Joan Benach és metge, doctor en Salut Pública i catedràtic de Sociologia. Director del Grup d’Investigació en Desigualtats en Salut-Employment Conditions Network (Greds-Emconet-UPF) i codirector del Johns Hopkins University-UPF Public Policy Center, és també el coordinador de l’informe sobre Precarietat Laboral i Salut Mental (Presme), publicat aquest any pel govern espanyol. És, de fet, el primer estudi impulsat pel govern d’un país en què s’analitza l’impacte de la precarietat laboral en la salut mental.
L’informe Presme destaca que més de la meitat de les persones treballadores de l’Estat, comptant les desocupades, es troben en situació de precarietat laboral. Com la definiria?
És un fenomen dinàmic i complex que s’ha d’entendre com a resultat de les relacions de poder en l’àmbit del treball, on interactuen múltiples factors socials. Contràriament a una visió només centrada en el tipus de contracte o la inseguretat, la precarietat laboral té un caràcter multidimensional, ja que inclou nombroses condicions d’ocupació i treball. L’Escala de Precarietat Laboral (Employment Precariousness Scale-EPRES) inclou sis dimensions essencials: inestabilitat de l’ocupació, salaris baixos, escàs poder de negociació, vulnerabilitat, amb situacions d’amenaça, discriminació, menys drets laborals i manca de poder per exercir aquests drets.
Quines són les causes?
Són múltiples. Depèn de la implementació de les reformes laborals, però també de l’especialització productiva i l’organització empresarial, de l’organització desigual de les relacions laborals, de les polítiques públiques febles, de les polítiques migratòries injustes, així com de les institucions familiars que reprodueixen desigualtats de gènere. Pel que fa al cas espanyol, venim d’encadenar un seguit de reformes laborals durant la gran recessió del 2008 que van generar moltíssima precarietat. Però hi ha moltes altres raons, com ara l’estructura productiva terciaritzada basada en sectors d’una alta estacionalitat, com el turisme; o un Estat del Benestar insuficient que arrossega un subdesenvolupament de dècades de franquisme i que es va començar a desenvolupar als anys vuitanta, en ple retrocés neoliberal en l’àmbit mundial.
La salut mental està relacionada amb la precarietat laboral?
Per descomptat. La recerca científica mostra que la precarietat laboral augmenta el risc de caure malalt i de morir de forma prematura, tant per a aquells que treballen en aquestes condicions com per a les seves famílies. Desestructura la vida quotidiana i dificulta la planificació del futur, genera inseguretat i patiment, alienació i frustració, exili econòmic i desesperança, submissió i por. Per això, està estretament relacionada amb molts problemes de salut mental, com ara l’ansietat i la depressió, que generen un gran patiment psíquic.
Hem normalitzat la precarietat?
L’observem en l’àmbit privat i en el públic, sota diferents tipus de contracte, i a la indústria, l’agricultura i els serveis. Per això, els seus efectes sobre la salut mental estan àmpliament estesos i, fins a cert punt, normalitzats. A la Unió Europea (UE), cada any, una de cada sis persones té un problema de salut mental, distribuïts desigualment segons la classe social, el gènere, l’estatus migratori… Gran part del malestar i l’angoixa que pateixen les persones té una causa social que s’expressa i es percep en forma de gran diversitat de signes i símptomes físics o psíquics, com ara ansietat, depressió o crisi de pànic, però també en forma de cefalees, marejos, lumbàlgies, parestèsies, fatiga i reaccions cutànies.
L’Estat espanyol és un dels països de la UE amb més taxa de població ocupada en risc de pobresa i exclusió social. Els anomenats ‘treballadors pobres’ són persones amb ocupació, però que viuen en la pobresa, i ja suposen un 17,9 % del total. A què es
deu aquest increment?
Aquest és un fenomen que ha anat agafant força a tot el món. A Espanya té algunes causes específiques, com ara la gran variabilitat en el volum d’ocupació de cada cicle econòmic i, evidentment, els salaris baixos. Entre els treballadors temporals i a temps parcial és especialment rellevant, i en gran manera ho és per la manca d’alternatives laborals a temps complet i afecta sobretot les dones. Però també té a veure amb l’escassa redistribució mitjançant els sistemes de protecció social. Tot això fa que un nombre elevat de llars visquin al dia i que tinguem unes taxes de pobresa infantil alarmants.
Per dignificar el treball domèstic, que recau sobretot en les dones, l’informe aposta per eliminar les polítiques públiques que creïn una divisió sexual
i desigualtat de gènere.
Eliminar la divisió sexual i la desigualtat de gènere en el treball passa per una doble estratègia. D’una banda, la implementació de mesures normatives i de polítiques públiques que fomentin més la igualtat, promocionant la construcció de societats igualitàries; i d’altra banda, el desenvolupament d’un sistema públic de cura amb garanties tant per a les persones cuidades com per a les cuidadores.
L’informe exposa que cal transitar per un model social i econòmic alternatiu. Per aconseguir-ho, es necessitaria respectar els drets de les persones treballadores, augmentar la seva protecció i realitzar una transició ecosocial. No li sembla que anem cap a un model que és just el contrari?
L’objectiu ha de ser construir un model de relacions laborals diferent, on es treballi menys però millor, d’una manera més respectuosa amb les capacitats i desitjos de les persones i en benefici de la comunitat i de la vida al planeta. A l’informe fem una trentena de propostes. Algunes s’estan implementant o estan en procés, però d’altres són més difícils de dur a terme, perquè requereixen un consens social i polític molt ampli. El món del treball funciona així perquè és útil per a un model econòmic determinat, i canviar-lo sempre genera resistències. L’exemple més clar és tot el que té a veure amb la crisi climàtica. Si els científics ens diuen que estem avançant sense fre cap al precipici, per què no fem una transició ecosocial que superi, per exemple, les limitacions de l’anomenada transició verda? Doncs perquè aixpo implicaria fer una reforma profunda del model econòmic, que és el causant d’aquesta crisi. Però això no ens pot paralitzar. Els moviments socials i la societat civil organitzada han de reclamar un model productiu més saludable i menys destructiu per al planeta i les persones.
