Tenir feina no garanteix escapar de la pobresa. De fet, més del 10% de les persones treballadores se situen per sota del llindar de la pobresa, tant a Barcelona ciutat com al conjunt de Catalunya, segons les darreres dades disponibles. D’entrada, convé aclarir que la taxa de risc de pobresa a la feina recull la proporció de persones que han treballat almenys set mesos l’any de referència i tenen una renda disponible per sota del llindar de la pobresa, és a dir, 11.297 euros per adult en una llar unipersonal el 2021 i 11.840 euros el 2022.
Segons l’estudi Una aproximació a la pobresa en el treball, que elabora cada any el sindicat CCOO, el 2021 la taxa se situava en el 10,8% a Catalunya, el que equivalia a 350.000 treballadors. A Barcelona, l’indicador s’enfila fins al 12,4%, detalla l’Institut Metròpoli, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Això suposa més de 85.000 treballadors. En ambdós casos, l’origen de les dades és l’Enquesta de condicions de vida de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i que xifra els ingressos per llar. A més, l’Informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Catalunya, de la Fundació Foessa -vinculada a Càritas-, subratlla que el 2021 el 23,8% de la població catalana afectada per l’exclusió social treballava.
Romina Garcia, responsable de concertació territorial a CCOO i coordinadora de l’informe del sindicat, apunta que es tracta d’“un problema estructural, perquè malgrat que hagi baixat els darrers anys [el 2018 la taxa catalana s’elevava al 14,4%] no s’erradica”. En aquest sentit, Garcia destaca que els increments del salari mínim interprofessional (SMI) han estat clau en el descens, “perquè és un factor corrector de la pobresa i les desigualtats”, si bé reconeix que els vertiginosos ascensos que acumula la inflació o el preu de l’habitatge comporten que “les pujades salarials quedin molt diluïdes”.
Col·lectius vulnerables
A l’hora de detallar quins són els col·lectius més afectats per la pobresa a la feina, Garcia ho té clar: “Qui hi està més abocat són els joves, les persones migrades, les dones o les persones amb discapacitat”, col·lectius en què hi ha una major precarietat en els contractes i, sobretot, les jornades parcials hi tenen una incidència major. Aquest darrer és un element clau. Si tenim en compte que l’SMI arriba aquest 2023 a 15.120 euros bruts anuals, és evident que per ser considerat estadísticament un treballador pobre cal haver tingut feina només uns mesos o tenir una jornada parcial, a banda dels milers de persones migrades abocades a treballar sense contracte perquè no tenen papers.
Garcia subratlla que “la parcialitat involuntària és altíssima: gairebé la meitat de la gent que treballa a jornada parcial ho fa sense voler-ho, perquè no troba una feina a jornada completa, i això genera malestar”. Segons l’informe, la parcialitat involuntària va ser del 45% a Catalunya el 2022, el que significa que hi havia més de 200.000 persones “que haurien desitjat una ocupació a jornada completa” i no la tenien, el que es tradueix en una “insatisfacció amb el tipus de jornada que respon sovint a una insuficiència d’ingressos”.
L’Observatori del Treball i Model Productiu assenyala que sectors amb poca presència femenina, com l’agricultura i la indústria, tenen uns “nivells baixos de parcialitat”, mentre que és molt superior en “sectors feminitzats i que es cobreixen amb personal jove”, com l’educació, la cura de persones, les activitats esportives i d’entreteniment o el servei de menjar. Sectors, d’altra banda, tradicionalment mal pagats. Així, el document Els salaris a Barcelona 2021, elaborat per l’Ajuntament, situava la remuneració mitjana anual en l’hostaleria en 13.270 euros, xifra que arribava als 18.221 en els serveis socials i als 20.767 en el comerç al detall.
Però les dificultats per afrontar les despeses quotidianes, com l’habitatge i l’alimentació, van molt més enllà dels treballadors considerats pobres segons l’estadística oficial. De fet, aquesta és una realitat molt generalitzada que s’ha accentuat els darrers dos anys amb la inflació. Entre juny del 2021 i octubre del 2023, els preus s’han encarit un 12,5% de mitjana a la província de Barcelona, però és que els aliments i les begudes no alcohòliques ho han fet gairebé un 25%, una evolució molt superior a la dels salaris.
Per a l’AMB, el salari de referència per viure dignament a la capital catalana va elevar-se a 1.552 euros mensuals el 2022, 117 per damunt dels 1.435 d’un any abans. Sempre segons aquest estudi, gairebé el 70% d’aquests ingressos s’han de destinar al pagament de l’habitatge (34%), a aliments i begudes (22%) i a les despeses de la llar (12%). La realitat, però, és que més del 40% dels sous a Barcelona queden per sota d’aquestes xifres, d’acord amb l’informe sobre salaris a la ciutat elaborat pel Consistori. Dit amb altres paraules, més enllà dels treballadors amb rendes que queden per sota del llindar de la pobresa, un volum molt important de la població de la urbs no en té prou amb els ingressos laborals per viure-hi amb dignitat, una situació que s’ha accentuat pel creixement desbocat en despeses com l’alimentació o l’habitatge [vegeu desglossat].
Amb aquest panorama, el document de CCOO Catalunya conclou que “calen mesures no només per guanyar en estabilitat laboral [malgrat els passos endavant en aquest àmbit que ha suposat la reforma laboral], sinó també per guanyar en qualitat, amb salaris adequats i on el treball tingui la funció de garantir una vida digna a les persones treballadores”. Garcia insisteix en la necessitat d’abordar i reduir la “parcialitat involuntària” en el treball, reivindica que es continuï apujant l’SMI i veu “imprescindible traslladar part dels beneficis empresarials als salaris”, ja que la taxa de guanys s’ha recuperat de manera espectacular -només cal veure els darrers resultats presentats pel sector financer, l’energètic i bona part de l’Ibex-, mentre que els sous han perdut poder adquisitiu.
Així mateix, la dirigent sindical advoca per “recuperar el pes de la negociació col·lectiva en les empreses”, per millorar condicions; garantir i millorar el sistema de protecció social; regular les rendes del lloguer i establir controls de preus en els aliments bàsics. Només si s’avança en tot plegat, l’existència de treballadors pobres podrà convertir-se en un record del passat i no en una crua realitat present.
L’habitatge, una pujada molt per sobre dels salaris
El preu del lloguer d’un habitatge està en màxims històrics. Segons les dades oficials de l’Institut Català del Sòl (Incasòl), la renda mitjana en els contractes formalitzats durant el segon trimestre del 2023 va ser de 1.123 euros mensuals, un 12,7% més que un any enrere i un 24,3% per damunt del mateix període del 2021. En una dècada, el preu mitjà d’un nou lloguer s’ha disparat un 66% a la ciutat. Creixements, en tots els casos, molt superiors als dels salaris. La darrera estadística disponible indica que el sou mitjà a la capital tot just va pujar nominalment un 9,6% entre 2011 i 2021. Ras i curt, l’esforç que fa un treballador per pagar el pis és cada cop més gran i l’aboca a una precarietat creixent, malgrat que l’estadística no el defineixi com a pobre.