Barcelona és bona si la bossa sona, per això moltes famílies es veuen obligades a marxar. És evident que la seva bossa no sona i la raó és més vella que l’anar a peu: no tenen feines que els permetin viure a la ciutat. Les xifres de l’Oficina Municipal de Dades assenyalen que el 2021 el salari mitjà d’un barceloní era de 32.324 euros bruts anuals, però cal analitzar què amaga aquesta xifra per treure l’aigua clara sobre la situació que viuen els treballadors de la ciutat.
L’anàlisi d’aquesta mitjana salarial ofereix una radiografia de contrastos territorials: mentre que a Sarrià-Sant Gervasi el salari mitjà és de 51.615 euros, la xifra cau fins als 28.490 euros a Sants-Montjuïc o 23.285 euros a Ciutat Vella. Unes dades que també amaguen biaixos de gènere -entre els 30 i els 44 anys, la bretxa salarial entre homes i dones es manté al voltant del 14%, i s’eixampla en les generacions més grans- i d’edat -les retribucions dels joves de 25 a 29 anys queden molt per sota del valor mitjà: 22.348 euros per any-.
Precarietat laboral, la pedra angular
Les causes de les baixes remuneracions en relació amb el cost de la vida són multifactorials, però el nexe comú s’anomena precarietat laboral. Tal i com analitza l’economista Josep Manel Busqueta, el problema és estructural: “Els salaris són baixos i les pujades dels darrers anys estan molt per sota dels beneficis de les empreses, per la qual cosa s’ha generat una societat cada cop més desigual i dispar, en la qual les persones treballadores tenen més dificultats per arribar a final de mes”.
De fet, part de les darreres polítiques per regular el mercat laboral només han ajudat a fer una mica menys indigna la vida dels qui menys cobren. Per exemple: les pujades del Salari Mínim Interprofessional (SMI). “Aquestes només han incrementat el terra salarial, el límit de fins on els empresaris poden competir a la baixa”, emfasitza l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets. Un topall a les remuneracions més baixes que encara està subjecte a incompliments. Fa poques setmanes, El Periódico destapava nòmines fora de conveni en les obres del Camp Nou.
Millores laborals neutralitzades
En termes de solvència del mercat de treball, Busqueta recorda que el més important és analitzar el salari real, el qual està correlacionat amb la capacitat de poder adquisitiu. “En aquests moments, existeixen molts mecanismes de succió de recursos per part del mercat. Ja no només es tracta que les remuneracions no s’hagin incrementat com ho haurien de fer, sinó que ara ens hem trobat en un procés inflacionari pel canvi climàtic, la guerra, la pandèmia, etc., on qui paga les conseqüències és qui no té cap capacitat de decidir sobre tot això”, puntualitza.
L’exemple més clar, a parer de l’economista, radica en les pujades dels tipus d’interès, “on el sector financer imposa la seva llei a través del Banc Central Europeu (BCE)”. “Al final, aquestes decisions recauen sobre la classe treballadora i anul·len les mesures que s’hagin pogut prendre contra la inflació”, sosté.
Falsos autònoms, els més precaris
“El problema actual és l’increment desorbitat de preus: l’habitatge, els productes bàsics… Hi ha molta gent que no hi arriba, que no sap si a final de mes podrà pagar el lloguer”, exposa el referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. En el seu cas, ell mateix treballa com a rider, “el que tota la vida s’ha anomenat repartidor”, detalla.
“La figura de l’autònom a l’Estat espanyol ha jugat un paper essencial en la precarització de moltes persones, les quals moltes vegades es veuen obligades a adquirir aquest règim per poder treballar i s’han de finançar fins i tot els mitjans de producció”, recorda Busqueta. Un desemparament que, tal com recorda Pérez, es tradueix en precarietat no només laboral, sinó vital: “Ja no només suportem salaris baixos, tampoc tenim les mateixes cobertures en relació amb les baixes laborals, l’atur o el dret a vacances. La precarietat acaba per generar ansietat i manca de perspectiva de futur”, rebla.
“Moltes persones autònomes viuen tan al dia que no poden fer cap mena de projecció més enllà; estan limitades a dedicar els seus esforços a arribar a final de mes”, apunta Pérez. Una angoixa que, en funció del sector, es pot incrementar quan intervenen factors externs: “La majoria estan en mans del nombre de comandes que reben, de si les tarifes es redueixen de forma unilateral per part de l’empresa per a la qual treballes, de si caus malalt o tens un accident; o fins i tot de si fa mal temps”.
Inseguretat econòmica… i vital
Més enllà de les repercussions directes sobre la inseguretat econòmica i la manca de futur, a la precarietat s’hi sumen les dificultats de poder desenvolupar-se com a persona. Des del punt de vista habitacional, no només la gent jove comparteix pis: “Cada cop hi ha més gent de 35 i 40 anys que es veuen obligats a fer-ho i, els qui no ho volen fer, han de marxar al Baix Llobregat. A l’Hospitalet ja gairebé troben preus com els de Barcelona”, destaca Pérez.