Com valora la proposta de la reducció de la jornada laboral?
Pot tenir diversos avantatges, a molts nivells: augmentaria el temps lliure de les persones treballadores; podria reduir la contaminació i aportar altres avantatges ambientals; reduiria el nivell d’estrès i milloraria el son i la salut; podria ser un factor important per augmentar el nivell d’ocupació; i podria ser un instrument que ajudés a estendre la solidaritat, augmentar la participació dels treballadors i desprecaritzar el treball.
Per reduir la precarització laboral, hi ha qui defensa la Renda Bàsica Universal (RBU). En què consisteix?
És un mecanisme de redistribució de la renda mitjançant el qual es proporciona -per dret de ciutadania i independentment de qualsevol altre ingrés que es percebi per altres vies- un pagament monetari regular a tota la població, de forma individual, sense comprovació de recursos econòmics ni de la seva situació laboral. No obstant això, la seva instauració no pot ser utilitzada per reemplaçar l’Estat del Benestar i mercantilitzar els serveis socials. La RBU podria tenir importants efectes beneficiosos per a la salut mental de tota la població i augmentar l’equitat, ja que reduiria la incertesa vital i l’esgotament psíquic causat per l’estrès que pateixen les persones desocupades i aquelles que estan en situacions de precarietat laboral i temen perdre la feina.
Per fer front als reptes que planteja la salut mental, caldria un sistema de sanitat pública que ofereixi atenció humana, de qualitat i centrada en l’atenció primària. Però la sanitat pública pateix cada cop més la precarització laboral i està més infrafinançada. Quina anàlisi en fa?
L’atenció primària, la salut pública i la xarxa de salut mental formen tres parts essencials del sistema de salut espanyol, i totes tres afronten grans dificultats. Cal destacar la manca de mitjans i recursos adequats i la manca de visibilitat i reconeixement professional i social. Pel que fa als professionals de salut mental, Espanya presenta ràtios molt inferiors a les recomanacions de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) per a països de nivell econòmic similar. Així, el 2018 comptava amb sis psicòlegs per a cada 100.000 habitants, una xifra tres vegades menor que la mitjana europea. La gravetat més gran recau en els serveis socials i d’atenció primària, i es dona la penosa situació que són els professionals més precaritzats els que tracten d’atendre els complexos problemes psicosocials i de salut mental d’un gran nombre de persones en situació de precarietat.
Les persones treballadores han perdut força negociadora col·lectiva.
A què es deu?
Darrere d’aquest debilitament hi ha diversos factors, emmarcats en l’expansió de la ideologia i les polítiques neoliberals durant dècades. Per esmentar-ne només alguns, la regulació jurídica a l’entorn dels drets col·lectius no està a l’altura de la realitat canviant del món de l’empresa i el treball. En particular, la configuració actual del sistema i l’estructura dels òrgans de representació unitària pateix una disfuncionalitat creixent davant la realitat contemporània de descentralització productiva, digitalització, revolució industrial 4.0 i atomització del treball. En paral·lel, la posició de la negociació col·lectiva en la regulació sobre les remuneracions i altres condicions de treball també s’ha vist soscavada per reformes legals en el període 2011-2012, que van contribuir al debilitament de la negociació col·lectiva i el poder negociador dels sindicats i els representants unitaris.
Com podrien recuperar la seva força les treballadores i treballadors?
La democràcia social ha de reinventar-se a partir de les relacions de poder i de cooperació existents als centres de treball. Per a això, hi ha diverses fórmules que poden corregir la unilateralitat de les decisions a l’empresa. La primera i fonamental és la negociació col·lectiva, el resultat de la qual, el conveni, és fruit d’una decisió conjunta entre els representants dels treballadors i de la direcció. La segona, la cogestió, que ha estat d’aplicació més restringida, gairebé exclusivament en països on el diàleg social va ser molt fluid després de la Segona Guerra Mundial. I la tercera, l’expansió d’un moviment democràtic que parteixi del treball i no estigui subordinat a un patró o a una empresa, sinó un treball entès com a relació social de gestió dels comuns.
A Barcelona han proliferat els últims anys feines precàries com la de repartiment de paquets a domicili. Es pot afirmar que cada cop és una ciutat on hi ha més precarietat laboral?
La precarietat no és un fenomen exclusiu de Barcelona, però és evident que s’ha convertit en una qüestió de pes per al benestar de moltíssimes persones que hi viuen. Tot apunta que els nivells de precarietat que es deriven d’aquest model són importants. És sorprenent que Espanya sigui dels països que estan liderant la contraofensiva jurídica per protegir les persones treballadores d’aquestes plataformes, sobretot les de repartiment. No obstant això, aquest tipus de treball planteja molts reptes encara per resoldre. I no parlo només de Glovo, Amazon o Cabify, que treballen sobre el terreny i que són els més visibles, sinó de les que ofereixen tasques que es duen a terme en remot a canvi de petits pagaments per entrega, com els programadors, els dissenyadors gràfics i els supervisors de contingut digital altament sensible. La major part de les vegades s’incorre en situacions fraudulentes, com la dels falsos autònoms, vulnerant els drets laborals. Aquí és fonamental l’organització de les persones treballadores, com es va fer amb el riders, reivindicant la seva condició d’assalariats a les plataformes de repartiment a domicili.
