-se aquesta qüestió: “Per què els joves no tenen fills?”. És una pregunta recurrent per als qui pertanyen a generacions anteriors, com la del Baby Boom o la Generació X. Més enllà de la transformació sociocultural que ha comportat que la formació d’una família ja no sigui necessàriament la prioritat, el fenomen també amaga raons laborals. Menys del 12% de les dones menors de 30 anys tenen fills, i en homes la xifra no arriba al 5%. Segons l’enquesta de Fecunditat del 2018 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la segona raó de les menors de 35 anys per no tenir fills -després de voler esperar-se uns anys- és de caràcter laboral i de conciliació de la feina amb la família. Per a les enquestades, el principal incentiu per incrementar la natalitat és l’extensió del permís de maternitat o paternitat, i en segon lloc, la flexibilitat en els horaris de treball per als pares.