“La precarització de les condicions de vida de la classe treballadora l’arrosseguem des del 2008”, diu Busqueta. Un punt d’inflexió al qual també cal sumar “l’endeutament que han acumulat les institucions públiques i que no ha deixat de créixer en detriment de la despesa en l’Estat del Benestar”. “Al final ens trobem amb persones treballadores que cada vegada tenen sous més baixos en relació amb el cost de la vida i, a més, les seves condicions de vida es veuen empitjorades per l’erosió de serveis com ara la sanitat o l’educació públiques”, subratlla.
Convenis, un escut sense garanties
A diferència de dècades anteriors, el fet de treballar en una multinacional, en una societat mitjana o en una empresa familiar ja no suposa grans blindatges en matèria de legislació laboral. Riudavets assenyala que, “al final, cada empresa fa les seves trampes”. “Sí que és cert que les grans empreses tenen una estructura de recursos humans més establerta, i per això és més fàcil que els seus empleats treballin sota les regulacions vigents, però moltes juguen amb els límits dels convenis, com pot ser el fet de tenir gent en una escala salarial per sota del que els pertoca per conveni”, apunta. L’exemple: “Pel simple fet de ser graduat universitari, el terra salarial ha de ser més elevat, i moltes vegades no es compleix”, remarca.
“Després trobem les empreses petites, on és més fàcil trobar casos de treballadors que cobren fora de jornada, o per menys hores de les que realment fan”, apunta l’economista de l’Espai Zero Vuit. En darrer lloc, en el cas de les empreses de plataforma, com Cabify o Glovo, els incompliments en matèria laboral són recurrents: “Fins i tot juguen amb el límit de la definició de què és un treballador”, critica Riudavets. La gran majoria acaparen titulars per sentències en contra arran de l’abús que fan dels falsos autònoms.
Dificultats per denunciar
Molts incompliments, com el fet de no ajustar-se a la jornada de vuit hores, la impossibilitat de desconnectar digitalment o la no remuneració d’hores extres, “poden ser molt difícils de demostrar”, reconeix Riudavets. “El gran problema rau en què sempre hi ha una clara diferència de poder entre treballador i empresari”, esgrimeix. Un punt de vista que Busqueta complementa: “Moltes famílies tenen un nivell d’endeutament molt alt i, per tant, són dòcils davant les vulneracions de la legalitat pel simple fet de poder arribar a final de mes”. “Qüestions com les hores extres impagades s’han convertit en una rutina i un element de pressió a perpetuïtat envers els treballadors: si no acceptes, te’n vas al carrer”, observa. “Al final, aquesta vulnerabilitat es deu al fet que els sous no cobreixen les necessitats, una fragilitat del mercat de treball que no només agreuja les condicions laborals, sinó vitals”, afegeix.
A costa de la salut mental
El creixement dels problemes de salut mental està relacionat amb la precarietat laboral? Segons Busqueta, sí. “Hem viscut molts anys en una cultura de la individualitat atroç; se’ns ha convençut de la lògica neoliberal basada en el ‘si vols, pots’, i que l’èxit és una qüestió personal en detriment d’allò col·lectiu”. “Això al final afecta el vessant psicològic de forma negativa, ja que moltes vegades aquesta pressió individual es tradueix en angoixes, depressions i, fins i tot, suïcidis”.
Dificultats per assolir l’organització col·lectiva
“El gran problema que tenim actualment són les dificultats per aconseguir afiliats als sindicats, o simplement gent disposada a organitzar-se de manera col·lectiva”, exposa el rider i referent d’Acció Social de la CGT, Javi Pérez. Un problema al qual s’afegeix el fet que un dels col·lectius més explotats és el dels falsos autònoms, els quals, en molts casos, no disposen d’un espai de contacte amb la resta de companys de feina. “En el cas dels riders, l’únic punt de trobada que trobem moltes vegades són els McDonald’s, mentre esperem la comanda”, detalla Pérez.
En aquest sentit, l’economista de l’Espai Zero Vuit, Marc Riudavets, assenyala que “als empresaris ja els interessa que els treballadors no estiguin sindicats, perquè sempre els afavoreix negociar individualment i no de manera col·lectiva”. Una qüestió on la segmentació dels llocs de feina i el teletreball han passat a tenir un paper clau: “Ja no existeix l’homogeneïtat necessària entre treballadors per reivindicar de manera col·lectiva, s’ha atomitzat la classe treballadora i, fins i tot, s’ha aconseguit que assimilin els objectius de les organitzacions empresarials”, explica l’economista Josep Manel Busqueta.
