La precarietat s’ha d’entendre en el context de la construcció de la vida. L’aliança heteropatriarcal i capitalista separa, en la teoria i en la pràctica, l’espai laboral i les prestacions socials -atur, pensions…- de l’espai de construcció de la vida. Res més lluny de la realitat de totes les persones i, sobretot, de les dones, ja que vida laboral i social es construeixen de forma conjunta. Aquesta situació afecta més les dones, lesbianes i trans per la divisió sexual del treball i el maltractament social dels cossos i les sexualitats dissidents. Les enquestes d’usos del temps expliquen que la sostenibilitat de la vida i els treballs de cura física i emocional recauen, principalment, en les dones.
Un dels elements clau que determina la precarietat és el poder adquisitiu. En conjunt, les dones pateixen una escletxa econòmica desfavorable en relació als homes. Un exemple clar el tenim en les pensions i les prestacions socials, ja que aquestes mesures estan molt lligades a l’historial de participació en el mercat de treball -molt desfavorable a les dones- i no als drets socials de ciutadania. També existeixen desigualtats entre les dones que van més enllà de la classe social. La interseccionalitat és important: col·lectius com les migrades, les joves i les dones amb diversitat funcional, entre d’altres, estem sotmeses a més desigualtat i precarietat.
Treball solitari i atomitzat
Les dones participem en un percentatge més gran en àmbits de serveis on el treball està atomitzat -es realitza en petits centres, quan no és unipersonal-, un fet que dificulta l’organització col·lectiva per la defensa dels drets laborals i socials, així com l’organització sindical. Es tracta de sectors on el percentatge del treball a temps parcial és elevat i on es dona l’anomenat terra enganxós, l’escassa o nul·la possibilitat que, al llarg de la vida, es pugui promocionar i sortir de les categories laborals menys valorades.
Els treballs remunerats fets per dones tenen altres característiques comunes. Per exemple, la bretxa salarial que afecta tots els sectors: les dones, pel mateix valor del treball, cobrem menys. I també l’anomenat sostre de vidre, fruit de les dificultats per promocionar-nos a llocs de treball amb més responsabilitat i millor valorats, en categories professionals considerades com a masculines.
Existeix un simbòlic social que fa un paral·lelisme de precarietat amb salari i tipus de contracte. Ambdues característiques són centrals, però hi ha altres condicions que la determinen i a les quals socialment no sempre se’ls dona rellevància. Ens referim, sobretot, al temps de treball i a l’exercici de drets.
Doble presència i a temps parcial
L’organització del treball laboral es caracteritza per la disponibilitat plena del temps de les persones per a les demandes del treball assalariat i afecta el conjunt de la població. Per a les dones, té dues característiques específiques: la doble presència i el treball a temps parcial. La doble presència -o conflicte treball-família- es dona quan la responsabilitat d’atendre les demandes del treball remunerat i les necessitats de cura de les persones recauen sobre la mateixa persona, principalment les dones. Parlem de quantitat de treball i de quan les demandes dels dos espais apareixen a la vegada, un fet que afecta el benestar i la salut de les persones exposades.
D’altra banda, el treball a temps parcial afecta de manera molt específica les dones: a Catalunya, al voltant del 25% tenen un contracte a temps parcial, enfront del 8% dels homes. El treball a temps parcial -una part molt important del qual no és desitjat- genera pobresa i té un impacte negatiu en les prestacions socials, com ara l’atur i les pensions. La parcialitat és precarietat actual i de futur.
La reivindicació imparable -individual i col·lectiva- de les dones ha aconseguit millores rellevants en drets laborals relacionats sovint amb la conciliació, com ara l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat i altres permisos, retribuïts o no. Però, sovint, no tenen l’impacte desitjat en la corresponsabilitat, ja que, d’una banda, són exercits majoritàriament per les dones i, de l’altra, no arriben a les dones que es troben en una situació més precària. Per tant, no tenen impacte en la divisió sexual del treball. Per això diem que cal entendre la producció i la reproducció de manera conjunta i inseparable.
Per fer front a les desigualtats socials cal repensar els models de producció de béns i serveis i incidir en els tres eixos que descriuen les desigualtats de les dones, lesbianes i trans: la llibertat, la sostenibilitat de la vida i el dret al propi cos. Trobarem les propostes en els feminismes i, evidentment, en unes normes i regles socials que garanteixin els drets de totes les persones a una vida digna i sense discriminacions. Aquests són els reptes.
* Neus Moreno és membre de l’Associació Ca la Dona.
