En la precarietat interseccionen múltiples factors que generen una situació d’incapacitat per poder tenir una vida digna i vivible. I l’equació de la problemàtica no és difícil de veure: preus alts d’habitatge, energia i alimentació, i el desconeixement i la manca de drets, entre d’altres, fan que només amb els nostres salaris -fins i tot amb les pujades del salari mínim interprofessional (SMI)- sigui impossible cobrir totes les necessitats bàsiques. El problema, però, és difícil d’abordar sense voluntat política i eines per conquerir, recuperar i exercir drets que ens permetin tenir una vida millor. Això de la voluntat política dona per a un altre debat. Centrem-nos ara en les eines.
Eina eficaç contra la precarietat
El sindicalisme de classe no ha deixat de ser una de les eines més eficaces per a la classe treballadora, sobretot per a la que pateix més precarietat. Els darrers anys, hem estat testimonis de grans canvis a nivell macro, com la reforma laboral i la de les pensions. I a nivell micro, tenim experiències de conquesta i reconeixement de drets amb els col·lectius de les treballadores de la llar i les cures i els riders, per exemple.
Precisament amb aquests col·lectius hem après novament que el sindicalisme ha de ser proper, d’interacció personal. Allà on no hi ha un centre de treball fix, sense espai físic comú, sense interacció social, sense temps, amb mancances de tota mena, la dificultat que els treballadors i treballadores ens puguem organitzar s’intensifica notablement. Les organitzacions hem de fer l’esforç de portar les eines allà on calen.
Així ho hem fet amb els riders: els hem informat un a un sobre els seus drets, al carrer mateix; hem fet tallers de formació sobre els mecanismes per poder exercir aquests drets, i sobre normes de circulació viària per evitar accidents; els hem assessorat per a la seva regularització administrativa; els hem acompanyat jurídicament en les denúncies davant la inspecció de treball, i també acompanyat en les iniciatives d’organització cooperativa; i hem lluitat al seu costat en vagues i en la convocatòria d’eleccions sindicals. És aquesta una de les principals estratègies que tenim sobre la taula, la de lligar per la nostra via allò que el capitalisme i la patronal trenquen: la unitat dels processos productius, i entre els treballadors i treballadores.
Ha estat una experiència similar a la de les companyes del treball de la llar i les cures. Anys de col·laboració amb les entitats i d’assessorament en temes d’estrangeria ens han permès també aproximar al sindicat, de manera presencial i virtual, a milers de dones que han realitzat la formació de drets laborals i que han decidit afiliar-se i organitzar-se al sindicat per defensar de manera individual allò que és just al seu lloc de treball, però també per reclamar de manera col·lectiva la ratificació del conveni 189 i el dret al subsidi per desocupació.
* Liliana Reyes és secretaria de Noves Realitats del Treball, Territori i Migracions de CCOO.
